La gran sort de Llorenç Villalonga és la d’haver gaudit d’admiradors incondicionals. No hi hauria res a dir, perquè hi ha opinions de tots els colors i totes respectables, encara que no sabés escriure amb pulcritud ni en català ni en castellà (1). El problema sorgeix quan els qui el consideren un bon escriptor pretenen no només justificar la conducta incívica, no només minimitzar els efectes dels seus escrits, sinó falsejar-ne la biografia i, encara més, atribuir-li mèrits usurpats als qui no anaven d’ell, coneixedors de les seves malifetes. Tanmateix, paraules són paraules i fets són fets!

Aquí i ara, com a complement a anteriors articles, he enfilat tres dùpliques que, feia estona, reclamaven pegar bot dels calaix al paper. No serà encara la darrera paraula.

*     *     *
La il·lustració mostra la caràtula de les memòries d’un soldat metge (Palma, 1976)
*     *     *

Primera Dúplica (acte de reparació i homenatge)

La publicació del llibre El calvari d’Antonio Espina i de Guillermo Roldán de Josep Massot i Muntaner, a més de relatar les peripècies dels dos processats, escata i posa en evidència el fals paper salvador que s’atribuïa Llorenç Villalonga del qui va ser governador civil de les Balears l’any 1936. (2) No només això, sinó que aclareix qui va ser l’autor dels informes psiquiàtrics oficials que resultaren determinants: Bartomeu Mestre Mestre, com ja havien escrit Llorenç Capellà i altres autors.

El gener del 2000, la Casa Catalana de Mallorca (avui dissortadament desapareguda) va organitzar un homenatge al psiquiatre i escriptor Bartomeu Mestre (1914-1996), amb un recital poètic de la seva filla Maria del Carme, d’un dels seus néts, Òscar Aguilera Mestre, i jo. (3) A més de dir alguns dels seus poemes de guerra extrets del llibre Tenc la boca eixuta de cridar-te (1972), vaig escriure i llegir el que transcric.

 

DEIA COSES

Deia coses incòmodes (era insolent),
coses intel·ligents (per lúcid i ocurrent),
coses tràgiques (no era un inconscient),
coses evidents, perquè era un racionalista demolidor,
coses d’incrèdul, perquè era escèptic, hipercrític i culte,
coses reflexives, perquè era un pensador,
coses divertides, perquè esmolava la ironia,
coses vivencials, perquè era un humanista.
Deia coses; moltes de coses.

Deia que tractava molts de casos perduts.
Així, per la consulta, hi desfilaven
militars, lladres, putes, canonges,
pacifistes violents, macarrons i monges,
polítics i, fins i tot, fins i tot poetes!
Deia que preferia un electroxoc
abans d’un tractament químic.
Deia que Ramon Llull necessitava
un container d’antidepressius,
però reivindicava la saviesa del Foll.

Tenia amics a l’esquerra i a la dreta
(molts més a l’esquerra – deia),
entre d’altres un teòleg poc convencional.
Deia que no creia en un club d’il·luminats
proclamats portaveus d’uns déus prêt-à-porter
3 x 1, com engatussen els grans magatzems.
Com creure en un déu sàdic
capaç de fer clavar un filla a una creu?
O, vaja quines feines!, en un dimoni
dedicat a tirar nines dins d’un pou
quan el més suau psicòpata és molt més satànic!

Diagnosticava un mòn anèmic d’ètica
i sobrat de pes per excés de moralina.
Patia de rebuig visceral contra els cretins.
Potser per això, patia una punxada al ventre
si veia retre honors a un novel·lista,
company metge de guerra a l’hospital psiquiàtric,
perquè coneixia bé la bèstia que amagava
capaç de delatar i d’incitar l’odi i la matança
contra els qui preferien la llibertat a l’ordre.
I si oi li feia el personatge més n’hi feia
la cort d’estúpis que, encara ara, l’exalcen;
la colla de sanats que avui l’exhorten.

Deia que viure és caminar amb la mirada oberta;
que, més que el foc, és perillós el fum,
perquè ofega i muny els ulls de les persones;
que els morts parlen, però no gemeguen;
que el plaer no sempre és bo, però el dolor sempre fa mal.
Deia que el cervell no té secrets,
que és en el cor on s’amaguen els dubtes.
Deia que guaitar per la retxillera de l’ànima
provoca pànic i vertígen;
que s’ha de mirar als ulls abans de dir t’estim
o abans de receptar una capsa d’anxiolítics.

Deia que la pau és un fet casual extraordinari,
perquè la guerra certifica l’estultícia humana
i que qui estigui lliure de pecat
que gosi tirar la primera pedra!
Deia que estimava els sensibles,
que admirava els senzills,
que respectava els discrets,
que menyspreava els mediocres…
Pobre de qui és creu d’acer blindat!
Qui només té sensacions roman raquític
que per créixer es requereixen sentiments.

Deia que el millor de la vida era l’amor,
que el millor de la poesia era l’amor,
que el millor de l’amor era l’amor,
que, a una illa deserta, hi portaria
un llibre, una amiga i una barca.

Quan jo jugava a ser Jaume I
em deia que, com ell, seria dels vençuts;
una honorable funció. Tal com ell deia:
un mercenari més dels no-venuts,
un arquer de fletxes a la lluna,
un realista clam a la utopia.

Quan, més grandet, ja em dedicava
(amb molta més passió que encert)
a encetar pomes i a procurar parlar en doble sentit,
quan em pensava ser roca de granit,
em definí “sensible” per sorpresa.

Quan enterràrem mon pare
assenyalà amb el dit
el marbre blanc d’un calaix de la teringa:
“Aquest ha de ser el meu” – va dir –
i allí reposa.

En aquest món d’inseguretat i por,
en aquest espai de silencis covards,
en aquest temps d’atropells i traïcions…
deia coses; moltes de coses!

PS.- També record, agraïda i llèpola memòria,
els panellets de vermell d’ou de Can Fresquet
enfilats en un rosari de tots sants.
Fer de padrí jove a Mallorca
exigeix algunes hipoteques. Gràcies!

 

Segona dúplica (autojustificació tardana?)

El desembre de 2009 es va presentar a Palma l’edició facsímil de la revista La Nostra Terra (1928-1936), amb un estudi previ que em va exigir molt de temps i feina intensa. Carles Cabrera en una més de les seves acurades i minucioses crítiques, després de qualificar el meu estudi com a “extens, rigorós i interessantíssim”, en una observació final em feia aquest retret:

“Una sola objecció he d’assenyalar a la introducció de Mestre i és el fet de dedicar més temps del que mereixeria a la sens subte reprovabilíssima i ignominiosa actitud de l’escriptor Llorenç Villalonga durant el conflicte bèl·lic. Si Jaume Pomar va convertir en hagiografia, com diu Mestre, la biografia de Villalonga, el que va “Balutxo” és una diatriba en tota regla de l’autor de Bearn, certa i implecable en el fons, però que tindria més sentit si ho publiqués en un estudi a part que no pas en el pròleg de La Nostra Terra.” (4)

Tot i la respectable opinió del crític, crec necessari aclarir que l’extensió que vaig dedicar a Villalonga derivava de l’extens i intens atac que l’escriptor va fer a la revista i als seus col·laboradors. Vaig defugir entrar en els majors desbarats de l’escriptor per centrar-me, únicament, en els articles i les invectives (amb falsedats eloqüents) que l’escriptor adreçà contra La Nostra Terra, objecte permanent d’una malaltissa obsessió. També vaig dedicar un apartat a Mort de Dama, en tant que aquest llibre constitueix una agressió frívola i injusta contra la revista. Vaig dubtar, com apunta Cabrera, de transportar l’anàlisi dels atacs de Villalonga a una altra plataforma, però finalment vaig tenir clar que l’estudi hauria romàs coix i no s’hauria entès, almenys en tota la seva magnitud, la persecució que, arran de l’aixecament feixista militar, els germans Villalonga practicaren contra els col·laboradors de La Nostra Terra, a la qual l’autor de Bearn va fustigar de manera implacable, exemplar rere exemplar, durant els vuit anys i mig de vida literària.

Tercera dúplica

El diumenge 7 de novembre de 2010, quan encara sortien comentaris elogiosos a l’edició de La Nostra Terra, sense esmentar directament la publicació ni l’estudi previ, José Carlos Llop va publicar aquest article al Diario de Mallorca:

PRIMICIA: ¿fue Villalonga Jack el destripador?

Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador –con lo que Scotland Yard, sin duda, me condecoraría con el lazo de la Orden de Sherlock Holmes–, o que durante unos meses vivió en la comuna capitaneada por Charles Manson y fue el responsable intelectual –así se le llama ahora– de sus tropelías criminales. Son dos líneas de investigación académica que desde aquí ofrezco a quien desee profundizar en ellas: a lo mejor acaban regalándole un doctorado.
En el verano de 1936, Llorenç Villalonga había publicado Mort de Dama y dirigía la revista Brisas, un magazine mensual entre frívolo y vanguardista y, desde luego, la publicación periódica más moderna y elegante de la Mallorca del siglo XX. Una tarde, de visita en casa de su amigo Moragues Monlau, éste –que es falangista– le aconseja afiliarse a Falange Española. Villalonga tiene 38 años y ha sido, en el período de entreguerras, un hombre de costumbres liberales –aunque de pensamiento político conservador– que ha desatado cierto escándalo entre la buena sociedad palmesana con su novela. Son tiempos difíciles: el golpe de Mola se ha convertido en guerra civil y a la intemperie apenas hay protección. Él lo sabe bien, pues es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen. Moragues insiste y Villalonga sale de la casa de San Felio –el carrer de Ses Carasses– dispuesto a vestir camisa azul y uniforme, cuando los uniformes –salvo el de su padre, militar de Artillería– no le gustan ni poco, ni mucho. Se alista, como médico que es, en Falange Sanitaria y hace guardias de defensa civil en las cercanías del Mercado Central de Palma y en un centro de socorro de la Defensa Pasiva. Tan pasiva que apenas tiene que socorrer a nadie.
Poco después del desembarco de Bayo, corren por Palma rumores sobre las represalias en Manacor. Se habla de fusilamientos masivos y –en voz muy baja– del brutal, vil y repugnante comportamiento con un grupo de enfermeras que acompañaban a la expedición. En el bar Formentor se reúnen varios médicos: uno de ellos, parece, estuvo allí. Villalonga, mirando al aire, critica la falta de piedad con los prisioneros y alza la voz recriminando el crimen de las enfermeras. Él, tan frío siempre. Villalonga se dirige al bárbaro, que enrojece de ira. Hay un tenso enfrentamiento verbal y en los ojos de su oponente, Villalonga –que ya no mira al aire– detecta la enemistad de por vida y el odio que se incuba en las guerras civiles. No es absurdo pensar que, en ese momento, recordara las palabras de su amigo Moragues Monlau sobre la dificultad de los tiempos y la intemperie.
He contado estas dos anécdotas –la de Antonio Espina y la del Formentor– porque no suelen surgir frecuentemente cuando se habla del falangismo de Villalonga. Se citan sus charlas radiofónicas –tan parecidas a sus artículos de Centro, publicados durante la República– y un poema del que se arrepintió y que pertenece más a la estética jungeriana de Tempestades de acero que a la villalonguiana, tan refinada y afrancesada. Pero hay una leyenda negra de Villalonga –uno de cuyos fundadores fue el poeta Blai Bonet, que no lo soportaba– que se pasea como un fantasma cada vez que se habla del novelista. Y que está basada en su reaccionarismo político –¿es delito no ser progresista?– y en su anticatalanismo durante la República, transformado después en indiferencia y desinterés. Respecto al anticatalanismo villalonguiano, se usa el término como sinónimo de no se sabe muy bien qué perversión moral. Como si ser pancatalanista otorgara un certificado de integridad, rectitud y bondad humanas, y no serlo sumiera a su poseedor en una inmunda poza de pecado. ¿Acaso no hubo catalanistas que durante la guerra vistieron el mismo uniforme que Villalonga? Pues la verdad es que sí y no sólo uno o dos. Y en cambio se pasa de puntillas sobre el asunto –o se desconoce: hay que borrar rastros– y sólo se proyecta sobre Llorenç Villalonga, que es uno de los dos pilares de la novela catalana del siglo XX (el otro es Mercé Rodoreda). En cuanto a sus ideas políticas: ¿alguien puede afirmar honestamente que ser reaccionario lo hizo peor escritor que si hubiera sido lo contrario? Porque en este caso estaría dispuesto a afirmar donde sea que Villalonga es tan buen escritor por distintos motivos, desde luego, pero que uno de ellos es, precisamente, su conservadurismo. En su literatura es así: las cosas como son. He llegado a pensar que lo que molesta de Villalonga no es que fuera falangista un par de años, que escribiera Bearn en castellano, que no fuera catalanista, que tuviera el rostro inexpresivo de un mayordomo inglés, o que se mantuviera distante de las costumbres intelectuales de la época. No, lo que más molesta de Villalonga es que sea tan buen escritor –salvo en su estilo, que fue tan pobre en formas como rico era en narratividad e ideas– y que poseyera una cultura –sobre todo XVII y XVIII franceses, su armazón intelectual– bastante insólita por estos pagos. Y que fuera feliz escribiendo, al margen de todo. En fin, que se saliera por completo del paisaje habitual. Como todo eso no puede mermarse, se va a por la persona, que ya no está. Así nos las gastamos en el mundo de la cultura: encumbrando a mediocres e intentando derribar a maestros. Repito: convendría investigar a fondo porque estoy seguro de que por algún lado están las pruebas que confirman que el médico Lorenzo Villalonga fue, en verdad, el auténtico Jack El Destripador. Aunque jamás pisara Londres y el victorianismo le cayera lejos. En el tiempo, se entiende. Y ahora que lo pienso: incluso es posible que matara a Kennedy. Que alguien compruebe dónde estaba ese día y además de un doctorado, quizá gane el Pulitzer.”

Del conjunt de la gracieta literària molt a l’estil de Villalonga (i ho dic a satisfacció de l’autor), es podrien disseccionar i posar en solfa moltes de les afirmacions. Just al començament, per exemple, l’afirmació que Brisas era avantguardista i la publicació periòdica més moderna del segle XX. No és aquesta l’opinió de Francesc de B. Moll, de Gori Mir, de Josep Massot i Muntaner, d’Antoni Marimon, d’Antoni I. Alomar i de tants d’altres que, en un lloc preferent amb els mateixos valors de l’articulista, consideren (mirau quines ironies!) que és La Nostra Terra. La resta d’afirmacions (l’autor mai no diu que ho creu o ho pensa, sinó que ho sentencia de manera taxativa, a l’estil del seu mestre) van en la mateixa línia, divergent fins a les antípodes del que jo crec i pens. Malgrat tot, no vull discutir les coses que són opinables, sinó les mentides. Això és el que vaig fer amb els escrits de Villalonga i, ara, amb la falsedat que, mimèticament, assumeix i fa seva sense comprovació José Carlos Llop: “[Villalonga] es uno de los que ha encubierto al gobernador republicano y escritor Antonio Espina, internándolo en el Manicomio Provincial –del que es subdirector– para evitar que lo fusilen.”

Això no només és fals, sinó que el procès ara publicat contra Espina deixa clar qui va fer l’informe i qui el signà. També es veu que, si bé en un primer moment, Vilallonga s’aquietà al que havien dictaminat el psiquiatre Mestre i el metge Antoni Rossell, a poc a poc, afluixa i corregeix les seves anotacions a l’historial clínic de l’ingressat per posar èmfasi en la millora progressiva de la salut mental del malalt. Així va ser com es determinà que Espina fos donat d’alta i el duguessin de nou davant dels tribunals. Sortosament, ja finalitzada la guerra, en un període de menor violència.

Gràcies a la publicació del procés, contra el que Villalonga deixava caure trenta anys després de la guerra i contra el que han divulgat els seus apòstols, s’ha pogut constatar documentalment que l’escriptor no va salvar la vida d’Espina ni de ningú. En canvi, sí que va incidir molt, i sempre molt negativament, en la repressió i en atiar els assassinats.

La segona “prova” que l’article aporta per rebaixar el comportament de l’escriptor, és l’anècdota de la tertúlia del Bar Formentor descrita a les pàgines 83 i 84 del llibre ¿La última palabra? que il·lustra aquests comentaris i que vaig sentir de boca de l’autor, amb detalls mai no publicats i, per a mi, rellevants. És cert que Villalonga s’exclamà contra l’assassinat a Manacor de les milicianes detingudes de la Creu Roja internacional (“encara que fossin putes”), però cal contextualitzar el grup i la conversa, pequè ell, sempre enfant terrible, era part damunt de tot un agitador i un provocador. La tertúlia indicada va ser el mes de setembre de 1936, just després de la retirada de Bayo i quan el seu germà Miquel controlava i dirigia la intel·ligència de la repressió. Llorenç Villalonga feia el paper de la fura per aixecar la caça. No va tenir cap mirament en aprofitar-se de la confiança dels seus hipotètics amics contertulis, els germans Vicente i Virgilio García Peñaranda, als quals va fer mostrar el llautó republicà i, en significar-se, anaren a pegar amb els ossos a la presó i, en el cas de Virgilio, cínicament defensat per Miquel Villalonga en el Consell de Guerra, el desproveïren de la seva feina de metge a l’Hospital Militar. Bartomeu Mestre era molt possiblement en el cas de la tertúlia comentada, l’objectiu de Villalonga, perquè en anteriors ocasions ja li havia manifestat el seu rebuig als afusellaments. Villalonga pretenia que ho digués en públic i no li va anar bé, perquè el psiquiatre felanitxer va endevinar i esquivar el parany.

La manifestació de la tertúlia del Bar Formentor, enmig d’un grup de metges falangistes o militars, tots mallorquins i tots parlant en castellà, només tenia per objectiu dur el debat a una pregunta provocativa; una pregunta que ell s’havia fet, però que volia valorar en la reacció dels altres : “¿Y si Franco perdiera la guerra?” En la millor de les possibilitats d’un atac temporal i efímer de pacifisme, allò que cal analitzar és si mai, tant abans com després de l’anècdota del Bar Formentor, Villalonga va exclamar-se en contra dels afusellaments. Doncs, no. Ni una paraula escrita de pau o de pietat. Ben al contrari, des de setembre de 1936 fins a l’agost de 1937, continuà reclamant exterminar (sic) els que ell decretava “antiespañoles”. 

La resposta a la pregunta directa de la sàtira que fa Llop és no. Evidentment, Villalonga (1897-1980) no va poder ser l’autor dels crims de Londres de l’any 1888, però s’acosta molt més al desconegut psicòpata que no al Sant Llorenç Villalonga que han pujat als altars els seus admiradors. Malgrat no poder lluir amb orgull el títol de Jack el destripador que, ben previsiblement, li hauria complagut, l’escriptor va ser moltes altres coses: racista, misògin, franquista, mussolinià, hitlerià, nazi, feixista, falangista, classista, anticatalanista, covard, traïdor, sàdic, Pep Gonella (còmplice directe, si més no) i, a més de tot això, un mal estudiant i un pèssim professional de la psiquiatria. (5)

Quant als seus valors literaris, la meva opinió és que, de no haver estat per la mà destra de Joan Sales, l’escriptor que va preferir fer d’editor i que, així com va aconsellar i dirigir Mercè Rodoreda, va apedaçar els originals de Villalonga i els va millorar notablement, no hauria estat l’escriptor exageradament reconegut que ha arribat a ser. Crec que allò que més molesta als qui estiren la corda del bota fumeiro per ventar d’encens Villalonga és el seu estrepitós fracàs. La llengua que ell va menystenir i combatre va ser la que el va salvar de l’oblit. És el mal que, almenys fins ara, han patit tots els escriptors mallorquins que han decidit escriure en castellà. En el millor dels casos, no passen de ser uns simples provincians. Això és el que fa més mal del fals mite.

 

(1) Vg.- Josep A. Grimalt“Llorenç Villalonga i la llengua catalana” dins de n. 34 Estudis Romànics (2012):http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/viewFile/60761/61017

(2) Vg. una espipellada al llibre: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/dos-calvaris-embolicats-en-un-present-de-quaresma/

(3) Vg. arxius adjunts amb referències a aquell acte: Homenatge, Anunci, Article,  Premsa1, Premsa2, Premsa3, Premsa4, Premsa5, i Premsa6

(4) Vg. arxius adjunts BELLVER1 i BELLVER2 per llegir la crítica completa

(5) Vg. Patografia de Llorenç Villalonga http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064 i Mort de dama; un pamflet per desmitificar http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239577

Dia 19 d’agost de 2006, convidat per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana i juntament a Till Steegman i Joan Domenec Ros, vaig participar a la presentació pública de l’edició d’aquell any del Correllengua. L’acte es va fer a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada del Comflent, a la Catalunya Nord o, com deia Guillem d’Efak, a la Mallorca continental. Transcric la meva intervenció.

