La Creueta

Recepta personal de Tomàs Bataller d’un aperitiu vigoritzant.

Mostra també una «resepta para evitar las almorranas», i una altra per a tractar l’èczema composta d’un perillós ungüent de mercuri dolç —calomelan—, un element nociu que en aquell temps es pensava que ho curava tot.

Per Xavi Constant

L’estiu de 1834 el còlera va assotar la Vall d’Albaida. La pandèmia provenia de Calcuta; l’agost de 1833 entrà per Ceuta i es va escampar cap al nord. El llaurador semperenc Tomàs Bataller escrivia:

«En atension de aver fallesido mi esposa ayer 26 de julio […] y amenasados con el justo motivo de Dios Nuesro Señor del mortifero colera, oy […] ago una Nota de todas mis deudas para que en mi fallesimiento las paguen mis erederos y a la mayor brevedad a teresa Badal de Valencia que ya esta el plaso vensido 70 £ ressibio 40 quedan 30 £»

El semperenc afrontà el possible final amb la serenitat de qui ha dut una vida complida segons els estàndards de l’època: havia treballat, guanyat el pa, fundat una família i l’havia duta avant fins que els tres fills formaren la seua pròpia o, si haguera calgut, els acolliren parents o institucions. Comptava, a més, amb un element del que es considerava una bona mort: l’historiador Philippe Ariès, especialista de la cultura funerària occidental, assenyala que un dels components de morir bé era que no fora de sobte i es pogueren deixar tots els assumptes aclarits. Així que, per si de cas, Tomàs Bataller, amb un patent estoïcisme, es preparà per al pitjor.

Enumerà, doncs, els deutes, motius, venciments, lliuraments a compte i quantitats a pagar. En la llista apareixen Pedro Almiñana, de l’Olleria, per un mul, l’últim termini del qual vencia a Tots Sants; el rector Visedo, per censos i funerals de la germana Madalena Bataller; la vídua de Vicente Sanchis, de l’Olleria; Lloret (?) gendre de Gonsales, d’Albaida; don Mariano Benavent; i els pobles de Sant Pere, Guadasséquies, Benissuera, Alfarrasí i Xàtiva.

Després, redactà una mena de testament hològraf que començà amb un «tratado del Valor de la asienda y lo eredado y comprado».

A l’inventari de béns figura una capa heretada de son pare, vinyes, albercoquers —amb l’obligació de pagar una pesseta en una missa cada Mare de Déu dels Dolors, per l’ànima del seu oncle Antonio Bataller—. Anotà el que la seua dona, Antonia Navarro, va rebre del seu pare: una vinya en l’era, una altra a Alfarrasí, un moreral a Guadasséquies, el camp de Pere Llorens, una fanecada «en lo de Parreta (?)», la roba de la seua germana de Quatretonda i les arres.

Detallà les adquisicions que havia fet al llarg de la seua vida: un camp del cunyat Juaquin Navarro; la vinya del cego, Miquel Xàfer de Benissuera; cinc mil ceps de vinya dels hereus de Blai Bataller; l’oliveral de Monsó i Marco; dotze fanecades de Felis Garcia; el bancal del Pont, el de les Rambletes… i la casa del Pastor.

Registrà l’entrega a les noces dels seus fills Tomàs, Mariona i Joan, lliuraments a compte d’allò que els pertocava d’herència si el còlera acabava amb ell. Una sàvia mesura en una època sense pensions: si el shakesperià rei Lear no haguera repartit el seu regne en vida a les tres filles, el seu destí no hauria acabat en tragèdia.

És molt probable que Tomàs Bataller no sobrevisquera a l’epidèmia. L’arxiu parroquial ho podria corroborar. Les anotacions posteriors del llibre, embrollades, desordenades, de vegades sense data, presenten grafies diferents i una signatura que sembla més aïnes la del seu fill major, anomenat també Tomàs.

Entreverats entre rebuts i apunts comptables estesos per diverses mans, el manuscrit mostra additaments i comentaris del Tomàs Bataller original, com l’apartat «Varias Notisias y reseptas para algunas composisiones y enfermedades y todo por experiensia de mi mismo». Hi documenta una fórmula per al vi, un beuratge aromàtic vigoritzant, i n’anota una altra per a «componer licor». Dues begudes que si un bromatòleg en confirmara la salubritat i s’ajustaren als gustos actuals, podrien servir-se com un «vermut semperenc» —vi, llavors d’amom, gingebre, anís estrellat, angèlica, pebre llarg, lliri d’olor, càlam aromàtic, amb exquisitats fragants d’almesc, ambre, bolet pet de llop (Lycoperdon, tal vegada un antibacterià), baies de cambronera (?)—, i un «licor Bataller», a base de café, sucre i aiguardent de vint-i-cinc graus, per a la sobretaula.

Mostra també una «resepta para evitar las almorranas», i una altra per a tractar l’èczema composta d’un perillós ungüent de mercuri dolç —calomelan—, un element nociu que en aquell temps es pensava que ho curava tot.

El manuscrit de Tomàs Bataller, que ha passat de generació en generació, engrana amb les cròniques posteriors, de 1972 a 2019, de Josep Bataller Esparza, fill de Sant Pere, veí de Bellús, i entroncat segurament amb l’antic llaurador.

Pep Bataller fou qui ens informà de l’existència del llibre i ens el va prestar amablement per a estudiar-lo. Persona excel·lent i discreta, home instruït i amant de la cultura, altruista i coneixedor dels costums valldalbaidins, exercí de corresponsal del diari Levante, on va escriure innumerables ressenyes sobre Bellús i, riu amunt, Guadasséquies, Sant Pere, Benissuera, Alfarrasí i Montaverner durant quasi mig segle.

Com Tomàs Bataller, el seu avantpassat semperenc Pep Bataller ens ha llegat també una joia, o en altres paraules, un encadenament de pedres precioses: un rastre d’escrits sobre successos, festes, personatges, collites, tradicions; fets on, des del més pregon, ressona l’èpica de la vida quotidiana dels pobles menuts. Un tresor que, com l’església de Sant Pere i el manuscrit de l’antic llaurador, forma part per a sempre del patrimoni cultural valencià.

Pep Bataller Esparza va faltar el 26 de desembre de 2019. La seua tenacitat i la seua tasca foren reconegudes pel president de la Generalitat qui, a més del condol a la família, expressà el seu agraïment al treball d’aquest fidel cronista dels pobles del riu.

Que aquestes paraules servisquen per a evocar-lo, expressar-li un sentiment d’admiració i afecte, i homenatjar-lo en aquest tercer aniversari de la seua defunció.