Poncelles haikú
19 de març de 2020
0 comentaris
Poncelles haikú Encara et tinc margalider florit, llum. (viu) Groc xic, sobre blanc! Desembre 2016
Poncelles haikú Encara et tinc margalider florit, llum. (viu) Groc xic, sobre blanc! Desembre 2016
La tarda Espurneja de blanc el margalider i omples la soledat de coherència. Febrer 2017
Vol d’oreneta Només s’enyoren els petons profunds, els teus, vol d’oreneta. Febrer 2017
El bosc de la reciprocitat La reciprocitat, és un bosc esponerós on rau el recer a la llarga travessa entre les sagaces pupil·les del gran cercle mòbil. El bosc on s’aviven els records de la festa de la vida, refem els abrils florits i teixim catifes d’aram al novembre amb les cançons secretes dels
Haikú violes Violes fresques del jardí de l’albada: Cremen com petons. Desembre 2016
Meandres Mentre pensaves en la soledat, ens fugia de les mans la vida. Com el riuet dins la mota que entre les corbes dels meandres arriba, -exhaust- a l’ampli llit de descans, que és la mar: verda, blava, grisa. Mentre buscaves el llibre de les respostes certes, vagava incert entre el
Primavera de mirall Aquest segueix sent el cel que ens acull, el mateix de les nits de vi i de lluna de mirall, de foc interioritzat i danses, de mans tremoloses àvides de pell i de jocs, de besades i de juraments, de deliris i follies, castells d’ivori sobre la jàssera de la
Cisterna Quan des d’allà on siguis -que el camí t’hagi dut-, i miris més enllà del tu proper que les violes i els pit-roig han teixit al teu voltant, encara podràs veure la vella cisterna dels somnis que junts vam bastir amb fugisseres hores de tendresa i coratgia, sobre l’alt pilar del
Hibernació Quin llarg recorregut tenen els camins de l’hivern! He anat a passejar pels blancs senders nus de flaire humit, que enfilen el Terraprim, i he vist com s’esmunyen més enllà de la boira persistent, tènue i estatjada del febrer. Caminava abstret en un jo dispers, entre els marges adormits del
Monosíl·labs El roc ric de l’or, rau al fons del pou cec d’un rei urc i foll. El reu, se’n riu amb roncs sords. Plou i fa fred, per a tots. Prou, és la fi del joc. Febrer 2017
Polifem Voltàvem entre les paraules i ens sentíem poetes. Fingíem, defugíem, foníem cançons sense ritme i lletres mudes arran de llavis bords eixuts de saliva. S’obria un camp de possibles i el defugíem esporuguits per les quimeres enceses. Ens juràvem a les fosques en el cinema que assoliríem junts
Nocturn No tinc cap por de perdre’m en boscos espessos de capvespres, m’acompanya la força dura i densa que el temps sinuós dels capricis de l’experiència, amb tants racons armats d’urpes esmolades, ocultes i ben properes, m’ha atorgat. No tinc cap por de perdre’m en les angoixes de la nit, no, perquè puc viure
Adolescència Tant d’empènyer, tant d’insistir, en recórrer de pressa la vall per a assolir els cims, que oblidàrem els banys als gorgs i collir maduixes als marges jolius. Pensàvem, que el temps no existia, que l’energia dels nostres braços tot ho abastava. Ens repetíem -un i altre cop- les mateixes