*     *     *
La fotografia correspon a l’acte de presentació.

*     *     *

Arran de l’aixecament militar-feixista de 1936, alguns catalanistes de Mallorca amenaçats de mort, varen afiliar-se a Falange Española per salvar la vida. El qui havia estat director de la revista La Nostra Terra, Antoni Salvà, es va vestir de blau i va advertir a Miquel Ferrà que si no l’imitava, l’afusellarien. La resposta de l’escriptor, a risc de pagar-ho amb la vida a una Mallorca en guerra dominada per l’exèrcit revoltat, va ser un poema que constitueix una proclama de lleialtats i un emblemàtic programa de resistència i d’esperança. Dedicat a l’estelada, el poema retreu una visita que Salvà i Ferrà feren plegats a Sant Martí del Canigó, just al costat d’on som avui, la segona quinzena d’agost de 1931, ara fa 75 anys en clau!

L’ESTEL

Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,
quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,
tu que a l’hora del gran dol abandones la família
i la nostra antiga fe en la prova renuncies.

Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa
la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.
Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,
i la nua veritat brillarà de llum vestida.

Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,
albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,
Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,
i Sant Jordi i Ramon Llull, fent brostar les arrels vives,
t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.

Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;
vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,
a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,
me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

Crec que enguany, per commemorar el 10è aniversari, la CAL ha escollit el millor lloc possible per presentar el Correllengua. Amb un parell de dades confirmarem la bondat de l’elecció. Som a Prada del Conflent, al costat de Perpinyà, capital de l’antic regne de Mallorca, al peu d’un dels primers i més emblemàtics referents de la història de Catalunya: el Canigó o La Pica, com l’anomena la gent de la contrada. I si el Canigó és la senyera, l’estel és Sant Martí, des d’on la flama de la llengua ha davallat, com un torrent, moltes de vegades cap a tots els indrets de la nació. Segons les dades més fiables, l’abadia va ser fundada l’any 1006 (és a dir, fa un mil·leni!). L’any 1902 s’hi celebraren els Jocs Florals que s’havien prohibit a Barcelona. L’any 1922, mentre reposava la seva malaltia a un balneari de Vernet, just aquí al costat i al peu de l’abadia, Joan Salvat-Papasseit va escriure:

LES GORGES

A Sant Martí del Canigó 
la veu ressona que us esglaia. 
Diu: Catalunya! 
i la remor 
sempre contesta: Esclava a Espanya. 
Si prens coratge 
els ulls al cel 
i alces el braç -gest de venjança, 
a Sant Martí sents una veu 
i a cau d’orella: 
També a França.

Si, a les dades descrites, hi afegim que aquest indret és terra catalana d’acolliment (recordem Josep Puig i Cadafalch, Joan Alavedra, Antoni Rovira i Virgili, Pau Casals o Pompeu Fabra), (1) certificarem que la força que va commoure Verdaguer per escriure el seu poema més famós, amb el nom de la roca gegantina, fita del centre i l’origen de la llengua catalana, és viva i ben viva. I si és viva la força, viva és la llengua i l’hem de fer sentir viva, activa, creativa, emotiva, participativa… Escampem-la! Cap al sud i la mar! Vall avall! Que corrin arreu la llengua i la flama! Això és el que CAL!

(1) A l’arxiu adjunt (REFUGIATS) podreu veure algunes de les persones establertes a Prada del Conflent.

Desprès de les presentacions de NIcolau Cañellas (1) i de Margalida Capellà (2), dia 30 de juny de 2010, al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma, vaig llegir el text que transcric.

*   *   *
Il·lustració d’Esperança Mestre

*   *   *

SÍ, JO VAIG CREMAR LA PELL DEL DRAC!

Si jo fos mínimament viu, per quedar com un sucre, em limitaria a agrair la vostra assistència, a la Fundació Sa Nostra i als amics que la regeixen la cessió d’aquest espai, i finalment em tocaria dir que els presentadors han parlat molt bé, que ho han dit tot i acabar amb un “no tinc paraules”. Però no és cert, tenc una xerrera que m’alça, tenim aquesta sala fins a les 21 h i no són temps de tudar res i, d’altra banda, qui no vol pols que no s’acosti a l’era. Aquests dos padrins joves, m’estimen i ens han embatumat amb mentides pietoses! Jo vull parlar d’allò que no surt al llibre, però que hi és. Vaig dibuixar la narració com aquell poema visual de Joan Brossa que mostra, sobre fons blanc i en lletres negres, un alfabet incomplet, on hi manquen la Ce, l’Hac i l’E que són les que, per absència, destaquen i conformen una elegia a Ernesto Guevara. La novel·la imita el poema i il·lumina allò que no hi ha: intel·ligència emocional; un cor ple de seny amb un cervell ple de tendresa. L’absència de les idees i dels sentiments és allò que sura al llarg del relat, per enyorar-les.

Aquesta novel·la esmussa! Com el guix quan gisca la pissarra o les ungles quan freguen una paret de calç. La narració té aquest objectiu: provocar una impressió aspra. No he escrit mai per agradar. Per agradar procuro altres habilitats. Jo escric per fer sentir la gent viva, per fer-la resistir, per dotar-la de coratge, per untar d’oli les frontisses del pensament; per inquietar! Aquest llibre fuig de les modes a l’ús a plena consciència. No és un manual d’autoajuda. No fa la patografia dels personatges ni força l’hermenèutica de desxifrar simbolismes ni l’eugenèsia d’analitzar mutacions de la condició humana. No és una novel·la negra, no hi ha coloraines, ni concessions, ni fantasies literàries. Per a no tenir no té ni un final sorprenent, perquè el final ja és al resum de la contracoberta. No és una novel·la d’estiu ni un llibre per passar gust, sinó una provocació, escrita sense pietat i defugint el lluïment.

És una fotografia sèpia, feta amb els ulls d’un monstre, de la reculada de Mallorca. Els ingredients són: estraperlo, contraban, olimpíada cultural, guerra, postguerra, fam, por, mort, el darrer vell marí, son coletes, congrés eucarístic, la nit de les verges, les matances, l’estreptomicina, les minyones, la misericòrdia, més fam, més por, més morts… Com a dramatis personae compareixen Eusebi Estada, Aurora Picornell, Pere Oliver i Domenge, Cosme Bauçà, Salvador Galmès, Perón, Salazar, Maria Antònia Salvà, el bisbe Miralles, Bayo, Plató, Maquiavel, a més de senyors, militars, maçons, xuetes, falangistes i capellans.

La idea ve d’enrere. L’any 1970, en sortir d’assajar de La Protectora, alguns comediants anàvem a fer un suret a la bodegueta El Quinto Toro que hi havia al cap de cantó just davant del teatre. A vegades, compareixia un personatge que feia ostentació d’haver matat en nom de Déu i de la Pàtria. Era un provocador alcoholitzat. L’amo en Biel, el taverner, aguantava les bravates amb un control exemplar, tenint en compte la seva peripècia vital. Havia pogut fugir a Menorca amb una barca que havia estat metrallada i l’havien donat per mort. De fet, sa mare va estar més d’un any a saber que s’havia salvat. Després d’un temps a la presó, va refer la vida com va poder. Aquells dos homes, el feixista i el republicà, eren els estereotips de dos móns extrems. El d’uns vençuts refugiats en el silenci i el d’uns vencedors exhibicionistes. Dos móns que no s’han esvaït, perquè s’ha pegat una portada a la memòria sense la terapèutica bugada reparadora. Els vençuts assumiren la culpabilitat dels vencedors i, per protegir les famílies, varen fer seu un discurs per exorcitzar qualsevol busca de venjança i d’odi.

La darreria dels anys 80 vaig fer feina a la barriada de Son Espanyolet. Allà vaig conèixer Magdalena Ripoll Ramon, esposa de Florenci Tor i Camprubí, cap de les forces d’assalt a qui Lluís Company designà responsable de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Va desaparèixer el gener de 1939, poc després de néixer la seva única filla, Eva, sense saber que patia una acusada discapacitat mental. Na Magdalena, després de la guerra, va tornar a Mallorca i va dedicar la vida a atendre la filla i a mirar de saber què havia estat del seu marit. Les gestions que vaig fer amb Heribert Barrera no varen aclarir res i va morir abans de ser entrevistada per Llorenç Capellà, quan Eva, “la nena”, ja tenia 60 anys i romania a l’empara d’uns parents ingressada en un centre assistencial on moriria. En aquella barriada, vaig conèixer molta més gent que, a poc a poc, gosava trencar la por i el silenci. Em mostraren el carrer Triana que Emili Darder i Ventura Gassols havien inaugurat a nom de Francesc Macià, mai no reposat. Tot i la dignitat d’aquella gent, m’emmalaltia que es fessin perdonar amb un sentit de culpabilitat induïda; una síndrome similar a la de la dona maltractada. Malgrat tot, aquella gent a qui fregaven pels ulls la Victoria, embolicada amb la paga humiliant del 18 de juliol, feia un clam als valors humans. Vaig voler esbrinar si el seu cant a la concòrdia el compartien els vencedors. Puc assegurar-vos que, tret d’honorables però molt rares excepcions, no en sentien gens, de culpabilitat ni de vergonya. Això és el que he volgut mostrar en aquesta novel·la. La indignitat dels revoltats. Me’n fot si m’acusen de maniqueisme! La constatació de l’univers arrogant dels guanyadors i la humilitat dels humiliats és massa evident.

Com a fil conductor, he bastit la narració sobre la descapitalització del ferrocarril a Mallorca i, amb ella, l’anorreament de la cultura i de la convivència. En clau de romanç popular, les penúries de postguerra són com els vagons d’un tren que viatja cap a l’extinció. Permeteu-me que faci un particular homenatge als treballadors del tren de Mallorca que varen tenir el coratge de declarar-se en vaga dia 18 de juliol de 1936 i mantenir-la activa fins al 10 d’agost. El Correo de Mallorca dia 22 de juliol reproduïa un comunicat de García Ruíz: “Esta mañana he conferenciado con el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido que esta tarde reanudarán el trabajo”. Però això era mentida, perquè dia 15 d’agost el governador militar sàdicament amenaçava: “Para que sepáis a quienes me refiero os diré que son los que se encuentran en huelga de brazos caídos en las barriadas de La Libertad, Son Cok, Hostalets, Can Capas, Son Españolet, Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras cáscaras con un alfiler como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta exterminaros”. Aquella vaga va costar la vida a Miquel Femenies Mas, assassinat dia 9 d’agost en el camí dels Reis, Antoni Tomàs Prats, mort l’endemà, Bartomeu Sans Pons de Binissalem, assassinat dia 17, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia… Dels 800 empleats del ferrocarril, 200 foren processats i multats, 114 acomiadats i 65 varen desaparèixer. Pràcticament la meitat de la plantilla va ser víctima directa de la guerra i encara és l’hora que algú reti honors a una vaga que és un referent de dignitat. Aquelles persones que no calaren el cap davant de les armes mereixen un reconeixement que no arriba d’enlloc.

El títol del llibre és un suggeriment de l’editorial Columna. El que més s’escauria és Expiació, però un tal Ian McEwan em va gunayar per mà. Vaig pensar que podia fer un retruc i titular el meu Doble expiació, perquè mostra la formació malsana de la meva generació i la incomprensió que hem projectat als joves. Fa deu anys, l’historiador Arnau Company, em va presentar a un acte diguent: “Bartomeu Mestre és l’antítesi d’una cançó de bressol!”. Vull creure que no hi havia animus injuriandi, però de qui sóc l’antítesi és de la baronessa Tissen. Ja sabeu, la dona més intel·ligent del món, per allò que, de jove, es va casar amb un Tarzan i, de granadeta, amb un vell ric. Jo, a l’inrevés d’ella, de jove vaig anar sempre amb gent més vella i rica, ni que fos de saviesa, per veure si arribaria a cobrar seny i, constatada la inutilitat de l’intent, de gran m’estim més anar amb el jovent que si no és més sa, almenys té més marxa. Al cap i a la fi, aquest era el marc natural de relació dels socràtics. De jove, aprendre dels vells. De vell, ensinistrar (no “adiestrar”) els joves. Tot i això, ai làs!, la biologia delata i he de suportar que els joves em freguin pels ulls el món desequilibrat i injust, amb un nord i un sud d’opressors i oprimits, que els hi hem llegat.

Què ens han fet? Ens han ficat dins d’un motlle. Si la meva generació no ha avançat més en la lluita per les llibertats, no és perquè sigui una generació retuda o covarda, sinó perquè abans de l’alliberament social col·lectiu, li ha calgut una cosa més bàsica: l’alliberament personal. Marta Mata, impulsora de Rosa Sensat, va dir: «Les persones que ens educàrem a l’escola franquista mai no sabrem què hauria estat de nosaltres amb una altra formació.» Ens ha calgut fer com aquell drac de la rondalla que pregava a les fadrines que s’hi acostaven que l’escorxassin i cremassin la pell. Quan una valenta dona ho va fer, l’esclafit va bastir un gran jardí i el drac va recobrar la condició d’home lliure. Massa hem fet! Molt de mèrit tenim! Hem fet miracles! És cert que no tothom ha volgut cremar la pell de drac i alliberar-se. Educats en l’absència de valors i de civisme, amb lectures esbiaixades i consignes dirigides, el mal no és haver crescut sense llibertat. El mal pitjor és que n’hi ha que no han après a estimar la llibertat. Ara ja no n’aprendran mai! N’hi ha que se senten orgullosos d’exhibir els tatuatges i reconverteixen l’antiga escola nacionalcatolicista en la de l’educació per a la ciutadania. Així és com continua l’estafa de ficar els joves dins del motlle que esborra la memòria omplint-la d’inutilitats.

Els de la meva generació, la del Pelargón, la de la xocolata Rosselló (tres pastilles un velló), la dels qui encara vàrem anar a comprar llibres prohibits a Andorra, si qualque vespre feim llarg, som capaços de recitar estupideses com La canción del Pirata. Si parlam de cançons, la cosa empitjora. Ningú no sap T’estim i t’estimaré, proscrita pel franquisme, però sí la muñeca (naturalment vestida de azul) i els cançoners de l’església i del franquisme: Perdona a tu pueblo, Señor, Me lo dijo Pérez o el projecte poc ecològic de construir un puente desde Valencia hasta Mallorca. El mal és que tot això usurpa l’espai mental que hauria de pertànyer al lliure pensament, desert avui d’intel·lectuals. Intel·lectuals? On és la crítica sempre necessària? Com així tants de silencis que enterren el clam de Toni Roig “no ens fareu callar”? Com així augmenten els promotors culturals subvencionats que fan desfilar escriptors i glosadors com a bufons davant de les autoritats? Si la classe política ens fa la guitza és gràcies al col·laboracionisme mesell. La transformació brutal que pateix Mallorca compta amb els ulls grossos dels il·lustrats de lloguer i la mirada perduda d’una classe política nefasta que es limita a obeir els interessos dels poders fàctics, als quals patrocina mentre retalla drets i conquestes socials a treballadors i pensionistes. Així es produeix la nostra descapitalització creixent i incrementa la subordinació a un estat que no només no ens defensa, sinó que, amb els doblers que ens espolia, ens etnocida com a poble. Ara toca la unificació de les caixes d’estalvis, prèvia a la privatització, feta, sota amenaces neoliberals, amb claudicacions i silencis a favor del centralisme!

Que diantres fan els nostres mals governs amb els tres eixos bàsics de qualsevol poble: la cultura, el territori i l’economia? Què fan? Què ens fan? Ens fan passar pel motlle. Just acabada la revolta feixista militar de 1936, amb mig milió de morts i milions de víctimes, Franco va decretar aixecar monuments als “caídos por Dios y por España como recordatorio perenne de sus virtudes y ejemplos”. La Feixina, s’aixecà per subscripció amb les aportacions de Mussolini, Hitler, Franco, nazis alemanys, feixistes italians, falangistes espanyols i un parell de centenars d’errats de comptes! El conjunt monumental va ser inaugurat per Franco el maig de 1947 amb un nom premonitori: Inmortalidad! Sabeu com així fa 22 m.? El projecte ho explica: «El monumento ha de ser descubierto desde el mar para que los navíos que lo crucen puedan tributar un emocionante grito de “Presentes” y “Arriba España”». La subscripció popular no va recaptar ni la meitat del pressupost i es completà amb els doblers confiscats als republicans per la Comissió Depuradora. Ara, quan encara no s’ha rescabalat als familiars d’Emili Darder i d’altres víctimes l’espoliació practicada pels insurrectes, els actuals gestors municipals de Palma, en una doble ignomínia, obliguen les víctimes a compartir el monument amb els botxins! Ens fan passar pel motlle per donar-nos forma a tots, vencedors i vençuts, de petits monòlits. L’actual equip de govern no és, com els predecessors, responsable per desídia. Els d’ara no només no rompen el motlle, sinó que el segellen i revaliden. Són, per tant, agents actius del franquisme. Com que no els va agradar l’informe encarregat a Catalina Cantarelles, en varen demanar un altre ajustat a les seves intencions. No s’acosta això a la conjugació exacta del verb prevaricar? La doctora Cantarelles va deixar clar que el monument no té cap valor. Jo vull afegir que el primer patrimoni cultural a defensar és la dignitat humana. I si hi ha pedres que la profanen, si hi ha persones que encara avui se senten vexades i humiliades, primer són les persones que no les pedres! Cal esbaldregar el monòlit de la Feixina i tots els monòlits a escala que hi ha enquistats en el cervell dels qui l’avalen. La deficient llei de la Memòria Històrica no es va fer per mantenir erecte el monòlit feixista més gran del món; un monument aixecat per Hitler, Mussolini i Franco! Si encara avui, els vençuts no han esvaït el dèficit democràtic és perquè hi ha venuts que serven la ignomínia.

La novel·la acaba l’any 1968. Han passat més de 40 anys d’aleshores ençà. Quin és el llegat que tenim? Quin és l’estat actual del neofranquisme emergent? No només venim d’un silenci; hi vivim! L’Espanya plural, plurinacional i plurilingüística no existeix. Allò que hi ha és un estat imposat i mal compost el s. xviii per la força de les armes i refundat l’any 1939 per la mateixa força. Espanya és un castell de palla aferrada amb saliva dejuna i palplantat enmig d’un torrent sec a l’espera d’una ploguda alliberadora; és una casa de cartró amb les portes de la història mal tancades. Espanya no té tradició democràtica. Fa els ulls grossos als abusos per no haver d’exemplaritzar les solucions. Voleu 10, 100, 1000 mostres de dèficits democràtics, alguns exemples ni que sigui?

• Espanya ha fabricat unes autonomies de jugueta. Primer ens espolia, després ens fa creure que no ens sabem governar, que som uns corruptes i que allò dolent no és el colonialisme, sinó l’autonomia. Espanya practica el cinisme més descarat: ens aplica l’espoliació més brutal d’Europa i, després, ens critica l’alt endeutament autonòmic!

• El cavaller d’Aspheld, el genocida francès que va desembarcar a Cala Llonga el 1715 per imposar-nos el Decret de Nova Planta, disposa d’un carrer mentre romanen dins l’anonimat els felanitxers que s’hi enfrontaren i moriren per defensar Mallorca: Antoni Obrador, Antoni Oliver, Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Bernat Bordoy, Joan Vadell, entre d’altres ignorats

• Joan March, l’espónsor de Franco, patrocinador de la insurrecció armada que provocà mig milió de morts, té una avinguda a Ciutat amb la placa més gran de tot l’estat, estampada, per a major oprobi, allà on hi havia Can Mir, des d’on es treia la gent per matar a les voreres dels camins o als cementiris

• La separació dels poders és una pantomima des del moment que els polítics intervenen en la designació dels jutges i aquests, part damunt del dret en majúscules, burlen la sobirania popular i sentencien, en el cas de l’Estatut, sobre allò que és un pacte entre l’Estat i Catalunya aprovat per les institucions i, sobretot, validat per la ciutadania

• Espanya s’esqueixa la camisa contra la carta de les Nacions Unides favorable al dret d’autodeterminació, però aplaudeix les paraules de Joan Carles I de novembre de 1993 a Jerusalem: El proceso de paz debe garantizar a todos los pueblos el pleno ejercicio de sus derechos y libertades fundamentales, incluido el derecho a la libre autodeterminación del pueblo palestino

• Els casos de profanació amb impunitat dels drets civils en matèria lingüística per part dels servidors públics són habituals a Mallorca. Doncs, el personatge de la citació anterior, l’abril de 2001, deia: Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes

• Els col·legis d’advocats i els juristes no piulen davant la il·legalització dels grups que no condemnen la violència gràcies a una llei aprovada per un partit polític que es nega a condemnar els crims del franquisme. És més, quan Batasuna anuncià el compromís a favor de la via pacífica al costat d’un partit democràtic, en comptes d’aplaudir el pas, a Madrid amenaçaren d’il·legalitzar les llistes d’Euzko Alkartsuna. Com quedem? És la violència allò que s’ha de desterrar o l’objectiu és fer el joc brut antidemocràtic per mantenir un bloc ultranacionalista PP-PSOE al País Basc?

