L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

22 de juliol de 2017
0 comentaris

RESPECTE PEL POBLE CATALÀ

Davant de la manca de reconeixement que, com a poble, li ha aplicat l’Estat espanyol, Catalunya  busca un reconeixement internacional que li permeti existir com a tal, més enllà d’ideologies o posicions extremes.”

El respecte és el valor fonamental en les relacions humanes i també entre els pobles. Sense respecte no hi ha diàleg ni possibilitat d’entesa. El respecte implica reconèixer l’altre, intentar comprendre la seva visió i acceptar resoldre les possibles diferències d’una manera amistosa.

El sociòleg Richard Sennet afirma que la manca de respecte és el que fa que les desigualtats (en el seu cas “socials”) impedeixin el reconeixement entre iguals. I per això considera tremendament fal·laç voler parlar d’un tracte entre iguals quan les desigualtats són evidents.

I aquesta és la clau de volta del procés que el poble català ha endegat:

Davant de la manca de reconeixement que, com a poble, l’Estat espanyol li ha aplicat busca un reconeixement internacional que li permeti existir com a tal, més enllà d’ideologies o posicions extremes.”

Alguns qüestionaran el mateix terme de “poble català”. I potser l’evolució de les societats del primer món ens va conduint cap a uns conglomerats socials on les enormes diferències econòmiques, culturals i d’intercanvi (sobretot a les grans urbs) fa molt difícil o molt antiquat parlar d’un país com a poble. Però crec que pocs teòrics o politicòlegs poden negar que és una terminologia que els grans i petits estats segueixen utilitzant per refermar o mantenir les seves identitats respectives. No ens enganyem: poble català és una forma d’anomenar un subjecte polític.

 

Per altra banda, les noves esquerres es pretenen nodrir d’aquestes realitats socials canviants, perquè creuen que és on trobaran les bosses de vots més àmplies per bastir les seves propostes de govern. Però aquesta és una visió que no contempla la realitat, encara, del poble català. I que, per altra banda, pot evolucionar cap a populismes i aplicació de mesures que en el fons ens arrosseguin cap a un desgovern.

Per últim, hi ha un nombre important de ciutadania catalana que mai no ha volgut integrar-se dins d’aquesta denominació. O si ho fa, ho fa en base al seu sentiment nacional de pertinença a Espanya. Formen part del conjunt però ells mateixos s’aparten en un subgrup que els porta a negar les aspiracions legítimes de Catalunya com a país. Per contra, a hores d’ara, les forces catalanistes sempre les han integrat en el seu discurs.

Catalunya, encara ara, és un país estès arreu del territori, amb importants ciutats mitjanes (i una d’enorme, l’àrea metropolitana de Barcelona), però també amb una base de petites ciutats i viles d’enorme dinamisme i que, no ens enganyem, conserven aquest factor identitari, però també són capaces d’integrar les bosses migratòries, mantenir una alta cohesió social i cultural i econòmica,  necessari per bastir el que avui encara és el poble català.

I seria molt difícil de rebatre que fins al 2010 (per marcar una data concreta d’inici del procés), el catalanisme (el moviment polític que va néixer cap a finals del segle XIX, amb la figura cabdal de Valentí Almirall, com a resposta política que donava continuïtat a la Renaixença catalana) ha estat l’eix vertebrador de les reivindicacions catalanes al llarg de tot el segle XX i inicis del XXI.

Fora del moviment catalanista no hi havia res que contribuís a una, per una banda, defensa de la identitat catalana, i per una altra, a una reivindicació de més poder econòmic, polític i social. Hi havia els contraris a l’evolució, els monàrquics recalcitrants, els conservadors més ferotges i també les esquerres més extremes, tots ells en formes polítiques més o menys incipients o que acabaren ferides de mort.  Així, en la història més recent, partits tant diversos com CDC, UDC, Centristes de Catalunya, PSC, PSUC, ERC s’alimentaven de la mateixa font catalanista, amb visions diverses i aplicacions de resultats també diferents. Vull esmentar de manera expressa la figura de Josep Pallach.

Cal remarcar que el catalanisme sempre s’ha basat en els valors de la integració, la democràcia i el pactisme com a eines d’evolució social i política pel conjunt de la ciutadania. No hi ha exemples significants que puguin defensar el contrari. No es pot parlar igual en el cas de l’espanyolisme (que podia haver arribat a ser un element positiu per si mateix), que afirma la seva existència en base a negar les realitats nacionals del conjunt de pobles ibèrics.

