La Creueta

(Fotografia: Real Seminario de Vergara)

«En la dècada dels seixanta comencen a llegir-se les primeres tesis doctorals en Filologia Anglesa a l’estat espanyol: eren els fruits de gairebé deu anys d’experiència.»

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Hui contaré com van nàixer els estudis de Filologia Moderna a l’estat espanyol. El meu interés pel tema radica en el fet que amb eixos estudis em vaig guanyar la vida. I no només jo, sinó molta més gent abans i després de mi. També he de dir que l’afirmació anterior necessitarà matisacions que faré arribat el moment de presentar-me a oposicions a finals dels anys setanta. A vegades resulta complicat de seguir el rastre evolutiu d’uns determinats estudis: no és aquest el cas dels que m’ocupe hui.

En el principi la terra era un caos informe: segur que els sona aquest començament, veritat? En eixe mar turbulent de les filologies, a l’estat espanyol hi havia una institució educativa superior anomenada Seminario de Vergara de la Real Sociedad Vascongada, englobada dins de les Sociedades Económicas de Amigos del País, que contribuïen a la millora intel·lectual i material dels pobles. Ja em vaig topar amb aquests noms en el moment d’investigar l’origen dels estudis tècnics, el resultat del qual va ser un llibre titulat De la Escuela Industrial al IES Cotes Baixes de Alcoi. Cronología contextualizada y apuntes para la historia de un centro centenario (2013).

Així doncs, la meua bíblia per a l’esudi i el treball hauria de començar amb: “En el principi hi havia el Seminario de Vergara de la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País…”. Era un centre elitista de la Il·lustració on s’educaven no sols funcionaris, militars i intel·lectuals del regne, sinó també nombrosos alumnes d’Hispanoamèrica. Es preguntaran què té a veure eixa institució amb la Filologia Moderna. Molt senzill: va ser el primer centre espanyol on s’impartien llengües vives, en concret llengua anglesa en el pla d’estudis de l’últim quart del segle XVIII.

Les matèries importants d’eixe pla d’estudis eren: matemàtiques, geografia, llatí, física, química, dibuix, gramàtica, anglés, i també ball i esgrima. A penes es prestava atenció a l’aspecte parlat de la llengua; saber una llengua en aquell moment es reduïa a la traducció directa, és a dir, anglés-castellà.

A finals del XVIII, concretament el 1784, es publiquen les primeres gramàtiques d’eixa llengua a València i a Madrid. L’any 1798 es publica el primer diccionari bilingüe espanyol-anglés editat a Espanya.

L’ensenyament de l’anglés s’estén lentament a principis del segle XIX. El 1804 comença a ensenyar-se en el Real Seminario de Nobles de Madrid, seguit d’altres centres que van sobreviure pocs anys. També en altres poblacions com Barcelona, Sant Sebastià o Cadis s’obrin escoles.

Durant més d’un segle els centres, més privats que oficials, van continuar creixent. Amb algun pla ministerial l’anglés apareixia i desapareixia de les aules de batxillerat. A principis del segle XX també va aplegar a les escoles oficials de Nàutica i a les escoles d’Arts i Oficis.

El 1950 no s’ensenyava cap idioma modern en cap universitat de l’estat espanyol: rus, alemany, portugués o anglés. Com a molt es creaven instituts d’idiomes com el de la Universitat de Granada (1929). Això era tot.

Els estudis de Filologia Anglesa comencen el 6 d’octubre de 1952 —ara fa setanta anys— segons una ordre de 2 del mateix mes (BOE núm. 280) per la qual s’organitzaven “con carácter provisional” els estudis de “Llengües Modernes” en la Universitat de Salamanca. Aquests estudis s’englobaven dins de la Secció de Filologia Romànica de la Facultat de Filosofia i Lletres “como ensayo para la creación de una Sección de Filología Moderna”. L’ordre especificava les disciplines que devien impartir-se en primer curs (és a dir, tercer curs de carrera). D’eixes matèries només continuaven vigents “Gramática general i crítica literaria” i dos cursets monogràfics quan jo feia eixe curs el 1973-74.

En aquell pla d’estudis, l’elecció de dos idiomes moderns no podia ser juntament francés i italià perquè formaven part de la llicenciatura de Filologia Romànica, estudis que crec que aleshores no s’impartien a la Universitat de València.

A la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Salamanca es va crear càtedra de germanística i anglés amb dues places de professor adjunt: una d’alemany i una altra d’anglés. Així va començar el curs 1952-53 el primer dels tres cursos de la nova llicenciatura.