• En contraposició a la persecució ideològica anterior, Falange Española, el Foro d’Ermua i el col·lectiu Manos Límpias reivindiquen restaurar la pena de mort i no només no són processats ni il·legalitzats amb la mateixa llei, sinó que la judicatura accepta a tràmit les seves denúncies orientades a impedir investigar les matances i exhumar les fosses de la guerra

• La Constitució ens declara a tots iguals, però no permet que ningú de vosaltres ni dels vostres fills arribi a ser cap d’estat, un dret que es reserva només a una família, per decisió del dictador que acabà amb la Constitució republicana

• La Constitució obliga l’exèrcit a intervenir per defensar la unitat d’Espanya i estableix una situació pitjor que la del franquisme, perquè l’any 1969 la Guinea no hauria pogut proclamar la independència sense vessar una gota de sang

• Es fa una llei d’igualtat digna d’encomi, però ai las si ets gai i et fas guàrdia civil! A més, la llei d’igualtat no corregeix una Constitució que provocarà que Felip de Borbó faci que les seves germanes grans arribin a jaies-paies amb el sarcàstic títol d’infantes, el mateix d’aquella dona mostatxuda i malcarada que, a Felanitx, va insultar Sant Joan Pelós i li va dir mamarratxo. Si mirau les fotos, destriareu bé qui era, qui són avui, els mamarratxos

• Espanya un estat teòricament laic fomenta i exhibeix la participació activa dels alts càrrecs a les cerimònies religioses i permet que, a les escoles concertades i hospitals subvencionats, hi hagi signes de la religió catòlica mentre comença a prohibir l’ús personal d’altres signes d’adscripció a religions emergents que, amb aquest precedent, tendiran al conflicte per canviar el sentit del discrim

• Espanya no només tolera la tortura d’animals, sinó que, a una de les majors barbaritats públiques, l’anomena “fiesta nacional”

• Els mateixos sindicats espanyols CCOO i UGT que defensen el dret d’autodeterminació del Sahara ataquen Ibarretxe i l’acusen d’antidemocràtic simplement per voler fer una consulta al poble que l’ha fet lehendakari

• Som l’únic territori del món on els criminals de guerra i de postguerra s’han passejat a lloure, perquè són intocables. Aquí no es poden desemmascarar els botxins i es potencia l’oblit i la humiliació de les víctimes que continuen enterrades i desprotegides

• Ramon Socias, per justificar els abusos practicats contra catalanoparlants, amolla que els que tenen conflictes lingüístics són persones desafectes. Ni Franco i la seva confabulació maçònicajudeomarxista ho diria més clar!

• Els historiadors i periodistes accepten el terme “transició democràtica” per emmascarar allò que, en rigor, no és altra cosa que una restauració borbònica

• Espanya diu que parlar amb ETA, com els anglesos amb l’IRA, és un xantatge a la democràcia. Negociar amb pirates de Somàlia, una acció humanitària

• Els partits ultranacionalistes, el PSOE i el PP, abominen dels “nacionalismes”

• Durant l’actual legislatura s’ha tallat la visió de TV3, cosa que no s’havia fet amb cap dels governs anteriors ni les bombes de Kaime Martorell

• Una donació a l’antiga Diputació feta per Saridakis amb la condició que fos un museu públic i de franc pels mallorquins ens ha estat furtada profanant el llegat i la voluntat del titular

• El virrei d’Espanya tolera que les forces públiques que patrocinam a les seves ordres profanin els drets civils de qui hauria de protegir

• Les flagrant vulneracions dels Drets Humans, de la Constitució espanyola i de l’Estatut d’Autonomia, quant a l’ús d’una llengua oficial, no motiva la intervenció del fiscal general de l’estat

• Espanya profana l’obligació constitucional de defensar totes les llengües de l’Estat i, a diferència de Suïssa, Canadà i d’altres estats moderns, es dedica a impedir i censurar allò que protegeix la declaració universal dels drets humans. A les institucions de l’Estat no es pot utilitzar el català

• Espanya fa mans i mànigues, amb actuacions de rata de claveguera, per evitar que com altres nacions sense estat (Escòcia, Irlanda, Gal·les i Anglaterra tantes més) puguin disposar de seleccions esportives pròpies

• Espanya no ha volgut reivindicar l’himne de les Nacions Unides que el seu autor, Pau Casals, estrenà a Nova York l’any 1971, senzillament, perquè en aquell acte va proclamar I am a catalan!

• Arran de la dura sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg quan, l’octubre de 2004, condemnà la justícia espanyola a assumir totes les costes i a indemnitzar amb 8.000 € cada denunciant per no haver investigat les tortures fetes a dotzenes d’independentistes, no va rellevar el jutge Baltasar Garzón, responsable de les detencions abusives, per desatendre les denúncies. Ara, en canvi, el tenen suspès per intentar defensar unes altres víctimes.

• El Defensor del Poble, un ultrasionista que poques setmanes abans del 23-F acceptà fer part d’un “gobierno de salvación nacional”, presidit per Alfonso Armada, denuncia, fent costat al PP que l’ha designat pel càrrec, un estatut refrendat pel poble!

• L’Església espanyola, la mateixa que declarà “cruzada nacional” l’aixecament militar, ha fet santificar com a màrtirs els clergues assassinats addictes als insurrectes, marginant els capellans bascos assassinats per Franco o, aquí a Mallorca, el capellà Jeroni Alomar, Poquet, afusellat per la falange per haver brindat assistència a uns fugitius de la matança

• La caverna acusa Joan Laporta de fer política a l’esport per haver dit que és català i independentista quan no han dit res mai de les declaracions de Núñez, Gaspart i Rossell manifestant-se espanyols i dependentistes

• Les autoritats esportives multen i intenten inhabilitar Pep Guardiola per dir mentider a un àrbitre quan no varen fer res a Bernd Shuster per criticar un àrbitre pel fet de ser català. SOS Racisme tampoc no va dir res!

• Espanya, des de la Meseta decideix sobre les nostres costes i fa tomar una casa quasi centenària a Cala Tuent mentre legisla i decreta, prevaricant a les totes, la protecció d’una piscina que barra el pas per la vorera de mar, només perquè pertany a un poderós que els té acoquinats amb guillotines de diari

• Espanya impedeix que els catalans puguin parlar la seva llengua al Congrés dels Diputats mentre que Sarkozí pot parlar-hi en francès o Busch en anglès

• Espanya no vol que el català vagi més enllà del territoris autonòmics, mentre amb els nostres doblers obri i subvenciona casals del Instituto Cervantes arrreu

• Entitats altre temps vindicatives i defensores del país, fan el joc i, afectades per la patologia del colonitzat, convoquen manifestacions contra la corrupció a la menuda quan mai no ho han fet contra l’espoliació fiscal més abusiva de tota Europa que constitueix el vertader gran robatori a tota la ciutadania d’aquesta terra

• Declaren Palma “ciutat refugi per a escriptors perseguits” i ho fan els mateixos que seleccionen pregoners i glosadors entre aduladors, totmhobec i amendic mentre exclouen veus incòmodes només preservades per associacions o gremis

• Espanya pateix d’eufòria roja. La gent crida enfervorida com el 36: a por ellos!”. Però la immundícia no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip VI Esperaser va dir: Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. El comitè antiviolència era de vacances!

Hi ha dotzenes i dotzenes de dèficits democràtics com aquests. En definitiva, li diuen democràcia i no ho és! I davant de tot això, què? Davant de tot això, tres coses: ironia, coratge i resistència!

La ironia, característica del nostre poble, és l’art de l’equilibri capaç de burlar-se de la injustícia sense que la justícia pugui burlar-se encara més de tu. (!). La gent de Son Espanyolet de qui us he parlat, m’explicava que travessaven la Riera pel pont dels Instituts, perquè era l’únic des d’on no es veia l’estaca de la ignomínia. Doncs la gent de Santa Catalina ironitzava i ironitza encara amb aquesta cançó:

Som de Santa Catalina,

noltros som de s’Arraval,

quan no tenim orinal

‘nam a pixar a sa Feixina!

El coratge és la poció màgica per continuar lluitant a favor de les llibertats, un objectiu que no té data de caducitat i no prescriu mai a diferència dels delictes. La resistència és la força que acompanya la nostra lluita i ens fa veure que no és una carrera de velocitat, sinó una marató. Per assolir una gran empresa no hem de pegar fues! Així, doncs, la nostra argúcia ha de ser aquesta: sota el paraigües de la ironia, coratge per a resistir i resistència per a cobrar coratge! Amb aquest consell, reclam als joves menyspreu per als venuts, però respecte per als vençuts!

Ara és quan vull respondre la pregunta que amara aquest discurs embafador: som una generació de fracassats?, d’amargats?, de gent frustrada? Jo no m’hi sent! Al contrari, em satisfà sentir-me al costat dels vençuts i molt lluny dels venuts, però, sobretot, em satisfà haver esbaldregat el motlle, perquè això m’ha fet tenir i mantenir ideals. Lluitar contra el que representa el motlle m’ha dotat de coratge i, durant les travessies del desert com la d’ara, m’ha fet fort en la resistència. En definitiva, aquesta lluita ha estat, és i ho serà fins que el cos aguanti, la meva raó de ser. Sentiu-vos-hi convocats que entre tots ho podem tot. Si acceptau la convidada, donareu més valor i més sentit a les vostres vides! Em satisfà dir que jo he fet la meva personal demolició del far que els neofranquistes mantenen molt més clavat i encimentat en el cervell que en els peus de la Riera a Palma. Tothom pot fer-ho. Amb ironia, coratge i resistència. Sí, jo vaig cremar la pell del drac! TOTHOM POT FER-HO!

 

(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242599

 Presentació de Margalida Capellà:
(2) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/242602

PS.- En arxius adjunt, hi ha algunes crítiques a la novel·la.

Com a continuació de la presentació de la novel·la a Palma, transcric la intervenció de Margalida Capellà. (*)

*   *   *

Senyores i senyors, amics i amigues, bon vespre a tots.

El 14 d’octubre de 1968, Macià Gomis Garcies, pres a una cel·la del quarter de la Guàrdia Civil de Felanitx, entregà a mossèn Jaume Gelabert i Bestard, aleshores vicari del poble, un centenar de folis manuscrits per les dues cares amb el prec que els publicàs. Quaranta anys després, el capellà, decideix complir la darrera voluntat del pres, que s’havia suïcidat aquella mateixa nit, la del 14 al 15 d’octubre de 1968. Ens trobam davant una confessió sense penediment: la d’un home que des dels codis ètics establerts presenta un comportament anormal, però que tanmateix té capacitat per a raonar i justificar les decisions que pren i executa. Llegint el manuscrit de Macià Gomis Garcies he recordat una entrevista que va publicar un diari palmesà (i que malauradament he extraviat) amb Joan de Mina, un pagès que va viure entre els segles XIX i XX, criminal a sou, coetani de l’anomenada Colla de Selva, condemnat a mort als vuitanta i tants d’anys (amb sentència commutada per cadena perpètua). Joan de Mina, com Macià Gomis Garcies, desconeixia el sentit de culpabilitat i els seus atemptats contra vides i hisendes formaven part de la cultura del viure i del sobreviure. Desconec si Bartomeu Mestre ha llegit aquesta entrevista, però la semblança entre els dos personatges, en Joan de Mina i en Macià Gomis Garcies, és enorme, i no fa més que posar en relleu els coneixements de Mestre tocant a antropologia cultural.

Les memòries de Macià Gomis són l’origen d’El Darrer Manuscrit, la primera novel·la del meu amic, Bartomeu Mestre, amb la qual confirma la seva talla d’observador atent. Descriu escenes de costums, algunes les he viscut, amb una fidelitat absoluta, fruit d’una memòria prodigiosa. Quina enveja em fas, Tomeu…! El Darrer Manuscrit esdevé un document importantíssim de la vida a Mallorca de bona part del segle XX, ple de cites, gloses i documents d’importància evident. Hi trobam, per exemple, el missatge de les paperetes que deixaven caure els avions republicans damunt les trinxeres dels sublevats, extret d’un pròleg d’Antoni Maria Sbert a l’Art de la Guerra, en una edició que va publicar la Generalitat l’any 1937, i que per la seva ètica i estètica, m’han de permetre llegir: “Mallorca, terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull, presonera de forasters que no t’estimen ni et coneixen ni et volen més que perquè ets un castell de guerra. Mallorca! Imposa la teva pau als traïdors i als enganyats. Obre els braços a la Catalunya pairal que no vol conquistar-te: vol alliberar-te”. És perfecte.

Les confessions de Macià Gomis Garcies, lliurades al vicari de Felanitx, ens permeten retrocedir en el passat de manera que ens situen a la Mallorca de la primera meitat del segle XX. Ens parlen de costums, de formes de viure i de relació. I ens parlen de la Guerra Civil i de la postguerra, cosa que suposa una aposta molt arriscada de Bartomeu Mestre. Normalment els personatges literaris de dretes parlen a través de la ploma dels escriptors de dretes. No és freqüent trobar escriptors d’esquerres que escriguin una novel·la que narra els crims i els abusos que es perpetraren durant la Guerra Civil des del punt de vista d’un feixista i en primera persona. Però Bartomeu Mestre és agosarat, fins al punt que mereix esser considerat un Home de Combat, digne successor de mossèn Antoni Maria Alcover, sempre que comparem el coratge d’ambdós, mai la ideologia, diametralment oposada. La novel·la de Bartomeu Mestre, a part de l’eix argumental, conté un riquesa de records, d’anècdotes, de descripcions, explicades amb tant de detall que et transporten al moment en què es produïren, a la seva època. Fins i tot hi he trobat un comentari a aquella edició del Festival Internacional de la Cançó de Mallorca en que la cançó “Tot ja és mort”, amb música de Parera Fons i lletra d’Antoni Mus va quedar classificada en segon lloc. Una injustícia, talment, perquè va guanyar una tonada encomanadissa i buida. Jo em vaig enfadar molt…

Però bé… En El Darrer Manuscrit, més enllà de l’argument, nítid i perfectament traçat, hi ha subjacent la història d’una passió. Els personatges d’una novel·la han de tenir vida: vida pròpia, una vida que potser no té res a veure amb la realitat. Però, vulgues no vulgues, vida. I la vida, qualsevol vida, és passió. Bartomeu Mestre, en El Darrer Manuscrit, mescla passió i risc en un mateix còctel. Perquè entranya aventura i risc donar veu a un feixista que ens parla de la Mallorca que ha estimat i patit. Tot i que el senyor Ortega i Gasset cercava sovint la frase brillant, l’encertava de ple en dir que la persona és fruit de les circumstàncies que l’envolten: culturals, socials, religioses, polítiques. El personatge d’El Darrer Manuscrit viu la Mallorca rural i opressiva de començament del segle passat: l’autoritària, l’espartana, la clerical; però també l’altra: la polititzada, l’erotitzada, la vital. Pens que el lector situarà el narrador més a prop de les històries de to agredolç de Joan Rosselló de Son Fortesa, un escriptor no suficientment reconegut i amb un món inquietant, que del món idíl·lic que reflecteix Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat…

El protagonista de la novel·la, Macià Gomis Garcies, és un feixista descrit magistralment. Macià Gomis va anar al front de Punta de n’Amer quan desembarcaren les tropes de Bayo. Macià Gomis afusella, assassina sense cap escrúpol, perquè totes les seves accions tenen una justificació. Reproduesc una frase seva: “Quan no queda més remei, per defensar l’ordre, l’honor i la pàtria, s’ha d’estar disposat a qualsevol acció fins a morir, però, sobretot, s’ha d’estar disposat a fer una cosa molt més difícil i valenta: s’ha d’estar disposat a matar”. Macià Gomis va participar a les tretes de Can Mir, va afusellar gent a Manacor i a Porreres: matava on li ordenaven matar. Va fer molts de mèrits durant la Guerra Civil per a poder arribar a ser cap d’estació, perquè els trens eren la seva passió. I en aquest tema, en el del tren, trobam la poètica de la narració. Quan el tren només va servir per a carregar travesses i rails no el va voler anar a veure, el feixista Macià. Imaginava la imatge i la comparava amb la d’un mariner que crema la seva barca. “Coster d’oliveres i pinars, plana de vinyes, d’ametllers i de blat. Qui t’ha vista i qui te veu, Mallorca!” És una frase de Macià Gomis.

També vull dir que Macià Gomis parlant dels trens, de la conveniència d’aquest transport per a una illa com Mallorca, és un llibre obert i coincidesc amb ell. Jo vaig conèixer l’època del tren, a Montuïri, on vaig néixer. A la postguerra, amb el tren del matí arribaven les baratadores, dones que canviaven productes més urbans per productes rurals, per entendre’ns, sabó per patates, per exemple, i també, amb aquest mateix tren, arribaven els homes de la guerra, mutilats de guerra que cantaven, apostats a les cruïlles, i després demanaven la voluntat. Amb el tren que passava per Montuïri hi vaig veure arribar l’escriptora Cèlia Viñas Olivella, i el filòleg Manuel Sanchiz Guarner… Al Montuïri de la darreria dels anys quaranta i de la primeria dels cinquanta, anar a veure passar el tren era un divertimento. Aquells horabaixes de diumenge, freds i de sol malaltís: “Anam a veure passar el tren…?” I ja hi érem. Fum i carbonissa. Els nins i nines imitàvem el renou del tren: piiií-piiií! xuc-xuc…! Amb això vull dir que, al tren, el duc al cor, forma part de la meva infantesa, de manera que, encara que sols sigui per això, jo entenc la postura de Macià Gomis, a favor del tren i en contra del transport d’autocars. “Les carreteres han llavorat l’Illa”, comenta amb tota la raó del món. La vida de Macià Gomis Garcies coincideix cronològicament amb l’època del tren: en l’època en què el tren va permetre instal·lar a Mallorca la modernitat, des del moment que va facilitar la comunicació entre els diversos pobles i, sobretot amb Palma, i acabà amb el seu aïllament, la qual cosa afavorí una dinamització empresarial i econòmica, de progrés, en definitiva, del tot impensable. Macià Gomis Garcies treballarà a la companyia ferroviària i en serà un enamorat, del tren. Sap perfectament tot allò que suposa de positiu per a Mallorca. Sap que el tren es progrés, és riquesa, és comunicació. Quan té la certesa que la estructura serà desmantellada, cosa que va ocórrer realment entre 1964 i 1977, comprèn que li prenen la terra i alguna cosa més.

Tret d’això, Macià Gomis, no té part sana. Insistesc, Macià Gomis representa la figura del feixista pur: prepotent, egoista, beat, masclista… Un admirador de Hitler. En diu, de Hitler: “Hitler era el constructor d’un món sense paràsits, ni corruptes, ni bandits, ni marietes, ni jueus…” Sense conèixer-se, Llorenç Villalonga pensava de manera molt semblat. A un article publicat a El Día, el 24 de novembre de 1935, escrivia: “Mussolini y Hitler han hecho resurgir a dos pueblos que parecían próximos a hundirse. La historia señalará algún día a estos dos hombres como los que mejor han comprendido su época y como los más dotados de visión de futuro”. Es va equivocar de pam a pam, don Llorenç… Curiosament, com a molts d’altres feixistes, a Macià Gomis, Franco el va defraudar. De Franco en diu que era un “bosses tristes”. I és que Macià era més papista que el papa, més franquista que Franco. En realitat, el seu model ideològic era el que representava José Antonio. José Antonio, el que parlava dels “luceros”, el que amb la pistola a la butxaca afirmava que “ a los pueblos sólo los mueven los poetas”. Em permetin aclarir aquest punt. Un llibre titulat Nacional-Sindicalismo, i subtitulat Lecciones para las Flechas, editat per la Secció Femenina de FET i de les JONS que jo vaig estudiar a primer i a segon curs de batxillerat, ens plantejava aquesta pregunta: “¿Por qué dijo, José Antonio, que a los pueblos no los han movido nunca más que los poetas? Sortosament, la resposta, del tot coherent, venia a continuació: “Porque para que los pueblos cumplan su destino en la Historia, más que hombres prácticos necesitan genios creadores (poetas) que acierten con el camino que pasa por la eternidad”.

