miozz mirades

Avui que és divendres sant i a casa hem tornat a no cuinar carn, em rellegeixo l’apunt que vaig publicar poc temps després d’inaugurar aquest bloc, fa gairebé un any, mones, dejunis i referents culturals, i recordo que hi tinc un  comentari que encara no he contestat.. I inevitablement revisc la sensació del diumenge passat, quan passejava amb una neboda que portava palma i em vaig creuear uns coneguts molt agnostics… per cert, que la meva neboda no és batejada…(segueix)

Rellegeixo l’apunt i m’agrada, sento que el subscric tot sencer, fil per randa.  Dubto en el seu darrer tram, allà on dic: “ i  constato que és urgent reinventar i consensuar un marc d’interpretació que doni resposta i endreci aquest univers, sinó volem viure en un terreny relliscós que acabarà deixant les futures generacions sense referents propis i comuns. Aquest espai comú, aquesta plaça pública des d’on bastir el sentit de pertinença, necessita que ens esforcem a aclarir-nos tots plegats en què és què i què no és una altra cosa”.
Potser és impossible consensuar, en el context actual, criteris universals que satisfacin tothom, com escriu al seu comentari el meu company de feina Josep, potser és cert que no cal. Que el temps ho dirà. Però continuo pensant que cal aclarir, com a mínim, el discurs. Saber de què parlem.  Comparteixo molts criteris del seu comentari  sobre l’aportació positiva de la religiositat com a espiritualitat i la nefasta apropiació de la religió com a autoritat i poder, com a menllevador de la llibertat. Crec que tinc una certa prevenció, però, cap al que em sembla poca objectivitat amb les diferents religions, que en aquest sentit són totes igual de perilloses. La meva observació no anava tant pel lament d’algunes pèrdues, sinó per la necessitat d’aclarir si alguns costums molt arrelats poden perviure precisament un cop despullats del seu sentit religiós, i no és necessari esborrar-los del mapa per “culpa” del seu origen. Jo mateixa fa vint anys criticava les palmes. Em semblaven un element fals, superficial, d’una religiositat d’aparador. D’una religiositat fins i tot ostentosa. I ara les veig com un producte artesà que alimenta el calendari de referents festius populars…

Sigui com sigui, i tornant al tema dels referents culturals, la capacitat per acceptar que es pot anar a beneir la palma, veure la moixiganga o seguir un via crucis sense necessitat de tenir fortes conviccions religioses catòliques o fins i tot no tenint-ne cap és una capacitat de tolerància oposada al fonamentalisme religiós o cultural (també al fonamentalisme laïcista) . I és la mateixa tolerància que cal per acceptar que puc compartir la festa del xai musulmana sense professar aquella religió, i que portar mcador o no portar-ne no té perquè anar lligat a la creença religiosa. 

Seria la  mateixa obertura de ment que ha de permetre no considerar una ofensa servir carn a un catòlic en divendres sant, o servir alcohol i porc en un àpat on hi ha convidats musulmans, però al mateix temps considerar una riquesa respectar-ho.Tenir en compte la diversitat de creences, conviccions i costums  alhora de planificar àpats és important perquè és un signe que denota acolliment i inclusivitat. I no costa gaire oferir alternatives plurals. Però cal fer-ho sempre des d’un respecte obert i relatiu. Un respecte allunyat de qualsevol fonamentalisme sacralitzat.

En fi, no sé si l’intent d’actualitzar el “post” responent al comentari ha servit per aclarir-lo o per embolicar-lo. Ja m’ho fareu saber. En tot cas sí que puc dir és que, tal com hi comentava, els referents que formen part d’un circuit turístic o comercial tenen moltes més possibilitats de perviure, al marge del seu origen i de la reivenció que se’n pugui fer en futures generacions. No oblidem que en qualsevol manifestació cultural, quan li escrutem les entranyes, hi trobem vestigis ancestrals de creences ara ja molt llunyanes, reconvertides, reinventades, transformades…

“La rumba va néixer a Lleida descendent del vell Sandó…”

Escoltant els CD que ha editat Udol de llop, i després de veure els DVD de l’acurat treball d’investigació que ha dut  a terme aquesta productora de flamenc català a partir del descobriment de les cartes de l’oncle Àngel, penso amb certa ironia i tristesa amb les desafortunades declaracions de Mayte Martín (i d’altres que la secunden) sobre la impossibilitat de que el flamenc pugui ser cantat en català. (segueix)

El debat sobre si l’expressió musical flamenca s’ha de considerar o no cultura catalana, o quants anys més han de passar perquè s’hi consideri, o etc. etc, és un debat que sovint s’emmarca des d’un prisma erroni. Independentment de que cal plantejar la discussió des de la pregunta de quants anys són necessaris perquè una expressió musical importada – i practicada de forma continuada – es consideri pròpia, en realitat en el cas del flamenc no estem parlant només d’això. Perquè en realitat no estem parlant d’una expressió importada en el sentit literal de la paraula.

