I també un parell d’apunts als blocs:

-Pere Meroño: “9-N desclassificat” la visió d’en Vicent Partal

-Joan Josep Isern: El cavall cec (a propòsit de “Desclassificat: 9-N”, de Vicent Partal).

Del meu ofici sempre m’ha agradat l’empatia que t’obliga a tenir. Per a fer de periodista t’has d’acostumar a posar-te dins les sabates d’una altra persona i veure el món com el mira ell. Gràcies a això he pogut viure de prop sensacions que no hauria tingut mai l’oportunitat de viure. Bones i dolentes. Alegres i amargues. Però sempre molt interessants.

Tanmateix aquests dies em sent com esgotat, com superat. Els fets de les darreres setmanes, tant l’atemptat de Tunis com l’accident de l’avió de Germanwings m’han generat una tristesa difícil d’explicar, molt íntima. Que les víctimes siguen gent que viu a prop, que amb alguns d’ells tingues una connexió indirecta, que conegues qui són, evidentment fa d’aquestes notícies relats excepcionals. Ho vius d’una altra manera. Això és lògic i entra dins els paràmetres habituals. Però no sé si ha estat el fet que s’han sumat totes dues situacions en tant poc temps o què però el resultat és un cansament estrany en mi. Com adolorit.

De fet hi ha imatges que no me les puc treure del cap. Sensacions. Em persegueix aquest relat de la respiració del copilot, això que expliquen que per la ràdio se’l sentia respirar amb normalitat mentre l’avió anava baixant cap a la mort. ¿Com pot algú respirar durant vuit minuts sense alterar el ritme mentre sap que no només morirà ell sinó que està portant a la mort gent absolutament innocent que té la seua vida feta, que no li ha fet res a ell, que no té cap culpa dels problemes que presumptament fan prendre una decisió com aquella?

Aquesta imatge de la respiració, del ritme pausat fins i tot mentre sent els colps desesperats a la porta que fan els seus companys, és massa forta per a mi. És massa dura. Té un punt de prepotència divina que em provoca el vòmit –com si aquell personatge es sentís, o pitjor encara fos, l’amo del futur immediat. Em sembla increïble que ni una sola vegada el copilot no dubtés del que estava fent. Entenc que una persona en un moment determinat fa una bogeria però vuit minuts baixant cap a la mort és una autèntica eternitat. Com podem ser capaços els humans de fer això?

Aquestes setmanes han estat molt difícils periodísticament parlant. A VilaWeb, com a tots els altres diaris, havíem de prendre decisions complicades i havíem de fer-ho molt tocats psicològicament per aquest empatia que explicava abans. Crec que hem fet el nostre paper tan dignament com hem sabut però això no m’ajuda a escampar aquesta tristor íntima que visc. Hem callat coses que pensàvem que havíem de callar per respecte a les famílies dels morts i ens hem mossegat la llengua després en veure com els desaprensius habituals feien ús de la mateixa informació que nosaltres callàvem respectuosament i erigien una vegada més un monument a la seua pròpia ambició, a la seua manca absoluta d’ètica. Hem intentat ser ràpids en aportar respostes a les preguntes que tots ens fèiem, però sempre sense posar en compromís el rigor que la gravetat dels fets reclamava. I hem intentat que es notés la nostra solidaritat amb els qui han patit aquesta mort insensata, sense perdre la compostura, respectant la dignitat, sobretot, dels qui els estimaven.

I, supose que com ens ha passat a tots, ens hem fet preguntes i per un instant hem quedat profundament tocats. Dimecres els companys de Sky News em van demanar d’entrar en directe al seu noticiari de primera hora del matí, des del mateix aeroport de Barcelona. No hi havia encara massa cosa a explicar però vaig acceptar d’anar-hi. Ells volien un periodista local que els ajudés a interpretar els sentiments que teníem tots plegats i jo vaig accedir-hi per aquesta solidaritat que a voltes els periodistes tenim. Sé el que és estar buscant a les onze de la nit, quan vaig rebre la trucada, algú per entrar en directe a l’informatiu de les set del matí…

En eixir de casa era de nit encara però quan arribava a l’aeroport ja clarejava i vaig demanar al taxista que em deixara en la primera terminal. Volia caminar uns minuts en silenci, tancar-me en mi mateix veient com es feia de dia, apreciar aquell moment que tots els qui van perdre la vida als Alps ja no podran apreciar mai més. Era un gest evidentment inútil però volia ser un petit gest solidari, uns minuts de recolliment i respecte. I inevitablement aleshores va sorgir la pregunta que crec que tots ens hem fet alguna vegada aquests dies: per què ells? per què no jo? Per què aquell vol i no un altre? Vaig sentir molta ràbia dins meu, com si pogués sentir la ràbia que els morts no podran sentir ja mai. I després em va inundar una tristesa íntima, enorme, com una paret altíssima, que encara no he pogut escampar dies després.

