La Creueta

Fotografia: Maria Conejero Vidal, la tia Maria del Cantó. L’última «medidora» de Bellús

Els darrers anys, els bellussers s’emparaven amb la tia Maria del Cantó perquè posara remei a les molèsties i trastorns digestius, normalment una parada per excés de menjar o una mala digestió.

Per Xavi Constant

El costum de passar la llista ha persistit durant segles. Es tracta d’un ritu màgic-religiós genuïnament valencià, més freqüent a les comarques centrals. Els metges i historiadors —entre ells Laín Entralgo— especulen que la teràpia es va originar a Egipte, va ser adaptada pels grecs, acceptada pels romans, assimilada a casa nostra i exportada fins a Amèrica.

Maria Conejero Vidal va ser una medidora de Bellús. Vivia al número 22 del carrer de sant Gregori, enfront d’una casa que mostra un «cantó» i denomina eixa àrea del poble. Veïna d’una generositat extraordinària, era casada amb el llaurador José María Moscardó Vayà, oriünd de Benigànim, inscrit al registre com «José Miguel», en homenatge al seu avi Miquel i al patró de la vila dels ganxuts.

Els darrers anys, els bellussers s’emparaven amb la tia Maria del Cantó perquè posara remei a les molèsties i trastorns digestius, normalment una parada per excés de menjar o una mala digestió.

Aquest malestar era molt freqüent fins fa poques dècades. Durant segles, la ingesta era frugal i precària, així que s’aprofitaven els batejos, comunions, casaments —en una època també les defuncions—, festes patronals i altres celebracions, per a beure i fartar. En altres paraules, com més convidats o més festa, més dispèpsies s’havien d’alleujar.

Disposem d’un exemple popular en la figura de l’entranyable Sangonera de Cañas y barro, la novel·la de Blasco Ibáñez. Sangonera —un borratxet sempre famolenc capaç de menjar-se les claus de sant Pere— va aprofitar l’ocasió d’engolir-se d’amagat tres perols de viandes. El primer d’abadejo amb tomaca, el segon ple de llomello, llonganisses i embotits, i encara li va quedar gana per a devorar el tercer que contenia dos colomins en oli. I tot regat amb vi en abundància, rom i anís. Tres dies després moria per la fartada.

És possible tal eventualitat? Ho és. Fa uns anys, en la televisió emetien una sèrie anomenada «Cròniques carnívores» —Man versus Food Nation— en la qual un jove guaixat ingeria, programa rere programa, uns tiberis dignes d’una boa constrictora. Però de fet, el xicot de la sèrie, un tal Richman, feia exercici i s’entrenava amb ingestes progressives de líquids per a eixamplar l’estómac. I, al final, va deixar el programa per motius de salut.

I Sangonera? No hi havia medidores als pobles de l’Albufera? El més probable és que Blasco ometera de mencionar-ho per a aconseguir la descripció d’unes escenes literàriament potents del trist final del personatge.

A la Vall d’Albaida sí que n’hi havia, i Bellús n’ha gaudit d’una tradició secular fins a arribar a la tia Maria del Cantó. Aquesta dona estimable va aprendre a passar la cinta un Divendres Sant. El ritu amb facultat curativa sols es transmet en determinades dates sagrades, com Dijous o Divendres Sant, i si la medidora ho explica fora d’eixos dies, perd el poder sanador.

La tia Maria sostenia una punta del mocador a l’altura de l’estómac del pacient. Mesurava a colzes, diagnosticava l’empatx i comprovava el nivell exacte de la parada senyant-se mentre xiuxiuejava una pregària en castellà: les llengües alienes són misterioses i més curatives, especialment el llatí —llengua litúrgica i teològica—, o el grec —idioma en què es va escriure el Nou Testament—.

