Mails per a Hipàtia

-Un cop ha dimitit un el més difícil ja està fet. Potser aviat veurem un papa amb contracte per anys…

El lector d’aquest bloc recordarà el meu bon amic Z, periodista italià amb immillorables fonts directes al Vaticà. Aquests dos apunts sobre Ratzinger, insinuant la seua dimissió abans que passés, van moure un enrenou notable. Ara ha passat de nou per Barcelona. En trànsit. Ahir tenia una hora llarga d’espera entre vol i vol així que vaig pujar a l’aeroport a fer-hi un cafè amb ell. Els seus comentaris sempre són impagables i molt interessants. Com jo sospitava el papa Francesc li cau bé però pensa que és provisional. ‘Té una malaltia…’ diu, abans de llençar-se a una explicació de vol alt:

-Hi ha molts fets extraordinaris en l’abdicació de Ratzinger, no només la seua marxa. Però és evident que un costum de segles a l’església, que el papa es mor sent papa, no el trenques per un caprici només; el devien forçar amb alguna cosa gruixuda

-…

-Diuen que hi ha una foto. No ho sé, no ho sé… remuga mentre gira el cap a dreta i esquerra, com assegurant-se que no ens escolten.

-Has dit que hi ha més coses però què pot ser més extraordinari que l’abdicació d’un Papa? que li dic.

-Que un jesuita vulga ser papa!! respon amb un somriure de banda a banda de la cara. Expressiu. Diu: els jesuites s’han passat segles creant el contrapapat, el papa negre. I ara de sobte es queden el càrrec de papa blanc, quan no el van voler fa cinc anys?

-Com?

-El papa Francesc podia haver guanyat fa cinc anys. Això ho sabem ara: només depenia d’ells. Però els jesuites no van voler jugar fort. En canvi ara que un papa ja ha dimitit i que per tant el segon pot fer-ho fàcilment ara sí que juguen. Curiós…

-Vols dir que ells mateixos no se’n fien?

-No! se’n fien molt. Però al Vaticà hi ha un canvi enorme en marxa i nosaltres només veiem el que volen que veiem. Juguen a distreure’ns i ho fan molt bé. Per exemple aparten a Bertone, alabat sia déu!, però resulta que encara és camarleng. Umm… Els jesuites saben molt bé el que estan fent. I l’Àsia deu tenir molt a veure-hi perquè ells van ser els primers que van anar-hi.

-L’evangelització de l’Àsia?

-No! l’economia: els fons asiàtics! El món ja el governen els asiàtics. I la veritat és que aprenen molt ràpid. La diplomàcia vaticana és perfecta, impecable. Però saps què? ara els turcs són molt bons, molt. Em tenen impressionat. I els russos. Ens en riem d’ells encara però també han après molt. L’eix s’està desplaçant molt ràpid cap allà. Saps? en el món hi ha gent que és conscient que té poder, un poder realment imperial, però són molt pocs i es respecten molt entre ells, molt més del que pots arribar a imaginar. El Vaticà n’és un -segueix tenint un poder immens. Els asiàtics són els altres. Europa és morta. I a Amèrica Obama està fent-ho molt bé, però té el problema que el context no l’ajuda..

-Obama ha fet una jugada magistral a l’Iran però no crec que ho estiga fent gens bé… proteste tímidament.

-Llegeixes massa diaris Vicent… Obama és un intel·lectual. No és un polític. I en els temes que importen de debò, allà on està en joc el futur, ho està fent meravellosament bé, mira la seua política asiàtica, la zona de lliure comerç amb el Japó… Però Obama no té temps per a perdre en la política, amb aquells bojos carallots que omplen el congrès!