En contraposició al josep-antonià Macià Gomis, ens trobam amb la figura de Pau Balaguer, el seu ajudant a l’estació de la Pedrera. Pau Balaguer és una persona sensible. Crescut a la Misericòrdia, encarna totes les virtuts que li manquen a Macià Gomis. Amb la lectura d’El Darrer Manuscrit he recordat moltes coses. I una d’elles, sé que és un detall insignificant, però m’ha arribat a l’ànima i precisament ha estat arran de la història de Pau Balaguer. Pau parla de les Primeres Comunions que se celebraven a la Misericòrdia i descriu el pati, amb taules llargues per a l’àpat, adornades amb rams de nebulosa blanca. Rams de nebulosa…! Des de la meva infància, i mirin que han passat anys, no hi havia pensat més. Efectivament, les taules dels àpats de les Primeres Comunions s’ornaven amb rams de nebulosa blanca, no rosa, que també n’hi havia, de nebulosa rosa. Fins aquí has afinat, senyor Mestre, don Bartomeu. Tot allò que aporta a la novel·la Pau Balaguer, tot el seu món amb les seves vivències, resulta atraient. M’explic…? No sé si és aquesta la paraula exacta. Per no agafar polls, els nins de la Misericòrdia anaven rapats fins als deu anys. I si un plorava, cherchez la femme, les monges li posaven una falda i el feien anar tot el dia vestit de nina.

La lectura d’El darrer manuscrit m’ha impulsat a demanar-li, a l’autor, si s’ha fet ressò d’una història verídica. I no… És tracta d’una novel·la històrica, que també pot enquadrar-se dins el gènere de novel·la negra, amb personatges ficticis que, perdonau la paradoxa, sé cert que han existit.

Amb la problemàtica del tren com a referent, Bartomeu Mestre ens fa seguir un fil argumental que no podem deixar. Mitjançant Macià Gomis i Pau Balaguer, els teus personatges, quantes coses m’has ensenyat, Bartomeu Mestre…! El que he après dels trens…! I del contraban, que no és el mateix que l’estraperlo. Les diferències les trobaran en el capítol setè. També hi ha una referència clara als malnoms: de la facilitat que hi havia per a posar-los i per a canviar-los. Per cert, a un batle feixista de Felanitx li deien en Figurante, i el cap de l’estació de Felanitx era en Miraboires. I què puc dir-los del feixisme…? Per a Macià, que és un feixista, totes les seves accions per macabres que siguin, són d’una lògica aclaparadora: “Com que qualsevol acció té sempre dos camins, el del bé i el del mal –raona-, totes les persones han d’estar sotmeses a vigilància permanent; a un control rigorós. No es pot permetre que la gent visqui lliure i a lloure”. Macià Gomis creu que “la violència i l’agressivitat són fonamentals per a una bona educació dels infants”. Per aquesta raó, l’únic fill que va tenir, en Tofolet, no li agradava, li semblava efeminat, i en culpava Pau Balaguer d’aquest efeminament. Macià Gomis es considera un lluitador, un guanyador, i troba que en Pau és un perdedor, un vençut. És el binomi de sempre: feixista, guió, vencedor; republicà, guió, vençut. Macià Gomis desconeix la paraula estimar. Li ho retreu el seu ajudant, Pau Balaguer. “Tu no saps quina cosa és estimar”. Pau Balaguer pronosticà que el turisme esbucaria Mallorca, mentre Macià somiava que Espanya tornaria a ésser una gran potència. “La cursileria i el romanticisme ridícul no són bons per bastir un home com toca”, pensa Macià Gomis. I l’irrita la filosofia d’en Pau, que “és home humil, auster, permissiu, tolerant, pacient…” “Sols l’altera el futur del tren”, comenta Macià. I en aquest punt els dos coincideixen. Pau Balaguer no assisteix al desenllaç del tren, perquè ja ha mort.

Cal fer una referència als costums, maneres d’actuar, de la gent d’una Mallorca antiga, d’una Mallorca dura, especialment per part del jovent. I pos dos exemples. El primer, la Nit de les Verges, d’una violència evident, perquè els joves anaven on sabien que trobarien parelles d’enamorats per a fer-ne burla. El segon podia ser el dels rebentadors de balls.

Un altre punt que destacaria, dels molts que hi ha per destacar, és el del beneit de poble. En Mateu Valent va anar a triar al·lota a les vermelletes. Sembla que era freqüent entre els vidus i els homes menys afavorits, el fet de triar dona per casar-se entre les vermelletes amb el pagament a les monges d’una quantitat de doblers prèviament acordada.

La línia de ferrocarril de Palma a Felanitx, el poble de Macià Gomis, inaugurada l’octubre de 1897, sols durà setanta anys. Les raons per a suprimir el tren, no tenen cap pes: “negoci ruïnós, transport de pobres, la gent no vol viatjar devora desconeguts ni dependre d’horaris, a totes les cases hi ha un cotxe i prest n’hi haurà dos…” Va ser a partir de mitjans dels anys quaranta quan l’Administració va afavorir la competència del transport per carretera, perquè durant la Guerra el tren no deixà de funcionar ni un sol dia… La decadència del tren comença el 1945, el mateix any que Pau Balaguer s’incorpora com a ajudant a l’estació de la Pedrera. Pau Balaguer ja vaticinà que la proliferació dels cotxes propiciarien el creixement urbanístic desordenat. Vaticinà un excés de carreteres i un excés de construccions…. Poc abans de suprimir la línia de Santanyí, Macià Gomis escriu a Franco, i aquest no li contesta. Els interessos per eliminar el tren provenien de les jerarquies més altes. Macià Gomis raona: “El tren d’haver-se fet les coses bé hauria determinat una altra Mallorca. Més racional. Més harmònica. Més humana. Una illa molt més ben repartida i amb una qualitat de vida més alta. Què ha passat? Palma s’ha constituït en un nucli central que ha estirat milers d’habitants de pobles i de fora vila”. Continua: “S’haurien reduït moltes dobles residències. Una Mallorca més agermanada i més ben distribuïda amb el tren. El ferrocarril faria de Mallorca un lloc de privilegi”.

Just abans d’eliminar la línia de Felanitx, Macià Gomis, decideix atemptar contra la companyia de Ferrocarrils de Mallorca. I hi atempta, encara que la companyia, per tal d’evitar l’escàndol, atribueix l’atemptat a un accident. Definitivament, el 14 octubre de 1968, amb més de vuit-cents quilos d’explosius, decideix volar l’estació de Palma.

La dualitat de caràcters que conviuen en Macià Gomis Garcies −el personatge introvertit i amoral, i l’extravertit que porta una vida social aparentment normal−, s’avenen quan decideix dinamitar l’estació del tren de Palma. Macià Gomis és un personatge, des del punt de vista psicològic, molt complicat. Des de la perspectiva dels anys transcorreguts d’ençà del boom turístic, sabem que suprimint el tren es va liquidar un model de progrés, respectuós amb la cultura i les tradicions, que simbolitzava l’esperit d’una Mallorca turística encarnat en Miquel dels Sants Oliver, Joan Palmer, Adán Diehl i tants d’altres. La desaparició del tren tancava aquesta història. I en començava una altra: la del turisme de masses, la dels hotelers i constructors convertits en devoradors del sòl, de la cultura i de la llengua.

Benvinguda sigui aquesta primera novel·la de Bartomeu Mestre, un intel·lectual de referència obligada. Valent, entusiasta i encoratjador, a la manera de Zola. M’agrada com ets, Tomeu. Vull que ho sàpigues.

L’estiu de 2010 es va presentar la novel·la El darrer manuscrit. La presentació de Barcelona, a càrrec de Jaume Fàbrega i Vicenç Villatoro, es pot veure completa (encara que xapada en fragments) en aquest mateix blog, en clicar a la dreta en els vídeos que apareixen a l’apartat Els meus enllaços. La que es va fer a Palma no es va enregistrar, però els presentadors me varen facilitar còpia que publicaré en tres capítols. Avui transcric la de Nicolau S. Cañellas Serrano, estudiós i expert coneixedor de la història del ferrocarril a Mallorca. (*)

*   *   *

El primer que cal quan s’ha de presentar un llibre, és donar l’enhorabona a tots. En primer lloc, òbviament, a l’autor. Un llibre és com un fill, neix dins tu i tu el cries. Un cop surat, el llances al món i fa el seu camí. Tot sovint un camí inesperat. Però tot el procés és ple d’alegries i de compensacions que, al final, també t’han fet créixer a tu.

A més, cal donar l’enhorabona als lectors, que som, o hauríem de ser, tots. Si l’autor és el pare del llibre, els lectors en vendrien a ésser els padrins. Hem de gaudir dels llibres com ho feim, o farem dels néts, que ens fan, o faran, la vida més interessant i intensa. No podem controlar la longitud de la nostra vida, però podem viurer-la amb més o menys intensitat, i la millor manera d’aconseguir-ho són els llibres.

La novel·la que ens ofereix avui Bartomeu Mestre és com una via de tren. I, abans que ningú no es malpensi, diré que no ho dic perquè sigui llarga i feixuga. El que vull dir és que ens trobam amb una història sòlida, útil i elegant com un raïl de tren. La història d’un monstre, que ens permet descobrir com pensen aquests individus, que creuen que la veritat és de la seva propietat.

Però aquesta via s’assenta sobre una base sòlida, sobre travesses gruixades, ben embotides al balast, que es recolza sobre la terra nua i ferma. Igual que la via, la història de Bartomeu transcorre sobre un escenari ben definit: la Mallorca de la postguerra, de la dictadura, de la fam i de l’incipient desenvolupisme. Tenim, doncs, una novel·la en què l’escenari és tan important com els personatges que s’hi mouen. Aquest no és el moment de desvetllar el contingut d’El darrer manuscrit, però a mi m’abelleix ressaltar un aspecte de l’escenari que en Bartomeu posa davant els nostres ulls.

Els dos llibres que més han contribuït a construir la nostra imatge davant el món, i davant nosaltres mateixos, han estat Un hivern a Mallorca i L’illa de la calma. Dos llibres ben diferents, un, fill de la rancúnia i del menyspreu, i l’altre, de l’estimació i la complicitat. Però el més curios és que els llibres tengueren un efecte totalment oposat al que pretenien els autors. Si George Sand hagués estat conscient que estava creant el mite del paisatge mallorquí, que atrauria a l’illa a milions de persones, tal volta no l’hauria publicat. A l’altre extrem, el relat encantador i entranyable que ens va llegar Santiago Rusiñol ha creat el tòpic de la passivitat dels mallorquins. Tenim un país ben peculiar, on els amics ens fan malifetes i els enemics ens fan favors!

El tòpic de l’illa de la calma pot ser apropiat per descriure la superfície, la cara de la nostra societat. Una societat reservada en què la figurera i l’estufera estan proscrites. Però des dels nostres orígens, aquesta calma aparent ha amagat una intensa activitat. Una activitat imprescindible per sobreviure i prosperar al bell mig de la turbulenta mar Mediterrània, on els amics d’avui eren els enemics de demà.

Una de les millors mostres del caràcter emprenedor dels mallorquins és el ferrocarril. A la segona meitat del segle XIX, quasi tots els ferrocarrils de l’Estat es construïen amb capital i tècnics anglesos, alemanys, belgues, francesos… En aquell moment, els comerciants mallorquins havien aconseguit acumular els capitals necessaris per construir la seva pròpia xarxa ferrovària sense ajut de l’Estat i usant tècnics de l’illa! La del ferrocarril no va ser una empresa aïllada. Aquells anys veieren la renovació de l’agricultura, la creació de bancs, de companyies navilieres, de fàbriques de tota mena…

Com a tota gran empresa, el ferrocarril va servir per generar entre la classe treballadora la consciència de classe. Aquesta consciència seria posada a prova el 19 de juliol de 1936. Aquell dia, a Mallorca, l’exèrcit se sublevà contra el Govern de la República. La resposta dels 813 treballadors del ferrocarril fou immediata i molt valerosa. El dia 20 es va declarar un vaga general. El transport ferroviari va restar paralitzat. Els primers trens no tornaren a sortir fins al migdia del dia 21. Les comunicacions no es normalitzaren fins al dia 22. La repressió va ser ferotge. Setanta vuit treballadors, el 10 per cent de la plantilla, van ésser acomiadats o desparegueren. Altres 102, el 13 per cent, varen ser sancionats. Una quarta part de la plantilla va ser represaliada.

La creació del ferrocarril és una bona mostra de la capacitat i iniciativa de les classes benestants mallorquines. Seixanta anys després, la resistència a la rebel·lió de 1936 va demostrar que els treballadors mallorquins tenien tanta iniciativa i més valor que els que havien construït el ferrocarril.

A la nostra terra, aquest impuls, aquesta capacitat, aquest valor no són fets aïllats. El millor exemple el tenim en l’autor, un mallorquí indispensable, que ha conrat aquests valors en el camp de la cultura, un altre conreu en el qual hem excel·lit. Però avui a mi em pertocava parlar del tren, i d’aquest nétet que en Bartomeu posa als nostres braços perquè ens faci la vida una mica millor, una mica més intensa.

La confraria de Sant Agustí de Felanitx organitza, des de 1957, el pregó de Setmana Santa que es llegeix al Convent el divendres abans del Ram. Tot i el meu agnosticisme, vaig ser convidat a fer el del 2005, en un moment d’especial polèmica deguda a la valenta decisió del rector de la parròquia, Mn. Llorenç Lladó, d’eliminar la interpretació de la Marxa Reial a la processó de l’Encontrada del dia de Pasqua. En el seu lloc, inicialment es va escoltar l’Al·leluia d’Händel i, uns anys després, una composició feta expressament. Vaig voler dir-hi la meva i, emparant-me en documents i arguments, vaig llegir el pregó que ara transcric.
Al final de tot, en arxius adjunts, hi trobareu les cròniques que varen fer d’aquell acte el Diari de Balears, el Diario de Mallorca i Última Hora.

*   *   *

Il·lustració: Arbre de filosofia d’amor de Ramon Llull
*   *   *

La Setmana Santa felanitxera no requereix pregó, perquè és un esdeveniment prou conegut del patrimoni etnològic del nostre poble i constitueix un referent identitari. Tot i així, ja que la ignorància és atrevida, m’he endinsat en el meu amarcord d’infantesa, perquè aquests dies m’evoquen sensacions que brollen com un salt d’aigua cristal·lina. He voltat el cap de cantó de la memòria i he vist un infant caminant cap a Sant Alfons, amb les mans i les orelles farcides de sedes. I que en feia, de fred, aleshores, encara que ja fos primavera! El canvi climàtic, derivat del mal ús dels recursos naturals per l’estultícia de l’home, es va inaugurar fa dècades. He vist aquell al·lot exhalant niguls de fum, mentre la pedra de la Mola regalimava sobre els carrers humits. He vist el mateix nin a punt de rompre la Quaresma davant les panades just sortides del forn. I l’he vist davallant pel carrer de la Mar cap al carrer Major, amb el cor bategant a les totes, per veure les processons amb totes les pors: la del renou de cadenes dels encapironats que feien penitència escorxant-se els turmells, la d’aquells ulls amagats rere les caparutxes o la d’aquelles veuàrries quan, en la silenciosa nit, esclataven el Conturbata sunt ossa mea. He vist també l’infant sense entendre aquella estesa de capellans ajaguts entre un cant d’Oremus fins al Levate. I l’he vist amb la por de ser amonestat per haver aixecat la veu, per jugar, per cantar o, fins i tot, per haver compartit un somriure. Aquells dies no tocava! Pràcticament, aquells dies, no tocava res. Aquells dies no es podia riure i, gairebé, no es podia viure! Eren dies de fred, d’austeritat, d’abstinència, de passar equinoccis, de molta de por, de pena, d’olor de cera i de serradís…

Després de la primera repassada simplista, la de les sensacions, m’he vist convidat a esbrinar la més fonda, la dels sentiments. Convindrem que la Setmana Santa constitueix una gran exaltació del dolor. El conjunt de la Quaresma, amb l’epíleg de la Setmana de Passió i, amb més èmfasi, la Setmana Santa, té un significat cultural que, en el cas dels creients, s’amplia en el fet que marca el centre de la fe cristiana: la resurrecció, és a dir, la vida eterna! Aquesta és una de les cruïlles que obren interrogants conceptuals al llarg de la història de l’Església. Com així, si el sentit del cristianisme s’empara en la vida i en l’amor, es magnifiquen tant el dolor i la mort? Lluny de reflexions ortodoxes o luteranes a deshora, apel·laré a la tradició popular i a la història per exposar aquesta crida a favor dels valors humans: la pau, l’amor, la germanor, però també la joia de viure! No hem de voler resignar-nos i acceptar fatalment que aquest món és una vall de llàgrimes! Estam obligats a fer un bon ús de la vida, perquè seria ben poc cívic fer una tudadissa de la nostra existència!

Si aclucau els ulls i ens agafam la mà, en una teringa de tot el carrer, prendrem els atapins, camina caminaràs, per la camada de la cultura popular, i anirem a espipellar un poc la història. Amb la bona guia de Mr. Google, Pere Xamena, Joan Amades, Jaume d’Albocàsser i de Maria Sureda, la millor font oral de la meva vida, desenteranyinarem el sentit d’aquests dies que obren pas a l’Al·leluia de Pasqua.

El dimecres de Cendra ençata la Quaresma… i el temps de passar-les magres! La cendra representa el sentit de l’origen i el destí: venim de la pols, a la pols anam. Comencen els dejunis, les abstinències, les privacions. S’ha acabat el temps de festejar. En les properes set setmanes no hi haurà casaments, excepte (i la dita ho deixa més clar que mai) els dels qui han fet Pasqua abans del Ram o, també, les noces dels vidus i de les vídues a qui es lliurava permís per casar-se durant la Quaresma per evitar l’escandalosa nit que els esperava, si ho feien en una altra època de l’any, amb la burla cruel de “les cornades”. Si no hi havia perill, tampoc no es batejaven els infants que naixien en aquest període, els quals havien d’esperar “l’aigua de la font nova” de Pasqua. Potser per compensar, la superstició atribuïa a les dones gràvides el poder de curar nafres. En aquests dies, no es podia jugar a cartes (ja se sap que les mou el dimoni), no es podia menjar carn, no es podia ballar…

Arengades, bacallà,

olives i carabassa,

bledes, arrop i melassa,

‘metlles, tàperes i pa,

cames-rotges i safrà,

alls, cebes de tota raça,

peix d’escata si n’hi ha,

aglans, figues seques, panses…

Vet aquí totes ses danses

que ara mos toca ballar!

Un personatge clau d’aquest període eren els quaresmers. Aquells predicadors, sovint de fora poble, coneixien l’infern com si fos ca seva. Sabien de tortures i desastres com ningú. I posaven més èmfasi en l’apocalíptica fi del món que en la vida de Jesús. Amb la seva oratòria calaven foc en el cor dels feligresos amb instàncies a la mortificació i a la penitència. Davant d’aital publicitat, ningú no deixava de complir el deure de la confessió i d’obtenir-ne “el paper com mentre”.

La duresa de les privacions era enfilada amb un calendari ben particular: “sa jaia corema” o, com deien per aquí, “sa jaia serrada”. Una dona amb set cames a qui, cada setmana, n’hi tallaven una. El primer diumenge de Quaresma es deia “dels enamorats”, el segon “dels perdons”, el tercer es comprava la butlla (un privilegi que minvava els efectes de l’abstinència), el quart era “el diumenge del pa”… Gairebé cada dia tenia nom propi. Tal dia com avui, dins la Setmana de Passió, era el divendres dels Dolors i es commemorava la resurrecció de Llàtzer.

Arribats a la Setmana de Passió, com a persona encuriosida pel fet teatral, permeteu-me un téntol en el replà de les representacions. No debades, les diverses escenificacions de la Passió, tant en teatre com en cinema, la fan l’obra amb més espectadors de tota la història de la humanitat. Això no obstant, no sempre ha rebut la mateixa valoració. La litúrgia, i molt concretament la Pasqual, ha canviat molt i moltes de vegades, segons el vent de la història.

