Mails per a Hipàtia

Aprofite el matí per recórrer Belfast. Intente passar pels que encara són els barris clarament marcats dels unionistes i els republicans. Sense saber geografia són fàcils de distingir. Els uns tenen pintats a les voreres els colors blau, blanc i roig de la Union Jack. Als altres flota la tricolor verd, blanc i taronja.

Belfast viu molt a través dels seus murals. En un barri i en un altre hi ha murals presents que recorden els morts, la lluita o expressen solidaritats diveses. Caminem primer per les zones unionistes i jo diria que hi ha alguns dels murals més violents de tots. En la línia de demarcació entre Belfast est i oest, una explanada on fa anys l’exèrcit britànic tenia el seu punt de control més gran, al final de Glennmachan, ara ha aparegut una espècie d’estàtua com representant una bola del món, lletja i aparatosa com ella sola. La travessem carrer amunt allunyant-nos dels barris unionistes i posant els peus en la zona republicana.

Falls Road, l’epicentre del Belfast republicà, ha canviat l’ambient de la lluita armada pel gaèlic irlandés. Quede profundament sorprés per això. De fet s’hi defineix ara com un Gaeltacht (zona de parla gaèlica) urbà i això és ben visible. Les botigues, cosa estranya al sud, retolen els seus senyals públics en irlandès, els senyals públics són també en irlandès i fins i tot pots escoltar parlar en irlandès pel carrer. Cosa francament sorprenent atés com de malament estava la llengua fa quatre dies. El gaèlic irlandès havia desaparegut del nord de l’illa pràcticament abans de la partició i l’ocupació britànica evidentement no va fer res per reviure’l. 

No és que siga un miracle el que es veu a Belfast, en aquest sentit, però el pas endavant és claríssim. Plou de sobte a bots i barrals i entrem a refugiar-nos al Centre Cultural, Cultúrlann, on hi ha una ràdio que emet en gaèlic, una llibreria amb publicacions en aquesta llengua i un bar on també escoltem parlar en irlandés. És un espai acollidor i modern on pots trobar totes les publicacions en aquesta llengua que malgrat ser oficial en la república és pràcticament una llengua morta.

En qualsevol cas la presència dels anys de la violència es manté clara, malgrat els anys. Hi ha els memorials als morts, hi ha pintades i murals per tot arreu (em fotografie davant l’històric mural de Bobby Sands a la seu del Sinn Féin) i sobretot, i això m’impressiona més, encara hi ha el mur que separa el barri ‘catòlic’ del barri ‘protestant’. Continua allà on era. Tan alt com era. La diferència ara és que les portes són obertes de matí. Però les tanquen a la nit per evitar incidents entre les dues comunitats.

Al final de Falls Road, girem a la dreta per a baixar cap al centre de nou, passant per davant del vell gratacels on els militars britànics tenen permanent llogada la darrera planta per a vigilar el barri republicà. I jo recupere la sensació del dia abans: ho han canviat tot per a aparentar que Belfast és una ciutat normal com una altra qualsevol. Cosa que quinze anys després dels acords de Pasqua encara no és. 

Primera presentació de la microgira irlandesa. A Belfast plou, que no és una gran novetat. Passegem pel centre. És ben evident, al centre, el canvi originat pel procés de pau. L’Hotel Europa, l’hotel que ha patit més atemptats del món, no té ni tan sols seguretat a la porta. Les botigues recorden, lamentablement, una ciutat qualsevol amb les marques i els venedors típics que trobaries a Liverpool, Manchester, Londres o Dublín.

Fem cap finalment al Centre Ar Reálta. És un primer pis on coexisteixen diverses entitats, un espai com de bar i una ampla sala d’actes. Els seus impulsors m’expliquen que s’han basat en el model dels casals catalans. Em sobta i impressiona. Exportant model.