Mentre prenem el cafè li explique una conversa de fa dies amb un alt funcionari europeu a Luxemburg. Me’n va parlar també dels fons, amb una intensitat semblant. A parer seu Merkel només és una funcionària al servei dels fons asiàtics i mirant de gestionar alhora els interessos barrejats dels fons alemanys. Curiosament també ell em va insinuar que el papa jugava un paper central en tot. Z em respon mentre escura amb la cullereta la resta de l’escuma del cafè que ha quedat a la tassa. Observe que li han eixit moltes canes. Ara fa potser un any ben llarg que no ens havíem vist, que només parlàvem per telèfon:

-No oblides mai que el Vaticà és una màquina perfecta, la podeu ridiculitzar tant com volgueu però no us cregeu la broma. L’arribada de Ratzinger tenia a veure amb l’amenaça de l’Islam i els jesuites, no només Francesc, són ací per Àsia. Ells sempre van uns anys per davant de tots. El seu poder es basa en usar la informació abans que no l’usen els altres. No tenen tancs ni exèrcit però fa dos mil anys que fan circular magistralment la informació, com ningú…

-No parlem, però, de la informació com s’entèn habitualment. La informació de la qual tu parles és aquella que ha de ser verificable, pertinent i que pot ser usada per a provocar canvis monumentals ¿recordes aquesta definició?

-I tant! és que és d’aquesta classe d’informació de la que parlem. I dissortadament els periodistes no podem fer res més que entreveure-la de tant en tant. Si ens deixen…

Es fa l’hora d’embarcar. L’acompanye cap a al control i Z s’exclama amb l’aeroport de Barcelona:

-Esteu guanyant molts punts, vosaltres. Fa anys hauria estat impensable que hagués de venir a Barcelona com a punt d’intercanvi. Els catalans esteu de moda, ara és un bon moment per a vosaltres, molt bo…

I mentre diu això i ens fem una abraçada Z somriu amb aquell somriure enigmàtic que posa quan creu, ai!, que està a punt de parlar massa.

(PD. Quan acabe d’escriure aquest apunt me n’assabente que el papa Francesc ha enviat un missatge especial a una celebració sobre les famílies que es feia a Barcelona en comptes de fer-ho a Madrid, com tots esperaven. Caram…)

Sempre m’ha intrigat el meu primer record. Vull dir la primera cosa que recorde segura de ma vida. Hi ha diversos candidats. Un dia que vaig seure a braç de ma tia Maria mentre cosia i em vaig clavar les tissores. O el primer dia que em van portar a la guarderia de donya Carmen -veig unes escales altíssimes i molts fosques, amb la porta de l’aula a mà dreta. Però em sembla raonable pensar que va ser quan va començar l’obra de casa. Em veig a mi mateix tirat sobre un munt de sorra que hi havia al mig del carrer mentre els obrers alçaven els que anaven a ser els nostres pisos. Un carrer encara sense asfalt ni cotxes, on es jugaven ben diferent…

A Ca Montes fins que vaig nèixer jo tots vivien en el que coneixíem com ‘la caseta’. Quan el bar el van baixar, acabada la guerra, de dalt de l’era, a la vora del castell, on és ara els meus avis van acondicionar la major part del local com a bar i van deixar un racó a dins per a fer de casa de la família. Per entrar-hi havies de passar pel bar, ple del fum de les rabassetes dels clients i a l’hivern del d’una atrotinada estufa que arribaves a pensar si no feia més fum que no calor.

Quan jo vaig nèixer, supose que preveient que vindrien els meus germans aviat, van decidir fer al damunt de la caseta dos pisos, el de baix per a ma güela i ma tia i el de dalt per a nosaltres. I són aquelles obres les que veig com un dels meus primers records, si nó el primer.

El pis era molt xicotet perquè de fet no hi feiem la vida que se suposa que fan les families als pisos. La caseta, ara ja sense habitacions per a dormir, va continuar sent durant molts anys l’espai on víviem, on sopàvem, on dinàvem, on jugàvem… al pis pràcticament només pujàvem a dormir i prou. Després, passats els anys, els pares van ampliar el pis ajuntant-li una cambra on mon tio Paco guardava dotzenes de coloms cridaners, cambra on entrar era per a un xiquet una mena d’aventura selvàtica.

Els anys han passat i Ca Montes és tancat, el carrer Colom és un espai on només caben cotxes i del qual han desaparegut bona part desl escenaris de la meua memòria, a la cantonada la casa del carter, a davant el que va ser magatzem de taronja dels morenos… Queden dempeus però, i espere que per molts anys, les dues cases més boniques, la dels de Sueca i la del tio Manolo, les dues que encara tenen eixides generoses, que puc veure des de la finestra de casa. Són en definitiva el record conservat del primer que recorde.

