Etziba Balutxo...

Quan les acusacions no es fonamenten en proves fefaents o, si més no, s’emparen sobre arguments raonables, no superen la categoria de l’insult i converteixen els substantius en adjectius qualificatius (en aquest cas, caldria dir desqualificatius). Aquesta pràctica incorrecta i injusta del llenguatge és molt habitual a l’obra de José María Quadrado quan es refereix a la Germania de Mallorca i, molt més concretament, a Joanot Colom. Un dels qualificatius que li atribueix, que de tan repetit per tants de deixebles ha esdevingut un tòpic, és el de sacríleg; una acusació que s’endinsa en la calúmnia, la infàmia, la injúria i, en tot cas, no va més enllà de l’insult. La imputació, una més de les adjudicades per Quadrado en la seva dèria de catòlic fanàtic, s’allunya no ja del mínim rigor i veracitat de qui presumeix d’historiador independent, sinó fins i tot dels valors tradicionals del cristianisme: pietat, compassió, caritat, perdó…

L’etiqueta de sacríleg que Quadrado adjudica a Joanot Colom és una de les més destacades dins del conjunt de criminalitzacions al líder de la Germania. Sobre quina base argumental se sustenta? D’on prové l’insult? Doncs, sobre l’entrada d’un grup d’agermanats en el Convent de Sant Domingo de Palma quan, dia 1 de novembre de 1522, varen treure alguns nobles importantes, amagats i protegits pels frares, i els mataren a l’exterior del temple. Segons Quadrado: en la calle dejaron tendidos once ó trece cadáveres, però en una nota posterior, puntualitza: Aunque de las informaciones resulta que los muertos eran gente de calidad, no se nombra mas que á un Jorge Salamanya y á otro Jorge Sitjes hermano de un notario. Només dos noms d’entre aquells 11 o 13 cavallers tan rellevants?¹

Aquella acció d’un grup reduït d’agermanats és l’argument de Quadrado per qualificar Joanot Colom de sacrílego i de diabólico, però resulta que el dia abans, dia 31 d’octubre, l’Instador del Poble i del Bé Comú ja s’havia instal·lat a Muro, des d’on, dia 3 de novembre, lideraria la gran batalla de Son Fornari, per la qual cosa no podia tenir res a veure amb els fets de Sant Domingo. Els qui entraren en el Convent foren Bernat Galiana, paraire, Nadal Vadell, fuster, Perot Andreu, corder, Miquel Ribes, carnisser i Bernat Sagrera, teixidor. El motiu? Un acte indignat de venjança en resposta del que havien fet, pocs dies abans, les tropes imperials a Pollença.

Efectivament, dia 29 d’octubre de 1522, només tres dies abans del «sacrilegi» imputat a Joanot Colom, l’exèrcit reial i els mascarats d’Alcúdia cremaren l’església de Pollença, a plena consciència que s’hi havien refugiat les dones i els infants. Com explica i qualifica Quadrado aquella sacrílega intervenció? Escriu: las llamas prendidas á las puertas por los soldados sofocaron más de doscientas vidas.² I tan ample! Aquell home tan amant dels valors morals, autor de la popularíssima oració del mes de Maria, roman ben descansat i no afegeix cap lament per aquelles dues-centes ànimes innocents. Més encara, no només no s’exclama, no només no condemna el sacríleg genocidi, sinó que destaca que va ser objecte de recompensa a un «valent» i un capità: El premio de cien ducados ofrecido al primero que subiera al asalto, hubo de repartirse entre el valiente notario Nicolás Panados y el capitán Miguel Domingo. Quadrado dixit! Qualque observació moral al fet de calar foc a una església? Qualque qualificatiu a la cremadissa de més de dues-centes persones, entre dones i infants? Qualque contrast amb el respecte dels temples dels agermanats? Qualque reflexió sobre el fet constatat que, a excepció de l’entrada al Convent de Sant Domingo, els agermanats respectaren Sant Miquel, La Seu i altres temples on s’havien refugiat els mascarats? Cap ni una!³ El sacríleg, però, és Joanot Colom.

És important recordar en aquest punt, per augmentar l’evidència de la doble moral de Quadrado, l’aportació d’Eulàlia Duran quan afirma que «els agermanats no foren mai acusats de sacrílegs»⁴. Òbviament es refereix a la Germania de València. Allà, les tropes del virrei i del nobles no tenien manies en atacar i incendiar les esglésies que servien de refugi als agermanats. Un cas significatiu és el d’Oriola, amb l’assalt violent a la Catedral de l’exèrcit del marquès de Los Vélez, amb el subsegüent robatori d’objectes de valor. Qui eren els sacrílegs? Quadrado coneixia perfectament la vinculació dels agermanats mallorquins amb els valencians, perquè els relaciona sempre seguit. No pot, per tant, desconèixer la conducta sacrílega de les tropes reials.

La seva obra delata que tria la informació a interès de les seves tesis i oculta la que contradiu el seu discurs. En resum, sota l’aparença d’un historiador rigorós, salpebra els relats d’adjectius i judicis de valor per esvair i manipular la realitat. Els agermanats de Mallorca, amb una creu vermella al pit i a l’esquena, en record de les creuades, apel·laven amb processons i oracions a la intervenció dels sants, de santa tractaren la Quitació, els visionaris i predicadors exaltaven les virtuts religioses i, finalment, davant la fatalitat de la derrota, clamaven per la misericòrdia divina. Els agermanats, tant de València com de Mallorca, no cremaren temples; les tropes imperials sí.

El maniqueisme de Quadrado és gegantí i, el pitjor de tot, és que va fer forat i va crear escola. Encara avui les frases-consigna i els esquemes de Quadrado es reprodueixen mimèticament amb una frivolitat que espanta. Gairebé tots els autors posen èmfasi en diferenciar l’etapa «moderada» de Joan Crespí i la «radical» de Joanot Colom, quan l’assalt a Bellver va ser en temps del primer⁵. Una altra, que no hauria d’anar més enllà del joc de paraules, és la dicotomia simplista de diferenciar una primera etapa de «revolta» d’una segona de «revolució», quan ambdues paraules no són antagòniques, sinó que tenen idèntic significat⁶. Cal fer notar que aquest invent de separar la revolució en dues Germanies, la dels bons i la dels mals, neix l’any 1870, amb l’objectiu de Quadrado de promoure el guerracivilisme i, des del clàssic divide et impera, potenciar l’enfrontament entre liberals i republicans, entre els defensors d’aquell moment de la figura de Joanot Colom i els de la de Joan Crespí⁷.

En tot cas, les contradiccions de Quadrado i la manca de coherència en el seu discurs són tan evidents que, amb les seves mateixes paraules, es desqualifica. Després de repetir una i altra vegada que els agermanats eren anticlericals i que Joanot Colom era un sacríleg, arran del fet explicat del Convent dels dominics, relata l’episodi quan l’inquisidor interí, Pere Font, bisbe de Cluni, es va oposar a alliberar un detingut i va instar Joanot i Francesc Colom a calar el cap en reconeixement de l’autoritat religiosa. Els dos germans obeïren el bisbe en senyal de respecte. Doncs el febrer de 1870, en referència a l’homenatge que preparava l’Ajuntament de Palma, Quadrado escriu: Yo no se como los filósofos y tribunos de este siglo aceptan por héroes y predecesores á unos hombres á quienes un fraile hacía temblar y arrodillarse. Com quedam? ¿Ha de retreure que eren uns sacrílegs anticlericals o ridiculitzar que s’agenollaven? ¿Potser Quadrado considerava que per ser uns herois li havien de tallar el cap al bisbe (que, evidentment, no era un simple frare)? ¿Potser, en el cas de Sant Domingo, Quadrado no hauria acusat Colom de sacríleg si els agermanats, en comptes de treure els nobles amagats, haguessin calat foc al Convent com feren les tropes imperials amb l’església de Pollença? ¿Hauria escrit que les flames haurien «sofocat» la situació?