Ja en època de Carlemany, a les abadies de l’entorn del Canigó el dia de Pasqua es cantaven els trops, breus versets interposats entre els textos canònics, per facilitar la memorització de la melodia, especialment en els cants melismàtics de l’Al·leluia. Recordem que el segle viii va ser el dels iconoclastes, contraris al culte a les imatges, que imposaren, al Concili de Constantinoble, la seva concepció d’Església desautoritzada, pocs anys després, al Concili de Nicea.

Les primeres notes escèniques documentades del drama Visitado sepulchri foren recollides pel bisbe de Winchester l’any 970 i narren com Magdalena, Salomé i Jacobé van al sepulcre i un àngel aixeca la pedra i mostra que només hi ha el llenç: Crist ha ressuscitat! Aquesta cerimònia agafa força i al segle xi es construeixen altres peces com la Noli me tangere (amb l’encontre amb Maria Magdalena) o el Planctus Mariae, el plany, davall la creu, de la Mare de Déu, les Maries i Sant Joan. Mallorca és pionera en aquestes representacions: en el segle xiv, el dimarts de Pasqua s’escenificava una consueta íntegrament en català. L’acte es feia a la Seu de Palma, amb un capellà disfressat de Magdalena. En acabar, es feia una processó i el cor entonava l’Al·leluia.

L’Església, inicialment, havia condemnat el teatre, però amb el temps incorpora representacions que deriven cap a obres que avui ens escandalitzarien. Una d’aquestes, mostra Maria Magdalena comprant ungüents per curar les nafres a Jesús. L’apotecari cedeix el producte a baix preu, atesa la pobresa de la compradora i, aleshores, apareix la dona del venedor i l’insulta, el qualifica d’impotent i diu que partirà amb un criat jove que li dóna satisfacció. Aquest fragment i d’altres passatges similars extrets de textos profans es representaven a la Catedral de Vic en el segle xi. Cinc-cents anys després, en el xvi, el diumenge de Glòria es feia una representació, el Risus Paschalis, on el predicador feia un sermó amanit de relats obscens expressats en llenguatge i gestos barroers. Per combatre aquests escàndols, aquell mateix segle el Concili de Trento imposa el llatí i rebutja la majoria d’escenificacions a l’interior dels temples. Aquest fet tenia precedents. El 1375 a València una crida prohibí la representació de la mort de Crist als fossars de darrere les esglésies. La prohibició es repetí el 1390, però finalment les autoritats eclesiàstiques valencianes, en veure l’èxit popular, claudicaren. En canvi, el 1453, el capítol de Lleida decidí (“ad avitanda scandala”) traslladar una representació de l’església al claustre. Així, aviat la Passió passà als teatres.

Deixem les representacions i tornem on ens havíem aturat per acabar de descriure la Setmana de Passió. Tal dia com demà era l’únic dissabte de l’any que no es feia dissabte. S’aturaven els rellotges perquè no tocassin hores. Les cases que tenien piano el tapaven. A moltes de cases despenjaven els miralls i tapaven els sants amb vels. El mateix vespre del dissabte del Ram, es cremaven les palmes i els brots d’olivera de l’any abans. Els goigs del Rosselló, les caramelles o, aquí, les captes dels salers es feien el dissabte del Ram. Però per evitar la bulla que s’organitzava, els bisbes varen determinar que s’endarrerissin fins al dia de Pasqua. Així i tot, la cançó encara delata el fet:

Si deis que captam ses figues,

som es dissabte del Ram;

si mos voleu fer contents,

dau-mos-ne un paner gran!

A l’arrossegall de la Quaresma, a punt d’encetar la Setmana Santa i cloure la de Passió, la memòria deixondida del nostre poble s’activa com cap altre dia de l’any. El diumenge del Ram, la gent es mudava i anava a beneir les palmes obrades de les monges o les branques d’olivera de Binifarda. L’horabaixa es feia el Via Crucis, la processó “dels dotze sermons”. Aquest dia, el de la Timba o de l’Enterrossall, Felanitx sempre estarà trist. Bartomeu Mestre Barceló, un precursor de l’enyorat Nadal Batle, fill il·lustre de la Vila com ell i, com ell, rector de la Universitat, va deixar escrita una Memoria histórica de la catástrofe sucedida en la Ciudad de Felanitx en la tarde del 31 de marzo de 1844. Posant una comparança odiosa, podem fer-nos una idea de l’impacte que representaren les 414 víctimes felanitxeres: més del doble de les dels atemptats de Madrid d’ara fa un any.

Passat el Ram, entram directament dins la Setmana Santa. El dilluns era dia de fer net arreu i algunes cases aprofitaven per emblanquinar. També era el dia que es preparava el brossat per fer rubiols. Des d’aquest dia, els passos estaven exposats a les entrades de les esglésies i el dimecres ja es visitaven els monuments, més coneguts aquí com “les cases santes”, símbols del sepulcre. Cada família hi solia dur un ciri i tot el monument era cobert de domassos i plantes, amb violers, francesilles i brulls, col·locats de manera escalonada. El morat, símbol del dolor i de la Quaresma, era el color dominant. Al centre, hi havia una urna on es dipositava l’eucaristia.

Les cerimònies del Dijous Sant — dia de l’amor fratern, del seminari, de l’eucaristia i del sacerdoci — se celebraven al matí, però fa molts d’anys que es varen mudar a l’horabaixa. Eren dies de silenci. Les campanes emmudien i eren substituïdes per matraques. A l’ofici, lavatori dels peus. I al vespre, processons.

Les processons, encara ara, són una demostració de penitència. La bandera dels pecats arrossega per terra i, simbòlicament, agrana els pecats del món. Unes altres banderes, les vexil·les, mostren els principals improperis, els estris de turment de Jesucrist, alguns dels quals també són passejats pels penitents: la bossa de Judes, l’espasa de Simó Pere, les 30 monedes, el gerro de la palangana, la columna, la corona d’espines, una canya verda, la Verònica, el títol de la creu, els claus, dues estenalles, tres daus, un vas amb vinagre, una esponja, la llança, l’escala de la creu, el sudari, la lluna i el sol… Els passos destaquen imatges de gran patetisme: la Sang, el Dolor, la Soledat, l’Agonia, la Pietat, l’Ecce Homo, l’Enterrament…

La polissonada dels mallorquins, però, havia de trobar qualque contrapunt per posar un poc en solfa tant de patiment. Així, els enamorats aprofitaven per lliurar, dissimuladament, rudes de confits a l’estimada…o qualque cabeça d’alls a la que els havia donat carabassa!

Ja som sa Setmana Santa,

que són de prop es confits!

Desgraciada sa berganta

que el divendres no n’ha vists!

L’ofici de tenebres del Divendres Sant, el Parasceve dels cristians, acabava amb un gran renouer que representava la tempesta que seguí la mort de Jesucrist quan el sol s’enfosquí. L’estrepitosa acció, anomenada fer el fas, abans havia estat coneguda, de manera gens cristiana, com “matar jueus”. Just abans de la processó, es feia el Davallament amb imatges de Crist amb els braços articulats. El primer documentat és de l’any 1480 a la Seu de Palma i se sap que va ser prohibit l’any 1691 i substituït per un text en llatí. A l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya, fa quasi sis-cents anys que fan la processó del “Descravament”. A la Vila, fins al 1759, el Davallament es feia amb música que pagava la capella del Sant Crist.

Però els canvis no només eren estrictament litúrgics. Molts derivaven d’imposicions polítiques o de subordinacions eclesiàstiques. N’hem patit a rompre i encara en patim, sempre seguit. No fa quaranta anys encara ens feien resar “por la Iglesia perseguida de Rusia, por el caudillo y su ejército”. Per limitar-nos a Felanitx, l’any 1841 es va concedir permís per fer el sermó de Sant Agustí, condicionat a deixar clar el suport al sistema de llibertats. Durant la dictadura de Primo de Rivera, es va desterrar el sacerdot i poeta felanitxer Bartomeu Barceló Tortella per haver fet un sermó de Setmana Santa, on comparava els set dolors de la Mare de Déu als dels Països Catalans. Però el cas més clar de politització és el del bisbe Díaz de la Guerra, més agent de la tasca uniformitzadora dels Borbons que pastor de Mallorca.

Per situar-nos en el moment històric, hem de recordar que Carles III volia anorrear la nostra identitat i bé sabem que la llengua i la història són els botins més preuats per sotmetre un poble. Per això, va decidir atacar els símbols distintius: la bandera, l’himne i l’idioma. Així, l’any 1770 Carles III va inventar una bandera espanyola (copiant-la de la nostra, però amb la idea de substituir-la), va imposar, com a himne, la marxa militar dels granaders per acompanyar la família reial i el Santíssim i va ordenar la imposició del castellà imitant els Decrets de Nova Planta de son pare: el genocida Felip V. Però com que el poder del rei no tenia prou empriu, el gener de 1776 Carles III va fer nomenar bisbe de Mallorca l’andalús Juan Díaz de la Guerra. N’hi hauria prou de dir que presumia d’haver besat la mà del Borbó! El nou bisbe va ser una calabruixada contra la nostra cultura. A la visita que va fer a la Vila, l’any 1776, va mostrar el llautó quan ordenà que s’explicàs la doctrina en castellà “para que así se logren los piadosos fines de Su Majestad”. Ja podem veure quin déu servia! Enemic a ultrança de Ramon Llull, símbol de la nostra catalanitat, també manà retirar la talla del Beat de la Parròquia. Però el nostre poble, que és viu i savi, va desobeir. Davant la revolta que es va produir a Felanitx i, sobretot, a Andratx (on el bisbe decretà excomunió major contra el batle i alguns regidors) els canonges aconseguiren que Díaz de la Guerra fos rellevat. Conten les cròniques que son pare el va venir a recollir i, en veure l’endemesa que havia generat, va exclamar: “Hijo tu ya eras malo cuando muchacho”. El fill, gens afligit, replicà: “yo he cuidado para que, sin perjuicio de la salud de las almas, se logren las intenciones del rey”.

Deixem aquest capítol negre de la nostra història, encara obert, i continuem amb el calendari després d’haver deixat enrere el Davallament. En sentir tocar Glòria, abans el dissabte i avui el diumenge de Pasqua, la Quaresma havia acabat! Els infants, tan bon punt clarejava i enmig d’una gran bulla, cremaven “la jaia serrada” mentre les campanes repicaven.

Sa Corema ja és passada,

Mare de Déu que no torn,

que tenc s’esquena escorxada

d’anar a dormir de jorn!

La processó de l’Encontrada, descrita documentalment a la Seu de Palma fa quasi cinc-cents anys, es feia la nit del dissabte i també era coneguda com la de “les tres reverències” o la “dels enamorats”, perquè ja es podia tornar a festejar i, a més, hi havia el costum que la gent es besava. Quan el dia de Glòria va passar al diumenge, la processó de l’Encontrada va ser ben matinera. Solia ser curta i precedia la missa d’Al·leluia. Aquest dia, el músic gaudia del privilegi anomenat “llibertat d’orgue”, segons el qual podia tocar música laica, per profana que fos, per celebrar la resurrecció. Una altra llicència de l’organista aquest dia era que es provava amb el predicador, en un joc d’enginy, per fer el sermó més curt de l’any. En alguns pobles, es coneix com “el sermó de l’enganall” perquè l’organista intentava capturar el sermoner i viceversa. Talment com els combats de glosadors.

Avui es sermó és molt breu,

perquè és dia d’alegria.

Donem Pascos a Maria.

Tocau l’orgue, Santandreu.

Juntament amb la Passió i el Davallament, la processó de l’Encontrada és comuna del nostre àmbit cultural. A Vilafranca del Conflent i a Perpinyà, l’antiga capital del Regne de Mallorca, el dia de Pasqua es treia el vel de la Marededéu amb el cant del Resurrexit mentre les campanes tocaven l’Al·leluia. Moltes de Marededéus tenien moviment, acotaven la testa i, mitjançant una corda que anava a parar davall el tabernacle, s’agenollaven, cosa que provocava una gran impressió als infants. A la Fundació Cosme Bauçà, hi ha una consueta de 1759, on es descriu com era la processó felanitxera. En el Convent es cantava un Te Deum i partien amb el pas del Crist ressuscitat. En arribar a la Parròquia, es trobava amb la imatge de la Marededéu i, en el moment de l’encontre, es cantava el Regina caeli.

Regina caeli, laetare, Alleluia.

Quia quem meruisti portare, Allelluia.

Resurrexit sicut dixit, Alleluia.

Ora pro nobis Deum, Allelluia!

La processó precedia la missa i, acabada aquesta, es beneïen les aigües. La gent en treia una ribella al carrer perquè fos beneïda. Després de la benedicció de les fonts, es regaven els carrers amb l’anomenada “aigua de font nova” i la gent en feia present a parents i amics. També s’encenia el “foc nou”, amb la primera llàntia encesa. Era costum proveir les cases que servaven dol. La solidaritat felanitxera feia que justament l’any que una família duia dol era quan menjaven més panades, crespells, bunyols, rubiols de brossat i de confitura, doblegats amb cabell d’àngel o crema i orellanes amb mel!

Abelletes sortiu del niu

perquè el Bon Jesús és viu.

Formiguetes sortiu del cau

que a Nostre Senyor li plau.

Cuques sortiu del forat

que Crist ha ressuscitat.

El dia de Pasqua, a les cases de fora vila, es pagava la terça, la tercera part de l’import estipulat dels lloguers. Un parell de dies abans, els senyors ja havien rebut un menet obrat per fer les panades i la freixura. També aquell dia sortia el Salpàs i els capellans feien la “capta del quaresmer”: sobrassades, panades i dolces. Cada casa rebia una espelma per fer servir en cas de qualque agonia o durant les tempestes. En passar el Salpàs, damunt una caixa o el canterano, la gent tenia a la vista, al costat d’un plat amb sal, els certificats de la confessió. El salpasser donava monedes de cera vermella de les cases santes:

Pica sal

de la canal

de la canyella.

Dau-mos pa i escudella.

Llum, llum, llum,

noltros tenim sa costum

d’anar a beneir

tant fadrines com casades:

dones, enceneu es llum!

Darrere el Salpàs, desfilaven els salers amb flauta, tamboret, xeremies i violí, cantaven el “Deixem lo dol” i feien una altra capta:

Que Déu salvi aquesta casa

amb sa gent i els seus cabals,

de foc, de pedra, d’espasa,

de mort prompta i tots els mals!

Madona d’aquestes cases

Déu faci que estigueu bons;

si enguany no he fetes panades

donau-mos un paner d’ous!

El dilluns de Pasqua, talment com el dia de sant Esteve per Nadal, té una importància cabdal en l’àmbit de la nostra cultura perquè ratifica la igualtat entre l’home i la dona. El règim de separació de béns determina la independència de cada un dels cònjuges en una estructura de tipus matriarcal, tant socialment com econòmicament. En alguns aspectes, la dona té més deferències que l’home. Per exemple, a l’hora de decidir l’església on s’han de casar, regeix el privilegi a favor de la parròquia de la núvia. Les dones catalanes tenen dret a escollir tomba i, fins i tot, a separar-se de l’home després de mortes! Si el dia de Pasqua les famílies joves anaven a dinar a ca els pares de l’home, l’endemà, la segona festa — també coneguda com la mitjana —, anaven a ca la dona.

El dimarts, aleshores la tercera festa, pujaven a Sant Salvador en processó. Al davant, un estol d’infants acompanyava el Cristet, una creu enramada de la qual en va ser portador el meu padrí Balutxo, ara fa més de cent anys. El diumenge següent, el de l’Àngel, la gent tornava a pujar a Sant Salvador a menjar la darrera panada. La setmana següent era anomenada la de les Lletanies i obria pas al dijous de l’Ascensió. Però això són altres calendes!

En aquest punt, crec imprescindible fer esment al concili convocat per Joan XXIII, el Papa bo, per posar el rellotge de l’Església a hora. El Vaticà II va preconitzar una religiositat més íntima amb un culte més limitat a les imatges. Va desenramellar la litúrgia i va substituir el llatí per la llengua dels pobles. Així, va fer entenedora la cerimònia i va eliminar-ne les fórmules de repetició mimètica. Per dir-ho de manera simplista, el Vaticà II va fer la religió més planera i més propera. Una religió menys fetitxista i més popular.

Encara que Pau VI continuà el Concili, sembla com si la mort de Joan XXIII hagués impedit assolir i, fins i tot, tractar algun dels objectius anunciats inicialment, com el sacerdoci femení. És mala d’entendre avui, per qui defensa la igualtat entre les persones, l’actitud de l’Església, la qual no tan sols discrimina la dona i li nega drets reconeguts a la majoria de branques del cristianisme, sinó que no ha superat la visió de la dona com a hereva d’Eva, símbol de la temptació i del pecat. Aquesta visió restrictiva contradiu la vida pública de Jesús, un home, ben allunyat de la misogínia, que, com escriu sant Joan, estimava Marta i Maria, les germanes de Llàtzer, i Maria Magdalena, companya lleial fins al darrer alè. L’Església hauria de ser més coherent amb Jesús, un feminista avant la lettre que defensà la dona adúltera dels hipòcrites.

És evident que de Trento al Vaticà II hi va un abisme. Per entendre-ho, és imprescindible situar-nos en el context històric. El mateix temps que Joanot Colom, el nostre insigne agermanat, lluitava per les llibertats de Mallorca, mentre Tomàs Moro publicava Utopia i Erasme l’Elogi de la Follia, Luter enllestia la Reforma i provocava la contestació de la Contrareforma. Tot plegat condicionaria Trento i faria atiar les flames d’una major religiositat, amb una exacerbació d’espiritualitat extrema, multiplicant les experiències místiques i visionàries! Es crearen noves devocions com la del Corpus, tràfic de relíquies, multiplicació de beatificacions… Els miracles estaven a l’ordre del dia! Es va imposar una visió del món pessimista marcada per l’omnipresència del pecat. Qualsevol pensador que no s’adaptàs als esquemes era digne del foc etern! Amb aquesta concepció, va començar una fase de màxima repressió, a la recerca de blasfems, heretges i bruixes. El fonamentalisme va aixecar gabinets de tortura i fogueres purificadores. Quines pàgines més lamentables de la història! Els qui varen rebre el mandat de no jutjar si no volien ser jutjats constituïen tribunals i, per a més ignomínia, els anomenaven sants! Com era possible que els seguidors d’un condemnat a mort aplicassin la pena de mort?

De Trento al Vaticà II, hem passat del recolliment interior, entorn del dolor, a l’expansió exterior, orientada al gaudi. Tota una revolució! La meva generació ha viscut els dos mons que representen els dos concilis. El que fomenta la contemplació i el que estimula la participació. El que alimenta les privacions i el que reclama més compromís social. Trento fa bandera de l’exhibició del dolor, dels estigmes, del cilicis i de la mortificació. El Vaticà II recobra el Crist savi que alliçona els doctors, el rebel que es revolta contra els especuladors del temple, el metge que guareix els malalts, el líder aclamat a Jerusalem, el Crist de les Benaurances, el que discerneix i separa clarament la religió de la política…

També el Vaticà II posà les bases d’una renovada relació entre l’Església i la cultura, sota el signe de l’obertura. En la constitució pastoral Gaudium et spes, els pares conciliars subratllaren la importància de la literatura i de les arts. Joan XXIII va escriure que tenim necessitat de bellesa per no caure en la desesperança. La bellesa, com la veritat, posa alegria en el cor dels homes i uneix les generacions i fa que es comuniquin des de l’admiració a través dels segles.

Aquí mateix, en aquest convent, Miquel Barceló va esculpir el retaule de la Marededéu del Repòs, el de Sant Isidre, el de la Marededéu dels Socors i començà el les Ànimes i el de la Immaculada Concepció. D’això, fa 333 anys! Avui, un altre Miquel Barceló enllesteix, a la Seu de Palma, una visió del Crist que dóna menjar, pans i peixos, a la multitud que vol escoltar la seva poesia. No sé si la idea és seva, del recordat Teodor Úbeda o d’ambdós, però benhaja l’elecció d’un tema distant del patiment. Com així el cristianisme s’ha simbolitzat no en la figura del Crist viu, sinó en el seu patíbul? Ja en el primer d’aquests pregons, l’any 1958, Bernat Vidal i Tomàs explicava com “la creu, instrument d’ignomínia, era mirada amb repugnància pels primers cristians”. També, amb la seva genial follia poètica, ho va fer veure Miquel Bauçà: “no sóc el primer en observar el mal gust de l’episodi de la crucifixió”. Posau-me a la llista de Vidal i de Bauçà. I a la d’un altre poeta, republicà en la mateixa accepció cristiana, és a dir, en el sentit fraternal de la igualtat entre les persones. Antonio Machado està enterrat al port català de Cotlliure, on va patir l’exili, davant la mar sobre la qual volia cantar al “seu” Jesús:

Cantar de la tierra mía

que echa flores

al Jesús de la agonía

y es la fe de mis mayores.

