La Creueta

He de reconéixer que a mesura que avançava la carrera del cantant nord-americà, el meu interés per la seua obra disminuïa, i més quan vaig detectar que en un moment determinat se n’havia pujat al dòlar

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Fa ni més ni menys que seixanta anys que Bob Dylan, nascut el 1941, va publicar “I Shall Be Free”, una cançó inclosa en el LP The Freewheelin’, el segon del cantant de Minnesota. Per descomptat, a principis dels seixanta jo no tenia gramola ni discos; ni una pesseta. Ni sabia tampoc qui era Bob Dylan, per cert, deu anys més gran que jo.

En l’època d’estudiant jo no era molt assidu dels locals de moda del barri del Carme de València, però recorde que per Falles del 1973, en un d’ells, mentre prenia alguna coseta amb la meua nóvia i uns amics, vaig quedar estampat contra la paret en sentir la cançó “Visions of Johanna”, de Blonde on Blonde de 1966.

Uns deu anys després del llançament d’aquell disc, les coses com siguen, ja em podia permetre algun luxe com ara comprar-me determinats discos. Bé, al que anàvem: en la cançó a què em referisc hi ha una estrofa que encara ara em fa riure per la seua ironia (recurs literari consistent a insinuar alguna cosa molt diferent de l’expressada literalment), i això que ni Dylan ni les seues lletres són gaire proclius a la rialla (algú recorda Bob Dylan rient?).

El telèfon començà a sonar sense parar,
Era el president Kennedy que preguntava per mi.
Digué: “Amic Bob, què necessitem perquè cresca el país?”
Li vaig dir: “Amic John: Brigitte Bardot, Anita Ekberg, Sofia Loren”
(Ajunta-les en la mateixa habitació amb Ernest Borgnine).
El país creixerà.

Tinc un dubte sobre si les paraules entre parèntesis apareixien en la cançó. Ho he consultat en un cançoner dylanià i sí que hi figuren, però quan escolte la cançó s’han esfumat. No sé si devien desaparéixer en algun moment per allò de la correcció política.

En la cançó, en la línia de les cançons de Dylan de l’època, amb només una guitarra i una harmònica poderosa, posa en pràctica les lliçons apreses del mestre Woodie Guthrie. A voltes no sé com li queda aire als pulmons per a passar de l’harmònica al sermó canturrutxat, ja que moltes vegades Dylan no canta, simplement remuga.

En el meu subconscient hi havia més actrius: Gina Lollobrigida (1927-2023), Ursula Andress (n. 1936), Rachel Welch (1940-2023) i Marilyn Monroe (1926-1962), que bé hi podrien haver aparegut. La que no hi faltava, tancant la cançó, era Elizabeth Taylor: “Faig l’amor amb Elizabeth Taylor. I Richard Burton es posa fet un xeu”. Dylan retrata els seus somnis. És un mestre del blues parlat, que sembla fàcil, però que no ho és gens. Recorde que mon pare tenia una postal de Gina Lollobrigida tancada en un calaix i jo, de menut, l’obria de tant en tant; m’agradava mirar-la.

L’any 1971 va començar mentre contemplava un calendari de paret amb un fotograma explícit de Rachel Welch, de la pel·lícula Fa un milió d’anys (1967). Explícit, en aquest context, significa “Ací estic jo!”. Li’n vaig regalar un a don Pedro Pacheco, qui em va somriure. Lli agradava molt el cinema. En aquell temps era habitual que les empreses regalaren per Nadal calendaris de paret amb imatges verdes (els calendaris del cor de Jesús i de la Mare de Déu del Carme ja anaven de caiguda).

Mon pare treballava a Granjas Araceli y Saenga, una granja avícola que havia creat el meu oncle Pep, el de Tomeu. El calendari d’eixe any era de Rachel Welch: els temps estaven canviant, ja ho deia Dylan. Ara les empreses a penes eixa mena de regals, que ben bé pareixen coses del segle passat. Enguany m’ha resultat complicat de trobar-ne un: sort que Els Xixonencs a Alcoi, on compre els torrons de Nadal, encara en fan, però amb paisatges nostàlgics alcoians i que la gent col·lecciona. A veure si algú segueix l’exemple.

Bé. Bob Dylan i Rachel Welch, que eren de la mateixa edat, van ser amics una temporada, però poc més se’n sap. Que ningú no espere que Dylan aparega un dia d’aquests en l’Hola contant-nos detalls d’eixa i altres relacions. No recorde haver llegit res d’això en Chronicles, Volume One, la seua autobiografia.

Dylan pertany a una època (finals dels cinquanta i principis del seixanta) en què els estudiants americans senten la necessitat de trencar amb el passat i donen pas a la generació beatnik, que inclou escriptors i cantants. Ell és un representant d’eixe moviment: poeta, escriptor i músic.

A setze anys es cansa de treballar amb son pare carregant i descarregant frigorífics i se’n va de casa. A dènou anys coneix gran part del territori nord-americà: hi escolta tota mena de música i de músics i se n’amara: Woody Guthrie, Elvis Presley, els blues, la Carter Family, el country i Johnny Cash. Bona prova de tot això es troba en el seu segon treball The Freewheelin’, on es presenta com a autor de la majoria de les cançons.