Sí, les comparances fan oi… tant com el discurs maniqueu (i incoherent) de Quadrado. Quant a l’afirmació que «Colom era un gran criminal», quan no diu res dels abusos, dels robatoris, dels assassinats execrables i del sadisme de Miguel de Gurrea, abans, durant i després de la Germania, en parlaré en un altre capítol. És evident que Joanot Colom no era cap sant i no mereix cap hagiografia que l’elevi als altars. Era, com la majoria dels agermanats, una persona desesperada que va dir prou, farta de ser víctima dels abusos dels senyors; una persona que, a plena consciència que la seva revolució era inviable, va preferir la dignitat de la resistència a la covardia d’una salvació humiliant. Es va convertir en el màxim gestor per administrar la tragèdia de milers de famílies mallorquines. Va haver de liderar una guerra desproporcionada i desigual i, des de la major de les soledats, sense cap suport extern, sense les armes i els recursos dels nobles, es va trobar a les mans el timó de la responsabilitat de gestionar la defensa dels drets i de les llibertats del seu poble. Contra les amenaces, a l’epicentre d’una situació oprobiosa, va ser prou valent i capaç de suprimir imposts, rebaixar el deute públic, alliberar els esclaus… Ningú no dubta que va prendre decisions molt dures i, en més d’un cas, allunyades de consideracions humanistes, però no és just que, des dels mecanismes de poder i gràcies a una lectura ultraconservadora de la història, hagi de ser criminalitzat quan el gran criminal de les Germanies va ser l’emperador Carles V i, en el cas de la de Mallorca, Miguel de Gurrea. En defensa de l’Instador del Poble i del Bé Comú, avant la lettre d’un capítol monogràfic, és pertinent recordar el crit que, segons l’historiador Cosme Bauçà, va fer servir sempre Joanot Colom: Pau, Justícia i Germania!

NOTES

LA CASA ENDERROCADA DE JOANOT COLOM

Entre molts d’altres aspectes controvertits a l’entorn de la Germania de Mallorca, ara en curs de ser aclarits, destaca l’error de considerar que la casa de Joan Crespí era a l’actual plaça del Roser de Palma i que va ser enderrocada. Ni una cosa ni l’altra són certes. Joan Crespí vivia a l’illa de cases de Bernat Gual, molt proper a l’església de Sant Nicolau, i la seva casa no va ser objecte de demolició. Qui vivia a l’actual plaça del Roser era Joanot Colom i, a ell sí, després de ser sàdicament torturat, esquarterat i decapitat, li tomaren la casa i sembraren el solar de sal per esvair-ne la memòria. Fa molts d’anys que aquesta qüestió està aclarida documentalment de manera irrefutable, però l’ús sense contrast de fonts apòcrifes fa que l’error es reprodueixi cíclicament.

Hi ha tres factors, tots tres d’època contemporània, que varen provocar la confusió: la manifestació amb motiu del nomenament de Joan Crespí com a fill il·lustre, la confusió entre la parròquia de Sant Nicolauet Vell i la de Sant Nicolau i les interpretacions antagòniques quant al lloc on es va fer la crida als menestrals. Encara que, dins del maremàgnum de la manipulació històrica de la Germania, es tracti d’un error menor, resulta instructiu analitzar els tres factors, perquè il·lustren a la perfecció com és de fràgil la veritat i com és de difícil, després, capgirar les falsedats escampades.

1. Joan Crespí, fill il·lustre de Palma

Dia 7 de febrer de 1870, l’Ajuntament de Palma presidit pel metge montuïrer Rafel Manera i Serra, en atenció a la proposta de l’historiador republicà de Ciutat Eusebi Pascual de Orrios, va nomenar fill il·lustre de la ciutat al paraire Joan Crespí¹. El dia abans, diumenge, Palma es va vestir de festa grossa per va fer una gran manifestació, amb els tamborers de la sala i quatre bandes de música: la de Palma, la de l’Orfeó Republicà (que acompanyava els alumnes de les escoles republicanes) i dues de la Part Forana. Presidien la marxa, els quadres de Joan Crespí i de Joanot Colom, a qui ja s’havia proclamat fill il·lustre l’any 1841². Persones arribades de tots els pobles, portaven més de cinquanta banderoles amb els noms dels dos instadors i alguns lemes de la revolta. Moltes associacions aprofitaren per dir-hi la seva. Els mariners exigien l’abolició de les matrícules del mar i els del Casino Republicà reivindicaven les propostes federals: supressió de les quintes, sobirania nacional, milícia ciutadana, ensenyament lliure, elecció de culte, derogació de la pena de mort, llibertat de premsa, eliminar l’esclavisme, pau, treball, justícia, germania… Segons El Iris del Pueblo, hi assistiren entre vint mil i vint-i-dues mil persones³.

A l’Ajuntament es varen distribuir exemplars de l’opuscle Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats del cronista Pere d’Alcàntara Penya. Des de Cort, la gent es dirigí a la plaça del Roser, on s’inaugurà un memorial, amb una placa de marbre que diu: Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma. 7 de febrero de 1870.

El lloc on es va posar el memorial, d’una banda, i el text que conté, de l’altra, potenciaren dos errors. Instal·lar la placa amb el nom de Joan Crespí allà on havia estat la casa de Joanot Colom i la indicació que la crida en defensa dels drets populars s’havia efectuat «en este sitio», va associar equivocadament l’espai amb el nom de Joan Crespí.

2. Sant Nicolauet Vell i Sant Nicolau

Per embullar més la troca, es va caure en l’error de no discernir entre les dues esglésies de Sant Nicolau, tan referenciades pels historiadors com a centre neuràlgic tant de les cases dels instadors com dels llocs on els gremis es reunien. A partir de la desaparició de la primera de les dues esglésies, els arxivers, cronistes i historiadors del s. XIX referenciaren equivocadament les ubicacions dels espais a la segona parròquia.

L’any 1302, per descongestionar la parròquia de Santa Eulàlia, es va construir una església, amb un fossar al costat, dedicada a Sant Nicolau, declarada parròquia i consagrada pel bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí, germà del bisbe de Mallorca, Ponç de Jardí. D’immediat es va veure que, per les reduïdes dimensions, aquella església resultava insuficient i Jaume II va ordenar construir, a la plaça del Mercat, la nova església de Sant Nicolau que no s’acabà fins l’any 1349. L’antiga parròquia va passar a ser coneguda amb el nom del sant en diminutiu i, així, Sant Nicolauet Vell va donar nom tant a la plaça (avui del Roser), com al carrer que hi davallava des de davant del convent dels dominics (avui tram final de la Costa de Sant Domingo). Malgrat la nova església de Sant Nicolau, la de Sant Nicolauet Vell va continuar el culte, els enterraments i, com feien algunes parròquies amb altres gremis, va acollir les reunions dels boneters i dels fusters⁴. L’any 1487, amb motiu d’unes obres al davant de l’església, justament a la casa que trenta anys després compraria Joanot Colom, es va descobrir la imatge d’un santcrist que havien enterrat les tropes de Ramon Berenguer III, arran de la croada pisano-catalana de 1114⁵.

3. La crida als menestrals

La famosa al·locució que reprodueix Vicent Mut i que atribueix a Joan Crespí ha estat objecte d’especulacions, fruit d’interpretacions poc fonamentades. Mut es refereix a una reunió celebrada a una casa propera a Sant Nicolau. A partir d’aquesta poc definida ubicació, s’assenyalaren dos possibles llocs: la casa de Joan Crespí, quasi al davant de Sant Nicolau, i la casa dels Paraires, també molt propera.

Pel que fa a l’autoria d’aquella estimulant i efectiva arenga als menestrals, una crida en defensa de la justícia, de Vicent Mut ençà s’atribuïa a Joan Crespí fins que ho va posar en solfa Quadrado. Aquest ho negava amb l’argument que l’al·locució tenia massa nivell i Crespí era un analfabet. És sabut que alguns il·lustrats tenen un concepte patrimonial de la Cultura, menystenen la saviesa popular i desqualifiquen l’enginy en vincular l’analfabetisme amb la ignorància. La condició d’analfabet no minva la memòria, sinó tot el contrari i l’exemple el tenim amb els glosadors o, durant el temps de la Germania, amb la credibilitat que tenien els pregoners i els predicadors visionaris, molt dels quals no sabien ni llegir ni escriure⁶.

