Del formatge del bar Garden i la Magdalena de l’Olleria
Ho vaig deixar caure per ací un dia, que podria explicar quina relació hi ha entre la festa de la Magdalena de l’Olleria actual i el bar Garden de Benigànim. Clar i ras: la connexió és purament casual. No sé si algun ganxut es quedarà despagat, però tot fa pensar que si la idea va nàixer entre els plats d’aquell local, va ser només una simple coincidència.
Tot i això, la bona qüestió és que va ser en aquell bar on -vés i busca per quin motiu-, en un moment determinat i a traïció es degueren donar les condicions neuronals necessàries perquè, sense buscar-ho en aquell moment, prenguera forma una idea que buscàvem feia temps.
No em feu molt de cas si dic que menjava formatge en el punt exacte de l’eclosió de la idea. Em sona que sí, però no puc estar-ne segur ni té gens d’importància. El cas és que tot d’una vaig pensar que podríem aplegar en una festa els dolçainers, les danses i el Ball dels Locos, tots grups que s’havien recuperat de feia poc, i que aquella festa podria dur aparellat el sopar popular al ras que durant molt de temps, amb certa gent, trobàvem a faltar en les festes del poble. Ara diria que situar el sarau en la festivitat de la Magdalena, una celebració perduda i que s’afegiria a les recuperacions, no va formar part de l’esclat inicial de la idea, però possiblement encara l’hi vaig col·locar mentre em menjava el mateix tros de formatge.
No sé si l’explicació pot llevar-li èpica al moment de la concepció de la festa. De fet, és que no en té. Sí que en va tindre el part, però ara fa massa calor per a tornar-ho a explicar.
Ara va i resulta que aquest estiu fa deu anys que 
En tots els anys que porte pegant bacs per aquest món de l’activisme, una de les grans crosses que he tingut la sort de tindre a mà és l’amistat de l’Enric Tàrrega. Són una caterva les coses que vaig aprendre’n, i un cabàs les que em va ajudar a fer, corregir o deixar passar gràcies a uns consells infal·libles encara que n’hi havia que a primera vista pareixien despropòsits.
Entre unes coses i altres, fa sis mesos llargs que a males penes taste l’alcohol. En l’últim mes, confinat, ni gota. No és d’estranyar, doncs, que en arribar al tercer capítol del llibre que tinc entre mans ja porte un pet com un cadirer. És una història d’aquelles de lladres i serenos, un clàssic de la novel·la negra americana, molt bona, però clareta és la pàgina on els personatges no es posen a 
De menut, les autoritats del règim legalment vigent em van fer un paper on deien que patia ‘subnormalidad’. Aquells senyors -perquè eren hòmens- no sabien de romanços literaris en la documentació, i es veu que ni tan sols de terminologia mèdica.
És molt gran la temptació de començar tirant la culpa a l’amable gent que em va convidar a participar en La Qüestió, el programa de la televisió d’À Punt. Certament, no poden tindre cap responsabilitat, però el cas és que des d’aquell moment algunes calamitats s’han anat succeint amb persistència i ganes de fer la mà.