¡Oh!, ¡no eres tu mi cantar!

¡No puedo cantar, ni quiero

a ese Jesús del madero

sino al que anduvo en la mar!

He posat l’accent sobre la llargària i la intensitat d’aquest període, entre el dimecres de Cendra i el diumenge de Pasqua. He destacat els canvis litúrgics i mostrat els dos mons que la meva generació ha viscut: el de Trento i el del Vaticà II. Tot aquest devessall, tot aquest circumloqui, l’he entrunyellat per abominar del dolor i defensar l’amor! La mortificació, com diu el mateix nom, no és altra cosa que un suïcidi parcial d’un sadisme gens refinat i jo vull reivindicar la vida!

Bona gent felanitxera, s’acosten dies de reflexió. És bo retre tribut d’enyorança als qui ens precediren i recordar-ne el llegat, però no oblideu els qui ens acompanyen. Les obres de misericòrdia són actes d’amor. El món ofereix oportunitats a rompre per fer-nos solidaris amb causes justes i nobles a favor de les persones desvalgudes. Som una gent amb seny de bèstia vella, però tenim massa pudor de despullar el nostre cor. Suposam que els sentiments s’endevinen i no és així sempre. A les cerimònies ens conviden a donar-nos la pau. Jo vull incitar-vos a donar-vos l’amor. Quant de temps fa que no heu dit als vostres fills, parelles, germans o pares que els estimau? Si hi ha un temps adequat per fer-ho, aquest és Pasqua. No debades celebram aquell manament nou: estimau-vos els uns als altres, com jo he fet. Recordau també el pensament de Ramon Llull:

Qui no viu no estima!

Qui no estima no viu!

Viviu i estimau! Aquest diumenge, com mana la tradició, penjarem brots d’olivera a les balconades. Dedicarem un dolç record a 414 màrtirs felanitxers. I, lluny de mortificar-mos, esperarem amb alegria el diumenge de Glòria, menjarem panades, passejarem amb el pasdoble de la freixura, escoltarem música a s’Arraval i, sobretot, direm a les persones que estimam que les estimam! I, en haver passat festes, continuarem col·laborant en el progrés del nostre poble. I, solidàriament, farem que Felanitx floreixi i estigui, com la dita, “més content que un Pasco”.

Per molts d’anys, amb salut, amor, pau, alegria i llibertat!

Glòria! Al·leluia! Amén!

NOTÍCIA DEL PREGÓ A LA PREMSA

Qui ho vulgui veure en vídeo ho trobarà a:

https://www.youtube.com/edit?o=U&video_id=51c6UM_na2k

A Mateu Orfila

“El rei va obrir el llibre i, per desfer les pàgines enganxades, es va posar el dit a la boca, el banyà amb saliva i, amb esforç, va anar passant full rere full mentre el cap del savi recitava:

Un debat que s’ha fet cíclic en el món de l’ensenyament, i crònic en el cas dels estudis de secundària, és l’elecció de llibres de lectura. El problema és la diferent sintonia entre el criteri dels programadors, l’experiència dels mestres i el gust dels joves. S’ha de dirigir la lectura? S’ha d’anar a remolc dels centres d’interès dels estudiants? Si l’objectiu és promoure el coneixement i fomentar la lectura, cal eradicar les lectures obligatòries i tenir l’habilitat de manejar bé el fil que fa volar l’estel de l’aprenentatge. Llegir bo i llegir bé és la millor promoció dels llibres. Crec, amb ferma convicció, que els millors llibres són els que s’obrin amb interès i es tanquen amb satisfacció.

*   *   *

El Cató és una peça clau

Els primers llibres solen marcar la tendència futura de les lectures. Transformada l’afirmació en negatiu, és evident que poden determinar l’abandó de l’hàbit de llegir. Els pitjors analfabets no són els qui no saben llegir, sinó els qui sabent-ne no llegeixen. En només dues generacions, hem vist un canvi substancial en el model educatiu. Els qui vàrem patir el nacional-catolicisme sabem de la millora que s’ha experimentat, amb l’abandó d’aquelles oracions, disciplina fèrria, cançons de guerra, càstigs humiliants i repressió en tots els ordres. Les escoletes d’avui són, en termes generals, una convidada a la socialització dels infants. Després, superat el llistó fonamental d’aprendre a llegir i a escriure, els escolars han de deixar la funció passiva d’escoltadors i ser els administradors dels contes i de les històries. En aquest punt àlgid és on apareix una peça clau: el Cató; el primer llibre de lectures. I és aquest punt àlgid precisament el que no es troba avui, almenys amb l’atenció i la transcendència que mereix, en els actuals programes escolars.

El significat del Cató

L’etimologia de les coses, com és sabut, té una transcendència relativa. En el cas del nom atribuït al primer llibre de lectures infantils l’origen és important, perquè determina una manera d’entendre el món. El Cató es denomina així en memòria de Marc Porci Cato (217 aC – 149 aC), polític, escriptor i orador romà. Després de ser qüestor, edil, pretor i cònsol, va ser elegit censor el 184 aC. Orientà la seva acció a preservar els costums romans tradicionals i a combatre la influència grega. Va redactar lleis contra el luxe i denuncià les irregularitats d’altres polítics. Va escriure una història de Roma (la primera en llatí), el tractat De Agri Cultura, amb interessants notícies sobre els vells costums, i altres obres perdudes, entre les quals figurarien aforismes i màximes orientades a l’educació dels infants. Aquell pensador seria conegut com El Vell, per distinció del seu besnét del mateix nom anomenat El Jove. Posteriorment, ja en el s. III, apareix Dionysius Cato a qui també es relaciona amb l’autoria dels aforismes. 

El respecte als sèniors

La finalitat de les màximes de Cató era brindar pautes i recomanacions als més joves (1). Una de les primeres, contrasta poderosament amb el món d’avui. Els romans valoraven molt el paper del Senat i sentien gran admiració i respecte als sèniors, una figura (la del sen, la dels bons homes o homes bons) ben viva a la Cultura Catalana. Mentre que avui la consigna és menystenir els consells de la gent gran (“no ens digueu què hem de fer, volem equivocar-nos sols” – deia el maig francès), Cató diu el contrari: “Caveto alienam disciplinam temere contemnas” (guarda’t de menysprear temeràriament l’experiència dels altres).

La divulgació del Cató

La popularització arreu del món del Cató sol atribuir-se a Erasme de Rotterdam (1466-1536), amb la publicació l’any 1513 del llibre Disticha Catonis on fa un recull, comentat i ampliat dels aforismes. Construïts de manera sintètica i, talment els refranys populars, fàcils de memoritzar, alguns pensaments es consideren procedents erròniament del Dret Romà. Un exemple és la molt utilitzada expressió: “Patere legem quam ipse tuleris” (pateix la llei que tu has dictat).

El Cató: protagonista de la Cultura Catalana

Més de mig segle abans de la traducció d’Erasme, concretament el juny de 1462, els pensaments de Cató varen ser traduïts al català, tal com apareix a un manuscrit de Sant Cugat del Vallès. No és la primera notícia de l’obra dins del nostre àmbit lingüístic. A la darreria del s. XII, primeria del XIII, ja apareixen referències a la Catalunya Nord i a altres punts d’Occitània. Tot plegat, va en línia amb un estil de llibre molt arrelat als inicis de la nostra literatura. El Llibre de Saviesa de Jaume I (1208-1276) o el Llibre dels Bons Amonestaments d’Anselm Turmeda (1355-1423) són dos exemples de referència. 

Quins han de ser els llibres de lectura?

Retornem a la reflexió inicial. Quines són les lectures a recomanar? Per brindar una resposta empírica, cal analitzar les llistes de llibres que apareixen en els programes d’educació, amb domini aclaparador dels autors que figuren de fa temps en els llibres d’història. La Literatura ha caminat molt d’ençà d’Alcover, de Costa i Llobera o de Verdaguer, autors que, igual que els clàssics, s’han de fer conèixer en el marc del temps que varen viure i han de ser estudiats en funció d’allò que varen representar. Altra cosa és forçar-ne la lectura quan s’ha demostrat que, almenys en els cursos de primària i de secundària, no resulta engrescadora. Una cosa són els llibres de text, on cal trobar-hi els noms dels autors més destacats i de les obres més emblemàtiques, i una altra són els llibres de lectura. La Història i la Literatura són dues matèries harmònicament relacionades, però amb personalitats ben definides. 

No vull menystenir els qui discrepin, però sóc dels qui creu fermament que la Literatura, més que cap altra cosa, és Art; l’Art per excel·lència. Cert és que totes les altres manifestacions (la Pintura, la Música, l’Arquitectura, el Cinema…) són d’una gran i meritòria importància, perquè emocionen, commouen, estimulen els sentits i abelleixen la vida de les persones, però la Literatura és per a tothom. A diferència de les altres arts, no discrimina les persones invidents o les sordes; la Literatura és una finestra oberta al món que convida a viure aventures, a descobrir crims, a viatjar arreu de l’univers, a admirar el pensament dels savis, a seguir els millors somnis d’amor, a contrastar opinions, a conèixer la història de la humanitat… Llegir és un plaer per qui sap gaudir de les coses, però també és un acte revolucionari.

Òbviament, no han de ser els programadors acadèmics els qui, amb postulats més o menys pedagògics, decideixin les lectures a recomanar. Això és dirigisme cultural i, al final, estableix un joc d’imperatius que genera un discurs dominant. La decisió ha de ser la simbiosi que resulti de les coordenades on conflueixin l’experiència dels mestres amb l’interès dels estudiants. Els ensenyants han de vetllar per un mínim nivell de qualitat i els estudiants han de reclamar el dret a no ser torturats i escalivats amb llibres farragosos i avorribles, per molta d’estètica que continguin. Els llibres de text han de formar i informar, però els de lectura han de fomentar l’hedonisme de llegir. 

(1) Alguns exemples de frases atribuïdes a Cató

Els savis aprenen més dels bojos que els bojos dels savis

No compris el que vols, sinó el que necessites

Els homes, amb la inactivitat, aprenen a fer mal

Si comprens la matèria, la sabràs explicar

Les paraules més brillants poden provocar la guerra més cruel

Les paraules dels morts contenen els millors consells, perquè no tenen por

Si escoltes aprendràs si només parles t’equivocaràs

Escolta la veritat i no allò que t’agrada

Si vols ser feliç, menysprea les riqueses

Estudia, treballa, lluita… Si només vius d’esperances t’esclavitzes

És preferible el cim de la saviesa a fingir estupidesa

El pitjor governant és el que no sap governar casa seva

No es pot discutir amb el ventre, perquè el ventre no té orelles

L’excessiva confiança i l’excessiva reserva són enemigues de la conversa

La ferida prevista és més suportable

Tornar vell no és dolent si tens en compte l’alternativa

L’ira amaga sempre la veritat

Prefereixo que la gent pregunti per què no tinc cap monument que pregunti per què en tinc

No podem controlar les males llengües, però la intel·ligència ens obliga a ignorar-les

No prometis dues vegades allò que només pots fer una vegada

Un home enfadat quan obre la boca tanca els ulls

Si sorprens algú, fes veure que és ell qui t’està sorprenent

Mira d’anar sempre amb bones companyies

Vigila a qui deixes diners i pensa-hi bé abans de fer-ho

No oblidis mai el bé que t’han fet

Com que la vida és incerta, no posis l’esperança en la mort de ningú
La paciència és la major de les virtuts humanes

El coratge no et fa més valent, però t’ajuda a resistir
La fortuna és fugissera però l’art no t’abandonarà mai

Cuida’t de la salut i no de les aparences

Allò que de dia desitges comprar, els somnis t’ho regalen

Amb una il·lustració que esmussa a la portada, ens arriba un nou present de Josep Massot i Muntaner. Cada nova aportació seva és un llamp de llibertat, un riu transparent i cristal·lí, un albelló de llum que, des de les aigües enterrades, fa brollar veritats com a punys. L’autor és un antídot contra la sal que, com una infàmia més, el franquisme i el neofranquisme han escampat damunt de la memòria popular. Ara més que mai, quan les fonts orals de la guerra incivil s’extingeixen, quan el cementiris són un pou sense fons de tants i tants d’atemorits silencis, cada document que es destapa és una veu deixondidora contra la manipulació, un remei contra la mentida i una vacuna per a la desmemòria. És el cas d’aquest nou llibre, a punt d’estrena, que transcriu, analitza i comenta els dos calvaris inclosos a la causa 18/1937, amb la diligència complementària del procediment 344.

*   *   *

El llibre

En poc més de cent-cinquanta pàgines i gairebé una setantena de fotografies, Massot i Muntaner, conxorxat amb l’editor Lleonard Muntaner, ens descriu la peripècia que varen patir Antonio Espina Garcia, circumstancial Governador Civil de les Balears entre els dies 9 i 19 de juliol de 1936 (1), i Guillermo Roldán de la Fuente, el qui era comissari en cap de la policia en el moment de la insurrecció armada feixista-militar.

El relat està ordenat i estructurat en sis capítols (a banda d’un pròleg i d’una conclusió) que faciliten una lectura amena i, sobretot, que permeten discernir entre dos processos prou diferents un de l’altre, encara que estiguin unificats en una sola causa. L’índex onomàstic del final i les nombroses notes a peu de pàgina, sovint amb referències bibliogràfiques, conformen un univers que projecta una visió molt completa dels fets.

Així les coses, sobre un llibre tan diàfan i tan bo de llegir, no m’entretendré en una recensió més acurada i em limitaré a recomanar-ne la lectura i la imperativa reflexió personal consegüent.

El meu personal avant la lettre d’Antonio Espina

Arran de la mort, el desembre de 1996, de Bartomeu Mestre i Mestre, el meu padrí de fonts i germà de mon pare, entre els articles que es publicaren (2) va destacar el que va escriure l’escriptor Llorenç Capellà, amb el qual, segons em va confessar més d’una vegada el meu parent, va mantenir una bona relació d’amistat i un alt grau de confidència. Potser per això, en el seu article in memoriam recordava el paper determinant que el psiquiatre va jugar en salvar d’una mort segura Antonio Espina, una acció que jo ja coneixia feia molts d’anys i que ja s’havia començat a divulgar en públic. A una entrevista de José Rodríguez (El Dia del Mundo, 6-III-1994), a la pregunta del periodista sobre el tema responia: “Si le daban el alta iba a ser fusilado, así que firmé que padecía una fuerte depresión. Me pareció un hombre muy interesante.” Un any després, Andreu Manresa (El País, 31-III-1995) publicava: “El gobernador de Baleares, Antonio Espina, estuvo ingresado para salvarle la vida. Yo hice el informe médico”, reconoció ayer Bartolomé Mestre, de 80 años de edad, que trabajó 36 años en el manicomio, algunos de ellos como director. (…) Mestre no asumió que el manicomio fuera como una cárcel para presos políticos o militares. A 200 metros de la entrada del psiquiátrico, en las tapias y el hemiciclo del cementerio próximo, se ejecutaba cada día a políticos y ciudadanos no fascistas. El antiguo director del psiquiátrico criticó la prepotencia de algunos doctores y su frío distanciamiento respecto a las personas recluidas en plena guerra. Bastantes médicos del centro iban uniformados de falangistas, con camisa azul y polainas (uno de ellos, el escritor Llorenç Villalonga).”

Cantin papers i mentin barbes!

De la mateixa manera que Mestre havia afirmat ser l’autor de l’informe mèdic, alguns columnistes i investigadors han atribuït l’autoria a Llorenç Villalonga, el qual, en diverses ocasions i de forma abstracta i sovint enigmàtica, havia donat a entendre que la seva actuació havia resultat salvadora, fins al punt, d’haver intentat impedir la mort, entre d’altres, d’Emili Darder, quan està documentat que va ser un dels principals atiadors de l’assassinat del batle de Palma, amb un article de febrer de 1937 publicat el mateix dia que el tribunal havia de dictar l’abominable sentència. (3) Doncs bé, el seguiment de la causa desfà qualsevol intent interessat de manipular el protagonisme. Els fets, en síntesi, són aquests:

1.- Dia 22 de desembre de 1937, el capità metge Antoni Rossell i l’alferes metge Bartomeu Mestre, mesos després que s’hagi tallat les venes en un intent de suïcidi, visiten Antonio Espina a l’Hospital Provincial i diagnostiquen una neurastènia intensa, amb desequilibri psíquic, i reclamen que sigui traslladat al Manicomi Provincial. Per poc que un conegui la dinàmica militar, és bo d’endevinar qui, entre un capità i un alferes, va elaborar l’informe.

2.- El trasllat d’Espina es va fer efectiu dia 31 de desembre de 1937. Durant el seu internament, va ser visitat sis vegades pel psiquiatre del centre Llorenç Villalonga que, si bé a les anotacions de gener, febrer i maig de 1938 adverteix, en línia amb els diagnòstics oficials, de l’estat d’excitació del pacient que, posteriorment, modera a les següents notes d’agost i novembre (“algo más tranquilo”) i, sobretot, a la de gener de 1939 (“Ha mejorado mucho, habla y parece adaptarse a la vida de reclusión”). Com assenyala Massot en una nota al peu: “la intervenció de Villalonga és purament professional i, contràriament al que assenyalen alguns dels seus apologistes, no ens consta que fes cap informe a petició de les autoritats, ni que resultés decisiu per a l’esdevenidor d’Antonio Espina.” Ben al contrari, l’evolució de les seves valoracions i la informació verbal procedent de l’àmbit familiar, apunten cap a una actitud poc humanitària.

3.- El març de 1938, l’auditor reclama que el processat sigui reconegut per tres metges militars. A la reclamació del jutge, el Comandant General designa tres alferes metges; dos d’assimilats (Mateu Pascual i Pere Balaguer) i un de complement que, a més, és psiquiatre (Bartomeu Mestre). Tots tres, dia 28 de març, certifiquen l’estat enfollit del processat. Els mateixos metges, dia 1 de maig, signen un informe més complet i diagnostiquen deliris de persecució, estat depressiu, insomni i conclouen que és impossible jutjar la responsabilitat dels seus actes, però deixant clar que el seu deficient estat mental ve d’enrere. Encara hi haurà un tercer certificat dels tres metges de dia 19 de maig per afirmar que “en el momento actual es irresponsable de sus actos”. Aquesta afirmació fa que es paralitzi la causa contra Espina fins que recobri la salut.

4.- el febrer de 1940, ja acabada oficialment la guerra (abril de 1939) i ja sentenciada la llibertat de Guillermo Roldán (juny de 1939), el company de causa, es reactiva el consell de guerra contra Espina. Dia 1 de març es reclama “el nombrabiento de tres Médicos especialistas en psiquiatría que puedan dictaminar”. Finament, cap dels tres designats (Miguel Roncal, Eusebio Gimeno i Antonio Rossell) no és psiquiatre. Això no obstant (vg. el primer dels apartats), Rossell és el qui va fer, amb Bartomeu Mestre, la primera visita i el primer diagnòstic. Difícilment se n’hauria pogut desdir i, per tant, ningú no podria certificar que Espina, el juliol de 1936, estàs prou capacitat mentalment per reclamar-li responsabilitats dels seus actes.

Un poeta mereix un epitafi

Antonio Espina va ser un poeta que va creure que participar en la política activa li permetria defensar els seus valors republicans. El seu idealisme el va arrossegar davant del sadisme d’un fiscal inhumà que reclamava pena de la vida. Al final de la peripècia, hi va haver un conjunt de circumstàncies favorables diverses de difícil quantificació que determinaren la seva llibertat: l’encàrrec (considerat gairebé un testament, ateses les circumstàncies) de Goded que li preservassin la vida, la consideració i el respecte que li professaren alguns testimonis (4), la condició d’espanyol (igual que la del seu company de causa) en una guerra que no amagava l’objectiu de salvació de la pàtria ni la declaració de Cruzada Nacional, el fet cert que es negà a facilitar armes als qui volien enfrontar-se als revoltats, però sobretot un oportú dictamen que impediria afirmar si els dies 18 i 19 de juliol de 1936 l’inculpat era responsable dels seus actes.