El curs següent, 1953-54, es repetia la mateixa experiència a la Universitat de Madrid (Complutense més tard) i, quan encara no havia acabat eixe curs, per un Decret de 9 de juliol de 1954 (BOE núm. 210, de 29 de juliol) es disposava l’organització de la Secció de Filologia Moderna, a la Universitat de Madrid, subsecció de Filologia Anglesa, que era ja la mateixa que jo vaig començar a cursar el curs 1973-74 i acabar el 1975-76 a la Universitat de València i que ja explicaré més endavant.

El curs 1954-55 comença la mateixa experiència a la Universitat de Barcelona.

L’escàs coneixement de l’alemany i de l’anglés dels qui accedien a l’especialitat va dificultar en una primera fase l’assimilació, com no podia ser d’altra manera, de les matèries històriques, lingüístiques i literàries pròpies dels programes. En eixe moment, els lectors procedents d’universitats estrangeres van jugar un paper fonamental. Els alumnes d’aquella especialitat no havien d’aprendre anglés i alemany sinó gòtic, alemany antic i mitjà alt i anglés antic i mitjà, així com trets de les literatures corresponents.

Perquè es facen una idea de la joventut d’aquesta carrera: el primer catedràtic de Filologia Anglesa de la universitat a l’estat espanyol (nomenat per a la Universitat de Madrid) és don Emilio Lorenzo Criado (1918-2002), que abans havia estat catedràtic de batxillerat. Això era el curs 1958-59. Ell millor que ningú coneixia les dificultats inicials de tota mena: amb un pressupost de 60.000 pessetes es podia fer front a deu encàrrecs de 6.000 pessetes anuals (tres hores setmanals). “Encàrrec” significa “professor encarregat”. Que ningú no s’estranye en descobrir que llavors els professors d’institut cobraven més que els d’universitat. Un exemple: jo mateix. El curs 1977-78 jo cobrava pel meu humil lloc de professor ajudant de classes pràctiques 23.148 pessetes mensuals netes. Jo era un afortunat del meu curs: la lectura d’una tesina el setembre de 1976 m’havia obert les portes al primer treball; no tots ho podien dir. Ja es poden imaginar que amb eixe desficaci de diners no es podia anar molt lluny.

El curs següent vaig sol·licitar una plaça a l’institut d’Albaida. Així, de cobrar 23.148 pessetes mensuals vaig passar a cobrar-ne 49.500. Nota aclaridora: a la universitat hauria pogut pujar de categoria a poc a poc mentre que a l’institut havia de preparar-me oposicions per a tindre una plaça fixa. I això és el que vaig fer el curs 1978-79: de l’institut a casa, i de casa a l’institut, condemnat a estudiar totes les hores que no feia classe.

No cal ser molt llest per a comprendre que ben aviat havia perdut la vocació de fer carrera acadèmica a la universitat. Els qui en feien era perquè tenien altres mitjans de subsistència, com per exemple, ser catedràtic o professor agregat en un institut (el sou important). I a la universitat, tindre un o dos encàrrecs. S’entén, no?

Pels anys en què don Emilio Lorenzo és nomenat catedràtic d’universitat, hi ha poca gent amb una tesi doctoral llegida. Tanmateix, la figura més destacada era el Dr. don Esteban Pujals (1911-2005), que havia llegit la seua tesi el 1945 i que quan va ser nomenat catedràtic de la Universitat de Madrid el 1961, ja havia escrit tres llibres sobre literatura anglesa i tenia la Cruz al Mérito Civil (1960).

A mitjans dels anys cinquanta s’havien llegit algunes tesis a Salamanca que no tenien gaire relació amb la Filologia Anglesa. Amb la idea de mostrar un camí a seguir, l’octubre de 1960 va nàixer la revista Filología Moderna de la mà de don Emilio Lorenzo, amb la finalitat de “reflejar los afanes eruditos de los primeros licenciados y profesores españoles vinculados a las recién creadas secciones universitarias de Filología Moderna”. En eixa revista especialitzada amb col·laboracions d’experts es trobava informació sobre beques per a tesis doctorals, el programa Fulbright per a l’estat espanyol i els temaris de les que serien les primeres oposicions a càtedres d’INEM des dels anys quaranta. Entre els membres del consell de redacció d’eixa revista hi havia don Esteban Pujals. A mitjans dels anys seixanta el director d’eixa publicació era don Emilio Lorenzo, un dels vice-directors, don Esteban Pujals; en el consell de redacció trobem don Javier Coy, don Rafael Fente i don Cándido Pérez Gállego, tots ells figures molt destacades amb el pas del temps i de sobra conegudes en el món de la Filologia Anglesa. No debades tots tres i uns pocs més foren els primers agregats i catedràtics d’universitat de l’especialitat a Espanya.

