EL BLOC DE L'ADRIÀ

Sense encendre el misto, sense calar foc a res, perquè perduren les monarquies europees i qui les ha legitimat?.

Les monarquies europees s’han perdurat en el temps com a simples factors mediàtics i irònicament ens hem acostumat a conviure amb unes famílies que tant sols es dediquen a procrear i a intentar perdurar en el temps. Te sentit mantindre i legitimar un règim que ha estat empoltronat per un anterior règim antidemocràtic com és una dictadura?. Qui va escollir aquest rei?. Qui ha decidit que després d’un, vindrà un altre?. I el dret de l’autodeterminació dels pobles?. On és el darrer règim democràtic, escollit pel poble?.

Que les forces paramilitars es dediquin a enxampar a tots aquells que es declarin antimonàrquics i fins i tot, cremin alguna fotografia. I si la fotografia és d’algun monarca monegasc?. És delicte?. No podem conviure amb la faràndula de cada dia i portar a l’extrem la protecció reial. I si mes no, si estem parlant dels monarques espanyols i nosaltres som catalans. Perquè ens hem de sentir representats?. Perquè ens han de jutjar?. Quina diferencia hi ha de Mònaco o Londres a Madrid?. És un principat?. La foto del príncep hom pot cremar?. Com va tot això?.

Pobre Lady Di si aixeques el cap !!!!!!!!! 

Ja ens tenen acostumats des dels Ajuntaments, ara tocar "fer-la" des de la Moncloa. "Bat-ho a l’olla".

Vinga som-hi!!!!. Una de nova. Quina poca imaginació política aporten els socialistes. Tot son subvencions i ajudes per a convèncer l’electorat que son els millors. Que ho fan molt be. Al final anirem a "demanar" diners per a qualsevol cosa. Ajuts pels llibres de text a l’Ajuntament. Una subvenció per a tenir un fill. Ara pel lloguer. No teniu la sensació que algú ens pren el pel a tots plegats?. Ara et dono això, ara no t’ho dono. És com quan érem petits el que tenia la pilota es muntava el millor equip i si no estàvem d’acord marxava amb la mimba i ens quedàvem tots amb un pam de nas.

La política ha d’esser quelcom més seriós. Una autèntica política de lloguers socials, sense límits de temps, sense tràmits. Els preus dels pisos de lloguer sota uns acords de govern que possibilitin uns guanys a totes les parts. 48 mesos?. Que curiós, tant sols 4 anys. El mateix que dura un període presidencial. I els llibres de text?. A Sant Esteve han decidit des de les passades eleccions municipals, fer un ajut del 50% dels llibres amb un límit actual de 75 eures. Demana els papers, porte’ls al consistori, però tu primer els pagues. Doncs no. Facilitats per a la gent. La pròpia Generalitat ha de encapçalar aquest projecte. Els llibres de text gratuïts, negociats directament amb les editorials i sense utilització electoralista.

Hi ha quelcom que em genera una insuperable dubte. On va la Maria de la Pau?. D’on be?.

En el decurs del proppassat 11 DE SETEMBRE i amb les primeres pàgines de l’edició del diari Avui, em vaig quedar garratibat en llegir l’article de la Maria de la Pau Janer. Candidata a les passades eleccions autonòmiques com a representant del Partit Popular Balear i que en el seu darrer article fa una defensa de la seva identitat i de la seva llengua. La llengua catalana. No entenc res. Vaja, entendre si que ho entenc. Perquè com ella hi han uns quants, segons bufa el vent es posen una carota o un altre. 

Dir que estima la llengua d’Ausiàs March, Salvador Espriu, Andrés Estellés o Miquel Costa i que s’emociona quan arriba la Diada de Catalunya, em sembla molt be. Però…. Hi ha alguna cosa que no lliga i quan diu allò que…. Aquests dies, he sentit a parlar de desànim. Creix la idea que Catalunya a vegades sembla una nau a punt d’enfonsar-se. Hi ha pessimisme, una certa tristesa a l’ambient. No importa. Recordem les paraules dels poetes, que ens diuen que no cal defallir, que l’esperança sempre és el millor horitzó.

Renoi, quanta raó pot tenir!!!!. Parla d’ella?. Com es pot dir o anomenar, el fet de participar políticament parlant com a musa de Ciu i després com a candidata del partit Popular?. Tot seguit, diu la Maria de la Pau, "No volem ser venedors de fum, ni tampoc inventors de futurs impossibles". Ho sento Maria de la Pau, però amb gent com tu, el desànim i els venedors de fum es poden quedar sense feina. Les idees, els sentiments i les formes de pensar son molt més arrelades. Per a dir el que dius a l’edició del 11 de setembre s’ha de sentir quelcom i s’ha d’obrar en conseqüència. Per cert, que diràs a l’edició del proper 12 d’Octubre?.

Enguany s’han complert 300 anys de la Batalla d’Almansa, enguany es compleixen 30 anys de la primera celebració de la Diada democràtica post-franquista.

Aquell crit: "Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia". Han passat 30 anys d’aquella gran manifestació. Amb tota la família caminàvem, des de l’Arc del Triomf, per la Ronda Sant Pere. Una munió de gent sortia al carrer com afirmació del desig general. L’afirmació d’un fet nacional. El poble volia, desitjava  recuperar el que 300 anys abans ens havien pres les tropes borbòniques per les armes.

Noms com Rafael de Casanovas, el Consell de Cent o el general Villarroel perduren com herois del poble català. I com a senyal de record, la majoria dels pobles de Catalunya s’han nodrit de carrers, casals, escoles i places, on el nom d’aquells herois perduren. I a Sant Esteve Sesrovires?. El nostre poble segueix mancat d’espais on els seus ciutadans tinguin el record i el lloc on oferir una ofrena. Els sesrovirencs, gràcies a la insensibilitat municipal, es veuen mancats d’allò que forma part de la nostra història i cal guardar respecte.   

Des de dos indrets molt diferenciats, s’intenta transmetre una catalanitat personal pel sols fet d’anar a un Aplec de Sardanes durant la Festa Major del poble.

En pocs dies, ahir al vespre, escoltava la segona persona que em retreia personalment la manca de catalanitat de la gent d’Esquerra. En aquest cas la meva manca. I sabeu perquè?. Perquè en el decurs d’aquella tarda, l’únic acte amb simbologia pròpia dels Països Catalans, com és un Aplec Sardanista, jo no estava. Sense saber motius, raons o simplement oblit, aquella persona que autos anomena catalanista pel fet d’assistir a una ballada de sardanes, neguiteja pel reducte que representa incloure una celebració tant nostre com ara una ballada a les vuit del vespre. Entre la cercavila dels gegants i el correfoc. Així, ficada amb calçador per a callar aquelles veus, com la meva, que ens queixem de l’organització d’un acte flamenc i que el plat fort de la Festa Major 2007 sigui l’actuació d’un grup flamenc-rock anomenat Los Delinquentes. Com si amb Can Brians 1 i 2 no tinguéssim prou.

Gairebé 5000 persones, el poble tot plegat té 6.500, omplien de gots de mig litre, puntes de cigarreta i herbes aromàtiques, vidres trencats, algun retrovisor i soroll fins quarts de vuit del matí. Dels 5000, més de la meitat no eren del poble. La meitat?. Tres quartes parts com a mínim no eren del poble. Flamencool, etc. Un estil de música que arrossega un estil de seguidors poc donats a sintonitzar amb el ruc i molt més amb el brau. I el cost?. Quants concerts amb gent d’aquí surten amb el cost d’aquest grup. El Canijo, El Pozo i des de el 2004, sense er Migue. Fins pa poc, tres nois de Xerez damunt de l’escenari i un símptoma patològic que aquest model és el que volen escampar arreu dels Països Catalans. Més Estopa. 

Ja sabeu, hi ha gustos per a tot. El meu no és pas aquest.

Municipis de Catalunya, a l’empar de la facultat que atorga els acords municipals, han endegat una política mediàtica a favor de la subvenció dels llibres de text a compta dels seus propis pressupostos.

http://www.cult.gva.es/gllibres/docs/OrdeGratuidad_DOCV.pdf 

Mentre comunitats com ara la Valenciana, amb l’ordre publicada el 6 de juny de 2007 i segons la Llei Orgànica 2/2006 de 3 de maig, han posat en marxa el programa de gratuïtat dels llibres de text per a l’alumnat de l’Ensenyament Bàsic en els centres sostinguts amb fons públics de la pròpia Comunitat Valenciana, pobles de Catalunya des de les darreres eleccions municipals i amb una clara intenció mediàtica de cara a la recaptació de vots, endeguen campanyes de subvencions dels llibres de text.

Sant Esteve Sesrovires és un d’aquest pobles. Des l’any 2006, els joves estudiants reben una subvenció lineal de 75 eures. Just?. Social? Correcte?. Un ajut que no té en compta criteris de desigualtat i sense tenir present evitar les desigualtats per factors socials, econòmics, culturals, geogràfics o ètnics, ha decidit que aquest ajut sia per als estudiants d’escoles públiques i tant mateix, per als d’escoles concertades. Ajuts directes amb el sols fet d’esser empadronats al municipi. Greu error !!!!. O intencionat error?.

La política dels ajuts dels llibres de text creiem que han d’anar lligats amb altres projectes i programes de recuperació de llibres de text, amb una bossa reciclada i sempre sota el bon govern de les pròpies escoles i instituts.

Fàcil seria tractar aquest ajut utilitzant la relació dels alumnes que han estat matriculats en els propis centres i crear una comissió de seguiment i avaluació d’aquest programa. Una comissió que estaria formada pel Regidor d’Ensenyament de l’Ajuntament, els Caps d’Estudi de cada centre públic del municipi, un representant de cada Associació de Pares i Mares i representants del futur Consell Escolar Municipal.

Moltes son les desigualtats que es generen en aquesta mena d’ajuda que s’ha creat. Per exemple el cost dels llibres, no es pot comparar el cost de 1er. de Primària amb el cost de 3er. de Secundària.

En definitiva, una comunitat governada per un partit de dretes com és el "pepe", ens porta un considerable pas endavant en aquesta matèria i amb moltes altres. Mentre al nostre país ens dediquem a demanar el que es nostre i ens neguen, la gent del País Valencià va fent tot xinoxano i ens refrega el seu bon rotllo mediàtic.

Pineda de Mar, ha fixat els ajuts màxims en 55 eures per a l’educació infantil, 120 eros per al cicle inferior i 140 eros per al cicle superior de Primària. Abrera, Santa Coloma de Gramanet, Sant Esteve Sesrovires, etc.

El cas d’Abrera és clar. Paguen el 50% del cost dels llibres a les AMPAS dels col.legis públics i els pares d’alumnes quan retiren els llibres tant sols han de fer front al 50% del cost, sense necessitat de portar factures, omplir fulls, etc. Estalvi de tràmits administratius.

Però al final, tot queda a mans dels castigats pressupostos municipals quan el projecte de gratuïtat i bossa de llibres reciclats tindria que venir promocionat i regulat per la Generalitat de Catalunya.

Sembla que el neguit dels propers mesos s’ha fet palès a Madrid i espera incentivar Catalunya amb un goteig d’engrunes que ens facin callar i tan mateix, serveix de promoció.

Primer ens donen 2500 eures si procreem a partir del dia 3 de juliol d’aquest mes, els del dia 2 res de res. Ara ja podem follar. Glubs, perdó. Després diuen que el proper mes de gener ens donaran els trens de rodalies , i de pas ens donaran pel sac, ens passaran el TAV per sota la Sagrada Família en senyal de beatificació eterna d’aquest mitjà que porta tanta i tanta cua, faran ministres a un parell de sociates de pro per a demostrar que no tenen res en contra de Catalunya, els aeroports vindran després dels nadales i si queden ganes, potser programen el veritable retorn dels papers de Salamanca per al proper lustre acadèmic. Si que és bona aquesta gent de Madrid. Sí, senyor!!!!. És bona de veritat.

Ja tornem a tenir les polítiques de compra-venda. Aquelles que volen ser mediàtiques davant la gent del carrer i es riuen dels que seguim la política diària de prop. I es que la política dels xecs eren polítiques considerades de dretes i ara s’han eixamplat cap el centre socialista. Si tens un fill, si en tens tres o quatre, si el portes a la guarderia, etc. Sense anar més lluny, tots els nens sesrovirencs tindran una subvenció de 75 eures, estiguin en escoles públiques o concertades. Tant si val. Els pares que porten els seus fills a Sant Sadurní o Olesa de Montserrat, que paguen menjador, transport i ensenyament concertat, podran tenir els mateixos drets que els que portem els nostres fills a l’escola pública. I sabeu qui mana a Sant Esteve?. El PSOE !!!!. No, no, convergència s’ho mira de molt lluny. Política social?. Política d’esquerres?.