A l’entrevista abans esmentada de José Rodríguez de març de 1994, el periodista afirma d’Espina que “Ahora descansan sus huesos en una fosa comnún del Cementerio Civil de Madrid.” No ho he sabut confirmar. En canvi, allò que és molt conegut i que figura a dotzenes de llibres de citacions és el tragicòmic epitafi que va deixat escrit aquell poeta que va voler ser governador:

Aquí yace boca arriba

Uno que cayó de bruces

Muchas veces en la vida.

En Josep Massot i en Lleonard Muntaner, ens han esbadellat de pinte en ample una finestra més des d’on albirar la vall de la veritat. No podia ser més idònia la data per fer-nos aquest present de quaresma amb la descripció d’un doble calvari. El millor cant a l’esperança és l’anunci que es pot llegir al final del pròleg: “La guerra civil continua essent una caixa de sorpreses. Encara que sembli que ja no hi ha res de nou per aclarir, la veritat és que constantment hem de revisar el que en sabem (…)”. Aquesta realitat empírica desfà el clam dels qui consideren que ja està tot dit i que cal passar pàgina. Dissortadament aquell episodi brutal ha determinat la vida de milers de persones i ha condicionat la de moltíssimes més. No ha arribat, dissortadament, el moment de passar pàgina. Els pobles, a més del dret a decidir el seu futur, tenen el de conèixer el seu passat.

(1) Vg. l’arxiu adjunt 9-VII-1936, potser la il·lustració que manca al llibre i que mostra el moment de la presa de possessió, com a Governador Civil, d’Antonio Espina.

(2) Vg., a tall d’exemple, l’arxiu adjunt AMISTAT del Dr. Josep Marí.

(3) Vg. Patografia de Llorenç Villalonga a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064

(4) L’adjectiu que més li adjudiquen a Espina és el de “caballero”. Ja he escrit altres vegades sobre l’ús del terme “virilidad”, aplicat als cabdills i guanyadors, i el de “caballeros”, referit als derrotats. Hi ha un component psicològic molt important, derivat d’una educació totalitària, militarista i d’un alt fonamentalisme patriòtic, que a la causa 18/1937 potser va jugar a favor dels processats i que diferencia les sentències d’altres persones que ocuparen càrrecs molt menys rellevants que Espina i Roldán.

Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix,
poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix!
Marian Aguiló (1825-1897)

No reclamo el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure
si no l’hi donen se’l pren!
Jaume Collell (1846-1932)

Aquests versos enllacen la defensa de la Llengua amb el Dret a Decidir. Com a aportació, atenent la invitació de la Fundació Emili Darder a col·laborar en el llibre El nacionalisme progressista a les Illes Balears, vaig formular el conjunt de reflexions i propostes d’actuació que trascric.
*   *   *

LLENGUA I FET NACIONAL; DELS CONFLICTES A LES SOLUCIONS

Arran de l’anomenat “cas Saïda Saddouik”, una traductora marroquina vexada l’agost de 2007 per parlar català a les dependències de la Guàrdia Civil de Palma (segons el titular de l’ABC de dia 5 de setembre “Una mora enviada por ERC a una comisaria miente y manipula”), vaig publicar quinze cartes al Diari de Balears. Hi vaig exposar el meu pensament i les pautes que entenia imprescindibles per aixecar el cap de la dignitat. Desafiava els partits polítics i les entitats culturals, en la seguretat que corresponia als partits polítics i a les entitats culturals assumir el lideratge. Què ha passat? Doncs el que havia de passar. Els abusos han continuat fins al límit, l’agost de 2009, d’una agressió física a l’aeroport de Palma al ciutadà Ivan Cortès per part de la Guàrdia Civil. Curiosament, quan vaig acabar de publicar les cartes, el Congrés de Diputats espanyol va aprovar, dia 22 d’octubre, la Llei 12/2007 de Règim Disciplinari de la Guàrdia Civil, a la qual ja feia esment a la primera reflexió. Tanmateix no ha servit de res, perquè no hi ha voluntat política de resoldre el conflicte. Així les coses, he repassat els pensaments i les propostes de fa anys i, dissortadament, n’he constatat la vigència. No he volgut eliminar una coma. En tot cas, requeririen ampliació. Les transcric, doncs, tal qual.

PRIMERA REFLEXIÓ I PRIMERA PROPOSTA: Entre el cas Antoni Mestre (que no va ser el primer, però sí un de referència) i el de Saïda Saddouki, han passat tres anys. Entre un i l’altre, s’han fet públics altres nou casos (8 a Palma i 1 a Sineu) protagonitzats per gent armada que té l’obligació de respectar les lleis, d’oferir-nos seguretat i que està a sou de la ciutadania. Un abús (conegut) per trimestre sense cap mesura disciplinària als autors, certifica que, en aquesta matèria, Ramon Socias, el delegat del Govern espanyol, és un incompetent. Fa tres anys ja va utilitzar allò que vaig qualificar de “sil·logisme pervers”. Socias va dir (i ara ha repetit) la frase màgica: “si es demostra que la denúncia (d’Antoni o de Saïda) és certa, expedientaré els autors”. Com que no es demostra (els autors ho neguen) no es fa res. El resultat? En comptes de crear una vacuna, Socias estimula la repressió i fomenta nous “herois” a les casernes contra els súbdits indígenes! I això que el mes de juny passat es va iniciar el tràmit de la Llei Orgànica de Règim Disciplinari de la Guàrdia Civil, la qual considera (ho transcric): “falta molt greu amb suspensió de servei i feina entre tres mesos i sis anys, i pèrdua de graduació, la desatenció o desconsideració a les persones que s’expressin en català” (o gallec, o euskera). Això ens ho fan cada dia, amb la impunitat absoluta dels infractors i la desídia dels seus responsables polítics. Les promeses de Ramon Socias, després de tres anys i 11 persones vexades, han resultat més falses que un duro sevillano: “Ramón Socias investigarà si se produjo una acción contra él (Antoni Mestre) por hablar mallorquín, caso en el que la Delegación del Gobierno adoptará las acciones disciplinarias oportunas” (UH 23-6-2004), “Ramón Socias tomará medidas para acabar con la discriminación” (DM, 1-7-2004), “Socias sancionarà els funcionaris que no deixin parlar en català” (portada DdB, 6-7-2004). Davant de tot això, vull demanar on són tots els que demanaren la dimissió de Miquel Melià Caules per les seves estúpides declaracions contra els qui exigim els nostres drets civils (lingüístics inclosos)? O no són més genocides els fets que les paraules? Vertaderament, Xirinacs tenia raó quan assenyalava que el mal major no era l’atac dels enemics, sinó la complicitat passiva dels nostres líders! On és SOS RACISME? Inclourà aquests fets Amnistia Internacional en el seu informe 2007? Què esperen tots els partits democràtics a exigir la dimissió de Socias? No fer-ho en raó del color polític és un acte menyspreable de sectarisme, d’incoherència, de genuflexió i de falta d’ètica. En tot això, almenys fins ara, els partits “progressistes” han demostrat la mateixa credibilitat democràtica que el PP: gens! Per això, entenc que l’OCB ja hauria d’haver demanat la dimissió de Socias no ara, arran del cas Saïda, sinó de l’immediat després d’Antoni Mestre, molt especialment del cas paradigmàtic de Joana Estarelles Dolç el desembre de 2005. Socias no defensa ni protegeix els drets civils dels ciutadans. Almenys no ho fa amb encert. El fracàs és evident.

SEGONA REFLEXIÓ I MÉS PROPOSTES: L’única fórmula per deixar de ser maltractats és exigir ser respectats! La por no és, simultàniament, a dues parts en conflicte i fa massa temps que els agressors no en tenen gens. La seva prepotència ho certifica. Doncs bé, Nemo me impune lacessit (ningú no m’ofèn impunement) el lema d’Escòcia que pot traduir-se com “cap atac sense resposta!” ens mostra el camí. Ja n’hi ha prou de limitar-nos a la defensa! Hem de passar al contraatac de manera proactiva. La història ofereix exemples a rompre de situacions d’opressió que s’han capgirat. Hi ha accions que s’han de fer i n’hi ha que no s’han de fer mai. Pensem-hi i parlem-ne!

A) Hem de dignificar la llengua i dignificar-nos! El vicepresident de la renovada OCB ja es va comprometre a donar resposta a les agressions. Ben segur que la nombrosa assistència a l’acte públic on ho va anunciar, aquell mateix dia hauria pogut protagonitzar una acció de protesta de manual davant del virrei responsable. Talment com varen patentar les mares argentines i xilenes, talment com fa el Lobby de Dones davant de les agressions, s’ha de sortir al carrer cada vegada que hi hagi un abús! Que no passi pena ningú de si serem molts o pocs! De si els enemics en faran lectures reductives. La dignitat no és una condició quantitativa i, si serveix de referent, les “madres de Mayo” només eren quatre els primers mesos! A Alabama (en parlaré un altre dia) no gosava protestar ni un sol negre i, precisament, va ser el lloc que va permetre assolir els drets civils dels afroamericans.

B) Hem d’anar més enllà de l’àmbit de la defensa de la llengua! L’OCB ha de pactar aliances a altres sectors socials. Primer, s’ha de comprometre la solidaritat efectiva de les entitats més properes d’arreu dels Països Catalans. A tall d’exemple: el Lobby de Dones (els abusos a les dones, hi afegeixen un plus de misogínia); l’Arqueològica Lul·liana per evitar que ens hagin d’estudiar com a fòssils; el GOB si no ens vol haver de declarar espècie en vies d’extinció; els sindicats (el cas de Saïda també és un conflicte laboral flagrant!); les associacions de periodistes, perquè afecta la llibertat d’expressió i tants d’altres! L’Il·lustre Col·legi d’Advocats de les Illes Balears, altre temps mostrava cara i ara hauria de dir la seva, oficialment, sobre la situació que estam patint a la nostra i seva Comunitat, perquè afecta, de manera col·lectiva, drets civils bàsics.

C) És imprescindible traslladar el conflicte a escala internacional. És evident que, a l’empara de les lleis, hem d’exigir Justícia a totes les finestres on sigui pertinent, però ho hem de fer com un tràmit per demostrar la indefensió que patim i justificar altres vies, perquè reclamar els nostres drets davant de qui només ens exigeix “deures” és tudar el temps i no hem de ser pobres i beneits. Com deia Nadal Batle (més enyorat que mai), referint-se a la Constitució Espanyola, la llei és una pistola: el poder és de qui la té a la mà. L’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) estableix que ningú no pot ser discriminat per raó de llengua. Això és el que ens fan, entre moltes altres endemeses! També és reconeguda internacionalment la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996), on es defineixen els drets dels idiomes i els dels seus parlants. Hem de botar les barreres colonials i acudir als tribunals internacionals. De fet, hi ha dues reflexions importants que confereixen legitimitat a aquesta via jurídica: a cap altre estat plurilingüe civilitzat no hi ha agressions (a Suïssa, Bèlgica, Canadà… cauria el govern!) i aquí, on els abusos campen a l’ampla, no n’hi ha a parlants de llengües estrangeres, sinó als catalanoparlants! D’altra banda, existeixen experiències positives com la condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans a l’estat espanyol (novembre de 2004) per les detencions abusives ordenades per Baltasar Garzón, arran dels jocs olímpics de 1992. L’Estat ha hagut d’indemnitzar amb 120.000 € als 15 denunciants i assumir les altes costes. Els noms dels advocats que tramitaren i guanyaren la reclamació són a disposició.

TERCERA REFLEXIÓ: Hem d’assenyalar els noms dels autors de qualsevol abús. Si es tracta d’entitats privades o de botigues que incompleixen la llei (sigui la de Comerç, sigui la de Normalització Lingüística, siguin les més revolucionàries de totes: la del sentit comú i la de la bona educació) és important denunciar-ho i divulgar-ho. Els consumidors tenim una arma que tothom coneix: compram allà on som ben tractats. Si es tracta d’institucions públiques, s’han d’identificar sempre els autors, però amb més motiu si són persones que ocupen càrrecs públics rellevants. I, a més dels autors directes, s’han d’assenyalar els silencis còmplices dels qui tenen responsabilitats polítiques. Quan es produeix una agressió a un ciutadà, els seus governants han de mostrar cara. Encara no he escoltat ni el President del Govern, Francesc Antich, ni la del Parlament, Maria Antònia Munar, ni la del Consell de Mallorca, Francina Armengol, ni la batlessa de Palma, Aina Calvo i tants d’altres (sí, tampoc el Director General de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida). Tots ells no només han de lamentar aquests fets, els han de condemnar i exigir-ne reparació pública.

QUARTA REFLEXIÓ: Hem d’evitar les hagiografies! Està bé generar referents positius i, fins i tot, destacar les actituds exemplars, dignes i nítides. És de justícia agrair les conductes cíviques a imitar. Però s’ha de fer amb una especial discreció, sense fer-ne un elogi excessiu i sempre des de la normalitat, perquè resulta perillós transferir el missatge que, una cosa tan senzilla com parlar la nostra llengua, representa un acte d’heroïcitat! Antoni Mestre i Saïda són dos exemples importants i no els hi hem de treure el seu mèrit, perquè varen ser prou valents per denunciar els insults patits en exercici dels seus drets, però no hem de permetre que siguin referents per haver practicat allò que ha de fer qualsevol catalanoparlant: parlar català als servidors públics a qui pagam el sou amb els nostres imposts. Això no és cosa d’herois ni de sants, sinó de persones normals i corrents.

CINQUENA REFLEXIÓ: No hem de tolerar que ens carreguin el mort! Hem vist massa vegades com els agressors intenten fer-nos víctimes per partida doble. Primer ens agredeixen, després ens diuen mentiders. És intolerable, perquè ningú no es pot creure que hi hagi ciutadans que s’inventin històries que només els poden perjudicar. En el cas concret de Saïda, a les casernes (ep, i als aeroports!) hi ha filmadores. Com així han d’aportar “testimonis” per desmentir la denúncia? Han perdut la filmació? Aquell dia es varen fondre els ploms? Però no només ens traspassen la responsabilitat i les culpes els autors de les agressions, també ho fan (i això ja és delirant!), els “nostres” governants. La frase de Telesforo Monzón (una llengua només mor si els usuaris l’abandonen) està caducada, perquè el context històric actual fa que la impetuosa força de la globalització hagi de ser frenada amb mesures de protecció per qui no vulgui sucumbir davant l’allau. França (titular d’un dels idiomes més parlats al món) ha decretat mesures que aquí són impensables! Per exemple, garanteix per llei (fins i tot assumida pel Canadà al Quebec) que almenys el 65% de les cançons emeses sigui en francès, tant a emissores públiques com privades! La Corporació de Radiotelevisió de Catalunya (que només afecta a les públiques) redueix el percentatge de cançó en català al 25%! IB3 deu rondar el 0%! Qui no recorda la famosa campanya de “no et mosseguis la llengua!”? L’eslògan ens atribuïa la responsabilitat quan qui ens mossega la llengua és un altre idioma i els seus caníbals, incultes i monolingües practicants! De cap manera, hem d’acceptar que matin la llengua catalana i que, en fer-li l’autòpsia, diagnostiquin suïcidi! Si morís (que no ho permetrem) seria un assassinat d’Espanya! Un més a la seva negra llista de genocidis al llarg de més de cinc-cents anys!

SISENA REFLEXIÓ: Espanya “democratitza”, amb lleis, el Decret de Nova Planta! Les lleis són normes de convivència per regular les conductes cíviques. De la pròpia naturalesa, se’n desprèn que solen ser mesures restrictives que paren fites a les llibertats. Però no només estableixen deures, també garanteixen drets. La igualtat davant de la llei és una premissa fonamental de les regles de joc. Espanya no ho practica i ens tolera uns drets virtuals que, a l’hora de la veritat, ens són adversos. En definitiva, Espanya només ens confereix deures, perquè ens vol súbdits sotmesos! El maig de 1900, el diari El Globo, precursor de la premsa espanyola d’ara, atacà la Lletra de Convit (per fer el diccionari de la llengua catalana) d’Antoni Maria. Alcover. Com que l’idioma és un factor d’identitat, repicaren alarmes contra el separatisme: «No olviden los poderes que el pueblo sólo de oídas conoce la Península y en Baleares son más graves los movimientos autonómicos». La Veu de Mallorca replicà: «No té raó El Globo quan diu que no coneixem a la península més que de oídas. Demanau-li al rentabutxaques del «recaudador» en nom de qui ve i, amb tota seguretat, sentireu entre aquella glopada de paraulotes forasteres, la península. On fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la península. On se declara la guerra qui s’endú els nostres jovençans per tornar-los convertits en calaveres? D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre demanen cèntims? D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen raó als qui governen? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la península. I diu El Globo que sols la coneixem de oídas? Tant de bo mai tenguéssim contacte amb els seus representants!». L’article, passats més de 100 anys!, manté tota la vigència i fa evidents els problemes que ara patim: el conflicte lingüístic, l’espoli fiscal, les lleis injustes, els càrrecs ineptes, els jutges racistes antimallorquins…

SETENA REFLEXIÓ: Cal exigir justícia i no caritat; drets i no almoines! La glosa té 125 anys: No captem lo dret de viure,/ dret que no es compra ni es ven,/ poble que mereix ser lliure/ si no l’hi donen, se’l pren! Els pobles tenen dos drets fonamentals: el de conèixer el passat i el de decidir el futur. Espanya ens els furta ambdós. Ens amaga la història (ens vol fer creure que la nostra és la d’ells) i ens prohibeix l’autodeterminació, fins al punt de legislar per convertir en delicte que un govern autonòmic pugui convocar un referèndum! És a dir, prohibeixen l’expressió lliure i sobirana del nostre poble. La ignomínia certifica que ens volen espanyols per força, però també retrata la por que tenen de perdre les darreres colònies. Impedir que la ciutadania opini, burla la carta de les Nacions Unides i profana els Drets Humans. Algun dubte? Els qui vulguin almoines que vagin a Madrid; els qui vulguin drets, a Washington i a Estrasburg!

VUITENA REFLEXIÓ: Cal no defugir el conflicte! Fer l’estruç, amagar el cap sota l’ala, intentar fer la viu-viu per guanyar temps és un acte de covardia o de traïció, però sobretot és un error que ens va a la contra, perquè tapa la realitat: patim un tracte colonial abusiu! Els debats clarifiquen, perquè destrien les posicions que obeeixen a interessos i les que obeeixen a la raó. Tan sols la veritat ens farà lliures! Els mallorquins som socràtics, ben al contrari dels dogmàtics que ens dominen! Som de la terra i no de la guerra. Som de la cultura de l’entesa i no de la imposició. El nostre poble és el que generà el primer parlament de la història, perquè la nostra arma és la paraula. El nostre combat per excel·lència, el dels glosadors, utilitza com a úniques armes les paraules i les idees! Amb ambdues ens hem de defensar, davant de qualsevol agressió, i plantar cara (qui cara veu, cara honora) contra el domini fosc del colonialisme.

