QUAN EL VAIXELL S’AFONA…
Deixa un comentari
La monarquia espanyola fa aigua de per tot. El naufragi de la Casa Reial és qüestió de temps; de molt poc temps. Ho voldran endarrerir amb maniobres com la més que previsible abdicació en els propers mesos del borbó vell. Als espectacles furtius de sexe i caça del rei d’Espanya, als “gastronòmics” i financers dels gendres, s’ha afegit la incòmoda tocatta e fuga de la nora que, ben al contrari de l’objectiu previst, haurà endarrerit el procés en curs de passar la corona a qui frisa de ser Felip VI.
El fet recent de repudiar el Fortuna III (desafectar, en diuen, i tant és), esdevé una metàfora premonitòria del desfer calça que s’ha iniciat. Aquesta devolució del vaixell, disfressada cínicament d’acte de generositat, m’ha convidat a repassar els meus diaris personals. Vaig viure a primera línia l’engalipada d’un escandalós impost revolucionari; una operació feta amb la barroera maña borbònica. És un moment oportú per fer memòria!
* * *
El Bribón, il·lustració de Jaume Ramis Sureda (1958-2006) publicada a Sa Lavativa
* * *
El vaixell d’iràs i no tornaràs?
L’any 1997, per raons professionals, vaig ser qualque cosa més que un entre tants de milers de ciutadans que, indignats i impotents, varen viure i veure el muntatge esperpèntic d’un grup d’empresaris que, manejats per dos corifeus botiflers, varen promoure la idea gens espontània de regalar (alguns amb capital que no era seu) un vaixell de luxe al cap de l’estat espanyol. Em va tocar patir-ho com tothom, però no com a simple testimoni, sinó directament. Malgrat les pressions i les amenaces subtils, vaig oposar-me a la malifeta i en vaig deixar constància en acta. La meva va ser, entre centenars de genuflexions, l’única veu que s’oposà a una nova espoliació col·lectiva als mallorquins. Ara, quan el vaixell és una nosa i el volen tornar encolomar, com a rebrot de l’anterior atracament, cal explicar als vuit vents la història i la histèria d’ara fa més de quinze anys.
El rei d’Espanya, quan ja és a la darreria del seu regnat per designació de Franco, troba que el vaixell obtingut gràcies a dues dotzenes d’empresaris (incauts uns, interessats els altres i, tots ells, covards) ja no li fa servei. S’ha demostrat que ja no té edat per anar a matar un ós drogat i un elefant indefens, ni per jugar a conillons a amagar o a penyores amb senyores per un indret secret i protegit d’una cala de Cabrera. L’encara esposa de Felip VI vol-ser no és addicta a la mar ni, com a bona asturiana, a fer les vacances a Mallorca. La barqueta, a més a més, és el palau que més costa de mantenir. Immersos en una situació econòmica on l’habitual ostentació borbònica ha esdevingut pornografia, en uns moments que qualsevol membre de la Casa Reial és escridassat per on passa, el sant baró borbó ha decidit tornar l’obsequi als estúpids patrocinadors. En realitat, no el torna ell, sinó Patrimonio Nacional, a nom de qui va fer posar el vaixell per assegurar-ne el manteniment. Ell ha instat la desafecció, rodejat d’escàndols a l’entorn familiar.
La desvergonya borbònica no té enfront ni aturall! Ja varen haver de forçar la separació de la filla gran. Ara, han hagut de protegir l’altra germana amb una feina-refugi a Suïssa inventada ad hoc per “la Caixa”, com si fos una obra social patrocinada sense voler pels clients, majoritàriament catalans. No cal ni parlar del seu espòs, amb qui comparteix per designació paterna l’inventat ducat de Palma, imputat en casos de corrupció i tràfic d’influències. Tot plegat, fa que els assessors ja no saben com refer el greu desprestigi de la monarquia. El comunicat de la Casa Reial que anunciava el retorn de la donació del vaixell parlava de la “lògica de l’austeritat de les administracions en el context de crisi econòmica”. Volien presentar la donació com un acte de generositat, però s’ha vist que és un regal enverinat. No és només un kleenex ple de moc, és una bomba de rellotgeria que esclatarà en mans de qui la mal gestioni, sigui el donant, siguin els bàmbols receptors: els mateixos cabotes que li patrocinaren. Són, a més d’uns interessats i uns embambats, uns ignorants. La Cultura Catalana estableix que un regal, si s’accepta, mai no es torna ni es regala.Ells, naturalment, no fan part d’aquesta Cultura.