Associem l’arribada del flamenc a Catalunya amb l’arribada de la immigració andalusa, però sembla que en realitat la cosa no va anar així, i segons expliquen els experts, el silenci i desconeixement general que hi ha sobre aquest fet és degut en bona mesura als interessos franquistes per silenciar el català i per silenciar la cultura gitana.

Cal tenir present que els gitanos van arribar a la Península Ibèrica pels Pirineus, i es van establir a la Corona d’Aragó  a mitjans del segle XV. Els gitanos catalans parlaven caló català, i català.I cantaven en caló català, i en català. I no van aprendre a parlar castellà fins mitjans del segle XX, que és quan van entrar en contacte per primer cop amb aquesta llengua. A part de la persecussió històrica endegada pels reis catòlics, després de la guerra civil els gitanos van patir una persecució triple: per ser gitanos, per la seva ideologia (molts d’ells eren anarquistes o republicans), i per cantar en català. Parlar i cantar en català els va valdre moltes pallisses, empresonaments i l’aplicació generalitzada de la llei de “Vagos i maleantes”. 

Malgrat la repressió, però, els gitanos han conservat en el cercle íntim familiar la seva parla i l’expressió musical catalana, i en el cas de Lleida aquesta expressió va trascendir l’àmbit privat, i en el si de la “Carrinclonada” es cantaven i ballaven garrotins com a expressió de convivència entre paios i gitanos.

Hi ha una certa polèmica, dins els estudiosos del flamenc, i no es posen del tot d’acord en alguns termes: si el garrotí és o no un autèntic pal flamenc; si la Rumba Catalana se la va inventar el 1950 el Peret, el Pescadilla o ja existia als anys 30 i venia de Lleida; si existeix o no un flamenc pròpiament català…

Com que als anys 50 del segle XX, amb l’arribada de la immigració andalusa, va arribar massivament el flamenc andalús, cantat en castellà i aquesta expressió folkloritzada pel règim franquista l’hem associat inevitablement a la intenció espanyolitzadora de la dictadura, i com que al mateix temps la repressió franquista va silenciar el flamenc català, és comprensible el gran buit de coneixement que tenim sobre aquest tema, i l’embolic identitari que ens provoca.

Per això és tan important la tasca que desenvolupen iniciatives serioses com la de l’Udeol del Llop que investiga i promou el flamenc d’arrel històric català, o les del Taller de Músics impulsat per Lluís Cabrera, que ressalta el tronc comú de la majoria d’expressions rítmiques i musicals mediterrànies, i reivindica el flamenc com a expresisó pròpia de la cultura catalana, tant per la seva arrel històrica com per la seva realitat contemporània a casa nostra.

“Potser sigui la glosa la millor eina de cohesió social mitjançant la llengua catalana que hem tingut mai a l’abast” M.Xurí

La tercera edició de Les dotze hores d’improvisació  celebrada a Menorca aquest dissabte 6 de març, a Ferreries, va començar amb una taula rodona per parlar de la situació d’aquest gènere tradicional i popular als diferents indrets dels Països Catalans, i de les perspectives de futur.  (podeu llegir altres apunts diversos sobre aquest tema aquí, improvisant al bloc)

(segueix)

Després de rebre els honors per part del batlle de Ferreries, el saló de plens s’omplí de les aportacions dels diferents representants, dinamitzats per Felip Munar, glosador, professor de cultura popular a la universitat balear i autor de nombrosa bibliografia sobre el glosat mallorquí. 
Mireia Mata,  de Cor de Carxofa, del Principat, Mateu Xurí, president de l’Associació de Glosadors de Mallorca, i Moisès Coll, president de  Soca de Mots de Menorca – i en absència dels companys del País Valencià que a darrera hora no varen poder ser-hi presents -, varen fer un repàs exhaustiu i amè de la situació actual, així com dels principals reptes plantejats en cada cas. 

En clau Països Catalans es pot afirmar que aquest és un gènere emergent on es comparteixen molts reptes alhora que se’n mantenen d’altres de diferenciats per territoris. Un dels reptes més compartits és el de poder entrar la glosa als centres educatius (escoles i instituts) per tal d’universalitzar i normalitzar el coneixement de la seva existència, així com facilitar als joves l’accés a les habilitats mínimes per poder-se fer seva aquesta tradició, que els pot aportar motivació i interessants beneficis lúdics i educatius. En aquest sentit tots els territoris han fet les seves aproximacions al món educatiu mitjançant tallers i accions diverses, i treballen per poder-hi tenir una presència més regular, amb continuïtat, com ho serà, per exemple, a Catalunya, la seva incorporació dins el Programa d’Immersió Lingüística del Departament d’Educació. (veure l’apartat La glosa a l’escola del Cor de Carxofa, on s’hi presenta també el material didàctic recentment editat,Corrandescola. Podeu consultar també el bloc de Pere Mayans, El pols de la Llengua als Països Catalans, i l’article on presenta Corrandescola). D’altra banda Felip Munar anuncià una futura trobada de “poesia oral improvisada” a nivell d’estudiants d’ESO dels  Països Catalans.

