La Creueta

Església de la Magdalena de l’Olleria. ©Arxiu Col·lectiu l’Olla.

L’acumulació de desastres climatològics al final de la centúria va disparar el nombre de xiquets de la Vall registrats en la Casa-Bressol de València, i es prolongà en la primera dècada del segle XIX amb la Guerra del Francés

Al segle XVIII la Vall d’Albaida no va quedar al marge de la tendència alcista d’abandons que es va donar, i en el nostre entorn podem trobar les mateixes raons per a desfer-se d’un fill que hem vist a escala general en els articles anteriors sobre aquesta centúria.

El mes passat vaig comentar com les desgràcies meteorològiques afectaven negativament la població; una mala collita feia augmentar els preus dels productes bàsics, en conseqüència apareixia la fam i feien augmentar els abandons. Als “fills de la pobresa i la necessitat”, en aquest article afegiré els “fills de la vergonya” que en aquest segle ja vam veure proliferar considerablement. La bastardia i il·legitimitat en aquella societat, amb tant de pes de la religió i de l’Església catòlica, acompanyaven l’individu tota la vida i en les altes elits socials determinaven fins i tot l’herència. Els uns i els altres van formar part d’aquell lent i silenciós holocaust al qual fa referència l’historiador segovià Pérez Moreda, gran especialista en l’estudi de la infància abandonada.

La distribució per dècades del nombre d’expòsits valldalbaidins (612 bordets) va ser la següent:

A la vista d’aquestes xifres, la primera dècada ja manifesta una tendència alcista respecte de l’última dècada del segle XVII (de 1691-1700 es van ingressar 28 xiquets). Les conseqüències de la guerra de Successió van ser dures i van desencadenar anys de fam i penúries; com a resultat, el nombre d’abandons augmenta. En el pas de la primera dècada a la segona, el nombre d’abandons es duplica, amb un cert equilibri en les següents, a excepció de la dècada de 1741-1750, en què el terratrémol de 1748 i altres inclemències s’encarregarien “in situ” de reduir les xifres de la infància rebutjada.

L’acumulació de desastres climatològics al final de la centúria va disparar el nombre de xiquets de la Vall registrats en la Casa-Bressol de València, i es prolongà en la primera dècada del segle XIX amb la Guerra del Francés.

La distribució d’aquests 612 xiquets, per pobles i quantitat, va diferir entre la primera meitat de segle (270 xiquets registrats) i la segona (342). Tampoc hi ha coincidència en el nombre de pobles que van participar en aquest exili infantil:

D’aquestes xifres podem extraure algunes conclusions:

1.- No tots els pobles de la Vall van participar en aquest esdevenir, ni amb els mateixos percentatges en la primera meitat de la centúria que en la segona.

2.- Significatives les xifres d’Albaida i Ontinyent, per elevades. Tots els xiquets batejats en les parròquies d’aquests pobles eren nascuts en aquestes viles?

3.- En la primera meitat del segle la xifra de xiquets va ser de 122 (45%), i de 148 (54%) en el cas de les xiquetes, xifres similars al segle XVII. En la segona meitat de la centúria, els percentatges es van invertir: 186 xiquets (54%), i 156 xiquetes (45%).

La nit, els carrers sense llum, la foscor, eren bons aliats que facilitaven l’abandó de les criatures. La historiadora castellana María Fernández Ugarte afirma que, si bé tots procuraven d’amagar en aquest ambient tenebrós la mala consciència, la prevenció era més gran en les famílies que abandonaven xiquets il·legítims perquè en cas contrari la seua vergonya seria pública. Aquesta mesura de precaució adoptada pels pares que intentaven de salvaguardar la bona fama, va resultar summament perjudicial per a aquestes febles criatures. El fred hivernal s’hi acarnissava.

Els xiquets eren exposats en llocs de pas on fàcilment foren vistos i en conseqüència atesos, “…la niña se encontró expuesta al Portal de San Roque de esta Universidad…” (Agullent,1763), les portes d’una església, “…i bategí amb el nom de Juan Francisco trobat en la porta de la Yglesia…” (l’Aljorf, 1727).

La porta d’una autoritat local, “… y fue hallada en la madrugada de este dia a la puerta de uno de los regidores de este lugar…” (Montaverner, 1791), o la d’un hisendat eren també usuals, ja que quedava l’esperança que s’apiadaren de la criatura i la cuidaren, “… el niño se encontró en la puerta de Bartolomé Albert…” (el Palomar, 1753).

El torn era el lloc més segur perquè la criatura passara la nit, però només en tenia el Sant Hospital d’Ontinyent: “…fue echada al torno del Hospital de la Villa…” (Ontinyent,1792).

Amb l’únic afany de no deixar empremta, un xiquet trobat en un poble, i en conseqüència batejat allí, no volia dir que haguera nascut allí, sinó que el podien haver portat d’un altre més o menys pròxim, ”…i de Montaverner el portaren a Quatretonda…”(1757). Fins i tot alguns familiars, o coneguts, es van atrevir a fer el llarg camí per a deixar-los molt prop de la Casa a València: “…la porta un orat de la Casa dient que la havia trovada en el pati de la Yglesia ab certificatoria de Mosen Francisco Llopis, vicari de la Parròquia de Benigani…” (1714).

Aquestes línies són una mostra de tot el trànsit de criatures que es va anar teixint a la Vall d’Albaida al llarg del segle XVIII, on la població, majoritàriament, estava lligada a l’escassetat i a la necessitat.

Continuarem…