La campanya per un vaixell nou (i de franc)
L’estiu de 1988, el Fortuna II (que era el tercer) va patir una avaria al Port de Sóller, amb el Príncep Carles i Lady Di embarcats, i es va frustrar la visita que volien fer a Maó: La premsa de Madrid qualificà la situació de ridícul internacional i, gens espontàniament, començà a publicar articles que reclamaven dotar la Casa Reial d’un nou vaixell. Els mitjans de comunicació més addictes (especialment l’ABC i La Vanguardia) s’esqueixaren la camisa d’aquell fiasco i recordaven els “heroics” salvaments del Borbó. L’octubre de 1977 el vaixell reial havia recollit dos nàufrags en el Port de Pollença i, dos anys abans, ja havia remolcat un iot en perill davant de Formentor. Tot tan magnificat com els pams que feien les tonyines que pescava Franco amb l’Azor, el vaixell que també va protagonitzar salvaments desconeguts a dojo. La burda campanya de premsa va intensificar-se i multiplicar-se el febrer de 1996, arran dels 15 anys de la paròdia del 23-F de 1981 (1). Les hagiografies del paper de Joan Carles I, vestit de militar i actuant no com a cap de l’estat, sinó com a comandant de les forces armades, ocuparen portades i portades. Tot plegat generava un estat d’opinió favorable a la monarquia. La campanya feia certa la frase “Así se las ponían a Fernando VII” (vg. al final annex 1).
Ja dins del 1997, per arrodonir l’objectiu de “sensibilització popular”, s’insistia en el paper estel·lar dels reis d’Espanya com a promotors del turisme. La ironia de tot plegat és que quan la campanya agafà el zenit, no havien passat dos anys d’ençà de la renúncia de Joan Carles I a l’oferiment de 1995 fet per Felipe González que volia incorporar el cost d’un vaixell reial dins del pressupost general de l’estat. El borbó quan va veure que el vaixell que li volien regalar no era el que ell volia, va renunciar-hi amb l’argument que no podia permetre carregar un cost tan elevat sobre els seus súbdits (vg. al final annex 2 “Marivent i els quatre Fortunes”).
Ben manipulada l’opinió pública i creat un clima general, si no favorable sí almenys de comprensió col·lectiva, el mes de novembre de 1997 s’anuncià la creació, gens espontània, de la Fundación Turística i Cultural de las Islas Baleares. Embolicada de finalitats orientades a la promoció del turisme i de la cultura, l’objectiu fonamental i pràcticament únic era recollir aportacions per a regalar un vaixell de luxe al Borbó. L’impulsor, dotat d’una curiosa telepatia amb el futur beneficiat, va ser Francisco Conrado de Villalonga, exdirector a Palma de Bankunión (el banc de l’Opus Dei), des d’on, gràcies a Samaranch, va ser nomenat delegat territorial de “la Caixa”. Conrado, també per designació, era el cap visible a les Balears del Patrimonio Nacional (càrrec que dinàsticament cediria a la seva filla Mercedes), i era i és considerat a molts de sectors com a l’ambaixador regional de la família reial espanyola. Ell seria el líder de l’operació de recaptar voluntaris en el sector empresarial de Mallorca, amb l’inestimable suport actiu de Jaume Matas, president del Govern de les Illes Balears i, com “la Caixa, als peus de la monarquia.
No sóc d’eixe món!