Per VilaWeb passen molts periodistes, interessats sobretot en la realitat catalana actual i el procés d’independència. La setmana passada la BBC ens trucava per a consultar un tema, apareixíem a la revista que reparteix Lufthansa en els avions i vaig rebre correus  amb preguntes de diaris portuguesos, italians alemanys. És una bona feina aquesta d’explicar-nos

I com a mostra dos articles de periodistes que m’han entrevistat recentment.

L’un del diari txec Dnes: Katalánci jsou o kr??ek blí? k odtr?ení, volání po nezávislosti sílí 
i l’altre de la televisió gallega Irmandade i del diari Sermos Galiza: A sociedade catalá é a que empurra a CiU e a Artur Mas cara á independencia (i el vídeo ací)

Les festes han creat un parèntesi de presentacions del llibre. Que em va bé. Dijous, però, havíem quedat a Taradell. Ho dic en plural perquè era una presentació atípica. L’Albert Lozano i l’Àngels han obert una taverna, Txikibo i els feia gràcia que hi anés. I el Jofra s’apuntava a fer de xofer així que vam anar a la plana.

A una plana freda i plujosa com un dimoni. Quan hi vam arribar em vaig ensumar que cap humà no tenia suficient força de voluntat com per a eixir al carrer en aquelles circumstàncies. Però em vaig equivocar. Tots just aparcàvem que vam trobar el primer que ens va dir que hi feia cap. Finalment érem pocs però molts més dels que jo hauria imaginat.

Van seure en rotgle i vam parlar una bona estona. No sé si té molt de sentit seguir fent presentacions del llibre. L’acord del 9 de novembre tinc la impressió que l’ha fet envellir de cop. Si l’editorial m’hagués fet cas hauríem fet un suplement, un capítol addicional. Però no semblen gens decidits i jo m’estic pensant què fer. Tinc presentacions aparaulades fins a l’abril…

Després de la xerrada vam sopar. Un sopar fantàstic que compensava llargament del viatge i el fred. I com que el Lozano és un manetes imparable em va explicar que havia connectat la cafetera a internet i que al Txikibo pots pagar en bitcoins, cosa que va exemplificar lliurament el tiquet d’un cafè pagat en aquesta moneda virtual que està fent córrer tanta tinta. El guardaré. Si una cosa he après en aquesta vida és que aquests objectes al cap de deu o vint anys tenen molt valor. 

Dissabte el grup L’Aljama de Bétera va organitzar una jornada de cultura amb la participació de l’Esbart Dansaire de Catalunya i de l’associació El Carrascal d’Alcoi, que va escenificar, per primer vegada, la famosa cavalcada de reis sobre un escenari.

Els tres grups van actuar a un nivell molt alt amb moments realment inoblidables. Però tot al llarg del recital no vaig poder evitar pensar en la normalitat amb la qual tot fluia. L’Esbart Dansaire explicava amb el seu accent oriental el que anava a ballar i ens portava des de l’Aran occità fins les terres de l’Ebre on replegava el testimoni L’Aljama que després la passavà al sud, als amics de l’Alcoià. Tot suaument, amablement.

Fins i tot el batlle German Cotanda, del PP, va posar de relleu aquesta sensació tant esperada durant tants anys. I la gent aplaudí, aplaudia de valent, amb el palauet ple de gent. D’alguna manera tots dansàvem com si fórem normals. 

Normalment els dijous és quan gravem L’Internauta, al migdia. Ho fem a l’estudi de ràdio i televisió de VilaWeb, separat de la redacció general per un gran vidre, que amortigua l’entrada de so. Jo sempre sec a la cadira que em dona visió frontal de la redacció, una manera com una altra de mantenir el contacte durant l’hora que dura el programa.

