Etziba Balutxo...

Dia 19 d’agost de 1936, la Junta de Defensa Nacional obligava les escoles a ?españolizar la enseñanza?. Màxima prioritat! Havia transcorregut just un mes des de l’inici de la insurrecció feixista que provocaria més de mig milió de morts, altres tants exiliats, la supressió de la constitució republicana, la imposició d’una dictadura militar i, de relleu, l’actual restauració borbònica. 76 anys després, l’octubre de 2012, el ministre espanyol José Ignacio Wert, en el congrés dels diputats de Madrid, reivindicà l’objectiu franquista. Brollava de nou l’esperit dels ?conquistadores?, el jacobinisme, l’imperialisme i, per dir-ho sense eufemismes, el feixisme en estat pur i destil·lat. Entre Franco i Wert la diferència és de mètode; l’etnocidi és el mateix. La llengua, la cultura i la identitat de les nacions han de ser subjugades i supeditades a Castella, amb un genocidi encobert, fins a l’extermini.

Els escolanets sucursalistes que aspiren a fer mèrits davant dels seus amos de Madrid, iniciaren accions per obeir el mandat. En un exercici de cinisme, en el seu afany adoctrinador, acusaren els mestres d’adoctrinar els infants. Tot perquè defensen la llengua i la cultura del país; una obligació legal i estatutària, però sobretot un deure cívic i ètic. Els hi prohibiren els símbols, els multaren, els amenaçaren, els perseguiren… En una carrera embogida i frenètica, amb la col·laboració de més d’un estúpid sortit del bosc i de la caverna, s’apressaren a dictar normes restrictives. La cirera del pastís seria la maniobra del TIL, una disfressa per embullar la troca amb idèntic objectiu: jibaritzar la nostra identitat fins anorrear-la. La dignitat de la resposta ha volgut tallar-se d’arrel, amb l’execució a la plaça pública de tres honorables directors de centres escolars menorquins. Volien (volen) fer por amb una caça de bruixes i el foc depurador. Creuen que tenen prou addictes al règim que els faran costat i podran esclafar la revolta popular.

Arrodoneixen la política dels fets consumats, impositiva, dictatorial i abusiva, amb l’exercici dels eixos bàsics de la cultura patriarcal espanyola que, tanmateix, aquí no qualla. Practiquen les tres dites que sintetitzen la conducta hispànica del darrer mil·lenni: ?Matar al mensajero?, ?Aquí te pillo, aquí te mato? i ?La maté porque era mía?. Ja se sap que el Partit Popular no sap qui era Montesquieu. El govern balear, en una pràctica innoble, ha profanat la separació de poders i ha ordenat, jutjat i executat a tres directors. Els enemics dels Drets Humans fan de legisladors, de jutges, de policies, de botxins… tots els papers de l’auca. És evident que això vulnera principis bàsics del Dret internacional i no es pot tolerar. Ho repetiré de nou clar i català: feixisme pur i destil·lat!

A tot això, a l’altra banda de la trinxera, uns sindicalistes domesticats i porucs han perdut l’essència i la raó de ser de la representativitat laboral. Darrerament, els mals dels sindicats s’han accentuat. Hipotecats a l’erari públic, han malbaratat la reivindicació per un diàleg mal entès que els aboca a un pactisme que provoca una reculada permanent. La majoria dels representants laborals del magisteri, alliberats anys i panys (alguns fa més de vuit anys), han perdut de vista el color de les pissarres i, palplantats a torres d’ivori, s’han allunyat de la gent que representen. S’han encadirat; una perversa manera de corrompre la seva funció social. Aquesta conducta, immersa dins de la coneguda cultura de la derrota, els ha portat a cometre un acte ignominiós: negociar amb els inquisidors. Com es pot arribar a perdre la dignitat fins a aquest punt? Si els sindicats volen arrossegar-se va seu, però no poden embrutar la imatge dels seus representats acudint a parlar amb qui no amolla les pistoles.

Al cap i a la fi, aquest intent d’espanyolitzar els infants que, a les ordres del ministre Wert (que és blau), ha posat en pràctica l’obedient i doblegat govern de les illes Balears, està condemnat al fracàs. Això, sempre i quan els representants laborals no caiguin en la condescendència. Fa gairebé tres-cents anys que l’Espanya jacobina intenta sense èxit espanyolitzar-nos. Dels Decrets de Nova Planta ençà, ho proven una vegada i una altra a veure si qualque dia trobaran blan. Cerquen quatre venuts o entabanats que els hi parin taula i els escoltin, perquè saben que la guerra que ens han declarat és perduda. Felip V no va poder; Franco tampoc, ni tan sols amb una ?cruzada nacional contra el separatismo?. No podran tampoc ara.

Què cal fer? Abans de parlar amb els maltractadors, cal exigir una condició prèvia: la suspensió immediata (ni que sigui cautelar) de les sancions i la paralització de qualsevol expedient en curs. Han de retirar les pistoles. Dialogar sense exigir prèviament aquesta condició ?sine qua non? ja és claudicar. Negociar amb els enemics del territori, amb els assassins de la llengua de Ramon Llull, és fer-se còmplices de l’endemesa. De fet, ho veu tothom i no només els professors. També els pares i les mares. Fins i tot els nins i les nines. Tothom… excepte els cappares sindicals que encadenen propostes a la baixa ?wertgonyants?. Els mestres i els professors han agafat avantatge als qui, teòricament, els han de defensar. De moment, ja els hi han tret la son de les orelles i els han forçat a baratar urgentment d’actitud. Així i tot, els treballadors encara els arrosseguen a remolc. Si els sindicats tornen a perdre pistonada, si fan figa, si no es posen les piles, caldrà rompre amarres i prescindir d’ells. La reivindicació i la revolta en curs no va, només, contra els autors de l’etnocidi, sinó contra la ineficàcia dels qui no han sabut correspondre, contra els qui han fet la puta i la ramoneta, i no han sabut planta cara en la justa mesura i reciprocitat a l’atac rebut. Les assemblees de docents han deixat a la rereguarda, endarrerits i embambats, als qui s’aferren a les banderes de les sigles i unten les cadires amb cola de fuster. Ara només hi ha una sortida digna. Si els incompetents i guerracivilistes governs balear i espanyol s’encastellen en el quart gran vici hispànic del ?Sostenella i no emmendalla?, davant d’una vexació de tal magnitud caldrà una resposta contundent i clara per impedir l’abús. Com va escriure el poeta: ?Un buf d’aire esfondrarà el castell de la mentida/ i la nua veritat brillarà de llum vestida?. Ras i curt? Vaga indefinida!