Gàlim

El president de la Diputació de València, Fernando Giner, que es deixa la pell en defensa del valencià (i per això les publicacions de la Dipu són més que majoritàriament en castellà) ha eixit al pas d’unes afirmacions de la directora de la Biblioteca Estatal, Rosa Regàs. L’escriptora va dir que "havia demanat un informe a la
directora de l”Institut Joan Lluís Vives per saber com ha de procedir
en la polèmica per la catalogació de llibres en català i valencià", a la qual cosa es va respondre des del Consell que no acceptarà "cap decisió sobre el valencià que vulnere l’Estatut". Res fora del guió habitual.

Però el nostre president de la Dipu no es mossega la llengua, i diu en un comunicat a Rosa Regàs (en castellà, por supuesto) que "lo único que tiene que hacer la anquilosada y prepotente señora Regás (sic), si sabe leer y tiene aún capacidad intelectiva, es leerse el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana". I per donar força al seu raonament, Giner tira mà del seu fantasma personal, ja que acusa l’escriptora d’actuar "como la Delegada del Gobierno de Carod-Rovira".
Si aquest senyor tinguera vergonya, no parlaria despectivament de la "capacidad intelectiva" de ningú quan ell és capaç d’afirmar coses com aquestes.

Un xicot que conec de fa anys ha hagut de fer-se a la idea que per qüestions de salut (de poca salut, més aviat) necessita desplaçar-se amb una cadira de rodes elèctrrica. Ara que ja la té, s’ha hagut de comprar un cotxe nou perquè en el que tenia no li cabia… i ha començat el malson.

Resulta que com que el vehicle anterior encara no tenia quatre anys, en la compra del nou no ha pogut accedir a les exempcions fiscals per a minusvàlids. S’ha resignat a perdre-les perquè necessita un cotxe on poder clavar la cadira elèctrica. Però ara li han dit que el cotxe anterior no el pot vendre perquè, com que en aquell sí que va disposar de les exempcions, ara no pot canviar-lo de nom. O siga, que ara haurà de tindre dos cotxes com si li sobraren els diners i els vicis.

Vull creure que alguna solució tindrà la cosa, perquè de no ser així, es tornaria a demostrar que la paperassa i les normatives són incompatibles massa voltes amb el trellat.

Jo javaig passar fa anys per una situació similar. A l’hora de matricular el cotxe em van dir que el certificat de minusvàlid que jo tenia ja no era vàlid, i que me n’havien de fer un de nou. Això podia tardar uns tres mesos… És a dir, que el venedor no podia cobrar el cotxe i jo estava sense vehicle només perquè m’havien de ‘certificar’ per escrit una cosa més que evident. I el dia de la visita al metge no em podia donar el certificat? O un paper que explicara la situació? Doncs no. M’havia d’esperar a tot el procés burocràtic.

A base de donar pel sac, vaig aconseguir que foren només dos setmanes, però a gosades vida…

Aquest matí m’ha telefonat Francesc Mompó (en la foto amb l’Ovidi), per dir-me que ha quedat finalista en un certamen literari. El mal és que ara no recorde el nom del certamen. També m’ha dit que aquest divendres anava a fer-se càrrec del premi.
Resulta que estava escrivint una novel·la (ara ja acabada, evidentment) ambientada a l’Olleria en què els greixets tenien una bona dosi de protagonisme. De fet, la idea del llibre va nàixer a partir de les ganes de novel·lar la fantasia popular d’aquests personatges. No sé si finalment la trama de la novel·la serà la que em va comentar en una de les converses que vam tindre sobre aquest projecte, però ja tinc ganes de llegir-la.
El llibre l’editarà l’editorial Tabarca.
Francesc ja té una altra novel·la ambientada a l’Olleria, encara no publicada, de caire històric situada a cavall dels segles XVII i XVIII.

