Gàlim

Quan un servidor arriba a un local nou, en el que considera que ha d’estar un cert temps, instintivament l’escodrinya per descobrir on són els serveis i valorar el temps i la dificultat d’arribar-hi.

Bàsicament sol passar en locals públics com ara bars, restaurants, pubs, però també oficines i altres espais d’ús públic. No és que tinga la bufeta especialment sensible, però l’experiència m’ha fet aprendre que aquestes necessitats fisiològiques són de mal reprimir, i la meua habilitat per arribar a segons quins llocs no és la més adequada.
Per sort no arribe a usar una cadira de rodes, però la meua mobilitat quasi que no arriba ser-ho, i això fa que de vegades pixar en alguns llocs siga una cosa d’autèntica epopeia. Això ha canviat els últims anys, s’ha de reconéixer, però amb tot encara hi ha massa locals on anar a fer això que no es pot deixar de fer és excessivament complicat. O directament impossible.
Insistisc: jo encara em defenc en certs ambients arquitectònicament hostils, però hi ha qui no pot. I doncs? Heu pensat que una cosa tan senzilla com fer-se un café de vegades pot ser tota una aventura? Podríeu entrar al bar on aneu habitualment amb una cadira de rodes? I si arribeu a entrar, a quina altura vos queda la barra? I si es presenta anar al servei, podríeu? Això només és per fer-se un café (que no és insubstancial, perquè una gran part de la vida social la fem als bars). Què fem per anar al banc, a l’ajuntament o a la ferreteria?
Les solucions a les barreres arquitectòniques són més o menys complicades, si bé la millor manera d’afrontar-les és no crear-les en les noves obres. Ara bé, el més complicat és crear la consciència en aquells que ni tan sols es plantegen el problema. Sol passar que les persones estem majoritàriament sensibilitzades amb els problemes que ens afecten, i els que no ens toquen directament és com si no existiren. Ací és on més cal insistir, en la conscienciació de la gent.

Sembla ser que, ja definitivament, ‘plenar’ s’ha imposat en el parlar dels més joves. Almenys entre molts dels que jo conec i tracte. Després de tants anys d’escola en valencià (en el cas dels que hi han anat) el jovent perd contínuament vocabulari. No direm ara que l’escola en valencià no serveix de res, però és evident que només aquesta escola no és garantia de res. La pressió de l’espanyol és cada dia més forta. En quins àmbits hi ha un ús normal i exemplificador del valencià? Sembla que en cap.

Gent que ara té una vintena d’anys, fins i tot gent amb sensibilitat nacional, usa d’una manera despreocupada això de ‘plenar’, i tornar arrere en açò em sembla molt difícil. Què demostra aquesta situació? Una cosa molt evident: l’èxit de la política lingüística de la Generalitat. No el fracàs, perquè de manera conscient els governs valencians s’han dedicat a desgastar el vigor del català. Ho han fet de manera insistent, contínua i premeditada. I els està eixint bé. Els altres? Doncs discutint sobre l’Acadèmia, el nom de la criatura, o les terminacions incoatives. Però mentrestant, ells (que diria Fuster) van menjant-se la llengua pels peus.

Fòrum de VilaWeb Ontinyent

La veritat és que hi va haver uns dies, l’octubre passat, que pareixia que açò estava canviant. No aprendrem mai. I mira que hem rebut garrotades! De fet el miratge va durar poc, cosa de dies, i el retorn a la normalitat va ser dràstic. Vigorosament dràstic.
En aquells moments, després que el senyor González Pons apareguera com Moisés amb les taules de la llei pel valencià, tot i l’escepticisme militant meu, hi havia alguna cosa que m’espentava a voler creure que ara era diferent… Ja hem vist que l’escepticisme evita moltes decepcions. La tornada a la normalitat espanyolista va arribar amb ‘carrereta’, amb impuls renovellat.

El govern valencià, més que no moure’s dels seus posicionaments profundament espanyols, el que ha fet és aprofundir-hi amb vehemència. Sempre amb la paraula ‘valencià’ en la boca, que no diguen que no parlen de la ‘Comodidad Valenciana’. Però amb la ment en la Meseta. Comproveu com el senyor Camps no parla mai de ‘nuestra comunidad’ sense referir-se tot seguit, com qui es disculpa, a Espanya.
Tot açò se m’ha escpat del teclat perquè acabe de vore una nota de premsa sobre un conveni entre les conselleries de Cultura valenciana i de Castella-Lleó. La nota de premsa és redactada en castellà, com totes les del govern valencià, excepte les que fan referència al valencià, que són bilingües. Doncs segons la nota de premsa, les dos conselleries col·laboraran en matèria cultural, i un dels temes importants és la ‘ruta del Cid’, però també "recuperar el Camino de Santiago desde Levante".
No calen massa anàlisis de l’actuació política del PP valencià: només veient això ja es delaten.

Per a ells continuem sent Levante i hereus del Cid. Jo això ho estudiava en l’escola, però pensava que Franco ja s’havia mort…

És una de les maneres tradicionals de referir-se als habitants de l’Olleria. No debades en moltes èpoques hi ha hagut al poble un nombre considerable de membres d’ordres religiosos, a més de rectors i capellans. Hi va arribar a haver frares dominics, frares capitxins, monges agustines, monges franciscanes, i a principis del segle XX es va projectar un col·legi religiós. D’aquest col·legi es va començar la construcció, però mai no es va acabar. Encara la gent més major recorda ara d’anar a jugar a ‘l’obra’, que en realitat eren les obres inacabades del centre educatiu.
De frares dominics ja no en queden (ni el convent), de caputxins ben pocs, de monges agustines (tancades, és a dir de clausura) poquetes i molt velles, i les franciscanes se’n van aquest estiu.
Hi ha un altre terme per referir-se als habitants de l’Olleria, que també fa referència a la religió: beguins.
Això, un altre dia.

Ja posats, parlarem d’un altre nom sonor de l’Olleria. ‘Budeu’. D’on prové aquest mot que dóna nom a un carrer? Ací sí que hem topat amb un misteri, almenys de moment. Una de les hipòtesis més actuals i amb més credibilitat fa referència a la possible relació de ‘budeu’ amb un cognom del nord d’Àfrica.

Sona bé, eh?
Doncs per si no ho sabeu (i això significaria que no sou de l’Olleria), Gàlim és el nom d’una partida del terme del meu poble. Un nom sonor i antic. Segons Joan Coromines, probablement aquest topònim ve de l’àrab ‘gânim’ (el saquejador), derivat de l’arrel aràbiga ‘gánam’ (despullar, saquejar).
El Llibre del Repartiment (la partida de naixement del poble valencià) en fa esment, en referir-se a l’alqueria de Gàlim.

Segons el diccionari, colgar és “posar (alguna cosa) dins un clot i cobrir-la amb la terra, la sorra, la cendra, etc. que hom havia tret en fer el clot: ‘colgar les brases sota la cendra per conservar el caliu, colgar un mort’.
També trobarem al diccionari que penjar és ‘col·locar o fer aguantar una cosa en un lloc alt’. El problema apareix quan s’interfereix la paraula espanyola ‘colgar’, que té el significat de la nostra ‘penjar’. A partir d’ací ja sentim desficacis com ‘colgar el telèfon’, que en realitat significa ‘posar el telèfon en un clot i tapar-lo’, la qual cosa es pot fer però no és massa pràctic. És millor, senzillament, penjar-lo.
En definitiva, recordem que ‘colgar’ és sinònim de ‘soterrar’, i no té res a vore amb el nostre penjar.