La cançó “Escolta-ho en el vent” el posa en un lloc que només els grans atenyen, i ha sobreviscut fins a l’actualitat:

Per quants carrers l’home haurà de passar
abans que se’l vulga escoltar?
Dis-me quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar.
Fins quan les bombes hauran d’esclatar
abans que no en quede cap?

[…]

Això, amic meu, tan sols ho sap el vent;
escolta la resposta dins el vent.

En el lirisme de “La noia del país del nord” canta sobre l’afecte per una xica bonica:

Mira’m si els seus cabells són tan llargs,
si fan rius juganers sobre els pits.

En “Senyors de la guerra” acusa els assassins que seuen als despatxos i planifiquen les guerres segons els seus interessos econòmics i després envien els més joves i pobres a lluitar en defensa d’una col·lecció d’ideals, mentre s’amaguen en les seues mansions llegint les estadístiques dels morts. Dylan desitja la mort d’eixos “Masters of War”:

I espere que us moriu
i que la vostra mort aplegue prompte.
Acompanyaré el vostre taüt

[…]
I em quedaré sobre les vostres tombes
fins que estiga segur que sou ben morts.

Dylan es troba en una fase de cançó protesta on les consignes pacifistes són constants entre els cantants compromesos i combatius d’aquells anys: guerra del Vietnam, denúncia d’injustícies, drets civils, segregació entre blancs i negres, etc. Em ve al cap una altra cançó d’aquell temps que cantava Donovan titulada “El soldat universal”, una d’eixes cançons que quan jo mateix la cantava no necessitava mirar el paper; totes les estrofes són impagables. En una deia del soldat universal:

Lluita per la democràcia, socialisme o qui sap què,
ell diu que és per la pau de tothom.
Ell és qui ha de decidir
qui ha de viure i de morir.
Només fa el que li manen des de dalt.

Però tornem a Dylan i a una altra cançó d’aquell LP: “Una gran pluja molt aviat caurà”, escrita arran de la crisi cubana des míssils de l’any 1962, quan semblava que estava a punt d’esclatar una catàstrofe nuclear d’abast mundial i ell creia que ja no tindria oportunitat d’escriure més cançons. És la cançó que va escollir perquè Patti Smith la cantara el dia que li van lliurar el Premi Nobel de Literatura l’any 2016.

Bé, què faràs ara, fill meu d’ulls blaus?
Què faràs ara, fill meu estimat?
Me’n torne ben lluny abans que caiga la pluja;
Me’n vaig al fons de les més fosques selves;
On la gent és molta i on les mans són buides
[…]
On les cares dels botxins estan ben amagades,
On la fam és terrible, la gent oblidada;
[…]
I entraré mar endins fins a enfonsar-me;
Sabent bé la cançó abans de cantar-la.
I és que una gran, gran, gran…
I és que una gran pluja molt aviat caurà.

No sé què canten els cantants i els joves de hui contra la guerra d’ara, contra qualsevol guerra, però aquestes eren les cançons que fa seixanta anys es cantaven sobre els soldats de qui havien decidit qui viuria o moriria, i sense els quals Hitler no hauria pogut tirar avant i Cèsar s’hauria quedat tot sol, parafrasejant els versos escrits per la cantautora canadenca Buffy Sainte-Marie.

D’altra banda, només em queda dir-los que no he vist en la vida cap pel·lícula de Rachel Welch, però sí que he escoltat tots els discos de Bob Dylan. He de reconéixer que a mesura que avançava la carrera del cantant nord-americà, el meu interés per la seua obra disminuïa, i més quan vaig detectar que en un moment determinat se n’havia pujat al dòlar fent-nos tragar bootlegs amb el material sobrant de les diverses gravacions, revisions o preses alternatives. En deu dur una vintena. L’últim es diu Fragments. Time Out of Mind Sessions (1996-1997) i la veritat és que reescoltant-ho no pareix que siga el mateix treball original: el seu so senzill transmet pau amb la claredat de cada instrument. Ah! Dylan no s’esgargamella cantant, sembla que repasse alguna lletania bíblica. Quan tanque els ulls, tot el disc em pareix una mateixa cançó. Si escolte, per exemple, “The Water is Wide”, aquesta tonada escocesa que no apareixia en el disc original, em quede amb la versió que en fa Pete Seeger, de bon tros.

Al llarg de la seua carrera ha reescrit les cançons originals de manera que resulta impossible de reconéixer-les i sembla que, a vegades, estiga desbarrant. A més a més, amb desgana. Dylan fa una cançó de qualsevol retall de la vida, sobre qualsevol cosa que li passe pel cap, sobre el somni de despús-anit.

L’abril de 2020, en plena pandèmia, ens va sorprendre amb la cançó “Murder Most Foul” (“L’assassinat més fastigós”, tres paraules tretes del Hamlet de Shakespeare), una narració poètica a partir de l’assassinat del president John F. Kennedy.

Era un dia obscur a Dallas, novembre del 63.
Un dia que viurà en la infàmia.
El president Kennedy anava alt.
Bon dia per a viure i un bon dia per a morir.
El portaven a l’escorxador com un anyell de sacrifici.

De tot açò fa seixanta anys.