La Creueta

Imatge: “Ferrán vacunant a Alzira”. La Ilustración Nacional, 1885

Hem d’afegir que el XIX és conegut també com el segle del còlera. Quatre onades successives (1834, 1854, 1865, 1885) en què l’augment demogràfic d’uns anys es veia retallat per les elevades taxes de mortalitat que aquests corrents mortífers produïen

Per M. Luisa Plà Tormo

És difícil d’entendre el desorbitat nombre d’expòsits (65.856 xiquets) que en el segle XIX van entrar en la borderia valenciana si no exposem, en llargues pinzellades, els fets rellevants d’aquella centúria que poden posar llum a un segle desgraciat, una afirmació que potser contradiu unes altres visions d’aquest període.

Si ens detenim en l’aspecte demogràfic, és cert que el balanç global de la centúria és positiu a causa d’una elevada taxa de natalitat que sobrepassava amb escreix la mortalitat, sobretot la infantil. Ara bé, aquest creixement demogràfic, puntual, no pot amagar ni dissimular l’afirmació anterior: un segle desgraciat.

El període que comencem amb aquest article, centrat entre 1800-1899, arranca amb una invasió-guerra (la Guerra de la Independència o del Francés) i acaba amb la desmoralització, fracàs i pèrdua dels últims territoris ultramarins del que va ser el gran imperi espanyol. Cal afegir-hi les tres guerres fratricides carlistes, que van trobar el moment per a contraposar l’Espanya tradicional, inamovible, intransigent, a l’Espanya dels liberals, defensors a ultrança de l’Espanya del progrés polític (futurs afrancesats), econòmic i ideològic; envoltats d’una massa de població endarrerida, famolenca, dòcil i acrítica. La intransigència, la intolerància i el dogmatisme provocarien una contínua atmosfera de guerra civil que devoraria el país i en paralitzaria l’avanç i desenvolupament.

L’única classe social que veritablement va lluitar per metes de progrés, per a aconseguir un nivell tècnic i una riquesa cada vegada més gran, va ser la burgesia, que va encapçalar la seua pròpia revolució fallida a Espanya.

I a tot això que he explicat, hem d’afegir que el XIX és conegut també com el segle del còlera. Quatre onades successives (1834, 1854, 1865, 1885) en què l’augment demogràfic d’uns anys es veia retallat per les elevades taxes de mortalitat que aquests corrents mortífers produïen.

No podem oblidar, pel fracàs i fiasco que van produir entre els jornalers i llauradors, les desamortitzacions de Mendizábal (1836) i Madoz, (1855) que, ideades amb uns objectius i principis de progrés i productivitat, van acabar amb una decepció: la propietat va canviar d’amo i la terra no va arribar a repartir-se entre els qui la treballaven. Les guerres carlistes i la imperiosa necessitat de vendre ràpidament per a recaptar diners per al manteniment de les tropes estan en el teló de fons.

Si els llauradors, en general, van manifestar resignació als nous temps, no ho feren els grups d’obrers industrials que es van anar formant en diferents punts del territori, amb episodis reivindicatius virulents que exigien millores salarials i de condicions laborals. La Nit del Petroli d’Alcoi, el 9 de juliol de 1873, és un clar exemple de l’esclat de la ira popular.

Tot açò, i més coses que no esmente per no ser l’objectiu primordial de l’article, va omplir el segle XIX de dol, fam i violència, elements que no encaixen ni beneficien el món que envolta els expòsits, d’ací la necessitat d’aquestes línies.

Per què aquestes adverses situacions no beneficien els bordets? En algun article anterior ja vaig fer esment dels treballs de Camille-Ernest Labrousse, l’historiador francés especialitzat en història econòmica i social que va estudiar la influència de les variacions de preu dels cereals en el cost de la vida i els ingressos de les classes populars. L’investigador hi descobrí un clar paral·lelisme entre l’augment dels preus de productes bàsics i el nombre d’abandons, i entre el descens d’aquests abandons amb la baixada dels preus. Aquesta correlació entre crisis de subsistències i augment dels abandons la podem observar en els primers anys del segle XIX, anys de dura fam.

Les xifres d’aquesta taula són l’espill de què descric:

·De 1790 a 1808, males collites, crisi de subsistència i fam. Això va ocasionar una espectacular pujada de preus dels aliments que va motivar al seu torn una fam generalitzada per tot Espanya. El nombre d’abandons de xiquets en les borderies es va veure incrementat. L’any 1800 van entrar 605 xiquets a la borderia de València.

·De 1809 a 1814, la Guerra del Francés, amb totes les conseqüències que implica un període de guerra: escassetat, saquejos, morts… I ací cal destacar l’any 1812 com el pitjor, un any de fam extrema a tot el país. El gran especialista i coneixedor del segle XIX espanyol, el professor Emilio de Diego, afirma que “el hambre serà la gran catàstrofe de la guerra de 1808 a 1814”.

Aquesta fam també va arribar a la Vall. En el llibre El Palomar, on es troben la séquia i el camí, els historiadors Abel Soler i Vicent Terol trauen a la llum la descripció que del moment deixa escrit D. Luís Bolufer, prevere reverend del poble:

Si a la fam del prevere li unim la pujada de preus a què fa referència i recordem les paraules del professor Labrousse referides més amunt, qualsevol comentari fora una repetició innecessària.

En el període de 1800 a 1820, 350 xiquets de la Vall van ser portats a la Casa de València. És clar!