L’internauta que somiava el passat

La darrera escena eròtica que m’ha cridat l’atenció ha estat en una sèrie que, si bé ha acumulat centenars de crítiques positives, avorreix tant com la mateixa família real britànica. En efecte, a The crown, temporada 2a, capítol 4t (“Beryl”), la princesa Margaret protagonitza una escena d’alt voltatge eròtic amb qui serà el seu marit, el fotògraf Antony Armstrong-Jones.

Ell la convida al seu estudi, la fa seure davant de la càmera i encén el focus. Llavors li diu que va a cercar alguna cosa a l’altell. La deixa una bona estona a l’espera. Ella sent les passes d’Antony i uns cops estranys als mobles; nosaltres, espectadors, el veiem picant objectes amb un martell i seient en una butaca, amb l’únic objectiu que ella entri en tensió i pugui obrir la imaginació a qualsevol circumstància, fins i tot, creure’s que potser ha caigut en mans d’un psicòpata. Després, baixa i inicia el fotografiat de la model. L’erotisme de l’escena consisteix a què l’artista aconsegueix extreure l’expressió més autèntica de la princesa, la despulla del rictus reial i del món d’aparences en el qual viu i deixa que la mirada i la cara mostrin el seu rostre més amagat. L’escena prossegueix amb el revelat de les fotos. Entre penombres, tots dos es freguen els cossos com per descuit i quan remullen els dits en el fixador, a l’espera que el petit miracle del revelat de les imatges s’assoleixi, el degoteig del líquid simbolitza a la perfecció la tensió eròtica del moment. No es fan l’amor, ni practiquen sexe. Només erotisme. L’atracció de l’escena, sota el meu prisma, és que ell assoleix que la “princesa”, tan sols amb sons, paraules i sensacions, es despulli de totes les seves cuirasses i s’obri al món artístic (i també epicuri) del fotògraf.

Ho conto perquè a la societat actual, les sèries o minisèries estan ocupant el lloc de la literatura més convencional: aquelles sagues de novel·la negra, històrica o fins i tot, romàntiques.

Avui, el món de la imatge preval per damunt de tot. I la paraula escrita decau en qualsevol gènere i circumstància. Fins i tot al món de la ràdio, la paraula esdevé imatges a través de l’streaming

O potser per això, més enllà d’escriure’n una crònica fidedigna, els fotoperiodistes s’afanyen a retratar tot allò que succeeix en una manifestació amb enfrontaments amb la policia. I sovint són més nombrosos que els mateixos manifestants.

Hem deixat de creure en les paraules?

Un dels llibres que vaig consultar prèviament a l’escriptura de Pijamablau és l’Ars Amatòria d’Ovidi. El recomano de manera fervorosa. L’art de la seducció i de l’amor que ell desenvolupa no difereix gaire d’avui en dia. Un dels consells, mostrar un tros de turmell en un espectacle de circ romà, provoca un somriure. Si el traslladéssim a qualsevol part del cos en un bar musical d’avui en dia, possiblement ningú no en faria cas. Però tanmateix…

Ovidi ens ensenya, no només amb aquesta obra, sinó en el seu conjunt, que allò que ens ha quedat del passat prové únicament de la paraula escrita i, si voleu, de les obres artístiques del moment. Això em fa pensar com ens analitzaran les generacions futures. I si aquells que apostem per la paraula escrita, no som peces arcaiques d’una societat en vies de desaparició.

Pijamablau, la meva primera novel·la eròtica, intenta (i ja em direu si ho aconsegueix), transcendir aquells instants de desig, de morbo, fent ús només de les paraules. No sé si me’n surto. Però sé que és el que em toca fer.

La setmana vinent faré el seu llançament. Per e-book, el 20 de març. Amb la primavera. Si et vols avançar amb la versió paper, la tens ací.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!