Blocs de VilaWeb

Fa unes setmanes, va aparéixer publicat el volum La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), editat per Ferran Carbó, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló. En aquest, s’hi recullen les 31 comunicacions del Congrés Internacional sobre la Ironia en les Literatures Occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939 del passat més de març. Així, al costat dels capítols a càrrec d’experts i estudiosos, com Pierre Schoentjes, Carme Manuel, Juan V. Martínez Luciano, Giulio Iacoli, Amaranta Sbardella, Pere Ballart, Maria Planellas, Vicent Simbor, Núria León, Ferran Carbó, Mònica Güell, Brad Epps, Antoni Maestre, M. Àngels Francés, Marcel Ortín, Anna Esteve, Eberhard Geisler, Gonçal López-Pampló, Núria Santamaria, Magí Sunyer, Francesco Ardolino, Moisés Llopis, Jordi Malé, Ramon Rosselló, Andratx Badia, Patrizio Rigobon, Carme Gregori, Sònia Sellés, Assumpció Bernal i Josep-Vicent Garcia i Raffi, hi ha (no negaré que la cosa no fa patxoca!) el nostre xicotet gra d’arena: “La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster”.

En aquest capítol, analitzem, d’una banda, la importància de la ironia per a Joan Fuster, això és, la definició que dóna, l’especificitat que li atorga en relació a altres conceptes afins, com l’humor o la sàtira, i la rellevància que li concedeix en els seus papers d’història i crítica literàries com a tret constitutiu d’una certa tradició literària humorística a partir de l’obra de diversos autors. D’una altra, ens centrem en l’estudi de la ironia com a característica distintiva de la literatura d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla en la lectura que fa, com a crític literari, l’escriptor de Sueca.

Així que, si no sabeu què llegir o què regalar aquest Nadal, aquesta és un magnífica lectura!

M’agrada la pluja perquè m’ajuda a entendre’m; el món exterior i el món interior es fonen en un mateix món confús, caòtic, sibil·lític. És amb aquesta anarquia que trobem l’ordre. I en aquest ordre desordenat, cada dia ens afarten de paraules pomposes, plenes de promeses, de solemnitat. Ens les creiem; ens fan imaginar-nos els amos de l’univers, únics, exclusius. És el poder de les paraules -de la “paraula”-, que se n’entren per les orelles i, amb tota la cura possible, ens les acaricien tendrament, ens regalen el que volíem escoltar. Són paraules gairebé idèntiques a les que nosaltres ja hem llançat anteriorment, ara amb un viatge de tornada. Però recalque l’adverbi matisador: gairebé -gairebé!- idèntiques, almenys en aparença. Hui he agafat totes aquestes paraules que pul·lulaven per les orelles, on feien la seua feina, les n’he tretes curosament, les he ficades en un bol, encara que hi oposaven resistència, i he aguantat la respiració perquè volia veure quina n’era l’última voluntat. Tot seguit, les he deixades caure sobre un sedàs i, per a la meua sorpresa -o no-, tot el valor i el sentit s’ha quedat a la part de dalt; s’hi ha format una massa plena de sinceritat que no ha aconseguit passar la tela i situar-se sobre el plateret de la balança. A l’altre extrem d’aquesta, un bon grup d’hipocresia en mantenia l’equilibri. Al fons, potser per la pluja, potser vés a saber per què, el cristall d’una finestra s’ha trencat sorollosament.

Reconeix que és de les poques voltes que ha sucumbit a la pressió social per tenir la barba massa poblada i desordenada. Davant de l’altre reflectit a l’espill, i com si fóra un ritual, s’unta la crema d’afaitar: amb la mà dreta es posa espuma en l’esquerra i després frega les mans; tot seguit, s’acaricia les galtes mentre posa boca de peix; passa a la barbeta i, mentre l’alça cap amunt, refrega més espuma. Ara mateix té mitja cara oculta rere el blanc espumós. I juga a fer ganyotes amb el company que té enfront, que li les torna alhora, però a la inversa. Llança besos, repeteix frases de pel·lícules, canta amb la maquineta com si fóra el micròfon. Pensa, però només durant un breu instant, momentàniament, sense calar-li al fons, com d’arrapa-i-fuig, que és lliure, que el que el mira el coneix de sobra i que no li cal fingir. Potser fingir no és la paraula adequada, perquè ell no és de fingir. Potser adaptar-se a certs convencionalismes? Sí, potser això. Però res, ho deixa córrer. El marc de l’espill li arriba a l’inici de les costelles, o on hi hauria d’haver les costelles, perquè fa alguns mesos que no se les troba. I si s’untara tot el cos d’espuma? Li caldria més d’un pot, però seria graciós. Tal vegada es faria una foto i la penjaria a les xarxes socials; segur que tindria molts m’agrada. Com aquella vegada que, aprofitant que pintava la paret, es va pintar tot ell. No, no té prou d’espuma per a tot el cos. Mira el gran dictador del segle XXI, que marca que li queden uns quinze minuts perquè hi arriben els convidats. Sempre amb presses; mai no n’aprendrà. Mulla les fulles de la maquineta en la basseta d’aigua que ha deixat sortir i comença pel coll, primer per sota de la nou, després pels costats i, amb tota l’atenció del món -aguanta la respiració durant uns segons, voldria aguantar també els batecs del cor-, hi passa la fulla per damunt. No s’ha tallat, torna a respirar i segueix per les galtes, primer per la dreta, després per l’esquerra. Té, però, molt de compte amb les patilles, que han de quedar simètriques. Quan acaba, va a buscar el postafaitat. L’obri, se’n tira, primer a la mà esquerra, que després frega amb la dreta, i s’acaricia la cara. No sap si és l’olor tan forta que desprén, però es mareja, fins al punt que troba la pila més alta i l’espill més amunt; ara només li permet veure’s fins als mugrons. Un principi de glopada li sura per la gola, però li tanca el pas exterior. Es pega quatre colpets a les galtes mentre posa la boca en forma de o, de manera que ressona. Ja està aviat; la dutxa el farà reviscolar, però no recorda que l’aixeta estiguera tan alta. Res: aigua freda i avant. S’ensabona, obri l’aixeta i ja està a punt. Però, en eixir-ne, s’adona que aquell no és el vàter on havia entrat; és el de cals pares, amb l’estufa de dues pantalles engegada. Es mira a l’espill i li costa adonar-se que no és ell. Bé, no és ell actualment, és ell fa, no ho sap, huit, deu, dotze anys? Sent la mare, que fa el sopar; sent l’avi, que veu un partit del Barça i es caga en tot allò cagable i en tot allò que no; sent l’àvia taral·lejar un tatara-tata-ta, tatara-tata-ta, i sent el pare que torna de la fàbrica. No era dissabte? L’altre li diu que no, però sembla igual d’estranyat que ell. Quan ix del vàter, els veu a tots, no ho sap, huit, deu, dotze anys més joves?, al voltant de la taula. Càguentot, mira que eres lent per a dutxar-te! Per què fas eixa cara de sorprés? I ell calla, seu, agafa un palet de cranc, se’l posa a la boca. Mentre maleeix haver fet cas a les veus que li comentaven que s’havia d’afaitar, no pot evitar que un lleu somriure li nasca. Amb la boca encara plena, s’alça i els abraça a tots, que li copien la cara de sorprés que ell tenia fa uns minuts. Beu una mica d’aigua.