L’internauta que somiava el passat

Sempre m’ha captivat el concepte d’artesania. Potser perquè conté una base de treball individual, potser perquè ets només tu qui et marques els objectius i el grau d’exigència que hi vols assolir. En tot cas, des del respecte profund per totes les activitats tradicionals que es poden definir com a artesanes; des del fuster al vidrier, des del vinater al ceramista, cal incorporar ineludiblement velles professions com la pagesia o moltes expressions de l’art actuals, en la seva definició més àmplia i contemporània.

El sociòleg Richard Sennet (de qui també vaig quedar captivat pel seu “El respecte”, tant útil en la mediació de conflictes) és un ferm defensor de l’artesania com una eina imprescindible per la nova concepció del treball a les societats contemporànies. En una conferència al CCCB, va deixar anar la seva capacitat analítica en la definició de la ciutat i l’artesania. En una de les seves afirmacions deia que “la societat menysprea l’activitat pràctica i l’orgull per la pròpia feina ha estat tractat com un luxe”.

I aquí entronco amb un darrer article del cantant i compositor Cesk Freixas, “Contra la quantificació de la cultura”. A l’excelsa revista digital @Catorze, Cesk es queixa de manera amarga de la comercialització de les expressions culturals. Diu que “en l’era dels aparadors digitals, si ja no interessa a la massa, a mi tampoc”.

Assegura que “s’ha deixat d’entendre la cultura com una inversió immaterial per al conjunt de la societat, i ha guanyat espai la seva vessant comercial, de manera flagrant. És la lluita de classes aplicada al camp de la cultura: qui té més pressupost té més visibilitat i, per tant, més possibilitats d’arribar a un públic més ampli”.

Per descomptat, hi estic d’acord. I també em preocupa, com hauria de preocupar als garants del bé públic de la cultura del país. Perquè no oblidem que el nostre poble hi té un altre factor en contra afegit i és no només la no tinença (encara) d’un estat propi, que procuri la defensa promoció i difusió de les diverses activitats culturals, sinó dos estats a la contra com són el francès i l’espanyol.

Tot això ve a tomb de la meva decisió de formar part d’aquesta expressió cultural del país; no amb pretensions, sí com una gota d’aigua a sumar dins de l’oceà de la cultura nacional.

En aquest sentit, us haig de dir que per primera vegada a la meva vida em sento artesà, artesà de la paraula; i amb ella, en la creació literària (la part més feixuga i a la vegada apassionant), però també de totes les artèries que hi van parar: l’edició, la maquetació, la il·lustració, el màrqueting i la difusió.

He decidit tirar endavant un projecte propi, prescindint d’editorials, d’agents i de comunity managers, per entendre’ns. Del món editorial en parlaré un altre dia, perquè requereix una gran dosi de respecte i consideració, per la feina feta, per la feina que encara poden fer. Però no me’n puc estar d’anunciar-ho, amb un component alt d’il·lusió i compromís.

I és per això, en sentir-me artesà del taller de casa meva, que he lligat aquestes quatre idees, per si us fan servei.

No oblidem el que molt bé expressa en Cesk Freixas al final del seu article:

“De fet, la pregunta ideal després d’haver assistit a un acte cultural hauria de ser: què, t’ha agradat? T’has emocionat? T’ha fet pensar? Has passat una bona estona? La pregunta perfecta hauria de pivotar al voltant del fet qualitatiu, de tot allò que no podem quantificar, perquè m’ha agradat, però no puc saber si 66 o 100. Voler comptar la cultura per fer-ne una anàlisi qualitativa és una trampa”.

Si et faig pensar, ni que sigui una mil·lèsima de segon, em dono per satisfet.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!