Aquest dijous ha eixit al carrer el meu nou llibre ‘Desclassificat 9-N’. L’Andreu Barnils em va fer per a VilaWeb una entrevista –un fet que no deixa de ser estrany però que era inevitable. I el mateix dia a Sant Antoni de Vilamajor vaig fer la primera presentació, amb un excel·lent ambient entre el públic.

Ací vos deixe l’entrevista de l’Andreu:

Vicent Partal: ‘El 9-N no hi ha bons i dolents. Ara, hi ha gent que s’equivoca’

Avui surt a la venda el nou llibre de Vicent Partal, director de VilaWeb. ‘Desclassificat 9-N. Història secreta d’una votació revolucionària‘ (RBA) explica la història dels esdeveniments que van permetre que més de dos milions de ciutadans catalans poguessin votar sobre la independència de Catalunya. El llibre explica les desavinences entre CiU i Esquerra, la posició de l’Assemblea Nacional Catalana, els moviments de l’estat espanyol i sucosos detalls de política internacional. Però no és tan sols un intent de retratar el 9-N, sinó també de fer un retrat del poder. Un poder que ben sovint camina com ‘un cavall cec’, empès per la força del poble.

 

—En el subtítol parleu del 9-N com una votació revolucionària. Per què revolucionària?
—El gran valor del 9-N és que l’estat espanyol no pot imposar la seua llei. I això és una revolució. En podem dir com vulguem, però tècnicament és una revolució. Allò que defineix un estat és que pot imposar les seues lleis i normes a tot el territori i en tot moment. I el 9-N, i a la vista dels altres estats, és evident que l’estat espanyol no compleix les seues funcions. Això és una revolució.

—Expliqueu la reunió entre CiU i ERC per a valorar una enquesta que van encarregar junts, i van pagar junts, per a veure si era millor presentar-se junts o separats a les eleccions europees.
—Tots dos partits estaven molt disposats a fer una coalició a les europees. Després s’ha vist que era molt complicat. Però en aquell moment hi estaven molt disposats. És una de les coses més insòlites, de llarg, que ha viscut la política aquests últims anys. És un episodi raríssim perquè no n’hi ha precedents. L’enquesta, van encarregar-la junts, i la van pagar junts. Era una manera de no amagar-se dades entre ells. Descric una reunió en què els donen les dades que diuen ‘si aneu separats traureu això, i si aneu junts traureu això’, i resulta que anant junts sumaven més. Aquest va ser el punt màxim de confiança entre Convergència i Esquerra. A partir d’aquí es va començar a trencar la confiança.

—Aquesta és la pregunta que es fa tothom: Per què es trenca la confiança entre CiU i Esquerra?
—Hi ha una cosa que m’interessa remarcar. Aquí no hi ha traïdors ni gent de mala fe. Hi ha una situació extraordinària i uns partits que no acaben d’entendre l’altre. Esquerra fa l’acord per a anar junts amb Convergència a les europees i el trenca. Crec que ho fa per factors interns, que no són els que ells expliquen. I això causa desconfiança a Convergència… que ja havia trencat amb Unió. De sobte, es troba el no. Això desperta una desconfiança molt gran.

Pel que fa al 9-N aquí hi havia un pla, marcat pel Consell Assessor, que deia: primer demanem que Madrid faça el referèndum, després que ens el deixe fer a nosaltres, després a través de la llei de consultes i finalment, si no hi ha cap més altra possibilitat, convocarem eleccions de caràcter plebiscitari. CiU vol fer això. És a dir, CiU no vol fer el 9-N que acabarà fent. Creu que s’arribarà a un dia que ja no es podrà continuar i es convocaran eleccions plebiscitàries, que seria la manera d’arribar al referèndum. Perquè Convergència està obsessionada que, de cara a l’opinió pública internacional, s’ha de fer un referèndum.

Esquerra això ho interpreta com que Convergència no vol fer el que s’havia pactat i pren una decisió: ‘Com que Convergència no vol fer el 9-N, no hem de fer unes eleccions plebiscitàries, que ells sospiten que són una forma de mantenir Mas en el poder, sinó que el que cal són unes eleccions al parlament, que ERC les guanye i aleshores ja proclamarà la independència.’

Totes dues posicions són legítimes i respectables. I fins i tot és curiós que all final els qui no volien fer el 9-N, Convergència, sí que fan el 9-N. I els que el volien fer-lo per damunt de tot va i es posen en contra, encara que rectificaran quan veuen la força que agafa. El problema per Esquerra és que la població s’hi avé i el 9N és un gran èxit. Això converteix la posició tan dura d’Esquerra contra la convocatòria del nou 9-N en un error polític. Però és un error que en aquell moment no podia preveure ningú.

