Etziba Balutxo...

 

Arran de les eleccions de maig de 1983, decebuda dels resultats i fruit d’un dolorós debat quant a l’extinció o venda del PSM, la Comissió Executiva dimití en bloc. Una improvisada Gestora assumí el govern amb dos objectius: eixugar el dèficit i convocar el Congrés.

Integrada per Biel Camps, Miquel Ferragut, Jordi Fiol, Antoni Gomila, Jaume Montcada, Rafel Oliver,  Enric Rovira, Joana Maria Sampol, Norma Tolosa i jo. la Gestora assolí els objectius. Em va tocar ressuscitar Mallorca Socialista, coordinar la campanya Salvem Es Trenc,  tenir cura d’enllestir el Congrés i fer la ponència d’organització i la política, amb la proposta de l’Ateneu Emili Darder.

 

*     *     *
Il·lustració: anagrama del VII Congrés.
*     *     *

L’Ateneu Cultural, germen de la Fundació Emili Darder

L’any 1983, la Caixa de les Balears va comprar el Círculo Mallorquín, amb el contingut de la pinacoteca i la biblioteca. En condició de cap de l’àrea cultural de l’Obra Social de l’entitat d’estalvi, vaig intervenir en l’operació de compra i vaig elaborar el projecte d’Ateneu Cultural que s’hi havia d’encabir. Arran de l’inventari, descobrírem que Emili Darder havia fet les funcions de bibliotecari del Círculo i, amb Carles Blanes, director de l’entitat, pensàrem donar el nom del metge i polític mallorquí a l’Ateneu o, en cas de no aconseguir el suport del Consell d’Administració, posar el seu nom a la biblioteca.

Tot se’n va anar a n’orris. Pocs mesos després d’haver rebut el vist-i-plau del Banc d’Espanya, com a entitat supervisora de les obres socials de les caixes, es va dinamitar el projecte. Per imposició política, Josep Zaforteza, que combinava la presidència de la Caixa de les Balears amb un escó al senat espanyol per UCD, el partit que governava a l’estat i les Balears, va obligar l’entitat a vendre pel mateix preu d’adquisició tant l’immoble com el contingut al Parlament (1). Vaig publicar un article a la premsa que retreia l’error, perquè amb aquella resolució es perdien dues oportunitats: l’Ateneu Cultural en curs i la recuperació de l’espai idoni per acollir el Parlament: el Palau de l’Almudaina, com a símbol històric de les nostres institucions (2).

En conversa amb Sebastià Serra, coincidírem en la doble lamentació. Ell, com a diputat, va presentar en el Consell de Mallorca una moció a favor de recobrar el domini del Palau. La iniciativa va rebre un fort atac polític (de manera intensa de part de Francisco Conrado i de Fèlix Pons) que el Diario de Mallorca accentuà en un dur editorial que vaig replicar (3). Els dos diputats del PSM (Damià Ferrà-Pons i Sebastià Serra) no varen suportar la pressió, recularen, retiraren la moció i, al Palau, només oneja una bandera. Mai més no se n’ha tornat a parlar. Això no obstant, vaig incorporar la proposta de l’Ateneu Emili Darder, a la ponència política a presentar en el Congrés del PSM. 

 

L’esbiaixada versió oficial

La presentació del llibre Mallorca ara a la Fira del Llibre del Born de Palma, coincidint amb la campanya de les eleccions municipals, autonòmiques i (per primera vegada) europees de 1987, va ser el primer acte de la Fundació Emili Darder. Havien passat més de tres anys d’ençà que s’aprovà constituir-la. Potser la manca de diligència i el canvi substancial de l’equip dirigent del PSM, amb el relleu de Sebastià Serra per Mateu Morro a la Secretaria General, va esvair la procedència del projecte. A partir d’aquell moment, la gènesi de la plataforma cultural es va difuminar fins a desaparèixer totalment de la història. Avui, enlloc no apareix el més mínim esment a l’impuls que propicià el naixement.

Fundació Emili Darder és una fundació cultural creada a Palma el 1987 pels professors, intel·lectuals i polítics nacionalistes Sebastià Serra Busquets, Damià Pons i Pons i Mateu Morro, en homenatge a Emili Darder Canaves. (transcrit de Viquipèdia). A la web de la Fundació no apareix cap indicació de l’origen fundacional. Segur que les persones que apareixen actualment com a integrants dels òrgans de govern d’aquesta fundació (president: Antoni Marimon, director: Pere Sampol, tresorer: Xavier Bacigalupe, secretària: Antonina Ferrà i vocals: Ferran Cano, Josep Maria Cano, Guillem López Casasnovas, Bernat Vicens, Guillem Frontera, Joan Carrero, Bartomeu Colom, Agustí Cerveró, Climent Picornell, Antoni Alorda, Damià Pons, Biel Riera, Biel Barceló, Jaume Garau, Teresa Martínez, Lucy Collyer, Antoni Bennassar, Antoni Noguera, Tomeu Martí, Nanda Ramon, Climent Garau, Joana Lluïsa Mascaró, Joan Amer, Marta Prunés, Antoni Lluís Trobat, Catalina Nicolau, Arnau Company, Francesc Matas, Àlex Moll, Joan Melià, Catalina Moner i Antoni Bonet) deuen ser defensores de la memòria històrica. Així les coses, per tal que cantin papers i mentin barbes, he trobat oportú i pertinent posar el dit en el calendari i, amb les proves documentals, atribuir la idea, la font i l’autoria allà on toca: l’aprovació unànime de la proposta en el marc del VIIè Congrés del PSM de març de 1984. He cregut de justícia reparadora deixar-ne constància escrita. Algú pot considerar que és un detall sense importància, però fer les coses bé costa poc i sóc dels qui creu que perdre els orígens fa perdre identitat.

La proposta fundacional

NECESSITAT D’UNA PLATAFORMA CULTURAL I SOCIAL (*)

L’esquerra nacionalista, entre d’altres funcions, té la de formar i informar per tal d’aconseguir una vertadera conscienciació col·lectiva (sense nacionalistes no hi ha Nació). De portes endins, la formació interna ha de millorar el coneixement de les persones afiliades. De cara a l’exterior, la informació no ha de ser només un ham per captar militància, sinó que ha de voler obrir debats que preocupin als diversos sectors socials sobre temes d’interès (economia, turisme, educació, desenvolupament, atenció social, urbanisme, igualtat, joventut, marginació, transport, treball, belles arts…). No és casual que Alianza Popular hagi creat un Centro de Estudios Antonio Maura, un dels mallorquins que és distingí pel seu antinacionalisme, com a rèplica al Centre d’Estudis Gabriel Alomar, dependent del Centro Pablo Iglesias. Segurament Maura estaria satisfet de donar nom al club de reunió de la dreta, però no pensam el mateix de Gabriel Alomar, socialista i catalanista, que ha vist recentment el seu nom deslligat de la Cultura Catalana i immers en la Hispanoamericana per escoltar les proclames i les queixes d’una altra Cultura, una altra expressió i una altra opressió que podria fer pensar als mallorquins que aquí només existeix la llengua espanyola i que aquí no hi ha oprobi.

Gabriel Alomar, possiblement, hauria preferit que a Amèrica s’informàs d’un fet que s’ignora: que aquí, a la mediterrània occidental, hi ha una llengua, el català, que pateix el boicot i el bloqueig; que aquí, a la mediterrània occidental, hi ha un conjunt de països que formen una nació a la qual no es reconeix el dret a l’autodeterminació; que, igual que a Amèrica, també es pateixen servilismes colonials sota dominis imperialistes bèl·lics. A Gabriel Alomar, segurament, li hauria agradat que Ernesto Cardenal, Rafael Alberti i qualsevol dels qui han vingut a aquesta illa aquests dies a parlar a unes jornades sota el seu nom, haguessin rebut informació de qui era, precisament, Gabriel Alomar. Això, naturalment, en el cas hipotètic que els organitzadors ho haguessin sabut explicar (4). Justament per poder-ho explicar, recordant que Víctor Alomar, un dels fills de Gabriel, col·laborà amb el PSM i en fou candidat, ens cal crear un centre de debats polítics i socials. No per a potenciar el coneixement de la febre colonitzadora espanyola a Amèrica, perquè aquí són altres les actuacions que ens cal prioritzar. El nom de Gabriel Alomar mereixia millor tractament i una adequació a la fidelitat històrica del seu pensament i la seva obra.

L’esquerra nacionalista que propugnam també té la funció d’eixamplar el ventall d’atenció ciutadana per tal de connectar amb les vertaderes necessitats i inquietuds socials del nostre poble i, a la vegada, permetre aglutinar al seu entorn tots els sectors progressistes que, interessats en dur endavant un projecte de futur, vulguin participar en el debats sobre algunes objectius: defensar i salvar el territori, endegar una política d’acció social, apropar-se a la problemàtica de la dona treballadora (la que feineja a ca seva i la que ho fa per compte d’altri), impulsar la petita i la mitjana empresa, donar suport a la pagesia, recolzar els joves que no tenen alternatives de feina i continuen sotmesos a l’obligatorietat d’un servei (tant militar com civil) o, en definitiva, a totes aquelles persones disposades a contribuir amb el seu treball i el seu esforç al progrés, a la transformació social i a la millora de les condicions de vida. Aquest centre de debats polítics ens permetria elaborar pautes per bastir un canvi real que ens faci créixer i eixamplar els sostres ideològics.

La plataforma ha d’estar al servei de la comunitat. No és possible, ara per ara, fer aquest esforç d’arribar a donar una major informació des dels mitjans de comunicació per evidents raons de dificultat econòmica, tot i que no estaria de més que qualque empresari amb visió de futur acceptàs l’objectiu de fer possible i viable un diari en català. Tampoc no és possible limitar-se a l’ús dels limitats recursos de l’organització interna del partit, siguin les agrupacions locals, siguin les publicacions, perquè no s’obriria cap finestra nova. Cal, doncs, crear una plataforma que pugui organitzar actes a qualsevol racó de Mallorca, capaç de copsar les inquietuds dels sectors propers i brindar respostes. Cal treure al carrer, fent-la popular i participativa, allò que és la Res Publica: la ciència i l’art d’administrar la societat en defensa del bé comú.

La plataforma ha de mantenir la doble fidelitat a una ideologia d’esquerres i nacionalista, però ha de ser independent de la dinàmica interna i de l’organització i estructura del partit. La plataforma ha d’elaborar un reglament d’actuació i una prioritat d’objectius, sempre al servei informatiu dels mallorquins. És obvi que el nom que més li escau no pot ser altre que el d’Ateneu Emili Darder, de qui no cal recordar la biografia, ni la seva ideologia política, ni la seva actuació, ni el seu partit, ni la seva honesta trajectòria personal, tan la professional com la que exercí (principalment en el camp de la salut pública i de l’educació) com a exemplar batle de Palma, pel qual seria afusellat.

La metodologia de funcionament, el cercar recursos econòmics per dur a terme les activitats, hauria de ser assumida des del govern autònom de l’Ateneu. Aquest hauria de comptar, d’entrada, amb una absoluta llibertat de funcionament respecte del partit. Atesa l’evident baixada d’activitat detectada a les entitats culturals i cíviques que, durant els darrers anys del franquisme, destacaren per la seva gran iniciativa, ara és un bon moment per fer una crida a la represa i arreplegar esforços espargits. Una plataforma, cultural i social, com la que pot representar l’Ateneu Emili Darder servirà per crear un revulsiu que, cada dia que passa, esdevé més convenient i més necessari.

(*) El text en blau anterior és la transcripció íntegra de les pàgines 5 i 6 de la Ponència Política, elaborada, llegida i defensada els dies 17 i 18 de març de 1984 a l’Auditòrium de Palma, en el curs del VIIè Congrés del Partit Socialista de Mallorca (5). Aquesta proposta, reiterada tant en el punt 6è del capítol Línia política del PSM fins al proper Congrés com a les Conclusions de la mateixa ponència, va ser aprovada per unanimitat. Això no obstant, l’Ateneu Emili Darder no es faria realitat, constituït com a fundació, fins més de tres anys després, el juny de 1987.

NOTES

(1) Vg.: “El Parlament que no interessva” a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233770

(2) Vg. l’article adjunt, on defensava l’Ateneu i reclamava recobrar el Palau dels Reis de Mallorca com a seu del Parlament

(3) Vg. l’article adjunt de rèplica a l’Editorial del Diario de Mallorca que atacava la idea de reclamar el Palau de l’Almudaina)

(4) La crítica als actes del Centre d’Estudis Gabriel Alomar, als quals es fa una referència avui absolutament prescindible, estava més que justificada. Per a la presentació del centre socialista de debat, amb el nom del pensador i polític mallorquí defensor a ultrança de la nació catalana, no varen tenir altra ocurrència que organitzar unes jornades de “cultura hispanoamericana” amb un programa que subjugava la cultura catalana i la presentava com un apèndix de l’espanyola.

(5) Vg. il·lustració adjunta amb la tendenciosa crònica d’aquell Congrés. Tot i que el periodista no va contrastar la informació que només prové d’una font, no s’allunya gaire del que va passar. L’acusació que em fa José Jaume d’anar amb sintonia amb Herri Batasuna (per defensar el Dret a l’Autodeterminació dels pobles!) no va ser gaire original. Set mesos abans, dia 13 de setembre de 1983, ja m’ho havia encolomat Antonio Alemany, des del diari El Día de Baleares, en resposta a l’article “El Tercer Canal”, on jo reclamava poder veure TV3 (6). Els qui ara s’espanten del caràcter antidemocràtic de la premsa, faran bé de girar la mirada i veure, amb la perspectiva que toca, quins valors devien defensar els qui criminalitzaven i, sense gens de vergonya, relacionaven amb el terrorisme a qui, fa trenta anys, demanava la llibertat de premsa o el Dret a l’Autodeterminació. Els dèficis democràtics i la minsa deontologia periodística no són cosa de fa dos dies.

(6) Vg. també “Volem veure TV3” a: 

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251024

.

TV3 va començar a emetre de manera regular i amb normalitat dia 16 de gener de 1984. Ho va fer de manera al·legal, atesa la manca de regulació de les ones i, sobretot, de l’oposició aferrissada del govern del PSOE presidit per Felipe González i Alfonso Guerra; el mateix govern que després afavoriria la venda de concessions de freqüències privades sense condicionar la deontologia de les empreses beneficiades. El PSOE es negà a en rodó a permetre l’entrada de Catalunya a la Unió Europea de Radiodifusió. Malgrat tot, TV3 esdevindria líder d’audiència i els seus informatius, especialment en l’apartat cultural i internacional, serien d’una objectivitat i d’una qualitat mai vista fins aleshores.

*     *     *

 

Un article premonitori

Abans d’emetre amb normalitat, dia 10 de setembre de 1983 amb motiu de la revetlla de la Diada de Catalunya, es va fer una programació experimental i es va retransmetre un partit de futbol. Moltes de persones creuen haver vist aquells primers programes, però la realitat és que allò que recorden són alguns dels documentals sobre aquelles emissions pioneres, perquè només abastaren la zona de Barcelona i, a més, requerien una modificació a les instal·lacions de les antenes. Ben poca gent, per tant, va viure les emissions en proves. Aquell mateix dia, des de Mallorca estant i impotent de sintonitzar i veure aquella emissió experimental d’una cadena en català i amb un nom, TV3, encara provisional, vaig escriure un article, “El Tercer Canal”, que marca una fita per haver estat el primer escrit públic que reclamava veure la televisió de Catalunya fora del territori del Principat.

Vaig enviar l’article a tots els diaris de Palma i, amb gran sorpresa, vaig veure com dia 12 de setembre apareixia a El Día, molt destacat a la pàgina d’opinió (1). La resta de diaris no el varen publicar ni tan sols com a carta al director, però S’Arenal de Mallorca i moltes de les revistes de la Part Forana el varen reproduir i, arreu de Mallorca, va generar un estat d’opinió favorable. Bastit com una “Carta oberta al President de la Comunitat Autònoma” (feia pocs mesos que ocupava el càrrec Gabriel Cañellas), l’escrit informava de l’impuls a favor de la normalització lingüística d’un canal de televisió en català i apel·lava a permetre’n la visió a les Illes. Sortia a camí de la més que previsible acusació, quant als registres lingüístics, de les diferències dialectals, amb l’exemple comparatiu de les emissions en castellà (TVE emetia aleshores la sèrie Perry Mason doblada a l’Argentina). Per tapar la boca als qui no volien la televisió en català, l’article proposava que el repetidor fos patrocinat mitjançant una subscripció popular.

 

No hi ha temps que no torn!

L’endemà mateix de sortir l’article a la premsa, ja es va veure que aquella aparentment generosa publicació que m’havia semblat un miratge, era una excusa. El Día va aprofitar la proposta per iniciar una campanya contra la hipotètica recepció futura del canal. Antonio Alemany, emboscat rere els seus múltiples pseudònims llatins mal interpretats, va començar amb un atac directe contra “el mensajero” amb una allau d’insults i desqualificacions que res tenien a veure amb el meu escrit. Em relacionava amb Herri Batasuna i afirmava que “los nacionalistas peligrosos a desarmar no son los catalanes sino los mallorquines catalanistas”. No demanava, sinó que exigia taxativament al govern que, fos com fos, impedís que es pogués veure a les Balears una televisió catalana.

Res de nou sota el sol! Cinquanta anys abans, el diputat mallorquí Luis Zaforteza (militar retirat que destacaria com a repressor durant la guerra incivil) va reclamar a les Corts espanyoles que les ones hertzianes de Ràdio Barcelona no poguessin arribar a Mallorca. L’actitud d’Alemany i de Zaforteza són idèntiques i delaten el seu caràcter d’anticatalanisme visceral. A ningú no s’obliga a veure cap canal de televisió, a escoltar una emissora de ràdio o a comprar un diari determinat. Els feixistes no es conformen en rebutjar allò que a ells no els hi agrada, sinó que volen impedir-ho als altres. Alemany i Zaforteza són el paradigma de l’estultícia de voler posar portes al camp i de paralitzar i impedir la llibertat d’expressió, d’opinió i d’informació. Un despropòsit gegantí. Sobretot si tenim en compte que a les Balears, per pura ubicació geogràfica, en temps de la República ja arribaven altres emissores de ràdio estrangeres. No cal dir que, a finals del segle XX a moltes zones de les Illes es podien veure televisions franceses, italianes i algerines. No parlem ja, més recentment, amb les emissions per satèl·lit. L’objectiu era tallar les ones pel gran delicte de parlar en català!

 

Passat, present i futur de la televisió en català

Abans de TV3 és just i necessari recordar i reconèixer el paper del segon canal de televisió espanyola que emetia, en l’anomenat “circuit per a Catalunya i Balears”, en català. Destacaven els programes culturals com Giravolt i, amb un gran èxit d’audiència, els infantils com Terra d’Escudella(2) que s’emetia els dissabtes al matí. Després, des de Madrid, TVE va emetre un informatiu regional (Panorama) de mitja hora de durada que, amb alguns canvis, encara s’emet.

TV3 no es va poder veure a Mallorca fins l’any 1985, gràcies a la constitució de Voltor que gestionà la recollida popular d’aportacions de 10.000 pessetes que possibilità la instal·lació d’un repetidor a la Serra d’Alfàbia, al costat dels de TVE. L’apologia ideològica atiada des de la premsa d’extrema dreta de Mallorca, amb l’aquiescència i manca de resposta dels altres mitjans de comunicació, va culminar amb un atemptat de Jaime Martorell contra el repetidor. L’anàlisi dels escrits que animaren l’acte terrorista va ser recollit en un llibre, Un puput de cresta molla (en al·lusió directa a l’avui imputat i condemnat Antonio Alemany), una publicació imprescindible per a estudiar i entendre el fenomen de l’anticatalanisme a Mallorca, perfectament dissenyat i executat per Espanya (3).

De tots és sabut el rebuig i les prohibicions que TV3 (i no cap altra emissió exterior) ha patit al País Valencià de part de l’extrema dreta que, des de Zaplana ençà, governa les institucions de la Catalunya Sud. A Mallorca el cas és més curiós i paradoxal. Amb una aparent tolerància dels anteriors governs del PP, l’estocada de mort a TV3 la va donar el segon pacte de progrés (PSOE-PSM 2007-2011). Dia 29 de maig de 2009 va provocar la desaparició de TV3 que va ser substituïda per un succedani (TV3.Cat) que ens impedeix veure el esports i les pel·lícules en català. Darrera aquella desconnexió, de la qual no foren gens aliens de responsabilitat el director d’IB3, Antoni Martorell, i la directora de TV3, Mònica Terribes, destacà la complicitat dels partits polítics, la desídia de les entitats cíviques i els silencis dels creadors d’opinió. Les raons explicades no s’aguantaven i eren simples excuses de mal pagador. La realitat que amagava la desconnexió era afavorir l’audiència d’IB3, però sobretot els interessos privats especulatius de les promotores d’audiovisuals, en bona part en mans de persones que, fins aleshores, havien defensat la comunicació en català i decidiren passar a  aprofitar-se’n econòmicament. Un tema que mereixerà un futur treball per desemmascarar el doble rostre de determinats soidisants nacionalistes que no passen de ser uns caragirades. Els noms dels aprofitats i dels seus paraigües protectors són ben coneguts.

La creació d’IB3 havia esdevingut una arma ideològica barroera i, amb petites i honroses excepcions, de pèssima qualitat, gairebé idèntica al Canal 9 de València. D’ençà del 2011, amb la irrupció desvergonyida contra la llengua de Ramon Llull de l’actual govern del PP, fins i tot les pel·lícules ja s’emeten només en castellà i els programes d’atenció local, disfressats de potenciar al cultura popular, són d’un marcat caràcter regionalista i folklòric d’una baixesa ignominiosa, amb un nivell de qualitat paupèrrim i un objectiu vexatori que accentua el caràcter “vernacle” en el sentit primigeni del terme: la llengua dels esclaus! Em fa oi la nòmina de quintacolumnistes que fan el joc a la submissió, juguen a enllaçar les matances amb la identitat, es passegen per les fires com un europeu a un safari i ens demanen: uep, com anam? Doncs, amb col·laboracionistes com vosaltres, malament anam; molt malament!

A Mallorca, de manera concreta entre el 2007 i el 2011, es va viure un oasi de qualitat gràcies a [M], la Televisió de Mallorca, que centrava l’atenció en les notícies de la Part Forana i en els aspectes culturals (amb esment a la música de creació) i els geogràfics de l’illa. Com era d’esperar, el canvi de color en el Consell de Mallorca, titular de la cadena, entre les protestes d’una bona part de la societat illenca va extingir aquella emissora que era de molt més alta qualitat i molt més baix cost d’IB3, coneguda arreu ja com a PP3.  

La història de la televisió en català mereix moltes més pàgines. Avui però avui, quan fa trenta anys en clau de la publicació, he volgut rememorar aquell article arraconat de la història oficial. Quan Voltor i l’Obra Cultural Balear editaren una cronologia del procés de recepció de TV3 a Mallorca (amb reproducció d’articles molt posteriors), no varen recordar aquella primera reivindicació a veure TV3. Ho vaig reclamar fa 30 anys i, amb més motiu, ho faig ara i no faig comptes oblidar-me’n mai!