En l’evolució que ha seguit cada territori en els darrers 15 – 10 anys, és interessant destacar algunes particularitats:

En el cas català, on pervivia la tradició però no existia una popularitat real, els esforços s’han encaminat, amb èxit, a assolir aquesta popularitat: a fer que improvisar esdevingui a l’abast de tothom i es converteixi en una activitat lúdica, natural entre colles de joves, present en trobades  diverses. En aquest sentit, si bé no es perd de vista l’horitzó de la qualitat, es prioritza el creixement en quantitat.

En el cas mallorquí, on es mantenia i es manté molt viva la tradició i la popularitat, el problema es trobava en l’envelliment dels glosadors i la manca de relleus;  els esforços s’han centrat en aconseguir noves veus, fita que s’ha assolit amb gran èxit.

En el cas menorquí, el problema era també l’envelliment i manca de relleu dels glosadors i, a la vegada, la manca de tradició en el món urbà (els glosadors eren tradicionalment només pagesos i pescadors). Els esforços han aconseguit amb èxit capgirar aquesta situació.

En el cas valencià, malgrat no ser presents a la taula i no tractar-se la seva situació, m’aventuro a destacar la important aportació que ha comportat en el gènere ampli de la imporvisació oral, l’existència de models de Hip Hop català d’alta qualitat, com ho són els Rapsodes. Ja sé que no té res a veure amb la tradició pròpia d’allà – allà tenen les albades i el cant d’estil valencià – però en el camp genèric de l’oralitat improvisada sí que tenen el seu espai.

I pel que fa a reptes concrets, a qüestions sobre les que cal reflexionar i debatre, es varen aportar algunes coses com:

Principat: eixamplament de la base, fent arribar les oportunitats de glosar al màxim de persones, especialment joves, sense que la inicial manca de qualitat sigui un fre. Però, alhora, fer créixer també la qualitat. D’altra  banda es dóna molta importància de la difusió mitjançant les xarxes i les noves tecnologies, així com als mitjans de comunicació.

Mallorca: l’experiència amb la televisió planteja un debat sobre com aprofitar la gran repercussió d’aquest mitjà sense frivolitzar l’essència de la glosa, i en referència a la tecnologia, aporten la iniciativa de lliurar al Consell Insular tots els arxius gràfics i sonors digitals sobre la glosa per tal que en facin un fons documental. També es va plantejar el repte de com fer que l’existència de models de bons glosadors no privi el naixement de noves figures, la necessitat de fer créixer les opcions de que “entri el cuquet de la glosa” en contra l’antiga creença de que per glosar cal un do congènit.

Menorca: davant d’un possible debat sobre l’ús dels mots, sobre si convé emprar en la glosa paraules en desús, plantegen l’oportunitat que aporta la glosa de recuperar lèxic d’un passat molt proper que d’altra banda es perdria en una sola generació (com és el cas dels noms d’eines del camp que usaven els pares dels actuals glosadors, i que ara ja no s’usen). Així mateix, advoquen per incloure terminologia científica, ja que la glosa pot servir per parlar de qualsevol tema, també per discutir o difondre temes de física, química, filosofia…

En les intervencions del públic varen sortir temes molt interessants, sobre la necessitat d’innovar sense perdre les arrels…però d’innovar al cap i a la fi; sobre la necessitat de la competitivitat dels picats i combats, lligues etc, com a font d’estímul per a públic i glosadors, evitant però que la competència sigui real – evitar que hi hagi rivals i confrontació –  entre els improvisadors; l’inexistència de censura i per tant l’absoluta llibertat de l’improvisador a l’hora de tractar qualsevol tema, motiu de ser vetats en alguns mitjans de comunicació… i altres fils de debat que em puc deixar.

Ja m’he allargat força, el tema dóna per molt, segur que encara em deixo alguna cosa. Els qui hi vau ser, si ho considereu oportú, afegiu o discutiu el que calgui.

Felip Munar ho anomenà tothora – en presentar-ho i durant les aportacions – ,en genèric, amb la bonica expressió de  POESIA ORAL IMPROVISADA. Algú va dir que potser l’improvisat no agafa sempre el nivell de poesia, però és igualment cançó improvisada. Un altre tema, aquest de la “denominació”, sobre el que encara anem fent temptatives. 

Sens dubte, això va endavant, amb molta empenta, amb molt d’encert, uns cops amb més poesia, d’altres amb menys, uns cops amb més èpica i crítica d’actualitat, d’altres amb un sentit més domèstic; però, com es va dir també durant la taula rodona, el més important és que perquè sigui POPULAR s’ho ha de fer séu el “poble”, i aquest serà el que decidirà el futur de tot plegat.

Podeu consultar aquí mateix. un resum de la taula rodona en format més reduït, i més “oficial”, fet per Felip Munar.
Salut i glosa!

  el tot 1a q. de març: el dret a decidir  (segueix)

Observo que les consultes per la independència de Catalunya que va encetar Arenys de Munt i que després han anat celebrant altres municipis, comporten  una mobilització  ben particular: mobilitzen gent molt diversa, gent del poble, homes i dones de totes les edats i múltiple condició, més enllà dels incondicionals, més enllà dels “de sempre”. És a dir, que hi ha molta gent que ha trobat en aquesta consulta un motiu de compromís, una motivació per implicar-se i participar. És interessant, especialment en moments en què més aviat hi ha desencís i esgotament polític.

