La Creueta

Era el millor encantador de serps que vaig conéixer a la universitat, ho admet. Hauria triomfat en qualsevol negoci que se li haguera ocorregut. Crec que la lliçó de fer negocis la degué aprendre del mestre Shakespeare, que també era un negociant nat

Per Bartolomé Sanz Albiñana

En el doctor Conejero, persona i personatge s’agafaven de la mà. Millor seria dir que, en un moment determinat, el personatge s’avança a la persona i la deixa darrere; per tant, ningú no s’estranyarà si dic que per a ell l’aula on feia les classes era un escenari:

All the world’s a stage,
And all the men and women merely players;
They have their exits and their entrances;
And one man in his time plays many parts

(William Shakespeare, As You Like It 2.7.139-42)

(El món és un gran escenari,
I els homes i les dones simples comediants;
I tenen marcades les eixides i les entrades;
I en el temps que se’ls assigna fan molts papers)

No debades, abans de fer filologia, el personatge havia fet cine i teatre de manera professional. En altres paraules, també havia tingut temps per a estudiar drama o arts escèniques. Se li notava. Tant, que no sabies mai si estava representant una comèdia (o tragèdia) o dissertant acadèmicament: rumiava i mastegava les lectures i les vomitava a classe, sense orde ni programa. Estava en la il·legalitat, i ho sabia perfectament, però a veure qui era el guapo que ho denunciava. Com es podia fer en aquell temps? Davant qui? On anàvem? Al degà? Al rector? El meu curs no podia denunciar-lo per incompetent perquè, d’incompetent, no n’era. Conejero era Conejero, i prou.

Els qui foren més valents van ser els companys de la branca d’històries que eixe mateix curs van tirar per incompetent cert professor que tenien, i que es van haver d’examinar amb tribunal. Ara que ho pense bé, si nosaltres l’haguérem denunciat per no seguir cap programa, no sé de què ens hauria examinat un tribunal nomenat a l’efecte, la veritat. Amb un curs tan caòtic, ell es va avançar als esdeveniments, o potser eixe any se li havia amuntonat la faena.

El dia de l’examen final, per a alegria i alleugeriment dels desassossecs de tots nosaltres que havíem acudit a eixa convocatòria amb una garbera de fitxes de les lectures que havíem fet, ens va dir que escriguérem en un full el llistat dels llibres que havíem llegit eixe curs i les activitats en què havíem participat. Allà em tenen amb tres llibretes amb esquemes del meu treball a més de les fitxes de les lectures. Em vaig llegir vint-i-cinc obres de Shakespeare. I un fum de llibres de crítica: El significado del significado, d’Ogden & Richards; En torno al sentido, de Greimas; Extraterritorial, de George Steiner; Shakespeare’s Sugared Sonnets, de Katharine M Wilson; Shakespeare, the Dramatist, d’Una Ellis-Fermor; i uns altres que no recorde. He de dir que li vaig agafar gust a George Steiner i fins fa quatre dies encara en llegia coses. A tot això, George Steiner va ser Premi Princesa d’Astúries de comunicació i humanitats l’any 2001. Però, sincerament, crec que el que més em va valorar el doctor Conejero va ser la meua participació en la representació teatral d’Al vostre gust i haver compost la música de les cançons.

A veure si açò queda clar: a classe no deia coses sòlides, sinó més aïnes líquides. Bona prova d’això és que els llestos no prenien apunts quan parlava. Un dia podia vindre amb un fragment de Macbeth, i un altre amb dos sonets fotocopiats al voltant dels quals dissertava tres quarts d’hora. El lema d’aquell curs era “La literatura supera a la vida”. I el va repetir tantes vegades que encara ara revola pel meu cap. O frases com “Shakespeare crea el escenario con la palabra: no necesita decorado alguno” o “Harold Pinter es un necio”. I a eixe neci, per cert, li van concedir el Premi Nobel de Literatura en 2005. Si volies saber alguna cosa sòlida i tradicional de Shakespeare no tenies més remei que acudir als manuals a l’ús de David Daiches o d’Albert Baugh. Així de clar.