(El meu condol més sentit a les famílies de tots els qui han perdut algun ésser estimat. Ho sent molt. De veritat.)

Acostumat al món d’internet on pots rectificar sempre, el món dels llibres és d’una complexitat sensacional. Una volta el llibre està imprès ja no pots fer gran cosa si t’equivoques. Excepte deixar-ne constància i demanar disculpes.

Per això obric aquest apunt concret al bloc on faré públiques, quan les descobrisca, les possibles errades de ‘Desclassificat:9-N’, que espere que no en siguen moltes ni afecten al relat.

1. La primera és sobre el cap de premsa d’Artur Mas, Joan Maria Piqué. En el capítol primer del llibre quan descric el seu passat com a periodista dic que era militant de CDC. Piqué s’ha posat en contacte amb mi per a dir-me que això no és així, que ell no ha militat mai i que a més considera que un periodista no ha de militar en un partit.

Davant d’aquest error abans que res les meues disculpes públiques. Com a periodista sóc conscient de la importància de militar o no i sóc ben conscient, per tant, de com de mal li deu haver sabut que haja publicat això. He repassat les anotacions de les converses que vaig mantindre amb ell per a fer el llibre i no sé explicar com és que vaig entendre una cosa que ell evidentment no va dir. N’assumic tota la culpa i en la mesura que l’editorial m’ho deixe fer i si hi ha noves edicions ho corregiré. Si no és així com a mínim que aquest apunt valga per a deixar-ho clar.

2. A la pàgina 62 em referisc a Joan Ignasi Elena com a diputat “no inscrit”, quan evidentment hauria de dir “no adscrit”.

Aquest dijous ha eixit al carrer el meu nou llibre ‘Desclassificat 9-N’. L’Andreu Barnils em va fer per a VilaWeb una entrevista –un fet que no deixa de ser estrany però que era inevitable. I el mateix dia a Sant Antoni de Vilamajor vaig fer la primera presentació, amb un excel·lent ambient entre el públic.

Ací vos deixe l’entrevista de l’Andreu:

Vicent Partal: ‘El 9-N no hi ha bons i dolents. Ara, hi ha gent que s’equivoca’

Avui surt a la venda el nou llibre de Vicent Partal, director de VilaWeb. ‘Desclassificat 9-N. Història secreta d’una votació revolucionària‘ (RBA) explica la història dels esdeveniments que van permetre que més de dos milions de ciutadans catalans poguessin votar sobre la independència de Catalunya. El llibre explica les desavinences entre CiU i Esquerra, la posició de l’Assemblea Nacional Catalana, els moviments de l’estat espanyol i sucosos detalls de política internacional. Però no és tan sols un intent de retratar el 9-N, sinó també de fer un retrat del poder. Un poder que ben sovint camina com ‘un cavall cec’, empès per la força del poble.

—En el subtítol parleu del 9-N com una votació revolucionària. Per què revolucionària?
—El gran valor del 9-N és que l’estat espanyol no pot imposar la seua llei. I això és una revolució. En podem dir com vulguem, però tècnicament és una revolució. Allò que defineix un estat és que pot imposar les seues lleis i normes a tot el territori i en tot moment. I el 9-N, i a la vista dels altres estats, és evident que l’estat espanyol no compleix les seues funcions. Això és una revolució.

—Expliqueu la reunió entre CiU i ERC per a valorar una enquesta que van encarregar junts, i van pagar junts, per a veure si era millor presentar-se junts o separats a les eleccions europees.
—Tots dos partits estaven molt disposats a fer una coalició a les europees. Després s’ha vist que era molt complicat. Però en aquell moment hi estaven molt disposats. És una de les coses més insòlites, de llarg, que ha viscut la política aquests últims anys. És un episodi raríssim perquè no n’hi ha precedents. L’enquesta, van encarregar-la junts, i la van pagar junts. Era una manera de no amagar-se dades entre ells. Descric una reunió en què els donen les dades que diuen ‘si aneu separats traureu això, i si aneu junts traureu això’, i resulta que anant junts sumaven més. Aquest va ser el punt màxim de confiança entre Convergència i Esquerra. A partir d’aquí es va començar a trencar la confiança.