D’altra banda m’agrada constatar la certa naturalitat amb què aquests processos permeten parlar i opinar de la possible independència de Catalunya respecte l’estat espanyol, sense que això es vegi com una posició extremista, associada a plantejaments de catalanisme fanàtic o radical. Llegir en la mirada internacional, més objectiva, i escoltar experts d’arreu aportant arguments polítics i econòmics, anàlisis ponderades, comparatives amb processos d’altres països, alguns arguments pragmàtics basats en termes de rendibilitat econòmica, en la magnitud del desequilibri de les balances fiscals, etc, contribueix a racionalitzar aquest tema sigui quina sigui la posició que es prengui al respecte, i dóna una certa perspectiva de normalitat  molt saludable, impossible de trobar uns anys enrere.

Potser una bona contribució de les consultes ha estat haver despertat interès per plantejar-se temes de construcció nacional des de la participació ciutadana plural i incluisva (no cal oblidar l’encert d’incloure ciutadania sense dret a vot en el procés), i fer-ho en poblacions on mai s’havia fet aquest debat d’una forma oberta.

Badalona és una d’aquestes ciutats. La construcció nacional té moltes eines, moltes maneres, la cohesió social n’és una base imprescindible. Si ens decidim a portar el debat i la reflexió sobre la construcció nacional catalana a Badalona, a tota la ciutat, crec que no podem tenir pressa ni la pressió d’una cita per fer un referèndum, i molt menys per fer-lo dins un calendari preestablert a curt termini. Cal temps, fer un procés molt treballat, molt participat. Es faci o no la consulta, el que està clar és que  no podem defugir el tema: en el futur del nostre petit país, el que es cou en ciutats com la nostra és clau.

(apunt relacionat, Badalona Reflexiona)

Fa un parell d’anys, en un seminari de formació de tècnics de normalització lingüística al País Basc, on amb un company de feina vam tenir l’oportunitat de presentar i discutir  algunes de les línies de treball del Departament d’Educació incloses al Pla per la llengua i la cohesió social, es va abordar  – sense aprofundir-hi – un dels aspectes clau que mobilitzen el comportament dels joves: el plaer. El comportament de joves i també d’adults, sens dubte, però amb especial incidència entre els joves que són, a més,  els qui marquen tendència de futur en la supervivència i expansió d’una llengua. (segueix)

Quan vaig conèixer el món del cant improvisat, el que més em va cridar l’atenció va ser aquest aspecte lúdic real que connecta amb persones de moltes edats, però que atrau i “enganxa” també – i especialment – a públic jove, perquè respon a una necessitat relacionada amb el passar-ho bé i comunicar en temps real, immediat, i perquè dóna joc per expressar-se en clau irònica, per fer jocs de paraules i per practicar habilitats senzilles que es presenten, d’entrada, com un repte.

En l’objectiu de normalitzar de debò la nostra llengua encara minoritzada, i de trobar estratègies que convidin als joves que no tenen la llengua catalana com a pròpia a fer-se-la seva, a usar-la amb normalitat i a gaudir fent-ho, crec que aquesta activitat té futur perquè ja comença a formar part del món real – encara que restringit – propi dels joves catalanoparlants, perquè no s’inscriu ni en el convenciment moral ni en la pressió; perquè no entra en competència directa amb “el mateix però fet amb una altra llengua”(1); i perquè és divertit de debò; 

(1)Això amb un matís, que enllaçaria amb tot el que ja he dit fins ara sobre el RAP, en el món del HIP HOP.

Sigui per l’acomplexament i condicionament psicològic que patim com a víctimes de maltractament tal com ho explica Ferran Suay, sigui pels àmbits d’ús arrabassats els darrers segles per l’imperialisme lingüístic castellà i rematats pel franquisme, sigui per les nul·les oportunitats de sentir la llengua com a pròpia que van tenir moltes famílies d’immigrants espanyols arribats durant la dictadura, sigui per la no normalització de la llengua en àmbits d’oci i consum, o sigui pel que sigui, el cas és que a milers de ciutadans nascuts a Catalunya o arribats de fora, la llengua catalana apresa a l’escola no els sedueix com a llengua de relació ni com a llengua d’ús social. I que per a molts joves que sí que la tenen com a llengua pròpia, en molts àmbits d’ús espontani i de consum cultural passen al castellà per deferència a la llengua dominant,o/i per falta d’hàbit.

No es tracta de creure en miracles, ni de pensar que el cant improvisat arreglarà les mancances, però en tot cas sí que caldria fer adonar a la Secretaria de Política Lingüística que el camí és ben bé aquest: promoure usos lligats al plaer, a l’espontanietat i als hàbits d’oci dels joves, cosa que fins ara no han sabut (o volgut) veure: per què no existeix un “singstar” en català si el karaoke és una activitat recurrent en milers de vetllades juvenils?; per què no es promou el gèner del monòleg català, tenint com tenim grans referents i essent com és, actualment, un gènere que mobilitza multituds i exclou totalment la llengua catalana? per què hi ha tants pocs llibres en català de temàtiques vitals per als joves, com ho és el sexe, per posar un exemple?

