L’internauta que somiava el passat

El llegiré. Perquè qui té coses a dir, val la pena escoltar-lo. “Napalm al cor”, resta doncs pendent.

I al discurs de Sant Jordi en va dir unes quantes d’interessants. Amb valentia, sense condescendència amb la classe política, sense por a les institucions, al govern de tots. O d’uns quants.

En Pol Guasch, amb un to tímid, va ser capaç de fer passar un mal tràngol a tots els oients; crec que pocs (per no dir cap) es van quedar sense empassar un poc de saliva. Sobretot en el moment més tens (us el dic al final del post).

En Pol imagino que feineja en el seu taller de fusteria. I si bé ha realitzat treballs que han assolit premis de prestigi (l’Anagrama de novel·la d’enguany, o el López Picó de Poesia de 2020), ell no es considera fuster. De ben segur que guareix totes les eines, ben posades dalt dels prestatges i llueix una taula llarga de treball, polida i endreçada.

Però tot i ser jove (1997) jo m’atreveixo a pensar que ja fa temps que ell va decidir viure de la creació artística a través de la paraula. O si més no dels mons que s’hi relacionen. Té la sort i el convenciments adequats, diria. Més enllà de la vàlua.

En el discurs de Sant Jordi va blandar la literatura com a arma contra la tirania del present. L’afirmació “Avui aquí no hi ha res de literatura. La literatura són moltes històries i cap univers” és totalment encertada. Però des d’una visió personal d’artista, d’escriptor, de fuster. La realitat col·lectiva (que conforma el món conegut) conté en la literatura tots els universos existents, passats i presents, i totes les faules que han d’arribar, les ensucrades i les més violentes.

Potser l’afirmació més brillant sota el meu punt de vista és aquesta: la literatura és una tasca humil de cures i d’acompanyament. Cadascú de nosaltres té una xarxa de cuidadors invisibles dispersos pel món que realitzen tasques que abans fèiem en comunitat.

És l’afirmació que més em fa pensar en el valor intrínsec de l’art d’escriure a l’actualitat, en aquest món que es desdibuixa per moments. Però no estic d’acord en què la literatura, per se, és una eina al servei de les forces del bé contra el mal. La literatura eixampla i no constreny; hi estic d’acord. Però per ambdues parts de la balança. Tots sabem fins a quin punt règims totalitaris o ideologies extremes han fet ús de l’art en general per enfortir els seus objectius. O les religions.

Altra cosa és l’artista, el fuster, l’escriptor qui, amb les seves obres i en l’expressió de les seves idees, és capaç de transgredir la realitat; d’aportar quelcom per transformar-la cap a una de més justa, lliura i àmplia.

En Pol, amb el seu ribot artesanal, va intentar-ho. I ja només per això l’encoratjo a continuar per aquest camí. Però més enllà del seu discurs, travat i contundent, la paraula clau, la idea que va fer estremir més d’un va ser la darrera paraula del seu discurs. “URQUINAONA”.

Aquesta paraula és la que millor simbolitza el valor de la literatura i va ser la que realment va ressonar més alt en la seva fonètica dins la consciència obscura dels poderosos, la que produeix l’estremiment del sistema. I és aquí on m’ha guanyat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!