Quan arriba l’hora som una trentena de persones, catalanes i irlandeses. Faig una versió modificada del que és habitual. Amb més fons i no donant per sentat que s’entenga res. Però l’esquema és l’habitual. Deu minuts d’introducció i molta estona per a parlar. Ho fem tots en anglès perquè els irlandesos no perden cap detall. Un català fa tant bé l’accent irlandés que no em puc estar de dir-ho, fet que provoca una rialla ben sonora del públic. 

Les referències al procés irlandés són menors de les que esperava. Tothom assumeix que és ben diferent. Ací quinze anys després dels acords de pau segueixen havent moltes ferides obertes.

Quan acabem propose als catalans que fem una cervesa i descobrim que no hi ha encara ANC al nord d’Irlanda. Ens posem a la feina de constituir-la i segurament no hi ha millor lloc que el pub on hem anat a parar, ja que allà fa cent anys es va fundar el moviment republicà irlandés, una de les seues branques. Brindem.

Arribe a Gironella per a fer la presentació del llibre. Una sala plena a rebentar amb gent dempeus i tot. Només passar la porta em saluda un home: ‘la meua filla viu a Dublín i vindrà a la xerrada de dimarts…’ Fem una foto per enviar-li. ‘Que em salude…’ li dic, pensant que ja és curiós això de la globalització. La sorpresa és que al cap d’uns minuts una altra persona em repeteix la mateixa frase però ara en masculí: ‘el meu fill viu a Dublín i vindrà a la xerrada de dimarts…’. Alto! Com un xic? era una xica fa un segon? Doncs resulta que no. La casualitat és enorme, dos joves de Gironella, que no és tan gran, viuen a Dublín i m’anuncien a través del seus pares que vindran a la xerrada de dimarts. Promet una foto…

Xerrada dimarts a Cardedeu. En un teatre local impressionant, ple de gent. Els organitzadors, l’associació local de jubilats, estan molt tristos perquè és el darrer cicle d’actes que fan. L’ajuntament està enfrontat amb ells i els ha fet la vida, m’expliquen, impossible. Al final han llençat la tovallola, cosa realment trista a la vista de l’enorme capacitat de convocatòria que tenen i demostren. 

Anant cap a Cardedeu puja a Granollers un grup de joves al tren protestant contra les protestes abussives del transport públic. Ho fan molt bé. Pugen amb cartells i pancartes i llegeixen un manifest. Faig una piulada amb la foto de la seua protesta. I en baixar a Cardedeu baixen ells també. Em fa gràcia que un dels manifestant em salude i em diga ‘ja hem vist la teua piulada. Temps moderns…

Divendres presentació del llibre a l’Ajuntament de Quatretonda (La Vall d’Albaida). Em convida el col·lectiu Cultural Dorresment, un nucli d’activistes que des de fa dècades treballa de forma incansable i modèlica pel país. La gent parla amb passió, com sempre que faig una presentació del llibre al País Valencià intentant entendre, entre tots, quin serà l’impacte de la independència del Principat a la resta del país.

Entre el públic hi ha gent de tot tipus i d’afiliacions polítiques ben diverses. Acabem posant en comú aquelles coses que té en comú el País Valencià amb el Principat i especulant, en el sentit més noble de la paraula, sobre què passarà en un futur que no sembla tan allunyat.

Jo sempre aprenc molt en les xerrades. M’alimente d’elles i en aquesta ocasió més encara ja que apareixen detalls, dates (atenció a les europees al País Valencià), visions que no tenia computades. Fins i tot de camí a Bétera gaudisc durant quasi una hora de la història personal de Rafael Benavent, un home digne que dignifica el país, i que m’explica amb tot detall com va apredre a estimar-lo. Quan entre per la porta de casa li dic a la meua filla, que aquesta vegada m’ha acompanyat, que tenim molta sort. Molta.