L’investigador de la Germania Llorenç Buades Castell (1952-2015), sostenia que la reunió possiblement es va fer a Sant Nicolauet Vell, centre neuràlgic on es feien les reunions dels revoltats, que la data exacta va ser dia 31 de gener de 1521 i que l’autor, més que Joan Crespí, per la similitud d’estil en comparança a pregons posteriors a la seva mort, podria ser Joanot Colom⁷.

On eren exactament les cases de cadascú? Cantin papers!

La plaça de Sant Nicolauet Vell era popularment coneguda com la placeta d’en Colom, perquè era el lloc on havia viscut. La casa de Joan Crespí, estava a tocar l’església de Sant Nicolau, a la illeta de Bernat Gual⁸. No gaire lluny de l’església gran, també hi havia la casa del gremi de paraires. Malgrat que, des de la instal·lació de la placa de marbre a la plaça del Roser, molts d’autors indicaven que allà hi va viure Joan Crespí, un document ho va desmentir de manera irrefutable. En el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana de dia 25 de març de 1885, Miquel Bonet publicava La casa de Juan Colom. Joanot vivia just davant del portal lateral de Sant Nicolauet Vell a la casa que va comprar dia 8 de maig de 1517 per vint-i-dues lliures, amb l’obligació de satisfer dos censals. Bonet transcriu l’escriptura de compra de Joanni Colom birriterio maioric de la casa que hi ha ante ecclessiam Sancti Nicolai veteris. Aquesta seria la casa objecte de demolició i de la subsegüent sembrada de sal del solar. Un altre document corrobora la propietat. Arran de la reclamació que Miquel Colom va fer l’any 1526 per defugir l’obligació de satisfer el censal de la casa de Joanot Colom, es va pagar «tot lo que se devía» de les «cases ab carreró devant la iglesia de Sant Nicolauet vell. Confronten ab cases abatudes que foren de Miquel Colom»⁹. D’altra banda, la casa de Joan Crespí no seria objecte de demolició. 

La placa de marbre desubicada

L’any 1936, arran de la insurrecció feixista-militar, atesa la fonamentada sospita que la peça de marbre seria destruïda, un ciutadà honorable va tenir l’encert de retirar-la i amagar-la. Després de la dictadura militar, Josep Carles Tous (1940-2006), quan va ser tinent de batle de Cultura de Palma, l’any 1991 va retornar la placa a l’Ajuntament i es va procedir discretament a ubicar-la de nou en el seu lloc.

Dia 7 de febrer de 1993 (l’any abans ja s’havia fet un primer i senzill recordatori del Dia de la Germania de Mallorca), ERC organitzà un acte de reconeixement, amb un recital de versos i una ofrena floral. Els organitzadors de l’acte tenien plena consciència que la placa estava situada on hi havia hagut el portal de la casa de Joanot Colom¹⁰. D’aleshores ençà, amb qualque intermitència, el lloc ha estat escenari d’altres homenatges per organitzacions polítiques i sindicals.

La placa de marbre, a tall dels ulls de la gent que passava per davant, permetia llegir la raó de ser del memorial. Pocs anys després, sense cap explicació, va ser retirada del lloc primigeni i arraconada a la paret de davant d’on havia estat la casa de Joanot Colom, a una alçada que feia impossible la lectura. En protestar de l’endemesa, s’al·legà que els camions no podien maniobrar a la placeta, però contradictòriament es va posar un gran banc de pedra en el lloc on tocava haver-hi la placa. De manera reiterada, s’ha reclamat retornar la placa al seu lloc, perquè els memorials han d’estar a l’alçada dels ulls dels ciutadans i no estampats a llocs inaccessibles.

I la casa de Felanitx de Joanot Colom?

Dia 15 de maig de 1930, a les pàgines de LA VEU DE CATALUNYA, Joan Santamaria i Munné (1884-1955) publicà un llarg i molt elogiós article dedicat a Felanitx, amb referències al particular llenguatge de la Vila, per concloure «Que m’agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx!»¹¹. Entre les moltes descripcions que fa l’autor, assenyala que els felanitxers s’esforcen en mostrar als visitants «el bo i millor de la vila» i, a la relació que detalla, esmenta «la casa nadiua de l’agermanat Joanot Colom». Aquella referència convidava a la recerca. Si encara no fa un segle la casa de l’Instador del Poble i del Bé Comú era un dels llocs que els felanitxers mostraven als visitants, per transmissió oral ni que fos, algú n’hauria de saber noves.

Fins ara, no hem pogut acreditar on era aquella casa i, ara per ara, la incògnita continua. Margalida Obrador Bennàsser, investigadora de la nissaga dels Colom, apunta que la casa familiar podria ser Son Colom de les Coves que està a la Mola. Joan Mestre Ramis, de l’AAVV de Felanitx, indica que l’any 1891 es va posar el nom de Joanot Colom al carrer que, a partir de 1938, seria de les Trinitàries i, troba que podria ser per haver-hi hagut la casa nadiua de l’agermanat. Ramon Rosselló Vaquer, en el llibre Felanitx 1931-1952, informa que el superior dels Teatins va proposar que el carrer del Camp de Don Toni es dedicàs a Onofre Ferrandell i el de Joanot Colom a les Trinitàries. De la seva banda, Aina Adrover i Joan Calsapeu, en el llibre Felanitx 1931-1939, República, Guerra i Repressió, indiquen que l’any 1938, les autoritats feixistes eliminaren el nom del carrer de Joanot Colom i en dedicaren un a Onofre Ferrandell, el batle contrari a la Germania, i que també retiraren la plaça a nom de l’Instador, la qual va passar a ser Pax, en referència a la família Pacs, igualment enemiga de Joanot Colom¹². Dos canvis gens innocents orientats a sotmetre i humiliar el líder felanitxer. 

I Pau Casesnoves?

Malgrat el seu gran protagonisme, encara roman més amagada la informació que hi ha sobre Pau Casesnoves. Cirurgià a Inca, de possible ascendència menorquina, tenia tres germans que vivien a Palma, adscrits tots tres a la Parròquia de Santa Eulàlia, però sense detallar els domicilis. Andreu, Antoni i Miquel Casesnoves apareixen l’any 1524 a les Informacions Judicials entre els addictes a la Germania, morts els dos primers i empresonat a Palma el darrer. És d’esperar que, per via de qualque document notarial, més prest o més tard apareixerà el lloc on va viure l’Instador de la Part Forana.

Quant al lloc on va ser enterrat Pau Casesnoves, com en el cas de Joan Crespí i del cos esquarterat de Joanot Colom, no hi ha notícies. Amb ells, el discurs dominant ha mirat de sembrar-nos de sal la memòria amb un relat orientat a adoctrinar i a escalivar el nostre poble. Amb ulls (i documents) destaparem els embulls. 

NOTES

PER A SABER MÉS COSES 

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/
– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble

JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/
– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx

Pere Oliver i Domenge, la Germania de Mallorca i Felanitx

– (2020) La Germania novel·lada

LA GERMANIA NOVEL·LADA

– (2020) Els creatius i la Germania

Pau, Justícia i Germania! (I) ELS CREATIUS I LA GERMANIA

– (2020) Al rescat de la memòria

Pau, Justícia i Germania! (II) AL RESCAT DE LA MEMÒRIA

– (2021) Els crits

Pau, Justícia i Germania! (III) ELS CRITS

– (2021) Les claus furtades

Pau, Justícia i Germania (IV) LES CLAUS FURTADES

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/
– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

LES CLAUS [furtades] DEL REGNE DE MALLORCA

En el darrers mesos ha revifat la recerca de les claus del regne de Mallorca. La darrera notícia, descoberta per l’eminent lingüista, historiadora i investigadora Eulàlia Duran, màxima autoritat en la qüestió de les Germanies, era que havien estat subhastades i adjudicades l’any 2000¹. Efectivament, la notícia ens abocà al catàleg de la casa Christies de Londres. La incorrecta descripció que es fa de les claus (les situen a l’any 1845 quan són de més de tres segles abans), permet deduir que els hereus de la propietària, Betsabé de Rothschild (1914-1999), no tenien ni idea de l’objecte que posaven a l’encant i, per a més inri, s’adjudicaren per un preu sensiblement inferior al seu valor no només històric, sinó fins i tot material². La pitjor notícia de totes és el lamentable desconeixement de les nostres institucions que, en el seu dia, perderen l’oportunitat de recuperar un tresor històric que, a més de patir una barroera espoliació patrimonial, ha estat objecte de tràfic especulatiu.

