Etziba Balutxo...

Fa un parell d’anys, circulava un acudit punyent sobre el sentit de la responsabilitat. Deia que un director d’un institut, estressat i a punt de depressió, agafava la baixa i anava a ca un parent a foravila. El metge li havia dit que fes feines de camp per evitar pensar en l’escola. L’amo de la finca li donava feines que el director feia amb diligència i encert: transportar menjar als animals, llaurar, llevar herba… Un dia el varen dur davant d’un claper de pedres i li varen dir: “D’aquestes pedres, les que siguin més grosses d’un meló normal, les deixes aquí mateix. Les altres, les tragines fins al portell.” Passaren els dies i el director no donava senyals de vida. Aleshores, l’amo el va anar a cercar i el va trobar assegut, mig absent i embambat, mirant el caramull de pedres. Quan el va escometre per demanar si estava bé, el director va respondre: “Encara no estic preparat per prendre decisions”.

En aquesta vida, una de les coses pitjors que poden passar és perdre el do de l’oportunitat. Deixar passar els trens que van al futur, per inacció, estalona les persones i fa recular el progrés. La màxima que recomana abstenció davant del dubte aboca a l’immobilisme. El món no caminaria mai de refugiar-se sota el paraigües de la prudència. Els canvis socials arriben gràcies al dinamisme. Cada dubte que l’atzar ens posa al davant, obliga a escollir. És cert que cada elecció comporta una renúncia. Les persones intrèpides són les que miren de no perdre el nord i saber quins són els objectius a assolir. Les altres persones, les que amb excuses de mal pagador argumenten el seny, la moderació o un malentès sentit del deure, són les que miren al costat i fan els ulls grossos per egoisme i comoditat. Al cap i a la fi, el laisser faire, laisser passer és una pràctica que, entre silencis, permet esquivar la presa de decisions. D’aquesta gent, n’hi ha a rompre. És la que fomenta la mediocritat col·lectiva i abarateix el somni d’una lluita permanent a favor d’un món més just i solidari. Just i solidari!

Els qui defensam els valors de la Revolució Francesa, simbolitzats en la germanor, la llibertat i la igualtat, sabem bé que el principal enemic d’aquests valors és malentendre el concepte de l’autoritat i enaltir el sentit, prou diferent, del poder. Això sol passar als qui no saben destriar entre la jerarquia i la responsabilitat. Confondre els dos termes arracona els equivocats dins d’una torre d’ivori i els allunya de la comunitat de la qual se senten tutors. És sabuda la frase, atribuïda a Napoleó, que diu que la millor prova per saber com és una persona és dotar-la de poder. Un guardacotxes amb una gorra o un braçalet pot sentir-se tocat d’una “superioritat” que ultrapassa la feina. Es diu molt dels religiosos que, a les seves ordres, tenen la figura dels superiors. També dels militars: “li han pujat els galons (o les estrelles) al cap!”. El cert és que no hi ha “feines de responsabilitat” o, millor dit, totes ho són! O és que n’hi ha “d’irresponsabilitat”? Quan a una escola algú fa esment als “llocs de responsabilitat” fent distinció amb la resta de l’equip professional és, no ho dubteu gens ni mica, un classista. Si un director parla “dels meus professors” és un pretensiós i un paternalsita. Si, per ocupar una plaça amb unes funcions de vigilància i control se sent superior, senzillament és un imbècil rematat. Sic transit gloria mundi!

Ara les directores i els directors, les persones que ocupen les secretaries o són caps d’estudis dels centres educatius de les illes Balears a punt d’encetar el curs escolar, amb les honorables excepcions de les persones que recentment ja han dimitit el càrrec i que em mereixen reconeixement i gratitud, tenen a les mans una arma potent que ben utilitzada seria una eina eficaç per aturar el desgavell provocat pel mal govern que patim. Quan l’Assemblea de Docents s’ha sabut organitzar i mobilitzar per plantar cara contra l’abús; quan el Tribunal Superior de Justícia de les Balears ha suspès, ni que sigui com a mesura provisional, la imposició del TIL; quan el govern, contra el sentit comú, contra el poble i contra els jutges s’ha encastellat en la defensa numantina de la desraó, les direccions dels centres educatius no poden romandre absents o amb mesures ploramiques de súplica. La defensa ha de ser proporcionada a l’atac rebut. És el moment de dimitir. No hi valen mitges tintes, ni mesures que no passen de ser un pegat foradat. Cal una resposta diligent i eficaç: rompre amarres!

