La Creueta

Fotografia: A l’esquerra, el jutge de pau, Vicente Ruzafa Gandía. Al centre, l’aleshores alcalde, Sergio Constant Moscardó. A la dreta, Heliodoro Madrona Julbe, pròcer i benefactor de les festes patronals

El rector, amagat en un solar entre dues cases que apunten cap a la costera del carrer del Mig, encollit i amb el cap catxo, s’incorpora al seu lloc darrere del Crist.

Per Xavi Constant

Un devot s’acosta a la porteta lateral de la sagristia que comunica amb la capella de la Comunió. Inclina la cara i tracta d’escoltar com es desenvolupa la discussió entre el poder civil i l’eclesiàstic. Intenta que els presents guarden silenci, però és inútil: els feligresos que són dins el temple, agitats, no paren de xarrar, a la remor se superposa el soroll de la plaça, i un brogit ressona per tot arreu. El devot tan sols ha pogut sentir que el capellà crida: “Qui mana a la Casa de Déu? De qui és el Crist?”. Es gira cap a la gentada i nega amb el cap donant a entendre que el rector s’ha tancat definitivament en banda.

L’alcalde ix seriós de la sagristia. Escampa la vista sobre la multitud de la nau central i sense badar boca, sols amb un ràpid esguard al Crucificat, expressa el sentir general: “Com que no podem prescindir de la processó ni del foc, descartarem el capellà”. El jutge de pau, els pròcers i els festers han entés l’ordre. Creuen les mirades un instant, es giren i claven els ulls sobre els portaandes i portacrosses. Aquests interpreten de seguida el significat i es pugen el Natzaré al coll.

El capellà irromp aïrat al presbiteri. Braceja com un ofegat. Enfurit, crida: “Heretges, blasfems, el Crist és de l’església!”. Baixa a camallades fins a la capella de la Comunió i es planta davant de les andes per a impedir que traguen del temple al Fill de Déu. El rector no té res a fer front a quatre hòmens bragats que avancen amb determinació pel passadís central de la nau sense mirar-lo. Els portants intueixen o potser saben que el Crist està per damunt de l’autoritat eclesiàstica

Trauen el pas a la porta de l’església, el sostenen amb les quatre crosses i l’exhibeixen al públic que aguarda en la plaça. El Crucificat, fermament apuntalat sobre el cirineu, divertit i satisfet, observa complagut els devots, perquè s’han empolainat per Ell. La banda de música ataca els acords de l’Himno Nacional. Tres escolanets revestits amb sotaneta negra i roquet blanc emmidonat —un al mig amb la creu-guia i dos als costats amb un portaciris—, obrin la comitiva. La processó comença solemne. Les rengleres s’ordenen amb naturalitat. Les dues campanes de la torre —la grossa i la menuda—, revoltegen, i el tabal repica compassos d’espera abans que la Societat Instructiva Musical de Benigànim execute la marxa. Completades les fileres, el Crist avança, sona la introducció de Nuestro Padre Jesus i s’encenen els primers coets.

Desfilen veïns i forasters. Mai no sabrem els seus pensaments; tanmateix, quan regna el silenci, els més sensibles poden rebre un missatge, un ensenyament sobre el món interior i exterior. No és que siga una cerimònia a l’estil dels misteris eleusinis o d’emotivitat andalusa: no hi ha tràngols, plors, exclamacions, cobles, saetes, drogues, ni efectes hipnòtics. De tota manera, l’atmosfera afavoreix la introspecció, inspira resplendors de veritats terrenals i sobrenaturals. Alguns ho experimenten intensament, com dos devots que han fet promesa, un portaandes que carrega el Crist durant tota la processó, i una dona que camina descalça sobre un sòl sense asfaltar.

Les marxes processionals ressonen pels carrers terrosos entre la lluminositat del foc, bufits de coets i estrèpits de trons. No hi ha racó al poble sense efluvis de cera, olor de pólvora i aroma de la murta dels arcs construïts amb una armadura de canyes. Aquesta manifestació de religiositat popular és tota una pedrera de símbols.

Els coets dels tiradors comencen llançant una bengala que il·lumina el cel i xiula al mateix temps per a reclamar atenció. La lluentor del bòlid és una guia que revela a les ànimes el camí després de la mort. Segueix un volcà centellejant de llàgrimes perlades per haver d’abandonar els éssers estimats. Després, les eixides d’espurnes de foc mormolen xxxt, xxxt, xxxt, demanant silenci: només en la quietud vénen les revelacions sobre la vida i la mort. Finalment, sona un tro. Un fort esclat per a espantar els mals esperits, els dimonis, la intrusió dels pensaments dolorosos, els ressentiments que cal allunyar sempre, especialment al final de la vida terrenal per a obtenir serenitat i una bona mort. La detonació destrueix el temps i porta l’existència humana a la seua consumació. El fum que es desprén, la vida sublimada, és l’ànima que acaba de separar-se del cos.

