EL BLOC DE L'ADRIÀ

Els socioinformatius no descansen. La revenja pel NO al pacte per l’alcaldia de Barcelona es serveix fred i en un plat fons.

Son d’aquelles coses repetitives que et fan censurar els mitjans de comunicació. Avui la portada del diari més socialista del panorama informatiu, fent ombra a EL PAÍS, ha decidit tornar a treure a primera plana, les diferències internes d’Esquerra.

Una cosa considerablement normal dins d’un partit polític que ha vist com baixava en número de vots que no pas en número d’escons i que vol fer una autocrítica pels resultats que s’han obtingut, cosa que tindrien que fer la gran majoria de partits. Això és motiu de portada per a un diari que publica la noticia a la pagina número 18 i després la fa pública com una de les més remarcables de la jornada. Mentre, en el seu interior, veiem que hi han noticie molt més alarmants que no pas parlar i parlar diàriament d’Esquerra. Per exemple, amb els canvis climàtics, les temperatures de l’aigua i els problemes derivats per la sobre-pesca del Mediterrani, les aigües de les costes catalanes s’han vist afectades per un llaüt de meduses que es preveu afectin a tots els indrets. L’anomenat risc de l’estiu és un fenomen que obligarà a plantejar una captura massiva d’aquests molestos organismes marins i que mediàticament tindria que ser portada de qualsevol publicació que busqui informar de forma no interessada.

Les altes temperatures que es preveuen, el problemes d’exposició al sol, els efectes negatius de la calor i les formes de combatre. Disset pàgines plenes de noticies remarcables fins que arribes a la que fa divuit. La secció de política. Per un costat Esquerra, per l’altre la política de Madrid. Dels problemes interns del socialistes catalans res de res. Que passa amb Maragall?.

I a la pàgina 22 trobem l’altre noticia del cap de setmana: La diada de les FA espanyoles a Lleó. Soldadets de plom, helicòpters tigre, avions amb comandament a distància, els legionaris, la cabra, els regulars i la Guàrdia Civil. Tot una demostració militar. I a la graderia?. Qui representava al govern català?. En tota la pàgina 22 no anomena a ningú. Tant sols un "com altres personalitats d’altres àmbits". Qui representava a la Generalitat de Catalunya?.  Podem llegir les noticies a EL PAIS. Un altre, personalitats d’altres àmbits. Sembla que la noticia estigui redactada per la mateixa persona. Però qui anava de Catalunya?. Ningú?. Es possible?. On es trobava en Montilla?. Segons el diari ABC a la seva portada, "Zapatero no es presenta al dia de les Forces Armades espanyoles". Que em dius?. L’ABC parla a la seva portada d’en Zapatero i EL PERIODICO parla d’ERC. No pot ser. A la web de la Generalitat ningú parla de les FA i a l’agenda del "Presi" tampoc. Quina falta de respecte. Fins i tot la cabra es trobava passejant pel Passeig de Los Peregrinos.

La simbologia nacional espanyolista té la costum d’enarbolar els esportistes a la categoria d’herois. A manca de guerres, en época de pau, reparteixen les medalles entre la gent de l’esport a modus vivendi de qualsevol guerrer o gladiador. 

En època de pau, l’espanyolisme ha trobat un nou prototip d’heroi. Fernando Alonso, Rafa Nadal, l’equip espanyol de bàsquet, Jorge Lorenzo i el Reial Madrid de futbol han estat -en algun moment- estendard d’aquest fet. 

Ahir, a primera hora de la tarda, en el torneig parisenc de Roland Garrós, jugaven un partit de setzens de final en Rafa Nadal i l’Albert Montañés. Un mallorquí i un català. Dos nacionalitats i una sola llengua. O no. A un costat, el símbol, l’estendard de la colonització i a l’altre, un noi barceloní que tenia el mateix dret mediàtic que el seu rival. Al menys pel que fa al torneig que disputaven. Fins i tot més ja que portava més partits jugats. Però no va estar així. Televisió espanyola feia el partit en directe i semblava que recordàvem altres temps en blanc-i-negre. En Rafa arrolla, quin passing, quina força, quins cops. Sense tenir en compta que davant tenia un adversari que mereixia els mateixos adjectius, malgrat ser català i no trobar-se elevat a la categoria sobrehumana d’heroi.