Quan encara no havíem arribat a la meitat, però, vaig veure que l’Assumpció rondava la porta amb cara preocupada. Això no té res d’habitual tractant-se de l’editora del diari, la màxima autoritat. Vaig pensar que devia passar alguna cosa grossa. Com efectivament vaig comprovar quan finalment l’obrí aprofitant la pausa de la publicitat: ‘has de venir!’.

Ella i el Josep Casulleras em van posar al corrent: ‘són a Palau i sembla que hi ha acord’. Caram. Això no ho esperava. Altres mitjans començaven a donar notícies més o menys inconcretes, de que alguna cosa estava passant. Tots buscàvem saber què. Roger Cassany anava tirant cap a Palau per si de cas. Vaig enviar diversos whastsapps preguntant si anava de debò. Vaig tornar a l’estudi i vaig demanar al Martí Crespo i al Joan Jofra que seguiren el programa sols, que jo ja tornaria per acabar-lo. Cercàvem pistes. Ara diuen que parlarà Mas. Ara algú ens confirmava que ‘va de debò’.

Finalment a les 13.28 vaig rebre un SMS que només deia ‘Veniu. 14.00. Compareix Mas’. No era de Palau i per això aquell ‘veniu’ era molt significatiu. L’Ara ja deia que la data seria el 9 de novembre. Vaig respondre amb un altre SMS ‘L’ara diu q hi ha dues preguntes. 1 vol q cat sigui un estat? 2 vol que sigi un estat indep. I9 de novembre’. I pocs segons després la resposta: ‘Data ok. Pregunta arbre. La 2a només la respon qui respongui si a la primera.’

Vaig fer un bot a la cadira. Hi havia acord! Vam discutir a peu dret com podíem donar la notícia. La font era de la màxima seguretat i representació així que no teníem ni un sol dubte. Ens vam posar d’acord amb el titular i vam fer un primer flaix, complementat amb un correu electrònic als subscriptors avisant-los que hi havia acord i que en uns pocs minuts s’anunciaria. Vaig entrar corrents a l’estudi per poder acomiadar a temps el programa. Però no podia deixar de mirar el mòbil i de pensar que allò que tant de temps havíem estat esperant que passara, finalment, passava. 

Aleshores van començar tretze hores seguides de feina que, de nou, van ser una narració de la història, en directe. Vam ser, com diu el meu estimat Jean Lacouture, ‘les impatients de la histoire’. A les tres de la matinada, tirat al sofà de casa i amb el cap ja poc capacitat, em vaig permetre una brometa pel twitter. Vaig preguntar si la podia fer i vaig escriure: ‘a dos dits de la independència’. Pensava que la broma, òbviament relacionada amb el llibre, s’entendria fàcil però la primera resposta va ser demolidora ‘broma dolenta. Nivell Navarro’. Caram! Vaig tancar l’ordinador i me’n vaig anar al llit. Amb un ample somriure, malgrat tot. 

Diuen a The Frankly Independent escocès això. M’he posat roig i tot…

  

 

I take my hat off to Mr Partal and commiserate with him and indeed all Catalans for having to find their way along a rather more problematic path to independence than is open to Scotland. 

 

Divendres fem camí amb el meu cunyat, un gran occitanista a qui dec haver descobert aquest nord que podria ser un país nostre, o nosaltres un país seu. Dormim a Carcassona, al peu de la magnífica ciutadella. Fa un fred molt intens que ens fa desistir del passeig. A l’hotel només la bandera occitana, un signe de que les coses van canviant també al nord.

Al matí fem via cap a Tolosa. Ens hi espera Mireia Baeta, la locutora responsable del programa ‘La veu dels Països Catalans’ a Ràdio Occitània. Amb la seua família i el Jacme Delmàs dinem dalt el mercat de Victor Hugo, animadíssim per ser un dissabte al migdia.

En havent dinat anem a l’Ostal d’Occitània, la casa que acull la majoria de les entitats occitanistes de la capital del Llenguadoc, una llibreria botiga, una sala d’actes i un espai de concerts. A la presentació hi assisteixen una trentena de persones, barreja de catalans residents a la zona i d’occitans. Hi ha una doctoranda de física de Pego, un professor d’institut de Mollet, el Jusèp Loís Sans, que ha vingut des de l’Aran (‘Tolosa és la nostra capital i pugem sovint’) i un grup d’occitans que no conec, entre els qual Patrici Pojada, que em causa un impacte especial per la qualitat del seu discurs i la seua amabilitat.