(1) Podeu llegir l’article a l’arxiu adjunt TERCER CANAL

(2) Vg. arxiu TERRA D’ESCUDELLA. Fotografia del grup S’Estornell, amb Lautaro Rosas i Maria del Mar Bonet, el gener de 1978 interpretant El comte de Trobiguera. A la foto: Miquel Gelabert, Gavaldà, Lali, Berto, Jacki Sckalehamp, Miquel Fuster Pava, Bàrbara Nadal, Joan Armengol, Anna, Bartomeu Mestre i d’altres.

(3) Vg. a l’arxiu PUPUT la caràtula del llibre

Ja fa anys que ERC inaugurà la primera seu a LES Illes (1). L’agost de 1987 s’havia constituït la secció local de Palma, integrada per persones que, en algun cas, feia molts d’anys que militaven a l’històric partit que, juntament a Francesc Macià i Lluís Companys, va fundar l’any 1931 el mallorquí Antoni Maria Sbert. La inauguració va comptar amb les intervencions de l’eurodiputat per l’Europa de les Nacions, Heribert Barrera, i del primer president de la federació d’Esquerra Republicana de Catalunya a les illes Balears i Pitiüses, Jaume Santandreu.

* * *

La il·lustració és la caràtula del fulletó de convidada de quatre pàgines que va dissenyar Biel Camps.

*     *     *

“Ens reclamam hereus d’aquells republicans mallorquins que, com Pere Oliver i Domenge o Emili Darder, es varen reunir dia 8 d’abril de 1934 en aquest mateix carrer del Sindicat per donar vida a Esquerra Republicana Balear. Creien que Catalunya, la Catalunya Gran, era la seva nació com catalana era la seva llengua. Per defugir del regionalisme i de l’esquarterament, avui ja no cal crear o inventar cap partit nou. Dins de la nació catalana ja hi ha un partit nacional i d’esquerres com a marc idoni per fer feina amb l’objectiu d’assolir la independència.”

Fa un parell d’anys, circulava un acudit punyent sobre el sentit de la responsabilitat. Deia que un director d’un institut, estressat i a punt de depressió, agafava la baixa i anava a ca un parent a foravila. El metge li havia dit que fes feines de camp per evitar pensar en l’escola. L’amo de la finca li donava feines que el director feia amb diligència i encert: transportar menjar als animals, llaurar, llevar herba… Un dia el varen dur davant d’un claper de pedres i li varen dir: “D’aquestes pedres, les que siguin més grosses d’un meló normal, les deixes aquí mateix. Les altres, les tragines fins al portell.” Passaren els dies i el director no donava senyals de vida. Aleshores, l’amo el va anar a cercar i el va trobar assegut, mig absent i embambat, mirant el caramull de pedres. Quan el va escometre per demanar si estava bé, el director va respondre: “Encara no estic preparat per prendre decisions”.

En aquesta vida, una de les coses pitjors que poden passar és perdre el do de l’oportunitat. Deixar passar els trens que van al futur, per inacció, estalona les persones i fa recular el progrés. La màxima que recomana abstenció davant del dubte aboca a l’immobilisme. El món no caminaria mai de refugiar-se sota el paraigües de la prudència. Els canvis socials arriben gràcies al dinamisme. Cada dubte que l’atzar ens posa al davant, obliga a escollir. És cert que cada elecció comporta una renúncia. Les persones intrèpides són les que miren de no perdre el nord i saber quins són els objectius a assolir. Les altres persones, les que amb excuses de mal pagador argumenten el seny, la moderació o un malentès sentit del deure, són les que miren al costat i fan els ulls grossos per egoisme i comoditat. Al cap i a la fi, el laisser faire, laisser passer és una pràctica que, entre silencis, permet esquivar la presa de decisions. D’aquesta gent, n’hi ha a rompre. És la que fomenta la mediocritat col·lectiva i abarateix el somni d’una lluita permanent a favor d’un món més just i solidari. Just i solidari!

Els qui defensam els valors de la Revolució Francesa, simbolitzats en la germanor, la llibertat i la igualtat, sabem bé que el principal enemic d’aquests valors és malentendre el concepte de l’autoritat i enaltir el sentit, prou diferent, del poder. Això sol passar als qui no saben destriar entre la jerarquia i la responsabilitat. Confondre els dos termes arracona els equivocats dins d’una torre d’ivori i els allunya de la comunitat de la qual se senten tutors. És sabuda la frase, atribuïda a Napoleó, que diu que la millor prova per saber com és una persona és dotar-la de poder. Un guardacotxes amb una gorra o un braçalet pot sentir-se tocat d’una “superioritat” que ultrapassa la feina. Es diu molt dels religiosos que, a les seves ordres, tenen la figura dels superiors. També dels militars: “li han pujat els galons (o les estrelles) al cap!”. El cert és que no hi ha “feines de responsabilitat” o, millor dit, totes ho són! O és que n’hi ha “d’irresponsabilitat”? Quan a una escola algú fa esment als “llocs de responsabilitat” fent distinció amb la resta de l’equip professional és, no ho dubteu gens ni mica, un classista. Si un director parla “dels meus professors” és un pretensiós i un paternalsita. Si, per ocupar una plaça amb unes funcions de vigilància i control se sent superior, senzillament és un imbècil rematat. Sic transit gloria mundi!

Ara les directores i els directors, les persones que ocupen les secretaries o són caps d’estudis dels centres educatius de les illes Balears a punt d’encetar el curs escolar, amb les honorables excepcions de les persones que recentment ja han dimitit el càrrec i que em mereixen reconeixement i gratitud, tenen a les mans una arma potent que ben utilitzada seria una eina eficaç per aturar el desgavell provocat pel mal govern que patim. Quan l’Assemblea de Docents s’ha sabut organitzar i mobilitzar per plantar cara contra l’abús; quan el Tribunal Superior de Justícia de les Balears ha suspès, ni que sigui com a mesura provisional, la imposició del TIL; quan el govern, contra el sentit comú, contra el poble i contra els jutges s’ha encastellat en la defensa numantina de la desraó, les direccions dels centres educatius no poden romandre absents o amb mesures ploramiques de súplica. La defensa ha de ser proporcionada a l’atac rebut. És el moment de dimitir. No hi valen mitges tintes, ni mesures que no passen de ser un pegat foradat. Cal una resposta diligent i eficaç: rompre amarres!

Abans d’argumentar els motius, és important aclarir quin és el paper jurídic dels equips directius dels centres escolars, perquè possiblement moltes de les persones que ocupen aquests llocs no s’han demanat quina és l’essència del seu càrrec. Què són? Què representen? Doncs bé, són “delegades” del Govern. Són, en definitiva, la representació directa de la consellera d’Educació. Són, per dir-ho més clar, “la conselleria”! Si això és així, i ho és, quin sentit té limitar-se a demanar la dimissió de la consellera? No veuen que estan reclamant la seva pròpia dimissió? Doncs, ni que fos per coherència i per intel·ligència, s’haurien de negar a ser allò que representen. Mantenir-se en el lloc és estalonar i avalar el TIL i totes les polítiques de la conselleria i del mal govern. És enllaçar-se amb els qui ens posen el dogal!

Motius per amollar les claus n’hi ha a balquena, però els arguments bàsics són senzills i clars. En primer lloc, aquestes persones són unes assalariades, exactament igual que la resta del professorat per més que amb una prima afegida com a complement miserable al seu paper de majorals i capatassos. Si són assalariades, treballadores en definitiva, com així no s’han pronunciat en relació a una convocatòria de vaga en curs? El silenci els catapulta a la torre d’ivori que, mai de mais, no haurien de voler habitar. En la seva condició laboral no poden romandre callades davant d’una aturada general, perquè són part d’aquest col·lectiu. En segon lloc, com a líders del model educatiu davant del claustres, dels consells escolars i, per extensió, davant de tots els professors, davant de tots els alumnes, davant dels pares i, en general davant de tota la societat, han de predicar amb l’exemple. Això vol dir que si hi ha mesures injustes han de ser les primeres en rebotar-s’hi. Si hi ha una aturada general, han de ser les primeres en plantar-se. Què esperen? Jugar amb subterfugis de terceres vies és fer l’estruç. S’han de posar no només al costat, sinó al capdavant de la revolta contra els abusos! En tercer lloc, però no menor que els anteriors, com a caps visibles del sistema educatiu han de fomentar els valors de cara als companys de feina, de cara als alumnes, de cara als pares, de cara a la ciutadania. Valors com la defensa de la llengua, de la cultura, d’un model d’ensenyament que s’orienti a la formació de les persones que reclami el respecte, la convivència, la socialització dels infants, la dignitat, el compromís, la solidaritat… Un model que rebutgi i s’oposi amb contundència a les imposicions, als abusos, a les mesures irracionals… No ho volen veure?

Hi ha molts més arguments per fer l’acció que resultaria determinant: brindar suport a la convocatòria de vaga (ep, i fer-la!) i dimitir el càrrec. No només per solidaritat amb les persones que són objecte de repressió, amb les que ja han dimitit i amb el conjunt de professors i alumnes que ja han dit no. No només per ètica, com a resposta a una ingerència política, forçada i sense diàleg a la tasca educativa. No només per dignitat, com a manifestació clara de rebuig a les mesures dictatorials i a la burla grotesca d’esquivar una sentència judicial amb un decret de rebel·lia, preparat d’amagatotis i ficat amb calçador. No només per pur sentit de professionalitat. No només per defensar el treball en equip i no les conductes individualistes. No només per recolzar la gent compromesa i no l’esquirolatge i el col·laboracionisme. No només per no avalar la política de la conselleria i defensar el diàleg i la negociació efectiva com a mètode de millora. No només per estètica per tal d’evitar caure en posicionaments corporativistes i classistes de les persones que ocupen càrrecs o, més gràfic encara, per no haver de rebre la crítica que els acusa de ser persones aferrades a una cadira. No només per deixar clar que tenir aquests càrrecs de panfontenta no és l’única cosa important de les seves vides. No només per poder mirar als ulls de tothom (mestres, pares, alumnes i ciutadans) i saber-se part implícita de la comunitat. No només per situar-se al costat del Dret internacional i de la Declaració Universal dels Drets Humans a favor d’un ensenyament de qualitat i sense adoctrinaments. No només per tot això, que també, sinó essencialment per una qüestió de sentit comú i, si ho voleu més proper i humà, per pur sentit de l’elegància i de la decència!

Contra aquest sac de motius i de raons, les rèpliques són excuses com un sac buit que no s’aguanta dret. L’única que circula és que, si dimiteixen, la consellera designarà a dit gent de la seva corda. Aquest argument és, per dir-ho sense eufemismes, pornogràfic! D’una banda, perquè s’alimenta de la teoria del classisme. La Codorniz, en un dels seus celebrats acudits, mostrava un general a un balcó d’una plaça que cridava: “¡O yo o el caos!”. La gent del carrer responia: “El caos! El caos!”. Aquest sentit de creure que la seva presència evita mals majors és ridícula, perquè allò que fan és fer costat al mal major. L’argument dels qui diuen això, amaga en el rerefons un concepte vanitós que pretén projectar l’avís que si abandonen, la cosa anirà molt a pitjor. Ai, santa innocència! Quin sentit de l’arrogància! I si fos vertaderament així, què? El cementiri està ple de gent que es creia imprescindible! L’excusa que si dimiteixen, la consellera omplirà els centres de directors del seu color no s’aguanta, perquè amb aquesta conducta ells ja fan i són el seu color! D’altra banda, se sap que algunes de les persones que han dimitit, han vist com la consellera els nomenava “en funcions”. És per això que no dimiteixen els altres? Quin sentit té? No serà que, en el fons, n’hi ha que estan molt cofois amb el càrrec? No serà que pensen que si dimiteixen, en tornar fer eleccions ja no tindran el suport del col·lectiu que han de representar? Creuen que així s’asseguren el lloc? Segurament hi ha casos que pugui ser així, però en general tinc l’absoluta convicció que passarà tot el contrari. Qui voldrà votar a qui els hi hagi girat l’esquena?

Ara, les persones que ocupen llocs claus en els centres escolars són a l’estació davant del tren. Als vagons veuen pujar els seus companys, els seus alumnes, molta de gent que veu que cal allunyar-se d’aquest desgavell palplantat per un govern ineficaç i impositiu. Hi ha dues opcions, fer costat als enemics de l’escola que polititzen i crispen l’educació o d’abandonar una estació que no va enlloc i partir de quatres amb els col·lectius que haurien de liderar. Dues opcions: solidaris o solitaris. Dues opcions: fer pinya amb tot el sector de l’educació i voler ser part de la mata de jonc o anar a la seva! Dues opcions: situar-se amb els de baix o amb els de dalt, perquè és prou sabut que no es pot ser mai criat de dos amos. Si, tot i les argumentacions, tenen dubtes de consciència, encara poden fer una darrera acció que, a més, s’emmarca en el concepte de treball en equip i en el respecte a l’esperit democràtic: sotmetre la seva continuïtat al col·lectiu laboral dels seus centres en votació secreta i acatar el resultat.

Dia 13 comença el curs escolar i dia 16 la vaga indefinida. Vull reiterar el clam a favor d’aquesta vaga i animar els equips directius dels centres escolars a dimitir els càrrecs. L’objectiu ha de ser que la conselleria repari les accions repressives iniciades, suspengui l’aplicació del TIL i s’assegui a parlar amb els representants del món de l’ensenyament i, amb els assessorament tècnics pertinents, analitzar conjuntament les millores a aplicar sobre el model educatiu. La vaga i la dimissió representen una oportunitat immillorable per oposar-se al desgavell i, sobretot, perquè assumeixi les responsabilitats (polítiques, però també socials) qui ha generat la situació. Són (hi som tots!) davant d’una cruïlla que ben resolta pot potenciar una solució ràpida i eficaç. Es tracta, en definitiva i sobretot, de prendre decisions i deixar d’albirar sense fer res un caramull de pedres!

El ridícul d’Espanya persisteix. L’adjectiu que defineix la situació és el malnom d’un dels seus generals: empecinado! La història recorda l’habitual “mantenella y no emmendalla”. Per tercera vegada consecutiva (i qui fa tres…), han tudat sense mesura recursos públics. Mentre no paguen els deutes a Catalunya, la BBC (www.bbc.co.uk/) informa que s’han gastat 9.800 milions d’euros (12.880 US $) en la candidatura olímpica de Madrid.

*     *     *

A Madrid fan festes grosses…

Quan li demanaren a Salvador Espriu com així no hi havia hagut mai un Nobel català i com així la Real Academia Española, a diferència d’altres països, no el proposava per ser el primer en assolir el premi, va respondre sense immutar-se gaire: “Madrid no ho vol”. N’hi va haver que s’apressaren a criticar tan lacònica resposta, perquè consideraren que sintetitzar l’oprobi només en el nom d’una ciutat semblava infantil i simplista. Potser sí, però clar i català també. Ben entenedor era Espriu!

Referenciar Madrid com a font i origen dels nostres mals ve de ben enrere (1). A les illes Balears i Pitiüses. les quintes sempre es varen relacionar amb Madrid: 

Si el rei de Madrid tenia
mitja dotzena d’infants
soldats no en faria tants
perquè en els seus pensaria!

El mateix passava amb els imposts. Així ho denunciaven a Mallorca:

Si tu vessis dins Madrid,
que és sa nostra capital,
allò és s’essència des mal
i d’astúcia refinada,
allà veus que creu alçada
se passegen polissons
i pillastres amb galons.
I los hem de mantenir
si volem i no volem.
No té remei. I què vols?,
ben arreglats estarem
si ens fan ser sempre espanyols!

I així, coincidint en l’època i amb el nom de Madrid, ho cantaven a Eivissa:

En aquesta illa tan pobra
els que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.

Precisament d’això de les carrosses també en parlaria Antoni Gaudí, l’agost de 1917, a una entrevista que li va fer Guillem Forteza i on fa un excel·lent diagnòstic sobre la procedència dels nostres mals: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen las carrozas. Tenir administració, per a ells, és tenir la llave de la despensa i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”

Que mala suerte!

Una vegada més, el dineral que han tudat per potenciar els seus fasts no treu cap enlloc. El descrèdit internacional és d’una envergadura gegantina. Varen posar “toda la carne en el asador”, com diuen ells. El paperet de la comitiva reial, amb la desfilada d’autoritats espanyoles i l’exhibició pública d’esportistes catalans: P. Gasols, R. Nadal, O. Carbonell… (sic), provocava vergonya aliena. La seva sorpresa i estupefacció per haver estat eliminats de la cursa per la designació sona a cinisme. En tot cas és inaudita, perquè ja ho podien veure! Doncs no, havien preparat la gran festa a Alcalá i, evidentment, el castell de focs no es va poder encendre i els músics arreplegaren els instruments.

Moltes de persones ploraven pels racons. Haurien d’haver-se indignat i sentit traïdes i enganyades. Els havien pres el pèl amb falses esperances. Poques hores abans, encara es deia que Felip VI espera-ser havia conquerit els vots de les monarquies europees (barallant-se amb la Gran Bretanya per Gibraltar?). El mateix príncep, per fer-se simpàtic a Buenos Aires, es retratava amb la samarreta amb el 10 de Messi (la d’argentina, naturalment, la del Barça no!). S’assegurava que en els passadissos hi havia una activitat frenètica de la delegació espanyola. Que la cosa venia només de 15 vots indecisos. I males llengües imploraven l’ús dels “fondos reservados”.

La premsa madrilenya s’havia dedicat a escampar arreu els greus perills de fer els jocs olímpics al Japó, arran del desastre de Fukhusima o d’anar a un país amb dèficits democràtics com Turquia. No tenien miraments en utilitzar totes les armes. L’Opus Dei resava i Alejandro Blanco, el president del COI espanyol (coi d’espanyol!), havia dit just el dia abans que “Dios está con nuestra candidatura”. Es veu que no sap allò de no esmentar Déu en va. D’haver-ho dit un català en Rouco Varela l’hauria excomunicat! Segurament “el maligne” va tenir més empriu o és japonès.

La tirallonga de declaracions després de l’esclafit, recorden les valoracions del desastre de “La Invencible” amb allò de “la honra” i “los barcos”. De nou, després d’haver perdut bous i esquelles, fan una nova exhibició d’orgull. S’han declarat “satisfets”, “guanyadors morals”, “la millor opció” i altres extravagàncies arrogants. Doncs… “va a ser que no”!

S’ha acabat el bròquil. I ara què?

Ja hem fet la riallota que tocava en proporció a la prepotència exhibida. Hem vist brollar la gran capacitat d’ironia del nostre poble. Que si la culpa és d’ETA, que si ha estat un tongo, que si el contubernio, que si la confabulación judeo-masónica, que si en Rajoy ha demanat a Bauzán que faci un decret a la carta per designar Madrid, que si “no saben con quien están hablando”, que si “¡a por ellos!”, que si s’hauran d’aferrar a la “botella”, que si “miralá, la puerta de Alcalá viendo pasar el tiempo”, que si “Madrid se quema!”, que si “és que ni segons, ni segons! D’haver-ne hagut 83, doncs el 83!”… Molt bé, d’acord! Ja hem rigut de valent! S’ho mereixien per anar més estufats que un pago reial.
I ara, què? Doncs ara seria convenient que l’oposició i la premsa espanyola fes autocrítica i reclamàs la depuració de responsabilitats. És un vertader escàndol que per quarta vegada (tercera consecutiva) Madrid intenti, fort i no et moguis, una designació per a la qual no està preparada. La tudadissa de recursos és espectacular. Sobretot quan aquests recursos són fruit de l’espoliació als catalans, als quals culpen de tots els mals.
Aniria bé foragitar de la vida pública personatges capaços d’un muntatge tan costós, perquè això és malversar recursos públics. Aniria molt bé que LA RAZON, L’ABC, INTERECONOMÍA, la COPE i tota la pesca calin el cap i callin. Aniria molt bé que la ciutadania espanyola giràs l’esquena als qui els han estafat una vegada més.
El dispendi reial que han fet aquests dies al Hilton de Buenos Aires fa oi als porcs. Com gosen aquesta exhibició arrogant? És hora de passar comptes i fer que aquests il·luminats toquin de peus a terra. És hora que els espanyols prenguin consciència que tenen un estat més podrit que un esclatassang corcat. Que tenen el nivell d’atur més alt del món civilitzat. Que és el punt del planeta on més ha augmentat el nivell de suïcidis per penúries econòmiques. Que el seu cap d’estat va a caçar ossos drogats o, amb la querida, elefants indefensos amb el patrocini de l’erari públic. Que el seu gendre està imputat per corrupció i tràfic d’influències. Que la seva filla és beneficiada amb una feina inventada per “la Caixa” i patrocinada generosament com si fos una obra social. Que el seu president menteix al Parlament. Que el tresorer del partit que governa els hi ha robat. Que tenen trens d’alta velocitat que no frenen. Que el govern protegeix i patrocina els banquers que desnonen. Que no es respecten els drets civils. Que els dèficits democràtics són immensos. Que protegeixen i subvencionen, com a “fiesta nacional”·, la tortura pública d’animals. Que esclafen la llengua, la cultura i la identitat de les nacions que espolien. Que els seus tribunals no protegeixen els drets fonamentals de les persones ni el dret a l’Autodeterminació dels pobles. Això sí que són gracietes de les bones!
Si algú vol dir que tot plegat és pura demagògia, jo li dic que millor ser un demagog que un malparit, que un botifler, que un borbó, que un corrupte! Ja podem fer totes les gracietes del món, però convendria que els espanyols passin comptes ells amb ells! Tenen molts de debats pendents i ens deixarien en pau d’una vegada! Però com que no som ingenus i sabem que no ho faran i, com sempre, cercaran causes exògenes per descarregar les culpes, no hem de perdre més temps. Que s’ho confitin tot! Els toreros, els reis i les princeses, els Bauzán, els elefants assassinats, els comptes de Suïssa, el TIL, els Roucos i els Rajoys i les Botella…

És possible i desitjable que el 2020 una delegació catalana ja desfili a Tòquio. Segurament els esportistes catalans que s’han deixat llogar per fer de corifeus d’Espanya ja s’hauran retirat de l’esport de competició i n’hi haurà d’altres que tindran una altra llengua, una altra bandera i un altre passaport. Si volem viure en llibertat, amb salut i alegria la recepta és clara i es resumeix en un sol mot: INDEPENDÈNCIA!

(1) Les gloses transcrites són extretes del meu llibre La Identitat Reeixida (Palma, 2002)

Dia 19 d’agost de 1936, la Junta de Defensa Nacional obligava les escoles a ?españolizar la enseñanza?. Màxima prioritat! Havia transcorregut just un mes des de l’inici de la insurrecció feixista que provocaria més de mig milió de morts, altres tants exiliats, la supressió de la constitució republicana, la imposició d’una dictadura militar i, de relleu, l’actual restauració borbònica. 76 anys després, l’octubre de 2012, el ministre espanyol José Ignacio Wert, en el congrés dels diputats de Madrid, reivindicà l’objectiu franquista. Brollava de nou l’esperit dels ?conquistadores?, el jacobinisme, l’imperialisme i, per dir-ho sense eufemismes, el feixisme en estat pur i destil·lat. Entre Franco i Wert la diferència és de mètode; l’etnocidi és el mateix. La llengua, la cultura i la identitat de les nacions han de ser subjugades i supeditades a Castella, amb un genocidi encobert, fins a l’extermini.

