Etziba Balutxo...

El ridícul d’Espanya persisteix. L’adjectiu que defineix la situació és el malnom d’un dels seus generals: empecinado! La història recorda l’habitual “mantenella y no emmendalla”. Per tercera vegada consecutiva (i qui fa tres…), han tudat sense mesura recursos públics. Mentre no paguen els deutes a Catalunya, la BBC (www.bbc.co.uk/) informa que s’han gastat 9.800 milions d’euros (12.880 US $) en la candidatura olímpica de Madrid.

*     *     *

A Madrid fan festes grosses…

Quan li demanaren a Salvador Espriu com així no hi havia hagut mai un Nobel català i com així la Real Academia Española, a diferència d’altres països, no el proposava per ser el primer en assolir el premi, va respondre sense immutar-se gaire: “Madrid no ho vol”. N’hi va haver que s’apressaren a criticar tan lacònica resposta, perquè consideraren que sintetitzar l’oprobi només en el nom d’una ciutat semblava infantil i simplista. Potser sí, però clar i català també. Ben entenedor era Espriu!

Referenciar Madrid com a font i origen dels nostres mals ve de ben enrere (1). A les illes Balears i Pitiüses. les quintes sempre es varen relacionar amb Madrid: 

El mateix passava amb els imposts. Així ho denunciaven a Mallorca:

Si tu vessis dins Madrid,
que és sa nostra capital,
allò és s’essència des mal
i d’astúcia refinada,
allà veus que creu alçada
se passegen polissons
i pillastres amb galons.
I los hem de mantenir
si volem i no volem.
No té remei. I què vols?,
ben arreglats estarem
si ens fan ser sempre espanyols!

I així, coincidint en l’època i amb el nom de Madrid, ho cantaven a Eivissa:

En aquesta illa tan pobra
els que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.

Precisament d’això de les carrosses també en parlaria Antoni Gaudí, l’agost de 1917, a una entrevista que li va fer Guillem Forteza i on fa un excel·lent diagnòstic sobre la procedència dels nostres mals: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen las carrozas. Tenir administració, per a ells, és tenir la llave de la despensa i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”

Que mala suerte!

Una vegada més, el dineral que han tudat per potenciar els seus fasts no treu cap enlloc. El descrèdit internacional és d’una envergadura gegantina. Varen posar “toda la carne en el asador”, com diuen ells. El paperet de la comitiva reial, amb la desfilada d’autoritats espanyoles i l’exhibició pública d’esportistes catalans: P. Gasols, R. Nadal, O. Carbonell… (sic), provocava vergonya aliena. La seva sorpresa i estupefacció per haver estat eliminats de la cursa per la designació sona a cinisme. En tot cas és inaudita, perquè ja ho podien veure! Doncs no, havien preparat la gran festa a Alcalá i, evidentment, el castell de focs no es va poder encendre i els músics arreplegaren els instruments.

Moltes de persones ploraven pels racons. Haurien d’haver-se indignat i sentit traïdes i enganyades. Els havien pres el pèl amb falses esperances. Poques hores abans, encara es deia que Felip VI espera-ser havia conquerit els vots de les monarquies europees (barallant-se amb la Gran Bretanya per Gibraltar?). El mateix príncep, per fer-se simpàtic a Buenos Aires, es retratava amb la samarreta amb el 10 de Messi (la d’argentina, naturalment, la del Barça no!). S’assegurava que en els passadissos hi havia una activitat frenètica de la delegació espanyola. Que la cosa venia només de 15 vots indecisos. I males llengües imploraven l’ús dels “fondos reservados”.

La premsa madrilenya s’havia dedicat a escampar arreu els greus perills de fer els jocs olímpics al Japó, arran del desastre de Fukhusima o d’anar a un país amb dèficits democràtics com Turquia. No tenien miraments en utilitzar totes les armes. L’Opus Dei resava i Alejandro Blanco, el president del COI espanyol (coi d’espanyol!), havia dit just el dia abans que “Dios está con nuestra candidatura”. Es veu que no sap allò de no esmentar Déu en va. D’haver-ho dit un català en Rouco Varela l’hauria excomunicat! Segurament “el maligne” va tenir més empriu o és japonès.

La tirallonga de declaracions després de l’esclafit, recorden les valoracions del desastre de “La Invencible” amb allò de “la honra” i “los barcos”. De nou, després d’haver perdut bous i esquelles, fan una nova exhibició d’orgull. S’han declarat “satisfets”, “guanyadors morals”, “la millor opció” i altres extravagàncies arrogants. Doncs… “va a ser que no”!

S’ha acabat el bròquil. I ara què?

Ja hem fet la riallota que tocava en proporció a la prepotència exhibida. Hem vist brollar la gran capacitat d’ironia del nostre poble. Que si la culpa és d’ETA, que si ha estat un tongo, que si el contubernio, que si la confabulación judeo-masónica, que si en Rajoy ha demanat a Bauzán que faci un decret a la carta per designar Madrid, que si “no saben con quien están hablando”, que si “¡a por ellos!”, que si s’hauran d’aferrar a la “botella”, que si “miralá, la puerta de Alcalá viendo pasar el tiempo”, que si “Madrid se quema!”, que si “és que ni segons, ni segons! D’haver-ne hagut 83, doncs el 83!”… Molt bé, d’acord! Ja hem rigut de valent! S’ho mereixien per anar més estufats que un pago reial.
I ara, què? Doncs ara seria convenient que l’oposició i la premsa espanyola fes autocrítica i reclamàs la depuració de responsabilitats. És un vertader escàndol que per quarta vegada (tercera consecutiva) Madrid intenti, fort i no et moguis, una designació per a la qual no està preparada. La tudadissa de recursos és espectacular. Sobretot quan aquests recursos són fruit de l’espoliació als catalans, als quals culpen de tots els mals.
Aniria bé foragitar de la vida pública personatges capaços d’un muntatge tan costós, perquè això és malversar recursos públics. Aniria molt bé que LA RAZON, L’ABC, INTERECONOMÍA, la COPE i tota la pesca calin el cap i callin. Aniria molt bé que la ciutadania espanyola giràs l’esquena als qui els han estafat una vegada més.
El dispendi reial que han fet aquests dies al Hilton de Buenos Aires fa oi als porcs. Com gosen aquesta exhibició arrogant? És hora de passar comptes i fer que aquests il·luminats toquin de peus a terra. És hora que els espanyols prenguin consciència que tenen un estat més podrit que un esclatassang corcat. Que tenen el nivell d’atur més alt del món civilitzat. Que és el punt del planeta on més ha augmentat el nivell de suïcidis per penúries econòmiques. Que el seu cap d’estat va a caçar ossos drogats o, amb la querida, elefants indefensos amb el patrocini de l’erari públic. Que el seu gendre està imputat per corrupció i tràfic d’influències. Que la seva filla és beneficiada amb una feina inventada per “la Caixa” i patrocinada generosament com si fos una obra social. Que el seu president menteix al Parlament. Que el tresorer del partit que governa els hi ha robat. Que tenen trens d’alta velocitat que no frenen. Que el govern protegeix i patrocina els banquers que desnonen. Que no es respecten els drets civils. Que els dèficits democràtics són immensos. Que protegeixen i subvencionen, com a “fiesta nacional”·, la tortura pública d’animals. Que esclafen la llengua, la cultura i la identitat de les nacions que espolien. Que els seus tribunals no protegeixen els drets fonamentals de les persones ni el dret a l’Autodeterminació dels pobles. Això sí que són gracietes de les bones!
Si algú vol dir que tot plegat és pura demagògia, jo li dic que millor ser un demagog que un malparit, que un botifler, que un borbó, que un corrupte! Ja podem fer totes les gracietes del món, però convendria que els espanyols passin comptes ells amb ells! Tenen molts de debats pendents i ens deixarien en pau d’una vegada! Però com que no som ingenus i sabem que no ho faran i, com sempre, cercaran causes exògenes per descarregar les culpes, no hem de perdre més temps. Que s’ho confitin tot! Els toreros, els reis i les princeses, els Bauzán, els elefants assassinats, els comptes de Suïssa, el TIL, els Roucos i els Rajoys i les Botella…

És possible i desitjable que el 2020 una delegació catalana ja desfili a Tòquio. Segurament els esportistes catalans que s’han deixat llogar per fer de corifeus d’Espanya ja s’hauran retirat de l’esport de competició i n’hi haurà d’altres que tindran una altra llengua, una altra bandera i un altre passaport. Si volem viure en llibertat, amb salut i alegria la recepta és clara i es resumeix en un sol mot: INDEPENDÈNCIA!

(1) Les gloses transcrites són extretes del meu llibre La Identitat Reeixida (Palma, 2002)