La Creueta

L’arbre de la plaça del convent enyorat en l’article de Ricardo Albiñana (Fotografia: Arxiu Col·lectiu l’Olla)

Paga la pena de llegir la col·laboració de Gil Lila, perquè ens transporta a una l’Olleria on ni els bars que s’hi esmenten ens resulten familiars

 Per Bartolomé Sanz Albiñana

Editorial (Antonio Ferrer Perales, diácono).- [Aquest era el segon editorial signat pel diaca nascut a l’Alcúdia de Crespins, tot i que no és habitual que els editorials de diaris i revistes vagen firmats. El text, centrat en l’autoritat i el bé comú, és molt més intel·ligible que no el del número anterior]. “La autoridad no busca servir a las personas, sinó que las utiliza para servirse a sí misma, (…). La autoridad se erige en bien común supremo que ha de ser mantenido a toda costa [y] constituye, con raras excepciones, el trasfondo de ciertas formas políticas: imperio, monarquías absolutas, dictaduras, regímenes totalitarios rojos o fascistas e incluso determinadas democracias”. L’editorial estava en contra de tot això i defensava “la búsqueda libre del auténtico BIEN COMÚN SUPREMO” mitjançant la responsabilitat, la llibertat i la dignitat personals de tothom.

Más sobre deportes (V. Boluda).- Una vegada més, l’articulista es fa ressò del lema de moda aleshores “Contamos contigo” i es queixa a la delegació d’Esports de l’ajuntament: “¿Dónde está esa Ciudad Deportiva de que se habló? Lo que hace falta es que haya campos de futbol, de tenis y de baloncesto”. Denuncia que molts jóvens s’hagen muntat els seus gimnasos en quadres de porcs, pallisses i coberts vells. “Ya está bien de dejarnos las calles hechas un asco y ocúpense de hacer unas buenas instalaciones deportivas”.

Vida municipal.- Del ple celebrat per la corporació municipal el mes de maig cal destacar l’adjudicació de la recollida domiciliària del fem a Telésforo Vidal i Joaquín Mompó. S’autoritza la pavimentació del carrer Ejército Liberador (l’actual Ausiàs March) sol·licitada per Vicente Castelló Mompó i cinc veïns més, i també la del carrer de Joan X XIII, demanada per Joaquín Mompó Bonet i cinc veïns més.

La corporació municipal acorda que la comissió d’obres redacte el projecte d’ordenança per tal de “prohibir la circulación de vehículos provistos de ruedas con llantas metálicas en las calles pavimentades con firmes asfálticos”. [Imagine que devien ser els carros que encara es veien pels carrers i que tenien els dies comptats].

Per últim, es va acordar d’informar favorablement els expedients d’activitats industrials incoats a instància de deu veïns, les indústries dels quals estaven afectades pel “Reglamento de Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas, de 30 de novembre de 1961”.

La Organización Juvenil Española y sus actividades.- La OJE presenta una taula molt completa amb les seues activitats, on queden reflectides també les seues intencions i valors. Per exemple, entre les activitats hi havia les marxes, les acampades, campaments, fitxes esportives, mutualitat esportiva, reglaments i equips, etc. Els dos primers punts de “La Promesa” eren: “Amar a Dios y levantar sobre este amor todos mis pensamientos y acciones” i “Servir a mi Patria y procurar la unidad entre sus tierras y entre sus hombres”.

El campió local de futbol infantil ha sigut l’equip OJE, i el subcampió l’equip Spar. Els premis eren balons reglamentaris i medalles commemoratives, que es lliurarien en l’acte final de les Fiestas de la Juventud [que, si no recorde malament, estaven en mans de l’ajuntament i que encara se celebraven a finals dels anys seixanta i principies dels setanta].

[Per aquells temps convivien la OJE (hereva del Frente de Juventudes) i els Scouts. La primera, apadrinada per l’estat (ajuntament) i la segona per l’Església. Progressivament, la primera pràcticament va desaparéixer o va quedar molt difuminada amb l’adveniment de la democràcia, mentre que la segona, que ja funcionava al nostre poble durant el tardofranquisme, es va consolidar i sembla que gaudeix de bona salut].

El canto religioso (J.A.).- Immersos en plena renovació litúrgica, també els cants de les esglésies van patir un canvi per a expressar “sentimientos de perdón, alegría, fraternidad, de amor mutuo, de deseo de Dios, ….”. “La gente de Olleria suele cantar poco en la Iglesia, por no decir nada”. “Y hablando de canto, habíamos pensado preparar una Misa en nuestra lengua”. “Si en las relaciones con los demás  nos comunicamos en valenciano, ¿por qué no hacerlo con Dios?”. 

[Per aquells anys es va produir un canvi radical amb la introducció de cants creats pel P. Lucien Deiss, músic i exegeta, amb cantorals com ara Pueblo de reyes, Hija de Sión i Un solo Señor. També van tenir molt d’èxit els Salmos para el Pueblo de Miguel Manzano. Als Països Catalans es van fer versions molt dignes dels espirituals negres nord-americans seleccionats per Joan Soler Amigó].

