La Creueta

Per Josep Moll · Recomanació de la Biblioteca Pública Municipal d’Albaida

Les lectures recomanades que us oferim, de vegades són inesperades i imprevistes. Us conte. Entra un usuari (i amic) a la biblioteca i veu un llibre en l’expositor de novetats que no ha agafat ningú.

-Josep, eixe llibre va rebre el Premi Enric Valor de novel·la de la Diputació d’Alacant fa ara vint anys, i l’editorial Bromera el va publicar en la col·lecció L’Eclèctica. Però, el que teniu vosaltres és una publicació de l’any 2017 en la col·lecció Esguard. Jo crec que t’agradarà llegir-lo i, com deia l’Ovidi “ofeguen, però no maten”.

Em quede amb la mosca darrere l’orella. Passa un dia, en passen dos i al tercer no ho puc remeiar i l’agafe per a llegir-ne la sinopsi: «Els lluitadors es desenvolupa a Alcoi en els darrers anys i parteix de la realitat de l’Alcoi industrial (finals del segle XIX) i revolucionari de la Segona República (segle XX) per a recórrer una galeria de personatges que comparteixen el sentiment de formar part d’un poble en una lluita per sobreviure. Alhora també amplia els horitzons per la península Ibèrica (Guerra Civil) i arriba, fins i tot, a la Segona Guerra Mundial (França i Alemanya).»

Després de llegir eixe resum, la mosca que tinc darrere l’orella em pica, em rasque i em faig la pregunta: Qui seran els lluitadors?… i la mosca em contesta a cau d’orella: “Josep, la resposta és ben senzilla: agafa el llibre i llig!!”

Antecedents alcoians: Si per alguna cosa destaca Alcoi és pel seu impuls a la indústria local entre els segles XVIII i XIX, i la seua capacitat de mutació i perdurabilitat. A finals del segle XVIII era una ciutat amb agricultura de subsistència, fabricació de teixits de llana i obtenció de paper. La indústria tèxtil i la paperera van servir com a motor de la resta d’indústries, com la metal·lúrgica o la química. La ciutat passa de 7.000 habitants al segle XVIII a més de 26.000 al segle XIX.

Eixe creixement es veurà reflectit en els grans canvis urbanístics. Respecte als treballadors: Les condicions de vida van ser difícils perquè les jornades laborals eren eternes i els salaris insuficients amb nul·les condicions higièniques. Alcoi era una ciutat valenciana amb una clara estructura de classes socials (empresariat industrial i obrers). La classe obrera adquireix, progressivament, consciència de classe (anarquisme, revolta del petroli) que desaparegué amb la Guerra Civil i la dictadura franquista.

La novel·la és una història que s’escriu de dins cap a fora, vull dir, d’allò més particular al més general perquè per a saber què passa al món real no cal anar als grans personatges i les grans gestes; tot el contrari, les mans que originen els temps són les que s’embruten i es clavillen. La guerra passa al front, però la fam, la por, el buit és local. A partir d’una situació actual, les protagonistes, una jove emigrant amb una complexa situació i una dona gran, la protagonista narradora, provoquen un moviment de memòria de la vida veïnal i familiar. Si preguntem a la gent jove, ens diran que les desgràcies actuals són prou diferents de les de fa setanta o vuitanta anys, però això no impedeix l’aparició de l’empatia entre les distintes generacions.

En la novel·la no trobareu herois perquè tots els personatges són veïns d’un poble i d’un temps que els ha tocat de viure i que no han triat, però que fan seus i lluiten per a intentar canviar-los. El poble ja sabeu quin és (Alcoi); el temps? Ara (la xica jove), abans (la dona gran: Segona República fins al final de la guerra). La narració s’estructura com un tot principal, sense secundaris, on la República i la guerra marcaran els canvis socials, polítics; però rode per on rode, els fotuts sempre són els mateixos.

En resum: El relat d’un període intens de la vida d’un poble que implicarà molts canvis. Històries que fan sentir orgull als descendents d’aquells participants que les portaren a terme, i més en els darrers mesos que ho tenim més present amb les guerres de Rússia contra Ucraïna i d’Israel contra Palestina. Unes guerres motivades i/o provocades no per possessió de territoris, o per la religió, sinó per vells ressentits que s’odien i es coneixen però no s’atreveixen a matar-se, i per això hi envien joves innocents, qui ni s’odien ni es coneixen, a morir per ells.

I acabe amb aquesta frase d’un exiliat: “la paraula és l’arma més poderosa per a no perdre la memòria ni l’esperança”.