De vegades, ni tan sols acabava el tercer mesurament per a esbrinar el punt de l’obstrucció i es veia obligada a interrompre el cerimonial perquè la persona indisposada bossava de sobte, agraïda i avergonyida, a parts iguals, per embrutar-li la casa i omplir-li-la d’una olor nauseabunda. Això significava que la tia Maria havia desobstruït el canal —trencar l’enfit, es diu a molts pobles—, i la indigestió desapareixia ipso facto. En altres ocasions, localitzada l’altura de l’embossament, el cerimonial es desplegava tres dies consecutius.

La tia Maria del Cantó no omplia fitxes ni arxivava historials, és clar. Tot i això, podem afirmar que, sens dubte, a ningú no li anava malament: la mera presència d’un sanitari, una persona compassiva que es preocupe per nosaltres o un sanador desinteressat, conforta i és, en conseqüència, la primera medicina.

Cadascú conta la fira segons com li va, i a més no estem capacitats per a teoritzar sobre les teràpies alternatives: vivim una època en la qual es recomana la prevenció, els remeis han de demostrar científicament la seua eficàcia i que no danyen ni provoquen efectes adversos.

Cal ressaltar, però, que la pervivència del ritu de passar la llista fins al segle XXI ha merescut l’atenció de la medicina oficial. L’any 2005, el número 5 del volum 28 de la revista mèdica Gastroenterología y Hepatología publicava l’article “Persistencia de una práctica de medicina mágico-religiosa para la cura del empacho entre los enfermos que acuden a consultas externas de digestivo”, a càrrec dels doctors Devesa Jordà, Pellicer Bataller, Ferrando Ginestar, Borghol Hariri, Bustamante Balén, Ortuño Cortés, Ferrando Marrades, Lull Sala, Sintes Marco, Nolasco Bonmatí, i Fresquet Febrer.

L’estudi es va desenvolupar l’any 2002 sobre una mostra de 539 entrevistes aleatòries a pacients del servei digestiu de l’àmbit d’influència de l’Hospital Francesc de Borja de Gandia, des de Tavernes de la Valldigna a Vilallonga, i des d’Otos a Oliva.

De les 539 persones entrevistades, 320 (59,4%) reconeixien haver acudit a la pràctica en algun moment de la seua vida; un 43,5% d’aquestes en més de sis ocasions, i un 27,2% en més de deu. Al 25% de la mostra li l’havien feta en els últims deu anys, i a un 7,2% l’any anterior. El malestar que els va fer recórrer al ritual van ser símptomes com la pesadesa abdominal en el 60,1%, dolor abdominal en un 22,6% i altres manifestacions en el 17,3%.

Només el 4,1% de medidors eren homes. Un paper ancestral de la dona en la cultura mediterrània com a dipositària dels coneixements sobre la salut. La teràpia era i és més utilitzada en els pobles menuts, segurament perquè la cohesió sociocultural més gran permet més arrelament a les tradicions.

I el més important de tot: en cap dels casos es va reconéixer que el mètode fóra dolent! Es va qualificar de bo o excel·lent en un 76,3%, de regular en un 15%, i sense criteri clar en un 8,8%.

Quant als efectes negatius, l’estudi assenyala: (…) el ritual de TE [trencar l’enfit] no parece contener aspectos especialmente nocivos para el enfermo, salvo un posible retraso en el diagnóstico de alguna enfermedad que requiera actuación urgente, extremo del que sí habría que advertir a los usuarios, que, por otra parte, suelen ser conscientes de ello, ya que habitualmente utilizan tanto los remedios populares como la medicina oficial.

L’estudi conclou amb un encoratjament a fer estudis interdisciplinaris sobre les teràpies populars, i a millorar el diàleg entre la medicina i l’antropologia com a condició necessària per a desenvolupar una medicina integrada que aconselle al malalt sense devaluar els seus valors culturals.

Quant a Bellús, la tia Maria del Cantó, va medir sempre gratis et amore, i va faltar el gener de 2004. Tenia 87 anys. La seua afabilitat, bondat i dolçor ha deixat un record inesborrable entre tot el veïnat.

Amb ella va desaparéixer la tradició de passar la llista al poble, per ara.