Malgrat parlar d’un esdeveniment esportiu, podríem fer una reflexió comparativa i social del nostre devenir diari. La simbologia espanyola no vol sentir parlar de federalismes. No vol sentir parlar de l’unió de països. L’unió voluntària dels països que la formen. Aquells estadistes amb vocació política han deixat pas a un seguit de polítics entregats a la causa. No pas la causa justa. El dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret universal que la constitució espanyola no contemple i en el decurs dels darrers trenta anys hem vist com "la casta" espanyola s’ha fet un enorme mur al voltant de qualsevol grup que intenti defensar aquest model d’estat. Els propis socialistes catalans, fills del PSC (Re-agrupament) creat l’any 1976 per en Pallach, han vist com han passat a un segon terme. Els que defensaven el federalisme com Pasqual Maragall, Josep Verde o Heribert Barrera, amb els anys han vist com els Celestino Corbacho, Manuela de Madre o José Montilla s’han fet amb el comandament del PSC i han variat la seva doctrina política fins a l’extrem de convertir el nostre país en una sucursal. 

La Copa Davis i Tommy Robredo han estat uns dels darrers episodis nacionals. Un bon dia, l’olotí Robredo, va decidir no anar amb l’equip espanyol i va rebre profundes crítiques. Sense expressar cap mena de voluntat política i parlar sempre del seu sentit professional, Robredo va estar criticat per no sacrificar la seva vida a favor de la defensa espanyola. La famosa Armada. El propi capità, Emilio Sánchez, va fer unes declaracions poc afortunades. El mateix Emilio que en el Torneig Godó del 99 em negava la seva signatura a favor de les seleccions esportives catalanes, afegint que ell era "fatxa". En Tommy segueix viu a Roland Garrós, però no s’ha convertit en símbol de la pell de brau. El propi Carles Puyol ha vist com en Sergio Ramos agafava el relleu del prototip caspós i defensor de l’unitat imperial espanyola.

Ja n’hi ha prou. Som com som i ens mereixem un respecte mediàtic.

Fa temps. Des de que Esquerra va superar i trencar certes barreres en intenció de vot. Des de que Esquerra va deixar les pàgines de la secció de cultura i la secció comarques. Des de que Esquerra lidera en solitari l’intenció de país. Des dels darrers 6-8 anys, els catalitzadors d’opinió i els poders fàstics de la pròpia Catalunya, s’han bolcat de forma acarnissada en crear polèmica i voler mediatitzar el creixement i desenvolupament d’un partit polític que representa un model de govern que lluita i recolza els sectors socials més necessitats i més febles, sense oblidar mai que el nostre repte i el nostre sentit és aconseguir una utòpica independència. I es que conselleries com ara Benestar i Família, Sanitat, Ensenyament, no son conselleries de rics. A qui li importa tenir un CAP correctament dimensionals, un Institut públic o uns serveis d’atenció de la gent gran assequibles. A quin sector social interessa tot això?. Qui porta els seus fills a les escoles públiques, fa cua per a les visites d’un metge de capçalera i utilitza les atencions domiciliaries de Salut?.

No em cansaré en dir-ho i repetir-ho. Les polítiques d’esquerra, dels partits d’esquerra, s’han de demostrar sobre el camp i no en teories i fulletons. I si una cosa dolenta tenim els membres d’Esquerra és la nostra honestedat, sacrifici i ganes de treballar pel nostre país. Podríem fer un repàs general d’alguns polítics i ens portaríem sorpreses. A quina escola porten els seus fills?. Quina mena d’assegurança tenen?. En fi, que els diaris que influeixen de forma mediàtica entre la població, pretenen donar una imatge "folklòrica" d’Esquerra i malauradament hi ha molta gent que no surt al carrer i tant sols s’assabenta del que passa, quan llegeix el diari. Per a saber el que veritablement succeeix a casa nostra s’ha de trepitjar el carrer i olorar la terra.   

Avui, el molt honorable president de Catalunya, ex-ministre d’Industria a Madrid, tallará la beta i repartirá petons i abraçades.