Orígens, raó de ser, custòdia i desaparició de les claus

Els agermanats, conscients que la derrota era imminent, varen encarregar i pagar dues claus d’or, petites obres d’art d’orfebreria i de gran bellesa artística, per oferir-les a Carles V en prova d’obediència i lleialtat. L’objectiu no era altre que obtenir la clemència reial i evitar la severitat del monarca. La persona designada per dur el present a l’emperador a Valladolid va ser el mercader Bartomeu Ventallol, el qual ja havia actuat, sense èxit, com a mediador dels agermanats davant del capità de l’armada reial, Juan de Velasco, l’octubre de 1522.

Carles V, després d’escoltar Ventallol i consultar el Consell d’Aragó, decidí rebutjar l’obsequi, perquè les «vertaderes claus» que volia eren les de la fidelitat. La principal raó del rebuig era que el present s’oferia en nom dels agermanats mentre encara resistien el setge reial sobre la ciutat de Palma que no capitularia fins el mes de març. Ordenà Ventallol retornar a Mallorca amb la carta reial de dia 24 de gener de 1523, on comminava a deixar les armes i a acceptar de nou Miguel de Gurrea com a legítim Virrei. La carta reial no s’adreçava a Gurrea, sinó A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas. En definitiva, el rei no acceptà el present i ordenà la devolució als remitents, exhortant a la submissió amb l’amenaça que, si ell es desplaçava, els efectes romandrien permanent a la memòria³.

Això no obstant, ja esclafada la Germania, però encara en temps de la sàdica repressió, dia 4 de setembre de 1524 Carles V va remetre a Gurrea una reial cèdula, on li diu que ha sabut que guarda armes joyes robes banderes y altres coses dels agermanats y señaladament són en poder vostre les claus d’or que llauors los jurats ó los agermanats de la ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes (…) pertanyen a nostre reyal patrimoni. (…) Vos diem i manam que doneu i lliureu les dites claus d’or y altres joyes robes y banderes que en poder vostre sien (…) al noble magnífich y amat procurador nostre en aquest regne Don Fransesch Burgues. Aquest segon document resulta fonamental perquè desmenteix totalment Mut, Bover i Quadrado que defensaven que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, havia regalat les claus a Gurrea⁴.

No és mal d’imaginar com va rebre el virrei de Mallorca la reial cèdula. Cal tenir present que Miguel de Gurrea mai no va perdonar a Francesc Burgues (el noble, magnífic i estimat procurador reial) haver donat la raó a la interpretació dels agermanats quan, el mes d’abril de 1521, exigiren la seva expulsió. La Germania argumentà que la procedència aragonesa de Gurrea profanava el privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 que disposava «que home del regne d’Aragó y de Cerdanya y de Rosselló no pusca ésser governador d’aquest seu regne». La majoria dels Jurats i Burgues en particular avalaren la tesi i Gurrea es va veure forçat a partir a Eivissa.

No és mal d’imaginar tampoc que, tot i l’ordre indiscutible de l’emperador, Miguel de Gurrea es fes el sord, primer, i després, quan es va veure estret, embullàs la troca. Cinc mesos després de l’ordre del rei, concretament dia 31 de gener de 1525, Gurrea va correspondre la carta al·legant que, en dies passats, el procurador li havia recordat la reclamació de Carles V. Tot i que tractant-se de coses preses ab conflicte de guerra, considerava més raonable que estiguessin en les seves mans, procediria a fer l’inventari dels objectes requisats als agermanats. En relació a les claus però, lluny d’admetre que pertanyien al patrimoni reial, replicà que, com havia de saber el procurador per ser cosa pública i notòria, foren fetes fer i pagades per los particulars (un eufemisme per evitar esmentar els agermanats) residents a la ciutat en el temps de la germania, els quals les varen oferir, en nom de la Universitat, a l’emperador, però com que aquest no les va acceptar es retornaren als jurats i aquests, després de deliberar, varen decidir lliurar-les al lloctinent; és a dir… a Miguel de Gurrea⁵! Considera necessari informar sa majestat de tot això, perquè dedueix de la provisió reial que no ha tengut notícia de dites coses. Afegeix que se obeyran sos reals manaments però per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra. De totes les altres coses farà que los reals manaments sien complits i effectuats⁶. En definitiva, Gurrea amaga que les claus són en poder seu i desobeeix a plena consciència la instrucció reial⁷.

Com esmentaven les claus del regne els historiadors

Vicent Mut, l’any 1650, referint-se a les claus i a Gurrea afirma que S.M. le honró con ellas y las conservan sus biznietos. L’any 1841, Antoni Furió escriu que l’emperador les va remetre a Gurrea para que las guardase, en prueba de su celo y fidelidad. El Cronicón Mayoricense (1881) reprodueix la informació escrita l’any 1827 per Joaquim M. Bover: Repuesto el Virrey D. Miguel de Gurrea en su destino después de la derrota de los agermanados, regalóle el Rey dos grandes llaves de oro (…). Entregáronselas los Jurados en 18 de Diciembre de este año (es refereix a 1523). Quadrado, l’any 1888, reitera la falsa tesi que el rei va enviar les claus a Gurrea com una recompensa: Las llaves de oro pararon en poder de Gurrea, y en recompensa de sus servicios guardólas largo tiempo su família, hasta que modernamente por no sé qué vicisitudes se asegura haber aparecido en un museo extranjero.

Una vegada més, com a corrector d’altres desbarats sobre la Germania, sempre bastits a partir de les cròniques dels vencedors (les úniques que es conserven), serà el republicà Eusebi Pascual qui posarà en evidència la usurpació de Gurrea, i la falsa propietat de les claus, en dos articles publicats al Bolletí de l‘Arqueològica Lul·liana els anys 1890 i 1891. Després de reproduir en la seva totalitat els escrits de gener de 1523 i de setembre de 1524 de Carles V a Gurrea, amb l’esquiva resposta d’aquest de gener de 1525, conclou de manera inequívoca que no va existir mai l’hipotètic regal del rei, que les claus foren retingudes per Gurrea, que no sortiren mai de les seves mans, que li consta que han estat objecte de tràfic, que d’haver estat restituïdes al patrimoni reial o a les institucions de Mallorca avui estarien protegides, que els cronistes mai no depuraren els fets certs i, per arrodonir la usurpació de Gurrea del patrimoni públic, que unes claus fetes per un poble per tal de retre tribut voluntari al rei, sota cap concepte, podien destinar-se a enriquir el virrei com si fos una propietat privada. Aquest darrer és el punt clau. Carles V no va admetre les claus, perquè les oferien els revoltats contra ell i, per això, les rebutjà; retornaren a Mallorca i les lliuraren als Jurats, és a dir, al patrimoni públic. Quant a la venda de les claus, ja dins del segle XIX, Pascual assenyala a Mr. Hertz, un expert antiquari alemany, com a hipotètic comprador a una família mallorquina⁸.

Malgrat la descoberta que les claus havien de ser o bé patrimoni reial (cas de no trobar propietaris, com escrivia Carles V) o bé patrimoni del Regne de Mallorca, sota la custòdia dels Jurats; malgrat també la incitació de l’article de 1890 de Pascual a mirar d’aclarir en poder de qui estaven, possiblement la poca audiència del bolletí de l’Arqueològica i la desídia, el desinterès o la negligència de les institucions de l’època, varen remetre de nou les claus del regne al país de la desmemòria.

