La Creueta

Fotografia: Ricardo Rubio / EP

Que un home a eixa edat faça un pas tan important ens hauria de fer reflexionar: de la mateixa manera que Tamames, un gran nombre de ciutadans estan que bocen dels espectacles diaris dels portaveus parlamentaris de qualsevol signe polític.

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Que quede clar, de bell antuvi, que sóc reticent a escriure articles d’opinió sobre temes polítics: els considere tan evanescents i eteris que m’estime més de recloure’m en records del passat, en espais propicis a l’evocació de vivències i sensacions personals perquè em resulten, amb molta diferència, més pròxims i significatius.

Bé, al que anava. Encara no m’he refet des que Ramón Tamames (Madrid, 1 de novembre de 1933), en tot un exemple de resiliència, va acceptar l’oferiment de Vox de preparar el discurs de moció de censura contra Pedro Sánchez i ser candidat a president del govern. Sembla que aquest home, amb el do de la ubiqüitat (en el passat, és clar), s’haja dit: “Ací sóc jo per al que faça falta”. Sí, Tamames vol poner una pica en Flandes, o millor dit, al regne d’Espanya.

Que un home a eixa edat faça un pas tan important ens hauria de fer reflexionar: de la mateixa manera que Tamames, un gran nombre de ciutadans estan que bocen dels espectacles diaris dels portaveus parlamentaris de qualsevol signe polític. Així que, amb la decisió de Vox de donar-li la paraula, aquest factòtum extemporani, quasi nonagenari, ha pegat una estrepitosa palmada sobre la taula hispànica i ha dit: “Prou d’espectacles vergonyosos!”.

Som en aquest món per a veure de tot, i certament l’acceptació de l’antic dirigent del PCE de l’oferta de Vox és un terratrémol estatal. I ho és pel sacseig brusc i inesperat que significa el contacte de dues plaques tectòniques de signe ideològic diametralment oposat. Dos esdeveniments, per tant, sorprenents amb l’única finalitat de cridar l’atenció i fer soroll: d’una banda, la proposta del portaveu de Vox i, de l’altra, l’acceptació de l’economista i tertulià Tamames.

No sabem quan va tindre Iván Espinosa de los Monteros (Madrid, 1971) la inspiració: “Com que jo no tinc (ni tindré) prou credibilitat per a carregar-me el president del govern amb el meu discurs ideològic, buscaré algú amb més solvència que jo. I si Pedro Sánchez va tindre la seua oportunitat en una plaça de bous una vesprada fa quasi cinc anys, bé està que un home com don Ramón, amb el cul pelat en mil batalles, també la tinga”. Tamames, de l’altra banda, tot i que és conscient que el seu temps ha passat, no vol desaprofitar l’oportunitat (l’última?) que Vox li brinda de fer-se escoltar amb llum i taquígrafs davant totes les televisions. D’ocasions d’aprenentatge com aquesta no se’ns presenten cada dia.

I mentre aplega el dia D, els líders de tots els partits, grans i xicotets, tots entretinguts amb els seus animats saraus diaris, es rebolquen en el fang: “Com és possible que ens hagen fet aquest gol per l’escaire dret? Amb tantes espases com tenim a la plaça parlamentària? Com ens ha pogut passar açò?”.

No tinc cap dubte que l’antic pres polític i diputat de les corts constituents farà un retrat (esperpèntic?) de l’Espanya de 2023 i jo l’escoltaré amb més atenció que la retransmissió de qualsevol partit de qualsevol Champions League de torn. Sí, l’escoltaré també amb més atenció que no els discursos a què ens tenen acostumats el rei i el president del govern quan ve Nadal i Cap d’Any. I ho dic perquè eixe discurs de moció de censura passarà a la història: una vesprada de glòria que es mereix aquest catedràtic d’economia jubilat. Estic convençut que, passat el carnestoltes, serà un sermó de Quaresma de molta categoria, encara que ens sone a un déjà-vu.

Que què ens dirà el professor Tamames? Segurament res que no hàgem escoltat abans.

Ens parlarà de la gestió de la pandèmia, de la guerra a Europa, de l’ajuda humanitària i militar a Ucraïna, dels independentismes, de les trames de corrupció, de les malversacions, de les portes giratòries, de Ferrovial, de la inflació, dels preus de la cistella de la compra, de jubilacions i pensions, de tota mena de violència, de la nova sexualitat, del sí és sí i del no és no, de la pedofília clerical, de les migracions i del cementeri en què s’ha convertit la Mediterrània, del canvi climàtic, de les lluites feministes, de l’avortament, de la paritat, de la precarietat laboral, dels fixos discontinus, de les dificultats dels joves (i no joves) per a trobar faena, de la llei de la Memòria Històrica, de populisme, d’electoralisme i d’algun assumpte més que els ronde a vostés pel cap.

En altres paraules: dissertarà i ens il·lustrarà de tot el que és diví i humà. Al cap i a la fi, no és això el que ens conten els diaris cada dia? No és eixa la radiografia de l’Espanya el 2023? Veurem quines solucions hi aporta perquè quede tot exactament igual.