—Aquesta és la pregunta que es fa tothom: Per què es trenca la confiança entre CiU i Esquerra?
—Hi ha una cosa que m’interessa remarcar. Aquí no hi ha traïdors ni gent de mala fe. Hi ha una situació extraordinària i uns partits que no acaben d’entendre l’altre. Esquerra fa l’acord per a anar junts amb Convergència a les europees i el trenca. Crec que ho fa per factors interns, que no són els que ells expliquen. I això causa desconfiança a Convergència… que ja havia trencat amb Unió. De sobte, es troba el no. Això desperta una desconfiança molt gran.

Pel que fa al 9-N aquí hi havia un pla, marcat pel Consell Assessor, que deia: primer demanem que Madrid faça el referèndum, després que ens el deixe fer a nosaltres, després a través de la llei de consultes i finalment, si no hi ha cap més altra possibilitat, convocarem eleccions de caràcter plebiscitari. CiU vol fer això. És a dir, CiU no vol fer el 9-N que acabarà fent. Creu que s’arribarà a un dia que ja no es podrà continuar i es convocaran eleccions plebiscitàries, que seria la manera d’arribar al referèndum. Perquè Convergència està obsessionada que, de cara a l’opinió pública internacional, s’ha de fer un referèndum.

Esquerra això ho interpreta com que Convergència no vol fer el que s’havia pactat i pren una decisió: ‘Com que Convergència no vol fer el 9-N, no hem de fer unes eleccions plebiscitàries, que ells sospiten que són una forma de mantenir Mas en el poder, sinó que el que cal són unes eleccions al parlament, que ERC les guanye i aleshores ja proclamarà la independència.’

Totes dues posicions són legítimes i respectables. I fins i tot és curiós que all final els qui no volien fer el 9-N, Convergència, sí que fan el 9-N. I els que el volien fer-lo per damunt de tot va i es posen en contra, encara que rectificaran quan veuen la força que agafa. El problema per Esquerra és que la població s’hi avé i el 9N és un gran èxit. Això converteix la posició tan dura d’Esquerra contra la convocatòria del nou 9-N en un error polític. Però és un error que en aquell moment no podia preveure ningú.

—‘Com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo’. Així descriviu els polítics catalans durant el 9-N.
—El pla de votar el 9-N no era el previst. S’havien previst les plebiscitàries. Poca gent ho creia, que votaríem. Jo sempre vaig dir que es votaria. Però fins i tot alguns consellers deien que no. Què passa? Les circumstàncies ens hi van portar. La frase que esmentes és de Martí Luter. Hi ha un llibre molt bonic, que és d’un amic seu, i que descriu els dinars que feien junts. I l’amic li diu: ‘Vós sou el més gran revolucionari de la història.’ I Luter, d’una manera extraordinàriament intel·ligent, diu: ‘Sí, ho sóc. Però com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo.’ Els polítics catalans van ser un cavall cec. Sabien per on hi havia un camí, però l’amo els anava empenyent. L’amo era el poble, que volia votar, i les circumstàncies. Si ERC no se n’hagués anat de la cimera de Pedralbes, hauríem votat el 9-N? Si la CUP no hagués fet l’assemblea a la plaça de Sant Jaume, hauríem votat el 9-N?

—Expliqueu que va haver-hi funcionaris i membres de l’IDESCATque es negaven a col·laborar.
—Això va passar. L’estat tampoc no és manco. I va jugar les seues cartes. A mi, de l’estat només em desconcerta que no s’adonés que el nou 9-N era brutal. Em sorprèn molt. L’estat espanyol té una tesi: ‘la independència és inevitable; forcem que siga unilateral, perquè Catalunya tindrà molts problemes per al reconeixement internacional, i potser aleshores tindrem una oportunitat de repescar-la’. Ells van fer això: una muralla i van esperar que ens estavelléssem contra la muralla. Aleshores van deixar unes setmanes que van ser precioses, i això els va matar. Van badar molt.