Aquell any jo era conseller general de la Caixa de les Balears, escollit en representació de la plantilla (2). El novembre de 1997, abans d’escampar-se la notícia a la premsa, a una sessió ordinària de la comissió executiva, el president de l’entitat va informar de la proposta rebuda d’aportar una xifra a l’entorn dels cent milions de pessetes, a pagar durant 10 anys amb càrrec a l’Obra Social, destinats a “substituir” el vaixell personal del rei d’Espanya. En atenció a la transcendència i singularitat de la petició, es va diferir la decisió al consell d’administració del mes de desembre. Tot i això, ja s’aixecaren algunes veus crítiques amb la proposta. Entre d’altres consellers de l’entitat, l’advocat Gabriel Lladó va anunciar el seu vot en contra.
L’anunci fet a la comissió executiva, em va permetre preparar la intervenció que havia de fer per oposar-me a tal dispendi, tot i els missatges que rebia aconsellant-me fer els ulls grossos i inhibir-me del tema. Des de la jerarquia, em donaven a entendre que plantar cara era com llaurar a la mar. Des d’altres sectors, m’avisaven que els borbons eren molt venjatius (vg. al final annex 3 “Una venjança coronada?”). Allò era un trágala que ja estava dat i beneït, però m’esbravaria amb una bona argumentació i exigiria que el meu vot negatiu constàs en acta. El dia del consell d’administració, de manera inusual, hi eren tots els membres: 15 consellers més el Director General, amb veu i vot. L’exposició del tema va ser molt poc digna. Es presentava com un fet imposat, però indefugible i es va intentar passar directament al següent punt de l’ordre del dia per tal de donar-ho per aprovat resignadament i per unanimitat. Em vaig negar a legitimar el paripé. Vaig demanar la paraula per fer un discurs a partir de la popular dita mallorquina “Déu ens guard d’un ja-està-fet!”. Vaig advertir que evitaria fer ús de raons ideològiques i, particularment, de la meva convicció republicana. Aquesta línia va sorprendre i, segons vaig saber després, va desactivar les rèpliques que s’havien preparat i repartit per acusar-me de polititzar la qüestió i fer una diatriba.
El greuge era escandalós. Pocs dies abans d’aquella sessió, dia 27 de novembre de 1997, el Diario de Mallorca havia publicat en gran titular: “Alrededor de 9.000 personas viven en condiciones de pobreza extrema en Baleares”. L’article resumia un estudi que acabava de presentar… la Caixa de les Balears! El contrast era una pura provocació. L’entitat acabava de donar a projectes del Tercer Món un 0,7% del pressupost de l’Obra Social (set milions de pessetes) i, ara, pretenia destinar a un sol ric que ni tan sols era client més del 13%. No era només això. Aquell any 1997, l’entitat havia distribuït 30 milions de pessetes en projectes solidaris, bàsicament de tipus assistencials (Caritas, Projecte Home…); menys d’una quarta part del que, al final (amb els increments de pressupost que veurem), rebria el borbó. Un altre diari de curta existència, La Voz de Baleares, publicava aquell mateix 27 de novembre que el rei rebria en audiència als membres de “la fundación del yate”, entre els quals hi havia Sa Nostra, nom popular de la Caixa de Balears. Abans de prendre l’acord ja s’havia donat per fet. La manca de respecte a l’òrgan de govern era absoluta. Amb el mínim sentit d’ètica i de dignitat, cap dels consellers no hauria d’haver consentit aquell menyspreu a les seves facultats usurpades per la Presidència.
La premsa, de nou, controlada
Consumada l’endemesa, es procedí a constituir FUNDATUR. Jaume Matas (en nom del Govern de les Illes Balears), José Francisco Conrado Villalonga (“La Caixa”), Pere J. Batle Mayol (Caixa de Balears), Gabriel Escarrer, (Inmotel Inversiones), Miquel Fluxà (Iberostar, Hoteles y Apartamentos), Enrique Piñel López (Banca March), Juan José Hidalgo (Air Europa), José Luis Carrillo Benítez (Hoteles Globales), Gabriel Barceló (Viajes Barceló), Antonio Fontanet Obrador (Productos Fontanet), Carmen Matutes (Agrupación Hotelera Doliga), Isabel García Lorca (Viajes Soltour), Miquel Rosselló Ramon (Roxa SA), Gonzalo Pascual Arias (Marsans-Spanair), Miquel Ramis Martorell (Grupotel), Pere A. Serra Bauçà (Hora Nova SA), José Antonio Fernández Alarcón Roca (Riu Hoteles), Miquel Vicens Ferrer (Foment de Turisme) i, a títol personal, Pedro Ballester Simonet i Susana Carrillo Szymanska. Entre els vint patrons promotors, s’havia d’aportar un capital de dos mil milions de pessetes i obtindrien exempcions fiscals de fins al 30% sobre l’impost de societats.
El pressupost duplicat
El tema va desaparèixer de la premsa. Només se sabia que FUNDATUR havia encarregat el vaixell a gust del rei i que aquest, periòdicament, visitava les drassanes de Cadis. Passaren gairebé dos anys fins que, de cop, Matías Vallés (DM, 15-8-1999) destapava la caixa de Pandora. Dia 10 d’agost, Francisco Conrado havia reunit els empresaris de FUNDATUR per sopar, a la seva casa de Santa Maria, amb Joan Carles I. De forma anòmala, sobretot per qui tant venera el protocol, hi havia Jaume Matas quan aquest feia dos mesos que havia perdut les eleccions i la representació del Govern a la fundació corresponia a Francesc Antich, a qui no es va dir res. També sorprenia l’afegida presència de Bartomeu Reus, president de GESA. L’amfitrió va haver d’explicar a la premsa que havia estat un sopar privat i que no era cap acte de la fundació, però confessà que s’havia tractat el tema del vaixell i que, a petició del monarca, es volien evitar protagonismes publicitaris de tots els patrons. Malgrat les cortines de fum i els pactes de silenci, es comentava que la reunió era per reclamar més aportacions econòmiques. Havien superat el pressupost, perquè el beneficiat havia estirat més el braç que la màniga.
El mes de novembre de 1999 una publicació satírica marginal mallorquina, El Ferreret, continuació de Noves, va publicar una portada divertida, crítica i provocativa (6). Amb una caricatura de la família reial dins d’un vaixell, el titular era “El Ferreret obri una subscripció per comprar flotadors als néts del Rei”. A l’article s’informava amb ironia que la publicació no acceptaria doblers públics i que l’entrega dels salvavides es faria a un xiqui park de Son Gotleu (una barriada obrera de Palma) amb l’assistència de tots els “infantes”. La mascota de la publicació, també a la portada, feia una botifarra al vaixell. A l’interior, l’advocat laboralista Rafel Miquel, excandidat d’Els Verds, publicava “Els sponsors de la Corona”. La premsa convencional va tornar fer l’estruç. La covardia del silenci s’imposava.
El tema era tabú, però les notícies circulaven arreu. Se sabia que les anades i vingudes del beneficiat a les drassanes representaven indicacions, modificacions, adaptacions i capricis d’alt cost sense consultar als patrons, però que aquests consentien sense cap protesta (vg. al final annex 4 “Un vaixell únic al món”). El resultat de tot plegat va ser que els dos mil milions recollits no cobriren el cost final. La desviació pressupostària va ser d’escàndol: un 80%! S’havien de pagar 3.600 milions de pessetes. Per fer-hi front, s’incrementaren per força les aportacions dels patrons i es varen captar nous patrocinadors. El Siglo (5 de juny de 2000) publicava “Los empresarios baleares pasan la gorra en otras provincias”. La informació explicava que, per poder recollir el vaixell, la fundació havia hagut de demanar un crèdit de mil milions i cercar nous patrocinadors: “Empresarios catalanes, principalmente, evitaron que el donativo no pudiera salir de los astilleros por falta de pago”. Des de l’entorn de Zaplana, president autonòmic, un petit grup d’empresaris pressionaven els mallorquins: patrocinarien el vaixell si la família reial anava a fer les vacances a València. Trenta nous patrons, durant el primer semestre de 2000, aportaren quantitats que anaven entre un milió de pessetes i els més de cent que havien donat els fundadors. Destacaren els noms d’Enric Puig (Puig Perfumes), Leopoldo Rodés (Instituto de la Empresa Familiar) i José Ferrer (Freixenet). Amb ells, al final, s’obtindria un capital de 3.700 milions.
