EL BLOC DE L'ADRIÀ

Molts dels socialistes actuals no saben qui ha estat en Pallach. Mort l’any 1977, 2 dies després que fou elegit Secretari General del Partit Socialista Re-agrupament, aquest any s’han complert 30 anys de la seva desaparició i poc resó s’ha fet d’aquest català que podia haver canviat el signe d’aquest país.

El que fundara l’actual Partit Socialista de Catalunya, romandrà en silenci després dels primers trenta anys de la seva mort.

Josep Pallach i Carolà. Pagès, mestre, pedagog i socialista, té l’honor d’esser un dels fundadors del Re-agrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. Exponent màxim de l’anomenat socialisme catalanista i partidari d’una solució federal per a l’Estat Espanyol que, hores d’ara, pocs socialistes recorden.

Lluitador, empresonat, catalanista. Pallach moria un any abans de la Constitució del 78 i el PSC (R) veia com els Convergents socialistes d’en Raventós es feien amb la capitulació socialista de Catalunya. Malbaratant una veritable opció nacional socialista.

Mentre, a Catalunya, malgrat el suport massiu dels organismes unitaris com eren l’Assemblea de Catalunya i el Consell de les Forces Polítiques, i davant el bloqueig del govern espanyol per legitimar un veritable estat plural de les autonomies, afavorien el retorn d’en Josep Tarradellas i feien que es convertís en l’únic interlocutor acceptat pel govern de l’UCD espanyol.

30 anys i tot segueix igual. Seguim fent viatges a Madrid i tornant amb les mans a la butxaca. De tots aquells ideals, avui ja no queda gran cosa i mentre el socialisme català es dedica a fer polítiques sense ideologia pròpia  i sense un fons marcat per un futur federalista i el que és pitjor, lis donem les claus de casa.

Els que veritablement desitgem la llibertat del nostre país, ens ho hem de fer mirar. Potser és l’hora de que aquell organisme anomenat Assemblea de Catalunya, del que no hi queda res, torni a nèixer. Cada cop és més necessari unificar criteris, unir esforços. Si l’any 1971 va estar possible posar d’acord grups com ara els comunistes del PSUC, els socialistes del MSC, els nacionalistes com FNC i PSAN i un grup encapçalat per en Jordi Pujol, perquè no tornar a repetir-ho?.

Quatre eren les reivindicacions: Llibertat, Amnistia, restabliment de l’Estatut del 1932 com a via cap a l’autodeterminació i coordinació amb les forces polítiques d’altres pobles de l’estat. Quantes coses hem aconseguit?. Que s’ho preguntin a la Núria Pórtolas, a la llei de partits i a l’Estatut del 30 de setembre. 

Malgrat les 1087 signatures i l’oposició de gran part dels veins i veines de la zona residencial A Llevant de Vallserrat, l’Ajuntament Sesrovirenc aconsegueix que la Corporació del Consell Municipal desestimi les al·legacions.

https://bop.diba.cat/temp/06-071479999.pdf#page=66 

Han passat quatre dies des de les eleccions municipals i res ha canviat. Els requeriments municipalistes quedaven tant sols aturats uns dies per a evitar les noticies poc favorables per als seus interessos. Quan dèiem que era necessari utilitzar el fet que hi han socialistes a tots els estaments (Ajuntament, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat, Espanya, etc) ho dèiem en un altre sentit. En treure benefici el poble i no pas els que regenten l’ajuntament. L’inauguració de Brians 2 a la setmana següent i ara el refús de les al·legacions presentades per a la construcció de pisos en una zona residencial, ho demostren.

S’ha tret profit d’uns fets socialment negatius. Segons el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona d’ahir mateix (oferim el linx), es pot veure que segons diuen, han utilitzat informes ambientals i estudis d’impacte paisatgístic. Ens agradaria saber com han estat fets i si han estat fets sobre el terreny o simplement mirant uns mapes cartogràfics de la zona.

Doncs be, veïns i veïnes, ja ho sabeu. El Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal ha estat un altre cop modificat i han donat el vist-i-plau per a tirar endavant la construcció d’un bloc de pisos a mig de la muntanya. I el que sona a acudit gratuït és com comença l’edicte: "En haver resultat infructuosos els intents de notificació domiciliària realitzats a les persones físiques i jurídiques". Que significa?. Que han trucat casa per casa i no han trobat a ningú?. Pobrets. I quin horari fan?. A quina hora han intentat localitzar a la gent?.