La represa de la recerca

Gairebé un segle després dels escrits de Pascual, el mes de març de 1983 Eulàlia Duran publicava un article a la revista Serra d’Or que seria determinant per tal de reprendre la recerca de les claus⁹. Explicava que, arran d’haver publicat Les Germanies als Països Catalans (Curial, 1982), l’historiador Joan Ainaud de Lasarte (1919-1995) l’avisà que feia anys havia vist reproduïdes les claus en un catàleg d’art de la família Rothschild. Les gestions iniciades per Eulàlia Duran varen obtenir justa recompensa i la propietària de les claus li va remetre les fotografies fetes per Israel Zafrir que va reproduir Serra d’Or. A la fi, els mallorquins, els legítims hereus dels qui havien fet fer aquelles petites obres d’art, usurpades del patrimoni públic per un virrei repressor, les podíem veure, ni que fos en fotografia.

La gran troballa de Duran va ser la localització de les claus 460 anys després del gest dels agermanats. L’article es completava amb les referències bibliogràfiques, fonamentalment amb la recuperació dels dos articles d’Eusebi Pascual. Posteriorment, altres historiadors i investigadors aprofitaren la descoberta i divulgaren la història, animant a la recerca. És el cas, en primer lloc, de l’investigador felanitxer Ramon Rosselló Vaquer que publicà dos articles a la revista Flor de Card de Sant Llorenç des Cardassar (agost i octubre de 1993)¹⁰. Anys després, el 2007, Gabriel Llompart publicaria Dos obras de arte significativas de la Germanía mallorquina.¹¹ Valorant el treball d’Eulàlia Duran a Serra d’Or, Llompart vincula, en opinió meva erròniament, les claus d’or dels agermanats amb les que es varen lliurar a Gurrea a les capitulacions de dia 7 de març de 1523 o, posteriorment i arran de la Guerra de Submissió (1705-1715), dia 11 de juliol de 1715 a D’Asfeld, comandant de les tropes borbòniques invasores que extingiren el Regne de Mallorca. Llompart transcriu el testimoni del capità Alfonso Enrique de Guzmán: E yo llegué de la parte de la ciudad con las llaves y entreguéselas¹².

On són les claus?

Com he exposat a l’inici de l’article, els darrers mesos s’ha impulsat la recerca de les claus. Dia 28 d’agost del 2020, Ultima Hora publicava un article per informar que el regidor de la Memòria de la Ciutat, Llorenç Carrió, instava a la col·laboració ciutadana per mirar de localitzar les claus del regne, atesa la voluntat de l’Ajuntament de Palma de recuperar-les o, si més no, poder-les exposar, amb motiu de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca¹³.

L’endemà de la notícia, dia 29 d’agost de 2020, Román Piña, historiador del Dret, confessava al mateix diari que va ser el seu rebesavi, Gabriel Josep Fuster i Pomar (1767-1845) el qui va vendre les claus que acabarien a la col·lecció d’art de la família Rotshchild. Piña suposa que el seu rebesavi, que va fer una fortuna important com a prestador de doblers amb interessos, degué comprar les claus als hereus de Miguel de Gurrea. Quant al lloc on es poden trobar actualment, Piña assegura que són a Jerusalem¹⁴. A partir d’aquella notícia, de manera intermitent, la premsa havia reiterat la notícia sense novetats destacables fins que Eulàlia Duran dia 27 de desembre del 2020 va descobrir que les claus s’havien subhastat ja feia 20 anys i que caldria recuperar la pista d’on són ara. Entenc que l’Ajuntament de Palma (potser seria més adequat el Consell de Mallorca) faci gestions per veure si l’entitat subhastadora pot avisar els compradors de les claus de l’interès institucional en negociar la possible compra-devolució de les claus o, si més no, la cessió museística.

De part meva, no he arribat a localitzar qui les va comprar, sigui un particular, sigui una institució, ni tampoc on són ara, però sí he obtingut una notícia d’on varen ser. Una informació del s. XVII referida a Miguel de Gurrea i família, extreta dels arxius aragonesos, explica que el virrei, després d’esclafar la revolta i les reivindicacions del poble de Mallorca, va remetre dues claus d’or a l’emperador Carles V que se las donó con la honra de que las guardase, como había dispuesto al ganar la ciudad, que vinculó en su casa, y guardó el marqués que luego fué de Navarrens, como veremos, D. José de Gurrea y Borja, que poseyó la baronía de Gurrea¹⁵.

Conclusions

Les dades que s’aporten en aquest article i en els dos apèndixs, amb troballes desconegudes i, en bona part, inèdites, confirmen que els qui han dit que ja s’ha escrit tot sobre la Germania van ben errats de comptes.

El discurs dominant s’ha fonamentat en arxius on només hi ha la informació dels vencedors, però tot i això, amb un percentatge d’intuïció i un altre de sort, anar a fer recerca per arxius castellans i aragonesos permet contrastar i, en bona part, desmentir manipulacions i invents¹⁶.

És un fet cert que els agermanats feren fer les claus, una obra d’art d’alt valor material que encara multiplica més el seu valor històric, per obtenir el perdó reial i fer efectiva la segona clàusula de les capitulacions pactades: Que no se perseguiria ni molestaria persona alguna.g¹⁷

És un altre fet cert que, el gener de 1523, Carles V va rebutjar l’obsequi i, amb una carta comminatòria adreçada a tot el poble de Mallorca, les va remetre amb el mateix emissari als Jurats.

És un fet fals, per més que divulgat mai no provat, que els Jurats fessin acta de donació de les claus al virrei de Mallorca.

És un fet rotundament fals, per més que divulgat, que Carles V fes obsequi de les claus l’any 1523 al virrei.

És un fet cert que Carles V, coneixedor que les guardava el virrei, les hi va reclamar el setembre de 1524 en considerar que, si ja no tenien propietari (els agermanat havien estat derrotats i reprimits), pertanyien al seu patrimoni.

És un fet indiscutible que Gurrea va desobeir el rei i va retenir (usurpar, en definitiva) unes claus que, en justícia i veritat, pertanyen al poble de Mallorca.

És un fet provat que les claus foren venudes per un mallorquí a un alemany i acabaren en mans de la família Rothschil.

És un altre fet evident que els cronistes mai no depuraren els fets certs, com va dir amb generosa prudència Eusebi Pascual. Més encara, no just no varen depurar els fets certs, sinó que propagaren una versió apòcrifa creada per uns historiadors, majoritàriament arxivers i cronistes oficials, enemics a ultrança de la Germania.

És un fet objectiu que les claus foren robades per Miguel de Gurrea al poble de Mallorca i que, amb aquesta usurpació, les va convertir en un emblema, potser el darrer i més significatiu de l’abús dels senyors sobre la ciutadania. Com va escriure fa dies el sempre pertinent historiador Guillem Morro: Aquestes claus són el símbol més emblemàtic de la lluita dels nostres avantpassats. S’han de recuperar sí o sí!

