Meandres
Mentre pensaves en la soledat,
ens fugia de les mans
la vida.
Com el riuet dins la mota
que entre les corbes dels meandres
arriba,
-exhaust-
a l’ampli llit de descans,
que és la mar:
verda, blava, grisa.
Mentre buscaves el llibre
de les respostes certes,
vagava incert entre el clarsobscur
preludi de la nit
i prenia cos, a tot el meu voltant,
el no res del temps quiet.
No hauríem d’haver begut el vi
guardat tant de temps
al celler de l’ànima?
i amb els amics de sempre
haver compartit l’esclat de les ombres
ara convertides
en els lluminosos colors
de l’encesa dels ponents?
23 d’agost 2010