Els escolanets sucursalistes que aspiren a fer mèrits davant dels seus amos de Madrid, iniciaren accions per obeir el mandat. En un exercici de cinisme, en el seu afany adoctrinador, acusaren els mestres d’adoctrinar els infants. Tot perquè defensen la llengua i la cultura del país; una obligació legal i estatutària, però sobretot un deure cívic i ètic. Els hi prohibiren els símbols, els multaren, els amenaçaren, els perseguiren… En una carrera embogida i frenètica, amb la col·laboració de més d’un estúpid sortit del bosc i de la caverna, s’apressaren a dictar normes restrictives. La cirera del pastís seria la maniobra del TIL, una disfressa per embullar la troca amb idèntic objectiu: jibaritzar la nostra identitat fins anorrear-la. La dignitat de la resposta ha volgut tallar-se d’arrel, amb l’execució a la plaça pública de tres honorables directors de centres escolars menorquins. Volien (volen) fer por amb una caça de bruixes i el foc depurador. Creuen que tenen prou addictes al règim que els faran costat i podran esclafar la revolta popular.

Arrodoneixen la política dels fets consumats, impositiva, dictatorial i abusiva, amb l’exercici dels eixos bàsics de la cultura patriarcal espanyola que, tanmateix, aquí no qualla. Practiquen les tres dites que sintetitzen la conducta hispànica del darrer mil·lenni: ?Matar al mensajero?, ?Aquí te pillo, aquí te mato? i ?La maté porque era mía?. Ja se sap que el Partit Popular no sap qui era Montesquieu. El govern balear, en una pràctica innoble, ha profanat la separació de poders i ha ordenat, jutjat i executat a tres directors. Els enemics dels Drets Humans fan de legisladors, de jutges, de policies, de botxins… tots els papers de l’auca. És evident que això vulnera principis bàsics del Dret internacional i no es pot tolerar. Ho repetiré de nou clar i català: feixisme pur i destil·lat!

A tot això, a l’altra banda de la trinxera, uns sindicalistes domesticats i porucs han perdut l’essència i la raó de ser de la representativitat laboral. Darrerament, els mals dels sindicats s’han accentuat. Hipotecats a l’erari públic, han malbaratat la reivindicació per un diàleg mal entès que els aboca a un pactisme que provoca una reculada permanent. La majoria dels representants laborals del magisteri, alliberats anys i panys (alguns fa més de vuit anys), han perdut de vista el color de les pissarres i, palplantats a torres d’ivori, s’han allunyat de la gent que representen. S’han encadirat; una perversa manera de corrompre la seva funció social. Aquesta conducta, immersa dins de la coneguda cultura de la derrota, els ha portat a cometre un acte ignominiós: negociar amb els inquisidors. Com es pot arribar a perdre la dignitat fins a aquest punt? Si els sindicats volen arrossegar-se va seu, però no poden embrutar la imatge dels seus representats acudint a parlar amb qui no amolla les pistoles.

Al cap i a la fi, aquest intent d’espanyolitzar els infants que, a les ordres del ministre Wert (que és blau), ha posat en pràctica l’obedient i doblegat govern de les illes Balears, està condemnat al fracàs. Això, sempre i quan els representants laborals no caiguin en la condescendència. Fa gairebé tres-cents anys que l’Espanya jacobina intenta sense èxit espanyolitzar-nos. Dels Decrets de Nova Planta ençà, ho proven una vegada i una altra a veure si qualque dia trobaran blan. Cerquen quatre venuts o entabanats que els hi parin taula i els escoltin, perquè saben que la guerra que ens han declarat és perduda. Felip V no va poder; Franco tampoc, ni tan sols amb una ?cruzada nacional contra el separatismo?. No podran tampoc ara.

Què cal fer? Abans de parlar amb els maltractadors, cal exigir una condició prèvia: la suspensió immediata (ni que sigui cautelar) de les sancions i la paralització de qualsevol expedient en curs. Han de retirar les pistoles. Dialogar sense exigir prèviament aquesta condició ?sine qua non? ja és claudicar. Negociar amb els enemics del territori, amb els assassins de la llengua de Ramon Llull, és fer-se còmplices de l’endemesa. De fet, ho veu tothom i no només els professors. També els pares i les mares. Fins i tot els nins i les nines. Tothom… excepte els cappares sindicals que encadenen propostes a la baixa ?wertgonyants?. Els mestres i els professors han agafat avantatge als qui, teòricament, els han de defensar. De moment, ja els hi han tret la son de les orelles i els han forçat a baratar urgentment d’actitud. Així i tot, els treballadors encara els arrosseguen a remolc. Si els sindicats tornen a perdre pistonada, si fan figa, si no es posen les piles, caldrà rompre amarres i prescindir d’ells. La reivindicació i la revolta en curs no va, només, contra els autors de l’etnocidi, sinó contra la ineficàcia dels qui no han sabut correspondre, contra els qui han fet la puta i la ramoneta, i no han sabut planta cara en la justa mesura i reciprocitat a l’atac rebut. Les assemblees de docents han deixat a la rereguarda, endarrerits i embambats, als qui s’aferren a les banderes de les sigles i unten les cadires amb cola de fuster. Ara només hi ha una sortida digna. Si els incompetents i guerracivilistes governs balear i espanyol s’encastellen en el quart gran vici hispànic del ?Sostenella i no emmendalla?, davant d’una vexació de tal magnitud caldrà una resposta contundent i clara per impedir l’abús. Com va escriure el poeta: ?Un buf d’aire esfondrarà el castell de la mentida/ i la nua veritat brillarà de llum vestida?. Ras i curt? Vaga indefinida!

La monarquia espanyola fa aigua de per tot. El naufragi de la Casa Reial és qüestió de temps; de molt poc temps. Ho voldran endarrerir amb maniobres com la més que previsible abdicació en els propers mesos del borbó vell. Als espectacles furtius de sexe i caça del rei d’Espanya, als “gastronòmics” i financers dels gendres, s’ha afegit la incòmoda tocatta e fuga de la nora que, ben al contrari de l’objectiu previst, haurà endarrerit el procés en curs de passar la corona a qui frisa de ser Felip VI.

El fet recent de repudiar el Fortuna III (desafectar, en diuen, i tant és), esdevé una metàfora premonitòria del desfer calça que s’ha iniciat. Aquesta devolució del vaixell, disfressada cínicament d’acte de generositat, m’ha convidat a repassar els meus diaris personals. Vaig viure a primera línia l’engalipada d’un escandalós impost revolucionari; una operació feta amb la barroera maña borbònica. És un moment oportú per fer memòria!

*     *     *

El Bribón, il·lustració de Jaume Ramis Sureda (1958-2006) publicada a Sa Lavativa

*     *     *

El vaixell d’iràs i no tornaràs?

L’any 1997, per raons professionals, vaig ser qualque cosa més que un entre tants de milers de ciutadans que, indignats i impotents, varen viure i veure el muntatge esperpèntic d’un grup d’empresaris que, manejats per dos corifeus botiflers, varen promoure la idea gens espontània de regalar (alguns amb capital que no era seu) un vaixell de luxe al cap de l’estat espanyol. Em va tocar patir-ho com tothom, però no com a simple testimoni, sinó directament. Malgrat les pressions i les amenaces subtils, vaig oposar-me a la malifeta i en vaig deixar constància en acta. La meva va ser, entre centenars de genuflexions, l’única veu que s’oposà a una nova espoliació col·lectiva als mallorquins. Ara, quan el vaixell és una nosa i el volen tornar encolomar, com a rebrot de l’anterior atracament, cal explicar als vuit vents la història i la histèria d’ara fa més de quinze anys.

La campanya per un vaixell nou (i de franc)

L’estiu de 1988, el Fortuna II (que era el tercer) va patir una avaria al Port de Sóller, amb el Príncep Carles i Lady Di embarcats, i es va frustrar la visita que volien fer a Maó: La premsa de Madrid qualificà la situació de ridícul internacional i, gens espontàniament, començà a publicar articles que reclamaven dotar la Casa Reial d’un nou vaixell. Els mitjans de comunicació més addictes (especialment l’ABC i La Vanguardia) s’esqueixaren la camisa d’aquell fiasco i recordaven els “heroics” salvaments del Borbó. L’octubre de 1977 el vaixell reial havia recollit dos nàufrags en el Port de Pollença i, dos anys abans, ja havia remolcat un iot en perill davant de Formentor. Tot tan magnificat com els pams que feien les tonyines que pescava Franco amb l’Azor, el vaixell que també va protagonitzar salvaments desconeguts a dojo. La burda campanya de premsa va intensificar-se i multiplicar-se el febrer de 1996, arran dels 15 anys de la paròdia del 23-F de 1981 (1). Les hagiografies del paper de Joan Carles I, vestit de militar i actuant no com a cap de l’estat, sinó com a comandant de les forces armades, ocuparen portades i portades. Tot plegat generava un estat d’opinió favorable a la monarquia. La campanya feia certa la frase “Así se las ponían a Fernando VII” (vg. al final annex 1).

Ja dins del 1997, per arrodonir l’objectiu de “sensibilització popular”, s’insistia en el paper estel·lar dels reis d’Espanya com a promotors del turisme. La ironia de tot plegat és que quan la campanya agafà el zenit, no havien passat dos anys d’ençà de la renúncia de Joan Carles I a l’oferiment de 1995 fet per Felipe González que volia incorporar el cost d’un vaixell reial dins del pressupost general de l’estat. El borbó quan va veure que el vaixell que li volien regalar no era el que ell volia, va renunciar-hi amb l’argument que no podia permetre carregar un cost tan elevat sobre els seus súbdits (vg. al final annex 2 “Marivent i els quatre Fortunes”).

No sóc d’eixe món!

Aquell any jo era conseller general de la Caixa de les Balears, escollit en representació de la plantilla (2). El novembre de 1997, abans d’escampar-se la notícia a la premsa, a una sessió ordinària de la comissió executiva, el president de l’entitat va informar de la proposta rebuda d’aportar una xifra a l’entorn dels cent milions de pessetes, a pagar durant 10 anys amb càrrec a l’Obra Social, destinats a “substituir” el vaixell personal del rei d’Espanya. En atenció a la transcendència i singularitat de la petició, es va diferir la decisió al consell d’administració del mes de desembre. Tot i això, ja s’aixecaren algunes veus crítiques amb la proposta. Entre d’altres consellers de l’entitat, l’advocat Gabriel Lladó va anunciar el seu vot en contra.

L’anunci fet a la comissió executiva, em va permetre preparar la intervenció que havia de fer per oposar-me a tal dispendi, tot i els missatges que rebia aconsellant-me fer els ulls grossos i inhibir-me del tema. Des de la jerarquia, em donaven a entendre que plantar cara era com llaurar a la mar. Des d’altres sectors, m’avisaven que els borbons eren molt venjatius (vg. al final annex 3 “Una venjança coronada?”). Allò era un trágala que ja estava dat i beneït, però m’esbravaria amb una bona argumentació i exigiria que el meu vot negatiu constàs en acta. El dia del consell d’administració, de manera inusual, hi eren tots els membres: 15 consellers més el Director General, amb veu i vot. L’exposició del tema va ser molt poc digna. Es presentava com un fet imposat, però indefugible i es va intentar passar directament al següent punt de l’ordre del dia per tal de donar-ho per aprovat resignadament i per unanimitat. Em vaig negar a legitimar el paripé. Vaig demanar la paraula per fer un discurs a partir de la popular dita mallorquina “Déu ens guard d’un ja-està-fet!”. Vaig advertir que evitaria fer ús de raons ideològiques i, particularment, de la meva convicció republicana. Aquesta línia va sorprendre i, segons vaig saber després, va desactivar les rèpliques que s’havien preparat i repartit per acusar-me de polititzar la qüestió i fer una diatriba.

El greuge era escandalós. Pocs dies abans d’aquella sessió, dia 27 de novembre de 1997, el Diario de Mallorca havia publicat en gran titular: “Alrededor de 9.000 personas viven en condiciones de pobreza extrema en Baleares”. L’article resumia un estudi que acabava de presentar… la Caixa de les Balears! El contrast era una pura provocació. L’entitat acabava de donar a projectes del Tercer Món un 0,7% del pressupost de l’Obra Social (set milions de pessetes) i, ara, pretenia destinar a un sol ric que ni tan sols era client més del 13%. No era només això. Aquell any 1997, l’entitat havia distribuït 30 milions de pessetes en projectes solidaris, bàsicament de tipus assistencials (Caritas, Projecte Home…); menys d’una quarta part del que, al final (amb els increments de pressupost que veurem), rebria el borbó. Un altre diari de curta existència, La Voz de Baleares, publicava aquell mateix 27 de novembre que el rei rebria en audiència als membres de “la fundación del yate”, entre els quals hi havia Sa Nostra, nom popular de la Caixa de Balears. Abans de prendre l’acord ja s’havia donat per fet. La manca de respecte a l’òrgan de govern era absoluta. Amb el mínim sentit d’ètica i de dignitat, cap dels consellers no hauria d’haver consentit aquell menyspreu a les seves facultats usurpades per la Presidència.

Consumada l’endemesa, es procedí a constituir FUNDATUR. Jaume Matas (en nom del Govern de les Illes Balears), José Francisco Conrado Villalonga (“La Caixa”), Pere J. Batle Mayol (Caixa de Balears), Gabriel Escarrer, (Inmotel Inversiones), Miquel Fluxà (Iberostar, Hoteles y Apartamentos), Enrique Piñel López (Banca March), Juan José Hidalgo (Air Europa), José Luis Carrillo Benítez (Hoteles Globales), Gabriel Barceló (Viajes Barceló), Antonio Fontanet Obrador (Productos Fontanet), Carmen Matutes (Agrupación Hotelera Doliga), Isabel García Lorca (Viajes Soltour), Miquel Rosselló Ramon (Roxa SA), Gonzalo Pascual Arias (Marsans-Spanair), Miquel Ramis Martorell (Grupotel), Pere A. Serra Bauçà (Hora Nova SA), José Antonio Fernández Alarcón Roca (Riu Hoteles), Miquel Vicens Ferrer (Foment de Turisme) i, a títol personal, Pedro Ballester Simonet i Susana Carrillo Szymanska. Entre els vint patrons promotors, s’havia d’aportar un capital de dos mil milions de pessetes i obtindrien exempcions fiscals de fins al 30% sobre l’impost de societats.

El tema va desaparèixer de la premsa. Només se sabia que FUNDATUR havia encarregat el vaixell a gust del rei i que aquest, periòdicament, visitava les drassanes de Cadis. Passaren gairebé dos anys fins que, de cop, Matías Vallés (DM, 15-8-1999) destapava la caixa de Pandora. Dia 10 d’agost, Francisco Conrado havia reunit els empresaris de FUNDATUR per sopar, a la seva casa de Santa Maria, amb Joan Carles I. De forma anòmala, sobretot per qui tant venera el protocol, hi havia Jaume Matas quan aquest feia dos mesos que havia perdut les eleccions i la representació del Govern a la fundació corresponia a Francesc Antich, a qui no es va dir res. També sorprenia l’afegida presència de Bartomeu Reus, president de GESA. L’amfitrió va haver d’explicar a la premsa que havia estat un sopar privat i que no era cap acte de la fundació, però confessà que s’havia tractat el tema del vaixell i que, a petició del monarca, es volien evitar protagonismes publicitaris de tots els patrons. Malgrat les cortines de fum i els pactes de silenci, es comentava que la reunió era per reclamar més aportacions econòmiques. Havien superat el pressupost, perquè el beneficiat havia estirat més el braç que la màniga.

El mes de novembre de 1999 una publicació satírica marginal mallorquina, El Ferreret, continuació de Noves, va publicar una portada divertida, crítica i provocativa (6). Amb una caricatura de la família reial dins d’un vaixell, el titular era “El Ferreret obri una subscripció per comprar flotadors als néts del Rei”. A l’article s’informava amb ironia que la publicació no acceptaria doblers públics i que l’entrega dels salvavides es faria a un xiqui park de Son Gotleu (una barriada obrera de Palma) amb l’assistència de tots els “infantes”. La mascota de la publicació, també a la portada, feia una botifarra al vaixell. A l’interior, l’advocat laboralista Rafel Miquel, excandidat d’Els Verds, publicava “Els sponsors de la Corona”. La premsa convencional va tornar fer l’estruç. La covardia del silenci s’imposava.

La promoció del turisme de les Illes Balears es justificava amb el fet que l’usuari del vaixell fes les vacances a Mallorca. És més, aquest sistema d’esponsorització, posteriorment seria copiat per Jaume Matas que destinà grotesques xifres milionàries a Michael Douglas i a Rafel Nadal, pel simple fet de ser “ambaixadors honorífics” que divulgaven el nom de les Balears arreu del món. Una manera curiosa de pagar per no fer res que, en el cas de Douglas, va durar poc temps ja que l’actor va preferir estiuejar a les illes Bermudes.

Ja no són temps de guillotines, però tothom sap com va acabar la monarquia grega. El pare de Sofia va ser foragitat per haver donat suport a una dictadura militar i, reposat el govern civil, destituïts pel poble en referèndum nacional l’any 1974. Les actuals escridassades habituals de la gent, aquestes sí autènticament espontànies, fan pensar en el sentiment d’inseguretat dels membres de la Casa Reial espanyola. Per això, miren de refugiar-se en la discreció quan, fins ara, exhibien glamur a les totes. S’amaguen. Els actes públics oficials s’han reduït als imprescindibles per exigència del protocol. Tenen motius. Han viscut, mai millor dit, a la regalada! El Fortuna III no és l’únic obsequi obtingut ni, tampoc, el més important. El tron ja va ser un regal. Des de la més il·lícita de les autoritats, el dictador que va acabar amb la legalitat republicana, gràcies a una revolta feixista-militar que va provocar centenars de milers de morts, li va lliurar el càrrec de cap d’estat. Sí, la Casa Reial ha viscut rodejada de regals. No obstant, el vaixell és la metàfora perfecta per descriure la situació actual. Representa la viva imatge del naufragi i enfonsament de la gent coronada. El vaixell inquieta. El vaixell fa nosa. Ara se n’han de decantar com sigui. Les dites i els refranys són sempre una mostra de saviesa popular. És prou coneguda la frase quan el vaixell s’afona les rates l’abandonen.

ANNEXOS

L’ADN dels Borbons té dues característiques: els baixos els governen i no saben perdre. De la promiscuïtat, la història en va plena i l’actual titular de la Casa Reial és un calc de l’agitada vida sexual d’Isabel II (6). De la segona característica, també n’hem vist proves a balquena de tota la família actual (7). La frase “Así se las ponían a Fernando VII” prové de les sortides nocturnes d’aquell personatge, conegut com el rey felón, acompanyat de bergants de la seva confiança que anaven de picos pardos per Madrid i s’entretenien jugant a billar. La funció dels acompanyants era situar les boles de tal manera que, en tocar el torn de joc al Borbó, la carambola fos fàcil. S’ha dit que també jugava a la oca i que els aduladors feien el mateix joc servil de posar les fitxes a tir. En realitat, allò que li preparava la seva camarilla era un itinerari de cases de putes. Aquell rei, a qui se li varen “morir” molt joves les tres primeres dones, és una joia representativa de la nissaga: derogà la Constitució de Cadis, perseguí els liberals i republicans, va fer matar Rafel del Riego, restaurà la Inquisició i l’absolutisme… A Mallorca el retrata una glosa popular:

De l’estiu de 1973 ençà, aleshores en condició de príncep i ja designat successor per Franco com a futur cap d’estat, el ciutadà Joan Carles de Borbó estiueja a Mallorca. L’antiga Diputació li va cedir, de manera il·lícita i extravagant, l’ús del Palau de Saridakis que el seu propietari havia donat als mallorquins a condició de fer-hi un museu. La voluntat del donant va ser profanada i, amb el nom de Marivent, encara ara hostaja la família espanyola, amb els seus animals de companyia. Els regals han estat una constant. No fa gaire s’informava de l’existència de cotxes de gamma alta no estrenats a les dependències de La Zarzuela. Són habituals les actualitzacions dels Audi i dels Mercedes que exhibeixen per Mallorca. Quant als vaixells, aquest que ara rebutja és el quart amb el nom de la deessa romana de la sort i el de la primera marca de tabac ros espanyol. El primer Fortuna, era un veler amb el qual va participar en els jocs olímpics de 1972. Va figurar que era un regal del sogre, exrei de Grècia, i aviat va anar a parar al Museu de la Marina de Barcelona. El segon que solcà les aigües l’estiu de 1976, el Fortuna I, ja era un iot de quasi 20 metres, 30 nusos de velocitat i un preu d’uns trenta milions de pessetes. Va ser un regal al ja proclamat rei del propietari de les Drassanes Viudes de Vilassar de Mar, les quals participaven en els concursos per fabricar llanxes destinades a la marina. Només tres anys després, el iot va passar a ser propietat de Nicolás Cotoner, cap de la casa civil del rei, i immediatament li barataren el nom per Trinidad III. Aquella venda o cessió, obeïa al regal rebut l’any 1979 del Rei Fahd d’Aràbia Saudí del tercer vaixell, el Fortuna II, de 30 metres i 40 nusos. El iot va acollir durant gairebé vint anys caps d’estat d’arreu del món (Clinton inclòs), però acabaria desmantellat i venut com a ferralla. L’any 1995, el darrer govern de Felipe González encarregà a les drassanes d’Avilés el que hauria estat el Fortuna III a costa de l’erari públic per substituir el que començava a donar alguns problemes, però no va agradar al beneficiari. Joan Carles I va disfressar la renúncia amb un gest solemne i l’argument generós que no podia acceptar un cost tan elevat pels ciutadans. El vaixell ja es va botar amb el nom nou de Corona de Mar i va passar per diverses mans. El darrer, el que ara ha repudiat l’usuari i ha instat que Patrimonio Nacional el retorni als qui l’encarregaren i pagaren, es va construir a les drassanes de San Fernando a Cadis, i va fer el viatge inaugural la primavera de l’any 2000.

L’any 2002, arran de la publicació de La Identitat Reeixida, vaig ser objecte d’un atac en tota, auspiciat i atiat pels dos impulsors principals de la compra del vaixell. Molts dels qui m’envestiren públicament, han desfilat com a imputats i, en més d’un cas, condemnats per corrupció. Ho podeu llegir, amb proves documentals, a l’article que vaig dedicar a la persecució patida que trobareu a l’enllaç: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213893

El Fortuna III va ser en el seu dia un vaixell de luxe a l’alçada dels iots millors dels magnats àrabs. Fet a caprici de qui el reclamà, el prototipus va ser exclusiu, amb unes prestacions magnífiques i un sistema singular d’alta seguretat. Un dels entrebancs que retardaren la cosntrucció va ser l’adequació del pes a la velocitat punta. Modern i d’alta tecnologia es va fer totalment en alumini, amb una propulsió combinada de motors de diesel i turbines de gas que expulsen tres sortides d’aigua que li propocionen una velocitat de més de 60 nusos per hora (més de 100 km), el doble del Fortuna II, amb una autonomia de 600 milles. Amb aquesta velocitat i autonomia resulta impossible que cap patrullera de la Marina el pugui seguir. En relació al vaixell anterior, passa de 30 a 41,8 m d’eslora i disposa de cinc cambres dobles i un gran camarot amb lliteres per a la tripulació. Aquesta no pertany a la Marina, sinó que és un equip privat contractat directament per la Casa Reial, a sou de l’erari públic. L’any 2000 es va dir que suposava un import anual de 200 milions de pessetes que assumia el Ministeri de Defensa espanyol. Ara, amb el regal, sembla difícil que FUNDATUR el pugui vendre obligant al comprador a assumir el personal.

(1) ASobre la paròdia reial del 23-F vg.: 
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240505

Nadal Batle i Nicolau (1945-1997), un homenot de qui he parlat aquí mateix mantes vegades, va ser un català universal; un dels felanitxers que han fet més veta de la Vila. La seva gran obra va ser la Universitat de les Illes Balears. Home d’iniciativa, d’acció i de gestió, va destacar com a pensador de fites clares, amb uns articles densos que publicà fins el darrer dia (i no és una metàfora) en el Diari de Balears. Així mateix ens va fer el present de quatre pregons memorables. El darrer, amb motiu de la Festa de l’Estendard de 1996, va ser Palma: l’ètica urbana predigital, l’etiqueta urbícola digital i la urbanitat postditigal. El primer, deu anys abans, havia estat el de la Fira del Llibre.

*     *     *

Il·lustració: portada del llibre El mal bocí. A l’arxiu adjunt del final (Nadal) podeu veure el titular de portada que va aixecar polseguera de la caverna mediàtica.

*     *     *

Dos pregons felanitxers

L’any 1986 Nadal Batle va fer el primer dels dos pregons que faria al seu poble. D’entrada, va abominar i renegar de la designació de Ciutat concedida a Felanitx, perquè l’havien decidit des de Madrid, “un lloc per on corrien quatre conills i un parell de llebres quan, per aquí, feia segles que ja érem Poble”. A la mateixa endreça, va reivindicar quatre homenatges pendents: a Joanot Colom, a Pere Oliver i Domenge, a Bartomeu Barceló i Tortella i a Miquel Bauçà. També va vindicar-ne “mig i només mig” per Joan Estelrich, “felanitxer només fins a la seva mort espiritual el 1936, quan va mudar de llengua, de poble i d’amics”. En aquell mateix sermó, Nadal Batle va elogiar la identitat catalana del nostre poble, amb l’exemple lingüístic del pintor Miquel Barceló, “perquè obligà a corregir la denominació Miguel per devers Nova York.”

El segon pregó felanitxer va ser el de les Festes de Sant Agustí de 1991. Crec que avui, a punt que es faci el pregó d’enguany, és ben oportú publicar aquelles paraules de Nadal Batle. Els bons amonestaments que ens va llegar són d’una absoluta vigència. Ben segur que els qui ara comanden el poble no coneixen aquest pregó o, si el coneixen, el se passen per l’entrecuix i practiquen l’insensat guerracivilisme. En tot cas, encara ara i després de mort, Nadal Batle els posa en evidència, perquè són ells els responsables que haurien de vetllar per la protecció de la llengua, l’educació, la cultura, els costums, les tradicions, el territori, la convivència i la identitat.

ELS DEU MANAMENTS DE LA COSA NOSTRA

Proemi

En Tomeu Xamarrí m’ha demanat, supòs que en nom del consistori, que fes l’homilia d’aquestes festes de la meva vila. Els sermonejadors són com les visites, donen molta satisfacció quan s’en van. Ja va bé, si hagués de triar entre un lloc que té entrada i un que no té sortida trii el primer.

Conten que una vegada que en Reagan era encara governador de l’estat de Califòrnia el varen convidar a fer un discurs a una ciutat fronterera amb Mèxic. Va parlar deu minuts i ningú no va fer cap mamballeta. Després se va aixecar un senyor gairebé desconegut i amb mostatxos i va parlar uns altres deu minuts entre grans aplaudiments de l’auditori. En Reagan hi feia cara sorruda gelós de l’èxit del mostatxut i del seu propi fracàs. En aquells moments un dels seus assessors li va dir: “Governador, faci una rialla que aquest senyor li tradueix el seu discurs a l’espanyol.”

Si això em passa aquí i avui per les mateixes circumstàncies, em sembla que em canviarà el passaport felanitxer: m’estimaria molt més que no vos agradàs perquè m’enteneu que no que vos agradi perquè no m’enteneu. Jo vos parl en català perquè som felanitxer i viceversa.

L’homonímia de la meva ocupació actual m’obliga a decantar-me de les coses profanes i girar-me cap a les de signe més sacre, permeteu-me doncs que en comptes de ser un Rector de Felanitx sigui ara, molt temporalment i amb temperament, es Rector de Felanitx. Així l’espectacle que des d’aquesta trona estant s’albira em farà gaudir d’una perspectiva molt més galdosa. Tanmateix, ja he arribat a una edat que si he de triar entre dues temptacions em decidesc per aquella que duu a ca meva abans de les nou. Tot plegat, m’inclin cap a la conversa més que cap al discurs. Al capdavall, jo som de poble.

Ben al contrari dels polítics de partit que tenen com a tasca inventar-se els problemes, cercar-los per tot arreu, fer-ne un diagnòstic errat i aplicar-los cures inadequades, els teòlegs morals s’ocupen d’establir principis, que si es segueixen, impedeixen l’aparició de les malvestats, és a dir, curen del mal que no ve, i són obradors, i no senyal cap dels dos, de guariments taumatúrgics.

No parlaré doncs de festa ni de celebració, seria una actitud pagana, secular, no digne de la litúrgia que avui oficiam. No és que me vulgui assemblar a cap dignitat episcopal, ans al contrari, el clergue que sempre m’ha agradat més era aquell Mossèn que vivia just aquí, a la casa del costat. Déu el tengui a la Glòria, que si és millor que la que tenia a la vida terrenal, es de fer un bon llepadits.

L’apologètica em mena a la nova consideració d’una proposta dels Deu Manaments de la Cosa Nostra. Aquesta iniciativa de normes de conducta no penseu, però, que vengui criteris edilicis o parlamentaris. Podeu imaginar com haguessin quedat els Manaments que Moisès va davallar del Sinaí si haguessin hagut de passar el control de legalitat dels consistoris anteriors del nostre Ajuntament? No sabem que s’hagués esdevingut si hagués passat per l’actual, em manca, ara com ara, perspectiva visual.

Exordi

Pel que fa a l’anacronisme que esmentava, pensau que la diferència entre un esclau i un ciutadà lliure és que el primer està subjecte a l’amo i el segon a les lleis que ell i el proïsme han adoptat. Un amo pot ser molt lenitiu i la llei molt dura, no hi fa res. Respectau, doncs, les normes que ens hem donat i si no us agraden fem que el Capítol les faci baratar.

Faculta-me, però, que faci el suggeriment amb actitud festiva. La severitat i la seriositat és una defensa de la impostura i de la ignorància. Les persones de posat greu es distingeixen, en general, per la seva ignorància: només tenen una idea i sol ser equivocada.

Introit

Faré les meves propostes tot dient el que pens. Això ho faig car no em puc permetre el luxe de ser massa estugós amb la tria dels meus enemics. A més a més, no vull que puguin dir de mi allò que diuen de qualque polític: si mai hagués de dir el que pensa romandria sempre mut.

ELS DEU MANAMENTS

El primer

Estimaràs la llibertat de la teva Pàtria sobre totes les coses i no adoraràs Rei ni Senyor!

El segon

No usaràs el nom de la teva Pàtria en va i no en prendràs de falses ni posaràs noms falsos que comencin amb E i tenen nom d’avaria ni tendràs banderes de tres trinxes!

El tercer

Santificaràs les teves festes i no en prendràs d’altres, sobretot si són flamenc, toros o d’altres costums bàrbares del Neolític!

El quart

Honoraràs l’heretatge que la nostra avior ens ha llegat: el faràs accessible a tots els germans del Capítol!

El cinquè

Tomaràs totes les parets i tanques que barrin el pas dels germans!

El sisè

No cometràs impureses electorals enganant els ciutadans senils amb camarilles forasteres que no són de centre, ni socials, ni democràtiques!

El setè

No robaràs la voluntat de la teva vila amb pactes de silenci i manca de claredat i només obeiràs les directrius de les teves conviccions!

El vuitè

No robaràs els camins ni canviaràs els noms dels indrets i retornaràs amb molta de fe els que ens han robat!

El novè

Respectaràs l’alt silenci dels santuaris i la netedat de la Vila!

El desè

No admetràs altres jutges i lleis que les que venen de la teva nissaga!

EL RESUM

Un any més, en trànsit cap a les cinquanta edicions, aquests dies se celebra la Universitat Catalana d’Estiu, una experiència que es repeteix d’ençà de 1968 a Prada del Conflent. El lloc no s’escollí a l’atzar.

*     *     *

La il·lustració és un cartell del temps de la guerra incivil de Carles Fontseré (1916-2007), específicament adaptat per l’autor com a imatge de l’edició de l’UCE de 1996.

*     *     *

 

El mes de maig de l’any 1968, coincidint amb el Maig Francès, el franquisme, ben viu, actiu i repressiu, decretà dos estats d’excepció. Joan Manuel Serrat es negà a representar Espanya a Eurovisió si no podia cantar en català i Fraga Iribarne, el ministre que alguns creien demòcrata, declarà: “Hay que decir español y no castellano. El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”.

I tant que ho sabíem a què ens havíem d’atendre: fugir a la correguda d’aquesta gent que ens brinda tant d’amor! Allò que no esperàvem és que, amb els anys, les ànsies de fuga fossin cada vegada més intenses. El cas és que l’agost de 1968, sense sortir de terra catalana, el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans va organitzar al monestir de Cuixà unes “Diades de Cultura Catalana” que, l’any següent, amb la participació entre d’altres de Francesc de B. Moll, adoptaren el nom d’Universitat Catalana d’Estiu. Al llarg del temps, especialment els darrers trenta anys amb l’impuls brindat per qui va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batle, i la dedicació i implicació del professor Joan Mir, la participació de les illes Balears i Pitiüses va ser més que notable per avalar i garantir la concepció nacional. Enguany, per raons pressupostàries i, per això mateix esperem que temporals, la presència illenca ha minvat. Tot i això, Prada és un far de referència que manté il·luminada la convocatòria de totes les persones d’arreu de la nació catalana.

Prada, la capital del Conflent, és el cor de la Catalunya Nord o, en paraules de Guillem d’Efak, de la Mallorca Continental. Al peu del Canigó i a 44 km al ponent de Perpinyà, és a tocar de Rià, el poble nadiu de Guifré el Pilós, el de la llegenda de les ditades de sang, considerat l’artífex dels comtats catalans i, en essència, dels orígens de Catalunya. Prada era, indiscutiblement, el lloc adequat, per geografia, història i tradició. La prova és que, després del franquisme, quan algunes veus plantejaren traslladar la UCE al sud o, fins i tot, fer-la itinerant, el seny va imposar-se i s’ha mantingut en el lloc on es va crear. La vila de Prada és una espira potent que il·lumina i assenyala el nostre bres i les nostres arrels. Fins i tot després de l’avorrible Tractat dels Pirineus, quan Felip IV, rei d’Espanya, d’amagatotis de les Corts Catalanes cedí els territoris a França, no es varen interrompre els lligams de pertinença nacional.

Malgrat els intents espanyols i francesos de forçar la desconnexió, els habitants d’aquelles contrades sempre s’han dit catalans i les quatre barres presideixen les institucions amb normalitat. La vinculació amb la catalanitat és molt alta i hi ha molts d’exemples que ho validen. El 1885, Jacint Verdaguer publicà el poema “Canigó”, fruit de les seves estades al Conflent quan va promoure la restauració de l’abadia de Sant Martí. El 1923, Joan Salvat Papasseit, malalt de tuberculosi fa estades a un sanatori de Vernet, just al peu del camí de l’abadia, i descriu l’oprobi que sent en el poema “Les Gorges”:

 

A Sant Martí del Canigó

la veu ressona que us esglaia.

Diu: Catalunya! i la remor

sempre contesta: Esclava a Espanya!

Si prens coratge, els ulls al cel,

i alces el braç – gest de venjança -,

a Sant Martí sents una veu

i a cau d’orella: També a França!

Amb precedents similars, Prada va ser una de les destinacions preferides dels exiliats durant la Dictadura de Primo de Rivera i, amb major presència, dels vençuts després de la Guerra dels Tres Anys. El poeta Carles Riba, el President del Parlament Antoni Rovira i Virgili, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el poeta Ventura Gassol, el geògraf Gonçal de Reparaz (cartògraf de les Balears), l’escriptor Josep Maria de Segarra, el físic Heribert Barrera i d’altres exiliats feren estada a Prada. Alguns s’hi establiren com el poeta Joan Alavedra, el fabricant de paper Lluís Guarro, el periodista Julià Gual, el músic Pau Casals i el filòleg Pompeu Fabra. La mort d’aquest, el Nadal de 1948, va esdevenir una impressionant manifestació de dol. El febrer anterior, l’Ajuntament de Prada li havia retut homenatge amb motiu del 80è aniversari i, encara ara, més de seixanta anys després, la tomba de Fabra està guarnida amb ofrenes florals que recorden el seu vigent clam a la unitat d’acció: “Entre tots ho farem tot!”. L’any abans de morir, l’estiu de 1947, amb l’ajut dels exiliats residents, Fabra,Casals, Gual i altres refugiats varen tenir esma d’organitzar unes “Jornades Catalanes” (1), per aprendre i gaudir de la nostra història. Aquelles jornades varen ser l’antecedent i el referent de la UCE: llengua, literatura, ciència, esplai… i llibertat! D’aquelles diades pioneres brollaren més iniciatives, com els Jocs Florals de Perpinyà o el Festival Casals que, d’ençà de 1950, se celebra cada juliol a les esglésies de l’entorn de Prada.

L’escriptora Aurora Bertrana va escriure: “Prada és casa nostra”. Hi estic d’acord. Fa anys que, en partir cap allà, en acomiadar-me de la gent de Mallorca dic: “vaig cap a ca nostra”. Per a mi i per a la gent que més estim, anar a Prada permet carregar piles. Enguany no he pogut assistir a l’UCE, però no acabaré l’any sense fer passada pel Rosselló i estada al Conflent. D’ençà de fa més de quaranta anys, no he fallat a una cita anual amb les arrels que m’he imposat voluntàriament, perquè m’omple d’energia i de vitalitat. Anar a Prada és tocar mare!

La complexa vida de Cambó convida a l’estudi fraccionat en temes monogràfics: les relacions afectives (vinculades al món de la faràndula i, sovint,  compartides amb Estelrich), la creació de la pinacoteca personal (amb obres tacades de sang i procedència dubtosa), l’origen de la fortuna (consolidada quan ocupà el ministeri espanyol de Foment, 1918, i estalonada quan ocupà el de Finances, el 1922), la gegantina esquizofrènia política amb la defensa, simultània i impossible, de la llibertat de Catalunya i l’enfortiment d’Espanya, el paper com a sponsor d’una xarxa d’espionatge… Entre els episodis, coneguts o intuïts, pendents d’esbrinar apareix el de la seva mort i, atesa la multitud de dades que fan pensar en un desenllaç sobrevingut per causes no naturals, la sospitosa negligència col·lectiva de no aclarir-la. Com així? Tanta és la por dels investigadors? I tanmateix, els fets són indiscutibles. Com solem dir a Mallorca: cantin papers i mentin barbes!

*     *     * 

El matrimoni (just un any abans d’emmalaltir)

L’any 1946, de manera molt discreta i privada, Francesc Cambó es va casar a Buenos Aires amb Mercè Mallol i Codina, amb la qual mantenia una intermitent relació des de 1928. Quan es varen conèixer ell tenia 52 anys i ella només 28. En casar-se, ell 70 i ella 46. Filla d’un metge barceloní, de jove Mercè estiuejava a Roses i era íntima amiga de l’escriptor Josep Pla, el qual la va presentar a Cambó per a qui, aleshores i circumstancialment, feia feina. L’any 1929, Mercè va tenir una filla a qui es va posar el nom d’Helena. Disset anys després, en contreure matrimoni, es va legitimar el llinatge Cambó i els pertinents drets hereditaris. 

El motiu que va induir aquell solter empedreït a casar-se de gran va ser l’advertiment dels seus assessors que, a l’hora de fer testament, li feren veure que si volia declarar hereva universal Helena, en condició de filla seva, havia de legalitzar prèviament la relació paterna. Altrament, es derivarien impediments greus, no només de tipus fiscal, sinó de previsibles impugnacions, amb la possible paralització de les últimes voluntats, atesa la legislació de protecció a la família convencional que, aleshores, era vigent a Argentina i, amb major duresa encara, a Espanya.

El testament (que esdevindrà polèmic)

Una vegada casat, Cambó fa testament. A l’introit, declara que “es español de la región catalana, por lo que desea ser sometido a las disposiciones del Derecho Foral catalán vigente actualmente en España”. Reivindica, doncs, el règim matrimonial de l’antiga Corona d’Aragó de separació de béns. A continuació, dicta que es lliurin 600.000 pesos argentins a la vídua i nomena l’ara ja legalitzada i reconeguda Helena Cambó Mallol com a hereva universal, amb la condició que no pugui accedir a la fortuna fins que hagi fet els 25 anys o, en cas d’haver-se casat abans, que tingui un fill d’un any. Afegeix, com a darrera voluntat, el desig que l’enterrin al cementiri de Barcelona, al costat de sa mare, o al de Besalú al costat de son pare i germans.

Les coses aparentment senzilles sovint resulten les més complicades. Destaca la ingenuïtat de Cambó, llicenciat en Dret, i la poca vista (ep, o uns sospitosos interessos personals) que demostraren els seus assessors. Qualsevol testament ha de respectar la legislació vigent del país on es realitza. La llei argentina establia taxativament que la part legítima de la vídua no podia ser inferior a la meitat de la fortuna en el moment de la defunció del marit. Cambó, “l’error permanent” com el va definir Heribert Barrera, no només s’equivocà en la política, sinó en les coses bàsiques de la vida… i de la mort.

El viatge

Un any després de casar-se i de fer testament, Cambó programa, amb la dona i la filla, un viatge a Europa que comunica a un nucli de col·laboradors i, ben aviat, es divulga arreu. No es tracta d’un retorn definitiu, però sí d’un sondeig per si serà possible, a curt termini, establir-se a Barcelona. Defineix la ruta que ha de fer i que, bàsicament, es concreta en quatre punts: Portugal, Suïssa, Madrid i Barcelona. A Portugal ha de mantenir una entrevista important. Ja fa sis anys que ha mort Alfons XIII, a qui va servir amb devoció abnegada, on fa mesos que el seu fill Joan de Borbó, el nou cap de la Casa Reial espanyola, ha abandonat Laussanne per anar a viure a Estoril. A Suïssa s’ha de veure amb Joan Estelrich i altres apoderats seus per “arreglar papers” i elaborar un pla estratègic sobre els projectes en curs. A Madrid té previst fer gestions per sol·licitar la concessió per fer un diari en català, vist el fracàs de la proposta que havia fet tramitar a Estelrich l’any 1939 (1). A Barcelona vol planificar la ubicació de la pinacoteca que ha de dur el seu nom. Explica a la filla que el viatge serà de dos a tres mesos i que les feines no impediran mostrar-li llocs que ella encara no coneix.

La partida es va programar i anunciar per dia 13 d’abril. Com que l’hipotètic vol que l’havia de dur a Europa havia de fer escala a Àfrica, les autoritats exigien una vacuna que hauria pogut esquivar amb una falsa certificació, però el seu metge de capçalera i amic personal, el doctor Antonio Battro, era de viatge i la família accedí a posar-se la vacuna a mitjans mes de març. Curiosament, i coincidint amb la tardor argentina, va escriure en el seu dietari que, com sempre feia cada mes de març, va anar amb la família al pinar de la seva finca Mon Repòs, a San Miguel, a cercar-hi rovellons.

Fa l’observació en el dietari que, de bolets, n’hi ha en abundància, perquè “fins fa molt poc temps, els habitants de la contrada no en menjaven perquè deien que tots eren verinosos.” El fet és que dues setmanes després, a finals de març, Cambó comença a trobar-se malament i, a la primeria d’abril, alguns dies està cansat i no s’aixeca del llit. La febre es limita a unes poques dècimes, però com que el diagnòstic no és clar, decideix ajornar el viatge i fa canviar els bitllets de dia 13, per a dia 30 d’abril, avisant per telegrames a Barcelona i a Ginebra del retard.

Malaltia? Quina?

Dia 30 d’abril de 1947, després de cinc setmanes d’una indeterminada malaltia, Francesc Cambó va morir al sanatori Potestá de Buenos Aires. La biografia oficial, publicada l’any 1952 (2), incorpora al final una llarga entrevista a Helena Cambó, la qual fa una crònica del procés luctuós que, per la detallada descripció, gairebé dia a dia, resulta sorprenent. Això no obstant, no només no esvaeix els nombrosos interrogants, sinó que delata un excés de confiança, amb una absoluta manca de decisió de l’entorn familiar més proper, i incrementa els dubtes sobre la desídia mèdica, al llarg de les gairebé cinc setmanes que separen els primers símptomes del fatal desenllaç.

A mitjan mes d’abril, quan retornà a Buenos Aires el metge de capçalera, en veure l’estat abatut del malalt, ordenà d’immediat ingressar Cambó a la clínica Potestá. A partir d’aquell moment, tot són interpretacions i cabòries. Els metges feien dues reunions diàries, coordinades pel doctor Mariano Castex, un eminent internista, però no es posaven d’acord en el tractament. L’injectaren penicil·lina, però no es va detectar cap millora. Es va especular si seria un problema a un ronyó i es va fer una punció amb resultats normals. Els dies passaven i els metges no s’aclarien. A tot això, Cambó s’afeblia però mantenia la lucidesa. Dia 26 d’abril encara va fer esment a la festa de l’endemà, la Mare de Déu de Montserrat, i el diumenge 27, horabaixa, va rebre el jesuïta Hugo Achával, amb qui va mantenir una llarga conversa en un estat de normalitat i placidesa. El dilluns, dia 28 d’abril, a migdia, sempre segons la crònica d’Helena, es va confiar als dos germans Finochietto, acreditats cirurgians, una operació exploratòria que s’havia de fer l’endemà mateix. (3) Aquell horabaixa, Cambó va demanar a la filla que anàs a cercar un crucifix, ja que a la clínica no n’hi havia.

El dimarts 29 començaren les hemorràgies i, si bé es varen contenir, es repetiren el vespre. Cambó havia perdut la consciència i es va renunciar a fer l’operació exploratòria anunciada. Els metges descartaren qualsevol esperança. No trobaven cap explicació, però fos quina fos la causa el vaticini era el pitjor. Va córrer la noticia i començaren les cridades, sobretot des de Barcelona, sol·licitant informació. Ja no hi havia res a fer. Aplicaren l’extremunció al malalt i entrà en agonia. Va morir a les cinc de l’horabaixa, hora Argentina, de dia 30. D’immediat es va traslladar el cadàver al pis de Buenos Aires, per on passaren algunes persones, tant de dia com de nit. L’endemà, jornada del primer de maig, hi havia una aturada total d’exaltació peronista i, així i tot, arribaren corones des de procedències llunyanes. La missa de corpore insepulto i l’enterrament se celebraren el 2 de maig. Aleshores la mort de Cambó ja havia donat la volta al món.

La notícia a la premsa

L’endemà de la mort, dia 1 de maig, la premsa espanyola va dedicar una gran atenció a la mort del polític i financer. L’ABC, amb crida de portada, va omplir la pàgina 9 amb algunes referències concretes que no coincideixen amb el relat minuciós de la filla del mort. Així, per exemple, diu que “No obstante la intervención quirúrgica que se le practicó para evitarle la peritonitis, esta se produjo”. Quina era la font que informava d’una operació que no es va arribar a fer mai? El diari, però, detecta contradiccions informatives i continua: “Según otros despachos, la enfermedad que causó la muerte del sr. Cambó fue la fiebre tifoidea”. I, en el diari de l’endemà, com a ampliació de la notícia, informa que “la muerte sobrevino a causa de septicemia”. Ben cert que, tot plegat (peritonitis, tifus i septicèmia), pot tenir un lligam. Allò que sobta és que l’única font informativa possible és la família i, en canvi, s’apuntaven diverses possibilitats.

Altres aspectes informatius de l’ABC brinden, sobretot de cara al futur, aspectes interessants. Diu de Cambó que “Su vida social se redujo. Últimamente solo aceptaba invitaciones de la Embajada de España. Recientemente se le vió en el vino de honor al exministro D. Demetrio Carceller. Este fue su último acto público.” (4) Afegeix que el dia que va morir havia d’embarcar en el vapor Juan de Garay, quan el cert és que en el vaixell només havien d’embarcar les maletes, perquè ell, la dona i la filla farien el viatge en avió. Massa imprecisions i molta de confussió, tot plegat.

Molt més sorprenent resulta la informació publicada dia 1 de maig a La Vanguardia. Diu que “la muerte fue producida por una fiebre tifoidea a consecuencia de injerir (sic) agua en malas condiciones que usó después de un dentífrico, sobreviniendo la peritonitis.” La cosa resulta, si no extravagant, almenys curiosa. Més endavant, afegeix: “Últimamente se registró un foco infeccioso en las vías digestivas y los cinco médicos que le asisten aconsejaron a sus familiares una intervención quirúrgica para salvar el peligro de una peritonitis”. De nou es parla d’una operació que mai no es va fer. La part més interessant de la notícia és quan el diari aporta la dada que, el mateix dia de la mort, Narcís de Carreras, apoderat general de Cambó a Espanya, agafava l’avió de Madrid cap a Buenos Aires perquè el malalt l’havia reclamat amb urgència. (5)

La revista Destino, núm. 511 de 3 de maig, bastida d’antics col·laboradors de Cambó, li dedica l’editorial en portada, destacant-ne el seu immens patriotisme espanyol i la generosa donació al Museu del Prado dels quadres de Boticelli. La revista atribuirà la mort a una diverticulitis. (6) En allò que coincideix tota la premsa és en destacar la gran quantitat de misses que es fan, arreu de Catalunya, per l’ànima del magnat, i en una llarga llista d’articles hagiogràfics. Entre d’altres: Carlos Sentís (diu que va ser el darrer profeta), Agustín G. de Amezua (que enalteix l’espanyolsime) o José María Pemán (que recorda que Cambó va augurar “la solución de Dios” per acabar amb el comunisme si Rússia guanyava la guerra a Alemanya).

Dues coincidències curioses en el temps

Dia 9 de juny arribava Eva Duarte a Madrid, convidada per Franco. La dona de Perón va rebre honors de cap d’estat al llarg de la seva llarga visita, objecte d’una inusual aclamació popular animada, des dels mitjans de comunicació, en obediència als poders públics. Va ser una exhibició folklòrica del franquisme i del peronisme. Durant més de dues setmanes, la volta peninsular d’Evita, no deixà res per verd: Madrid, Granada, Sevilla, Sant Jaume de Galícia, Toledo (amb aturada patriòtica a l’Alcázar) i, per acabar, amb missa a la Catedral, teatre a Montjuïc (“El sueño de una noche de verano”) i revetlla de Sant Joan, del 24 al 26 de juny estada a Barcelona, d’on partiria cap a Roma a besar l’anell del Papa. No hi va haver cap pregunta de cap periodista sobre la recent mort de Cambó, tot i la relació personal d’aquest amb Perón, i la notable absència al sopar de gala ja que, en el cas d’haver arribat a fer el viatge, Cambó hauria estat a Barcelona per Sant Joan.

La setmana següent, dia 15 de juny de 1947 arribava a Barcelona el transatlàntic Cabo de la Buena Esperanza. Entre d’altres passatgers, desembarcava el qui havia estat fins a finals d’abril l’ambaixador espanyol a l’Argentina: el Conde de Bulnes. Assegurà que tornava amb la satisfacció d’haver fet els deures. Just abans d’embarcar a Buenos Aires, havia rebut personalment de Perón la “Gran Cruz del Libertador”. Dia 17, a La Vanguardia, en relació a la mort de Cambó, negà que la causa de la mort fos una mala reacció a la vacuna, sinó que estava molt feble i el cor li va fallar. Es va especular sobre la coincidència entre la mort de Cambó i el canvi d’ambaixador espanyol. Fins i tot, es va dir si, en aquell viatge i aprofitant la immunitat diplomàtica, Bulnes hauria transportat a Barcelona, sense declarar, alguns objectes d’art de la col·lecció Cambó. Els qui ho pensaven no feren altra cosa que pronosticar amb encert allò que passaria, perquè set anys després va ser un altre ambaixador el que faria el trasllat il·legal i clandestí: Manuel Aznar, avi del qui mig segle després seria president del govern espanyol. (7)

L’herència

La darreria de 1947, mig any després de la mort de Cambó, en els seus cercles de Suïssa i Barcelona comença a circular el possible conflicte d’interessos que, com era de preveure, havia de generar l’aplicació del testament. Es parla d’un desencontre manifest entre la vídua i un dels marmessors. Apareixen alguns breus a la premsa, amb petites insinuacions. Destino anuncia de manera ostentosa que, en el número extraordinari de Nadal, publicarà el testament de Cambó. Efectivament, en el número 541 de dia 20 desembre de 1947, dedica dues pàgines al tema, sota el títol “El Testamento de Cambó. Las cláusulas sociales más interesantes.” Amb una llarga entrada que fa ostentació del sentit de la responsabilitat que manté la publicació i del respecte a les persones afectades i a la intimitat del document, aporta el catàleg complet de la pinacoteca, separada en dos blocs: la pintura clàssica i la d’autors contemporanis. Aquesta darrera, a la qual hi havia moltes d’obres de Sert i d’Anglada Camarassa, no entrava dins de l’apartat social del testament. De les obres que sí apareixen descrites, exclou les que Cambó va regalar al Museu del Prado. De la resta, la gran majoria de la col·lecció personal, es detalla la relació d’autors i títols, en funció de la localització: a Buenos Aires, Montreaux i Barcelona. Excepte els nou quadres que té la vídua a Argentina, la resta de tema religiós. El testament convida a la filla a escollir-ne un sol quadre. Els altres, tots junts, han d’anar cedits amb determinades condicions a un Museu, preferentment de Barcelona. Els marmessors establerts en el testament són: Narcís de Carreras, Jesús Cambó (resident a Argentina i cosí del difunt), Josep Maria Trias de Bes, Josep Maria Casabó Torres i Evarist Arnús. Com a assessors, s’havia de consultar l’opinió de Lluís Duran i Joan Ventosa.

Definida la pinacoteca, es revalida el patrocini de les entitats culturals: la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Monumenta Catalonia i la Fundació Cambó de la Sorbona. A aquestes, ja existents, Cambó vol que se n’afegeixin dues més a constituir. Una, orientada a completar la formació humanista de persones amb pocs recursos, l’altra destinada a fomentar formacions sacerdotals. Per acabar, exposa un conjunt de donatius: vuit milions de pessetes a beneficència i ajuts concrets a les parròquies de Besalú i de Verges. La revista explicita que Helena és l’hereva universal, però insisteixen que no poden ampliar més la informació, la qual esquiva les propietats, mobiliàries i immobiliàries, i no parla de la fortuna de Cambó, forjada bàsicament gràcies a l’impuls a la Banca Arnús i, posteriorment, a les inversions en indústries elèctriques en expansió, a partir de 1921 quan comprà, amb informació privilegiada i oportunisme, la companyia d’electricitat alemanya Trasatlàntica.

L’esqueix familiar

El 23 de desembre de 1948, procedents de Buenos Aires i amb escales a Lisboa i Madrid, arriben a Barcelona Mercè Mallol i la seva filla Helena. La vídua de Cambó contracta l’advocat Ramon Guardans per procedir a la defensa dels seus interessos. Se fan públiques les divergències de la vídua amb Narcís de Carreras. Tot i això, amb motiu de l’aniversari de la mort de Cambó, tant a l’abril de 1949 com al de 1950, se fan misses a l’església dels Caputxins amb l’assistència de la família i dels marmessors. El litigi cada vegada és fa més evident i Mercè Mallol decideix impugnar el testament i reclamar la legítima part que, segons la legislació argentina, li correspon. El novembre de 1949, la premsa se’n fa ressò: “Aún no se ha hecho la valoración de la fortuna, pero posee en Argentina títulos por valor de más de tres millones de pesos y la residencia de la avenida Alvear con sus obras de arte de más de millón y medio. Dice el fiscal que la voluntad del señor Cambó contraviene las disposiciones del código civil argentino en cuanto a la legítima de los herederos forzosos y debe ceder ante las leyes argentinas.” (ABC, 8-XI-1949)

A la sessió del 22 de juny de 1950 del ple de la Diputació de Barcelona, un diputat reclama informació sobre l’endarreriment en pagar les subvencions del llegat Cambó destinades a la Casa de la Caritat i a la de la Maternitat. El president li respon que són dos milions de pessetes per a cada una de les institucions, però que els marmessors han advertit que la testamentaria en curs serà molt llarga i laboriosa. (8) També informa que va encarregar un dictamen jurídic que conclou que el llegat és exigible i que l’ha transferit als marmessors com a reclamació. Tot plegat, provoca que en els ambients polítics i socials de la ciutat es comenti el conflicte i es generi inquietud entre les institucions beneficiàries del llegat. El 23 de juny de 1950, l’endemà mateix d’aquella sessió, després d’un any i mig a Barcelona, Mercè i Helena tornen anar a viure a Buenos Aires, on el plet quant a la part substancial de l’herència continua el seu curs judicial. Això no impedeix que dia 9 de desembre de 1950 el llegat artístic dipositat a Suïssa, en atenció a la part no paralitzada del testament, arribi a Barcelona, on l’ajuntament se’n fa càrrec.

Ja a Buenos Aires es produirà l’esqueix familiar. La demanda de Mercè Mallol, per raons elementals de procediment i en reclamació del que estimava just, s’havia d’adreçar contra la declaració del testament que designava la seva filla, com a hereva universal. Era un requisit judicial imprescindible per a continuar amb la reclamació judicial. Qualque divergència molt important degué passar entre la filla i la mare, o entre aquesta i l’advocat contractat, que incidiria negativament en l’harmonia familiar. Què va passar? Quin canvi de relació personal va provocar que Guardans passàs de defensar sa mare a defensar la persona contra qui la seva clienta havia d’exercitar la demanda? El canvi ultrapassava la deontologia professional i s’endinsava en el camp de la relació sentimental? El fet cert és que Ramon Guardans es va casar amb Helena Cambó l’octubre de 1951 a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires i ambdós tornaren cap a Barcelona. Nou mesos després, el juliol de 1952, va néixer Francesc, apadrinat per Teresa Vallès, la mare de Ramon, i per Narcís de Carreras, precisament la persona amb qui la vídua de Cambó mantenia les grans diferències. L’esqueix familiar era de gran magnitud. De fet, Mercè no assistiria al naixement de cap dels catorze néts que tindria de la seva única filla i va continuar a Buenos Aires, fins ja entrats els anys 70, quan va decidir anar a viure a Madrid. En canvi, Guardans i Carreras coincidirien en multitud de societats i empreses; carn i ungla.

La sentència

Ramon Guardans, a partir del matrimoni amb Helena, es farà càrrec de l’administració i la gestió de tot el conjunt d’empreses de Cambó, incloses les de tipus cultural. També esdevindrà el més aferrissat defensor de la seva memòria o, millor dit, de la bona memòria, sense tolerar la més mínima crítica als greus errors, polítics i humans, a les contradiccions i a la doble moral. Es pot dir que Cambó esdevindrà patrimoni exclusiu de Guardans. Com a primera acció encarrega a Jesús Pabón, historiador i un dels marmessors designats, una extensa i hagiogràfica biografia del sogre que, a les més de mil pàgines, no esmenta ni una vegada el nom de la vídua. La censura imposada va més enllà d’un escàndol domèstic. El llibre apareix l’any 1952 i coincideix amb una altra biografia de Cambó, en la mateixa línia laudatòria, escrita per Maximiano García Venero. Arran de la presentació, quan un periodista li fa esment al conflicte que hi ha amb els nou quadres dipositats a la casa de Buenos Aires, Venero respon: “Esto es una incidencia del pleito sucesorio entre doña Mercedes Maillol y su hija Helena Cambó que ha tenido una insospechada repercusión nacional.” (ABC, 5-IX-1952).

El Diario de Barcelona (4-XI-1952) ja havia destapat les desavinences. Narcís de Carreras declarava: “Para mi es muy desagradable hablar de la actitud que haya podido tomar la viuda de Cambó en este tema. Tanto la hija como el yerno están en completo acuerdo con los albaceas. Estamos muy satisfechos de la actitud adoptada por el gobierno español, interpretada por el embajador, señor Aznar.” La Vanguardia afegeix que els problemes deriven, d’una banda, que els països on Cambó tenia propietats (bàsicament Argentina, Alemanya, Suïssa i Espanya) es disputaven els substanciosos drets de successió i, d’altra banda, al desacord de la vídua amb els marmessors.

A la fi, arriba la sentència definitiva que ha de tancar el plet. El setembre de 1953, la premsa informa que la Cámara Nacional de Apelaciones de Argentina ha donat la raó a la demanda interposada per Mercè Mallol en la reclamació de la seva legitima part. A tot això, han passat més de sis anys d’ençà de la mort de Cambó, i el retard en la resolució ha fet que Helena, tot i no tenir encara els 25 anys, com a edat mínima establerta en el testament, sí que ja compleix amb la curiosa condició alternativa d’estar casada i amb un fill d’un any, amb la qual cosa està en situació d’assumir la disponibilitat del que li correspon, com a hereva universal, sense la dependència de sa mare ni dels marmessors. Arran del desenllaç judicial, apareixen a la premsa diverses valoracions de la fortuna de Cambó, la qual havia estat estimada a la reclamació efectuada per la vídua en 225 milions de pessetes. L’altra part en litigi, replica amb l’aportació d’una estimació pericial que, amb data valor del 28 de maig de 1954, estableix la fortuna en la meitat; exactament 112.595.330,41 pessetes. Es tancarà definitivament el contenciós material, però no el que ha afectat la relació afectiva entre mare i filla. Un any després la ruptura i l’allunyament es farà ben evident de manera pública.

Dia 13 d’octubre de 1955, Franco inaugura l’exposició del llegat pictòric de Cambó al Tinell de Barcelona. Hi són presents totes les autoritats militars i religioses. A més de Narcís de Carreras i Josep Maria Trias de Bes, dos dels marmessors, de part de la família només hi ha Helena Cambó i el seu espòs. L’absència de la vídua és significativa i comentada. Ramon Guardans farà un abarrocat discurs d’exaltació fent bandera de l’espanyolisme del seu sogre. Acabà la intervenció explicant que l’endemà d’haver comprat els Boticelli, li oferiren un import superior de recompra i ell va respondre: “Ya no son míos. ¡Son de España!”. Efectivament, les va donar al Museu del Prado l’any 1941, a plena consciència de la dictadura militar (9).

La recuperació dels quadres d’Argentina

Tal com estava definit en el testament i com s’havia ben detallat a l’inventari publicat a Destino, romanien pendents d’incorporar al llegat destinat a Barcelona els nou quadres que romanien al pis de la vídua. El govern argentí els va declarar intransferibles amb un decret de Perón, tot i admetre que Cambó havia notificat en el seu dia, quan els va dur d’Europa a Argentina, la temporalitat de l’estada a Buenos Aires i havia pagat els imposts corresponents. De res no serviren les aproximacions diplomàtiques ni la bona relació entre Franco i Perón. L’ambaixada espanyola va tramar un pla de robatori i evasió que, en destapar-se, va provocar un greu incident que acabà amb la substitució forçada de l’ambaixador. (10)

L’estiu de 1952 la premsa argentina, arran del plet familiar, ja s’havia fet ressò de la situació dels nou quadres i havia alertat l’opinió pública, radicalment contrària a permetre la sortida de les obres. L’article 36 de la Constitució argentina, referit al patrimoni artístic, prohibia la sortida d’obres d’art del país. Consultada l’opinió de l’ambaixador, Manuel Aznar, va declarar: “Hallándose el testamento del señor Cambó en trámite judicial, tan complicado como lamentable, no veo la conveniencia de trasladar el tema al comentario periodístico.” (ABC, 3-IX-1952) Els nou quadres (de Rubens, Tiziano, Tintoreto, Gainsborough, Corregio, Dil Piombo, Benjamin Cuip, Quentin La Tour i Goya) continuaven dipositats al pis del carrer Alvear de Mercè Mallol.

S’havia especulat molt amb la procedència d’una part de la pinacoteca de Cambó. Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units, en un informe de juny de 1945, havien recomanat investigar Cambó, com a sospitós d’haver comprat quadres confiscats pels nazis als jueus i venuts a la galeria Fisher de Suïssa. L’anàlisi de les dates de les compres no desmenteix la dubtosa procedència d’alguna peça, però seria un fet excepcional ja que el gruix de la col·lecció s’havia comprat els anys 20 i 30. Així i tot, se sap que algunes obres comprades per Cambó resultaren falses (la Verge amb infant de Filipo Lipi i L’àngel músic de Mezzolo da Forli són dues de les obres que el Museu del Prado va rebutjar per manca de verificació).

La “bomba” que activà Josep Pla

Quan les aigües remogudes arran del plet familiar ja semblaven apaivagades, a la pàgina 17 de la revista Destino, el febrer de 1958, Josep Pla publicava “La muerte de Don Francisco Cambó”. Quasi onze anys després, rebentava el llarg silenci sobre una mort sospitosament obscura. Pla descrivia la destinació del viatge frustrat i el motiu: “Fue una de las decisiones más trascendentales tomadas por don Francisco en el curso de su vida. Esta decisión estaba relacionada con el futuro de su entera fortuna. La muerte la frustró, desgraciadamente, y digo desgraciadamente porque de no haberse roto la línea que el señor Cambó había trazado, muchos acontecimientos posteriores relacionados con su memoria no hubieran ocurrido. (…) Murió de una afección intestinal, de una afección de diverticolis. (…) El señor Cambó se vacunó contra el morbo en el hospital inglés de Buenos Aires, porque de otro modo no hubiera podido tomar el avión. Si esta vacuna, habiéndose producido estando ya atacado por la infección, contribuyó a la agravación de su estado, fué en la época objeto de muchos comentarios. De una manera fija y precisa, sin embargo, nadie lo supo decir. (…) Acompañado de uno de sus familiares más directos he visitado la tumba de don Francisco Cambó. (…) Ahora está por explicar el sentido del viaje de don Francisco Cambó a Suiza, que fué la última ilusión de su vida y que la muerte frustró de una manera definitiva. (…) El objeto del viaje del señor Cambó a Suiza consistía en crear una sociedad de tipo financiero a la cual hubiese sido vertida, en su totalidad, su fortuna, que en 1947 era todavía inmensa. Esta sociedad hubiera administrado la totalidad de esta fortuna y hubiera dado a don Francisco la renta de la misma. En el caso de muerte del fundador, una parte de esta fortuna hubiese ido a su esposa — hacía exactamente trece meses que el señor Cambó se habla casado — y otra parte hubiera sido atribuida a su hija. Todo el resto hubiera formado parte de la masa de una fundación que se hubiera, probablemente, llamado la Fundación Cambó, destinada a la conservación de las instituciones ya creadas y de otras que se hubieran promovido. La fundación Cambó, que hubiera tenido su centro en Montreux (Cantón de Vaux), Suiza, hubiera sido dirigida por un comité administrativo formado por las personas de más confianza del señor Cambó y un comité de intelectuales — o si se quiere de técnicos — que hubieran sugerido lo que en cada momento se hubiera podido hacer, teniendo en cuenta las rentas de la Fundación. Es muy posible que si la idea del señor Cambó se hubiera llevado a cabo y hubiera sido posible crear la Fundación de la que estoy hablando, se hubiera podido evitar una de las hecatombes judiciales de tipo familiar mayores que recuerda la historia entera de nuestro país. (…) Su plan era vastísimo y de un interés extraordinario. Es posible que no haya llegado todavía el momento de formularlo en toda su extensión. La fortuna del señor Cambó ha quedado, en los últimos años, bastante reducida. (…) La muerte de don Francisco frustró su mayor ilusión: dedicar la mayor parte de su fortuna a la cultura de nuestro país. Su viaje a Suiza — última etapa para su regreso definitivo a Barcelona — no tenía más que este objeto: crear la Fundación Cambó con todas las garantías internacionales que en estos casos se requieren. Su fallecimiento hizo abortar lo que constituyó la obsesión mayor de sus últimos años. Queda todavía una esperanza: su memoria, el palpito vital que su recuerdo ha dejado entre algunas personas.. Decir que yo pongo mi pluma — única cosa que tengo — a este servicio, es de una obviedad manifiesta.”

De l’article, destaca la intenció de Cambó de preveure la unificació de la seva fortuna, mitjançant una Fundació (que, òbviament, hauria afectat el testament), amb uns administradors de confiança. També esmenta els rumors que hi va haver arran de la mort per una afecció intestinal, sense aclarir. Qui era la seva font informativa? Tot fa pensar que la persona que l’acompanyà a visitar la tomba era la seva amiga de joventut Mercè Mallol, la vídua, i que la informació del que Cambó volia fer a Suïssa provenia de Joan Estelrich, amic personal de Pla, company seu a París en el servei d’intel·ligència franquista, director de la Fundació Bernat Metge i establert a Suïssa, com a administrador i gestor de moltes de les activitats de Cambó. Dissortadament, Estelrich moriria el juny d’aquell mateix any i, amb ell, gran part de les feines previstes durant l’estada a Suïssa del viatge que no es va fer mai.

La reacció irada de Ramon Guardans

En el número següent de la revista, es publica una rèplica que mal dissimula una resposta enfurismada de Ramon Guardans que ataca Pla i, sobretot, a les seves fonts informadores. Si tenim en compte la circumstància (reconeguda per ell mateix) que Guardans no només no va tractar mai, sinó que no va conèixer ni tan sols al qui, en vida, hauria estat el seu sogre, sorprèn la seguretat i vehemència en les afirmacions i que s’hi refereixi, indistintament, com a “padre” o “padre político”. L’anàlisi del contingut de la resposta, lluny d’esvair incerteses, genera un gran dubte. Guardans posa l’accent en els nombrosos errors de detall que conté l’escrit de Pla: el nom de l’ambaixador espanyol en el moment de la mort de Cambó, el nom de la companyia aèria, el fet que, a la ruta prevista del viatge, no s’hagués de passar per Noruega i a la capacitat, en nombre d’assistents, de l’església del Pilar on es va fer el funeral. Quant al bessó relatiu a la possibilitat de canviar l’administració del llegat de Cambó i, per tant, d’afectar significativament el contingut de l’herència, la resposta de Guardans és maldestre, esquiva i sembla que convida al sentit de la màxima excusatio non petita, acusatio manifesta. Contrastar els dos escrits delata una indignació tan exagerada que genera sospites.

No serà aquesta la primera ni la darrera vegada que Guardans es reboti, com a gelós custodi de l’honorabilitat de la seva esposa, davant de qualsevol insinuació publicada. Ell ho expressa a l’encapçalament d’una altra manera: “No es esta la primera vez que me veo obligado a escribir en defensa de mi padre político”. Certament, no era la primera vegada. Només referint-nos a la mateixa revista Destino, he trobat que dia 19 de juny de 1954 ja replicà Carles Riba i que, dia 23 de març de 1957, atacà amb duresa, en una extens i abusiu article (“Quien es usted y de dónde saca todo esto?”), l’opinió de José F. de Golferichs(11), publicada com a simple “carta al director”, que qüestionava la generositat i l’altruisme de les fundacions. En aquest cas, atesa l’abusiva i desproporcionada resposta, la revista va permetre publicar una segona “carta al Director” (Destino , 20 d’abril de 1957) a Golferichs per, molt més educadament i respectuosament que Guardans, refermar la seva opinió.

No era, doncs, aquella rèplica a Pla, la primera. Tampoc no seria la darrera. Destaca un altre escrit enfurismat posterior (LA VANGUARDIA, 21-VIII-1973): “La edición de las obras de Cambó no incumbe a ninguna persona particular”. Rere tan sorprenent títol, Guardans fa una proclama patrimonialista no tant de l’obra escrita del qui, en vida, hauria estat el seu sogre, sinó de l’exclusiu dret de la seva dona (d’ell mateix, com a gestor plenipotenciari) a decidir sobre l’edició o no i quan de les Memòries i de les Meditacions de Cambó. Adverteix i amenaça contra qualsevol publicació que no compti amb el seu vist-i-plau: “la edición de las obras de Cambó no es de la incumbencia de ninguna persona particular ni pueden ser objeto de la Institución Cultural Española de Buenos Aires ni de ninguna otra asociación u organismo. (…) Cualquier casa editorial barcelonesa que prepare la edición de las memorias obraría indebidamente y tendría que atenerse a las consecuencias de la conducta ilegal. (…) La propiedad de los escritos de Cambó pertenece exclusivamente a su hija, Doña Helena Cambó de Guardans.” És bo d’endevinar qui podia voler l’edició de les Memòries. Segurament la mateixa persona que, des d’Argentina, veia com ara la seva filla havia perdut el llinatge matern per la suplantació masclista i franquista de la dependència marital. El cas era esborrar definitivament del mapa la vídua de Cambó.

Sorprèn tant la contundència de les reaccions de Guardans com la immediatesa en les rèpliques. Gelós vigilant més dels drets de la seva esposa que no del bon nom de Cambó, rebat qualsevol insinuació que posi en qüestió el discurs oficial que, en un temps de màxima censura, s’ha anat elaborant, mentre s’han esvaït i silenciat els “comentarios” que referia Josep Pla. A què obeïen les filípiques? I, sobretot, al dictat de qui? És evident que algú li facilitava la informació i les dades per argumentar les respostes. Forçat havia de ser algú molt proper a Cambó per deixar anar la ploma de manera tan dogmàtica i amb tanta de contundència amenaçadora. Què pretenia aturar? Amagava qualque cosa? Potser secrets de família?

Qui podia voler la mort de Cambó?

L’anàlisi desapassionat i amb perspectiva d’alguns fets rellevants i, sobretot, l’existència de motius i interessos colossals, destapen que l’anunciat viatge de Cambó, per a determinats personatges, podia haver estat molt negatiu en el vessant social, polític i econòmic. Dit d’una altra manera, amb la mort de Cambó hi va haver persones molt beneficiades i, en algun cas, de manera ostentosa. Cal dir, d’immediat, que no sembla precisament el possible canvi de testament la clau dels grans beneficis que es derivaren de la mort del financer filantrop. El canvi de testament, al cap i a la fi, a qui més podia afectar era a la vídua i a la filla i, en menor mesura, al retall en els patrocinis d’algunes de les institucions culturals i socials. Hi va haver altres beneficis molt més sucosos. La mort de Cambó va ser especialment lucrativa per a dues persones: Franco i March. No hi pot haver el més petit dubte que, en fer-se públic el retorn de Cambó, ambdós se sentiren igualment incòmodes. Franco odiava tant Lluís Companys com Francesc Cambó. 

Cal situar-nos just un any abans de la mort de Cambó. L’any 1946, el Comte de Barcelona, Joan de Borbó, cap de la Casa Reial espanyola i aspirant al tron com a cap d’estat, va abandonar Suïssa i es va establir a Portugal. Va ser aquell any quan es va produir la famosa conversa entre March i Franco. Aquest va ser alertat que el financer mallorquí mantenia contactes amb Joan de Borbó. La telefonada del dictador al contrabandista passaria a la història per curta i clara: “Tu a lo tuyo. Yo a lo mío.” March va entendre el significat de la frase com “tu als negocis i jo a la política”. Si volia continuar amb la gran permissivitat en la seva tèrbola activitat financera que Franco li conferia, havia d’abandonar qualsevol intervenció fora d’aquesta funció. Així ho va fer, des d’aleshores, en profit d’ambdós. Quant a Cambó, és bo d’endevinar que Franco també va ser informat que, en el curs del viatge a Europa, l’aturada a Portugal tenia per objecte entrevistar-se amb Joan de Borbó. Més d’una vegada, anys enrere, havien coincidit els vaixells Catalonia de Cambó i Giralda de Joan de Borbó. A aquell general Íssimo no li convenia gens l’encontre i, possiblement, no podia ser tan clar com ho havia estat l’any abans amb March. Les paraules, en aquest cas, serien insuficients.

La circumstància curiosa és que, tot i ser grans adversaris, Cambó i March varen mantenir grans similituds. Ambdós varen tenir, a diferents èpoques, Joan Estelrich com a home de confiança. Ambdós patrocinaren la insurrecció militar feixista. Ambdós, acabada la guerra, abominaren (sempre d’amagatotis) de Franco i ja els hauria anat bé la restauració de la monarquia. Ambdós es dedicaven a la banca. Ambdós crearien fundacions culturals. Ambdós tindrien una vida familiar conflictiva. Ambdós mantindrien múltiples relacions femenines. Ambdós tenien pocs escrúpols en eliminar els adversaris. (12) Ambdós mantenien influència sobre amples sectors de la classe política franquista i sectors econòmics dominants. Ambdós edificaren sumptuosos panteons familiars on ser enterrats, amb ostentació pública. Ambdós prioritzarien les inversions en empreses elèctriques, generadores de grans beneficis… En aquest darrer punt concret, March tenia un gran obstacle per a les seves ambicions immediates. Cambó li feia tanta de nosa com quan va ser ministre de finances i el denominà “el darrer pirata de la Mediterrània”, o quan el va perseguir per les seves activitats de contraban que el durien a la presó.

El major pelotazo d’en Verga (febrer de 1948)

Des de 1945, Joan March estava estudiant i tramant una operació d’enginyeria financera que, de sortir bé, representaria beneficis milionaris. No era un home amb estudis, però sí molt perspicaç i gens escrupolós. Quan encara no havia passat un any d’ençà de la mort de Cambó, el febrer del 1948 March presentà una reclamació ben elaborada i amb una gran substància jurídica. La demanda faria història, perquè constitueix un dels atracaments legals més espectaculars del segle XX a Europa. Amb la complicitat dels tribunals franquistes i mitjançant testaferros, va instar la fallida de La Canadenca. Ho va fer als jutjats de Reus, amb l’excusa que per aquell municipi hi passava una línia d’alta tensió de la companyia, quan la realitat és que comptava amb la connivència corrupta del jutge d’aquell districte judicial i, sobretot, de l’empara absoluta de Franco.

El cas de La Canadenca, nom popular de la Barcelona Traction Light & Power Company Ltd, encara avui és objecte d’estudis i, a les universitats, es mostra com una de les més grans estafes judicials. La companyia, en plena expansió, havia suspès la liquidació d’interessos als accionistes per atendre les fortes inversions de creixement. No era la primera vegada que, amb altres avals menors, Cambó s’havia posat al capdavant per garantir el cobrament futur i, així, esvair qualsevol reclamació dels petits accionistes. El febrer de 1948, eliminat el protector, el camí es va fer llis i ample. La sentència abusiva, però tan efectiva que no serviren de res les impugnacions internacionals, va caure com un plom i March es va apoderar, per mig milió de lliures esterlines, d’una companyia que, pel cap prim, tenia béns que superaven els deu milions. De rebot, l’enfortiment i expansió de La Canadenca, ja en curs abans de la sentència, va fer desplomar els beneficis de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad) i de la SOFINA (Societé Financiere de Transports et d’Entreprises Industrielles), dues empreses del sector de les quals Cambó era soci majoritari. La catàstrofe econòmica va ser molt important. Hauria pogut passar això en vida seva? És del tot impossible. Per això, també sorprèn que els marmessors no estiguessin atents al cas i, quan reaccionaren, ja no hi havia res a fer. 

Com a complement, cal afegir que potser la devaluació patida per les empreses elèctriques de Cambó va ser allò que s’anomena “justícia poètica”. De fet, sense tanta d’ostentació ni rellevància pública, ell havia comprat les accions de la CHADE en unes circumstàncies molt similars a les de March amb La Canadenca, enmig d’un gran escàndol financer de corrupció que va passar a Buenos Aires l’any 1930, derivat d’unes concessions arbitràries. Cambó aprofità l’ocasió de comprar barat i multiplicà la fortuna. Com ja s’ha dit i vist, els paral·lelismes entre els dos magnats eren molts i, paradoxalment, tot i les diferències ideològiques abismals beneficiaren per igual el centralisme espanyol. Ambdós foren oxigen del franquisme.

El retorn de Cambó

D’acord amb la darrera voluntat i les disposicions testamentàries, traslladat el cos des d’Argentina, dia 1 de juliol de 1976 es va procedir a enterrar Cambó en el cementiri Nou de Barcelona. El panteó està decorat amb un relleu de Subirachs que representen Sant Francesc d’Asís i Bernat Metge. Al mur de marbre hi ha la inscripció: “Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà”. Resumeix una de les seves intervencions a les Corts espanyoles: “No os hagáis ilusiones: pasará este Parlamento, desaparecerán los partidos que están aquí representados, caerán regímenes, y el hecho vivo de Catalunya subsistirá.”

La premsa es fa ressò de l’acte d’enterrament. El País diu que hi assistiren 400 persones i que, en dipositar el fèretre, hi posaren terra “de les quatre províncies” catalanes (13). La Vanguardia afirma que hi havia “milers de persones”, entre les quals relaciona l’alcalde de Barcelona i alguns polítics (Ventura Gassol, un dels seus adversaris, entre d’altres). Informa que es va cantar Els Segadors, El cant de la Senyera, El Virolai i L’emigrant. El fet més destacable és la insòlita i única coincidència en un acte públic de Mercè Mallol i Helena Cambó, mare i filla, presidint juntes la cerimònia. Aleshores havien passat gairebé trenta anys d’ençà de la mort de Cambó i un quart de segle d’ençà de l’esqueix familiar. No és cap reconciliació estable, sinó un fet esporàdic singular que no es repetirà en altres actes públics futurs.

ANNEXOS COMPLEMENTARIS

I) Reconeixements i recompenses post mortem

El maig de 1968, Astúries va retre un homenatge de reconeixement a Cambó, amb motiu del 50è aniversari de l’electrificació de Pajares que possibilità el ferrocarril. Helena Cambó va destapar una placa de record de l’esdeveniment. 

La vídua de l’homenatjat no hi era. Mercè Mallol, si és que la convidaren, tampoc no va assistir a l’exposició del llegat Cambó, dia 9 d’octubre de 1990, al Museu del Prado. Quines llargues i poderoses mans censuraven la presència de la vídua? 

Feren de guia als reis d’Espanya Helena Cambó i Ramon Guardans. Aquest, al costat dels franquistes Carlos Sentís i Martí de Riquer, havia fet part de l’anomenada “camarilla catalana” del Consell Privat de Joan de Borbó.

El 30 d’abril de 1997, en complir-se els 50 anys d’ençà de la mort de Cambó, es va inaugurar un monument a la Via Laietana de Barcelona, amb assistència de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Aquest monument, tal com es pot veure a la il·lustració de capçalera d’aquest article, ha estat sovint objecte de pintades. De part de la família, presidiren l’acte inaugural Helena Cambó i Ramon Guardans. En aquesta ocasió, l’absència de la vídua era obligada. Havia mort just el desembre anterior a Madrid i fou enterrada, amb gran discreció, en el panteó Cambó de Montjuïc.

El 2005, Ramon Guardans, i el 2010, Helena Cambó, varen rebre la Creu de Sant Jordi.

Dels catorze fills de la parella, la majoria fan part dels òrgans de govern de les empreses derivades del llegat de l’avi. Alguns d’ells, membres de l’Opus Dei, s’han significat al costat d’ideologies conservadores. L’any 2008, Helena Cambó va abanderar el manifest contra la llei de l’avortament tramitada des del govern socialista espanyol.

II) La salut de Cambó

La nit de dia 17 d’abril de 1907 (la majoria de fonts diuen erròniament que era dia 18), quan anava a fer un míting al Casino de Sants, en passar per Hostafrancs Cambó va ser ferit a l’abdomen, com a conseqüència d’uns trets disparats per elements lerrouxistes. 

Des d’aleshores, es va queixar tota la vida de cansament i problemes de respiració. Sempre deia que ell moriria per culpa dels pulmons

El gener de 1930, Cinto Reventós li diagnostica un possible càncer de gola. Espantat per la mala nova, va anar a Londres on va ser intervingut satisfactòriament i sense altres complicacions posteriors que l’enfosquiment de la veu.

Segons declaracions de la dona i de la filla, quan anuncia el viatge a Europa, el març de 1947, estava en perfecte estat de salut.

III) Les dones a la vida de Cambó

Francesc Cambó va ser allò que a Mallorca es coneix com un femellut. Va mantenir moltes de relacions amb moltes de dones i, en algun cas, conflictives. Sempre d’amagatotis, la seva tan exhibida ortodòxia religiosa, xocava de front amb la doble moral hipòcrita que practicava. Era, dit també en llenguatge planer de Mallorca, un beato fals. Un cas idèntic al del seu col·laborador Joan Estelrich, a qui corresponia resoldre els conflictes generats i evitar possibles escàndols amb reparacions econòmiques. Cambó va protagonitzar més d’un conflicte amb fotògrafs de premsa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com en el cas de Joan March, moltes de les seves relacions eren petites transaccions comercials que, ben bé, podrien considerar-se com a serveis de prostíbul, tot i que s’exercien en hotels de luxe o apartaments privats. Predominaven actrius i cupletistes, però solien ser relacions efímeres. Més pes tenien les que va mantenir amb cantants líriques i ballarines clàssiques. Va ser el cas de María Gay (1879-1943), d’Àurea de Sarrà (1889-1974), i amb molta més intensitat i durada, amb María Barrientos (1883-1946).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una altra relació femenina important a la vida de Cambó va ser l’amiga d’infantesa Letícia Bosch (1890-1944), la qual, en casar-se amb un duc de la família Borbó, va ser l’enllaç que afavorí les trobades del polític amb Alfons XIII. Gràcies a aquest trampolí, el rei d’Espanya va avalar la incorporació de Cambó a distints governs de Maura.

Una altra dona decisiva va ser Francesca Bonnemaison, implicada amb La Lliga i que proporcionava a Cambó companyies femenines discretes, la majoria molt joves. D’aquestes nombroses relacions, sempre amagades davant de la societat de l’època, cal esmentar Montserrat Ribera i Badia i Paulina Pi de la Serra i Jolí. Aquesta darrera va ser secretària personal de Cambó i, posteriorment, a París, d’Estelrich. Va tenir una filla secreta, aparentment amb Estelrich, tot i que aquest podria haver actuat com a escut protector de Cambó, tal com pot deduir-se de les dates i d’algun altre detall (14). 

Tant Montserrat com Paulina, l’any 1937, varen fer feina a l’AIE (agence d’Informations Franco-espagnoles), tapadora del servei d’espionatge franquista creat per Cambó a París i on actuaren com a agents Octavi Saltor, Carlos Sentís, Josep Pla i Joan Estelrich. Aquest darrer va crear i dirigir la revista Occident, amb l’objectiu de justificar l’aixecament armat de Franco per aconseguir la no intervenció de França i Anglaterra. El maig de 1938 es faria càrrec de l’AIE Jesús Pabón, futur marmessor i biògraf de Cambó.

Una altra de les relacions femenines, tal vegada la més secreta i, potser per això mateix, objecte de més comentaris, va ser la que mantenia amb Pilar Moraleda, esposa del seu gran amic banquer Gonçal Arnús, a qui Cambó assessorava professionalment. Hi ha prou documentació publicada que delata que Cambó participava d’intercanvis sexuals i molt possiblement de relacions col·lectives compartides. Als casos coneguts de Paulina Pi de la Serra i d’Àurea de Sarrà, amb altres vedets anònimes que participaven de festes en grup amb Estelrich i altres, cal afegir els noms de Pilar Moraleda i María Barrientos, objecte d’intercanvi entre Arnús i Cambó. A De mi vida, Indalecio Prieto explica que, quan era ministre de Finances, Cambó va demanar a Pepe Amézola, propietari d’una sala de concerts, la contractació de la seva amiga María Barrientos. L’empresari al·legà que no tenia un cèntim, perquè acabava de contractar Miguel Fleta, amb uns honoraris que excedien les possibilitats econòmiques. Sense inquietar-se, Cambó imposà tant el nombre de funcions com el catxet que havia de cobrar. La soprano era l’amant d’un banquer català, l’esposa del qual es colgava amb Cambó, sense que aquest deixàs la relació amb la cantant. Segons Prieto “El asunto se solventó a la española: el ministerio aportó el dinero extra necesario.” L’ombra dels favors i de la corrupció envoltaren el magnat.

Tant María Barrientos com Pilar Moraleda, amigues entre elles i, ambdues, de Maria Mallol, farien llargues estades a Argentina entre 1941 i 1947, els anys qui hi va viure Cambó.

IV) Quatre pinzellades més d’opinió

La capacitat oratòria, les habilitats com a gestor, la formació acadèmica, l’alt nivell cultural, el marc de relacions socials, la fortuna econòmica… no varen tenir prou força per evitar el fracàs dels seus objectius polítics. Tot plegat, planteja moltes de preguntes. Com és possible que, qui va tenir el suport electoral de Catalunya, fes malbé la confiança i cometés l’error de fomentar l’enfrontament civil dels catalans?

Com així, qui enaltia la població amb els seus parlaments i era l’abanderat de la concòrdia, va implicar-se en una guerra colonial?

Com, qui va impulsar la presència de Catalunya en els debats a la Societat de les Nacions de Ginebra en defensa de les nacions sense estat, va doblegar-se i va ser un dels qui més estalonà l’estat jacobí i opressor? Com va brindar suport a una dictadura militar totalitària i exterminadora de la llengua, la cultura i la identitat catalanes?

Són males d’explicar totes les contradiccions que el convertiren en l’executor de l’antítesi del pensament que havia propugnat. Cambó és el paradigma de l’esquizofrènia i l’autoodi dels catalans, la viva i genuïna expressió del fracàs del catalanisme cada vegada que, lluny de discernir amb mirada universal, s’obliga a optar entre entre la identitat i la ideologia. Pesa sempre més la tria entre dreta i esquerra que no entre Catalunya i Espanya, com si, això darrer, no fos també l’elecció entre la llibertat i la dependència. És cert que aquesta preferència no és exclusiva de la dreta i que trobaríem molts d’exemples idèntics entre polítics d’esquerra. Mentre Prat de la Riba i Macià varen ser uns estadistes, Cambó i Companys no tenien el sentit nacional com a element prioritari i provocaren l’enfrontament i l’odi entre catalans.

Arran de la mort de Prat de la Riba, l’any 1917 Francesc Cambó es proclamà el seu hereu. No va ser digne del llegat. Aviat va desfer el caràcter transversal del catalanisme del seu referent històric i el va convertir en una opció sectària, sovint reaccionària, al servei de la dreta i de la burgesia. Així va dividir el catalanisme interclassista i accentuà una disputa esquerra-dreta que, per a molta de gent, encara avui preval a la d’enfortir conjuntament la lluita per l’alliberament nacional, com a primer i principal objectiu conjunt. Per a decidir quin model de país volem, primer cal bastir el país. L’evidència insulta.

Com vaig descriure en col·laboracions anteriors (vg. els quatres articles en aquest mateix bloc sobre “El franquisme recompensat pel borbó”), al llarg del segle XX es va donar una tendència reiterada de molts de representants de la burgesia i de sectors il·lustrats que, sense cap escrúpol, feren el salt des del catalanisme de dretes fins al militarisme espanyolista (15). Molts d’ells, Cambó és un exemple rellevant, ja brindaren suport a la insurrecció de Primo de Rivera i, tot i la demostració del fracàs, repetiren i multiplicaren l’error en avalar el feixisme de Franco, tan nociu per l’avanç de Catalunya durant dècades.

En el cas de Cambó no es tracta d’un simple error. No és un cas de silenci còmplice, sinó de participació activa en l’etnocidi. Ell va lliurar suport econòmic als militars revoltats, va ordenar la seva gent a brindar suport als feixistes, va actuar com a propagandista publicant articles a la premsa europea justificant l’aixecament armat, va crear un servei d’espionatge, integrat per antics assalariats seus, que serien determinants en la delació a la Gestapo de Lluís Companys i, com a conseqüència de les informacions del SIFNE a l’aviació italiana de Mallorca, en la mort directa de gairebé cinc mil catalans.

Abans de la guerra ja havia cregut que podia incidir en la política espanyola. Va ser ministre amb Maura (dues vegades) i, amb altres membres de La Lliga, va legitimar la unitat d’Espanya en la innocent esperança de fer entendre la singularitat de Catalunya. Ell mateix ho va tocar amb les mans i, tot i no admetre l’error i reiterar-se en una dualitat impossible, explicava un fet que defineix l’absurda pretensió: «Alcalá Zamora quiso atacarme con una contradicción aparente: “Su señoría pretende ser, a la vez, Bolívar de Catalunya i Bismarch de España y es preciso que escoja entre una y otra”. En esta invectiva Alcalá Zamora exponía todo el drama de mi vida, porque desde muy joven sentía yo este doble ideal: dar a Catalunya la libertad y a España la grandeza». Com és allò tan clarificador que no es pot ser mai, simultàniament, criat de dos amos?

Un altre aspecte de la seva vida és la covardia en moments claus. Quan, l’any 1929, va ser requerit per Alfons XIII per assumir la Presidència del Govern, va excusar-se en raons de salut per no fer-ho i, quan encara no havien passat dos anys, dia 12 d’abril de 1931 pidolava el càrrec que el resultat de les eleccions municipals va impedir. Cambó tenia por. Es veu en moltes de coses com el fet d’anar sempre aferrat a les faldes d’algun confessor. Una altra prova és que va defugir respondre les fortes envestides que li feren els adversaris quan l’acusaven de judio-catalán. Luis Sirval, en el llibre La autonomía de Cataluña, l’any 1919 el descrivia així: “Se le diría mercader hebreo de alcatifas o de piedras preciosas”. L’any 1928, la revista Buen Humor de Madrid afirmava que “Cambó es judío” per establir el paral·lelisme de burleta contra els catalans. Salvador de Madariaga deia que Cambó tenia consciència de la seva procedència jueva i que, aquest va ser el motiu de no tornar a Espanya quan va acabar la guerra incivil. No oblidem que, a la batalla de l’Ebre, els falangistes barataren una estrofa del Cara al sol per incorporar-hi: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. /Arriba escuadras a vencer que en España empieza a amanecer.” En iniciar-se la segona guerra mundial, Cambó passava pena que Franco no fes la mateixa persecució iniciada per Hitler contra els jueus. Madariaga afirma que “Cambó no hubiera pasado un exàmen de pureza racial. Su misma elegancia y distinción eran muy sefarditas y además latía en él un rasgo que he dado en considerar como indicio de judaismo”. Per això, per sentir-se més protegit, va decidir anar a l’Argentina, on la colònia jueva era molt nombrosa (16).

A la zona geogràfica de la seva família (Verges, Besalú…) hi ha una gran presència jueva. És possible que aquest coneixement, des de ben jove, de la seva ascendència jueva, forçàs fins a l’exageració propera al fanatisme, la seva militància religiosa que va demostrar en molts d’àmbits fins a l’exhibicionisme més barroer. Una persona com ell, amb una pràctica llicenciosa i sense restriccions de la sexualitat (encara que practicada d’amagatotis), hauria pogut orientar la seva pinacoteca a la pintura eròtica i, en canvi, col·leccionà art religiós de manera gairebé monogràfica. Exhibí fins a l’exaltació i el fetitxisme la seva professió de fe catòlica. En el rerefons, però, al darrera de l’assistència permanent de confessors en el curs de la vida, al darrera d’almoines a esglésies i congregacions, al darrera de les subvencions a institucions socials dependents del Bisbat, hi havia una demostració grossera de la doble moral i una falsa beateria. Hipocresia.

Així mateix, i aquesta és una més de les moltes i complicades claus en el comportament del polític i financer, Cambó era un misogin. Com a tal, tenia un mal concepte de les dones, com a essència del pecat i com a objecte subordinat al mascle, típic de la cultura judeo-cristiana, que accentuava amb la seva ultra-ortodòxia catòlica, tanmateix infringida amb la seva conducta. També com a misogin, d’aquesta pèssima consideració de les dones, n’exceptuava dues: sa mare i sa filla. No així cap de les seves amants. La seva esposa ni tan sols. Ho demostrà més enllà de la seva vida.

CONCLUSIONS

La informació relativa a les causes de la mort provenen exclusivament de la família més propera i, ateses les evidents contradiccions entre la descripció de la malaltia i els diagnòstics atribuïts, brollen dubtes raonables.

És indubtable que la mort de Cambó, abans d’un viatge que tenia per objectiu crear una fundació per assumir la gestió de la seva fortuna, va beneficiar l’entorn familiar, però va ser molt més lucrativa, políticament, socialment i econòmicament, per Franco i per Joan March.

És possible que Cambó morís com a conseqüència d’haver estat enverinat. No sembla cap especulació temerària. Al contrari, ho fa pensar la descripció del seu darrer mes de vida, apagant-se lentament i, al final, amb les hemorràgies fatídiques. Allò que cal descartat són les hipotètiques causes publicades que no coincideixen amb la simptomologia. Amb les tècniques científiques d’avui en dia, no seria impossible verificar-ho empíricament. Com no seria impossible verificar la previsible paternitat d’alguna hipotètica descendent directa no reconeguda.

La vida social de Cambó obri un gran ventall de persones que podien ser el braç executor dels possibles assassins. També hi hauria hagut possibles escenaris. Tant al pis del carrer Alvear, com a la finca Mon Repòs de San Miguel, Cambó rebia convidats. No feia gaire, i només és un exemple, havia fet un dinar en honor de Jacinto Benavente. La seva presència a actes de l’ambaixada espanyola era molt freqüents. A l’entorn de la data de la vacuna, a mitjans març de 1947, va assistir a un dinar amb molta de gent a un restaurant de Buenos Aires. Tan Franco com March hi podien fer arribar les seves llargues mans. Tant un com l’altre, en això d’enverinaments, eren uns experts. Si Cambó va ser una de les seves víctimes ni va ser la primera ni la darrera ni de l’un ni de l’altre.

La principal conclusió de tot plegat és que, malgrat la gran quantitat de llibres i articles que s’han publicat sobre Francesc d’Assís Cambó, hi ha molts de fils per estirar, molts d’estudis pendents, perquè, com he dit al començament, romanen grans deserts informatius a la seva vida i, com s’ha vist, a la seva mort.

NOTES

(1) L’abril de 1939, just quan s’ha donat oficialment per acabada la guerra incivil, Cambó escriu a Estelrich que plantegi al govern de Burgos “si Vostè troba l’ambient propici, la possibilitat de publicar a Barcelona un diari en català, que no parlés de política, excepte en les notes oficioses que se li enviessin; que subministrés una bona informació i que publiqués articles literaris, científics i econòmics”. Vg. Maria Josepa Gallofré “La represa de les edicions catalanes a la postguerra”.

(2) Cambó 1876-1947 de Jesús Pabón va ser publicat l’any 1952, un any després de l’encàrrec, a l’editorial Alpha, quan ja la gestionava Ramon Guardans. Pabón, catedràtic d’història de Sevilla, havia col·laborat directament amb el SESFI a París, a les ordres de Cambó i, després, faria part, igual que Guardans, del consell privat de Joan de Borbó.

(3) Això és fals, almenys en el cas d’un dels dos famosos germans. Enrique havia realitzat la seva darrera intervenció quirúrgica el març de 1940, després de la qual va patir una embòlia que paralitzà mig cos, afectà el cervell i va perdre l’enteniment. En cas de ser certa la decisió, només l’hauria pogut operar Ricardo.

(4) Concretament el dinar al qual assistí Cambó, en homenatge a qui havia estat ministre espanyol d’Indústria i Comerç, va ser dia 11 de març al Jockey Club de Buenos Aires. (*)

(5) Només arribaria a temps del funeral, però va quedar fent gestions a Buenos Aires tot un mes i no va tornar a Barcelona fins dia 31 de maig.

(6) Després d’analitzar les descripcions dels símptomes i veure que, en cap cas, no eren coherents amb les causes de la mort anunciades, he fet algunes consultes mèdiques. M’he circumscrit a la descripció dels símptomes del procés de la malaltia i als diversos diagnòstics apareguts a la premsa. Segons les opinions rebudes, atenent la simptomatologia descrita, cal descartar totes les causes publicades: la septicèmia, la peritonitis i la diverticulitis. Les tres brinden aspectes clars, perfectament coneguts fa més d’un segle, que els metges haurien observat. Ni ells, ni els familiars que descriuen l’evolució del malalt no s’hi refereixen a cap moment. En concret, la septicèmia, de procedència bacteriana, provoca calfreds, febres molt altes, deliris, vòmits, respiració accelerada, freqüència cardíaca molt intensa i molt ràpida i apareixen taques vermelles a la pell. D’altra banda, la septicèmia es precipita en poques hores i no va ser el cas. Quant a la peritonitis, és una inflamació aguda de la membrana del peritoneu que genera un traumatisme directe a l’abdomen. Es manifesta amb forts dolors a la panxa, vòmits, taquicàrdia i una set insaciable. Tampoc no va ser el cas. Finalment, la diverticulitis prové de la inflamació d’unes petites bosses que hi ha al colon, molt freqüent en persones d’edat, que restreny i provoca dolors abdominals intensos. Ni un dels tres diagnòstics publicats presenta cap dels símptomes que va patir Cambó. Aleshores? Podria ser la vacuna contra la febre groga? De fet, la febre groga, de procedència vírica, sí que provoca hemorràgies i vòmits negres. No obstant, el primer dels símptomes és la icterícia, manifestada de manera cridanera amb un canvi radical del color de la pell i, significativament, dels ulls que tornen grocs (d’aquí el nom d’aquestes febres). Com així no hi ha cap esment a tal possibilitat de part dels metges, coneixedors de la vacunació recent del malalt? Quines altres situacions generen hemorràgies digestives? L’hèrnia de l’hiatus, les úlceres gàstriques, els tumors… No sembla cap d’aquestes la causa de la mort. Qualque possible causa més? L’enverinament! El remei per a aquest, a la primera meitat del segle XX, era la succió gàstrica mitjançant sonda. De fet, eren habituals aleshores i coneguts com a rentat d’estómac. No es va intuir tal possibilitat? Llàstima de no haver tingut en compte, en el diari personal del malalt, la referència abans esmentada als bolets que ell recollia i menjava tot i que la gent del país els considerava verinosos.

(7) “Para embarcar los cuadros de Rubens, Tintoretto, Tiziano y Gainsborough, el embajador de España, Manuel Aznar, organizó una operación secreta que le costó el cargo cuando fue descubierta por el gobierno argentino.” Rogelio García Lupo (Clarín, 31-VIII-1997). Vg. també la nota 10.

(8) De fet, el Pavelló Cambó de la Casa de la Maternitat no s’inaugurà fins el juny de 1957.

(9) Resulta d’interès, sobretot dels futurs periodistes i comunicadors, fixar-se en el llenguatge de la premsa franquista. Amb dos fragments d’aquell acte, com a exemple, n’hi ha prou: “Sus excelencias recorrieron detenidamente la exposición. Admirando los lienzos, sobre varios de los cuadros expresó el Caudillo su opinión con inteligentísimos comentarios e interesándose por los mismos con palabras de experto conocedor y amante del tema con clarísimo criterio.” (La Vanguardia, 14-X-1955) “El hecho de que el Caudillo quisiera honrar con su presencia demuestra hasta que punto interesan a su Excelencia los acontecimientos artísticos y como desea resaltar actos que, como este, constituyen un ejemplo de alto sentido patriótico. Don Francisco Cambó, el de la España Grande, quiso anudar su aspiración de grandeza con este legado a Barcelona y el importantísimo al Museo del Prado de Madrid, fundiendo las dos generosidades en una voluntad de amor y perpétuo servicio al patrimonio artístico de la Patria.” (ABC, 14-X-1955) El to del discurs de Guardans, exposat a ambdós diaris, no desmereix gens d’aquest estil pretensiós, hagiogràfic, ampul·lós, enramellat i ignominiós, conegut popularment com “el llenguatge del NO-DO”, fent esment al noticiari franquista imposat obligatòriament als cinemes.

(10) L’evasió dels quadres, sota el paraigües de la immunitat diplomàtica de l’ambaixador Aznar, la detallà Juan Carlos Losada a La Aventura de la Història, núm. 157. Vg. també la nota 7.

(11) Possiblement fill de Macari Golferichs, propietari de la casa modernista del mateix nom a la Gran Via. Espoliada pels anarquistes l’any 1936 i, posteriorment, donada als dominics, actualment és un centre cívic de l’ajuntament de Barcelona.

 

 

 

 

 

 

 

 

(12) És més que reconeguda la participació de La Lliga en els actes de pistolerisme de Barcelona que, entre d’altres, provocaren la mort de Francesc Layret (1920) i Salvador Seguí, el Noi del Sucre, (1923), ambdós adversaris de Cambó. Un dels seus col·laboradors més directes, Josep Bertran i Musitu, dirigia l’extermini selectiu. Bertran va arribar a ser ministre espanyol de Gracia y Justicia. L’any 1937 Cambó li confiaria a París la direcció del SIFNE.

(13) El seu concepte nacional o la interpretació que en va fer la família era, com es pot deduir, restrictiu i regionalista. Temps enrere i en sintonia amb l’ideari de Pra de la Riba, l’any 1918  Cambó havia publicat una carta a La Almudaina, on oferia col·laboració vers la unitat nacional amb reconeixement de l’autonomia: «Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes»

(14) La filla va ser confiada, sense manutenció estable, a un matrimoni humil. D’acord amb la tradició hel·lenística i igual que faria Cambó amb l’única descendent reconeguda, li posaren Helena. La mare biològica, “per mantenir el seu prestigi social” (dit en les seves paraules), va participar de la doble moral hipòcrita dels seus dos amors (i amos i senyors). D’aquesta manera, va ser objecte de molts de reconeixements laudatoris i, l’any 1983, l’Ajuntament de Terrassa li lliurà la màxima distinció de la Ciutat. Paulina feia vint anys que havia girat l’esquena a la seva filla. Vg. http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/24246/feliu/paulina/era/meva/mare

(15) Podeu llegir els quatre articles sobre aquests personatges (Estelrich, Riquer, Sentís, Samaranch…) a:

I) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248214

II) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248285

III) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248362

i IV) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248404

(16) A l’altre extrem ideològic, també es produeixen expressions excessives. El juliol del 2009, Lluís Sales i Favà, historiador i destacat membre de les CUP, publicà un escrit contra un hipotètic lobby jueu a Catalunya que, segons l’article, estaria manipulant l’opinió pública i la majoria social de la ciutadania. La il·lustració escollida per l’autor era un dibuix que caricaturitzava Cambó com a jueu, amb la qualificació de “traïdor”. Ho podeu veure a: http://www.llibertat.cat/2009/07/els-sionistes-nostrats-7148

Com a contrapunt, d’entre les moltes rèpliques que hi va haver, he escollit la de Jaume Renyé que trobareu a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140559

BIBLIOGRAFIA BÀSICA PER A AQUEST ARTICLE

Cambó Jesús Pabón (Alpha, 1952 i 1968)

Els intel·lectuals mallorquins davant del franquisme Josep Massot i Muntaner (PAM, 1992)

L’últim Cambó (1936-1947): La dreta catalanista davant la guerra civil i el franquisme Borja de Riquer (Eumo, 1996)

Cambó Heribert Barrera (Dèria Edicions, 2012)

Hemeroteques: ABC, La Vanguardia, Destino, Clarín, premsa comarcal…

…i dues fonts orals que han reclamat romandre en l’anonimat. 

Ferit de mort, per culpa de la malaltia que en pocs mesos l’abocaria al fatal desenllaç, Guillem d’Efak va romandre ingressat a l’hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona al llarg de l’estiu de 1994, just després d’haver rebut, el mes de juny, Un Cant a l’Amistat; un multitudinari homenatge que li reteren, a l’Auditòrium de Palma, els amics de la Cançó: Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, Antoni Parera Fons, Raphel Pherrer, Marina Rossell, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Els Valldemossa, la Coral Universitària, Tomeu Penya, Uc, Miquel Pujadó, Josep Tero, Toni Obrador, Rita Pavone… A la clínica estant, rebia l’impacte de les notícies que arribaven d’arreu de les nostres terres. Aquell estiu del 1994 hi va haver una onada sospitosament encadenada d’incendis provocats que assolaren el Principat, València, Eivissa, Mallorca (amb el punt emblemàtic i referencial de La Trapa)…

*     *     *
Il·lustració: composició sobre la portada del llibre que es comenta amb una fotografia de l’incendi d’Andratx de Cil Buele
*     *     *

Quan el vaig visitar el mes d’agost, em va dir que no podia aturar-se d’escriure, que la força dels fets el feien superar l’obstacle de la malaltia, que era imprescindible apel·lar de nou a Serrallonga, perquè ens cremaven l’alzina, ens arrencaven les pedres i ens robaven la terra. (1) Efectivament, el poeta, carregat d’imaginació i de creativitat, va escriure un llarg poema que, cada vegada que les flames s’aixequen, com ara mateix arran de l’incendi d’Andratx, el més paorós de la història de Mallorca, i del de Vallirana, recobra dissortada vigència. A mi, cada nou incendi em convida a recordar els versos que esdevenen, a més d’un crit de revolta i de resistència, un cop de puny contra la fatalitat.

El foc, vist com a element d’extermini, va brindar a Guillem d’Efak el símbol metafòric d’un hipotètic intent provocat de destrucció de la llengua, de la cultura i de la identitat. Aquest atac a la nació catalana és abordat, en el poema, amb una reflexió que hauria d’encoratjar-nos: si, amb tota la pressió i la repressió que han exercit i exerceixen, no han pogut anihilar-nos mai com a poble… no ho podrà fer tampoc el foc!

De retorn a Mallorca, ingressat a l’hospital Verge de Lluc, on moriria dia 15 de febrer de 1995, Guillem d’Efak va enllestir un poemari que es publicaria, ja amb caràcter pòstum, dia 23 de març, justament el dia que l’autor hauria fet els 65 anys. No seria el seu darrer llibre publicat (de fet, encara en té d’inèdits), però sí el darrer que va escriure i sobre el qual encara va fer correccions fins molts pocs dies abans de morir. El llibre, publicat amb el títol del primer llarg poema, anava il·lustrat amb un dibuix del poeta retratat per la seva filla petita, Guillema Fullana i Pastor. El volum està format sobre tres parts diferenciades que es complementen en un mateix discurs patriòtic.

La primera part, El foc, és el crit destil·lat que amara tot el llibre i constitueix gairebé un testament ideològic del poeta. En més de cent-vint versos, el foc es converteix en l’arma definitiva dels enemics de ponent per anorrear-nos la terra, convençuts que sense territori no hi ha nació. Malgrat tot, l’agressió directa mai no podrà extingir la voluntat de poble, perquè cap violència innoble no ens farà calar el cap! Aquest és el missatge.

La segona part, El sen, és una denúncia contra els intents d’eliminar-nos els símbols i els trets culturals que ens defineixen, amb l’objectiu d’imposar-nos el dels ocupants. Avui, amb l’atac irracional, sàdic i desmesurat dels transitoris ocupants del govern de les Illes Balears i Pitiüses contra l’ensenya de les quatre barres, l’intent espanyolitzador que denunciava el poeta fa quasi vint anys torna a agafar, en plenitud, sentit i forma:

Han empeltat una ànima externa

a tots els catalans mentre dormíem.

La denúncia va seguida d’una crida a la resistència contra l’intent pervers de subjugar-nos la personalitat; de substituir-nos-la. Tanmateix serà la gent, la societat civil, el poble qui ens faci assolir els somnis i la llibertat:

I lliure vola per damunt la terra

adobada amb els ossos i amb els somnis

de pares, mares, avis, néts i fills

tan ben cordats que formen nació.

La tercera i darrera part, Què li donarem a la pastoreta?, dedicada a Mònica Pastor, constitueix un comiat, un últim cant a la seva companya i, en i amb ella, a tota la nació catalana, amb una instància col·lectiva a defensar les cançons com a eina de combat i a defensar els nostres objectius. L’inici recorda la dita clàssica (“Poble que canta no morirà”):

Quan no cantava ningú

si nosaltres no cantàvem…

Amb una nova instància permanent per convidar-nos a mantenir l’esperança i a no afluixar mai, sinó a perseverar, en l’objectiu final:

I qui treu

a pasturar els somnis?

Quan un poeta sap que la mort frissa, que el té aglapit i a punt, pot tenir la tendència humaníssima, de caure en el desfici de voler fer balanç i de mirar cap al passat. No va ser aquest el cas de Guillem d’Efak. Ben al contrari, poc abans de morir va escriure una cançó amb l’encàrrec que fos cantada per Biel Majoral: un Vou-veri-vou per a no dormir. (2) Una cançó de bressol per a deixondir-nos, per a foragitar la son, per a mantenir la lluita… Uns versos que mesclen la lluita i la tendresa. Aquests dos elements, el combat i l’amor, també constitueixen el sentit global del poemari Tampoc el foc. Aquí teniu un fragment, un terç, del poema que, avui, ressona amb vigència fora mida:

EL FOC (fragment)

Un vent extern, d’un foc foquet, n’ha fet
foguera en sec i el món ha fet flamada.
Sense fulles el bosc ja no té llengua
tal com un poble que ha perdut sa parla.
Per retre el foc sols tenen la impotència,
les pregàries i l’aigua de les llàgrimes,
la covardia dels qui amb por s’amaguen
i les pells socarrades d’uns quants màrtirs.
Tot va cremar. El bosc tan sols és ara
comellar mineral que no té parla.
Ja no volíem ser nació de boscos
sinó aregats pals llisos de telèfon.
No seré jo qui trenqui ni sols vincli
l’espinada que ens fa drets com a poble
i comença la tasca fent d’apòstol
d’una causa mig morta i oblidada.

Amb un lent cansament imperceptible
arriba, esbraonada, l’esperança.

Que ho sàpiga tothom, tant si escolten
com si van amb les orelles embussades,
no eixalarem les ales de cap somni
perquè concreta voli la utopia.

Tel·lúrica és la força que ens impulsa
i la reconstrucció és tasca nostra.
Després del foc la lluita recomença
i així serà tants pics com faci falta.
Si ni la tramuntana
ens ha tombat la soca,
quin mal ens podran fer
els brufols de ponent?
Tota la força del món
per vinclar-nos és poca
i això des de fa segles
ho saben els vuit vents.
Si ni la torrentada
que envest i aclapara
amb violència cega
tot quan troba al seu pas
no fa que les arrels
deixin la roca mare,
quina força en el món
d’això serà capaç?
qui ens farà tornar molla la voluntat de poble
si ni els vents ni els torrents no han guanyat el seu joc?
Si no ens fa acotar el cap
cap violència innoble
-que ho sàpiga qui ho hauria-
tampoc no ho farà el foc.

(1) http://www.youtube.com/watch?v=_l-0WboKyDA

(2) http://www.youtube.com/watch?v=F7k-XdKKpEw

Fes-te enfora becadeta
que no és hora de dormir.

Ara me pega soneta
qui ho havia de dir.
Fes-te enfora becadeta
que no és hora de dormir

Vou veri veta, Vou veri vou
te’n vas soneta i no fas renou
Vou veri veta soneta fuig
per l’escaleta direm arruix!