—Quina importància doneu al fet que s’apuntessin 40.000 voluntaris en qüestió d’hores?
—Ho canvia tot. Recordem que es produeix el trencament a la cimera de Pedralbes, i l’acte tan estrany a la plaça de Catalunya de l’ANC, on Carme Forcadell gairebé va menysprear el 9-N: ‘Anirem a votar i només si hi ha convocatòria d’eleccions…’: com fent un favor. Hi ha una sensació que és una costellada. Quan es veu que els voluntaris, i el país, volen això, canvia tot. Ix la massa de voluntaris que diu: ‘Vosaltres no sabeu on aneu, però el 9-N hi ha una oportunitat, i l’aprofitarem.’

—Sou crític amb el paper de l’ANC a la plaça de Catalunya.
—Crec que va ser desafortunat, sí. Ara, ells són els que tiren el carro i el cavall, eh? Però hi ha un factor que s’ha de tenir en compte: tot això passa hora a hora. La velocitat amb què passaven les coses era increïble. Era brutal. En qüestió d’hores canviava tot. No era gens senzill d’encertar-la. La cosa important és que al final tothom tornava a ser al vaixell. Fins i tot Iniciativa, que li va costar i costar.

—Per què doneu tanta importància a l’assemblea oberta que va fer la CUP a la plaça de Catalunya just després del trencament de la cimera?
—Vaig anar-hi i va ser brutal. Van posar-ho tot damunt la taula. Hi vaig arribar i em vaig trobar que també hi havia gent de Convergència i Esquerra escoltant. I la CUP ho explicava tot.  Circulaven molts rumors per fer creure que no hi havia cap acord. I es va veure que hi havia molt d’acord. I que va haver-hi un punt de precipitació en el trencament. Els de la CUP van ser molt honrats. Això és important. I hi ha un factor que per mi és interessant: que Artur Mas –no sé si Convergència, però Mas segur– i la CUP van entendre el factor de la ruptura. El factor de la capacitat popular per a portar endavant allò.

—AENA va retenir l’avió del president Mas cinc hores per evitar que es reunís amb polítics nord-americans.

—Ho dic al text: ells no ho han reconegut mai. Tècnicament afirmen que va ser un retard però si mires tota la taula d’aquell mateix vol durant anys, això no havia passat mai. I passa justament en aquell moment? Home… L’objectiu era evitar una reunió de Mas a Washington i un sopar posterior amb polítics nord-americans. Ho van aconseguir només a mitges: per culpa del retard, el sopar es va fer però reconvertit en una xerrada. Van parlar una hora o així. Però van evitar la reunió prèvia de Mas a Washington, que el govern espanyol temia.

—Una reunió amb qui?
—Una reunió a Washington. I ho deixarem aquí. No he pogut confirmar al cent per cent amb qui era. Si hi ha coses que no tinc demostrades i contrastades no les explique. Però és ben significatiu que l’estat va posar tota la carn al foc per impedir-la…

—També expliqueu la reunió entre el batlle de Barcelona, Xavier Trias, i el de Nova York, Michael Bloomberg.

—En aquest capítol volia desmuntar una altra tesi: que el tema de la independència de Catalunya és un debat espanyol. Però si el debat és global! Bloomberg es troba amb Trias la primera vegada, i la independència és una anècdota, tot i que se’n parla. En canvi, a la segona reunió Bloomberg només pregunta sobre la independència. I no tan sols això: Bloomberg, després de la xerrada amb Trias, publica un editorial que té un impacte colossal sobre l’estat espanyol. Amb històries com aquesta, n’hi ha més, jo volia fer veure que el procés català és l’agenda global. Creure’s que això ho discutim amb Espanya a soles és ridícul. No és veritat.

—Per a fer el llibre heu parlat amb els quatre partits protagonistes (CiU, ERC, CUP, ICV-EUiA)?
—He parlat amb els polítics protagonistes. Dels quatre partits. Això no és únicament la història del 9-N, sinó de la política catalana. Això fa anys que ho treballe, i com tothom pot suposar per motius professionals tinc relacions amb molta gent. Però per al llibre he demanat entrevistes amb els líders dels quatre partits. Algun líder no ha volgut parlar amb mi i contra això, no hi puc fer res: té tot el dret de fer-ho i tot el meu respecte. Però encara que no haja volgut parlar pel llibre hem parlat en el passat i he parlat sobre els fets que narre en el llibre amb tot de gent que l’envolta…