Alguns veïns amb familiars i convidats a festes contemplen el pas des del brancal de casa, oberta de bat a bat. Quan les andes passen per davant, al fum i al foc s’afigen les ignicions de dues lluminàries fixes subjectes amb claus, cadascuna a un costat de la porta. Els fumerols de colors llampants envolten el Crist, la llum refulgent reflecteix la seua imatge a l’interior de l’habitatge irradiant fortalesa espiritual front a la tristor pels familiars difunts i la mort pròpia.

El rector, amagat en un solar entre dues cases que apunten cap a la costera del carrer del Mig, encollit i amb el cap catxo, s’incorpora al seu lloc darrere del Crist. “D’hòmens és errar; de bèsties, en l’error perseverar”, sembla ser el sentir general dels feligresos, així que no hi ha retrets sinó alleujament perquè la rectificació confirma que en aquesta processó tan insòlita no hi ha pecat ni penitència. Això no obstant, una colleta menys indulgent, amb un punt de malícia i una expressió provocativa, murmura que un bon vi, com el de missa, cura tots els disgustos. Potser més d’un concurrent ho pensa també, però no s’atreveix a dir-ho. En els anys esdevenidors, a penes es parlarà del fet fins al punt que durant dècades l’assumpte romandrà soterrat en la memòria col·lectiva.

La processó, formalitzada i realçada per la presència del capellà, s’acosta lenta i majestuosa a l’ermita. Caldrà esperar quaranta-quatre anys perquè el Crist passe un túnel d’espurnes, uns moments d’apoteosi perquè Jesús travessa el foc, símbol de transcendir la condició humana, segons Mircea Eliade.

El ritual continua amb la disparà del castell. Els veïns, visitants i el Fill de Déu el contemplen extasiats, encara que els primers miren intermitentment de reüll cap a les Eres per si es cala foc als pallers. Alhora, un grup de forasters fan burla de la pirotècnia perquè entre tanta fosforescència, entre tants centellejos, no apareix cap palmera, ni tan sols un margalló. La mofa és insistent fins a la insolència. Quan el coeter amolla l’última carcassa, resplendeix una palmera gegantina, esplendorosa, monumental, mai vista fins aleshores. La tia Anna —una vella bellussera que atresora una llengua presta i esmolada com un estilet—, remata els bàrbars: “Ací teniu la palmera i els dàtils!”.

La campaneta gavardina de l’espadanya de l’ermita revolteja riallera pel que acaba de sentir i, vivaç, giravolta també per a anunciar que el Crist de la Bona Mort torna a la seua residència on té reservat un lloc d’honor. A continuació, es canten els gojos harmonitzats per la tuba del Peó, un músic de la banda de Benigànim. En l’últim vers de la melodia, els devots entonen una imploració “Dadnos, Señor, una buena muerte”, i una vegada finalitzat el càntic, el rector proclama els festers i festeres cooptats per a l’any següent.

Tothom camina content a sopar a casa. De camí es xafardeja breument sobre la irrupció del capellà, es rialleja per l’agudesa de la tia Anna, i es repassa àmpliament la composició dels nous clavaris i clavàries de les festes patronals de l’any vinent.

Però, ai!, amics lectors i lectores. Com diuen els rètols de moltes sèries televisives americanes, «el relat està basat en fets reals; tanmateix, alguns successos poden no haver ocorregut». Hem contat, doncs, esdeveniments autèntics, incidents on es raneja a la veracitat, i episodis ficticis: com en tota llegenda hi ha una barreja de realitat i fantasia. No obstant això, els bellussers, els valldalbaidins i els valencians ens mereixem que la narració anterior siga veritat.

Gràcies a l’amable ajuda de V.J. Martí, J.V. Garcia, J.L. Moscadó, M. Estarelles, J. Tortosa i Coro de Bellús hem pogut esbrinar el casus belli i els fets pels quals mossén José Ros Cabo, enfrontat amb el poble, es va absentar dels actes litúrgics del 29 de setembre de 1953. I no fou la pirotècnia sinó un assumpte que, vist des de la perspectiva actual, sembla grotesc fins a la irrisió.