Tot això ha vingut a tomb, perquè he portat aquest llibre a casa, i la meva filla i el seu xicot quan l’han vist s’han motivat a explicar-me la impressionant vetllada que van viure en la darrera sortida d’esplai en què van introduir el cant improvisat, i la resposta va ser espectacular. Els  “munis” no són experts en la matèria, però són joves i els va enamorar aquesta tècnica, tot just entrar-hi en contacte breument fa quinze dies, en un sopar informal que vam fer a casa per fer conèixer la glosa a gent de Badalona.

Com diu l’Albert Casals, això té un gran potencial!

(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

Quatre reflexions d’urgència al voltant del circ del cinema:

– la crisi del sector és mundial, i fa anys que s’arrossega (encara resultarà que ara només tindrà pèrdues el cimena a Catalunya per culpa de projectar en català!)

– les dades sobre públic potencial de cinema en català no poden existir perquè:

           – mai s’ha projectat una pel·lícula en versió catalana  EN IGUALTAT DE CONDICIONS que la mateixa pel·lícula en versió no catalana. MAI!

           – mai s’ha fet una política de promoció del cimena en català, ni tan sols se n’ha fet la mínima difusió: us recomano la lectura d’aquest article de Salvador Montalt, al seu  blog Club7 cinema, la clandestinitat del cinema en català. És un clar exemple, documentat,  de la nefasta política lingüísitica en aquest sector

– exhibir una pel·lícula en català entenc que també inclou exhibir-la en V.O subtitulada en català, oi?

Hi ha la falsa i extesa creença que a la llengua catalana li estan vetats alguns camps expressius, i hi ha una militància activa envers aquest postulat.

(continua)

Són molts els estudiants d’arts visuals que quan plantegen guions cinematogràfics en català són encoratjats pel propi professorat a canviar de llengua “perquè el català no és idioma per al cinema” o els joves – i organitzadors de certàmens – que ni tan sols es plantegen que les modernes disciplines de l’oralitat (monòlegs, rap) puguin ser dites en parla catalana. Passava el mateix amb el Rock, fins que es va demostrat el contrari, i amb el cant flamenc, que encara que compta amb poderoses veus essencialistes que exclouen el català de les llengües en què pot ser creat i cantat, gaudeix de l’impuls que li dóna el Taller de Músics, referent inqüestionable que defensa, a més, el flamenc català d’origen. I no cal dir el que està passant amb el Pop, (Pop-Rock,Alternatiu, Pop-Folc…) – gènere fins fa poc  pràcticament desert – que, sense padrins, camina sol i conquesta audiències (podeu veure la llista  de MySpace, com a exemple).

La notícia, ara, és que hi ha una acció per promoure i normalitzar l’us de la llengua catalana , en el món del HIP HOP i que aquesta acció s’inscriu – de moment – en el marc de l’educació formal – sota el paraigües d’un acord de col·laboració entre les institucions i, essencialment, sota l’impuls d’una marca fiable i de prestigi com ho ésENDERROCK. Podeu accedir des d’aquí al document-guia per a la gravació.

Fa poc us en parlava (a l’apunt rap, glosa, i altres plaers al cor del clot): a la Farinera del Clot, en el marc dels Transglosadors (d’on és feta la fotografia) alguns joves participants rapejaven parlant de la seva opció lingüística, potser com si calgués justificar-se per rapejar en català, o potser com a reivindicació, (!?).
Si més no, en pocs anys el panorama ha canviat força, i possiblement accions com aquesta (podeu accedir a les bases des d’aquí) hi ajudaran. Per comprovar el canvi, us proposo llegir aquest apunt “rapejar en català? que va publicar al seu bloc Josep Duran l’octubre de 2007, en relació als usos lingüístics en el món del Hip Hop de fa poc més de dos anys.

La llengua és de qui la fa servir, i és evident que els usos no es poden imposar, i encara menys per a finalitats lúdiques. Es pot promoure un ús, i en tot cas serà la gent – en aquest cas la gent jove – qui decidirà si s’ho fa o no s’ho fa seu. Però el que està clar és que en el camp de l’oci actual el dret a escollir usos lingüístics en la llengua pròpia del país no existeix en igualtat de condicions. Per escollir cal que hi hagi opcions. Al cinema no en tenim (veurem com acaba la batalla encetada). En la cançó urbana sembla que guanyem espais, i aquesta iniciativa pot ajudar-hi.

De com iniciatives així reforcen, a més de l´us lúdic, l’ús comunicatiu i el domini lingüístic en general en parlo en l’apunt dedicat a la promoció del cant improvisat des de l’escola. 

(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

Per unes hores avui m’he sentit viure en un país normal.