—‘Com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo’. Així descriviu els polítics catalans durant el 9-N.
—El pla de votar el 9-N no era el previst. S’havien previst les plebiscitàries. Poca gent ho creia, que votaríem. Jo sempre vaig dir que es votaria. Però fins i tot alguns consellers deien que no. Què passa? Les circumstàncies ens hi van portar. La frase que esmentes és de Martí Luter. Hi ha un llibre molt bonic, que és d’un amic seu, i que descriu els dinars que feien junts. I l’amic li diu: ‘Vós sou el més gran revolucionari de la història.’ I Luter, d’una manera extraordinàriament intel·ligent, diu: ‘Sí, ho sóc. Però com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo.’ Els polítics catalans van ser un cavall cec. Sabien per on hi havia un camí, però l’amo els anava empenyent. L’amo era el poble, que volia votar, i les circumstàncies. Si ERC no se n’hagués anat de la cimera de Pedralbes, hauríem votat el 9-N? Si la CUP no hagués fet l’assemblea a la plaça de Sant Jaume, hauríem votat el 9-N?

—Expliqueu que va haver-hi funcionaris i membres de l’IDESCATque es negaven a col·laborar.
—Això va passar. L’estat tampoc no és manco. I va jugar les seues cartes. A mi, de l’estat només em desconcerta que no s’adonés que el nou 9-N era brutal. Em sorprèn molt. L’estat espanyol té una tesi: ‘la independència és inevitable; forcem que siga unilateral, perquè Catalunya tindrà molts problemes per al reconeixement internacional, i potser aleshores tindrem una oportunitat de repescar-la’. Ells van fer això: una muralla i van esperar que ens estavelléssem contra la muralla. Aleshores van deixar unes setmanes que van ser precioses, i això els va matar. Van badar molt.

—Quina importància doneu al fet que s’apuntessin 40.000 voluntaris en qüestió d’hores?
—Ho canvia tot. Recordem que es produeix el trencament a la cimera de Pedralbes, i l’acte tan estrany a la plaça de Catalunya de l’ANC, on Carme Forcadell gairebé va menysprear el 9-N: ‘Anirem a votar i només si hi ha convocatòria d’eleccions…’: com fent un favor. Hi ha una sensació que és una costellada. Quan es veu que els voluntaris, i el país, volen això, canvia tot. Ix la massa de voluntaris que diu: ‘Vosaltres no sabeu on aneu, però el 9-N hi ha una oportunitat, i l’aprofitarem.’

—Sou crític amb el paper de l’ANC a la plaça de Catalunya.
—Crec que va ser desafortunat, sí. Ara, ells són els que tiren el carro i el cavall, eh? Però hi ha un factor que s’ha de tenir en compte: tot això passa hora a hora. La velocitat amb què passaven les coses era increïble. Era brutal. En qüestió d’hores canviava tot. No era gens senzill d’encertar-la. La cosa important és que al final tothom tornava a ser al vaixell. Fins i tot Iniciativa, que li va costar i costar.

—Per què doneu tanta importància a l’assemblea oberta que va fer la CUP a la plaça de Catalunya just després del trencament de la cimera?
—Vaig anar-hi i va ser brutal. Van posar-ho tot damunt la taula. Hi vaig arribar i em vaig trobar que també hi havia gent de Convergència i Esquerra escoltant. I la CUP ho explicava tot.  Circulaven molts rumors per fer creure que no hi havia cap acord. I es va veure que hi havia molt d’acord. I que va haver-hi un punt de precipitació en el trencament. Els de la CUP van ser molt honrats. Això és important. I hi ha un factor que per mi és interessant: que Artur Mas –no sé si Convergència, però Mas segur– i la CUP van entendre el factor de la ruptura. El factor de la capacitat popular per a portar endavant allò.

—AENA va retenir l’avió del president Mas cinc hores per evitar que es reunís amb polítics nord-americans.

—Ho dic al text: ells no ho han reconegut mai. Tècnicament afirmen que va ser un retard però si mires tota la taula d’aquell mateix vol durant anys, això no havia passat mai. I passa justament en aquell moment? Home… L’objectiu era evitar una reunió de Mas a Washington i un sopar posterior amb polítics nord-americans. Ho van aconseguir només a mitges: per culpa del retard, el sopar es va fer però reconvertit en una xerrada. Van parlar una hora o així. Però van evitar la reunió prèvia de Mas a Washington, que el govern espanyol temia.

—Una reunió amb qui?
—Una reunió a Washington. I ho deixarem aquí. No he pogut confirmar al cent per cent amb qui era. Si hi ha coses que no tinc demostrades i contrastades no les explique. Però és ben significatiu que l’estat va posar tota la carn al foc per impedir-la…

—També expliqueu la reunió entre el batlle de Barcelona, Xavier Trias, i el de Nova York, Michael Bloomberg.

—En aquest capítol volia desmuntar una altra tesi: que el tema de la independència de Catalunya és un debat espanyol. Però si el debat és global! Bloomberg es troba amb Trias la primera vegada, i la independència és una anècdota, tot i que se’n parla. En canvi, a la segona reunió Bloomberg només pregunta sobre la independència. I no tan sols això: Bloomberg, després de la xerrada amb Trias, publica un editorial que té un impacte colossal sobre l’estat espanyol. Amb històries com aquesta, n’hi ha més, jo volia fer veure que el procés català és l’agenda global. Creure’s que això ho discutim amb Espanya a soles és ridícul. No és veritat.

—Per a fer el llibre heu parlat amb els quatre partits protagonistes (CiU, ERC, CUP, ICV-EUiA)?
—He parlat amb els polítics protagonistes. Dels quatre partits. Això no és únicament la història del 9-N, sinó de la política catalana. Això fa anys que ho treballe, i com tothom pot suposar per motius professionals tinc relacions amb molta gent. Però per al llibre he demanat entrevistes amb els líders dels quatre partits. Algun líder no ha volgut parlar amb mi i contra això, no hi puc fer res: té tot el dret de fer-ho i tot el meu respecte. Però encara que no haja volgut parlar pel llibre hem parlat en el passat i he parlat sobre els fets que narre en el llibre amb tot de gent que l’envolta…

—Com tot allò que fa referència al 9-N, el llibre potser rebrà lectures partidistes.
—Són inevitables. Els qui tenen partit en faran una lectura partidista, jo contra això no puc fer res. M’he esforçat molt a deixar clar que no hi ha bons i dolents. Hi ha gent que s’equivoca. I hi ha gent diferent que s’equivoca en moments diferents. Ara, alguns errors tenen un cost molt alt per al procés, això qui ho pot discutir avui? En qualsevol cas crec que el llibre és extraordinàriament matisat. Jo he fet un llibre que ha volgut ser molt honrat. I en el que no estic d’acord és en aquesta tesi de que més val no remenar el passat. Cert, no cal fer sang, però la història s’ha d’explicar i debatre o estem condemnats a repetir-la.

—Coses que heu descobert que no sabíeu abans de fer el llibre?
—Hi ha un episodi clau que ningú no podrà aclarir: la reunió del 7 d’agost entre Artur Mas i Junqueras. Mas en té una versió i Junqueras una altra. Però no hi ha manera humana de decidir què va passar a dins. Home, et pots creure l’un o l’altre. Però això no seria seriós. Aquest secret no té solució. Dues persones amb dues visions diferents. El llibre permet, això sí, de posar el llum llarg. Aquí [a la redacció del diari on parlem] ja ho saps, anem de corcoll. I quan tens una mica de temps per a encaixar peces, apareix un relat una mica diferent.

—Dius que has volgut fer com una sèrie de televisió…

—La idea de fer una apologia del 9-N és explicar que tenim un país molt poderós. En aquest sentit, com qualsevol altre ja. Faig la broma de ‘Borgen’, la sèrie de televisió danesa. D’allí vaig traure la idea d’escriure el llibre com si fos una sèrie. Estàs acostumat a pensar en la Casa Blanca o el Kremlin com a llocs amb poder. La sèrie danesa t’explica que en països més menuts també n’hi ha de poder. I molt. Quan el veus de prop t’adones que no som poca cosa. L’estat juga a dir que això no interessa ningú. Doncs mira, editorial de Bloomberg. M’interessava explicar que ja tenim la nostra estructura de poder i retratar-la. El Palau de la Generalitat o el parlament tenen la seua èpica també i estaria bé que nosaltres mateixos creguérem més en el país.

—Hi ha gent que creu que el post-9-N s’ha gestionat tan malament que hem perdut una oportunitat.
—Això és veritat, però no afecta el que va ser el 9-N: el 9-N continua tenint el mateix valor. El 9-N Europa entén que Espanya no pot controlar Catalunya i, per tant, que Espanya ja no pot aportar estabilitat. En canvi veu com Catalunya és capaç d’insurgir-se d’una manera que aporta estabilitat. Per tant, tot i que és veritat que hauria estat molt fàcil fer-ho immediatament després, el valor del 9-N no es perd ni s’ha perdut. Ara quan Espanya vaja a Europa a dir que no facen cas de la proclamació de la independència li diran ‘però si no ets capaç de controlar Catalunya!’ Des d’aquesta perspectiva el 9-N és el dia clau del procés.

—Sou optimista després de fer el llibre? Perquè hi ha gent que ha quedat deprimida.
—És normal. El període de temps que va del desembre del 2013 al novembre del 2014 és una injecció d’adrenalina que no havíem tingut mai i costa desenganxar-se’n. Però canviar, no ha canviat res. No hi ha un estat espanyol diferent que ens faça cap proposta diferent. La por de Podem ja s’esvaeix. L’única solució que podem tenir és la mateixa que teníem el 9-N, la independència. Ens trobem en una situació políticament complicada, però ja s’ho faran els polítics per trobar la solució. Veig clar que arribarem el 27-S, que votarem, que decidirem qui i com ha de guiar el procés i que tenim totes les condicions perquè els independentistes guanyem. En aquest sentit sóc optimista, òbviament. Molt optimista.