APÈNDIX PRIMER

1a) Transcripció de la carta reial de Carles V de dia 24 de gener de 1523 adreçada a «tot lo poble de Mallorca»

Don Carles per la divina clemencia Emperador dels Romans sempre august rey de Alamanya, Dona Joanna sa mare y lo mateix Don Carles per la gracia de Deu reys de Castella, de Aragó, de les dos Cicilias, de Hierusalem, de Hungría, de Dalraacia, de Croacia, de León, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galizia, de Mallorcas. de Sivila, de Serdanya, de Còrdova, de Córcega, de Murcia, de Jahen, de las Algarbes, de Alcira, de Gibeltar, de les Ules de Canaria, de les illes índies y terra ferma del mar occea, Archiduch de Austria, Duch de Atienes y Neopatria, Contes de Rosselló y Cerdanya. A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas, a cada hun de ells, a qui pertanya e de les presents nostres letres hauran noticia en qualsevol manera. Sapiau qoe havem vistes unes letres quens ha aportat de part vostre Barthomeu Ventallol vostre missatger, lo qual jatsia que vinga de part de súbdits nostres que stan en notoria desobediencia de son rey y senyor natural, com vosaltres, havem manat ésser oyit en nostre sacre e reyal Consell, e vistes les rahons per ell deduhides de vostre part y les claus de or que ab ell tremeteu pera senyal de la innata fidelitat que dieu tenir a nostre corona reyal, considerants- les dites rahons no eser dignes de admetre y que les vertaderes claus quens haveu de donar e tremetre han de ésser de pura e fael obediencia ab tot affecte a nostra reyal persona, y en nom de aquella a don Miquel de Garrea, nostre lochtinent y capità general, que es anat y resideix per manament nostre a n aqueix regne ab la armada y gent que dieu per vostres letres pera reduir als inobedients a deguda obediencia nostre, havem delliberat de no admetre les dites rahons ni rebre les dites claus, ans be fent offici de príncep misericordiós y pera constituir en major culpa aquels de vosaltres que seran pertinasses en complir aquest nostre manament e ultima jussio, havem manat tornar a vosaltres lo dit Ventayol, pera notificar vos jatsia que no ignoreu segons que ab les matexes presents vos notifican! y declaram que lo dit don Miquel de Garrea nostre lochtinent y capità general es anat de expressa comissió y manament nostre ab la dita armada en aqueix dit regne pera reduhir a nostre degude obediencia los poblats en aquells qui seran desobedients com stau vosaltres, y que la gent que aporta en la dita armada ni part alguna de aquella no son infaels, com los voleu donar entendre, ans be son xpians, súbdits y bons servidors nostres. Manant vos expresament de nostra certa sciencia deliberadament y consulta y per nostra reyal auctoritat, sots incorriment de nostre ira y indignació y les penes en les quals incurren súbdits y vassalls inobedients y rebelles a son rey y senyor natural, que de continent c sens dilació ni altre consulta alguna, ans be tenints les presents per resposta a qualsevol consulta o recors que pretengan deure fer de nostre Magt., desistiau ab tot eftecta de la resistencia que feu ab les armes al dit nostre lochtinent y capità general y lo rebau, restituiscau plenament y ab tota obediencia en lo dit carrech y oífici, segons y de la manera que stave abans de les conmocions y germanies que haveu comensades y perseguides fins ara, dexant les armes y tot lo exercici de aquelles y desistint de tots los actes que fins are haveu fets, y obeint y honrant y acatant al dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en tot lo que de part nostre vos manara axi com a nostre matexa persona; per manera que aquexa ciutat y regne sien reduhits y restituhits en tota quietut y pacificació de aquells y en degude obediencia nostra y del dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en nom nostre. Ceitificantvos que si axi ho féreu, jatsia que los casos y delictes perpetrats fins ara sien tants y tants greus que no degueu star sens molt exemplar castich e punicio, haureu respecte al be que fareu, per usar offici de príncep clement y misericordiós ab vosaltres, y axi mateix manareu provehir lo que complirà al benefici publich, conservació y pacifich stat de aquexa ciutat y regne, com per les dites vostres letres suplicau, y que en altra manera havem provehit de trametre mes gent ab les municions y altres coses necesaries pera reforsar lo exercit que te lo dit nostre lochtinent y capità general, manantli que procehesca per forsa de armes contra vosaltres axi com contra súbdits que son enemichs rebelles e inobedients a son rey y senyor natural, pera lo qual si fos necesaria nostre presentia no duptarem de posarla ab tota celeritat, per forma que la execució y castich de asso reste en perpetua memoria y exempli a vostres successors. Guardauvos per aço de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruyna e perdició de lo honor, fama, vides y bens de tots vosaltres. Dat en Valladolid a xxiiij dies de janer any de la nativitat de nostre Senyor MD. xx y tres. — Yo el Rey.
(Arch. del Reyno. Lib. Cartas misivas 15:1 aii fol. 78 v.-)

1b) Transcripció de la cédula reial de Carles V de dia 4 de setembre de 1523 adreçada a Miguel de Gurrea

Don Carles per la divina clemencia elet emperador del Romans sempre august Rey de Germania. Dona Joana sa mare y lo mateix don Carles per la gratia de Deu Reys de Castilla de Aragó de les dos Sicilies, etc. etc. Al spectable noble y magnifich y amat conseller loctinent y capita general nostre en lo predit regne de Mallorques Don Miguel de Gurrea Salut y dilectio: relació tenim que en poder vostre y de altres officials y singulars persones de aqueix regne estan, es troben, diverses armes robes joyes banderes y altres coses dels agermanats de aqueix regne ó que ells hauien preses y robades de alguns obedients y faels á nostre maiestat, y senyaladament son en poder vostre les claus de or que lleuors los Jurats ó los agermanats dexa Ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes y sengles per no trobar ni hauer hi señors propi se sguarden y pertanyen á nostre reiyal patrimoni ó saltim deuen star en poder de nostre procurador reyal en aqueix regne, perquè sis venien os trobauen señors de aquelles les fosseu restituïdes, y sino passat lo temps per pragmàtiques reals statuhit sien incorporades, servades dites pragmàtiques, al dit nostre patrimoni real. Pertant à humil supplicasio de nostre procurador fiscal, ab tenor de las presents, de nostre certa sciencia deliberadament y consulta y de nostre real autoritat a pena de mil florins de or de Aragó vos diem y manam, que encontinent vos doneu y liureu les dites claus de or y altres joyes robes armes y banderes que en poder vostre sien en qualsevol manera que sien stades de agermanats e per aquells preses y robades de obedients nostres y que no tropin señors, y donareu totafauor y ajuda si menester sera pera que sien liurades totes y qualseuol de les sobre dites coses que en poder de altres officials y singulars persones en aqueix regne se tropien, al noble magnifich y amat conseller y procurador real nostre en aqueix regne Don Fransesch Burgués ó a son lochtinent, liurant les hi y fahent les hi liurar à benifet de inventari per tal que aquelles tinga y fassa juxta lo stil y pragmàtiques de són offici no fahent lo contrari en manera alguna 3Í. nostra gracia teniu cara y en la pena demunt dita desigau no incórrer, com axí procehesca de nostra determinada voluntat tot dupte, consulte, contradictio e qualsevol impediments cessants. Dat, en Valladolid a quatre del mes de Setembre any dele nat. de nre. Señor mil DXXiiij— Yo el Rey.»
(Libro de Ced. R. de 1516 á 1527)

1c) Transcripció de la resposta de Miguel de Gurrea de dia 31 de gener de 1525 a l’ordre reial

Quaquidem regia provisione oblata dicto spectabile et nobili dno. loct. generali qui recepta etc. petiit copiam de eadem sibi tradi qua habita debitam dabit sue Ca.ce M.ú responsionem de lapsu tamen temporis protestando;
Copia vero premissorum fuit profecta et dicto Spectabili et Nobili dno. loct. generali eam petenti ad tradendum parata die videlicet sabbati xxviij mensis Januarij anno predicto hora vesperorum. Et die martis xxxj mesis Januarij anno predicto M. D. XXV prefatus Spectabilis Nopilis dominus locumt. generalis voccato me dicto Raymundo lull not tradidit mihi infrascriptam responsionem mandans illam in calce regie provisionis continúan.
Rebuda ab aquella honor y reuerentia ques pertany, respon que noy ha coses algunes de- les contengudes en dita real provisió quell hage de restituir: be es ver que algunes banderes de poch stima com se mostrara son restades en poder de la Cort perqué se provehis sobre aquelles lo que seria de justicia y al servey de sa mt., y axí fonch respost al noble procurador real quant les
demaná en dies pessats com appar ab les scriptures foren presentades per part del dit procurador real a dit lochtinent general les quals son stades tremeses á sa Mt.; y per esser coses preses ab conflicte de guerra y ma armada, apparia rahonable cosa stiguessen en lo entretant en la cort del lochtinent y Capita general: pero pus sa Mt. ho mana axí, es prest y apparellat de feries deposar en poder del dit magnifich procurador real ó de son lochtinent ab medi de inventari segons que en dita provisió real es contengut: e quant les claus de or be sap dit procurador real per eser cosa publica y notoria, que los perticulars residents en los temps de la germania en la ciutat, en nom de la universitat feren fer y pagaren dites claus per presentarles en dit nom ása Mt.; les quals de fet no volgue acceptar sa Mt.; ans foren tornades assi e son vingudes en poder dels jurats de la universitat, les quals stant dies havia la terra ab repòs ab lo gran y general consell de tota la terra representant tots los poblats en la present illa, per los sguarts à ell be vists, y en la deliberació per ells feta contenguts, deliberaren presentar com de fet presentaren y donaren dites claus á dit lochtinent general y perquè sa Mt. segons la tenor de dita real prouisio no ha tengut noticia de dites coses, per ço lo dit lochtinent general ha determinat donar avís á sa Mt. perquè havent legítima informació mana per lo que cumple mes al servei de sa real Mt. que en continent se obeiran sos reyals manaments y majorment que per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra: de totes les altres coses que son en poder de la Cort ó de altres persones se fara diligencia en fer regonexer y sercar en poder de qui sen trobaran y lo mateix per sa part pora fer lo dit procurador real car dit lochtinent general essent prompte en obeir los reals manaments se ofier en prestar tota favor y ajuda que á ell sia posible perquè los reals manaments sien complits y effectuats. 