El setmanari ET TOT. revista gratuïta que ha progressat molt adequadament en qualitat, quantitat i popularitat, publica de forma regular articles d’opinió, cada quinze dies n’hi podeu llegir un de meu, que recullo a la “columna transversal” El d’aquesta setmana va de l’acollida en català(accediu al contingut de l’article).

(continua)

Una altra vegada la regidoria de Ciutadania i Convivència de l’ajuntament de Badalona ha posat en marxa les sessions d’acollida adreçades a totes les persones que arriben a la ciutat per quedar-s’hi a viure
Són uns cursos bàsics que inclouen sessions sobre drets i deures, coneixement de la ciutat, dels seus serveis i vida cultural, i de les entitats on poden participar i recórrer. També inclouen 20 hores de català bàsic i la possibilitat de seguir aprenent l’idioma propi del país en cursos del consorci de normalització lingüística. Compten amb traductors, i  s’adrecen a tota la població immigrada que parla, majoritàriament, en castellà, xinès, urdú o àrab. Aquestes sessions d’acollida que es van fent periòdicament, coordinades amb els serveis del cens ciutadà – el primer punt de contacte dels nouvinguts amb l’administració local – i on també hi participen les entitats de la Xarxa d’Acollida, pretenen donar una benvinguda càlida, oberta, integradora i útil a totes les persones que pel motiu que sigui han emigrat i han arribat a Badalona, a Catalunya, per instal·lar-s’hi com a nous veïns. És una iniciativa molt encertada que evidentment no resol totes les dificultats que comporta obrir-se camí en un altre país – i menys ara, en plena crisi  – ni dóna totes les eines per afrontar els reptes que planteja la convivència en la diversitat cultural, religiosa, social, econòmica, lingüística…. Però són un bon punt de partida. Una aportació transcendent. En aquest context, definir i fer ús de la llengua catalana com a primera llengua d’acollida partint del respecte i valoració de les llegües pròpies, és un gest d’un gran valor cohesionador que no sempre les administracions han tingut clar. Sovint s’ha privant de l’accés a l’ús normalitzat de la llengua del país a gran part dels seus ciutadans. Encara ara hi ha actituds falsament sobreprotectores que en nom de fer les coses més fàcils als no catalanoparlants d’origen el que fan és deixar-los sense oportunitats per practicar i consolidar el domini de l’idioma català, del tot necessari per viure en igualtat d’oportunitats i per nodrir el sentit de pertinença. D’una pertinença múltiple que troba en aquest espai comú de referència elements per construir el nosaltres tan necessari.

Una altra vegada la regidoria de Ciutadania i Convivència de l’ajuntament de Badalona ha posat en marxa les sessions d’acollida adreçades a totes les persones que arriben a la ciutat per quedar-s’hi a viure

(continua)

Són uns cursos bàsics que inclouen sessions sobre drets i deures, coneixement de la ciutat, dels seus serveis i vida cultural, i de les entitats on poden participar i recórrer. També inclouen 20 hores de català bàsic i la possibilitat de seguir aprenent l’idioma propi del país en cursos del consorci de normalització lingüística. Compten amb traductors, i  s’adrecen a tota la població immigrada que parla, majoritàriament, en castellà, xinès, urdú o àrab. Aquestes sessions d’acollida que es van fent periòdicament, coordinades amb els serveis del cens ciutadà – el primer punt de contacte dels nouvinguts amb l’administració local – i on també hi participen les entitats de la Xarxa d’Acollida, pretenen donar una benvinguda càlida, oberta, integradora i útil a totes les persones que pel motiu que sigui han emigrat i han arribat a Badalona, a Catalunya, per instal·lar-s’hi com a nous veïns. És una iniciativa molt encertada que evidentment no resol totes les dificultats que comporta obrir-se camí en un altre país – i menys ara, en plena crisi  – ni dóna totes les eines per afrontar els reptes que planteja la convivència en la diversitat cultural, religiosa, social, econòmica, lingüística…. Però són un bon punt de partida. Una aportació transcendent. En aquest context, definir i fer ús de la llengua catalana com a primera llengua d’acollida partint del respecte i valoració de les llegües pròpies, és un gest d’un gran valor cohesionador que no sempre les administracions han tingut clar. Sovint s’ha privant de l’accés a l’ús normalitzat de la llengua del país a gran part dels seus ciutadans. Encara ara hi ha actituds falsament sobreprotectores que en nom de fer les coses més fàcils als no catalanoparlants d’origen el que fan és deixar-los sense oportunitats per practicar i consolidar el domini de l’idioma català, del tot necessari per viure en igualtat d’oportunitats i per nodrir el sentit de pertinença. D’una pertinença múltiple que troba en aquest espai comú de referència elements per construir el nosaltres tan necessari.

Per aprendre un idioma nou cal poder-lo practicar, fer-ne un ús significatiu i funcional continuat. Acollir en català, parlar en català a les persones estrangeres que ara viuen amb nosaltres, és fer-los sentir que ja els considerem d’aquí, i donar-los l’oportunitat de fer-se seva la nostra llengua.

