La Creueta

Jura de bandera 1975 a Alcalá de Henares. (EFE)

Els qui s’han apuntat a fer algun esport han anat a practicar-lo als camps corresponents; els qui no, han anat obligatòriament a fer-hi d’espectadors. Sona ridícul, però així és.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Ahir, en la formació de després de dinar, es veu que no hi havia res d’especial a fer i ens van enviar a netejar la companyia. Em vaig tallar els cabells per si el capità en feia una de les seues en passar revista. No em fie un pèl. De vesprada me’n vaig anar a Atocha. Hui me n’aniré a explorar els voltants de la Plaza de España. No conec gaire bé Madrid i hauré d’aprofitar la mili per a descobrir-la.

Demà tinc retén de TOA. El retén és una espècie de reforç a la guàrdia. Un TOA (inicials de “transporte oruga acorazado”) és un vehicle militar; un cosí germà del carro de combat, però no tan imponent.

La conferència sanitària de hui és sobre el genoll i les lesions més freqüents que l’afecten.

Els qui s’han apuntat a fer algun esport han anat a practicar-lo als camps corresponents; els qui no, han anat obligatòriament a fer-hi d’espectadors. Sona ridícul, però així és.

A les 12.00 ha passat revista l’alferes. En eixe moment m’ha caigut un botó del tres cuartos, però ho he pogut dissimular prou bé amb el cinturó: de bona m’he escapat!

He agafat el metro a Campamento, he baixat a Puerta del Sol i he passejat pel carrer d’Alcalá fins a Correos. D’allà me n’he anat al Museo del Prado, però no hi he entrat perquè eren les cinc i tancaven a les sis. Me n’he tornat pel carrer d’Alcalá i m’he ficat per l’avinguda de José Antonio.

M’he comprat un plànol de Madrid per a saber més bé per on vaig. Pel carrer m’he trobat Nicolau Miñana, qui m’ha contat com de bé estava a l’Escuela del Estado Mayor. Tant de bo m’haguera tocat a mi eixa destinació. Hem anat a la Plaza Mayor, ens hem fet un café amb llet i després hem passejat. M’ha dit que lliurava dia sí dia no, i que aquesta setmana se n’anava a Manuel quatre o cinc dies. Quina sort que té! Hem quedat de tornar-nos a veure si no passa res.

Ara sona una cançó de Dyango: “Ódiame”. Acabe de perdre una partida d’escacs amb un català.

Estic de retén de TOA amb les cartutxeres plenes i el subfusell. Aquesta nit tinc la segona patrulla, de mitjanit a les 2.00. No m’importa fer patrulla amb el subfusell a la mà, però odie de fer-ho si fa fred. Un graciós em diu: “¿Tienes retén? Que por el culo te den”.

Cada nit hem d’aguantar la lectura de l’ordre del regiment per a l’endemà. Això és tot un martiri; no hi ha qui ho aguante. Podrien aprofitar l’ocasió i donar-nos alguna notícia nacional o internacional.

Diuen que acabarem la mili al desembre. No sé qui és el primer que solta la mentida a veure si aplega al coronel i que aquest ho desmentisca.

He sabut per casualitat la catàstrofe de l’aeroport de Los Rodeos de Tenerife, on pareix que s’han mort més de cinc-centes persones; i també la dimissió del govern francés. Ací dins t’arriba poca informació.

Hui hem tingut teòriques i pràctiques en un camp a què hem aplegat a paso ligero i, en alguns moments, a pas normal. M’ha sorprés veure la velocitat que assoleixen els carros, uns vehicles que pesen trenta-sis tones; es tracta d’un vehicle mitjà: els pesats en pesen més de seixanta. Com que hi anàvem soldats de totes les companyies m’he trobat un recluta del CIR a qui vaig conéixer un dia en el carrusel. Aquell dia, com que no agafava el pas, un caporal li bramava cada vegada més fort: “Estás acarajotado, coño. A ver si coges el paso”. Era un bon xicot andalús que de cap manera podia dur el pas: un dos, un dos, izquierda izquierda, izquierda derecha izquierda, un dos, un dos.

Ja en el camp, després de passar un riuet hem simulat que avançàvem sobre un enemic imaginari i després ho hem comentat. Hem tornat a la caserna de la mateixa manera que n’hem eixit, però xopats perquè plovia.

A la biblioteca estic llegint un llibre de Hemingway titulat París era una fiesta. Són relats entretinguts de la vida de l’escriptor nord-americà a París. De tant en tant en copie alguna frase que em crida l’atenció.

Ací les bromes no s’acaben mai, crec que formen  part de la mili. Ahir li va desaparéixer la gorra a un dels nous i hui a un veterà. Ho vam regirar tot de dalt a baix: armariets, llits, lavabos, racons, etc. Al final algú va dir: “Y ahora nos bajaremos los pantalones,  y los calzonzillos si es preciso”. Un infeliç la tenia dins dels calçotets. Tots es van posar a esbroncar-lo i el pobre gairebé va plorar. De vegades se’n passen. A mi m’ha desaparegut la cartutxera, però no pense fer un ban: ja me’n trobaré una en qualsevol moment en qualsevol lloc. Ací impera una norma: no es perd mai res, sols canvia de lloc.