APENDIX SEGON

No s’ha fet encara (almenys no l’he sabut trobar) un estudi a fons sobre la figura del virrei (lloctinent si utilitzam la nomenclatura oficial) Miguel de Gurrea i Cerdán que vagi més enllà dels breus perfils elaborats pels historiadors dels s. XIX i XX, o de les notes biogràfiques que apareixen a les perilloses enciclopèdies virtuals¹⁸. La necessitat d’obtenir més informació m’ha convidat a insistir en la recerca i, en aquesta ocasió, m’ha recompensat amb notícies fins ara desconegudes que, en més d’un cas, com és ara la constatació que Gurrea ja havia desobeït al rei Ferran i que, coincidint en el temps que va ser virrei de Mallorca, va mantenir plets, litigis i conflictes sobre les seves terres aragoneses, resulten més que rellevants per definir la conducta arrogant del personatge.

2a) Notes [en bona part inèdites] sobre Miguel de Gurrea i Cerdan i la seva nissaga

Miguel de Gurrea era fill de D. Lope, senyor de Gurrea, i de Margarita Cerdán. La mort del seu germà major va propiciar que ell fos l’hereu. La primera notícia que es troba d’ell és l’assistència a les Corts de 1498 al jurament del príncep i l’any 1502 al de la princesa Joana, presentada com a successora de les corones. Dia 11 de febrer de 1512 va ser designat Virrei de Mallorca per Ferran II d’Aragó, el catòlic. ¹⁹. Amb un exèrcit format per 3.000 homes, mallorquins, menorquins i eivissencs, va anar al nord d’Àfrica a defensar la ciutat de Bejaïa (Bugia o, en català antic, Bogia) assetjada per les tropes d’Oruç Reis, Barba-rossa. Hi arribaren dia 24 d’agost de 1515 i tornaren a Mallorca dia 13 de gener de 1516. Arran de l’aixecament de la Germania, l’abril de 1521 es va veure forçat a partir a Eivissa, on impediria que l’illa s’adherís a la revolta i on derrotà el petit contingent enviat per la Germania. L’octubre de 1522 s’incorporà a la flota enviada per Carles V per sotmetre la revolta i, des d’Alcúdia i després de diverses luctuoses batalles i d’unes capitulacions que no respectaria, va entrar a la ciutat de Palma dia 7 de març de 1523 impulsant una severa i sàdica repressió fins a l’any 1526 va retornar a Aragó per ocupar el càrrec de governador. Segons dues fonts va morir el mes de juny de 1537 o el mes de maig de 1539. Abans, l’any 1531, havia cedit el càrrec de governador al seu fill Francisco que l’ocupà fins a la mort el 9 d’abril de 1554.

Miguel de Gurrea y Cerdán es va casar amb Aldonza Sánchez, amb qui va tenir Francisco i Ana. El fill, que ocupà el càrrec de governador de son pare, es va casar dues vegades. La primera amb Isabel de Moncada, amb qui només va tenir un fill, Miguel que assumiria el senyoriu de Gurrea. Amb la segona esposa, Leonor de Castro, va tenir Francisco Luís y Aldonza. El nét del qui havia estat virrei de Mallorca, Miguel de Gurrea y Moncada va viure temps de glòria i prestigi. Participà, com a segon de la flota comandada per Juan de Áustria, en el que, fins aleshores, seria el més gran enfrontament naval, conegut com la batalla de Lepant, en el golf de Náfpaktos amb participació de més de quatre-centes cinquanta naus. L’èxit assolit per la Lliga Santa va ser difós arreu amb cartells com el de la xilografia adjunta, Alegoría de la batalla de Lepanto, una estampa de la marededéu del Carme, on es veuen els almiralls vencedors, Juan de Áustria i el seu lloctinent Miguel de [Gurrea] y Moncada, amb l’almirall tur decapitat.

Malgrat les fulgurants biografies del seu fill Francisco i del seu nét Miguel, no tot varen ser flors i violes a la nissaga de la família del qui va ser virrei de Mallorca i gran repressor de la Germania. Un rebesnét, amb el seu patronímic, va ser un dels «dotze traïdors» que foren condemnats per Felip II i foren decapitats a Saragossa l’any 1591. Els seus caps varen estar penjats a la porta reial de la ciutat fins que, l’any 1599, Felip III va autoritzar-ne la retirada. Un d’aquests caps s’acompanyà amb aquesta inscripció: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas y castillos a 19 de octubre. Aquest membre de la família ha estat esborrat de les genealogies oficials de la nissaga, però tanmateix apareix com un dels principals instigadors dels coneguts “fets de Saragossa de 1591”. Tanmateix la dinastia dels Gurrea no es va extingir. Des de 1987, la baronia l’ocupa Fernando Granzow de la Cerda y Roca de Togores.

2b) La doble desobediència del virrei Gurrea al rei Ferran

Arran d’un litigi de terres i de servitud d’aigua, dia 16 de gener de 1517, el rei escrivia des de Brussel·les a Miguel de Gurrea, virrei de Mallorca, una carta ordenant-li que, en el termini màxim de tres dies, fes les paus amb D. Hugo de Urries o, si no podia, que deixàs la solució en mans del rei. De no obeir, continuava l’escrit, se tuviese por suspenso del dicho Empleo, que tendría que abandonar en el plazo de diez días; á cuyo fin escribía á D. Fadrique de San Climente, representante del gobernador en la isla de Menorca, para hacerse cargo del empleo. A la vista de l’amenaça, dia 25 de febrer de 1517, davant del notari de Saragossa Luis Sorá, Gurrea va acceptar que fos el rei qui decidís. Arribat el rei a Saragossa dia 15 de Octubre de 1518 va dictar la sentència definitiva. Urries podria fer ús de les aigües, Gurrea havia de renunciar a retenir o desviar les aigües i havia de guardar perpetuo silencio sobre el tema. A més, les dues parts havien de fer les paus i viure com a bons amics i parents.

Gurrea no va acceptar la resolució. Es dedueix clarament de la carta que el rei, quatre mesos després de la sentència, va enviar als jurats d’Almudebar: Amados y fieles nuestros: Luego que habemos sabido la innovación hecha por la parte de D. Miguel de Gurrea en la barca de Bellestar y agua de Mondote, contra forma de la sentencia por nos pronunciada entre él y don Hugo de Urries, pareciéndonos cosa no bien considerada y hecha, aunque con color de justicia, más en deservicio y desacatamiento nuestro que en agravio de la parte, habemos proveído y mandado que luego se torne todo á lugar debido y en el mismo estado que lo dejó nuestro Comisario Pedro de Espinosa, conforme á la dicha sentencia. (…) por ende os encargamos y mandamos que (…) procuréis que las cosas queden y permanezcan en aquel estado que por la dicha nuestra sentencia es declarado y estar deben, por ser así de justicia. Datis en Barcelona, á XXVI de Febrero del año mil D XVIIII. YO E L REY. »

BIBLIOGRAFIA BÀSICA D’AQUEST APENDIX SEGON

La gran Casa aragonesa de Gurrea. Linajes de Aragón.- VII. Hosca, 1916.