—Com tot allò que fa referència al 9-N, el llibre potser rebrà lectures partidistes.
—Són inevitables. Els qui tenen partit en faran una lectura partidista, jo contra això no puc fer res. M’he esforçat molt a deixar clar que no hi ha bons i dolents. Hi ha gent que s’equivoca. I hi ha gent diferent que s’equivoca en moments diferents. Ara, alguns errors tenen un cost molt alt per al procés, això qui ho pot discutir avui? En qualsevol cas crec que el llibre és extraordinàriament matisat. Jo he fet un llibre que ha volgut ser molt honrat. I en el que no estic d’acord és en aquesta tesi de que més val no remenar el passat. Cert, no cal fer sang, però la història s’ha d’explicar i debatre o estem condemnats a repetir-la.

—Coses que heu descobert que no sabíeu abans de fer el llibre?
—Hi ha un episodi clau que ningú no podrà aclarir: la reunió del 7 d’agost entre Artur Mas i Junqueras. Mas en té una versió i Junqueras una altra. Però no hi ha manera humana de decidir què va passar a dins. Home, et pots creure l’un o l’altre. Però això no seria seriós. Aquest secret no té solució. Dues persones amb dues visions diferents. El llibre permet, això sí, de posar el llum llarg. Aquí [a la redacció del diari on parlem] ja ho saps, anem de corcoll. I quan tens una mica de temps per a encaixar peces, apareix un relat una mica diferent.

—Dius que has volgut fer com una sèrie de televisió…

—La idea de fer una apologia del 9-N és explicar que tenim un país molt poderós. En aquest sentit, com qualsevol altre ja. Faig la broma de ‘Borgen’, la sèrie de televisió danesa. D’allí vaig traure la idea d’escriure el llibre com si fos una sèrie. Estàs acostumat a pensar en la Casa Blanca o el Kremlin com a llocs amb poder. La sèrie danesa t’explica que en països més menuts també n’hi ha de poder. I molt. Quan el veus de prop t’adones que no som poca cosa. L’estat juga a dir que això no interessa ningú. Doncs mira, editorial de Bloomberg. M’interessava explicar que ja tenim la nostra estructura de poder i retratar-la. El Palau de la Generalitat o el parlament tenen la seua èpica també i estaria bé que nosaltres mateixos creguérem més en el país.

—Hi ha gent que creu que el post-9-N s’ha gestionat tan malament que hem perdut una oportunitat.
—Això és veritat, però no afecta el que va ser el 9-N: el 9-N continua tenint el mateix valor. El 9-N Europa entén que Espanya no pot controlar Catalunya i, per tant, que Espanya ja no pot aportar estabilitat. En canvi veu com Catalunya és capaç d’insurgir-se d’una manera que aporta estabilitat. Per tant, tot i que és veritat que hauria estat molt fàcil fer-ho immediatament després, el valor del 9-N no es perd ni s’ha perdut. Ara quan Espanya vaja a Europa a dir que no facen cas de la proclamació de la independència li diran ‘però si no ets capaç de controlar Catalunya!’ Des d’aquesta perspectiva el 9-N és el dia clau del procés.

—Sou optimista després de fer el llibre? Perquè hi ha gent que ha quedat deprimida.
—És normal. El període de temps que va del desembre del 2013 al novembre del 2014 és una injecció d’adrenalina que no havíem tingut mai i costa desenganxar-se’n. Però canviar, no ha canviat res. No hi ha un estat espanyol diferent que ens faça cap proposta diferent. La por de Podem ja s’esvaeix. L’única solució que podem tenir és la mateixa que teníem el 9-N, la independència. Ens trobem en una situació políticament complicada, però ja s’ho faran els polítics per trobar la solució. Veig clar que arribarem el 27-S, que votarem, que decidirem qui i com ha de guiar el procés i que tenim totes les condicions perquè els independentistes guanyem. En aquest sentit sóc optimista, òbviament. Molt optimista.

Aprofitem el dissabte per fer una llarga ruta en cotxe fins el sud de l’Àtica. La Valia s’ofereix a acompanyar-nos a Súnion i aquesta és una oferta irresistible. El poema de Carles Riba evoca tantes coses que no puc sinó emocionar-me quan el temple de Poseidó se m’apareix digne i solemne, enfilat allà dalt, des del revolt de la carretera.