 Ja la tenim aquí. Avui obren les portes i el proper dimarts dia 5 de juny, les tanquen amb els primers 500 reclusos dins. Avui, el bon amic secretari de Serveis Penitenciaris, senyor Albert Batlle tindrà l’honor de posar en marxa un dels seus projectes. La nova presó Brians-2 vindrà a cobrir la manca de places i la saturació que hi ha a la Model de Barcelona. Un ex-corredor de fons posat a fer de director de presons, executarà la primera fase del Pla Director d’Equipament Penitenciaris i obrirà al mon aquest nou recinte destinat a acollir 1500 places en un espai de 111.000 metres quadrats i que, tot vol indicar, es nodrirà majoritàriament de presoners de llarga estada.  

Un projecte inclòs en el Pla Director d’Equipaments Penitenciaris i que a pres forma a partir del 2004, moment en que es fa el traspàs de competències en matèria penitenciària i s’endega el compromís a trobar solucions a la manca de capacitat dels centres. En total, tres presons es veuran afectades: Can Brians, Quatre Camins i la nova presó de Sant Joan de Vilatorrada. I la població amb privació de llibertat rondara els 10.000 a finals d’aquest any.

Doncs be, Esquerra no vol aquesta nova presó. Segons el redactat del Pla Director de presons, diu que s’ha de distribuir per tot el territori de Catalunya els equipaments penitenciaris, com a instruments de política social i de servei públic d’interès general.

Frases com ara, les regions o vegueries amb més densitat demogràfica han de disposar d’equipaments penitenciaris. Voluntat de transparència i de diàleg amb les autoritats locals. Prejudicis i estereotips negatius derivats de la ubicació d’una presó. I de forma definitiva, la millor de les frases:

Cal emprendre iniciatives dirigides a regular una sèrie de compensacions per a aquells municipis que acullen aquests equipaments.Això volia jo. Saber quina compensació rebrà el poble sesrovirenc en compensació per tenir no una presó, dues. Quan parlàvem i comparàvem situacions ho fèiem per aquest motiu i ho tornem a repetir. Tenim la presó més gran de Catalunya i de la resta d’equipaments de l’administració central que?. La distribució definitiva de presos quedarà així: Regió Metropolitana – Can Brians 3000 presoners. Quatre Camins 1500. Girona 150. Figueres 180. Lleida 1000. Tarragona 300. Un dels pobles més petits de les comarques properes a la Regió Metropolitana ha vist com ES duplicaven. això significa que les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme, Vallés Oriental, Vallés Occidental, Alt Penedès, Garraf, Anoia, Bages, Osona, Berguedà i Solsonès. Gran part del territori més poblat de Catalunya, on tenim tres presons com son Quatre Camins, Can Brians 1 i 2 i La Model. I que en el decurs dels propers 4 anys, veurà com neix la presó dels Llorers a Sant Joan de Vilatorrada i desapareix La Model.

On son les esmentades compensacions?. Una circumval.lació que allunyi el tràfic de pas. Un ambulatori i un servei de metges correctament dimensionals. Unes instal.lacions esportives correctament dimensionades i perfectament preparades, una residència per a la gent gran accessible i un Centre Cívic útil i polivalent, uns equipaments educatius perfectament dimensionats i uns trens de rodalies cada 15 minuts. Aquestes son les compensacions que Sant Esteve Sesrovires te menester.  

Els acords municipals cada cop es fan més difícils. Ningú se’n fia de ningú. És com una partida de pòquer. Tots tenen quelcom que amagar.

Ara toca negociar. Tot el país es troba en període de negociació. Tot el país espera el resultat, per a després neguitejar i adonar-se que a nivell de govern tant sols queden dos blocs: Els que governen i els que es troben a l’oposició. Cada bloc el poden forma més d’un partit, però en definitiva tant sols es recorda aquest fet. Parlo sempre a nivell de carrer. A nivell de poble.

I es que el model polític es pot traslladar a cada casa. Hi han els que governen la casa, normalment els caps de família però no pas sempre. I els que es troben a l’oposició, gairebé sempre els més joves de la casa. I es que una casa és el primer esglaó on es fa política. On es comença aprendre a negociar. Un estira i arronsa constant i que ens serveix a molts com a base o punt de partida. On ens fem forts o febles, segons els resultats o el caràcter dels que es troben a l’oposició.

L’altre dia, sense anar més lluny, una psicopedagoga ens deia que davant d’un govern familiar sempre s’ha de negociar amb l’oposició i sempre s’ha d’arribar a un acord, a un pacte, a un contracte, a una signatura d’intencions on tots tinguin el seu objectiu i el seu premi. Com a qualsevol empresa, com a qualsevol govern municipal. I es que tant difícil és manar com fer oposició. Aquestes paraules et poden induir a pensar que al final tot és com una gran empresa. El país és una gran empresa i a qualsevol empresa el que s’ha de demanar son resultats. Passar les comptes i planificar el futur més immediat i preparar-se per als canvis importants que poden venir. I com a la política, a cada casa també hi ha un alt índex d’abstenció. Sempre hi ha part de l’unitat familiar que adopta postures d’abstenció i deixa en minoria o feblesa una de les parts. L’estira i arronsa, els retrets, els recordatoris, la manca de diàleg. No cal anar molt lluny per aprendre que fer política és molt difícil, no cal sortir de casa. 

Diuen que tot té un preu, la revolució també i no es pot nadar contra corrent

Els darrers dies, després de les eleccions municipals, hem escoltat i ho seguirem fent, que s’ha de trobar els motius que porten fins els alts índex d’abstenció.

És curiós fer un anàlisis per adonar-nos que els bipartidismes, tripartidisme i altres acords post-electorals porten a generar un desànim general que fins i tot fa pensar que la gent prefereix una majoria absoluta davant els possibles pactes i les possibles revolucions. Sense anar més lluny, tenim el cas de Martorell on en quatre anys s’ha capgirat el govern municipal. I això ens ha de servir per a properes fites. El poble vol estabilitat, tranquilitat, governabilitat i seny i els partits, sobre tot d’esquerra, no donem la sensació de ser capaços d’arribar a posar-nos d’acord i liderar un govern social, solidari i respectuós. És curiós?. Doncs si. Mentre tot sembla dir que és fàcil trobar un acord social, nosaltres fem tot el possible per a demostrar que això no és així i ens acaba passant factura.

I per què?. Heu pensat quina és la finalitat, el desig de molta gent que s’auto-anomena d’esquerres?. Heu pensat quin és el model de vida que un desitja per a la seva vida?. La seva, no pas la dels demés.

És difícil arribar a la societat actual amb un missatge socialment correcte. Volem conservar els espais públics, volem un model mediambiental natural i sa. Volem un model d’organització que atorgui igualtats, independència i solidaritat. Però quan un partit d’esquerres governa, que fa?. Procura el be, l’igualtat?. Que fa el Partit Socialista que poc a poc s’ha anat fent amb una gran part de la governabilitat del nostre país, de la nostra terra?. Veritablement fa una política d’esquerres?. Atorgar gratuïtament terrenys per a fer una escola privada, és una política d’esquerres?.

No vull posar més exemples, però tots ho podeu veure en el dia a dia. Les polítiques d’esquerra, el primer que han de fer és tenir les coses clares. Tant quan es troben a govern, com quan ho fan des de l’oposició. Estem farts d’escoltar aquella famosa frase de: "Però tots sou iguals". "Tots faríeu el mateix". "No hi ha un pam de net".

Des del meu ascó de regidor, vull que això sigui diferent i crec que és possible. A la política s’ha d’aportar el millor d’un mateix sense esperar res a canvi. Hi han que no creuen en aquestes premisses, però cal intentar-ho. Cal donar tot de si i passats els primers quatre anys, es podrà fer balanç i escoltar l’opinió de la ciutadania.

Els revolucionaris en temps de pau no tenen futur i a la ciutadania li fa por pensar en que hi ha algú que ho vol posar tot potes amunt. Si més no, el passat diumenge varen tenir l’oportunitat de fer un canvi a Sant Esteve Sesrovires i ho van deixar tot igual. Sense entrar en valoracions de que és millor o pitjor. La majoria pensa que tots som iguals.

Veritablement ho som?. Jo crec que no, però….. El poble mana.

Aquell model de poble, aquell model de país.

