Mails per a Hipàtia

Dues presentacions aquesta setmana, a La Garriga i a Sant Cugat. A La Garriga sorpresa gran perquè la xerrada coincidia amb un dels pocs partits en obert del Barça aquesta temporada i la sala era plena cinc minuts abans de començar. La veritat és que a la vista del desastrós partit dels blaugrana potser no hauria hagut de tenir por, però…

A Sant Cugat ahir una de les xerrades més llargues de totes. Moltes preguntes, respostes i debats en un auditori amb molta gent, entre els quals diversos amics. Abans vaig passar-me per Cugat.cat, el modèlic mitjà de comunicació públic de la ciutat on em van fer una entrevista que avui he vist que ha aixecat un cert debat perquè he qualificat d”espanyolista’ Pasqual Maragall. Si teniu la paciència d’escoltar l’entrevista entendreu el que dic i com és que use un adjectiu com aquest. Maragall era un espanyolista però des del catalanisme més profund i convençut que el destí ideal de Catalunya passava per una Espanya que ell mateix va descobrir que no existia. I el que és més important encara: que ens ho fer descobrir tots.

(Ací trobareu el vídeo de l’entrevista)

 

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua em convida a participar en el simposi commemoratiu dels trenta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament. L’acte es fa a la Politècnica, en l’auditori que porta el nom d’un dels beterans més il·lustres: Alfons Roig. No puc evitar per això de referir-m’hi i de recordar l’estupefacció que em va provocar veure a sa casa un Kadinsky enganxat amb una xinxeta a la porta de la seua habitació. Ell li treia importància car Kandinsky, al capdavall, era un gran amic seu. Però a nosaltres, joves i tendres, ens deixava bocabadats. Ell i el dibuix.

A la taula on em toca participar hi ha la meua admirada Rosa Solbes i els amics Adolf Beltran i Josep Vicent Boira. Amb l’Adolf ens encarreguem de recordar en públic com de vells som. Ell matisa que vam ser, probablement, dels primers periodistes del País Valencià en començar a treballar en català. No m’ho havia mirat mai així i impressiona. És cert. Aquella primera redacció d’El Temps, encara amb màquines d’escriure!, era en això absolutament pionera. Trenta anys després el govern tanca el més gran mitjà que mai ha existit al país dels valencians.

Evidentment el tancament de RTVV centra bona part del debat i de les converses posteriors. Torró, que també participa en la taula, parla des del seu treball a la ràdio tot i que discrepem en algunes coses, per a mi substancials. Hi ha un aire de tristor però alhora de rebel·lia. En la taula que ve darrere la nostra Rosa Serrano fa un parlament que em posa a un mil·limetre d’alçar-me a aplaudir. Rotund i emotiu. Directe. Sense embuts. Cal fer-los fora diu. I jo, que la conec de fa tantes dècades ja, la mire i aplaudisc. 

Ració doble de presentacions aquesta setmana. A Vilfranc i a Puig-reig. Dues presentacions ben diferents per cert. Un organitzada per una llibreria local i l’altra dins el conegut Fòrum de Puig-reig.

A Vilafranca, després de la presentació anem a sopar i per primer vegada en la gira sopem en una casa particular. Com amics. Una casa preciosa al centre de la vila, sorprenent. Xerrem i xerrem sobre els grans temes que ja han eixit en la presentació, amb una aturada especial sobre els socialistes, que els coneixen bé els amfitrions.

A Puig-reig l’endemà arribe mort de fred. El termòmetre, per primer vegada, marca zero graus. Primer una entrevista curta a l’emblemàtica ràdio local i després una llarga conversa en un recinte ple de gom a gom. Acabem tardíssim i encara em conviden a sopar en un restaurant que mereixia molta més calma i temps del que tinc en realitat.

En l’una i l’altra veig i observe que la gent ja fita el canvi de ritme i espera que aquest desembre finalment passen coses importants. Ningú no pregunta ja per Duran, per exemple. I creix la preocupació sobre si la reacció de l’estat serà o no violenta. Les coses van aclarint-se, més ràpid que no sembla. 