Súnion era una lloc avançat des d’on Atenes vigilava el mar, literalment. En un dia clar diuen que pots divisar Creta, allà al sud i  a llevant totes les illes de l’Egeu i la costa d’Anatòlia. Els grecs antics de posar les coses en el lloc adequat en sabien molt i Súnion és una prova excelsa, insuperable. Amb el temple a l’esquena mirar-se el mar cobàltic des de dalt del penya-segat que cantava Riba equival a beure’t la història d’una sola i intensa glopada. Quantes veles hissades divisaren des d’aquest mateix lloc? Quantes vegades van salvar l’Acròpolis gràcies a aquest ull que mirava lluny? Com més gran em faig més veig la política com una dansa contradictòriament suau. Ací els perses i allà els àrabs, ací els turcs i allà els russos, ací els grecs i allà els eslaus. El món, vist així, es mou com si es barrejaren lentament tots els colors dins l’aigua. I des de Súnion, mirant el mar obert, tots s’insinuen, tots els pots intuir.

Passem una bona estona només mirant, badant. El temple és d’una bellesa intemporal. No és només que és bell: és que és perfecte. Geomètricament insuperable, constructivament impossible de millorar. I aquesta forma de retallar-se contra el mar i el cel! El pare de la Valia ens dirà després que en la seua opinió aquell és el més bell indret de la mediterrània. No seré jo qui li ho discutisca…

Curiosament al vespre, ja a l’hotel, trobe una carta que Riba escriu a Junoy, precisament des de Làurion, el poblet on ens atansarem a dinar després. Diu Riba que ‘tots els colors de la nostra Àtica són apastellats, acanyellats’. I jo no sabria definir d’una manera ni de lluny tan exacta i brillant la pedra del temple. ‘Acanyellat…’ quina paraula tan precisa i suggeridora alhora. I quant has de saber, que bé has d’expressar-te, per a poder-la dir amb l’autoritat amb que l’usa Riba quan parla d’aquest promontori únic, d’aquesta porta que vigila des de fa segles l’Àtica.

Després d’un llarg dia de feina i reunions eixim a sopar. A la plaça Sintagma tot està preparat perquè el president de la república hel·lena prenga jurament del càrrec. Però plou a bots i barrals i optem per no esperar. Caminem cap a Monasteriki i Plaka, la zona que m’agrada més d’Atenes. És divendres de quaresma i la petita església de Monasteriki és plena de gent que prega mentre besa les icones o encén caneletes. L’olor d’encens és tan forta com de costum però no em desagrada. Fa una calor agobiant, això sí, pel contrast amb el carrer on la pluja va apagant-se per segons.

Quan eixim ja no plou i enfilem la part de dalt de Plaka. Segurament pel clima que fa avui els restaurants i les tavernes són molt buits i potser per això ens assetgen i gairebé ens hi porten a dins. Desconfiem i finalment arribem a una placeta on hi ha l’església dedicada a Sant Nicolau. Just està acabant-se la missa i els fidels baixen les escales al peu de les quals hi ha una taverna on ningú no ens convida a entrar. Així que entrem. I ho encertem.

Quan seiem ningú no ve a dur-nos cap menú. Simplement ve el cambrer amb una plata enorme plena de platets amb tot de coses: mandonguilles, humus, amanides, sèpia, calamars… Ens informa, amb ben poques paraules per cert, que allí no es demana, simplement es menja del que et porten i si vols vi allà hi ha la bota. A la taula de la vora hi ha uns alemanys però en la resta tot són grecs.

Sorpresos per l’experiència mengem ben de gust i tranquils, sense que ens moleste ningú en cap moment i el mestre encara ens porta un pessic de pastís de taronja per a baixar l’àpat. Donem les gràcies i demanem de pagar, contents d’haver anat a parar a un lloc com aquell i d’haver sopat com hem sopat. Però l’home diu que no cal pagar tan ràpid, que primer netejarà la taula i retirarà els plats i que ja pagarem després. Cosa que fem ben a gust, com qualsevol pot imagina.

Passem la vesprada de dijous fent una molt llarga passejada per El Pireu, el fascinant port d’Atenes. Aquesta ciutat està ací des del 450 abans de Crist, quan ja era el port més important d’aquesta banda de la mediterrània. I resseguint els seus límits s’entén perfectament la raó. La seua perifèria són un seguit de ports naturals que devien tenir una utilitat fins i tot més enorme aleshores que no la tenen ara.