(A Quatretonda Digital) 

A voltes en les presentacions passen fets que et commocionen. Dijous a Sant Quirze un home gran em va demanar que li dedicara el llibre, a Ramon, i que si es podia fer una foto amb mi. Li vaig dir que sí, que per supost. Es va posar al meu costat mentre un amic seu el fotografiava i va alçar de manera molt ostensible el llibre. Em va cridar l’atenció i no sé si és que vaig posar alguna cara rara però el fet és que em va dir ‘és que és el primer llibre que compro en la meva vida’.

De poc que no caic de tos. Només vaig arribar a dir-li que ja anava éssent hora, cosa a la qual va respondre amb un somriure. Després, en acabat l’acte i mentre anava a sopar amb la gent de l’ANC local no me’l treia del cap. El primer llibre? Caram…

Dilluns taula rodona a Girona, organitzada per la Diputació en el marc dels premis Carles Rahola. Sobre periodisme i internet. 

Com que la Gemma Busquets ho va explicar a El Punt Avui supose que no s’enfadarà si enganxe la seua crònica ací

‘Els periodistes han fet seu l’eslògan publicitari, la frase zen de Bruce Lee (Be water, my friend), que fa vuit anys promocionava una marca de cotxes de gamma alta, amb Be Twitter, my friend. Ser periodista i ser actiu a la segona xarxa social després de Facebook són fets indestriables de la professió, que l’usa com una eina periodística fonamental en les seves rutines diàries. Així ho va manifestar el director de Vilaweb , un dels pioners d’internet i piulador insígnia, Vicent Partal (@vpartal), en el col·loqui sobre com ha canviat Twitter la manera de comunicar dels periodistes; l’acte va obrir ahir al vespre a la Casa de Cultura la Setmana dels Rahola. Partal estava acompanyat dels periodistes (i també piuladors actius) de Catalunya Ràdio Clara Jordan (@clarajordanvila) i Xavier Graset (@xgraset). Moderada per la periodista Clara Sánchez-Castro (@moltclara), la xerrada es pot rastrejar a Twitter a través de l’etiqueta #BeTwitterRahola. Entre altres reflexions i frases piulades en 140 caràcters, Xavier Graset va dir que és un canal on hi ha més emoció, impuls i abraonament i sovint cal pensar abans de piular. Partal hi va afegir que si hi ha algun manual d’estil a Twitter “xiquets, ha de ser el sentit comú”. Clara Jordan, en el seu dia a dia, va explicar que Twitter dóna idees i és més professional, un adjectiu en què van coincidir tots els assistents en comparació de Facebook. “És el pols del país i facilita escoltar la gent”, va dir Vicent Partal. En aquest sentit, es va insistir en el fet de seguir perfils –el seguiment és per Graset un concepte molt messiànic– de diferent tarannà. Clara Jordan ho va reblar dient que Twitter no representa tota la societat, alhora que va botzinar la classe política, la qual no sap gestionar Twitter. “Si un polític vol arribar a la gent, ha de dur ell el seu compte”. I si a Twitter tothom pot escriure qualsevol cosa, per Partal el periodista s’ha de guanyar “la credibilitat piulada a piulada”; això sí, “es perd en segons”.’

La foto, magnífica, és del Manel Lladó.

La mateixa diputació ha fet un resum en vídeo que trobareu ací

 

Era dissabte, com ara quan escric aquest article. Més o menys a la mateixa hora. Aquell dissabte va sonar el telèfon de casa, a Bétera, i a l’altra banda hi havia el Josep Casulleras. Va callar durant un segon molt llarg i després va dir: “Vicent, em sap greu però han mort l’Anna Politkóvskaia.” Aleshores el silenci va ser meu. Supose que llarg. Josep va dir, potser per trencar-lo, “no se sap qui l’ha matat”. “I tant com se sap!”, li vaig respondre: “L’ha mort Putin.”

No em referia, és clar, al sicari, al qui va disparar contra ella a la porta de casa. Em referia a qui va ordenar la mort de la periodista més valenta, tenaç i lliure de tot Rússia. I aquest, el culpable de debò, era Vladimir Putin.

