L’internauta que somiava el passat

No sé qui nassos es va inventar que una princesa havia de dur un vestit de tant de pes. Ni d’aquest color rosat tant vintage. Es passeja a palau, amb un parell de servents que vigilen les seves passes. Aviat és Sant Jordi i ella n’és protagonista principal. En els darrers anys li han afegit unes botes de muntanya que no s’hi diuen gens, però se sent còmode. Sospira, no com una toia de princesa, sinó com una dona que fa uns dies gaudeix d’un crush intens amb un dels jardiners japonesos.

Es remou a la cova, inquiet. Aviat li tocarà sortir a espantar infants i adults, com si encara fos capaç d’atemorir algú en aquest planeta Terra. I sobretot, a deixar-se vèncer per un cavaller sobredimensionat, de cara esllanguida i cos replet de magnesi i potassi. Si almenys el deixessin lluir-se i esbadocar de dalt a baix el paio que cada 23 d’abril es disposa per matar-lo… S’aixeca i remena per la biblioteca de clàssics grecs; la seva dèria de descobrir el perquè de la seva desaparició el té abduït; si és que realment va existir.

El soldat d’origen romà Jordi descansa en un llit de matalàs dur com una pedra i llençols que semblen fets d’espart. I volen que surti a combatre el drac sense haver descansat com toca. Colla d’imbècils! A més, el fan dormir en una mena d’habitacle enmig del bosc. Darrerament però, li han amenitzat les nits connectant-li un canal de sèries i pel·lícules anomenat Filmin. I en secret gaudeix de les obres d’autor que retraten personatges humils i senzills, en una vida sense violència.

Tots nosaltres farem que els tres es vegin les cares ben aviat. Ells no deixen de ser productes de l’imaginari col·lectiu dels darrers segles. Però, recreats en una altra dimensió, aquest mateix imaginari els va desvestint de les seves cuirasses tradicionals i els fa adoptar altres maneres d’entendre el present. Aquest és el poder de la imaginació, aquesta és la força que supera barreres i murs que en aparença semblen impossibles de derruir. Una força que la humanitat posseeix i facilita l’evolució. I per això m’agrada pensar en una princesa que lentament va perdent peces del seu vestuari clàssic; o un drac que més enllà de ser un element clàssic de cridar a la por, esdevé una realitat per sobre del mite. O un cavaller que secretament s’emociona amb el cinema d’autor.

Tu pots fer el mateix, no et deixis ancorar en allò que sembla inamovible. Tot és possible. Com també ho és celebrar un dia a l’any una festa on la gent s’obsequia amb roses i llibres, sense límits, amb una constància i convicció que només un poble com el nostre és capaç de demostrar. Aquest, reconec, és un pensament que potser em limita en la meva universalitat. Però… ara per ara, és el que hi ha. Somric.

Bona Diada!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!