Com si fos dia feiner, avui també m’he llevat abans que el sol. I l’he anat a contemplar tot escoltant el batec de les ones. Penso en Hipàtia i en tota l’herència d’esforç dels savis per entendre el moviment dels astres, i en la serenor que imprimeix entendre, conèixer. Em limito a inspirar la bellesa del moment i a explorar  la paraula: matinada.
Tot i que la vista m’arriba fins al local on assagen castellers i grallers, sé que estic massa lluny per sentir els crits de les gralles. I em recreo amb una altra paraula: matinades.
(continua)

El trasllat de casa m’ha allunyat de l’itinerari de les matinades castelleres, i avui, que és Diada castellera a Badalona, dedico una estona a l’enyorament sense recança. (aquí + informació dels Castellers de Badalona).

Fa temps que vull escriure sobre els castells, com a realitat i com a metàfora.

Començo amb aquest apunt breu, començo amb les matinades.

Hi ha gent, – fins i tot experts en cultura popular -, que és reàcia a que s’importin tradicions que abans no existien, encara que siguin pròpies del país.
O a que se’n comencin de cap i de nou. “Això no és d’aquí” “Això aquí no s’havia fet mai” I què?  Tots sabem que la tradició castellera ve del sud del Principat, i que és allà on té unes arrels i una complicitat popular insuperables. Però fer néixer i créixer colles castelleres arreu dels Països Catalans ha estat una mostra de la vitalitat i seducció que produeix aquesta pràctica, i una gran aportació a la necessitat de referents comuns, de país, de Països Catalans. És lògic que les colles d’altres zones, i en especial de les de l’àrea metropolitana de Barcelona, no disposin del mateix coixí de complicitats (en volum i extensió) que les antigues. Però com ha quedat demostrat per la perdurabilitat i consolidació de moltes d’elles, el fet casteller va conquerint territori i esdevé actualment una de les referències identitàries d’arrel tradicional més nombroses i amb més pluralitat de participació, amb un fort component juvenil.

Com diuen els de la coordinadora, tradicionalment, les colles de castells han servit de catalitzadors de la integració social. El fet que s’accepti a tothom, que l’únic requisit per participar sigui la ferma voluntat d’ajudar a construir un projecte comú i que els èxits que s’aconsegueixen mai es capitalitzin de manera individual sinó col·lectiva, fa que persones de tota condició social, religiosa o ètnica, siguin homes o dones, sentin una atracció immediata pel món dels castells (veure web de la coordinadora de colles castelleres)

I si fer néixer colles castelleres en algunes ciutats metropolitanes on l’arrel tradicional catalana està en clara minoria, podia semblar agosarat, implantar el costum de les matinades ja va ser un atreviment majúscul. Fins i tot amb pol·lèmica sobre l’apropiació d’aquest costum: les matinades són castelleres, geganteres, de tots plegats…?)

Us recomano la lectura del document que adjunto, sobre l’origen de les matinades.

Sigui com sigui, i tornant al cas de Badalona, les matinades són ja un referent, un fet esperat. Amb entitat pròpia, coneguda i reconeguda. En certa manera restringides, perquè la ciutat és molt extensa i d’orografia complexa, i els itineraris queden sempre massa limitats a una zona, per imperatiu de temps i esforç. (Seria fantàstic, però, que any rere any fóssin més i més diversos els carrers – i el seu veïnat – que gaudissin d’una experiència tan bonica, festiva i comunitària. Segons la meva opinó)

Hores d’ara  el Toc de matinades ja deu enlairar-se balcons amunt, carrers avall. Jo, que ja no tinc aquell tragí de preparar esmorzar i beguda i d’estar pendent de l’arribada, recordo amb certa emoció la importància que tenia al Carrer del Carme el pas de les Matinades, la quantitat de gent que aplegava el pilar davant la porta de casa, i els ressons que les gralles ens movien ben endins, tot recordant la nostra breu però intensa etapa familiar castellera.

No he anat mai, encara, al final del Correllengua a Perpinyà. És d’aquelles cites que cada any són presents a l’agenda però mai aconsegueixen vèncer els imperatius d’un calendari  familiar complex.
I aquest any, en coincidir amb la marxa contra el Tractat dels Pirineus, la cita era molt remarcable. Perquè, quan es té al cap – i al cor – la idea d’unitat dels Països Catalans, hi ha una sintonia especial que connecta amb tot el què a la Catalunya Nord parli de catalanitat. És una mica creure de debò que el  sentit de país de la col·lectivitat, del poble, pot esborrar les fronteres forçades que fa 350 anys van començar a esmicolar el país.
Aquesta sintonia és la que em va portar fa unes setmanes, amb una bona colla de família i amics, al camp de l’USAP: vam voler comprovar i viure el que s’explica: el cant de la senyera com a himne, la grada cantant l’estaca mentre onegen desenes de senyeres i estelades…  un espectacle vibrant, sí, però, en realitat, res és ben bé el que imaginàvem…
(continua)