Abans d’argumentar els motius, és important aclarir quin és el paper jurídic dels equips directius dels centres escolars, perquè possiblement moltes de les persones que ocupen aquests llocs no s’han demanat quina és l’essència del seu càrrec. Què són? Què representen? Doncs bé, són “delegades” del Govern. Són, en definitiva, la representació directa de la consellera d’Educació. Són, per dir-ho més clar, “la conselleria”! Si això és així, i ho és, quin sentit té limitar-se a demanar la dimissió de la consellera? No veuen que estan reclamant la seva pròpia dimissió? Doncs, ni que fos per coherència i per intel·ligència, s’haurien de negar a ser allò que representen. Mantenir-se en el lloc és estalonar i avalar el TIL i totes les polítiques de la conselleria i del mal govern. És enllaçar-se amb els qui ens posen el dogal!

Motius per amollar les claus n’hi ha a balquena, però els arguments bàsics són senzills i clars. En primer lloc, aquestes persones són unes assalariades, exactament igual que la resta del professorat per més que amb una prima afegida com a complement miserable al seu paper de majorals i capatassos. Si són assalariades, treballadores en definitiva, com així no s’han pronunciat en relació a una convocatòria de vaga en curs? El silenci els catapulta a la torre d’ivori que, mai de mais, no haurien de voler habitar. En la seva condició laboral no poden romandre callades davant d’una aturada general, perquè són part d’aquest col·lectiu. En segon lloc, com a líders del model educatiu davant del claustres, dels consells escolars i, per extensió, davant de tots els professors, davant de tots els alumnes, davant dels pares i, en general davant de tota la societat, han de predicar amb l’exemple. Això vol dir que si hi ha mesures injustes han de ser les primeres en rebotar-s’hi. Si hi ha una aturada general, han de ser les primeres en plantar-se. Què esperen? Jugar amb subterfugis de terceres vies és fer l’estruç. S’han de posar no només al costat, sinó al capdavant de la revolta contra els abusos! En tercer lloc, però no menor que els anteriors, com a caps visibles del sistema educatiu han de fomentar els valors de cara als companys de feina, de cara als alumnes, de cara als pares, de cara a la ciutadania. Valors com la defensa de la llengua, de la cultura, d’un model d’ensenyament que s’orienti a la formació de les persones que reclami el respecte, la convivència, la socialització dels infants, la dignitat, el compromís, la solidaritat… Un model que rebutgi i s’oposi amb contundència a les imposicions, als abusos, a les mesures irracionals… No ho volen veure?

Hi ha molts més arguments per fer l’acció que resultaria determinant: brindar suport a la convocatòria de vaga (ep, i fer-la!) i dimitir el càrrec. No només per solidaritat amb les persones que són objecte de repressió, amb les que ja han dimitit i amb el conjunt de professors i alumnes que ja han dit no. No només per ètica, com a resposta a una ingerència política, forçada i sense diàleg a la tasca educativa. No només per dignitat, com a manifestació clara de rebuig a les mesures dictatorials i a la burla grotesca d’esquivar una sentència judicial amb un decret de rebel·lia, preparat d’amagatotis i ficat amb calçador. No només per pur sentit de professionalitat. No només per defensar el treball en equip i no les conductes individualistes. No només per recolzar la gent compromesa i no l’esquirolatge i el col·laboracionisme. No només per no avalar la política de la conselleria i defensar el diàleg i la negociació efectiva com a mètode de millora. No només per estètica per tal d’evitar caure en posicionaments corporativistes i classistes de les persones que ocupen càrrecs o, més gràfic encara, per no haver de rebre la crítica que els acusa de ser persones aferrades a una cadira. No només per deixar clar que tenir aquests càrrecs de panfontenta no és l’única cosa important de les seves vides. No només per poder mirar als ulls de tothom (mestres, pares, alumnes i ciutadans) i saber-se part implícita de la comunitat. No només per situar-se al costat del Dret internacional i de la Declaració Universal dels Drets Humans a favor d’un ensenyament de qualitat i sense adoctrinaments. No només per tot això, que també, sinó essencialment per una qüestió de sentit comú i, si ho voleu més proper i humà, per pur sentit de l’elegància i de la decència!

Contra aquest sac de motius i de raons, les rèpliques són excuses com un sac buit que no s’aguanta dret. L’única que circula és que, si dimiteixen, la consellera designarà a dit gent de la seva corda. Aquest argument és, per dir-ho sense eufemismes, pornogràfic! D’una banda, perquè s’alimenta de la teoria del classisme. La Codorniz, en un dels seus celebrats acudits, mostrava un general a un balcó d’una plaça que cridava: “¡O yo o el caos!”. La gent del carrer responia: “El caos! El caos!”. Aquest sentit de creure que la seva presència evita mals majors és ridícula, perquè allò que fan és fer costat al mal major. L’argument dels qui diuen això, amaga en el rerefons un concepte vanitós que pretén projectar l’avís que si abandonen, la cosa anirà molt a pitjor. Ai, santa innocència! Quin sentit de l’arrogància! I si fos vertaderament així, què? El cementiri està ple de gent que es creia imprescindible! L’excusa que si dimiteixen, la consellera omplirà els centres de directors del seu color no s’aguanta, perquè amb aquesta conducta ells ja fan i són el seu color! D’altra banda, se sap que algunes de les persones que han dimitit, han vist com la consellera els nomenava “en funcions”. És per això que no dimiteixen els altres? Quin sentit té? No serà que, en el fons, n’hi ha que estan molt cofois amb el càrrec? No serà que pensen que si dimiteixen, en tornar fer eleccions ja no tindran el suport del col·lectiu que han de representar? Creuen que així s’asseguren el lloc? Segurament hi ha casos que pugui ser així, però en general tinc l’absoluta convicció que passarà tot el contrari. Qui voldrà votar a qui els hi hagi girat l’esquena?

Ara, les persones que ocupen llocs claus en els centres escolars són a l’estació davant del tren. Als vagons veuen pujar els seus companys, els seus alumnes, molta de gent que veu que cal allunyar-se d’aquest desgavell palplantat per un govern ineficaç i impositiu. Hi ha dues opcions, fer costat als enemics de l’escola que polititzen i crispen l’educació o d’abandonar una estació que no va enlloc i partir de quatres amb els col·lectius que haurien de liderar. Dues opcions: solidaris o solitaris. Dues opcions: fer pinya amb tot el sector de l’educació i voler ser part de la mata de jonc o anar a la seva! Dues opcions: situar-se amb els de baix o amb els de dalt, perquè és prou sabut que no es pot ser mai criat de dos amos. Si, tot i les argumentacions, tenen dubtes de consciència, encara poden fer una darrera acció que, a més, s’emmarca en el concepte de treball en equip i en el respecte a l’esperit democràtic: sotmetre la seva continuïtat al col·lectiu laboral dels seus centres en votació secreta i acatar el resultat.

Dia 13 comença el curs escolar i dia 16 la vaga indefinida. Vull reiterar el clam a favor d’aquesta vaga i animar els equips directius dels centres escolars a dimitir els càrrecs. L’objectiu ha de ser que la conselleria repari les accions repressives iniciades, suspengui l’aplicació del TIL i s’assegui a parlar amb els representants del món de l’ensenyament i, amb els assessorament tècnics pertinents, analitzar conjuntament les millores a aplicar sobre el model educatiu. La vaga i la dimissió representen una oportunitat immillorable per oposar-se al desgavell i, sobretot, perquè assumeixi les responsabilitats (polítiques, però també socials) qui ha generat la situació. Són (hi som tots!) davant d’una cruïlla que ben resolta pot potenciar una solució ràpida i eficaç. Es tracta, en definitiva i sobretot, de prendre decisions i deixar d’albirar sense fer res un caramull de pedres!