 

Tenia ganes d’anar a El Perelló. Algunes de les imatges més potents de la Via Catalana ens van arribar d’aquesta població del Baix Ebre, petita en població però gran en terme. Abans de començar l’acte demana a la gent de l’ANC local que m’expliquen com ho van fer i em conten que van estar ‘setmanes enganxats a l’ordinador’ i fent parada a la plaça, fent pujar a poc a poc el nombre de participants i organitzant logísticament tot el que calia fer, des dels pàrquings a la paella, per a que la diada fora l’èxit enorme que va ser. Quan parlem del gran èxit de les mobilitzacions independentistes ho hem de fer sempre reconeguent la força, l’entusiasme i la gran capacitat d’aquesta gent que des de cada racó del país s’hi deixen la pell per tots nosaltres. I fan possible aquest moment fantàstic que estem vivint.

La presentació del llibre precisament s’emmarcava en la celebració del primer any de treball de l’ANC local i va anar precedida d’un concurs fotogràfic on la majoria de les instantànies tenien a veure amb la Via. Ho van preparar, fent broma, una mica com si això foren els Òscar amb un bon humor molt significatiu del moment que viu el país, malgrat la desconfiança que alguns polítics s’empenyen en anar sembrant.

I després la xerrada, concorreguda i animada. Em va fer una il·lusió especial que en acabar-la se m’acostés una persona, que em va dir que era un militant socialista i adoptà una imatge gràfica que jo faig servir sovint. Moltes vegades dic que la independència és un procés i que s’ha d’entendre per això com un riu on poc a poc va entrant la gent i sumant-s’hi. Ell se’m va acostar per tal que li signara el llibre i m’ho va dir: ‘ja sóc al riu…’. Vam somriure els dos. Contents.

Passe menys de vint-i-quatre hores a Luxemburg, per a presentar el llibre al molt actiu Centre Català. Sort que el Jordi Gairin em regala un amabilíssim passeig pel centre. Fa fred, molt de fred, i una pluja fina però xino-xano ens acostem al centre, fem un volt pel palau del gran Duc i prenem un reconfortant cafè.

A les vuit en punt sóc al Centre Català, un indret molt ben situat amb grans finestrals oberts al carrer. S’omple de gom a gom amb una quarentena de persones que, tenint en compte la població catalana del país, em diuen que és un nombre important. Parlem molt. Moltes preguntes, molts comentaris molt interessants –molts dels presents treballen com a funcionaris europeus i el debat sobre el que passarà en les hores posteriors a la proclamació de la independència apassiona.

Quan acabem anem a sopar una bona colla a un restaurant portugués, els locals a aquella hora de la nit ja dormen. L’ambient és magnífic. En general tinc la sensació que les comunitats catalanes a l’exterior, on sempre hi ha valencians per cert, viuen un moment dolç. Se saben important i útils per al país i sobretot després de la Via Catalana se senten estimades. Els ho dic de tot cor i somriuen. Ells són el primer punt de contacte amb els estats que algun dia ens hauran de reconèixer i tenen per tant una feina concreta i important a fer. 

Me’n vaig a dormir explicant-los que encara em queda per fer l’editorial del dia i al matí em desperte ja amb les seues piulades comentant ‘l’editorial luxemburgués’. La veritat és que tanta amabilitat m’alegra el dia. El poc tros de dia que encara em queda a Luxemburg, abans de tornar a pujar a l’avió. 

La veritat és que han passat tants anys ja que em costa molt recordar-me’n en detall però un article de Josep Ramon Lluch m’ha fet pensar i he decidit que pagava la pena explicar-ho.

La meua única col·laboració amb Canal 9 va ser en el programa ‘Carta Blanca’. A Ràdio 9 vaig eixir més vegades i fins i tot durant uns anys vaig col·laborar en temes de política internacional. En una època que feia de freelance els passava cròniques des de llocs diversos, recorde Palestina o els Estats Units. Amb la televisió, però, res de res. Només la meua participació, poc destacada, a ‘Carta Blanca’.

‘Carta Blanca’ era la versió valenciana de l’aclamada ‘La vida en un xip’ de TV3. Amadeu Fabregat en va comprar els drets i part de l’equip que feia el programa de Puyal a Barcelona es va posar a fer també la versió valenciana. El productor executiu, per exemple, o en Jaume Cabré. En Puyal em va demanar si podia col·laborar amb ells i ajudar-los a valencianitzar el programa, encàrrec que vaig acceptar.