La conversa és agradable però conté sorpreses, com ara descobrir que hi ha moviments occitanistes que no veuen amb bons ulls el procés d’independència català perquè pensen que pot afectar-los negativament. Hi ha, em diuen, associacions que han criticat la presentació del llibre a l’Ostal per si és una identificació perillosa per a ells. Supose que cadascú veu les coses com vol o com pot.

Entre els presents tanmateix és ben evident l’interés per com la independència catalana pot afectar també a Occitània i als occitans, amb la mirada posada sobretot, com és lògic, en la Vall d’Aran. Jo defense que la posició dels catalans cap a l’Aran ha de ser de respecte absolut al seu dret d’autodeterminació però explique també que jo proposaria una confederació d’estats entre l’Ara i Catalunya com a fórmula de futur. Amb la qual cosa Occitània tindria per primer vegada en segles un estat.

En acabar la xerrada un dels assistents, propietari d’un magnífic restaurant al centre, ens convida a fer un cafè a sa casa. Ens rep en occità, xerrem una estona i en marxar me n’anode que té a l’entrada invitacions, en occità, per anar a la meua conferència. Em fa una certa gràcia i n’agafe una. Després d’una tirada viatge fins a Barcelona travessant una frontera que, finalment, ja ha desaparegut del tot. Passem a noranta per hora allà on abans hi havia la gendarmeria i la guàrdia civil, gairebé sense temps d’adonar-nos-en. Un signe més de com les coses canvien, però sobretot de com poden canviar. 

‘Ha vingut gent de Figueres i de la comarca’ em van dir. Jo no els distingia però supose que és el que explicava tanta i tanta gent. Una gentada autèntica a Figueres per la presentació del llibre, llarga i rematada amb un sopar de tapes més que agradable.

Va ser una de les presentacions més extensa en debat de les darreres. Amb preguntes i opinions més que interessants i amb la sorpresa de trobar-me amb la periodista valenciana Júlia Planelles entre els assistents. L’ex-treballadora de Gandia Televisió i Canal 9 se n’ha anat a viure a la plana de l’Empordà, a un poble petit i tranquil.

I després el llarg retorn cap a casa, amb un xofer que li agradava molt això de conduir i amb el qual vaig mantenir, amb ell i la dona, una llarga i interessant conversa per a rematar la jornada. 

Tenia aparaulada una presentació del llibre aquest divendres a València, a la Societat Coral el Micalet. Però evidentment no la vaig fer. La matinada del mateix divendres el PP va tancar RTVV provocant un esclat d’indignació al qual ni jo ni els amics d’El Micalet en podíem ser aliens. 

De manera que van convertir la xerrada anunciada en una molt concorreguda discussió col·lectiva sobre el que estava passant. Hi vaig exposar que crec que estem entrant en una nova época política al País Valencià i ho vaig intentar argumentar tant en extens i filant prim com vaig saber. Vaig aprendre coses escoltant gent que porta dècades al peu del canó com Enric Tàrrega i gent que no coneixia de res però que van argumentar de forma brillant el seu cas.

Com que havia dormit molt poc, treballant i seguint en directe el tancament, vaig excusar el sopar que havíem aparaulat. No tenia forces per res més que per dormir-me tant bon punt vaig tocar el llit a ma casa.

Dissabte, però, em vaig sumar a la manifestació i vaig agrair personalment a amics com Vicent Mifsud o Amàlia Garrigós la gran lliçó de dignitat col·lectiva que havien donat resistint al tancament. Estaven esgotats, ells i tots els treballadors de RTVV que rebien l’aplaudiment dels carrers d’una València desconeguda.

I encara després hi havia l’acte de celebració dels premis del Micalet. Una altra gran oportunitat de xerrar amb amics i valorar si això, aquest indici de revolta que comencem a viure, serà tan important com podria ser.