Era el millor encantador de serps que vaig conéixer a la universitat, ho admet. Hauria triomfat en qualsevol negoci que se li haguera ocorregut. Crec que la lliçó de fer negocis la degué aprendre del mestre Shakespeare, que també era un negociant nat. Hauria fet un paper important en un partit polític; d’esquerres o de dretes: això era molt secundari. Quina vérbola tenia! Era entabanador per naturalesa. I també únic per a estar en diversos llocs alhora. La veritat és que no sé com s’ho arreglava.

Al llarg del temps va crear un cenacle d’apòstols fidels a l’evangeli shakespearià que feien l’aleta al seu voltant i que es referien a ell com “el doctor Conejero”: era el seu sanedrí. Eixe sanedrí era un territori vedat d’adeptes on no tothom era admés. Qui entrava a formar-ne part sabia que ho havia de suportar tot, i quan dic tot és tot: bé ho saben els qui han treballat amb ell.

M. A. Conejero tenia una gran cort de simpatitzants, i nombre no menor de detractors. Perquè les persones brillants i intel·ligents, i ell ho era, creen bàndols, amb gent els adoren o els odien. I ja que he nomenat la paraula “evangeli” en el paràgraf anterior, em vénen al cap els predicadors de les misses de les festes importants que en els sermons passen de l’Antic al Nou Testament citant versicles amb l’autoria i procedència, tot demostrant el domini de les sagrades escriptures; de la mateixa manera ho feia ell saltant de Hamlet a Measure for Measure o de Midsummer Night’s Dream a King Lear. Era un encantador de serps, repetisc. I nosaltres ens quedàvem encantats: agafen vostés l’accepció que més els agrade del verb “encantar”.

Reconec que m’agradava d’escoltar-lo. Jo em quedava embovat quan parlava de la semiòtica dels ventiladors de les entrades del Corte Inglés, o l’olor dels mateixos desodorants que tots usàvem, de topoestètica, de l’espai buit (Peter Brook) o de la psicologia de l’espai (Abraham Moles).

Mirant-ho en la distància, ell i les seues teories —Shakespeare elabora un nou orde estètic a partir del caos: la disfressa, l’androgínia, la crueltat del pas del temps, etc.— em semblaven tan desconcertants i exòtics com trobar la primera llum de l’univers després del Big Bang. Però, malauradament, no tots érem tan sagaços i perspicaços com ell.

Ningú no li nega la faceta de gestor i d’home eficient. En això era el number one. Igual gestionava la presència del príncep Eduard d’Anglaterra a una representació teatral, que portava Lluís Llach a l’institut on era catedràtic, o mamprenia l’organització del VII World Shakespeare Congress l’abril del 2001.

Ací queden els diversos volums editats per ell amb el títol En torno a Shakespeare que inclouen les conferències de figures com TBJ Spencer (Universitat de Birmingham), Giorgio Melchiori (Universitat de Roma), Stanley Wells (Shakespeare Birthday Trust), Jan Kott, etc., de les diverses celebracions dels Encuentros Shakespeare.

A principi dels anys noranta, o potser abans, era una figura destacada en el món de la cultura. Va ser director general dels Teatres Nacionals, crec que amb la UCD. Va ser director del Palau de la Música de València amb el PSOE, i també de la mà d’Unió Valenciana (UV) i del PP. Era, com es pot veure, un mercenari de la cultura. Així que no li va resultar difícil d’ostentar càrrecs amb els partits polítics que fera falta perquè l’eròtica del poder l’atreia força. Naturalment, sempre li quedava temps —no sé d’on el podia traure— per a activitats privades, des d’una acadèmia d’anglés a una escola d’actors passant pel muntatge d’obres de teatre.