La meua feina consistia sobretot en buscar gent valenciana que poguera participar en l’emissió. En un principi la idea era que fora amb els mateixos estandars de qualitat, credibilitat, rigor i competència lingüística que imperaven a ‘La vida en un xip’. Treballàvem amb en Jaume Cabré i la seua gent i també amb els que feien el programa, el JR Lluch o l’Amàlia Garrigós, que si no recorde malament la vaig conèixer aleshores. I cada divendres anàvem a Burjassot, perquè el programa es fèia en directe, i allà mateix si calia improvisàvem decisions. Crec recordar, però molt vàgament, que una vegada ens va fallar un dels convidats i em va tocar posar-me a mi mateix de convidat per tapar el forat. En alguna altra ocasió hi vaig participar com a convidat regular i crec que aquestes dues van ser les úniques vegades que he estat davant una càmera de Canal 9 en els seus vint-i-tres anys d’existència.

Tinc la sensació que avui pràcticament ningú no recorda aquells primers ‘Carta Blanca’ que encara no havien caigut en el sensacionalisme que tant agradava a l’Amadeu Fabregat i que tant poc favor van acabar fent a la televisió pública valenciana. Però aquella va ser també una realitat, es va poder fer durant un temps un model de televisió que finalment tenia la referència de TV3 i volia acostar-s’hi.

A poc a poc, però, es va veure que això no tenia res a veure amb ‘La vida en un xip’. Les pressions van anar fent derivar ‘Carta Blanca’ cap al sensacionalisme i cada vegada importava menys si el convidat tenia interés intel·lectual i gens ni miqueta si era valencià o parlava català. Per la raó que siga els uns i els altres ho van anar acceptant i jo me’n vaig anar cansant. Fins que ho vaig deixar córrer.

Insistisc, però, en que la memòria sobre tot plegat em falla molt així que potser algun detall no siga exacte.  

 

Això és confeti biològic. Com sona. O siga no de paper sinó fet créixer com una planta. Vaja, deu ser una planta…

A les festes del poble ens inundem els uns als altres de confeti. Abans, abans vull dir fa dècades, moltes abans de neixer nosaltres, s’usava la colònia. Com es fa encara a Arenys i en altres pobles que celebren Sant Roc amb alfàbrega.

Ara, però, em puc imaginar la discussió al patí de l’Ateneu. Hem de renunciar al confeti de paper per anti-ecològic? Apa, que dius? Toni m’imagine que ho trobarà atractiu… I l’Albert? L’Albert me l’imagine dient Xa! d’aquella manera seua tan expansiva mentre Conxa fa cara de dir que això és una discussió de bufanúvols i Rosa repassa llibrots a veure si ho pot documentar tot plegat. 

Com que el Centre Europeu de Periodisme té la seua seu a Maastricht des de fa ben bé quinze anys que vinc amb regularitat a aquesta ciutat de Limburg. En conec els seus racons i espais amb una certa familiaritat, car sempre trobes un moment o un altre per a passejar-la una estona. Ahir, però, vaig fer un descobriment sensacions a deu metres del primer hotel on em vaig allotjar.

La primer vegada que vaig venir a Maastricht vaig dormir en un hotel que té al davant una pizzeria, Quattro Mori, que llueix una bandera sarda a fora, com el nom ja indica. A aquest restaurant no hi havia entrat mai, però.  Fins ahir. Ahir hi vam dinar i a la taula on em van posar vaig observar que hi havia un plànol de l’Alguer i vins algueresos. Així que no me’n vaig estar de preguntar si ho eren. I em vaig trobar amb una resposta afirmativa, realçada amb la presència destacada de la senyera en una de les sales del restaurant.

L’amo em va explicar que tots els qui hi treballen, excepte un, són algueresos i ens va acomiadar a la porta amb un ‘A mos veure’ que em va traslladar per un segon a la ciutat catalana de Sardenya, malgrat la pluja i el fred. 

Llarga passejada per Maastricht. Tants anys venint ací i no havia descobert encara el parc enorme que el tanca pel sud. Hem fet quilòmetres sota un plugim persistent però gens desagradable. El fred, quan està en el punt just, pot ser agradable i tot.

D’una cantonada, prop del conservatori, ha emergit un carro tirat per un cavall. De l’edifici eixia música. Era Miles Davis. I a l’esquerra discorria un rierol. He comentat que era una escena perfecta, amb el cel gris emmarcant-la. A voltes les sorpreses t’apareixen en qualsevol cantó.