Francesc Mompó, finalista del ‘Ciutat de Burriana’ amb una novel·la sobre els greixets

El nou format en targeta del carnet de conduir es podrà sol·licitar a Catalunya també en valencià

Demà divendres se celebra a Benigànim la festa de la Beata, a la que acudeixen milers de persones a venerar la que en vida civil es deia Josepa Maria Albinyana. (Ep! Una coincidència).
La vida i miracles de la beata és extensa i portentosa, segons els seus seguidors. Però ara vull explicar ací una història fantasiosa sobre la beata que he sentit a contar pel meu poble. (…)

Diuen que la beata era una bellíssima persona, mistiqueta, casada amb un home que li feia passar les anacoretes. Ja he dit que la història és fantasiosa, perquè en realitat la beata era monja, però les llegendes populars són així. Com deia, es veu que el marit de la beata la duia martireta, i tot el que ella feia li semblava malament, encara que ella no feia més que servir-lo i complir totes les seues exigències. Un dia, en fer-se l’hora de dinar, ella es troba preocupada perquè no havia preparat res. En això, que veu que una gallina de les que tenien pel corral havia entrat a casa, havia pujat dalt de la taula i hi havia deixat una caguerada poc presentable. Sense temps a netejar-la, sent entrar el marit, ja maleint sense més motiu que el seu mal geni. Aleshores, la beata agafa un saleret i el posa sobre la caguerada per tapar-la.
Ella que pregunta:
– Què vols hui per dinar?
– Què vull per dinar?
Contesta ell tot rabiüt.
– Que què vull per dinar? Merda vull!
I ella, tota desitjosa de complir, alça el saleret i diu:
-Tin, merda per dinar.
I així és com, fins i tot en aquest cas, la beata va obeir el seu marit.

L’amic Josep és de Tarragona, on vivia fins diumenge passat, i només ens havíem vist en persona dos estones, però havíem fet bona lliga (gràcies a una innocentada del VilaWeb). Des de fa un cert temps conversàvem quasibé tots els dies, a trossos i a mossos, a través d’un programa d’eixos de missatgeria instantània.

El cas curiós és que, com ell m’ha fet notar, tot i que es troba ara a l’altra punta del planeta (allà on brama la tonyina, podríem dir), per mi és com si no s’haguera mogut de casa, perquè hi he xarrat adés un momentet igual que quan era a Tarragona. L’única diferència que trobarem a partir d’ara són les hores en què coincidirem, però res més.

Això i que no em convidarà a café quan jo torne a passar per Tarragona…

(Actualització: Josep, en llegir açò, m’ha dit que m’espera aquest estiu a Tarragona per convidar-me a café, però que el de Mèxic D.F. és molt millor…)

 Font de Mora exigix que el Ministeri d’Educació incloga el valencià a les Escoles Oficials d’Idiomes

I quan exigirà que s’incloga en la documentació de l’administració valenciana? o en les pel·lícules de TVV? o en moltes de les webs de la Generalitat? o en el mateix servei de premsa? o…

Amb unes setmanes de retard, m’han arribat per correu unes participacions de loteria per al sorteig de Nadal. Són unes participacions una miqueta especials, o almenys m’ho sembla a mi, ja que mai havia vist un sistema de vendre’n com aquest.
Resulta que dins del sobre (enviat per una falla de València) vénen cinc paperetes amb un valor de 5 euros cadascuna. Ja m’estranyava que gent que no conec de res em regalara la loteria així, i després he vist que en el sobre ve també un document bancari per fer l’ingrés de l’import. I hi ha també una carta que t’explica que has de fer l’ingrés dels diners per tal que les participacions siguen efectives. A més, et donen la possibilitat de demanar-ne més.
No sé si aquesta manera d’oferir la loteria és habitual, però jo la desconeixia completament.

Ara fa uns minuts, mentre escrivia a una amiga una reflexió poc entenimentada, he notat que se’m movia tot. No era cap efecte de la grip que m’està atacant tot el dia, sinó que s’ha mogut la terra. Poca broma! Estic en un primer pis, i durant uns tres segons semblava que la solidesa de la construcció podia ser escassa.
No s’han mogut els mobles del lloc, no ha arribat a tant la cosa, però notar que el que tens sota els peus tremola, i sentir al fons com un tro llaaaarg que no ve del cel, sinó de l’infern, és una cosa que impressiona.
Per sort no ha passat res, almenys per ací. Estarem pendents de les notícies per si açò ha fet mal en algun lloc.