Vida local. Inauguración de la primera calle asfaltada. Julia Valls López, madrina y reina de la fiesta. Nou equip de futbol. Notas de sociedad-  El llavors carrer Ejército Liberador (i abans Proyecto I) va ser el primer amb el clavegueram acabat i també el primer amb l’asfaltatge i voreres acabats. Els veïns ho van inaugurar el 16 de maig amb assistència de les autoritats. Julia Valls López, “la capota”, de vuitanta-tres anys, va ser padrina de l’acte i va ser entrevistada amb aquest motiu.

Dènou xiquets i trenta-quatre xiquetes van prendre la comunió el 2 de juny.

El poble té un nou equip de futbol, amb el nom de “Els Grisons” (com la revista); el president és Vicente Gómez, i l’entrenador José Such. Tenen un rudimentari gimnàs. Es queixen que no han rebut cap ajuda de ningú, ni tan sols per a desplaçaments. A més, “no tenemos dónde ir, como no sea al bar, al cine y al baile”. Demanen unes instal·lacions esportives obertes per a tots els qui vulguen practicar esport.

Hi ha hagut sis casaments des del primer de maig, una defunció i catorze batejos.

Noticias de la calle.- El poble es queda sense aigua potable. Hi ha una cooperativa nova que es diu Virgen de Loreto i no se sap bé què fa. Les autoritats hauran de pensar d’instal·lar lavabos públics i així ens estalviarem sorpreses pels carrers.

El árbol de la plaza del Convento (Ricardo Albiñana Oviedo).- L’autor troba a faltar, després d’una breu absència al poble, l’arbre de la placeta del Convent, “ese frondoso árbol que albergava entre sus ramas (…), el último con caràcter ornamental que quedava en Ollería”. El motiu oficial de la desaparició és que molestava per a asfaltar la carretera. Finalment, Ricardo Albiñana li dedica un epitafi.

Escultismo (Salvador Mompó).- El cap scout local relata les activitats fetes pel grup 21 de Scouts de España amb motiu de la celebració del seu patró. [Cal recordar que els primers locals dels scouts eren al centre parroquial, al costat de la casa abadia, exactament on són ara. Però tenien instal·lacions molt antiquades amb sales multiús que anteriorment havien fet servir, entre més, els membres d’Acció Catòlica. Recorde una sala on els acòlits jugàvem a ping-pong a principis dels seixanta, i una altra amb un escenari on es representaven obres teatrals; a la planta baixa, a l’entrada, davall d’una escala hi havia instal·lada una emissora de ràdio local que feia la competència a EAJ-30 Radio Onteniente].

La mosca (E. Gil Lila).- En aquesta col·laboració l’autor rememora un casino que hi havia a l’Olleria, anomenat Unión Comercial, conegut amb el malnom de La Mosca. Estava en la “planta baja hoy destinada a carnicería en la Plaza junto al estanco”. Posteriorment, el local es va ampliar amb el local que més tard va ser l’estanc. A la primera planta s’accedia per una escala de caragol: era la sala de juntes. En eixe local es va posar el primer muntacàrregues del poble -potser de la comarca-, ja que el café es preparava dalt. Evidentment, el muntacàrregues era rudimentari: “un cajón de madera o plataforma suspendida de un cordel”. Segons l’autor, el conserge del local era Juan “l’agutzil”, un home de bondat, paciència i bon humor. Paga la pena de llegir la col·laboració de Gil Lila, perquè ens transporta a una l’Olleria on ni els bars que s’hi esmenten ens resulten familiars.

José Bru Albiñana, pintor (y III) (Rafael Valls Montés).- L’autor se centra en aquest article en les obres menors del pintor: els retrats dels seus pares, i Desembarco de Francisco I, rey de Francia, en el muelle de Valencia, hecho prisionero en la batalla de Pavía, que es conserva en el Museu de Belles Arts de València.

Aquest pintor va fer altres obres com sant paus i magdalenes, que va regalar a alguns convents de frares, el parador de les quals es desconeix.

El desembarco de Francisco I el va pintar per a unes oposicions convocades per la Diputació de València el 1876. El seu interés és inferior al de La historia del azafrán, ja que no s’emmarca en la seua tendència pictòrica: el realisme primitivista. Rafael Valls demana finalment a les organitzacions responsables del poble que, vista la gran personalitat de José Bru Albiñana, “pongan su nombre donde figuran otros con los cuales no nos une directamente nada, e incluso, cuya presencia nos es molesta por muchas razones que no vienen al caso en este momento”.

Comentaris personals.- Així, a trossos i a mossos, aquest òrgan de comunicació local que era Els Grisons traspassava el seu equador particular. Continuaven demanant-se insistentment camps d’esport i ningú no es preocupava, per exemple, de demanar una biblioteca pública.

En aquest número trobem sis fotografies: tres corresponen a la inauguració del primer carrer asfaltat, una al nou equip de futbol, una altra al plàtan de la plaça del Convent i, l’última, a l’antic local dels Scouts.