L’internauta que somiava el passat

Ho va profetitzar Guilhem de Belibasta, mentre cremava a la foguera, un 24 d’octubre de 1321, a Vila-roja del Termenés, a l’Aude. Aquest any, per tant, en farà set-cents.

Raimond de Castelnau, el “meu” perfecte càtar, que va morir a La Granadella i va ser qui va reconsolar el mateix Belibasta, sabia prou bé que la persecució catòlica contra el catarisme no s’aturaria. Ell va refugiar-se a terres de Ponent, amb l’esperança que la seva presència passés desapercebuda. I ho va aconseguir.

Perquè Belibasta va escollir el set-cents? La meva comprensió limitada sobre numerologia no amaga la importància de la suma del 4 i del 3. El 4 representa els quatre punts cardinals de la Terra i el 3 conté el vessant més espiritual, de la tríada que simbolitza l’espiritualitat. Per tant, el 7 ve a ser la suma de lo terrenal i lo espiritual i, segons diuen, reflecteix el final d’un cicle i la renovació amb el següent. Molt adequat doncs per al que pretenia profetitzar Belibasta.

Però ens trobem davant el final d’un cicle i l’inici d’un període nou? El que és segur i que es pot constatar és que ens trobem davant d’una lluita ferotge entre el poder i la llibertat que la pandèmia no ha fet més que accentuar. I que l’espiritualitat no és capaç de respondre, si més no aparentment.

Quina és sinó la lluita que al llarg dels mil·lennis ha sacsejat el nostre planeta? Què significa aquest combat i on ens porta? Miquel Maria Gibert va definir El càtar de La Granadella amb aquestes paraules (i que es troben a la contraportada del llibre publicat):

«A El càtar de La Granadella hi ha diverses interrogacions molt contemporànies: quin ha de ser el límit de la llibertat?, quina relació hi ha entre poder i llibertat?, quin vincle s’amaga entre la saviesa i el poder? I n’hi podem trobar més.»

El càtar de La Granadella farà aviat sis anys. En el moment de la publicació, ja vaig expressar quins eren els meus agraïments profunds. Però n’hi ha un que portaré sempre amb mi: la sinopsi que en va fer en Miquel Maria i que jo mai no hagués arribat a igualar. Em segueix captivant i em serveix per encapçalar aquest post: intentar comprendre el mecanisme humà que porta l’home a una lluita fratricida entre aquells que ostenten el poder i la resta d’humans (conscients) que malden per mantenir les seves llibertats i les comunes a tots. Aquesta és una de les raons de l’existència d’El càtar de La Granadella.

Avui en dia ens preguntem que si la democràcia és el poder del poble, que cedeix als seus representants llur exercici, què fa que els governants i legisladors perdin la consciència i la raó de ser de la seva naturalesa i trenquin el contracte públic amb la ciutadania?

Perquè quedi dit que poder i llibertat, a priori, no haurien de ser dos conceptes contraposats.

Hi ha tants reflexos en aquesta lluita o relació. En podria esmentar uns quants; des de la situació política creada al nostre país després de les eleccions, a la que diàriament es produeix entre pares i fills, o entre patrons i treballadors.

Però en tot cas, tornant als set-cents anys del reverdiment de lo llorer, i a la desaparició de la fe càtara (que va simbolitzar en Belibasta) aquella persecució es trobava inserida en la lluita entre el poder temporal i l’espiritual. L’església catòlica havia fet vinclar el seu futur (per cobdícia i anhels de béns terrenals) cap a l’imperi de lo temporal (dominius mundi).

És possible que la profecia d’en Belibasta anés en el sentit del final del poder temporal de l’església i impliqués un nou renéixer de l’espiritualitat?

Aquesta és la tesi que jo m’atreveixo a oferir i que em fa creure que la Humanitat, amb plaer ètic i estètic, i malgrat tot, segueix evolucionant. Amb permís del catarisme i de tot allò que va representar.

M’he permès incloure la portada de la meva novel·la “El càtar de La Granadella” perquè intenta discórrer al voltant d’aquests conceptes i perquè, des de fa ben poc, la podeu gaudir també en e-book. Aquí trobareu els enllaços.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!