Trista demagògia purista soci-obrera que ens aclapara.

Qui va fer aquesta disbauxa d’horaris?. Qui va estar el descobridor de la Secundària a partir del 12 anys?. Mereix un premi i unes vacances a una illa paradisíaca, però tant sols amb bitllet d’anada.

No és un joc de paraules complicada. És la política d’Ensenyament que es porta. Ara la LOE, el 1990 la LOGSE, el 1995 la LOPEG, el 2002 la LOCE. Exàmens de diagnòstic als 10 i 14 anys. Un nou idioma a partir dels 5 anys. Amb tres assignatures suspeses s’ha de repetir curs, etc.

Moltes famílies catalanes portem dies fent colzes i directament o indirectament, presentant-nos a les proves de suficiència. Nits d’insomni, discussions, repàs general dels llibres dels nostres fills. Mòbils requisats, càstigs, prohibicions, pactes, acords verbals, etc. Un seguit de situacions familiars derivades d’un sistema d’estudis que t’envia els nanos a casa el dia 5 de juny i no els torna a cridar fins el 15 de setembre. 3 mesos i 10 dies. 100 dies de vacances per a demostrar que el fracàs escolar comença a fer arrels quan, per exemple, els nois de 12 anys no es troben preparats per a fer una segona vida diferent a l’època d’estudis.

Els casals d’estiu, les colònies i anar de vacances a casa els avis s’ha convertit en una mena de via crucis familiar, però on envies aquests joves que ja busquen el seu primer pel a la barbeta davant del mirall?.

La publicació de l’informe PISA deixava en evidència que l’educació secundària a Catalunya pateix un greu problema. Sens dubte assegurar i permetrà l’accés a l’educació de tota la població fins els 16 anys pot semblar un gran avanç, però també un greu problema per al professorat i els alumnes que veritablement volen estudiar. Però aquest informe és prou clar, segons diuen, el 75% del alumnes que estudien ESO superen els estudis  als 16 anys i surten aprovats. Mentre, els anys 70 tant sols feien tercer de BUP el 39% i aprovaven BUP amb 17 anys, el 27%. D’aquesta forma, l’estudi vol demostrar que el sistema educatiu actual és molt millor que qualsevol dels anteriors.

Llavors que ens falla?. Els pares no creiem en aquest sistema i els informes diuen que és el millor. Potser tindríem que fer un anàlisis d’aquest 75% quan passin cinc o deu anys i revisar quin ha estat el seu futur i la seva vida professional.

Aquí és on comença la veritable polèmica i el fet negatiu de l’actual ensenyament. I la reflexió ens porta a dir que l’actual sistema no estimula el talent, sinó la mediocritat. Un d’aquests punts de reflexió el trobem a la Primària, on tant sols hi han dos nivells puntuables: "Progressa adequadament" o "Necessita millorar". D’aquesta manera l’alumne que s’esforça en aconseguir un bon aprenentatge aconsegueix la mateixa valoració que aquell que aprova pels pèls. I l’altre punt d’estudi i revisió és el que fa referència a Secundària, on tant sols s’entén la diversitat dels alumnes amb problemes d’aprenentatge, però no hi ha gaire cura dels que tenen altes capacitats.

En aquest punt comença el fracàs escolar. I gairebé la meitat dels alumnes fracassen en sortir de l’ESO. L’estudi adjunta un estudi d’alumnes de 14 anys que no assoleixen les competències bàsiques. Segons aquest estudi, les pitjors marques pertanyen a les Matemàtiques i a l’Anglès amb una mitjana del 45 per cent quan es feia el curs 03-04, amb una tendència alcista.

I malgrat escoltar opinions de discriminació lingüística, etc. Alguna cosa passa a l’ensenyament de Catalunya quan només el 43 per cent dels nostres alumnes de 14 anys son capaços de produir un text de forma ordenada, clara i fluida en català. Mentre, el 72% ho fa de forma correcta en castellà.   

El cardiòleg català, Valentí Fuster, director de l’Institut Cardiovascular de l’hospital Mount Sinai a Nova York, dedica el 25% del seu temps al nou Centre d’Investigació que ha obert a Madrid amb capital oficial espanyol

Després de llegir la contesta d’en Jaume, m’he dedicat a revisar algunes de les darreres inversions en I+D que s’han realitzat a la Comunitat de Madrid i se’ns dubte el nou centre a Madrid aconsegueix el màxim guardó especulatiu i que ens demostra la gran hipocresia en que pot arriba la política considerada de dretes.

Mentre que a Catalunya seguin en un altre mon i atorguem premis al Sr. Fuster com ara el Catalunya Comunicació, el premi Gaudí-Gresol i el premi Grande Covián de la Fundació Dieta Mediterrània. A Madrid, el CNIC, ha realitzat una donació de 5 milions d’eures per al nou Centre d’Investigació Cardiovascular que s’obrirà properament a Nova York. Aquests diners no surten del propi Centre, els diners son aportats pel govern espanyol. La forma de compensar aquesta aportació serà en formació. S’incentivarà el trasllat de joves investigadors fins al nou centre d’investigació.No cal recordar, més a més, que els Prínceps espanyols han estat els primers en guardar célu·les mares de cara a possibles utilitzacions. Una teoria poc apropiada pels que defensen la no utilització de pràctiques mèdiques com ara l’eutanàsia i l’avortament.

Amb aquesta aportació, en Valentí Fuster es compromet a destinar una quarta part del seu temps al Centre del CNIC que hi ha a Madrid. Un nou "cervell" català que després de fer les amèriques, torna a la capital del regne, a l’estil de Cristòfol Colom. Però encara hi ha més, segons diferents informacions, després de 33 anys als Estats Units, en Valentí Fuster torna a Espanya per a ocupar la presidència  del Comitè Científic Extern d’Assessorament i Avaluació.Lloc que ocupa l’hondureny Moncada, el que dimitia després d’un informe del Tribunal de Comptes on analitzava la gestió econòmica del CNIC. Cadascú que pensi el que desitgi.

Una de les preguntes més freqüents que es fa la gent, és saber que cobren els regidors del seu municipi.

En primer lloc dir que hi han diferents ingressos indirectes i diferents esglaons de dedicació. Segons cada municipi, es generen els regidors de dedicació exclusiva que es decideix des de govern i acostumen a anar lligats amb les regidories de més feina i més responsabilitat. A partir d’aquí, la resta de regidors reben una compensació per les seves assistències als plens, a les comissions de govern, a les juntes dels diferents òrgans i a les comissions informatives prèvies als plens. Més a més, la majoria d’Ajuntaments de Catalunya tenen atorgades subvencions als grups polítics per cada un dels regidors electes. 

Doncs be, aquest dilluns ha sorgit una noticia que ens tindria que donar que pensar a tots. Berga, governada per Convergència i Unió, ha decidit que no hi haurà cap regidor amb dedicació exclusiva. I és una d’aquelles decisions que s’ha d’aplaudir. Des de la pròpia Esquerra Republicana de Catalunya venim defensant que la millor forma de portar un Ajuntament, és fer-ho amb els professionals tècnics adequats dels diferents sectors i els polítics tant sols dedicar-se a la política. Arribats fins aquest extrem, una població com Berga amb 15.000 habitants ha pres una decisió sàvia que ens ha de servir de model a la resta. Els pobles petits, governats per administratius, informàtics, pagesos, metges o professors de Secundària, ens devem recolzar en la tasca dels que entenen i saben. La professionalitat dels nostres Ajuntaments és vital i necessària. Els polítics a la política i els tècnics a fer de tècnics. El problema el trobem quan els polítics volen fer de tècnics i els tècnics de polítics.   

Benvolguts amics, companys i veins. Sesrovirencs. Bon día a tothom.

Que hi ha darrera?. Quin és el nostre futur?. On anem i d’on venim?. Tot ens porta al mateix lloc, l’autodeterminació, el dret a decidir, i després…… l’independència.

No hi ha més. Son faves comptades. Catalunya, sota els comandaments estrangers i el caràcter colonitzador dels que sempre han regit i governat, mai serà res. Aquella força que tenia l’indústria catalana, els poders econòmics, la situació estratègica en el mercat europeu. Tot s’ha vingut a norris. Hem donat pas a nous mercats, la indústria catalana s’ha tornat internacional, multinacional. Els poders econòmics han traslladat les seves seus i la seva expansió els porta a mirar cap altres indrets. Tant sols ens queda la terra, les mans i la gent. Que més volem?. La resta ja ho tenen a Madrid. No queda indústria tèxtil, els laboratoris s’han instaurat a Madrid, el negoci portuari promouran altres ports més al sud i quan volem buscar nous mercats i mirar cap a l’exterior, que ens diuen?. Es retarda l’arribada del tren d’alta velocitat que ens ha d’unir a Europa. Si volem anar amb rapidesa, tindrem que anar a Madrid. A fer negoci o a demanar permís?.

Però això no es tot, mentre ens buiden els calaixos i ens deixen amb una ma davant i l’altre darrera, nosaltres discutim, ens dividim i ens dediquem a crear polèmica. Però senyors, que és el que volem?. Volem l’independència?. Tant costa dir-ho?. Sembla que quan ens reunim al Parlament de Catalunya, tots parlem en clau catalana, en clau de país. I quan anem a Madrid, ens entrebanquem amb el castellà i no ens sabem defensar o no ens entenen, però quan tornem ho fem amb la feina sense fer o a mitges, que encara és pitjor. No senyors, s’han acabat els temps d’anar a demanar. O caixa o faixa. Som-hi !!!!!.

L’Estatut d’en Mas aturat, el Tribunal Constitucional que el vol declarar anticonstitucional, el tren d’alta velocitat cap a Europa que torna a endarrerir les dates i gran part dels papers requisats per les armes franquistes que segueixen a Salamanca. 

Ja ho sé. Tots son els mateixos. Bla, bla, bla. Signen pactes, diuen coses, prometen i després la més absurda de les ignoràncies. Avui, sense anar més lluny, en Toni Strubell com a president de la comissió per la Dignitat ha declarat que l’entitat que presideix convocaria mobilitzacions a la tardor si el govern socialista no aprova el retorn de tots els documents catalans requisats durant el franquisme i que encara són a l’Arxiu de Salamanca.

Ridícul i espermàtic. Quant temps hem de seguir amb la bena als ulls?. Qui es creia totes les paraules d’en Zapatero?. Primer ens deia que respectaria la decisió i l’Estatut que s’aprovés al Parlament de Catalunya, més tard signava una mena de soufflé estatutari amb el líder de l’oposició al Parlament de Catalunya. No t’ho perdis !!!!!. Passava olímpicament del govern de la Generalitat i es feia la fotografia amb en Mas. Se’n riuen de nosaltres.

Ara fa vint anys, al Bulevard Males-herbes parisenc, sopàvem a la mateixa taula la tieta maría, la meva recent dóna, jo, en Carles Fontserè i la seva dóna americana. Tots plegats. En aquella època no es parlava gaire de restituir la memòria històrica. Eren els nadals de l’any 1988. En Carles, amb la seva barba, deixava anar aquell caràcter tranquil i nostàlgic del que podia haver estat un gran país. Un país lliure, d’esquerres i que no tingués que compartí la seva llengua oficial amb cap llengua imposada. Eren temps de recerca i vint anys després, amb en Carles a la memòria, tot segueix igual. Amb els papers sense classificar, quatre fulles per a callar algunes boques i la resta, segueixen sota el pany imperialista.

Incomprensible?. No, jo diria que comprensible. Espanya no té la voluntat de retornar res a catalunya i no té la voluntat perquè segueix pensant que som un dret de conquesta. Temps al temps.  

Som com som i després de tenir l’oportunitat d’expressar els nostres neguits i les nostres diferències personals, ens deixem portar per la mal-traïda singularitat de la divergència assembleari. Nosaltres a fer folklore que els diners segueixen marxant a carretades

Tenim experiència, els nostres avantpassats ens podrien servir de model i de mirall per a no tornar a cometre les mateixes errades i a que ens dediquem nosaltres?. A crear tendències, crear divergència i fins i tot, dividir i crear aquesta sensació de que no anem enlloc.

Ara l’Uriel, l’impulsor i defensor de l’eslògan municipalista. Utilitza’ns. Una paraula que va portar cua i que quatre dies més tard traeix a tots els que hem cregut en que tot plegat era possible. On anem?. Grup dissidents, en Carretero, ara l’Uriel, els de la Cup, el Partit Republicà Català. Quants grups s’ha d’arribar a fer?. Els sociates, ecosociates, comunistes, peperos i convergents es pixen de riure i nosaltres seguim emparrats en enviar-ho tot a dida. Ja n’hi ha prou. Maduresa senyors. Maduresa.

És necessari fer un manifest?. És necessari crear una web?. Ara tothom es dedica a recollir signatures. Que ningú recorda els temps del PI?. Ens omplim la boca de la memòria històrica. La volem recuperar. La història dels nostres pares i els nostres avis. I la nostra història?. Entre nosaltres mateixos en llencem les pedres a la taulada.

I tot això a que ens porta?. On volem arribar?.

Tenim clar que volem eliminar els peatges?

Volem el dret a decidir l’autodeterminació?

Volem un model d’autofinançament?

Que volem?. Volem l’independència. Doncs a dir-ho amb la boca plena i en veu alta !!!!!. Però a dir-ho tots plegats. Sense sortir a les fotos i les portades dels diaris. Que ho digui un, però que ho digui en nom de tots. Fem pinya !!!!.

Amb el fet, més o menys, recent de tornar a ser pare, hem tornat a recuperar aquelles pel·lícules infantils que guardavem en un calaix

Hi han moltes i variades pel.lícules per a tornar a veure, moltes son de la productora Disney. Clàssiques, recents, modernes, etc. Entre totes sempre hi han que ressalten i que per diferents circumstàncies molt personals de cada nen, impacte més o menys. A casa tenim el cas de Blanca-neus i els set nans, la recent Cars, Spirit, Tarzán, etc. però entre les que revisa darrerament tenim un dels clàssics. Tenim Pinotxo. Un film de 1940 del que es pot extreure moltes conclusions.Hi han els que critiquen els continguts d’en Disney, però en el cas d’en Pinotxo hem de dir que en el moment que cobra vida gràcies als poders d’una fada, les paraules i la conversa que hi ha, es pot valorar i traspolaritzar a la vida reial. Una fada que en aquest cas és el poble que ha passat per les urnes. Pinotxo que és l’equip de regidors a govern i Pepito Grillo, els regidors a l’oposició que tindran quatre anys per a fer de consciència.

El poble ha escollit una persona per a que doni ilusió, faci feina i gestioni correctament els bens sesrovirencs. Però que vigili amb el seu nas. El dia que vegi un gra a la punta, que creix i creix, que comencen a dones voltes quatre coloms i que acaben fent un niu a la seva punta. Voldrà dir que ens ha enganyat a tots. En Pepito Grillo perdrà la seva feina i tornarà al més cruel dels oblits i malgrat expressar es seves continuades queixes, es quedarà sense feina. Així que tots ha fer el seu paper. El proper dia 16 comença el rodatge de la nostra película.

A mitja tarda, després de quatre mesos, la Núria ha sortit de la presó previ pagament d’una fiança de 15.000 eures. Malgrat no haver demostrat res en la seva contra, el dret i la presumpció d’innocència queda minvada davant d’una llei que no ens condueix a cap lloc i que obliga a pagar un dipòsit sense haver motius. Això mereix una targeta vermella a tots els que poden interposar una moció en contra i no ho fan.

La llei i la presumpció d’innocència ens tindria que ajudar a fer les coses més ràpides. Sigui qui sigui. Aquest cop ha estat la Núria. El cas tenia nom i cognom, però sota-amprats en una llei que vulnera la llibertat ciutadana, ha estat tancada quatre mesos sense cap mena de judici. Quatre mesos lluny de casa, altre part de la llei que vulnera els drets dels familiars a tenir prop de casa la Núria. I per acabar, l’incomunicació.

L’empresonament preventiu forma part del hàbits imperialistes i si només fora per pensament, la major part dels ciutadans catalans estaríem en prevenció. No es pot criminalitzar a ningú per la seva forma de pensar, per les seves ideologies o per apunts personals. Imagineu on estaria Àgata Christie?. A cada llibre que ha escrit hi han misteris, crims i investigacions. No podem anar amb frivolitats i lleis ancestrals. El primer que s’ha de fer és demostrar que hi han veritables motius per a emmanillar una persona i tenir un judici just.. Com pot ser que una persona beguda, provoqui un accident i tingui un judici ràpid. Quina diferència hi ha?.

Estem perdent els papers i amb aquestes lleis que vulneren els drets humans, es posa de manifest el que deia Raimon a la seva cançó: "Jo no soc d’eixa gent" 

Aquests dies, amb l’arribada de les calors pròpies de l’estiu, els pocs pastors que queden i els seus bestiars agafen les carrerades i se’m porten els animals a zones més fresques

Després de les eleccions municipals, els diaris entren en la dinàmica política de parlar dels pactes, dels acords, de les partides de pòquer, de les subhastes i els mercadillos de cap de setmana. Tot menys parlar dels problemes que pateixen els nostres pagesos.