Comencem la passejada per Microlimani, a la banda de Llevant. En un viatge anterior ens havíem perdut de casualitat en el bar del club marítim que hi ha a l’extrem sud i n’havíem quedat fascinats. La vista del mar des d’ací és esplèndida i simplement volíem repetir-la. Així que ens hem assegut una llarga estona amb un cafè i un te a les mans mentre deixàvem passar els minuts mirant les onades i els pocs vaixells que aquella hora anaven i venien.

Després hem intentat pujar l’empinat turó que hi ha al darrera per a travessar cap al gran port comercial. No hem arribat a dalt de tot però si prou amunt com per a quedar impactats per la vista de la badia. I per la batalla que es lliura en aquestes cases. Les hi ha de modernes, ostensiblement riques, de tradicionals, normaletes i d’abandonades, clarament intimidants. Fa la impressió que els rics volen apoderar-se de la zona i hi ha una guerra urbanística latent. No podem evitar preguntar-nos si quedarà res del barri que veiem ara el dia, d’ací uns anys, que tornem a venir.

Resseguint la línia de la costa topem amb la platja i més enllà amb el perfectament arrodonit port de Zea, o Passalimani. Aquesta badia és una autèntica proesa natural que avui serveix per a guardar vaixells rics, a recer de qualsevol moviment de la mar. Una gola minúscula fa de contacte entre la badia quasi perfectament rodona i la mar oberta. Si fos un rellotge la forma que té marcaria dos quarts de sis just per la boca que dóna a mar. Una boca per on no sembla que puga arribar a entrar ací dins ni una sola onada salvatge. Ni salvatge ni tova, de fet. Zea és com una bassa d’oli.

I des d’ací travessant aquesta península que de fet és El Pireu hem caminat enmig de la zona més densament poblada fins el Pireu, autèntic, el que tothom reconeix com a tal arreu del món. Fins al gran port comercial i industrial, amb els seus vaixells monstruosos i la seua activitat frenètica. Aquesta ha estat de fet l’única zona habitada des de sempre, des de sempre vull dir des del 300 o el 400 abans de Crist, però curiosament, o no tant, la gran muralla que unia Atenes i El Pireu durant les guerres del Peloponès ja tancava com un tot també Microlomani i Zea, uns paratges que aleshores devien ser verges i que avui costen d’imaginar a la vista de la caòtica selva de cases i carrers en que s’han convertit.

Dia llarguíssim avui. A quarts de nou l’he començat a Catalunya Ràdio recordant l’Ovidi. I encara, a quarts d’una de la matinada, estic davant de l’ordinador. Hi ha dies que són més llargs que una novena i avui n’ha estat el cas. Informativament tens, a més, emocionalment cansat.

És sensacional: tothom parla avui de l’Ovidi. La meua major m’ha dit que si no m’estranya. No ho sé. Fa deu anys ella em va acompanyar en aquell espectacle que els de la Torna i Propaganda pel Fet van organitzar al Palau de la Música per reivindicar-lo, per redescobrir-lo. Deu anys després l’Ovidi està en les teles i en les ràdios i tots hem escrit sobre ell. M’estranya? No em pot estranyar. Millor així. Tan de bo el sentírem cada dia. A ell i a l’Estellés. I als altres.

Hem estat mirant per la tele l’Ovidi i quan ha acabat li he obert el ‘Mural del País Valencià’. El tinc marcat per totes les pàgines i li he anat ensenyant aquells versos que conformen de la mà del poeta més gran el país més meu. Al volum II, pàgina 571 hi ha un vers xicotet sobre Bétera, que hem llegit junts, amb un somriure compartit

‘Florires com l’alfàbrega i et pense

entre les mans, delitós de trobar-te.

S’escolten grills tota la nit desperts,

camins perduts’

I he pensat que ja és hora de dormir, apagar la llum i colgar-me entre els llençols. Amb la música sonant encara a l’orella…

Avui hem fet l’Assemblea de Lectors de VilaWeb a Perpinyà. Ahir la vam fer a Barcelona i d’ací unes setmanes la farem a València (encara estem intentant organitzar-ne una a Palma).

Però avui a Perpinyà hi ha hagut un detall que m’ha emocionat. Érem unes quaranta persones al Casal Jaume I, entre les quals, com a mínim, una parella de subscriptors de Besalú i una altra de la Bisbal.