Diuen els entesos que els nacionalistes del Baix Llobregat ho tenim dur, difícil i complicat. Vivim soterrats en una comarca que ha vist créixer els polígons, les industries i els centres de negoci. Una comarca que pateix com cap, les manques i els deterioraments progressius. Sense anar més lluny: Transport de Rodalies, Comunicacions, Peatges, Serveis, Equipaments, etc. Una comarca que pateix com cap els problemes generals i genèrics i malgrat aquesta sensació, s’aferra a seguir creient que viure lluny de casa i sentir-se com a casa és possible. I ho és per què ha fet el seu entorn a mida. Malejat. Una gran bombolla que ja ha creuat els propis límits comarcals i s’endinsa cap el Barcelonès, el Vallés i altres comarques veïnes. Fins i tot s’ha fet amb la Plaça Sant Jaume.

Aquest cap de setmana m’ha quedat clar. No existeixen les ideologies, no existeixen els partidistes, no existeixen els fets i les formes. Tant sols existeixen els cants de sirena. Els Valencians escolten els cants de les sirenes que prenen el sol i naveguen en vaixells de luxe, evitant travessar la seca Albufera. Els Barcelonins posen l’orella prop les roques del trenca-onades i els peus a remull a la sorra del Cap de Sant Sebastià i els sesrovirencs, d’on venen els cants de les nostres sirenes?. Ai, les nostres sirenes. Les nostres sirenes no fan soroll, però es fan escoltar a la seva manera. Assegudes un cop en el seient de l’acompanyant d’algun camió color vermell, altres cops ho fan de forma escridassada des d’algun silenciador trencat, altre cops des del xiu-xiu d’un bon cop de swing amb un ferro 4. Però això si, elitista o no, la sirena de Sant Esteve fa servir els steps, els xorros relaxants i la bicicleta que no et porta a cap lloc. Que faríem sense sirenes !!!! 

Ja sabeu com va això de les valoracions post-eleccions

Sentireu dir coses que no quadren amb la vostra visió, sentireu dir que tots guanyen. Per a començar vull agrair a tots els sesrovirencs la participació que han dut a terme, pel damunt de la mitjana catalana. I en especial vull agrair als 251 sesrovirencs que han confiat en la gent d’esquerra, en la nostra gent, en la gent de casa. Doncs be, la sensació que ens queda és doble. Podríem tancar els ulls i dir que hem pujat, que en percentatge hem anat molt bé, però cal tenir visió més amplia, visió total. Que ens importa, el partit?. No, senyors, no. Ens importa i ens interessa el poble. Sant Esteve Sesrovires. I dir que estem contents i feliços és dir mentides. Aquest no és el model que volem. Tant sols ens queda una esperança, pensar que aquesta majoria absoluta ha d’ajudar a una persona independent i honesta a lluitar contra la maquinaria socialista que tot ho controla i tot ho gestiona. Ha de servir per a que el pròxim alcalde digui, aquí estic jo !!!.

Treball, gestió, dedicació, transparència i honestedat. Això és el que reclamem i demanem al futur alcalde. Res de projectes anti-natura, res de projectes antisocials. Volem un model de poble sostenible i lluny dels poders fàstics empresarials i econòmics.

I ara que?. Doncs des d’Esquerra comença un nou període encisador. Quatre anys de pre-campanya i a pensar en el 2011. Queda lluny?. Si. Però en quatre anys hem de treballar per a dir i fer públic tot allò que és dolent pel poble, hem de vigilar i oferir els nostres coneixements per a impedir que es facin malament  les coses. En definitiva, hem de posar cura del tot plegat.

El proper dia 1 de juny, tallen la beta de la nova presó.

Per què serà?. Porten un munt de dies fent inauguracions, tallant la beta, primeres pedres, paelles populars, etc. Però la posta en marxa de Can Brians 2 s’ha deixat per a la setmana següent a les eleccions municipals. Just el següent diumenge.

En el debat municipal d’ahir, l’alcalde del nostre municipi intentava passar de llarg davant qualsevol crítica a les darreres actuacions urbanístiques que han representat la pèrdua de qualitat de vida, la pèrdua dels benestar de les nostres families i sobre tot, la pèrdua de territori natural. Doncs bé, quan ja ningú de la resta de representants polítics teníem l’oportunitat de dir la nostra, l’honorable alcalde Sr. Enric Carbonell va dir una autèntica barbaritat. Fruit del seu enorme desconeixement i fruit de la clara falta de criteri formatiu entre els seus assessors i assessores. Aquesta barbaritat girava anvers la nova presó.

Segons l’alcalde socialista, Esquerra Republicana de Catalunya hauria votat a favor de la nova presó. A favor?. A favor d’aquest gueto?.