Fundació turística… i cultural?
La promoció del turisme de les Illes Balears es justificava amb el fet que l’usuari del vaixell fes les vacances a Mallorca. És més, aquest sistema d’esponsorització, posteriorment seria copiat per Jaume Matas que destinà grotesques xifres milionàries a Michael Douglas i a Rafel Nadal, pel simple fet de ser “ambaixadors honorífics” que divulgaven el nom de les Balears arreu del món. Una manera curiosa de pagar per no fer res que, en el cas de Douglas, va durar poc temps ja que l’actor va preferir estiuejar a les illes Bermudes.
Quant a l’objectiu “cultural” de la fundació, Carmen Matutes i Pedro Ballester anunciaren que, entre els projectes, hi havia la convocatòria de premis literaris i periodístics, o la compra d’immobles i finques per preservar el medi ambient. Res d’això. D’ençà de la constitució de FUNDATUR, s’organitza un concert de música clàssica a la Seu de Palma el dilluns de Pasqua. Anys després, FUNDATUR va participar a la recollida de fons per patrocinar la capella ceràmica de la Catedral que va fer Miquel Barceló. Va ser curiós veure com, sobretot des de l’únic grup de premsa que patrocinava la fundació, varen multiplicar-se les crítiques al cost de la capella. Era tot un exercici de cinisme veure els lacais de la ploma acarnissar-se sobre el pintor felanitxer a satisfacció d’un patró. Sobretot quan, atesa la procedència del fons de la capella i del vaixell reial, ningú no comparà l’abismal diferència entra el cost d’una cosa i de l’altra. Tampoc ningú no va tenir present el caràcter efímer del Fortuna III en contrast al caràcter permanent, com a reclam turístic i increment de patrimoni cultural, que representa i representarà la capella. Com sol passar, una part de l’opinió pública es va deixar manipular per un atac que, poc després, es reactivà amb notícies falses sobre la caiguda de la cúpula que, a la sala dels Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra, va fer l’artista mallorquí. De fet, com va dir no fa gaire Barceló, deu caure a càmara lenta, perquè fa molts d’anys que es va dir i encara no ha arribat a terra.
Coda (jo dic no! diguem no!)
Ja no són temps de guillotines, però tothom sap com va acabar la monarquia grega. El pare de Sofia va ser foragitat per haver donat suport a una dictadura militar i, reposat el govern civil, destituïts pel poble en referèndum nacional l’any 1974. Les actuals escridassades habituals de la gent, aquestes sí autènticament espontànies, fan pensar en el sentiment d’inseguretat dels membres de la Casa Reial espanyola. Per això, miren de refugiar-se en la discreció quan, fins ara, exhibien glamur a les totes. S’amaguen. Els actes públics oficials s’han reduït als imprescindibles per exigència del protocol. Tenen motius. Han viscut, mai millor dit, a la regalada! El Fortuna III no és l’únic obsequi obtingut ni, tampoc, el més important. El tron ja va ser un regal. Des de la més il·lícita de les autoritats, el dictador que va acabar amb la legalitat republicana, gràcies a una revolta feixista-militar que va provocar centenars de milers de morts, li va lliurar el càrrec de cap d’estat. Sí, la Casa Reial ha viscut rodejada de regals. No obstant, el vaixell és la metàfora perfecta per descriure la situació actual. Representa la viva imatge del naufragi i enfonsament de la gent coronada. El vaixell inquieta. El vaixell fa nosa. Ara se n’han de decantar com sigui. Les dites i els refranys són sempre una mostra de saviesa popular. És prou coneguda la frase quan el vaixell s’afona les rates l’abandonen.