Cadenas y Vicent, V. Caballeros de Montesa, Madrid 1957

Garcés de Cariñena, P. Nobiliario de Aragón, Saragossa, 1983

García Ciprés, G. Los López de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo II. Hosca, 1911 i La baronía de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo VI. Hosca, 1914.

I.S.y C. Elenco de Grandezas y Títulos Nobiliarios Españoles. Madrid, 2001 Madrid.

Juan Vidal, J. Els Virreis de Mallorca (ss. XVI-XVII), Palma, 2002, pp. 15-26.

Redondo Veintemillas, G. y Montaner Frutos, A. De resigillographica, pp. 729-730 y 734.

NOTES 

PER A SABER-NE MÉS: 

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:
(I) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429
(II) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518
(III) Els crits: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

Són moltes les curiositats, poc o gens destacades, que emergeixen de l’estudi de les Germanies. Entre moltes altres que miraré de perfilar en els propers mesos, ara em referiré als crits dels agermanats. A banda del documentat triple lema que he posat com a títol general d’aquesta sèrie d’articles, Pau, Justícia i Germania!, la relació de crits és rica i, en general, o són ben idèntics o s’assemblen molt a tots els territoris de la Nació Catalana on, en major o menor grau, entre 1519 i 1523 hi va haver revoltes populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i els abusos dels nobles. En tots els casos, els aixecaments foren esclafats per les armes i les creus.

Dos dels crits més usuals, sovint per acompanyar els altres, eren el de Visca el rei! i el de Visca Jesucrist! (o la Marededéu). Ambdós delaten la ingenuïtat o l’excessiva confiança dels revoltats. Els acreditats historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra expliquen que els agermanats aclamaven el rei, perquè “Si es cometien injustícies en nom seu, era perquè ell no n’estava assabentat a causa dels cavallers i els mals consellers”. La història ens ha demostrat cíclicament com les monarquies en general i, molt concretament, els Àustries i els Borbons, no atenen mai les queixes populars ni les denúncies de corrupció practicada des dels mecanismes de poder, sinó que revaliden sempre el suport reial als nobles i als seus exèrcits. Aquesta conducta és tan crònica com la de l’Església catòlica, en línia amb la seva estructura jeràrquica papal, sempre fent costat a les monarquies i obertament en contra de les repúbliques. Monarquia i Església, sempre han anat del bracet i sempre han actuat contra els drets i les llibertats del nostre poble, amb la hipocresia afegida de l’Església d’aparentar voluntat pacificadora i negociadora per acabar atiant una gran repressió.

Un altre dels crits més propagats i exitosos dels agermanats era el de Visca la Santa Quitació! per reivindicar l’extinció de les feixugues contribucions i l’eliminació d’alguns dels imposts més abusius. Altres crits documentats a Mallorca són: Visca la Germandat!, Visca la Pàtria!, Visca la Terra!, Visca la Llibertat i Visca la Justícia! Fins i tot, en un moment gairebé efímer, es va cridar Visca França! En negatiu: Mort als homes d’honor!, Contra nobles i traïdors!, Mori el mal govern!… A Elx també hi trobam Llibertat i muiga el Cárdenas!, a València, Mori el mal consell! i a Cambrils, Justícia, visca lo rei i mori el Duc de Cardona!

La darrera referència, em convida a fer un parèntesi per aportar una prova més de la vinculació que, més enllà de la coincidència en els crits, hi va haver des del primer moment entre les revoltes de les diverses terres catalanes. Dia 8 de maig de 1520 dos-cents homes de Cambrils, amb les dones i els fills, anaren a reclamar ajuda als consellers de Barcelona “quexant ab grans veus y dient mil blasfemes del duch”. Així ho va escriure el síndic mallorquí, el canonge Gregori Genovard, en carta als jurats de Mallorca de dia 13 de maig de 1520. Genovard també advertia que el que estava passant a Cambrils derivava dels contactes amb la Germania de València: “es té per cert que són stades intel·lygències de alguns tacanys ab lo poble de València”. Genovard veia venir que Mallorca s’abocaria igualment a la revolta.

Sobre el just in armis i el pac qui deu

Part damunt de tots els crits de la Germania de Mallorca, n’hi ha dos que destaquen tot i que, malgrat fins ara han estat atribuïts als agermanats i identificats amb la revolta, no són de l’època, sinó molt anteriors. El primer, referit per Binimelis i Mut, és Jus est in armis. Quadrado i, per imitació, molts dels seus deixebles en varen fer burleta considerant el crit com un invent agermanat i assignaren l’autoria a algún díscolo leguleyo. Ni Quadrado ni cap dels seus seguidors no varen detectar que el lema procedia d’una citació popular, més que coneguda i secular, atribuïda a Sèneca (4 aC – 65): Ius est in armis, opprimit leges timor: la justícia és a les armes quan la por oprimeix les lleis.

El segon dels clams populars atribuïts a la Germania, possiblement el més reeixit i reproduït com a principal crit de guerra, és el de Pac qui deu! Álvaro Santamaría destaca la força de l’expressió: «una publicística llevada inteligentemente bajo el slogan Qui deu que pach, El que deba que pague.¹ Doncs, tampoc aquest crit és original ni, menys encara, genuí dels agermanats, malgrat la reiterada assignació a la Germania. Ho va posar en evidència Eusebio Pascual a l’article Qui deu que pach². Per posar un exemple anterior a la revolta, va aportar un document de 1460, on el Gran i General Consell accedeix a una súplica dels menestrals de Ciutat per tal que es revisin els comptes en manera que qui deu que pac. Com bé deduïa l’investigador republicà, la data i la protesta, certificaven que els ànims i les raons de la Revolta Forana de 1450 encara no s’havien aquietat, i que el foc colgat dels abusos i de les injustícies seria la causa principal del futur gran incendi de 1521.

L’expressió va fer fortuna i, a les boques dels agermanats, esdevingué un crit reivindicatiu que es va fer popular i, a diferència de gloses i profecies de l’època, va aconseguir sobreviure després de la derrota dels revoltats. L’any 1886, per exemple, va servir de sots-títol d’una sarsuela de Bartomeu Singala i l’any 1906 va ser usada per Antoni Maria Alcover, tan enemic de la Germania com era, per reclamar els pagaments de les quotes endarrerides als subscriptors del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (abans d’esquarterar-ne el nom): Els qui no han pagat, ¡per amor de Deu que paguin! Han rebut el Bolletí; lo just es que nosaltres rebiguem lo altre. Qui deu, que pach, y fora deutes!³

Més recentment, en el marc de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca, l’expressió ha servit de títol d’una novel·la d’Antoni Rodríguez Mir que gira a l’entorn de la figura de Pau Casesnoves. Un encert si tenim en compte que Casesnoves va ser un dels ambaixadors de Mallorca, amb Joanot Gual i Eusebi Santandreu, que es va entrevistar amb el rei Ferran II d’Aragó de qui, l’any 1512, varen obtenir una sentència arbitral que ordenava elaborar uns nous estims orientats a minvar el pes dels censals que pagesos i menestrals pagaven als senyors. L’obstrucció de la noblesa i de l’església impedí l’execució de la sentència, el deute públic es disparà i la pràctica totalitat dels imposts anava a pagar els censals, és a dir, a les butxaques dels privilegiats i no a rebaixar el deute. En definitiva, tot el contrari de l’esperit, més que vigent encara avui a la Nació Catalana, sotmesa a una monarquia corrupta i a l’espoliació fiscal més alta del món, del pac qui deu!

NOTES

La il·lustració que encapçala aquest article correspon a la composició escultòrica de Jaume Mir Els agermanats

1 Sobre los orígenes de la Germanía de Mallorca. (A. Santamaría, Mayurqa, 1971)

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:

(1) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429

(2) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518

ALTRES ARTICLES SOBRE LA GERMANIA: