Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Germanwings: una tristor ben íntima

Publicat el 29 de març de 2015 per vicent

Del meu ofici sempre m’ha agradat l’empatia que t’obliga a tenir. Per a fer de periodista t’has d’acostumar a posar-te dins les sabates d’una altra persona i veure el món com el mira ell. Gràcies a això he pogut viure de prop sensacions que no hauria tingut mai l’oportunitat de viure. Bones i dolentes. Alegres i amargues. Però sempre molt interessants.

Tanmateix aquests dies em sent com esgotat, com superat. Els fets de les darreres setmanes, tant l’atemptat de Tunis com l’accident de l’avió de Germanwings m’han generat una tristesa difícil d’explicar, molt íntima. Que les víctimes siguen gent que viu a prop, que amb alguns d’ells tingues una connexió indirecta, que conegues qui són, evidentment fa d’aquestes notícies relats excepcionals. Ho vius d’una altra manera. Això és lògic i entra dins els paràmetres habituals. Però no sé si ha estat el fet que s’han sumat totes dues situacions en tant poc temps o què però el resultat és un cansament estrany en mi. Com adolorit.

De fet hi ha imatges que no me les puc treure del cap. Sensacions. Em persegueix aquest relat de la respiració del copilot, això que expliquen que per la ràdio se’l sentia respirar amb normalitat mentre l’avió anava baixant cap a la mort. ¿Com pot algú respirar durant vuit minuts sense alterar el ritme mentre sap que no només morirà ell sinó que està portant a la mort gent absolutament innocent que té la seua vida feta, que no li ha fet res a ell, que no té cap culpa dels problemes que presumptament fan prendre una decisió com aquella?

Aquesta imatge de la respiració, del ritme pausat fins i tot mentre sent els colps desesperats a la porta que fan els seus companys, és massa forta per a mi. És massa dura. Té un punt de prepotència divina que em provoca el vòmit –com si aquell personatge es sentís, o pitjor encara fos, l’amo del futur immediat. Em sembla increïble que ni una sola vegada el copilot no dubtés del que estava fent. Entenc que una persona en un moment determinat fa una bogeria però vuit minuts baixant cap a la mort és una autèntica eternitat. Com podem ser capaços els humans de fer això?

Aquestes setmanes han estat molt difícils periodísticament parlant. A VilaWeb, com a tots els altres diaris, havíem de prendre decisions complicades i havíem de fer-ho molt tocats psicològicament per aquest empatia que explicava abans. Crec que hem fet el nostre paper tan dignament com hem sabut però això no m’ajuda a escampar aquesta tristor íntima que visc. Hem callat coses que pensàvem que havíem de callar per respecte a les famílies dels morts i ens hem mossegat la llengua després en veure com els desaprensius habituals feien ús de la mateixa informació que nosaltres callàvem respectuosament i erigien una vegada més un monument a la seua pròpia ambició, a la seua manca absoluta d’ètica. Hem intentat ser ràpids en aportar respostes a les preguntes que tots ens fèiem, però sempre sense posar en compromís el rigor que la gravetat dels fets reclamava. I hem intentat que es notés la nostra solidaritat amb els qui han patit aquesta mort insensata, sense perdre la compostura, respectant la dignitat, sobretot, dels qui els estimaven.

I, supose que com ens ha passat a tots, ens hem fet preguntes i per un instant hem quedat profundament tocats. Dimecres els companys de Sky News em van demanar d’entrar en directe al seu noticiari de primera hora del matí, des del mateix aeroport de Barcelona. No hi havia encara massa cosa a explicar però vaig acceptar d’anar-hi. Ells volien un periodista local que els ajudés a interpretar els sentiments que teníem tots plegats i jo vaig accedir-hi per aquesta solidaritat que a voltes els periodistes tenim. Sé el que és estar buscant a les onze de la nit, quan vaig rebre la trucada, algú per entrar en directe a l’informatiu de les set del matí…

En eixir de casa era de nit encara però quan arribava a l’aeroport ja clarejava i vaig demanar al taxista que em deixara en la primera terminal. Volia caminar uns minuts en silenci, tancar-me en mi mateix veient com es feia de dia, apreciar aquell moment que tots els qui van perdre la vida als Alps ja no podran apreciar mai més. Era un gest evidentment inútil però volia ser un petit gest solidari, uns minuts de recolliment i respecte. I inevitablement aleshores va sorgir la pregunta que crec que tots ens hem fet alguna vegada aquests dies: per què ells? per què no jo? Per què aquell vol i no un altre? Vaig sentir molta ràbia dins meu, com si pogués sentir la ràbia que els morts no podran sentir ja mai. I després em va inundar una tristesa íntima, enorme, com una paret altíssima, que encara no he pogut escampar dies després.

 

 

(El meu condol més sentit a les famílies de tots els qui han perdut algun ésser estimat. Ho sent molt. De veritat.)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.