 

I quan d’ençà de 2010, el catalanisme ha evolucionat cap a posicions sobiranistes com a única via, com deia a l’inici, per salvaguardar la identitat i defensar el poble, assegurant-li el benestar i ampliant-ne les expectatives de futur es produeix el terratrèmol. És en aquesta evolució que partits com UDC, CDC, PSC, IC (antic PSUC) han patit transformacions i alguns d’ells han pagat amb la desaparició. Per altra banda, han sorgit noves expressions polítiques amb certa força dialèctica que pretenen defensar la idea que Catalunya no és poble, no és més que una comunitat autònoma nascuda de la Constitució espanyola de 1978.

Alguns altres pretenen navegar per les aigües que asseguren que l’Estat espanyol encara és capaç d’oferir una solució digne a Catalunya que doni resposta a les seves aspiracions polítiques, econòmiques, socials i culturals. Són els que s’anomenaven “tercera via” i que, tot i que intenten encara emergir en el debat públic, la crua realitat se’ls menja de manera inexorable. És en aquesta posició intermèdia on els anomenats “comuns” i altres residus de l’esquerra clàssica se situen.

S’obliden (o no volen reconèixer), aquests darrers, que al llarg del segle XX, l’Estat espanyol només ha sabut oferir al món cops militars que per cert han triomfat, una dictadura feixista que va durar més de quaranta anys i un règim constitucional basat en una monarquia hereva del franquisme i amb l’estructura de poder intacta a quan el dictador era viu. Fins i tot, quan les esquerres l’han governat…

Espanya és incapaç d’oferir una proposta política pel poble català que el diferenciï com a  tal i que sobretot respecti la seva manera de ser i la seva existència per iniciar un diàleg fructífer.   

És aquest el terreny de joc on, en les properes setmanes, se situa el desenllaç del que s’anomena procés català.

Alguns encara creuen que Espanya pot oferir alguna cosa, alguns altres es neguen a acceptar que el catalanisme polític ha mort en benefici d’un sobiranisme regenerador i transformador de la realitat i uns tercers intenten, sota l’aparença d’un progressisme modern afirmar que els pobles, les nacions són cosa del passat. Però obvien que el món, encara ara, es basteix de pobles i nacions lliures en una relació d’igual a igual. Encara han de passar moltes dècades per a què l’evolució humana permeti anar deixant enrere aquests conceptes. I potser també combatre el cada vegada més preocupant domini de poders econòmics i financers allunyats de la realitat del planeta i l’evolució humana.

I és aquí on el procés català és magnifica i pren consistència: som a punt de fer evolucionar Europa amb un moviment de base de la ciutadania capaç de crear no només un nou estat sinó de fer-lo en base a una força transformadora plenament democràtica i pacífica. Per primer cop a la història recent d’Occident sense violència ni guerra. I que només la futura constitució catalana definirà en els seus trets essencials.

És una afirmació que tant a les esquerres clàssiques com les noves esquerres (que a hores d’ara s’han demostrat incapaces de transformar res) els hi fa mal i no saben com contrarestar. A les dretes tradicionals,  a més, els hi entra pànic.

Per tot això, cal demanar un gran respecte; respecte per la voluntat majoritària del poble català, per la seva història, per la seva cultura, per la seva capacitat de defensa de la seva llengua, per les seves institucions i pels seus representants politics.

En especial, cal demanar respecte:

  • A la ciutadania catalana que no comparteix aquesta visió o que des d’un sentiment de pertinença únicament espanyol, intenta negar la realitat del país que els ha acollit.
  • A les forces progressistes de la nova esquerra que segueixen negant la força d’aquest procés i pretenen buscar solucions en base a una falsa solidaritat i germanor amb la resta d’Espanya que només faria que allargar l’agonia d’una solució definitiva per Catalunya.
  • A la ciutadania espanyola que mai no ha volgut situar-se en el lloc de la catalana, que mai no li ha reconegut la seva identitat i llengua pròpies i que encara creu que li pertanyem com una propietat civil o de dret de conquesta.

Aquest respecte ha d’incloure:

  • Ajudar a conformar i celebrar el referèndum pel dia 1 d’octubre que reconegui el dret d’autodeterminació del poble català, més enllà del resultat. Com qualsevol altre poble lliure del món.
  • Respecte a les institucions catalanes i al seu Parlament, pel seu passat però també pel seu present esperonador i com a símbol modern de defensa democràtica del dret a decidir.
  • Respecte pel resultat final del referèndum per part de tothom

 

La llibertat, per tu i el teu poble, és una meta a la qual l’home (i la dona) no hi podem renunciar en cap circumstància. Només des del respecte i el reconeixement mutus, les diferències entre persones i pobles poden ser tractades i resoltes.

Amb la il·lusió de viure un moment únic, amb el record pels meus pares i pels meus avantpassats que van lluitar pel reconeixement del seu poble i del caràcter integrador del nostre país…Visca la llibertat!

 

 

Esteve Canet i Muntadas

Diplomat en dret. Màster en mediació i resolució de conflictes

Autor de la novel·la ”El càtar de la Granadella”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!