Sr. Carbonell, Esquerra sempre es va mostrar en contra de la presó i segueix mostrant la mateixa postura. Un projecte que va néixer sota el mandat convergent, devia veure la llum dins del nou mandat. Una conselleria que passaria a mans del Sr. Albert Batlle, al que tinc el disgust de conèixer quan jo estava a la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes i en diverses oportunitats em va dir que ell no signaria mai aquella proposta, doncs bé la conselleria del Sr. Batlle va tenir l’oportunitat d’aturar o modificar aquell macroprojecte i tant sols va rebre l’oposició d’un membre del seu partit, el Sr. Galceran.

En definitiva, quan parlem hem de tenir les dades sobre la taula i tenir uns assessors vàlids, preparats i seriosos. Sr. Carbonell, Esquerra ni volia ni vol aquest complex penitenciària que ens ha convertit en la vila catalana  amb un índex de criminalitat més elevat, encara que alguns els tinguem "tancats".

Així que, la gent d’Esquerra podem anar amb el cap ben alt en defensa del nostre territori. En defensa de Sant Esteve.

Ja tenim format, moderador, data i espai

Després d’anar darrera uns quants dies, sembla que el debat serà una realitat. El proper dimecres, a les 18 hores, a la Sala Domènech Estapà es durà a terme el reclamat debat. Com l’espai triat és de reduïdes dimensions i tècnicament TV10 no es troba preparada per a emetre en directe, s’ha decidit que la gravació integra del debat es passi a les 9 del vespre per televisió i ràdio.

Això significa que tots els sesrovirencs tindran l’oportunitat d’escoltar els diferents candidats. Cada candidat tindrà 1 minut de temps per a exposar les seves propostes sobre SALUT i BENESTAR; HABITATGE; BARRIS i MOBILITAT; MODEL DE CREIXEMENT; EDUCACIÓ I CULTURA; FUTURS EQUIPAMENTS. Sis blocs en els que després d’exposar s’obrirà un torn d’1 minut per a cada grup, on podrà debatre les diferents propostes d’altres. En acabar, la gent de TV10 es desplaçarà fins els seus estudis i emetrà el debat.

Pel que fa al moderador, ha estat triat en Pere Sanz, sotsdirector d’informatius de COMRàdio.

Esperem que regni el respecte i l’ordre entre tots els grups polítics del nostre poble.

Hi ha per a llogar cadires. No tenen cap mena de vergonya. Van a sac !!!!.

En les darreres actuacions -no parlo pas d’un grup de música ni un grup de teatre-. Parlo de les actuacions polítiques de la gent que està a govern. La gent que porta d’excursió a 400 avis amb els diners de tots els sesrovirencs, just el dia abans del periode electoral. La gent que penja els cartells 15 dies abans. La gent que organitza un ple extraordinari per a requalificar uns terrenys i ho fa una setmana abans del periode electoral. La gent que te parat el poble tres anys, a l’estil de les macroempresses immobiliaries que congelen la venda d’un pis que ha estat cedit en exclusiva. i de sobta ara té el poble potes amunt. La gent que suspen el ball del Casal de la Gent Gran per a no coincidir amb el seu acte polític. La gent que utilitza l’amistat per aprofitar-se de la gent. La gent que de cop i volta endega tot un seguit d’obres i a saber com i qui tindrà que aguantar els proveidors quan arribi el dia que vinguin a cobrar.

Hem d’acabar amb els guetos actuals. Hem d’acabar amb els guetos dels pobres, dels rics i dels immigrants

Ara fa 10 anys, donava un cop de ma en una empresa informàtica regentada per un amic de joventut. La seva clientela era majoritariament de Santa Coloma de Gramenet i dels barris badalonins de La Salud, Sant Roc i Llefià. En aquella época, ja tenies la sensació de trasllat. Era com entrar en un altre mon. Un mon en que la majoria vivia de cara al carrer. Terrasses en els bars, gent amb la cadira a la porta de casa seva. Els nens jugant fins molt tard. Tenies la sensació d’entrar en un gueto.