Les meves fonts principals per seguir – no tan d’aprop com voldria – el batec de la Catalunya Nord, són les cròniques d’en Joan Lluís LLuís, a El Punt,  i el bloc de’n Pere Mayans, que hi dedica un apartat molt ben documentat, que us recomano llegir periòdicament.
Sobre l’USAP i l’efervescència amb què els seguidors de l’equip de rugbi ostenten cants i simbologia catalanista reconec que no havia llegit res, que la informació m’havia arribat per comentaris d’amics. La visita que vam fer fa unes setmanes al camp de l’USAP em va permetre veure-ho i viure-ho, però també em va ubicar en una realitat que no encaixa del tot amb el meu imaginari previ. 
Al camp, a la grada, tothom canta enfervorit la lletra de l’estaca, i és impressionant. El “segur que tomba tomba tomba” arriba al moll de l’os. Tota la grada és coberta de senyeres, rucs catalans, estelades, i en moltes de les cantarelles s’identifiquen al·lusions a l’USAP com a equip català. Cantat en francès. O a ritme de bolero. 
Potser m’ho va fer la llengua emprada – majoritàriament francesa -, o potser la sensació (subjectiva i potser errònia) que l’enarboració dels sómbols no va gaire més enllà del fanatisme propi dels esdeveniments esportius; però el cas és que l’espectacle – que us recomano- em va desconcertar, i em va fer pensar en si l’origen i simbologia catalana de l’USAP no podia ser alguna cosa semblant a la referència vikinga dels islandesos: el manteniment i recerca de vestigis simbòlics del passat per vestir identitats actuals. Si ho fos – que té el seu sentit – caldria vetllar perquè aquesta recerca i vivència simbòlica no es quedés fossilitzada en un anagrama. La força actual que té la vivència esportiva en la població – especialment la jove – podria jugar a favor d’un enfortiment dels vincles entre les dues parts del territori segmentat pels dos estats; però com en tota jugada, cal estratègia, oportunitat i bons jugadors.

M’atrau la carbassa amb les seves formes i colors suggerents, i amb la seva presència d’objecte material impregnat de simbologia fantàstica. A mi, la relació entre Tots Sants-Castanyada i les carbasses no m’ha vingut imposada per la importació de la tradició americana. L’ús de carbasses, cocos o altres vegetals per simular calaveres formava part, segons la nostra iaia Antònia, dels jocs d’infantesa pels carrers de Montgat als primers anys del segle XX.  

(continua)

De les tres accepcions que recull el Diccionari de la llengua catalana (EC) per al mot “seduir” em quedo amb la segona: “Atreure algú per la seva bellesa, per la seva gràcia”.  (continua)

I entenc que aquesta és a la que es referien en  Marcel Mauri (periodista, professor a la UPF, vicepresident d’Òmnium Barcelonès Nord, i conductor del diàleg d’avui) i la Sílvia Soler (periodista i escriptora) quan parlaven de les estratègies per guanyar complicitats cap al catalanisme vertebrat per la llengua. La primera accepció “induir algú a alguna cosa amb abelliments, promeses, etc” té una connotació d’ensarronada, i la tercera parla directament d’engany.
La segona, doncs, basada en l’atracció que pot produir una cosa per si mateixa, per les seves qualitats, és a la que em referiré jo també per afirmar que en realitat el món es mou en gran mesura pel joc de la seducció, i que fer seductora la llengua catalana als ulls d’una majoria social que hi viu d’esquena és un gran repte pendent.
Però per seduir no sempre n’hi ha prou amb les qualitats . Cal tenir un cert grau d’autoestima, sentir-se bé amb un mateix, tenir confiança i provocar interès. Un cert afany de projecció. I tenir gràcia!
Al diàleg d’avui entre Jordi Porta (president d’Òmnium Nacional) i la Sílvia per parlar del CATALANISME AMB ACCENT METROPOLITÀ, s’han dit coses molt interessants, importants, coses a tenir en compte i que generen nous debats.

Però jo ara, que és tard i estic morta de son, em quedo només, com a resum, amb aquest parell de paraules, MILITÀNCIA I SEDUCCIÓ, potser perquè són les que m’han fet vèncer l’esgotament d’aquest vespre i m’han portat fins al local d’Òmnium, i també perquè són la clau del futur del catalanisme social de la Catalunya actual.

(la fotografia l’he “robat” del facebook, l’ha penjat l’Oriol Lladó, president d’Òmnium Barcelonès Nord)

En un dia com avui, i en homenatge a totes les llengües i parlants perseguits per l’imperialisme espanyol:

(problemes tècnics no em permeten mostrar el vídeo, vegeu-lo prement l’enllaç, no us el perdeu!)
El què documenta és vàlid sigui quina sigui la posició ideològica i política de qui ho miri: és un treball molt ben documentat i molt ben presentat. L’he trobat navegant, a la darrera imatge hi ha un missatge que signa l’autoria en clau política, però inisteixo, el contingut no és partidista. És una constatació de la realitat que documenta i posa en evidència les mentides del borbó.

La il·lustració que reprodueixo és de José Luis Merino i acompanya l’article de Henrique Monteagudosociolingüista i professor de la Universidad de Santiago de Compostela que podeu llegir prement aquí

http://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo