El llenguatge administratiu està ple d’eufeminsmes més o menys divertits, d’eliminar un lloc de treball, per exemple,  se’n diu amortitzar una plaça i de vendre’s terrenys, alienar patrimoni. En el pressupost de l’Ajuntament de Manresa per aquest any 2012 es pretén fer front a les retallades en les anomenades transferències de capital –diners provinents d’altres administracions-,  que han passat de 27 milions a poc més de 20, reduint despeses, augmentant considerablement els ingressos per l’IBI i les sancions administratives –multes- i  posant a la venda terrenys de propietat municipal per valor, suposadament, de 3 milions d’euros. Alguns d’aquests solars, els més cars, estan situats a la continuació del Tossal dels Cigalons, més enllà del carrer Martí i Pol, i al Tossalet de la Mustela (jo tampoc el coneixia), al barri de les Cots, i són terrenys aprofitables (edificables)  on es preveu que la ciutat creixi el dia, llunyà, que ho hagi de fer. Un cop venuts, aquests espais seguiran sent horts o camps, els veïns i veïnes no notaran el canvi i, per tant, la imatge de l’Ajuntament, i de l’equip de govern, no se’n ressentirà. És una opció molt més còmode, a curt termini, que la de parar o deixar parades inversions, com les de les Escodines, l’Ateneu de les bases o el Parc tecnològic, i molt menys dolorosa que la d’ajustar la plantilla acomiadant treballadors municipals. Però és una mesura que condiciona igualment de forma molt negativa el futur de la ciutat. Primer pequè s’incentiva, un altre cop, l’especulació immobiliària –qui compri, si és que algú compra, ho farà barat per vendre, algun dia, car- i segon perquè l’Ajuntament, els ciutadans, perdem una eina per créixer, si mai cal, de forma controlada,  plantant cara als especuladors, intervenint en el mercat immobiliari, evitant bombolles i creant habitatge social.

La superfície del planeta és un recurs natural, com l’aigua, l’aire o els minerals del subsòl, no és el producte de cap bona idea ni de l’esforç de ningú i, per tant, no hauria de ser objecte de negoci. Si tot el sòl urbanitzable fos públic s’acabaria  l’especulació immobiliària i s’afavoriria l’economia productiva també en el sector de la construcció. Però mentre no tinguem la força per introduir canvis profunds en l’ordenament legal que vagin en aquest sentit, tenim dos instruments per intervenir en aquest mercat i afavorir els interessos col.lectius enfront dels privats minoritaris. Un és  actuant, l’adminstració, com un propietari més, disposant de sòl públic per contrarestar els afectes sovint perversos del mercat. L’altre instrument és el planejament urbanístic i precisament ara Manresa ha de revisar el seu Pla general, el POUM, i ho farà, sembla, sense eines ni recursos indispensables per planificar a favor de la majoria, i no dels quatre de sempre.