Ahir, el bestiar dels pastors de Lleida travessaven el túnel de Vielha a la recerca de terres més fresques. Buscaven les bones temperatures per als seus animals. Les vaques anaven amb les seves mamelles plenes i amb el neguit de veure com les fortes calors i els canvis climàtics afecten a la llet. A la bona llet. Per a mala llet ja tenim d’altres animals de dues potes. Doncs els pastors lleidatans de Vilaller es traslladaven fins a Naut Aran, tot creuant la carretera N-230. A manca de les seves carrerades, utilitzen les vies construïdes per a que els pixa-pins, els que-maco i els yuppis passin els seus dies de descans al costat de tant apreciat bestiar. 85 vaques anaven angoixades pel mig del contaminat túnel. I es que el sistema de transhumància tendeix a desaparèixer i hores d’ara ja s’ha transformat. Les carrerades que servien per al trasllat del bestiar son ara dreceres d’excursionistes, quads i que permeten arribar al seu destí amb vehicles preparats. En unes hores poden portar tot un ramat, quan abans ho feien en 4 o 5 jornades. I el que veritablement mata la transhumància és el relleu generacional, les dificultats de trobar espais lliures on pasturar, els costos de transport, la baixa productivitat,  els mitjans poc tecnificats i els preus de mercat.

Les vaques i altres bestiar han deixat de pasturar i s’han modernitzat com ho fem els de ciutat. El sedentarisme i les plantes reproductores han fet que els pastors guardin quatre vaques per a les fotos dels pixa-pins i reconstrueixin casa seva com a residència rural. Adéu la bona llet.

Alguns sociates poc catalanistes, o gens, acostumen a dir que la gent d’Esquerra tant sols pensa en els temes de la llengua. Doncs avui ho farem altre cop i ho farem en senyal de construcció d’un model de país propi.

Alguns o molts socialistes actuals, els de la nova generació, els fills de la nova cúpula socialista, pretenen deixar en segon pla les virtuts d’Esquerra Republicana de Catalunya i un cop i un altre cop, s’endinsen en el missatge subliminar que tant sols parlem i defensem aquelles propostes que tenen a veure amb la llengua del nostre país. Doncs bé, queda clar que des d’Esquerra anem per feina. Després d’un temps en que obrir la boca representava sortir a la portada del diaris per a rebre pals de tots costats, ara ho fem en silenci i anem per feina. Mentre els diaris no fan altre cosa que parlar de la ruptura de l’alto el foc i els problemes dels mossos contra en Saura, en petitet surt l’acord que s’ha aconseguit sobre el decret d’ensenyaments mínims i l’immersió del govern espanyol amb l’aprovació d’un reial decret que vulnera les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria d’Ensenyament.

Unes competències que després de l’acord que es signarà aquest mateix matí, permetrà l’autonomia dels propis centres, deixa les 560 hores del decret espanyol en 420 i aquelles estructures lingüístiques comuns es faran en català. Tot això, susceptible de ser impugnat per l’executiu espanyol.

Evidentment que una de les tasques d’Esquerra ha estat aturar la tercera hora de castellà obligatòria, mentre regidors municipals socialistes del Baix Llobregat es dedicaven a posar cartetes als diaris defensant la seva implantació. I això no es demagògia i molt menys frivolitat. La perspectiva de futur d’Esquerra Republicana de Catalunya és despertar cada matí amb trempera. Queda clar que ens els darrers mesos no hem donat la sensació de que estàvem marcant distàncies amb Madrid. Queda clar que la crítica ajuda a millorar i hem de fer-ho amb serenitat. Queda clar que l’únic partit amb una ideologia clara, de país, és Esquerra Republicana de Catalunya i ho hem de fer saber. La gent sense trempera es queda a casa. Cal despertar el múscul nacional i construïr un veritable pais d’oportunitats. 

El proper dia 16 de juny, Sant Esteve Sesrovires i la resta de municipis, tindran un nou alcalde.

Just vint dies després de les eleccions municipals, els ajuntaments tindran nou alcalde i desapareixerà allò de "en funcions". Malgrat aquest pseudònim u qualificatiu, els ajuntaments i els governs municipals no s’han aturat. Tots han seguit el seu desenvolupament diari i fins i tot, alguns s’han atrevit a gestionar o posar en marxa projectes que mereixien, com a mínim, haver tingut l’acceptació i el vist-i-plau del nou govern municipal. Tant sols per la seva pròpia imatge i un inici de mandat en harmonia.

Amb un panorama gairebé de "potes en l’aire", encara ens restaven alguns espais pendents d’inaugurà, per exemple la nova presó sesrovirenca. Can Brians-2 es posava en marxa, just cinc dies després de les eleccions. M’imagino que no ha estat pas una cosa casual que s’hagi fet uns dies després. Que hauria passat si els avis tingueren la seva excursió el dia 5 de juny i l’inauguració de la nova presó s’hagués fet el dia 10 de Maig?. Sempre quedarà la dubte, segurament que res canviaria, però hauria estat un bon moment per a dir, veieu, Nous temps arriben a Sant Esteve. Juguem clar i català.

Doncs be, el divendres dia 1 de juny es tallava la beta i la gent podia visitar la presó en una jornada de portes obertes. Quin morbo !!!!. Anar a donar voltes per l’interior d’una presó. Oh, que maco !!!!. Quina piscina, quin pavelló, quines pistes poliesportives. Fins i tot tenen pistes d’esquaix !!!!. Oh, oh, oh. Unes insta.lacions de luxe. Més d’un hom quedaria a viure tot l’any. Que no?. Ja ho crec. Compara el pavelló amb el del teu poble. Compara les pistes d’esquaix, la piscina. Fins i tot el mur és més maco i més ben fet que el de Sant Esteve. En fi, que els presoners tant sols perden el dret a la llibertat, la resta és igual o inclús millor.

El proper dia 16 de juny, tindrem nous alcaldes, nous governs i 500 nous veïns a Sant Esteve. La població creix. Benvinguts !!!!. 

Segons les pròpies paraules d’en Jordi Portabella, Esquerra no és la marca blanca del PSC. I si forem la marca negre?

Aquesta tarda he fet una cosa que no feia des l’any passat, m’he aturat a saludar la gent de la "penya". La gent que porta l’escola de futbol del poble. Els mateixos de sempre. Les mateixes quatre cares de tota la vida. Tot va igual, seguim amb els mateixos problemes, les mateixes costums, les mateixes formes. Tot segueix com ara fa un any, igual. Com els resultats electorals de les darreres municipals de Sant Esteve Sesrovires. Sense canvis.

Ha passat just una setmana des del 27-M i encara ningú m’havia fet la reflexió que un conegut del futbol feia avui. Segons les seves paraules, els socialistes guanyen a Sant Esteve per tres motius. El 30 per cent vota PSC per la maquinaria que mobilitzen. Els avis, els fills dels funcionaris, els propis funcionaris, els parents, els de la brigada municipal, etc. L’altre 30 per cent ho fa per la persona, pel cap de llista que es presenta i la resta, ho fa per la marca. Pel que significa el producte o marca PSC. Respecte a la candidatura d’Esquerra que jo mateix encapçalava, les seves paraules han estat prou clares. La gent coneix la meva persona, la gent té una bona sensació, però darrera hi ha la marca. Darrera hi ha una marca negre. Una marca negre?. I que hem fet els d’Esquerra per a tenir o portar una marca negre a les nostres esquenes. Que pot induir a una persona dir o catalogar un pseudònim com aquest?.

Per uns som la marca blanca i per uns altres som la marca negre. Quin mal de cap. En el moment que hem tret el nas, malgrat tractar-se d’un nas menut i que tot just treu la punteta. Zaaasssss !!!!!. Els Convergents ens han tret el sobre-títol de marca blanca i els Socialistes i Peperos espanyolistes, ens han tret el de marca negre. Dos formes de veure les coses contraposades, però que en diferents sectors socials ens han fet mal i ens han volgut situar injustament en un espai reduït. Dins del congelador. I que opina la gent?. Els joves passen de la política per què es troben sota una terrible decepció i pessimisme perpètua per la forma en que fem les coses els anomenats adults, els adults tenen por d’obrir el congelador i descobrir coses noves, conservadorisme diria jo i els avis prefereixen les coses del dia a dia  i no posen res en el congelador per què pensen que no lis donarà temps a consumir-ho tot.

Davant els dracs, les arbredes encantades i els monstres de tres caps, sorgirà Esquerra com Sant Jordi. Salvador i sense marques. A tot color. Nosaltres tenim el pantone i ho hem de fer. Utilitzem-nos.