En el seu millor moment cobrava prop de deu milions de pessetes i tenia dret a cotxe oficial i xòfer. Eixia i entrava del Palau de la Música com si fóra sa casa governara qui governara. Per eixe temps, crec que Vicente González Lizondo (UV) era primer tinent de batle de València, amb Rita Barberá com a batlessa. La bona qüestió és que Conejero es va desmarcar de la política lingüística secessionista i la seua ortografia sui generis que propugnava la dreta regionalista amb el plàcet de la RACV, cosa que es va fer patent en el primer programa del Palau de la Música, supervisat pel mateix Lizondo. Ja es pot veure que els polítics quan acaricien el poder són altament perillosos. No recorde com va acabar aquell afer, però Conejero se’n va desmarcar i va acatar el que hi havia regulat en l’Estatut d’Autonomia, de 1982, i en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de 1983.

L’abril de 2001, aprofitant l’impàs de les festes d’Alcoi, i amb motiu del VII World Shakespeare Congress celebrat a València, vaig veure amb els meus propis ulls com un gastador protocol·lari de l’Ajuntament de València, molt empolainat amb casc, cuirassa i espasa, se li quadrava en veure’l arribar al Palau de la Música. Poca broma! Vaig assistir a algunes sessions d’aquell congrés i vaig caure de tos en veure el llistat de conferenciants (primeres espases shakespearianes mundials) i participants, així com la programació d’activitats. Va ser en aquell congrés quan vaig decidir d’escriure la meua tesi doctoral: no podia demorar-ho més i ho havia de fer mentre estava en actiu, perquè per a la jubilació tenia uns altres plans.

De llavors ençà no l’he tornat a veure, i sembla que, després d’una estada a Cuba en jubilar-se, s’ha reclòs en la seua escola d’actors, sota el paraigua de la Fundación Shakespeare, és clar, i dedica el temps a la formació de joves promeses. Perquè la seua vertadera vocació continua sent el teatre. No sé què va passar perquè en un moment determinat l’Institut Shakespeare es desvinculara de la universitat: segurament alguna desavinença.

El 2004, i durant vuit anys, va pertànyer al Consell Valencià de Cultura, càrrec que ja els hauria agradat rumbejar a molts col·legues universitaris seus. No n’estic al cas, però segur que el van proposar diferents partits polítics al llarg del temps; ara bé, no em vaig aclarir mai on es trobava ell políticament. El recorde militant del PSP de Tierno Galván al principi, i també, molt temps després, donant suport a González Lizondo quan va optar a l’Ajuntament de València.

El 2009 em va contestar per correu electrònic, segons consta en el diari de la meua tesi doctoral, totes les preguntes que li vaig plantejar. En una ocasió ho va fer minuts abans que l’entraren a una intervenció quirúrgica; jo segurament no ho hauria fet en eixes circumstàncies, les coses com siguen. Ho haurien fet vostés?

Per a acabar: no tinc ni idea de com un professor universitari, arribada l’hora de la jubilació, adquireix la distinció d’emèrit i manté la vinculació amb la Universitat aportant-hi els seus coneixements amb noves publicacions, amb la merescuda retribució corresponent. No sé si el doctor Conejero va renunciar a eixe privilegi, perquè per falta de mèrits i serveis prestats a la Universitat i a altres institucions no degué ser. Com a mostra: en 1990 la difunta reina Isabel d’Anglaterra el va nomenar Official of the British Empire, és a dir, Oficial de l’Imperi Britànic, en reconeixement de la seua labor en l’àmbit de la traducció, docència i difusió del teatre. En fi, la comissió avaluadora dels reconeixements per a la meritació dels professors universitaris deu saber els paràmetres que feren servir. Ara bé, si els alumnes tenien veu i vot en eixa avaluació, es comprén perfectament que al doctor Conejero no se li atorgara eixa distinció i no siga catedràtic emèrit.

A tot açò, no sé quina metamorfosi va patir o quina mosca li degué picar perquè del Manuel Ángel Conejero Tomás de la meua època va passar a dir-se, en la dècada de 1990, Manuel Ángel Conejero-Tomás Dionís-Bayer. Si ho ha explicat en alguna banda, jo no ho he vist.