A que juguem?.

Es possible que els medis de comunicació amaguin el que podríem catalogar com a diferències de criteri dins dels polítics socialistes i la reaparició dels vells elefants del PSC?

 Primer ha estat en Maragall i ara un altre Ciutadà que demanava el Canvi, ha tornat de fer les europees i vol aglutinar una tendència que en els darrers temps ha desaparegut.

Els "pijus" socialistes no acaben de pair l’ostracisme en el que han caigut alguns dels històrics. El cementiri d’Elefants ha revifat, els vells mamuts esmolen les seves dents per a seguir la senda i ho ha fet amb una plataforma en pro d’alguna cosa que, hores d’ara, s’ha esvaït dins del tarannà i les ideologies socialistes. Catalanisme?. Nacionalisme?. Un partit d’esquerres?. Els personatges de les esquerres socialistes espanyoles que s’han desenvolupat dins del PSC, s’han fet amb les cordes que governen el partit i el que és pitjor, el país també i han deixat en un segon pla als que ara volen aprofitar-se del moment i anar de catalanistes light per a passar el rastell i escarbar els índex d’audiència per anar a la recerca dels desil·lusionats amb idees sense cap mena de pudor. El que interessa és el vot, fer calaix. Després ja faran pactes i l’ullet a qui calgui. S’aniran a Madrid a dir "si woana". És la política de governar perquè si, sense tenir una ideologia pròpia. Ara es porta anar de "piju", demà de "iuppi" o dintre d’uns dies anirem de "cumbayas". Tenen l’armari ple de vestimentes.

Quin socialisme i quin mirall per a la resta de ciutadans és això de portar els nens a les escoles de la Bonanova i tenir el títol pels Químics de Sarrià. No serà allò de que som el que som de portes en fora i a casa, sopem bé, amb quatre servents i amb coberts de plata. 

Raimon. I en Narcís?. Que no vindrà a sopar en Narcís?.

Hem encetat el mes de juliol i tothom parla de maletes. Els diaris, a la botiga, a la feina. Ara toca pensar en fer les maletes i anar amb la música a un altre part.

 Renoi amb les maletes. Sembla que a l’aeroport del Prat han decidit que la gent ha d’anar de rebaixes. Només fan que perdre maletes i més maletes.

Amb l’enrenou que ja tenia a casa, només faltaven aquestes noticies. I si ens perden les maletes?. Que farem?. I si es queden a Barcelona?. O les deixen a Ginebra?. Quantes maletes podem portar?. Fins quant ens poden pesar cada maleta?. Que puc posar dins d’una maleta?. Que fem, portem les toves o portem les rígides. El cotxe que hem llogat, tant sols pot portar cinc maletes i som dues famílies. Com ho fem?. Ah, no !!!!. Jo no deixo cap maleta a la vista. Que vols que ens les roben?. I el assecador de cabell. Que pic posar el sec ador de cabell a la maleta?. Diuen que no deixen portar res damunt. Ho volen tot a les maletes. I això?. Que és això?. Un transformador?. I perquè volem un transformador?. Però si això pesa una barbaritat. Quants quilos deies que podíem portar per persona?. Només 20?. Estàs segur?. Escolta, i si ho dividim tot per quatre i ho posem de forma divisòria a les maletes. Tu ja m’entens. Si portem vuit calçotets, doncs dos a cada maleta. Que perdem una maleta, ens queden sis calçotets. Que perdem dues, doncs tenim quatre calçotets. Que et sembla?. És bona idea, oi?. Renoi amb les maletes. I si ens quedem a casa?.

O la política es sembla cada cop més al futbol, o el futbol es sembla cada cop més a la política. Que va estar abans, l’ou o la gallina?.

 Un altre cop han estat els mitjans socialistes (El Periódico) els que han organitzat una enquesta i un debat. On volen arribar?. Que guanyen amb aquest afany d’intentar dividir Esquerra Republicana de Catalunya?. Que si en Puigcercòs té més seguidors que en Carod, que si en Carretero ha reunit a 500 persones, que si en Beltran ha presentat re-agrupament.cat. Ja n’hi ha prou !!!!. Que es preocupin dels seus problemes i que ens deixin tranquils. No hi ha suficient en negar l’evidència i amagar les noticies que positivament generem des d’Esquerra, que ara volen envainar-nos amb la seva barroera forma de mitigar l’essència d’un partit assembleari.

De fet, que Obiols estigui fent un partidet, o que Ciutadans pel Canvi s’organitzin i que en Solbes ens digui tururut als morros. Això no es gaire noticia comparat amb tot el desplegament que fan quan es tracta d’informar arrel d’Esquerra. Quin prefereix com a president, en Mas o en Montilla?. Que passa, no hi han més partits a Catalunya?. Quina valoració dona dels primers mesos d’en Montilla?. Que governa tot sols?.

De forma clara, la lluita i el posicionat dels "grans partits" de la política catalana miren cap a Madrid. Tant el PSC com Convergència volen anar a Madrid, però no ho volen fer per a reclamar el que ens pertany a Catalunya i portar-ho cap a casa. No. Volen anar a madrid per a quedar-se i viure com viuen els ministres espanyols. Mireu en Duran. Cada cop canta més que la sirena danesa. I en Clos, ja no vol ni agafar el pont aeri.

Rinnnnggg !!!!. Quin soroll més molest. Ara que passa?. El despertador !!!. Quina hora és?. Dos quarts de set !!!!. Apa som-hi !!!. Un cafè amb llet semidesnatada. El cafè reescalfat al microones per a guanyar temps i una magdalena de la Casa Martinez….

Una mica d?aigua per a treure la son de les orelles i les lleganyes dels ulls i cap a la feina. Passar la pinta no fa falta, tot això que guanyem. A les set, a les Rondes. A les vuit a la feina, un petit entrepà per esmorzar, a quarts de dues un menú de 9 euros al Bar-Restaurant del polígon, tornem-hi cap a la feina, fins a quarts de set i després un altre hora per les inacabables rondes barcelonines. Una petita estona de relax per a saludar a la família i a les deu entrenament fins a quarts de dotze. Dutxa, sopar lleuger, veure mitra hora del programa d?en Buenafuente i a dormir. Així ha estat, més o menys, un dia a la vida d?en Jordi Cros (35 anys) i en Jordi Serramià (30). Un dels dies dels darrers anys. Els jugadors del Club Handbol Sant Esteve Sesrovires que el dissabte dia 30 de juny rebien un més que merescut homenatge dels seus companys, directius i afeccionats sesrovirencs. Quatre dies d?entrenament setmanal i partit a la Primera Divisió espanyola d?handbol, el dissabte o diumenge. Sòria, Navarra, Aragó, Catalunya i País Valencià. Els caps de setmana de tournee, durant els darrers dotze anys.

Així és un dia normal per aquests esportistes d?elit, gens elitista malgrat que la segona paraula prové de la primera. Avui, dos esportistes de l?handbol sesrovirenc s?han acomiadat rodejats dels que han estat els seus amics i companys. Ha estat un acte senzill, sense grans desplegaments mediàtics. Els que hi eren, hi feien perquè volien estar. Un triangular anomenat ?Els amics d?en Jordi Cros versi-us els amics d?en Jordi Serramià?. Al final tots s?han barrejat. Els de groc, els de vermells i els de color verd. Entrenadors, ex-jugadors, jugadors en actiu. Ningú a volgut faltar. Avui, l?handbol d?elit s?ha quedat sense dos grans jugadors. Grans de cos i ànima. Aplaudiments, samarretes amb el seu nom i un parell de plaques d?agraïment, res hi ha suficient que expressi en forma d?objectes el reconeixement col·lectiu. El seu adéu no tindrà caire de portada i de grans capçaleres, però no serà perquè no ho mereixin. I tant que ho mereixen !!!!.

Segons un estudi de la Societat de la Taxació, el preu mitjà dels habitatges nous continuen pujant. El preu mitjà en l’àmbit català és un 6,1% més car que fa sis mesos i se situa en 4.073 euros/m2.

 El preu mitjà de l’habitatge espanyol és de 2874 euros/m2 i el preu de l’habitatge català és de 4073. Una diferència lineal de 1200 euros. Si considerem un pis mitjà en dimensions de 80 metres quadrats, la conclusió és que els pisos considerats òptimes per a una família de tres-quatre membres, resulta 96.000 euros més car que a Espanya. 16 milions de les antigues pessetes.

Mentre, altres noticies de la darrera setmana indiquen que la deute interna catalana s’ha enfilat i segueix molt pel damunt de les comunitats espanyoles. Impostos directes i indirectes, la qualitat de vida, els interessos que després pagaríem per aquesta diferència de preu, el cost de la vida. Tot s’encamina cap una situació que requereix una ràpida solució. Però aquí no queda tot. Si al ritme del cost de viure a Catalunya és desenfrenadament car, els recursos i els mitjans que s’ofereixen no es troben a la mateixa alçada. I ara ve la dita: "Tenim el cost de Capital i els recursos de ciutat". Cada dia surten noticies desoladores. Un servei de transport de rodalies pèssim, nefast. Una sanitat que necessita un canvi radical, un incentiu. Una ciutat, una capital com Barcelona tant sols mira al mar per a veure com arriben els creuers de turistes i a l’hora de fer negoci totes les vies ens volen portar cap a Madrid. Com en Tarradellas, primer a passar per Madrid.

Sense l’autofinançament, sense la neteja de la deute interna dels nostres municipis i governs, sense uns transports públics decents, sense unes vies de comunicació perfectament dimensionals, etc.

I a la pàgina següent, una nova "alarmant" noticia. L’euribor aconsegueix superar el 4% i es situa en la seva part més alta dels darrers anys. Moltes famílies catalanes veuran com en les properes revisions de la seva hipoteca, pateixen un encariment mensual que posarà en perill la seva sostenibilitat familiar. I mentre, seguim trucant a Madrid i ningú ens agafa el telèfon.  

Totes les cireres dels arbres fruiters catalans es troben a les botigues. El que debia donar de si, ja ho ha donat. Els arbres ja han donat tot el seu fruit.

Anar-se’n al llit escoltant la ràdio, és un dels meus vicis. Gairebé sempre començo amb una tertúlia i acabo escoltant un programa esportiu. Ja sia en Basté o en Bernat.

Ahir, com un dial trepitja gairebé l’altre, anava de la COM a RAC1 gairebé sense voler i vaig tenir l’oportunitat o la desgràcia de tornar a escoltar els disbarats del polític Cirera. Aquell que sempre porta la contraria del desig majoritari de Catalunya. Sí, aquest. El fruit és dolç, però el senyor pepero no ho és gaire.

Defensa coses que ratllen l’insult personal i ideològic dels que ens sentim catalans. El discurset de que Catalunya té dos llengües i que no passa res si al Parlament de Catalunya es parla castellà, etc, etc. Sempre amb el mateix tarannà provocador i feridor. Amb un cert mal gust i poc defensable davant d’un col.lectiu de companys de cambra que sempre es mostren units davant de les seves defenses imperialistes. És curiós. Aquest home té un do. És capaç d’unir a la resta en la seva contra.

Doncs be, ahir, defensava que una persona de Madrid no devia saber pronunciar correctament un cognom català. O sigui, defensava el que sempre m’ha molestat a mi. Ja ho deia al principi. Jo crec que té un do o quan surt de casa, estudia quina diré avui de grossa. Jo, que he patit sempre allò del meu cognom. Como ha dicho?. Sí, Companys. Como?. Ah, companis (pronunciat tal qual). No, senyoreta, no. Companys. nys és como una x. Més o menys. Doncs no.

Això és defensable?. No volen que seguim formant part de l’Imperi?. Doncs el que podrien haver fet primer és preocupar-se de saber com es pronuncien els cognoms del ciutadans que viuen sota el seu domini, conèixer la nostra cultura com nosaltres coneixement de forma imposada la seva, etc. Això si, amb els cognom Beckam, Van Nistelrooy i companyia no tenen problema. Aquest han vingut a fer més gran allò que no es posa el sol a les terres espanyoles. I aquí arriba el senyor Cirera. Ens poden dir Puigcercòs, Maragall o Companys de qualsevol manera, perquè ells son com son i això no ho consideren una falta.

Encara recordo, el 28 de Juliol de 1998, el Parlament de Catalunya rebia les 500.000 signatures de l’Iniciativa Legislativa Popular a favor de les Seleccions Esportives Catalanes. Jo, assegut a les graderies no feia altre cosa que preguntar: Qui és aquest que no para d’anar en contra?. I el del costat em diu: Crec que és en Cirera?. En Cirera !!!!!. Sort que els arbres ja no donen més fruits.

Ha estat com un partit de tennis. Els uns a un costat de la xarxa i els altres a l’altre. Uns portaven pantalons curts i polos amb un cocodril a la pitrera i els altres anaven amb roba d’estar per casa.

Al final del matx, 7 a 6. Pels pèls?. No. Jo diria que com sempre. Uns fent els seu paper feudal, els altres fent de sindicalistes anarcs comissionistes i tres pardalets mirant com els dos grupets feien el paper de sempre. El gat i el gos.

Ha estat com m’ho imaginava. Sota el mandat autoritari i autoritarista d’una majoria absoluta. De tretze regidors, tenen 7. Els suficients per a manar i demostrar a la resta que ho fan. Però no cal fer-ho be per a demostrar que ho fan, simplement t’ho passen pel nas i tu dius, doncs fa bona olor el que avui menjaran els rics. Així ha estat i he sentit el meu primer Ple Municipal.

S’ha de demanar permís per a parlar, com a les escoles d’abans, però sempre hi han els que es revelen i ho fan quan toca i quan no toca. Tu intentes dir la teva i posar pau, perquè penses que millor treballar en harmonia. Res, que cadascú perd les formes i acaben faltant al respecte a la resta. Així és la política d’un ple on regne la majoria absoluta. Els que volen agafar el bou de l’oposició per les banyes, no deixen lloc a resta. Les banyes son seves i només seves. Així que fem?. Mirem com s’engalten en un tu m’has dit i jo t’he dit?. Trist. Fins i tot el secretari s’ha engrescat en una dialecte rectificativa davant la que considero una falta de respecte a un professional. Ens podem tirar els trastos, treure els draps bruts, però el que no podem fer és criticar el que fan els treballadors i professionals. La redacció de les actes son potestat del secretari i si tenen el mateix aspecte que les de l’anterior legislatura. Què?. Quin problema hi ha?. És normal començar amb les espases fora la funda?. I els altres posar el parapet quan els veuen entrar a la sala?. Res, que això de fer política és molt dur i tant sols ha estat el primer dia.

Mai entendré perquè. Amb lo fàcil que tindria que ser fer política municipal i arribar a fer acords incolors. Al meu país que no me’l toquin, però al meu poble tampoc. Així que, menys feudalisme, menys sindicalisme i a pensar en que estem portant les arrels de tot un poble. Seny, dedicació i esforç.

Segons el Banc d’Espanya, Catalunya segueix sent la comunitat més endeutada, després d’incrementar el seu deute el 5,94% l’últim any

 No deixa de ser curiós. Ens neguen un Estatut com cal, signat pel 90% dels diputats del Parlament de Catalunya. Accepten un de retallat que ha estat negociat pel president espanyol i pel cap de l’oposició català. Després, surten veus que diuen que no és constitucional i posen una demanda al Tribunal, però Andalusia negocia el seu estatut, sota les mateixes pautes. Els catalans seguim pagant els peatges de les autopistes i el corredor del mediterrani és nefast i prehistòric, mentre que de Valladolid a Madrid poden anar amb Tren d’Alta Velocitat. El mateix que es pot fer de Toledo a Madrid o de Ciudad Real al propi Madrid.

Però encara hi ha més, tant sols el 33% per cent dels diners recaptats son directament cedits a la Generalitat de Catalunya, i som els que tenim la deute més gran. Malgrat això, no volen sentir parlar d’autodeterminacions i d’actituds separatistes. Som els dolents?. No, no senyor. El que som, és els tontos.

La noticia apareixia en un tercer pla dins de les noticies de l’apartat de Catalunya. A les pàgines d’interès general, segueixen parlant dels grups terroristes, de que el Rajoy ha dit i el Zapatero ha replicat. Bla, bla,bla.

El País Basc, en el mateix termini ha reduït la seva balança fiscal en un 32,77%. Com s’ho fan?. Els fueros?. Per pilotes !!!!.

Nosaltres seguirem amb la nostra Flama del Canigó, fent La Pica d’Estats a l’estiu i sortint a donar una volta pel centre de Barcelona el dia de Sant Jordi i el 11 de Setembre.

Així ens va.