ANNEXOS
1. Así se las ponían a Fernando VII
L’ADN dels Borbons té dues característiques: els baixos els governen i no saben perdre. De la promiscuïtat, la història en va plena i l’actual titular de la Casa Reial és un calc de l’agitada vida sexual d’Isabel II (6). De la segona característica, també n’hem vist proves a balquena de tota la família actual (7). La frase “Así se las ponían a Fernando VII” prové de les sortides nocturnes d’aquell personatge, conegut com el rey felón, acompanyat de bergants de la seva confiança que anaven de picos pardos per Madrid i s’entretenien jugant a billar. La funció dels acompanyants era situar les boles de tal manera que, en tocar el torn de joc al Borbó, la carambola fos fàcil. S’ha dit que també jugava a la oca i que els aduladors feien el mateix joc servil de posar les fitxes a tir. En realitat, allò que li preparava la seva camarilla era un itinerari de cases de putes. Aquell rei, a qui se li varen “morir” molt joves les tres primeres dones, és una joia representativa de la nissaga: derogà la Constitució de Cadis, perseguí els liberals i republicans, va fer matar Rafel del Riego, restaurà la Inquisició i l’absolutisme… A Mallorca el retrata una glosa popular:
has de dir “Viva la Fe!”,
i “Viven els espanyols!”
2. Marivent i els quatre Fortuna
De l’estiu de 1973 ençà, aleshores en condició de príncep i ja designat successor per Franco com a futur cap d’estat, el ciutadà Joan Carles de Borbó estiueja a Mallorca. L’antiga Diputació li va cedir, de manera il·lícita i extravagant, l’ús del Palau de Saridakis que el seu propietari havia donat als mallorquins a condició de fer-hi un museu. La voluntat del donant va ser profanada i, amb el nom de Marivent, encara ara hostaja la família espanyola, amb els seus animals de companyia. Els regals han estat una constant. No fa gaire s’informava de l’existència de cotxes de gamma alta no estrenats a les dependències de La Zarzuela. Són habituals les actualitzacions dels Audi i dels Mercedes que exhibeixen per Mallorca. Quant als vaixells, aquest que ara rebutja és el quart amb el nom de la deessa romana de la sort i el de la primera marca de tabac ros espanyol. El primer Fortuna, era un veler amb el qual va participar en els jocs olímpics de 1972. Va figurar que era un regal del sogre, exrei de Grècia, i aviat va anar a parar al Museu de la Marina de Barcelona. El segon que solcà les aigües l’estiu de 1976, el Fortuna I, ja era un iot de quasi 20 metres, 30 nusos de velocitat i un preu d’uns trenta milions de pessetes. Va ser un regal al ja proclamat rei del propietari de les Drassanes Viudes de Vilassar de Mar, les quals participaven en els concursos per fabricar llanxes destinades a la marina. Només tres anys després, el iot va passar a ser propietat de Nicolás Cotoner, cap de la casa civil del rei, i immediatament li barataren el nom per Trinidad III. Aquella venda o cessió, obeïa al regal rebut l’any 1979 del Rei Fahd d’Aràbia Saudí del tercer vaixell, el Fortuna II, de 30 metres i 40 nusos. El iot va acollir durant gairebé vint anys caps d’estat d’arreu del món (Clinton inclòs), però acabaria desmantellat i venut com a ferralla. L’any 1995, el darrer govern de Felipe González encarregà a les drassanes d’Avilés el que hauria estat el Fortuna III a costa de l’erari públic per substituir el que començava a donar alguns problemes, però no va agradar al beneficiari. Joan Carles I va disfressar la renúncia amb un gest solemne i l’argument generós que no podia acceptar un cost tan elevat pels ciutadans. El vaixell ja es va botar amb el nom nou de Corona de Mar i va passar per diverses mans. El darrer, el que ara ha repudiat l’usuari i ha instat que Patrimonio Nacional el retorni als qui l’encarregaren i pagaren, es va construir a les drassanes de San Fernando a Cadis, i va fer el viatge inaugural la primavera de l’any 2000.