Poques setmanes abanss havíem sopat amb l’Anna a Barcelona, amb una colla de bons amics del PEN Club. Ella havia parlat en un acte al Col·legi de Periodistes del seu darrer llibre. A mi m’havien demanat que en fes la presentació, cosa que vaig fer amb molt de goig, després d’haver admirat durant tants anys el seu treball, els seus articles.

Sopant aquella nit li vam demanar, en un moment determinat, si no fóra bo que vingués a viure a Barcelona una temporada, per recuperar-se de la seua esgotadora lluita contra el crim organitzat que governava i que governa Rússia. Ens va dir que de cap manera, amb aquella veu suau però contundent que tenia. Ens va dir que no, que la seua feina era a Moscou, a Grozni, allà on fes falta el seu testimoni.

Nosaltres estàvem molt preocupats per ella. Ja l’havien intentat assassinar mesos abans i havia hagut de passar per situacions excessives fins i tot per a una gran periodista com ella, acostumada a tot. Però enteníem perfectament el seu compromís. I el vam respectar.

Divendres vaig mirar la cerimònia d’inici dels Jocs Olímpics de Sotxi. Però no tota. Vaig apagar la tele quan va aparèixer l’assassí d’Anna, encarregat, aquesta vegada, d’inaugurar-los davant la mirada còmplice del món.

(El meu article d ‘ahir a El9)

Presentació dijous a Bellaterra. Dia complicat. Les declaracions de conseller Homs han sembrat molts dubtes. Entre l’audiència dues persones que en parlar s’afirmen socialistes. Cada setmana que passa és més habitual això. Parla un home gran que va viure els fets del 34. El seu pare el van detenir i empresonar a l’Uruguai. Intente convencer-lo de que això ara ja no pot passar però entenc la seua por. Puc imaginar-me dècades i dècades de ressistir i callar. Sense alternatives. I el pòsit de por que creen. ‘Vull veure-ho’, em diu en acabar l’acte. ‘Ho veurà’ que li dic mentre encaixe la seua mà. Sovint aquests petits gestos són els que més m’impressionen. Els més colpidors. Per autèntics.

Divendres presentació a L’Espluga de Francolí. Com sempre un debat llarg i entretingut davant un auditori format sobretot per gent de la Conca però amb reforços arribats de lluny que em sorprenen agradablement. L’infeliç tema de l’Operació Estela per sort ja no interessa. La gent ha entès de què va tot plegat i a diferència de la nit anterior no hi ha preguntes al respecte. En canvi apareixen preguntes de molt calat i molt serioses sobretot sobre el que passarà l’endemà de la independència.

Hi tinc l’oportunitat de xerrar una bona estona amb els organitzadors, que es presenten per la tasca que fan: aquest les pancartes, aquell les banderes, aquell altre fa de batlle… És espectacular el moviment que hem arribat a teixir i com tothom sap quina és la seua feina.

L’acte es fa al casal que els Carulla van donar al municipi i potser per això em sorprèn l’explicació segons la qual el poble, malgrat l’actuació exemplar d’aquesta família, era en realitat profundament franquista. M’expliquen que la mateixa gent que ara és a l’ANC als anys setanta feia campanya per la democràcia i va reinvindicar que en les festes locals no es posaren banderes espanyoles a cada carrer, com era la norma. Vist des d’avui sembla la prehistòria això però només el treball durant dècades i dècades d’aquesta gent explica que hajam arribat on som.

La primera de les presentacions d’aquesta setmana va ser a Sant Andreu, amb un ple considerable. L’ANC local hi ha preparat un seguit de conferències molt complet, de la qual la meua era la primera. Com que la van gravar en vídeo ací la teniu. 

 

El diari portugués Publico, el més important del país, publica avui una llarga entrevista que em va fer dijous passat. Parlem de periodisme i del procés d’independència:  “O movimento independentista transmite alegria e isso é muito difícil de combater”