Després dels anys, amb els canvis propis d’una societat modernitzada i estereotipada, veiem com cada cop proliferen més i més aquesta mena de convivència en format gueto. S’aixequen grans comunitats d’estatus personal i racial. Sense anar més lluny, Sant Esteve ha vist com creixien grans guetos en el seu terme. Pisos on predominen els immigrants, zones tradicionals del poble i un enorme gueto d’alt standing, reservat per a un nivell de vida elevat.

Des d’esquerra tenim molt clar que s’han de trencar aquests guetos. S’han de gestionar els oportuns recursos per a prioritzar la recerca de model de futur que volem per al nostre poble. Construïr un espai plural i acequible. Conviure les diferentes realitats de la forma més armoniosa i desfer qualsevol estri que ens intenta dividir o separar. Res de limitar l’espai d’un u altre. Res de privatitzar l’entorn. Res d’aixecar murs i xarxes. Fem un poble de tots !!!!.

Tenim un poble petitet, però amb televisió local i hem d’aprofitar el moment.

El proper dimecres, a partir de les 20 hores, en el lloc per decidir a la reunió que es durà a terme aquesta tarda, el poble sesrovirenc tindrà l’acte central de la campanya electoral. Un debat on han estat convidats tots els candidats a l’alcaldia i que es podrà dur a terme després de que Esquerra i l’Entesa hagin presentat la corresponen demanda a través d’una carta a l’ens en qüestió i després de confirmar aquest fet des de la Junta Electoral.

El poble de Sant Esteve té el privilegi només reservat a uns quants pobles de Catalunya, de tenir una televisió pública i local. Una televisió que des d’Esquerra volem convertit en la televisió digital de tot el Baix Llobregat Nord. Una televisió que s’ha d’aprofitar i garantir que utilitzen tots els mitjans a l seu abast. Amb independència, claredat, llibertat d’expressió i professionalitat és possible aconseguir un mitjà bàsic per a tot municipi.

El 23 debat i el 27, de bat a bat. Fem un poble de tots.

En el decurs de les darrers legislatures, els joves han estat els grans oblidats.

Si fem un repàs general, veurem que les grans inversions de Sant Esteve Sesrovires, s’han realitzat encarades cap un sector social que no és pas el sector més jove. Els nostres infants i joves han vist com cada cop quedava més reduït i anticuat l’espai destinat a les seves activitats, el seu lleure i el seu esplai.

Sovint, des d’Esquerra, diem que l’esport i les activitats culturals son el motor social del nostre poble. Els partits d’handbol, el teatre, les escoles esportives, el futbol dels diumenges pel matí, etc. Esdeveniments que donen vida i caliu els caps de setmana i que sense aquestes activitats encara tindriem una sensació molt més amplia de la manca de llocs on fer trobades, reunions, tallers o simplement petar la xerrada.

Seguim sense un Centre Cívic digne -malgrat iniciar les obres amb tres anys de retard-, les instal·lacions esportives tenen més de 20 anys i s’han quedat ridiculament petites. El teatre, sales d’exposicions permanents, espais polivalents, etc. Des d’Esquerra farem realitat totes aquestes necessitats i ho farem per la necessitat de recursos. Un Centre d’Oci i activitats lùdiques com pot ser ball, concerts. Organitzar i subvencionar sortides a la neu, a recitals de música, macroconcerts, esdeveniments esportius. Un fòrum útil, efectiu i utilitzable racionalment. Trobades amb joves d’altres municipis, un bus municipal de nit. Tantes i tantes coses que hores d’ara es neguen. Els joves son el futur del nostre país i els hem de cuidar i motivar.

Manquen set dies i entrem a la recta final de la campanya electoral.

Per un Pla Estratègic del que s’aconsegueixi extreure el model que volem. El Sant Esteve Sesrovires que volem. Aplicant els criteris  sostenibles que ens recomana l’Agenda 21. Per un Habitatge digne, a preus dignes i en llocs dignes per als nostres joves. Per uns equipaments municipals perfectament dimensionals pel volum actual d’usos. Per uns equipaments i un servei d’altres administracions com calen i amb els recursos adients. Per un entorn respectat i respectable, posen cura dels nostres indrets hores d’ara en perill. Per un poble tranquil, segur, sense tràfic de pas pel ben mig dels seus carrers. Pel tot plegat, manquen set dies on els sesrovirencs tenen el dret a decidir. El dret a democratitzar l’Ajuntament, el seu govern i la seva transparència econòmica i social.