L’internauta que somiava el passat

Encara ara surto de nit i em passejo per un món d’ombres.  Hi trobo pells sedoses  i cossos pròdigs que esdevenen gemecs en forma de paraules. A mesura que descobreixo les seves formes, elles obren més els seus sentits. Demanen una altra carícia, un altre bes, un esbufec més de passió,  que les permeti superar el moment present, més enllà del futur, oblidant el passat.

Quan els meus dits inicien el recorregut dels seus plecs, elles s’abraonen a obeir els meus instints més ocults, també senzills, que permeten albirar el seu cos en plenitud; l’albiro i l’estimo, en el sentit més barroer de la paraula.

He tastat boques de gustos sumptuosos. I el joc apassionat entre les llengües  que permet que els pits sorgeixin descordats per l’escalfor de la trobada.

He navegat per les onades de les corbes sumptuoses d’unes cames que  s’obrien sense cap mena de pudor. Hi endinsàvem tot allò que el moment permetia, d’amagat, a plena llum del llençol…

I quan ho requeria canviava d’habitació. M’esmunyia altre cop cap a la part més fosca de la ciutat i desapareixia pel llindar de la porta. Cercava amb avidesa un altre, de llindar, en un exercici inacabable de perseverança, a l’espera de trobar allò que busco. Allò que busco, que també apareix quan encara el sol no ha vinclat per l’horitzó.

Fins que he trucat a la seva porta.

L’obro i comprovo que la foscor inunda la seva cambra. Hi estic avesat. Avanço lentament fins arribar als peus del llit; és un llit espaiós, immens, de llençols de cotó blancs, que el volten  en una perfecció quasi humana. Tan sols unes poques escletxes del finestró concedeixen el permís per copsar el dibuix d’una silueta i és llavors, moment màgic, quan intueixo els seus peus, que m’explica coberts per uns mitjons fins, curts, grisos…

Aquell primer dia en vaig tenir prou amb el descobriment; estava convençut que seria capaç de fer-li treure els mitjons i, de mica en mica, fer pujar el llençol per l’estretor inicial dels seus turmells i arribar així més enllà de les seves cames.

El joc s’havia iniciat. Però aviat vaig descobrir que la seva ment encuirassava tot el que l’envoltava; era perillós fer-la desprendre d’una part de la seva vestimenta. Només un pijama de color blau em va permetre saber què amagava dins,més enllà de les seves formes, molt més enllà dels seus sentiments.  I durant cent i una nits,mentre la lluna sempre era nova, ens vam oferir com vells amants. Avançava per trossos de la seva pell, essent conscient que també havia de desprendre’m de les meves cuirasses. Era un joc d’iguals on jo no podia ser el dominador, tal i com estava acostumat.

Aprofitàvem els clarobscurs de la lluna per mostrar-nos una mica més i de mica en mica vam aprendre a quedar nus, un davant de l’altre, i fer-nos l’amor de manera completa, plena, com la lluna que mai no ens il·luminava.

Un sol rinxol dels seus cabells, que li queia per l’espatlla dreta. Un rinxol que em mostrava la tebiesa de la seva pell, blanca i lluminosa, i que per instants va enllumenar el camí a recórrer. Després, els silencis.

Em vaig acostumar als silencis, mentre les paraules queien també. Jo mateix em vaig trobar fugint, amagant-me de les meves ombres, imaginant un rostre d’allò que busco. Allò que busco…

Allò que busco s’assembla a ella, sense rostre. Allò que busco és dolç i serè i ple. Però també raspós i ple d’obstacles. Ombres i llum, patiment i plenitud. Ella no sap, no és conscient de la seva bellesa, de la seva llum. Com una ànima que cerca l’escletxa per on prendre consciència del seu despertar, ella és al llindar i es maneja entre les ombres amb expertesa, a l’espera que vingui el seu àngel a rescatar-la.

Jo hi torno cada nit. En el fons, sóc conscient que voldria ser el seu àngel. Però davant meu només hi ha un tros de paret de pedra;  rere, hi és ella. I la paret no permet que els raigs de lluna es reflecteixin cap a ella.

Un dia hauré d’adonar-me que ella forma part també del meu món d’ombres i que potser sóc jo qui realment no és conscient que haig de despertar. Mentre tant, no puc deixar de pensar en ella. I em sento a gust dins les seves ombres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!