La Creueta

Els experts en aquests afers em comuniquen que el procés en aquesta mena de causes és llarg i lent: calen tres proves que s’han d’experimentar i aprovar fefaentment.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Hui em referiré a una placa de marbre blanc que es troba al lateral esquerre del presbiteri de la parròquia de Sant Joan Baptista d’Atzeneta d’Albaida i, fent un incís sobre la llengua en què està escrita, relataré el (poc) que se sap de la vida de la persona a qui està dedicada.

Que la inscripció estiga escrita en llatí fa que passe totalment desapercebuda. A més, el dia del Crist (un dels dies en què més gent es congrega en aquella església), després de la baixada en processó de la imatge des de l’ermita a la parròquia, l’estendard (pintat per Segrelles, crec) que precedeix la comitiva es col·loca refermada sobre eixe pilar lateral de l’altar major i tapa parcialment la inscripció a què em referisc.

De la placa memorial, que comença amb l’acrònim D.O.M., només s’entén el nom i els cognoms ENRICI OLTRA FERRI. L’abreviació D.O.M. correspon a “Deo Optimo Maximo” (Per a Déu, el millor i el més gran). Aquestes sigles, molt habituals en el segle XIX, encara es poden veure en cementeris com el d’Alcoi. En el transcurs del temps, de D.O.M. es va passar a R.I.P. (Requiescat in pace), i més tard a la traducció D.E.P. (Descanse en pau). Ara ja no s’hi posa ni això: amb el temps tot cau en desús. Curiosament, l’acrònim D.O.M. originalment feia referència al déu romà Júpiter; però el cristianisme s’apropià de l’expressió pagana.

No oblidem que fins al segle XIX i part del XX el llatí era la llengua de la ciència i de la cultura, i també de l’Església. Hom oblida que el llatí és la nostra llengua mare, com el grec és la nostra llengua tia, i l’indoeuropeu la llengua àvia.

Pel que fa al llatí, no em resistisc de fer tot seguit un apunt històric d’un altre país. Fins a l’any 1959, qui volia estudiar en una universitat del Regne Unit havia de demostrar uns coneixements de llatí i de grec antic amb un examen a setze anys, és a dir, a l’edat en què hui en dia els nostres escolars acaben l’ESO, l’ensenyament obligatori. Sí, ja sé que d’això fa més de seixanta anys i que era un altre temps. Primer va ser la Universitat de Cambridge, després d’una votació, la que va suspendre eixe requisit; a continuació ho feren Oxford i altres universitats públiques, tot i que les universitats privades van continuar exigint eixos coneixements.

Passem al nostre país. En l’actualitat, les nostres lleis educatives han relegat progressivament l’estudi de les llengües clàssiques a un assumpte anecdòtic, tant en l’ensenyament obligatori com en el postobligatori. Tant és així que la vintena de paraules llatines de què consta la inscripció memorial objecte d’aquest article semblen xinés, això si algú li para atenció.

I això és així perquè en aquest món materialista ningú no perd ja un minut en matèries escolars que no li hagen de reportar alguna utilitat, sobretot econòmica: “Primum vivere, deinde philosophare”, diu una antiga expressió llatina.

Desxifrar eixes vint paraules suposen uns coneixements morfològics i sintàctics que s’adquireixen en uns quants cursos sobre la llengua de Ciceró. Desconéixer-les fan que la placa de marbre blanc es convertisca en un element exòtic, distant i misteriós.

Que què diu la placa? Diu “A Déu, el millor i el més gran. Evoquem sempre el record d’Enric Oltra Ferri, protector d’aquesta parròquia. Pujà al cel, havent derramat la seua sang, el 6 de setembre de 1936. Que protegisca els seus”. Més senzilla i concisa no pot ser: sense punts ni comes (com feien els romans), però amb descurada distribució de les paraules sobre el marbre, tot s’ha de dir.

Feta aquesta reivindicació del llatí, que sempre faig quan es presenta l’ocasió, passe a continuació a glossar la figura d’Enrique Oltra Ferri, fill de Quatretonda, i vicari i prevere successivament d’Atzeneta en la dècada dels convulsos anys trenta espanyols del segle XX.

Per una d’eixes casualitats de la vida, en una de les convivències que, gràcies a l’aparició de WhatsApp, la meua promoció de l’institut d’Albaida fa cada any, se’m va ocórrer de preguntar als companys Salvador Pons Oltra i Fina Alberola, tots dos de Quatretonda, si tenien notícies del finat durant la guerra civil objecte d’aquestes línies. Em van dir que sí; Salvador és nebot Enrique Oltra. En eixe moment se’m va representar la imatge de don Enrique per alguna foto que el meu sogre (Vicent Garcia Benavent, 1917-2012) m’havia ensenyat, i vaig endevinar de seguida el parentesc per la semblança entre oncle i nebot. Tots dos, Salvador i a Fina, me’n van donar informació, la mateixa que finalment vaig esbrinar també en els llibres de José Zahonero Vivó, Sacerdotes mártires (Alcoi, Editorial Marfil, 1951), i de Vicente Cárcel Ortí, Obispos y sacerdotes valencianos de los siglos XIX y XX (València, Edicep, 2010), i que literalment és la que segueix a continuació.

Don Enrique Oltra Ferri va nàixer a Quatretonda el 8 de març de 1905, batejat i confirmat a la mateixa població, segons partides de naixement i batejos reconstruïdes després de la destrucció dels arxius el 1936. Va ser educat al si d’una família molt cristiana i des de la infància va sentir inclinació a les coses de Déu. Ingressà a set anys en el Col·legi de Pares Escolapis de Iecla, d’on passà més tard al de Getafe, dels mateixos religiosos. Però a catorze anys, després d’advertir la seua vocació a sacerdot secular, ingressà en el Col·legi de Vocacions Eclesiàstiques de sant Josep, de València, on cursà tota la carrera sacerdotal.

