30 anys de la mort d’en Pallach
Molts dels socialistes actuals no saben qui ha estat en Pallach. Mort l’any 1977, 2 dies després que fou elegit Secretari General del Partit Socialista Re-agrupament, aquest any s’han complert 30 anys de la seva desaparició i poc resó s’ha fet d’aquest català que podia haver canviat el signe d’aquest país.
El que fundara l’actual Partit Socialista de Catalunya, romandrà en silenci després dels primers trenta anys de la seva mort.
Josep Pallach i Carolà. Pagès, mestre, pedagog i socialista, té l’honor d’esser un dels fundadors del Re-agrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. Exponent màxim de l’anomenat socialisme catalanista i partidari d’una solució federal per a l’Estat Espanyol que, hores d’ara, pocs socialistes recorden.
Lluitador, empresonat, catalanista. Pallach moria un any abans de la Constitució del 78 i el PSC (R) veia com els Convergents socialistes d’en Raventós es feien amb la capitulació socialista de Catalunya. Malbaratant una veritable opció nacional socialista.
Mentre, a Catalunya, malgrat el suport massiu dels organismes unitaris com eren l’Assemblea de Catalunya i el Consell de les Forces Polítiques, i davant el bloqueig del govern espanyol per legitimar un veritable estat plural de les autonomies, afavorien el retorn d’en Josep Tarradellas i feien que es convertís en l’únic interlocutor acceptat pel govern de l’UCD espanyol.
30 anys i tot segueix igual. Seguim fent viatges a Madrid i tornant amb les mans a la butxaca. De tots aquells ideals, avui ja no queda gran cosa i mentre el socialisme català es dedica a fer polítiques sense ideologia pròpia i sense un fons marcat per un futur federalista i el que és pitjor, lis donem les claus de casa.
Els que veritablement desitgem la llibertat del nostre país, ens ho hem de fer mirar. Potser és l’hora de que aquell organisme anomenat Assemblea de Catalunya, del que no hi queda res, torni a nèixer. Cada cop és més necessari unificar criteris, unir esforços. Si l’any 1971 va estar possible posar d’acord grups com ara els comunistes del PSUC, els socialistes del MSC, els nacionalistes com FNC i PSAN i un grup encapçalat per en Jordi Pujol, perquè no tornar a repetir-ho?.
Quatre eren les reivindicacions: Llibertat, Amnistia, restabliment de l’Estatut del 1932 com a via cap a l’autodeterminació i coordinació amb les forces polítiques d’altres pobles de l’estat. Quantes coses hem aconseguit?. Que s’ho preguntin a la Núria Pórtolas, a la llei de partits i a l’Estatut del 30 de setembre.