Amb les beques Fulbright cap a finals dels anys cinquanta viatgen als Estats Units els primers llicenciats, on estudien metodologia de l’ensenyament de l’anglés, literatura i història d’eixe país.

En la dècada dels seixanta comencen a llegir-se les primeres tesis doctorals en Filologia Anglesa a l’estat espanyol: eren els fruits de gairebé deu anys d’experiència. Personalment, em quede amb el nom de don Cándido Pérez Gállego: em vaig llegir tots els seus estudis de Shakespeare, ja que sabia que tard o d’hora jo faria algun estudi sobre alguna obra del dramaturg anglés. Però, de pressa, no en tenia gens.

Quan comence Filologia Moderna a principis del setanta eixos estudis ja estan assentats; de fet, a València ja han eixit dues o tres promocions de llicenciats. Eixos estudis havien començat l’any 1967, tot i que el departament d’anglés no es creara oficialment fins a 1978. Anteriorment, ja s’havien creat els de Valladolid (1964), Sevilla (1965), Sant Jaume de Compostel·la (1967) i Oviedo (1968).

A finals dels seixanta es convoquen càtedres per a escoles de Magisteri, que en 1971 es converteixen en Escoles Universitàries de Formació del Professorat d’EGB. El 1971 el CSIC concedeix una ajuda econòmica a la revista Filologia Moderna, que en eixos moments ja té trenta-set números publicats. Eixe mateix any naix a la Universitat de València la revista Cuadernos de Filología (Sección de Filología Moderna) on trobem don Manuel Sanchis Guarner com a cap de redacció, i don Manuel Ángel Conejero Tomás n’és un dels secretaris. Conejero havia fet Filologia Anglesa, segons Wikipedia, a la Universitat de València (promoció 1960-1965) i, acabada la carrera, s’hi va incorporar com a docent en eixa especialitat. No entenc molt bé com va cursar Filologia Anglesa quan eixos estudis no s’havien creat a València, ni tampoc Filologia Moderna, ja que els primers llicenciats acaben el curs 1969-70, encara al carrer de la Nau. Tanmateix, hi va tenir de professor don Francisco Carreres de Calatayud (1916-1989), que explicava gramàtica històrica de l’anglés. Carreres, tot i que jo no el vaig sentir parlar mai en valencià, va ser un dels signants de les Normes de Castelló; també va ser professor titular de l’institut Lluís Vives i director del British Institute de València.

En 1973 Pérez Gállego s’encarrega de la càtedra de Saragossa. Durant els anys setanta l’especialitat creix per tots els fronts: nous adjunts, nous agregats, nous catedràtics. També creixen el nombre d’estudiants i de llicenciats. El nombre de tesis doctorals llegides ronda les vint cada any a tot l’estat.

A la Universitat de València, Conejero Tomás llig la seua tesi doctoral (dirigida per Pérez Gallego) en març de 1974. El títol era “La expresión del sentimiento amoroso en Shakespeare”, d’on eixiria el seu llibre Shakespeare: orden y caos (1975). En aquell temps Conejero era catedràtic de l’institut Juan de Garay de València. Era així mateix director executiu a Espanya de The World Centre for Shakespeare Studies i també director dels Encuentros Shakespeare celebrats a la Universitat de València des de 1972. Molt actiu, Conejero escrivia xicotets estudis sobre el teatre elisabetà des d’almenys 1966, a raó d’un per any. El primer es titulava Pasos hacia la consolidación del teatro en Inglaterra: de los ‘Ciclos’ i ‘Moralidades’ a Shakespeare. Entre 1966 i 1972 n’escrigué almenys uns deu. El 1978 és agregat a la Universitat de Múrcia i el curs següent catedràtic de la Universitat de València.

El 1981, any en què es moria Sanchis Guarner i es jubilava Pujals Fontrodona, es creava el departament de Llengua i Literatura Anglesa a la Universitat d’Alacant (ordre de 16 de juny, BOE del 23 de juliol).

Eixos van els inicis de la Filologia Anglesa a l’estat espanyol i al País Valencià, una carrera que en el curs següent al meu ja no deia Filologia Moderna sinó Filologia Anglogermànica. Sempre canviant: ja ho poden veure.