El gest, venir de la Bisbal o Besalú a Perpinyà, en comptes de fer-ho a Barcelona, m’ha semblat un exercici revolucionari. Els hi he preguntat directament i la resposta era tan simple que esborronava: Perpinyà és més a prop que Barcelona. Què bé! he pensat, quina manera més senzilla, directa i concreta de carregar-se la frontera que va imposar el Tractat dels Pirineus.

L’Assemblea, per suposat, és igual a Barcelona que a Perpinyà. Més o menys hem parlat dels mateixos temes, hem explicat els mateixos projectes i hem comentat els mateixos problemes. Per tant, efectivament, la frontera administrativa dels estats simplement no hi pintava res. Perpinyà és més a prop de casa? doncs a Perpinyà que vaig.

Tant de bo fórem capaços d’inutilitzar moltes més vegades, amb tanta naturalitat, la frontera artificial que ens separa, totes les fronteres artificials que ens separen…

Que la gent oblida és una experiència contrastada. Cap jutge del planeta s’atreviria a discutir això. Tots oblidem coses. Fins i tot llengües. Quan deixes de practicar-les se’t perden. Fa trenta anys, per exemple, jo era capaç de llegir l’alfabet ciríl·lic i de dir quatre paraules en rus. Avui tot això se m’ha oblidat a còpia de no fer-ho servir. Com no recorde gran cosa del grec clàssic que vaig estudiar.

Això ve al cas de la polèmica que va encetar Joan Laporta l’altre dia als jutjats. Evidentment que ens podem barallar exigint la igualtat de les dues llengües teòricament cooficials. Hem fet això des de fa quaranta anys amb resultats diversos però en alguns àmbits escassos. És el que Laporta va exigir. Però imaginem, per exemple, que de sobte se’ns oblida el castellà, com si fos el rus o el grec clàssic. Un oblit evidentment selectiu. L’oblidem quan ens n’adonem que l’hem oblidat.

Imaginem que de sobte centenars de milers de ciutadans reaccionem a una de les habituals imposicions del castellà dient que no el sabem i no l’entenem. Què podrien fer davant això? Políticament la Constitució Espanyola diu que només hem de saber castellà. Però què faran si centenars de milers de catalans deixen de saber-lo? Com s’imposa una llengua si no la saben?

Comercialment, però, funciona de meravella. Fa setmanes que ho prove i és fantàstic. A casa no paren de cridar pel telèfon fix empreses que em volen vendre coses. Sistemàticament en castellà. Però quan reaccione dient que no els entenc passen dues coses: o que deixen de trucar, uf!, o em crida immediatament algú que parla català. Així de senzill. Així de fàcil i còmode.

(El meu article a El Punt Avui d’aquest dijous)

No sóc un gran partidari de les sèries televisives. Vull dir que preferisc mirar un film que enganxar-me a una sèrie. Però de tant en tant hi ha sèries que em criden molt l’atenció. Són sèries normalment de política que ensenyen coses al mateix temps que entretenen. Va ser el cas de la monumental ‘The West Wing’ i avui ha estat el cas de ‘House of Cards’.

Sobre aquesta sèrie encara no sé què pensar però avui he vist el capítol tercer de la tercera temporada i he quedat esborronat. Fa un retrat meravellós, insuperable, sobre les relacions entre Rússia i els Estats Units, sòlid en els arguments, perfectament ambientat, creïble fins en els detalls més xicotets.

I de sobte, al bell mig del capítol, el Departament d’Estat proposa superar el que anava a ser un previsible vet de Rússia al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, respecte a un pla sobre l’Orient Mitjà, fent una crida a que l’Assemblea General el tombe. I jo em quede sorprès, convençut que això no pot ser.

Perquè tota la vida havia estudiat i m’havien explicat que el dret de vet al Consell de Seguretat no es pot tombar i de sobte va i resulta que en una sèrie m’expliquen que és molt complicat però que hi ha un precedent i que sí que és pot fer.

Va passar durant la guerra de Corea que l’Assemblea General va tombar un vet del Consell, afirmant que aquest vet impedia el manteniment de la pau, principal objectiu de les pròpies Nacions Unides. Es tracta de l’anomenat Uniting for Peace, del qual ràpidament he buscat, i trobat, informació. I quan dic ràpidament vull dir que he aturat el visionat del capítol per a trobar de què anava aquella cosa tan sorprenent per a mi. I m’he sentit molt content perquè avui he après una cosa nova.