3. Una venjança coronada?
L’any 2002, arran de la publicació de La Identitat Reeixida, vaig ser objecte d’un atac en tota, auspiciat i atiat pels dos impulsors principals de la compra del vaixell. Molts dels qui m’envestiren públicament, han desfilat com a imputats i, en més d’un cas, condemnats per corrupció. Ho podeu llegir, amb proves documentals, a l’article que vaig dedicar a la persecució patida que trobareu a l’enllaç: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/213893
4. Un vaixell únic al món
El Fortuna III va ser en el seu dia un vaixell de luxe a l’alçada dels iots millors dels magnats àrabs. Fet a caprici de qui el reclamà, el prototipus va ser exclusiu, amb unes prestacions magnífiques i un sistema singular d’alta seguretat. Un dels entrebancs que retardaren la cosntrucció va ser l’adequació del pes a la velocitat punta. Modern i d’alta tecnologia es va fer totalment en alumini, amb una propulsió combinada de motors de diesel i turbines de gas que expulsen tres sortides d’aigua que li propocionen una velocitat de més de 60 nusos per hora (més de 100 km), el doble del Fortuna II, amb una autonomia de 600 milles. Amb aquesta velocitat i autonomia resulta impossible que cap patrullera de la Marina el pugui seguir. En relació al vaixell anterior, passa de 30 a 41,8 m d’eslora i disposa de cinc cambres dobles i un gran camarot amb lliteres per a la tripulació. Aquesta no pertany a la Marina, sinó que és un equip privat contractat directament per la Casa Reial, a sou de l’erari públic. L’any 2000 es va dir que suposava un import anual de 200 milions de pessetes que assumia el Ministeri de Defensa espanyol. Ara, amb el regal, sembla difícil que FUNDATUR el pugui vendre obligant al comprador a assumir el personal.
(1) ASobre la paròdia reial del 23-F vg.:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240505
(3) La cosa tenia gràcia, perquè l’any anterior, el 1996, el Consell d’Administració havia denunciat l’equip sindical per la publicació d’un opuscle, Pel redreçament del prestigi de la Caixa de les Balears, redactat meu i aprovat pels òrgans decisoris del sindicat. La demanda reclamava cent milions de pessetes (la xifra que es pretenia adjudicar a la compra del vaixell), però no va tirar endavant perquè era inviable. També aquell any, s’havia retirat mitja paga de beneficis a la plantilla. En conjunt un import sensiblement inferior al que es destinava al vaixell.
(4) En circular pública, els consellers generals del personal, informàrem cara alta la plantilla del sentit del vot. No només no es va rebre una sola crítica, sinó que arribaren dotzenes de felicitacions, moltes procedents de persones defensores de la monarquia i pertanyents a la noblesa.
(5) Vg. d’exemple la il·lustració adjunta ACUDIT
(6) Vg. il·lustració adjunta FERRERET. Quant a NOVES vg. També l’article “Un audaç i eficaç setmanari de combat” a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/240435
(7) Sobre Los Borbones en pelotas vg. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/202876
(8) També per raons professionals, l’estiu de 1981 vaig participar a l’organització d’unes colonies d’estiu a Can Tàpera que sota el nom Operación Guepardo, va reunir l’aleshores príncep Felip de Borbó i Grècia, amb una quarantena de nins (i només nins) de la seva edat, escollits pels seus preceptors (fonamentalment Julio de Antón, ben relacionat amb sa mare). Es varen fer uns jocs olímpics. Vaig ser testimoni com el dia de la final, oberta a la premsa, l’infant que més botava en el salt d’alçada va ser convidat a quedar “de guàrdia” a Can Tàpera. El príncep va guanyar la prova i va ser felicitat per de Antón amb un “Arriba España, Felipe!” que varen sentir els periodistes, ignorants de la “selecció prèvia” que confirmava la frase dedicada a Fernando VII. En qualsevol cas, aquesta és una mostra més de l’esperit competitiu d’una família que sempre vol guanyar. La germana gran, també guanyava proves hípiques de salt de cavall. Quant a son pare, és sabut que no feia res mai a les proves internacionals de vela (el cas dels Jocs Olímpics de 1972 és clamorós), en canvi guanyava les que s’organitzaven a Mallorca. Si, per la raó que fos no era així, quan el trofeu ja es veia perdut, rebia una cridada per anar a atendre “despachos urgentes” a Madrid i, d’aquesta manera, romania exclòs del fracàs esportiu. Cal recordar que la República va condemnar Alfons XIII i el va declarar, incloent-hi la seva nissaga, incapaç de tornar a regnar mai més. Franco fa anul·lar l’acord democràtic. Vg.- https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=205541