Mails per a Hipàtia

Primera presentació de la microgira irlandesa. A Belfast plou, que no és una gran novetat. Passegem pel centre. És ben evident, al centre, el canvi originat pel procés de pau. L’Hotel Europa, l’hotel que ha patit més atemptats del món, no té ni tan sols seguretat a la porta. Les botigues recorden, lamentablement, una ciutat qualsevol amb les marques i els venedors típics que trobaries a Liverpool, Manchester, Londres o Dublín.

Fem cap finalment al Centre Ar Reálta. És un primer pis on coexisteixen diverses entitats, un espai com de bar i una ampla sala d’actes. Els seus impulsors m’expliquen que s’han basat en el model dels casals catalans. Em sobta i impressiona. Exportant model.

Quan arriba l’hora som una trentena de persones, catalanes i irlandeses. Faig una versió modificada del que és habitual. Amb més fons i no donant per sentat que s’entenga res. Però l’esquema és l’habitual. Deu minuts d’introducció i molta estona per a parlar. Ho fem tots en anglès perquè els irlandesos no perden cap detall. Un català fa tant bé l’accent irlandés que no em puc estar de dir-ho, fet que provoca una rialla ben sonora del públic. 

Les referències al procés irlandés són menors de les que esperava. Tothom assumeix que és ben diferent. Ací quinze anys després dels acords de pau segueixen havent moltes ferides obertes.

Quan acabem propose als catalans que fem una cervesa i descobrim que no hi ha encara ANC al nord d’Irlanda. Ens posem a la feina de constituir-la i segurament no hi ha millor lloc que el pub on hem anat a parar, ja que allà fa cent anys es va fundar el moviment republicà irlandés, una de les seues branques. Brindem.