Ordenat prevere en 1930, fou destinat a la parròquia d’Atzeneta d’Albaida, primer com a vicari (1930-1933) i després com a rector regent (1933-1936). Durant la seua estada en aquest poble desenvolupà una intensa labor pastoral; treballador i exemple a seguir, dedicà el seu temps als xiquets, al catecisme i al Patronat de la Parròquia. El seu caràcter senzill i afable va fer que es guanyara l’afecte de tot el poble deixant una empremta espiritual molt profunda entre els seus feligresos.

Després de l’alçament del 18 de juliol de 1936, encara va romandre més d’un mes a Atzeneta gairebé sense ser molestat. Els seus pares, no obstant això, li van aconsellar que es refugiara al seu poble natal, Quatretonda, on ells vivien. Instal·lat a la casa paterna eixia amb son pare a treballar al camp. El 19 de setembre a mitjan matí es van presentar a casa dos escopeters que preguntaren per ell. Davant les negatives dels seus familiars que es trobara allà, van acabar emportant-se presoner el pare.  Posteriorment, tornaren al domicili i van detenir Enrique i se’l van emportar a la seu del comité, l’anterior caserna de la Guàrdia Civil, on hi havia tancat son pare, a qui van deixar en llibertat.

A continuació Enrique va ser conduït en un cotxe a Benigànim, juntament amb Eliseo Oriola Bonastre i Salvador Oltra Martínez, dos sacerdots també naturals de Quatretonda, amb els quals posteriorment, devers les quatre de la vesprada, a la carretera de Bellús a Xàtiva, en terme municipal d’aquesta ciutat i partida de Bisquert, el van assassinar.

Enterrat al cementeri de Xàtiva, hi reposaren les seues restes mortals, fins que el 2 de juliol de 1939 van ser traslladades al cementeri de Quatretonda. A la manifestació de dol, a més dels veïns de Quatretonda s’afegiren els d’Atzeneta que d’aquesta manera van voler deixar constància del seu dolor pel seu sant i inoblidable rector. L’Ajuntament d’Atzeneta, en una estampa-recordatori dedicada a la seua memòria, diu així: “Al que fue su digno Cura Párroco, modelo de virtudes y celoso en el cumplimiento de sus deberes de sacerdote”.

En febrer de 1942, segons les dades aportades per la seua germana Carmen, es va reconstruir la seua partida de naixement amb aquestes dades que obren en el Registre Civil de Quatretonda: “Que ENRIQUE OLTRA FERRI, natural de esta villa, hijo legitímo de Ramón Oltra Vidal y Vicenta María Ferri Calatayud, nació en esta villa el ocho de marzo de mil novecientos cinco. Es nieto por línea paterna de Ramón Oltra y Josefa Antonia Vidal, y por línea materna de Vicente Ferri Semper y de Joaquina Calatayud”.

D’altra banda, el febrer de 2020, em vaig interessar per l’estat del procés de beatificació, i la secretària de la Delegació per a les Causes dels Sants de València (Arquebisbat de València) em va informar que “El Rvdo. Don Enrique Oltra Ferri está incluido en el Proceso informativo sobre vida, martirio y fama de martirio de los Siervos de Dios Miguel Payá Alonso de Medina y XC compañeros mártires, que está instruyéndose en la Diócesis de Valencia. El tratamiento es el de ‘Siervo de Dios  Enrique Oltra Ferri’”.

Els experts en aquests afers em comuniquen que el procés en aquesta mena de causes és llarg i lent: calen tres proves que s’han d’experimentar i aprovar fefaentment. A vegades ens trobem amb excepcions com en el cas del fundador de l’Opus, sant José María Escrivá de Balaguer (1902-1975), que es va instruir ràpidament per desig de sant Joan Pau II, un altre sant exprés. Sembla que en el llarg camí al cel uns ho tenen més fàcil que altres.

Per últim, hi ha un punt que no queda clar: la data de la mort d’Enrique Oltra. Existeix una divergència entre la recollida per Zahonero (19 de setembre) i la que figura a la placa commemorativa parroquial d’Atzeneta (VI KAL. SEPTEMBRIS), que s’ha d’entendre com “el dia 6é abans de les calendes de setembre”. Segons els antics còmputs romà i eclesiàstic, caldria restar sis dies al primer de setembre, que era quan començaven les calendes d’eixe mes; això vol dir que devia ser el 26 d’agost. Explicació: en les inscripcions romanes, quan hi ha un número davant la paraula “KAL(ENDA)” significa “abans de la calenda”, és a dir, abans del dia primer del mes que s’hi cita. En fi, els romans feien bones calçades i aqüeductes, però hem de reconéixer que la manera de mesurar el temps ens resulta confusa i poc elaborada.

No obstant això, hem de reconéixer l’esforç dels romans i de l’Església per haver-nos permés d’arribat al grau mesurament del temps que tenim. Juli César (100 a.C.- 44 a.C.) va implantar el calendari julià, que dividia l’any en 365 dies i 12 mesos. Per cert, el mes de juliol es diu així per ell. Com que hi havia encara un desajust temporal en el calendari julià, el papa Gregori XIII (1502-1585) va crear el calendari gregorià actual.

Done les gràcies, a més de la família (especialment a Emilio Pons Alberola), a l’Arquebisbat de València, a Francesc Espanya, a José Ángel Benito i a Salvador García Díaz per la seua col·laboració i ajuda.