"El President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, ha
confirmado esta mañana que el alcalde de Castellón, José Luis Gimeno, será
consejero delegado de la sociedad pública Castellón Cultural cuando cese como
primer edil de la capital de la Plana, y ha anunciado además que le confiará el
proyecto de creación y gestión de un Centro Internacional de Enseñanza de
Castellano que el Consell quiere impulsar en Castellón.
Camps ha desvelado la
noticia al término de la visita que esta mañana giró al Pinar del Grao de
Castellón y ha explicado, a preguntas de los periodistas que con el citado
proyecto “podemos hacer de Castellón una capital de la enseñanza del castellano
para todo el mundo. Es una apuesta muy importante, porque es una buena manera
de proyectar Castellón y la Comunidad Valenciana en todo el mundo, y porque así
seguimos desarrollando todo tipo de instalación cultural y educativa más allá
de los límites físicos”.
Camps,
que calificó el nuevo proyecto como “una gran apuesta”, justificó su necesidad
ya que, según su opinión, “el espacio educativo no está todavía suficientemente
investigado desde nuestra Comunidad hacia el mundo, e incluso desde España, ya
que otros países han sabido sacarle mucho beneficio al idioma, y la Comunidad
Valenciana puede ser un reclamo excepcional de llamada para la enseñanza de un
idioma que hablan 500 millones personas”. (…)

Això és un tros literal d’una nota de premsa de Presidència.
No cal afegir res. Un centre d’ensenyament del castellà per a projectar la ‘Comoditat Valenciana’ en tot el món, que diu Camps que pot ser un reclam excepcional de crida per a l’ensenyament d’un idioma que parlen 500 milions de persones.
No es pot ser molt més clar: el valencià és aquell parlar de poble per anar per casa, i el castellà ‘nuestra lengua’ per a anar pel món.

És això que dius: ‘vaig a vore quines coses diu internet del meu poble’, i escrius ‘l’Olleria’ en un cercador. S’ha de fer això de quan en quan, perquè la cosa va ràpida i en cosa de dies et trobes novetats.

Ara, per exemple, m’he trobat una web (http://www.lolleria.com) que no coneixia. El contingut és escàs, però és possible que l’amplien. El cas curiós és que el propietari del domini (que té també el de lolleria.info que duu al mateix web) és quasi veí meu.

Però ho havia de dir. En el programa Notícies 9 de TVV, teòricament un informatiu, han parlat del Quixot. De les celebracions que es faran enguany i de la quantitat de llibres que se’n vendran. Han enumerat algunes de les versions que hi ha i que hi haurà disponibles: de luxe, comentades, il·lustrades, infantils…
S’ha acabat la notícia i m’he quedat pensant que no em podia estranyar que hagen sigut capaços de fer una notícia sobre això i no hagen esmentat l’edició de Bromera, en valencià. No m’estranya, i he de pensar que no n’han parlat precisament perquè és en valencià, ja que la Generalitat va comprar 50.000 exemplars en castellà a la Real Academia Española de la Lengua. (curiosament la que defineix el valencià com a dialecte català…).
Ací està tota la informació del llibre de Bromera: http://www.bromera.com/noticies/not_126.htm

No vaig escoltar el discurs del president de la Generalitat Francisco Camps. He vist, però, la informació que n’ha enviat el departament de presidència a la premsa, i així per damunt crec que els d’Esquerra Republicana haurien d’estar contents.(…)

Tenint en compte que Camps és president de la Generalitat Valenciana, i que el territori en què té un cert poder és el País Valencià, el fet que faça referència DEU voltes a Espanya (onze voltes parla de la ‘Comodidad Valenciana’) podria fer pensar que hi ha una força independentista potent i en creixement.
No és així, i per això mateix no acabe d’entendre eixa obsessió a parlar tothora d’Espanya. No crec que en el seu partit dubten de la seua fidelitat a la pàtria espanyola

Una d’aquelles paraules que van quedant en l’oblit. L’ha dita ma mare (jo no ho havia sentit mai), i no ha sabut explicar què significa.
Diu el diccionari:
m 1 El qui guia els cavalls d’un carruatge cavalcant-ne un.
2 HIST El qui guiava els cavalls de la posta.
I el Diccionari català-valencià-balear diu:
POSTILLÓ m.
El qui guia els cavalls d’un cotxe cavalcant-ne un; cast. postillón. Postilló, mosso de posta: Hic veredarius, veredarius antecursor, Lacavalleria Gazoph.

La frase en què ha aparegut aquest mot és ‘com jo era l’últim postilló…’, per dir que en ser la més menuda de casa (quan era xiqueta) tots manaven d’ella.

Efectivament. No és que estiguem en primera línia de platja, però vist des de la Gran Bretanya es veu que açò és ja el litoral mediterrani.

Mireu: http://www.ownersdirect.co.uk/spain/S1400.htm