No veus que la nostra terra
te demana deixondit
I que al fons de nostra entranya
ja comença a pegar crits
Això que en diuen Espanya
ja fa temps que està podrit.

Sa podridura ens escanya
ja no és hora de dormir.

Dels ulls la nostra estrelleta
no la deixeu apagar,
mentre Mallorca està estreta
ningú els ulls no ha d’aclucar
Mallorca volen eixorca
li volen esvair els fills
però els bons fills de Mallorca
amb cançons no els fan dormir.

Carnetes deixondidetes,
així m’agrades a mi,
ni jo dormiré avui vespre
ni a tu et deixaré dormir.
Vetllarem fins que el nou dia
repiqui en el finestral,
la son peresa congria
i gens no en necessitam.

Avui he participat de la XXXIV edició de l’Aplec del Pi de les Tres Branques i, convidat per l’organització i al costat de Vicent Partal de València, Francesc Ricart de La Franja i Quim Torra del Principat, he fet el parlament que em complau de transcriure íntegrament. (*)

* * *

Fotografies (de dalt a baix i d’esquerra a dreta): el Pi de la Capelleta de Felanitx, el Pi Jove, postal del Pi de les Tres Branques i foto de l’any 1905 de Cèsar August Torras i Ferrer

* * *

Del Pi de la Capelleta al de les Tres Branques

Potser qualque predecessor que hagi tengut el privilegi que m’heu conferit de parlar en aquest indret emblemàtic, fes esment al poema de Miquel Costa i Llobera El Pi de Formentor, aquell arbre que els nostres cors estimen, perquè lluita amb les tempestes que ens assalten. Fins i tot, potser algú s’ha referit a L’olivera mallorquina de Josep Lluís Pons i Gallarza, un poema anterior que simbolitza la resistència quan conclou: “tu, sobre el blau penyal, romandràs viva!”. Jo us duc un enllaç tangible que té la força metafòrica dels poemes esmentats. Si anau a Felanitx, pàtria de Joanot Colom, en pujar al puig de Sant Salvador, veureu el Pi de la Capelleta. (1) És un arbre de dos-cents anys, majestuós, catalogat, en perfecte estat de salut, de 18 metres d’alçada i un de diàmetre, amb una característica singular: una de les branques ha crescut girant 360º i fa un anell, talment una aliança que convida al compromís. No atendre el desafiament i no correspondre la crida hauria estat una descortesia. Per això, vaig manllevar-li dos branquillons per dur avui aquí i brindar un alè de vida al Pi de les Tres Branques. (2) Ni que sigui simbòlicament, romandran agermanats en aquesta part continental del territori per conviure, aviat, lliures i a lloure!

…que la somio completa!

Aquesta glopada de vida, aquesta essència de pi i de Mallorca, no ha de sortir-vos de franc. Reclama correspondència i complicitat. Haureu d’escoltar i sentir una veu agermanada que prové del regne enmig del mar. Que consti en acta: el dia de l’alliberament no podreu descansar. Haureu de parar esment i afavorir la unificació amb més de la meitat del territori i gairebé la meitat de la població. Teniu, tenim, molts de deures pendents. El primer: esvair l’esquarterament! Ens l’han empeltat a sang i a foc i ha fet niu dins la ment i l’enteniment dels catalans. Cal esbaldregar les fronteres imposades. Cal tomar el mur que restringeix el mapa nacional a una regió. Cal eixamplar la catalanitat retallada. No sou quatre províncies! Dia 17 de juliol de 1988, ara ha fet 25 anys, aquí mateix Jaume Santandreu us ho va dir clar i català: “no sou sis milions!”. Jo vull afegir que no ho éreu aleshores, no ho sou ara i només ho sereu si restringiu la geografia. Em fa mal veure, i ho veig sovint, el mapa del Principat entotsolat. Algú s’imagina que la fotografia del seu passaport mostràs la cara només amb un ull i una orella? Us satisfaria mostrar la vostra casa sense llar? Doncs això és el que fan molts amb la imatge de la nació. Qui vol que li extirpin més de mig cos? Qui vol que els veïns li ocupin mitja casa? Recordeu el cas d’Irlanda! Algú la dibuixaria segmentada, només perquè encara hi ha una part ocupada? Exhibir el mapa retallat és legitimar els Decrets de Nova Planta. No hem de renunciar a un metre quadrat del que ens pertany per justícia i per història! No tenim dret a usurpar la catalanitat a cap compatriota ni al més petit bocí de territori. Transigir en això revalida l’esquarterament borbònic i és un gest vil d’alta traïció!

No estigueu per noltros!

Una altra estratègia a corregir és la teoria dels ritmes, del possibilisme, de fer camí gradualment… Una justificació malsana dels qui es conformen amb una Catalunya incompleta i mancada d’ella mateixa. Una tesi, gens pragmàtica, que solen arrodonir amb excuses del tipus: “que València i les Illes s’ho facin com vulguin!”. Això és germanor? No! Això és un acte insolidari contra tants i tants de catalans que, en circumstàncies més desfavorables, al llarg dels tres darrers segles, s’han distingit en aquesta lluita intensa i immensa. La desafortunada proposta de bastir la nació en clau de volta, cadascú des del seu territori, va ser un parany. No hi ha territoris! Hi ha un territori! No hi ha països! Hi ha una nació! On s’ha vist mai acceptar el discurs i la imposició de l’enemic? Avui és evident que el Principat assolirà la llibertat abans que Mallorca. Que així sigui i com més prest millor! No estigueu per nosaltres! Dit això, però, caldrà mantenir la lluita sense defallir amb l’objectiu de refer la nació rica i plena! El dia que la Catalunya estricta sigui un estat de ple dret, com ja ho és Andorra, té el deure ètic de protegir els catalans i les catalanes d’arreu i perseverar en la lluita per alliberar i bastir la Catalunya Gran, aquesta pàtria nostra tan petita que, per això mateix i com volia Joan Oliver, l’hem de somiar completa! Teniu, tenim, un precedent que apel·la la mala consciència. El setembre de 1931, poc després del referèndum de l’Estatut de Núria, Gabriel Alomar a les Corts espanyoles reclamà el dret de les Balears a anar unides a Catalunya. Ho impediren els de sempre, els qui no hi tenien ni hi tenen cap dret. Un altre mallorquí, Miquel Ferrà clamava: “Companys de l’altra ribera, recordau-vos de Mallorca!”.

Ara (i sempre) més que mai!

Vull fer-vos avinent un altre error observat des de la perifèria. Veig escampar-se una consigna perillosa que vol donar a entendre que ara ens ho juguem tot, que ho podem perdre tot, que aquesta és la darrera oportunitat, que o ara o mai. Què diantres vol dir això d’ara o mai? On treu cap tant de fatalisme? Tanta cultura de la desesperació? Tanta moral de derrota? Tanta patologia dels colonitzats? Això té una connotació que indueix al fracàs, apaivaga la flama i pot fer retre la gent. Anunciar la immediatesa dels objectius a assolir és un error, perquè no hi ha res més decebedor que una expectativa frustrada. Ara no és només desitjable, sinó possible que aquest sigui l’últim o el penúltim Aplec del Pi de les Tres Branques, abans de la constitució de Catalunya com a nou estat. Tant de bo! Però si no és així, si per la causa major que sigui no podem desfer-nos encara del jou que ens té presoners, cal continuar la lluita. Sense desmai, indesinenter com deia Espriu i canta Raimon. Les amenaces apocalíptiques són un insult per a tota la gent que va lluitar ahir, que lluita avui i que lluitarà demà per assolir l’emancipació de la nació completa. Ahir, avui i demà! Res d’ara o mai! Ara i sempre!

Quina sort, la nostra!

Vull sortir al pas dels desencisats d’aquí i d’allà deçà la mar; dels qui tendeixen a lamentar-se de la seva sort i es recreen en el sentit tràgic de la nostra lluita. Potser no ho saben, però són uns privilegiats; som uns privilegiats! Mai no agrairem prou haver tingut, al llarg de la nostra existència, tantes i tan nobles i justes causes per les quals mostrar cara. Haver pogut participar en la lluita pels drets civils, en la defensa de la llengua, en l’objectiu d’un món més just i solidari, en assolir la fita somiada de la llibertat del nostre poble… és un luxe que hem de viure amb entusiasme! Els ploramiques de pell prima han de saber que les seves vides, les nostres vides, no podrien haver aspirat a tenir una raó de ser tan gegantina. La recompensa no és tant la llibertat com haver sabut lluitar sempre per ella. Venim d’una antiga marató. El 1734, només dinou anys després de la caiguda de Mallorca, es va publicar Via fora els adormits!, un opuscle antiborbònic a favor de la llibertat de Catalunya. Cap atac sense resposta! Que tremoli l’enemic! Endarrere aquesta gent! No, la lluita per l’emancipació no l’hem iniciat nosaltres. Només som els continuadors d’una voluntat que comença a Almansa el 1707. Allà es va perdre una batalla, però va néixer un somni. La nostra generació tindrà la fortuna de veure assolir la llibertat, però que ningú no caigui en l’error de creure que ha estat cosa seva. Venim d’una llarga cursa i ens ha tocat el darrer relleu. Els qui tinguem la sort de traspassar el pont que ens inclourà en el mapa de les nacions lliures del món, tenim l’obligació de retre honors a milers de persones que, de la il·lusió, primer en feren resistència i, després, una lluita tenaç per dur-nos de la mà fins a tocar amb els dits el somni; fins a veure i viure el somni; fins a fer-nos la realitat del somni: Bac de Roda, el General Moragues, Enric Prat de la Riba, Josep Miquel Guàrdia, Antoni Gaudí, Joan Salvat Papasseït, Francesc Macià, Emili Darder, Josep Maria Batista i Roca, Pompeu Fabra, Pere Capellà, Joan Ballester, Manuel Sanchis Guarner, Joan Oliver, Carles Muñoz Espinalt, Joan Fuster, Francesc Ferrer i Gironès, Avel·lí Artís-Gener, Guillem Agulló, Nadal Batle, Enric Garriga, Lola Anglada, Lluís Maria Xirinacs, Heribert Barrera i, amb ells. tots nosaltres!

…i de Fraga a Maó…

Vull concloure amb la proclama d’un tòtem de la tribu. Al crit de Siau qui sou!, l’universal Guillem d’Efak ens va llegar una obra que convida a deixondir-nos. A un dels poemes, sobre les revoltes pageses contra els senyors i la monarquia espanyola, em vaig permetre la llicència d’incorporar-hi una relació d’alguns dels pobles d’on procedien els conqueridors. Tots els topònims que s’esmenten corresponen a llinatges d’ús comú a Mallorca i provoquen un efecte terapèutic, perquè molta de gent s’hi veu emmirallada, en relacionar el cognom amb l’origen i descobreix qui som i d’on venim. Aquí i avui he de convidar-vos a fer l’exercici invers. En escoltar el nom del vostre poble, d’un indret veí o familiar, pensau que a les Illes Balears i Pitiüses hi ha molts de fills dels fills dels municipis que s’esmenten. Són, per tant, germans vostres. Som fills del mateix poble. I ho som, senzillament, perquè som el mateix poble.

FORANS I CIUTADANS

El nostre rei En Jaume
parlava de la creu
que, alçada, la volia
lluïnt per tot arreu.

Ens va portar de Lleida,
Girona i Llenguadoc,
d’Empúries i Cerdanya,
Provença i Rosselló,
per batiar els moros,
cristianar sos hereus
que a donzelles i a mares
volia treure el vel.

Digué que aquestes fetes
sols són per bons cristians;
ens feu lluitar per veure
la nostra Fe triomfant.

Però no pensà a dir-nos,
que darrera els penons,
creu alçada i banderes
venien els senyors.

Però no pensà a dir-nos,
no pensà a dir-nos, no,
que d’aquesta conquesta
entre ells faran partions.

Tampoc no pensà a dir-nos
que és el comerciant
qui, amb el mar sense moros,
farà negocis grans.

Tampoc no pensà a dir-nos
que sols la nostra part
fou i és suar la terra
que regàrem amb sang
tant cristians com moros,
tant moros com cristians.

Hem vingut de Manresa,

Sureda, Balaguer,

de Reus i d’Olesa,

de Begur, d’Alcover,

de Calafell, Terrassa,

de Vic, del Vallespir.

de Martorell, de Blanes

de Ripoll, de Rubí,

de Cardona, de Valls,

de Canet, de Corbera,

de Perpinyà, de Prats,

de Berga, de Cervera,

de Sunyer i Perelló,

de Campins, d’Alenyà,

de Tous, de Torelló,

de Lledó i Savellà,

de Sitges, d’Estaràs,

Terrades i Morell,

de Bisbal, Setmenat,

de Guaita, de Torrent,

de Cantallops, de Piera,

d’Albons, de Colomer,

de Moià, de Llobera,

de Figueres, d’Amer,

del Catllar, d’Alçamora,

de Ribes, Cabanelles,

de Soler, de Tortosa,

de Roses, de Canyelles…

…som arribats de Lleida,
Girona i Llenguadoc,
d’Empúries i Cerdanya,
Provença, el Rosselló…

Darrera la bandera
som noltros la nació,
aquesta terra és nostra,
que ho sapin els senyors.

Des d’Andorra la Vella
al cap de Formentor,
des de les fondalades
al Puig del Canigó,
de Perpinyà a València
i de Fraga a Maó,
aquesta terra és nostra,
que ho sapin els senyors!

(1) http://www.caib.es/sacmicrofront/noticia.do?mkey=M08092209023624284631&cont=21512&lang=CA

(2) Un branquilló per al Pi de les Tres Branques i un altre per al pi jove.

(*) Podeu veure en vídeo les intervencions de:

Bartomeu Mestre: http://www.youtube.com/watch?v=7JfzXWuTilI

Vicent Partal: http://www.youtube.com/watch?v=r6GSy_TBBvg

Quim Torra: http://www.youtube.com/watch?v=R3Wkylaet84

Mala consciència o intencions ocultes?

Els jocs olímpics de Barcelona, atribuïts a Samaranch, pretenien donar una imatge de modernitat d’Espanya i de la monarquia. El retorn de Tarradelles (un marquès altre temps republicà), gestionat per Sentís, era un servei imprescindible per legitimar a l’exterior la Restauració Borbònica, amb el retorn d’un ens democràtic (la Generalitat) decapitat per les armes. La creació del premi de novel·la Ramon Llull, feta per Lara, no passa de ser una almoina de consolació humiliant, orientada a perdonar la vida al català, quan el gran premi literari de Barcelona és el Planeta, a l’entorn del qual ballen tots els polítics i periodistes. Quant a l’elogi de trobadors i cavallers, centre de l’obra de Martí de Riquer, la balança entre el Quixot i el Tirant està més que desequilibrada. Els herois o són francesos o són espanyols.

Per arrodonir l’anàlisi d’aquests comportaments de guerra, de postguerra i de monarquia, podríem afegir la figura de Narcís de Carreras (1905-1991), exsecretari de Cambó, que va venerar i lloar Franco i va presidir les dues entitats privades catalanes més representatives: “la Caixa” i el Barça (1). Altres empresaris, més joves i, potser per això mateix, amb una supeditació no tan manifesta com els esmentats abans, són Josep Vilarasau (Barcelona, 1931) i Javier Godó (Barcelona, 1941). No cal demanar si se senten més espanyols o més catalans, perquè la pregunta és més estúpida que la de si estimen més el pare o la mare. Duplicar la identitat nacional provoca esquizofrènia.

Ara mateix, el procés sense retorn que viu Catalunya, desencaixada totalment d’Espanya per l’abús, el maltracte i la violència d’aquesta, aporta nítidament i malgrat les dificultats una invitació pública a definir-se i abandonar les ambigüitats. Si, fins ara, les patronals i la majoria de les grans empreses no volien ni sentir parlar d’assolir estructures d’estat, ara mateix la força dels esdeveniments i de les evidències han provocat un tomb espectacular de signe favorable que encara creixerà més. El món empresarial català, abanderat del seny i del pragmatisme, no tindrà un comportament distint al d’altres processos d’emancipació. És prou conegut el cas dels mercaders bàltics que, adversos a la sobirania de les seves nacions, quan el procés es va fer irreversible i varen ponderar com obtindrien majors beneficis, no tan sols abandonaren l’oposició aferrissada, sinó que es posaren al capdavant per liderar la proclamació d’independència.

Aquí passarà exactament igual. Ja no serviran Samaranch, Sentís i altres dics de contenció per aturar la riuada que impulsa la societat civil. Ni tan sols el poder dels polítics ni el de les institucions podrien impedir l’avanç en curs. És més, si alguns grups planetaris o de l’avantguarda caduca pretenen, contra el signe del temps, endarrerir la força que empeny les ànsies de llibertat, hauran de partir de quatres i tocar soletes cap a nous horitzons. Amb un poc de sort escoltaran el clàssic crit de bona vela i barca nova!

 

Recapitulació. Cambó com a referent.

Aquests articles sobre els franquistes recompensats només pretenen exemplaritzar una conducta que, a més de reprovable èticament, ha enfosquit el pensament polític i endarrerit, en tots els ordres, el progrés social i econòmic. Encara que només sigui una perspectiva molt general dels franquistes catalans, el paisatge no seria complet sense recular a l’origen. El franquisme neix, naturalment, de la guerra incivil que va permetre la instauració d’una dictadura militar. Parlar de la guerra i dels efectes directes sobre Catalunya obliga a fer esment a Francesc Cambó (1876-1947), personatge transcendental en el desenllaç de la guerra, alineat al costat dels revoltats contra la República i esponsor de Franco, paradoxalment exactament igual com va fer el seu major enemic: el financer Joan March (1880-1962).

Dia 12 d’abril de 1931, Cambó esperava ansiós, en contacte permanent i directe amb Alfons XIII, el resultat de les eleccions municipals que ell (insensat?, inconscient?, irresponsable?) creia que farien realitat el seu somni. Sabut és que la gran aspiració de Cambó, que ja havia estat ministre, era ser el president del govern espanyol. Durant la campanya havia hagut de suportar el crit escampat arreu de Catalunya de Visca Macià! Mori Cambó! Les urnes validaren el sentit majoritari dels catalans i barraren el pas a la seva absurda esperança de transformar Espanya des d’Espanya. (2)

Arran de la insurrecció militar de juliol de 1936, per foragitar el govern derivat de la victòria del Front Popular de cinc mesos abans, Cambó va deixar-se arrossegar pel seu odi cerval contra l’esquerra (focalitzat en la figura de Lluís Companys) i va donar suport a l’exèrcit revoltat. No hauria de sorprendre ningú. Tot dins de la seva lògica i coherència. La dualitat dreta-esquerra va superar sempre la d’Espanya-Catalunya. Cal no oblidar que Cambó ja havia recolzat la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Ara, l’aixecament de Franco, l’agafà a l’estranger, però va instruir els seus subordinats a tres coses: donar suport als militars revoltats, propagar la defensa del franquisme a l’exterior i crear un servei d’informació i intel·ligència.

 

L’espia del barnús i amic de les ballarines

Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1936, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. (4) Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?

 

Pistolers i criminals de guerra

El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.

Ni processats, ni jutjats; recompensats!

Resulta del tot evident que, encara que la història l’escriguin els vencedors, la conducta dels membres del SIFNE, molt especialment els qui potenciaren i patrocinaren el servei, amb Cambó al capdavant, els converteix en criminals de guerra al nivell dels jutjats a Nuremberg. El mal és que, a diferència dels nazis alemanys i dels feixistes italians, aquí mai no han estat processats ni jutjats els autors dels crims. Tampoc mai no han demanat perdó ni adjurat de la seva actuació. I, allò que encara és pitjor, varen rebre honors i recompenses durant el franquisme. Encara ara, incomprensiblement, són objecte de reconeixements promoguts, des de les institucions, per polítics hipotèticament demòcrates i coneixedors de la veritat històrica.

Dia 30 d’abril de 1997 s’inaugurà un monument a Cambó, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. (6) Inexplicable? El seu paper com a patrocinador de la guerra perdonat? El seu impuls de crear el SIFNE, que costà tantes de vides catalanes, recompensat post mortem? Una nova prova del postfranquisme triomfant? La Vanguardia titulà el reportatge Deuda saldada. El diari de Godó destacà les declaracions de Jordi Pujol, President de la Generalitat, i de Pascual Maragall, batle de Barcelona, ambdós presents al costat d’Helena Cambó (única filla reconeguda del magnat) i dels promotors del monument: Ramon Guardans (el gendre), Carlos Ferrer Salat i representants de les entitats patrocinadores: Fundació La Caixa, Cambra de Comerç i Patronal Fomento.

I tanmateix…

Consola recordar una de les frases més famoses de Cambó: “Hi ha dues maneres segures d’arribar al desastre: una demanar l’impossible; una altra, retardar l’inevitable.” Ara li seria d’aplicació. Ell va voler l’impossible encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ara ja és impossible voler retardar allò que és inevitable. Per a ell, seria un desastre; per a Catalunya i els catalans conscients i condrets, en canvi, la llibertat no pot tenir mai tal consideració.

 

PER ACCEDIR ALS TRES CAPÍTOLS ANTERIORS (sobre Senís, Samaranch, De Riquer…):

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248214

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248285

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248362

NOTES

(1) El seu fill Francisco de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional, al costat d’Albert Boadella, va ser un dels fundadors del partit panespanyolista Ciudadanos.

(2) No seria el primer ni el darrer en defensar aquesta estratègia. Domenech i Muntaner volia arrabassar als polítics castellans la direcció de l’estat i assumir el poder espanyol des de Catalunya. L’any 1983, Miquel Roca i Junyent, liderà una anomenada Operació Reformista amb el lema “La otra forma de hacer España”. El fracàs d’ambdós intents no ha impedit que Duran i Lleida persisteixi en l’error de temptar l’impossible.

(3) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”

(4) Contrasta la frase d’Estelrich amb la que Cambó havia escrit anys abans a les seves Memòries:“era un deure per als qui verament estimàvem Catalunya de predicar als catalans no sols llurs drets sinó també llurs deures i d’ensenyar-los que, per a un poble que ha perdut la llibertat, val més merèixer-la abans que la hi retornin, que no li sigui retornada primer d’haver-la merescuda.”. Dissortadament, l’autoodi implícit de la frase valida els grans i greus errors polítics de Cambó. Catalunya no va perdre la llibertat. Senzillament, li varen furtar per les armes. Quina actitud més penosa i arrossegada voler “merèixer” el retorn de la llibertat.

(5) Francesc Layret, en la seva defensa d’aprofitar el final de la Gran Guerra perquè oferia “una oportunitat única a Catalunya per assolir la sobirania”, va adreçar aquestes paraules a Cambó: “L’autonomia de Catalunya no pot ser una senyera que s’aixequi o s’arraconi a mida de les conveniències partidistes”.

“És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga (…) aquesta gent avantposa els interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tota ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga. (Salvador Seguí a l’Ateneu de Madrid l’octubre de 1919)

(6) El monument es va encarregar a l’escultor madrileny Víctor Ochoa, autor dels bustos de Joan de Borbó, de Joan Carles I i del mausoleu del torero Francisco Rivera, Paquirri. Per a no perdre el to, se suposa.