miozz mirades

Si us dic que tinc un somni per a la Badalona de la capitalitat de la cultura catalana 2010, potser pensareu que fabulo. Però parlar de somnis no té perquè ser fantasiós.
(continua)

El Departament d’educació, (per parlar d’un exemple seriós), promou – entre d’altres – una metodologia de treball que compromet tota la comunitat educativa d’un centre en l’objectiu d’aconseguir més èxit  per a tothom; és una metodologia reconeguda internacionalment, impulsada per universitats, s’anomena Comunitats d’Aprenentatge (més informació aquí) i s’inicia amb un SOMNI comunitari en què els  membres del centre (famílies, alumnat, professorat, personal no docent…) expressen quina seria l’escola ideal si estes a les seves mans fer-la possible; i concreten prioritats i es posen a fer feina. En molts contextos parlar de somnis alhora de plantejar projectes pot semblar d’un romanticisme una mica il·lús, però en aquest cas sembla ser que el mètode funciona amb eficàcia. I fa ben poc, per parlar d’un altre exemple seriós, Obama va tornar a posar en circulació, en el llenguatge polític, l’expressió tenir un somni. El meu somni és que Badalona, abans de ser excepcional per poder-se mostrar com a Capital de la Cultura Catalana 2010 sigui,  sobretot, culturalment normal. Això vol dir que, essent una ciutat de més de 215.000 habitants, gaudeixi d’una política cultural clara, basada en la participació, la planificació, la promoció de la cultura com a eina bàsica de desenvolupament humà…; ofereixi de forma habitual, i a l’abast de tots els seus ciutadans, una programació cultural estable amb una oferta de qualitat, diversitat i quantitat adients a la qualitat, diversitat i quantitat de la seva població. Això passa per tenir equipaments que ara no hi són (auditori, sales d’assaig per a músics, sales per a arts plàstiques, etc.); per fer-los tots accessibles en tots els sentits (començant pels Centres Cívics i acabant per les seus d’entitats i associacions cíviques) ; per oferir productes que ara no existeixen (programació estable de cinema en català, centres de creació i experimentació, altaveu per als músics i creadors locals, etc.); per oferir una programació d’arts escèniques al teatre municipal normalitzada, molt més àmplia (no només una sessió d’una obra!) en horaris diversos (per què no hi pot haver teatre els diumenges a la tarda?), que arribi al públic de tota la ciutat, i amb una compra d’entrades fàcil per a tothom… També passa per tenir estructures participatives, intergeneracionals, el Consell de Cultura, la  Comissió de Festes, la Taula de Cultura, una agenda de ciutat inclusiva…; i passa per fer un cens d’artistes badalonins de totes les disciplines…

He  somniat que com que serem capital abans de ser normals, ser capital ens ajudarà a ser, en el futur, més normals.