NOVENA REFLEXIÓ: La llengua és, sobretot, un model de vida. La identitat d’un poble és la seva personalitat. És el conjunt que defineix la seva cultura i constitueix el factor més important per establir diferències amb altres nacions. La identitat catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i Espanya (més depredadora que mai), perquè té una gran personalitat i marcades diferències amb qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola, la qual representa el mite del caçador. La cultura matriarcal catalana representa el mite del llaurador. Ells són soldats (“conquistadores”), nosaltres gent de jardí. Ells tenen capitans i místics. Nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es fàcil demostrar que no pertanyem a la mateixa cultura ni a la mateixa nació. Tenir idiomes distints estableix un mecanisme diferent de comunicació, però, sobretot, d’expressió; de manera d’entendre el món i la vida. Quan són sincers, ells parlen “en plata” (una metàfora materialista) o “en cristiano” (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres parlam clar i català. En cas de dificultat, ells toquen fusta (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de la porta de ca nostra. Ells “adiestran”: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres, ensinistram: educam amb mà esquerre. Ells es posen l’anell de casats a la dreta. Nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen “sinverguenzas”, gent sense gens de vergonya. Nosaltres, pocavergonyes. Ells fan les coses “de los pies a la cabeza”. Nosaltres, de cap a peus (primer pensam). Ells diuen “al fin y al cabo”; és a dir, conclouen les coses a l’inrevés del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats. Davant d’un desastre, ells van de “cráneo”. Nosaltres, de cul! Ells exigeixen “impuestos” (d’imposició). Nosaltres preferim contribucions (d’aportació solidària). Ells tenen “vírgenes”. Nosaltres, marededéus. Ells converteixen l’home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home i és senyora dels seus béns. Ells prediquen allò de “la maté porque era mia”. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però mai a matar! El seu “sábado, sabadete” significa dia d’oci i de festa. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina (per fer festa i anar mudats ens “endiumenjam”). Per descriure els elegants, ells diuen “armados de punta en blanco” (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anem “de 21 botons” (com els antics serenos). Ells diuen “¡oiga!” (un acte passiu). Nosaltres demanam que ens escoltin. Ells usen imperatius (“calla!”). Nosaltres convidam (vols callar?) i, si hem d’insistir, introduïm un factor més d’imprecació (vols fer el favor de callar?). Ell beuen “tinto” i nosaltres vi negre. Ells tenen “estómagos agradecidos”, nosaltres panxacontents! Ells tenen “el gordo de Navidad” i nosaltres la grossa. A un astut li diuen “perro viejo”. Nosaltres, un bon tord. Els seus folls estan “como una regadera” (fent aigua de per tot). Els nostres, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat), estan com un llum! Ells anomenen els genitals amb elements monocromàtics i morts (“pito” “concha”…). Nosaltres, amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu…). Ells tenen “vinagreras” (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli). Nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van “en cueros”, nosaltres en pèl. Ells, despistats, “no tienen ojos en la cara”, nosaltres tenim els ulls al clatell. Ells, a l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i “los echan a suertes”. A la nostra cultura, més racional, el fill gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen “¡te quiero!”(amb ànim posessiu), nosaltres “t’estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Etcètera, etcètera, etcètera…

DESENA REFLEXIÓ: Hem d’eradicar l’ambigüitat en el llenguatge! És necessari parlar sense eufemismes ni complexos. Dissimular nomenclatures ens fa caure a la trampa. A la darrera restauració borbònica, li diuen transició; al creixement urbanístic, ordenació del territori; a la guerra, missions de pau; a les invasions, ajuda humanitària; a les morts civils, efectes col·laterals; als grans ideals, utopies; als efectes de la destrucció ambiental, canvi climàtic; al recobrament de la memòria històrica, esperit de venjança; a l’explotació laboral, recursos humans; als frenopàtics, clíniques de salut; a la pressió fiscal, solidaritat; a la rebaixa de les aspiracions, pragmatisme; a la covardia dels líders, estratègia. No ens hem de justificar per dir les coses pel seu nom ni voler convèncer qui no vol escoltar (quan no ens entendran ens voldran entendre). Fa 30 anys intentaren esbocinar-nos l’idioma. Ells tenen clar que el castellà és espanyol i no haurien tolerat que Andalusia designàs andalús al seu idioma, però a València, ens endossaren un nom restrictiu. Aquí vàrem tenir l’assignatura “lengua de las Baleares”, mentre els polítics, fent jocs malabars, parlaven de mallorquí, de llengua materna o de vernacle. Els qui empraren el darrer terme feren honor al significat, perquè vernacle vol dir esclau domèstic. A banda dels secessionistes lingüístics (blaveros, gonelles o principutins), els seus ideòlegs cridaven “no hablamos catalán porque no somos catalanes”, i no queien en l’evidència que, sense ser castellans, empraven el castellà per proclamar-se mallorquins. També ridiculitzaven el terme Països Catalans mentre defensaven els “paises hispanos”. Pitjor era la recomanació molla (allunyada d’Alcover) dels normalitzadors: “tant és si li voleu dir mallorquí com català!”. És cert que el nom no fa la cosa, però ajuda molt! Les mitges veritats són mitges mentides. Si no es fa allò que no es diu, no es diu allò que no es pensa i no es pensa allò que no se sap, és obvi que hem de combatre, amb la veritat, la ignorància que ens han empeltat, a sang i a foc, d’ençà d’Almansa, Barcelona i Cala Llonga. D’aquesta ignorància, no n’hem de demanar perdó, sinó exigir responsabilitats a qui ens l’ha inculcada! La nostra llengua és la catalana, la nostra nació (en termes federals, d’acord a la nostra tradició històrica) és Catalunya. Atribuir condició nacional a Mallorca o a les Balears és validar l’esquarterament polític; és traslladar el gonellisme lingüístic al territori, a la cultura i a la nació. És jugar amb l’ambigüitat dels vernacles!

ONZENA REFLEXIÓ: S’han de combatre els complexos d’inferioritat. L’autoodi és el discurs de l’enemic en boca de la víctima. Si un negre diu que el pitjor enemic dels negres són els negres, fa el discurs del Ku-Klux-Klan! És cert que hi ha conciutadans errats de comptes que són més papistes que el Papa i diuen dois a rompre. La ignorància és atrevida i hi ha analfabets amb carrera que diuen que el mallorquí no és català i que no tenim res a veure amb els catalans. Altres individus, sense autoestima ni orgull, es fan perdonar la pertinença i, arrossegats, proclamen que el seu “defecte” és ser catalans. Aquest acte mesell s’estudia en psicologia. És un recurs de persones acomplexades per la seva marginació social (homosexuals, negres, jueus…). Les han atupat tant que no veuen que els complexos són una creació imposada des del poder. Per defensar la seva condició, han de reaccionar amb dignitat i combatre sense manies el discurs dominant. La nostra llengua i cultura són tan respectables com la que més. Ramon Llull, considerat un dels pensadors més importants de la història de la humanitat, escrivia en llatí, àrab i català (no en les actuals llengües caníbals). Els idiomes no es mesuren per la seva demografia, perquè no són propietat exclusiva dels seus parlants, sinó que són patrimoni de tota la humanitat. Això no obstant, entre les moltes causes justes i nobles que hi ha, defensar el català és, fonamentalment, responsabilitat dels catalanoparlants!

DOTZENA REFLEXIÓ: Patim un etnocidi constant. Coincidint amb la Diada de Catalunya d’enguany, es va presentar el Cercle d’Estudis Sobiranistes. Un dels seus impulsors, Alfons López Tena, fill d’andalús, nascut a Sagunt i membre del Consell General del Poder Judicial, va utilitzar el terme genocidi, referint-se a l’anorreament cultural i lingüístic que patim. Les seves paraules varen indignar als jutges espanyols que legitimen l’opressió; és a dir, els que legislen per sotmetre el nostre poble! És cert que genocidi, en rigor, s’aplica a l’extermini d’un poble i que Espanya no ens vol morts, sinó esclaus (qui li proporcionaria els recursos?). Però és ben acceptable l’ús metafòric de l’expressió. En tot cas, no és pot discutir gens el terme etnocidi: la substitució deliberada d’una cultura per una altra! Varen començar els francesos. Dia 2 d’abril de 1700. Lluís XIV va signar l’edicte Interdiction oficielle de la langue catalane, és a dir: la prohibició de l’ús del català a l’estat francès. Al sud dels Pirineus, Felip V va dictar, a sang i a foc, els Decrets de Nova Planta a València i Aragó (1707), Mallorca i les Pitiüses (1715) i Catalunya Principat (1716), abolint les nostres institucions i prohibint la llengua catalana. Des d’aleshores ençà, l’etnocidi d’Espanya no s’ha aturat mai, ni durant les nefastes monarquies ni durant les esquifides repúbliques.

TRETZENA REFLEXIÓ: El governadors; una figura clau! Seria fàcil personificar la figura que valida el colonialisme en Carlos de Meer, el repressor governador franquista, però defugiré la temptació i ho il·lustraré amb altres exemples. L’any 1837 el Governador de Balears signà un edicte que obligava els mestres a practicar un sàdic sistema: «Considerando que el ejercicio de las lenguas es el primer instrumento para adquirir las ciencias, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (…) Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción de pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición». L’any 1923, el Governador de Balears remet una circular a tots els ajuntaments per recordar que no poden penjar als balcons cap altra bandera que no sigui l’espanyola i exigint que el castellà sigui l’única llengua permesa, tant per a les sessions municipals com per redactar les actes. L’any 1940, una nova circular (aquesta del Governador Civil de Barcelona) estableix: «A partir del 1º de agosto, todos los funcionarios municipales y provinciales cualesquiera que sea su categoría, que en el acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el del Estado, quedarán ‘ipso facto’ destituidos, sin ulterior recurso. Los mismos criterios se aplicarán con respecto a los funcionarios de cualquier otro servicio público, especialmente los que sean maestros y profesores del Estado». De tot això, Espanya mai no ens n’ha demanat perdó, perquè aquesta és la funció dels governadors! Arran de la Restauració Borbònica de Franco, canviaren el nom del càrrec, cercaren cares amables i de bones paraules, però la sinistra figura és idèntica. S’ha fet veure la incoherència del personatge en un estat autonòmic, però no ha servit de res, perquè la finalitat real no és gens innocent. Els governadors són agents colonials. Quan alguns dels seus subordinats (servidors públics) burlen drets civils a la ciutadania, els governadors protegeixen els abusos desmentint les denúncies a plena consciència. Els governadors saben que la gent (una vegada i una altra?) no s’inventa vexacions i que una part dels pistolers, amb l’aval dels seus superiors, tenen el català com una nosa.

CATORZENA REFLEXIÓ: Espanya incompleix la seva Constitució! L’article 3.3 de la Constitució Espanyola estableix: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” Especial respecte i protecció m’has dit? Espanya no només no respecta, sinó que maltracta, i no només no protegeix, sinó que reprimeix! Els idiomes que no siguin el castellà tenen molts menys drets que qualsevol llengua d’un altre estat. Espanya, lluny d’imitar models democràtics d’estats plurilingües, adopta un paper uniformitzador i etnocida. Aquest paper no és cosa només dels unionistes d’Érmua i altres col·lectius feixistes, sinó que és atiat des del PP i el PSOE. Tant és Acebes com Blanco; Zaplana com Ibarra. Al cap i a la fi, allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Al Congrés de Diputats espanyol els catalans estan obligats a parlar castellà, però Bush pot parlar anglès! Es dóna la paradoxa que, en la hipòtesi d’una visita del govern andorrà, es parlaria al Congrés el mateix idioma que l’estat prohibeix als “seus” ciutadans! Una conducta, antagònica a la dels estats plurilingües. A Suïssa, el romanx només és parlat per un 0,5% de la població (devers 375.000 persones), però els suïssos se senten especialment orgullosos de contribuir a la supervivència i a la protecció d’un idioma que és llengua oficial (com l’alemany, el francès i l’italià). Els casos de Bèlgica (amb tres idiomes oficials) o del Quebec al Canadà, delaten situacions de respecte democràtic a col·lectius demogràficament molt menors que el dels catalanoparlants a l’estat espanyol. Espanya no vol fomentar el coneixement de les llengües de l’estat enaltint la riquesa cultural que representa cada idioma. Podria fer un bon servei a la cultura de tots els seus súbdits i fer cursets de cada un dels idiomes des de les emissores i televisions públiques, establir la vertadera igualtat lingüística en els premis literaris que convoquin organismes públics (en comptes de parlar de “dictadura lingüística” i exigir que ho facin només els ajuntaments dels països no castellans), divulgar els noms i l’obra dels pensadors i escriptors en cada idioma… Per higiene mental ni que sigui, a la majoria d’espanyols els hi faria més profit conèixer Ramon Llull (no Raimundo Lulio) i Jaume I (no el infante Jaime) que Fernando Savater o “el Sidi” (ells en diuen Cid), per esmentar alguns dels seus nocius mites. Tampoc no els hi faria nosa estudiar Ausiàs March, Rosalia de Castro o Mistral com ens fan estudiar Espronceda. No fan ni faran res d’això, perquè, com diu Raimon, no només ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, sinó que ens volen fer creure que la nostra és la d’ells! Per això Espanya no es limita a no reconèixer les “seves” llengües en el “seu” estat, sinó tampoc en el territori de cada una d’elles (excepte el castellà). Les interpretacions del Tribunal Constitucional en cas de conflicte lingüístic, afavoreixen els hipotètics drets dels espanyols (pobres víctimes de la immersió!) i denigren els drets dels catalanoparlants. Un dels punts més negres (a banda dels col·lectius armats) és l’àmbit de la Justícia. Una ironia macabra tractant-se d’un espai on els jutges han de defensar la igualtat i, en canvi, fomenten els discrims. On rau el quid de la qüestió? Molt fàcil: els espanyols no consideren seu (ni volen!) cap altra idioma que no sigui el castellà. Fins i tot, és habitual escoltar espanyols que s’han volgut fer creure que els catalans parlam català “només per molestar”. Dos dels joves maltractats en els darrers tres anys (un per la guàrdia civil a Barcelona, l’altre per la policia espanyola a Palma) varen explicar una coincidència sospitosa. En ambdós casos, representants de les “forces (això sí!) de seguretat (això no!)”, els hi varen entimar: “¡Es que lo haceis por cojones. Hablais catalán por cojones!”. I clar, per dallons els seus! Així que tothom a parlar la seva llengua i a aprendre a dir “baja la jaula, Juan” a veure si agafam càncer de gargamella! És obvi concloure que si la Constitució d’Espanya no ens empara (i no ho fa), no hauríem de perdre més temps i procurar enllestir la nostra.

QUINZENA REFLEXIÓ: L’Estatut d’Autonomia no resoldrà mai el conflicte. Destacar les (in)competències de l’actual estatut és fer el joc a la submissió, fer el ploramiques i, el pitjor de tot, fomentar una moral de fracàs i no de combat. No ens arreglaran la subjugació colonial uns estatuts que multipliquen les desigualtats entre súbdits d’un mateix estat. Els estatuts d’autonomia són contractes que estableixen l’estat i la regió (la “nacionalitat”, si ho preferiu), però qui té la competència d’aprovació (retallats i “cepillados”) és l’estat. Per tant, el nostre pobre estatut no és altra cosa que una llei espanyola, on, perdonant-nos la vida, ens fan una “concessió de miques”, temporal i condicionada, i anomenen solidaritat al que arreu del món és espoli. L’estatut no és altra cosa que una hipoteca, un nexe d’unió, una cadena que ens ferma a àmbits “superiors” i legitima i renova la dependència sense alternatives. Per això, resulta patètic, ridícul i, sobretot, inútil, que els partits polítics o els col·lectius que volen deixar de ser ciutadans de segona i reclamen igualtat de drets, demanin un pam més de cadena. Pitjor és que facin el joc sobiranistes que volen estructures d’estat. Un pam més de cadena no esvaeix l’esclavatge! Espanya ho sap. No oblidem que, per intentar impedir la independència de Cuba, Antonio Maura (a finals del s. XIX!) proposà concedir-li autonomia! Som, com Cuba abans, una colònia i ho saben prou. Quan les injustícies són massa evidents i brollen crits de llibertat, Espanya maniobra a la correguda propostes eixelebrades per perpetuar el colonialisme. El 1931, es parlava de les repúbliques dels pobles ibèrics. El 1976, l’estat de les autonomies (que encara patim). Més recentment, algunes veus aposten per un estat federal i el president espanyol parla de l’Espanya plural, una cortina de fum per emmascarar que som una nació etnocidada, espoliada econòmicament, discriminada lingüísticament, genocidada culturalment, anorreada socialment, maltractada judicialment… Qualsevol nació ha de poder establir els vincles amb altres pobles (un estat federal, per exemple) amb un requisit imprescindible: fer-ho en llibertat, perquè les aliances s’han de pactar sense condicions prèvies. No és el nostre cas i això ens transporta a la conclusió: o igualtat o independència! Com tots els pobles, tenim dret a decidir, senzillament i pacíficament, si volem un estatut o preferim un estat.

SETZENA REFLEXIÓ: Cal desmuntar les seves mentides! La premsa espanyola actual ha esdevingut premsa de combat i manté, sense massa canvis estructurals, la línia de l’antiga premsa falangista. No hi ha diferències de contingut (únicament de suavitat en la forma) entre els nacional-catolicistes de la COPE (amb tot el bloc de la “Brunete” mediàtica) i EL PAÍS, pel que fa a l’exercici del discurs anticatalà. La llengua i la cultura catalanes són atacades amb mentides ignominioses de part dels mitjans de comunicació espanyols i els seus polítics. La tècnica és vella. Des dels mecanismes de poder, capgiren la realitat i acusen la terra espoliada d’insolidària, de genocidar el castellà a Catalunya, de practicar l’exclusió i no la convivència, fins i tot de racisme… Mesclen identitat amb ètnia i no troben la resposta política que es mereixen, perquè existeix una connivència tàcita entre els poder de l’estat i els autonòmics, tant si governa el PP com si governa el PSOE. El psiquiatre Franz Fannon, ideòleg i artífex de la independència d’Argèlia, va definir (ell l’anomenava “punt sense retorn”) el moment que el colonitzador acusa d’insolidari el colonitzat. És important respondre i no callar. Els nostres intel·lectuals no han de minimitzar els efectes de les barroeres falsedats. Els nostres mitjans de comunicació han de desemmascarar les mentides: som la mamella d’Espanya. Les illes Balears i Pitiüses són el territori que pateix l’espoli major d’Europa. És per això que Espanya es nega a publicar la diferència entre els tributs i les inversions i detallar les balances fiscals corresponents a cada Comunitat Autònoma.

DISSETENA REFLEXIÓ: el dret a l’Autodeterminació és com la llei del divorci. La derrota d’Almansa (1707) va fer espanyols, per la força de les armes, els aragonesos i els valencians. El refranyer n’ha guardat memòria: “mal d’Almansa a tots alcança”, “tots els mals vénen d’Almansa”… Les tropes dels borbons no cremaren fotografies, sinó pobles sencers com Vila-Real o Xàtiva, on els habitants són anomenats socarrats, perquè l’exèrcit va cremar les dones i els infants que s’havien refugiat a l’església de Sant Francesc. Per això, Xàtiva manté un retrat de Felip V amb el cap per avall. Després de València, la caiguda de Barcelona (1714) i el desembarcament a Cala Llonga (1715), esclafant la defensa felanitxera, completaren la submissió de la nostra nació, arrodonida amb els Decrets de Nova Planta. Han passat 300 anys i es manté la dominació en tots els ordres: militar, econòmic, social, lingüístic, cultural i judicial. El símil és bo d’establir. En línia amb la seva tradició (“la mujer en casa con la pata quebrada”) Espanya ens manté tancats, ens obliga a transferir-li l’administració dels nostres recursos, ens agredeix amb impunitat sempre que vol i, si ho denunciam, ens acusa de mentir. Quan es tramità la Llei del Divorci, eren de preveure els crits hipòcrites de l’Església i de la dreta per tapar la realitat social. Després, els crítics se n’aprofitaren de valent. L’Església legitima, amb un negoci immoral, anul·lacions a cop de talonari. Els polítics que s’havien significat en contra no varen tenir manies en dissoldre el seu fracàs matrimonial. Si la llei del divorci regula el dret a la llibertat personal, el dret dels pobles a l’emancipació també està reconegut internacionalment, però, en aquest cas, l’oposició a l’exercici del dret no es limita a la dreta i a l’Església. Dit de manera simplista: el Dret a l’Autodeterminació és el dret del divorci dels pobles, constitueix un principi fonamental dels drets humans i esdevé el taló d’Aquil·les dels estats opressors. L’any 1976 va entrar en vigor el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que proclamaren les Nacions Unides. Espanya s’hi va adherir dia 28 de setembre d’aquell any a Nova York (vg. BOE 103 de 30-4-1977) i el va ratificar dia 27 de juliol de 1977. I què diu exactament el Pacte? L’article primer assenyala: “Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. Els Estats, incloent-hi els que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i el respectaran d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”. La Constitució espanyola (a diferència de les d’Alemanya i Portugal, per posar dos exemples propers) no va incloure el dret en el redactat, però tant és, perquè els tractats internacionals són de rang superior i el dret plenament vigent. D’altra banda, algú s’imagina que un marit o una esposa prohibeixi al cònjuge plantejar el divorci? Espanya no només s’ho imagina, sinó que ho practica! La histèria d’Espanya davant de la proposta d’Ibarretxe, delata l’arrogant pretensió de supeditar el dret dels bascos a decidir el seu futur al “permís” dels espanyols. A escala local, algú s’imagina que els pollencins votin la independència d’Ariany? Han de votar els germans del marit la petició de divorci de l’esposa? La conducta d’Espanya fa tremolar els ciments de la democràcia, provoca vergonya política aliena i delata el concepte colonitzador! Dir que demanar l’opinió a la ciutadania és un xantatge, descriu el sentit imperialista! Amb la darrera restauració borbònica, hem reculat fins a extrems que ningú no hauria pensat mai. L’octubre de 1968 Guinea Equatorial, per voluntat exclusiva dels guineans, va assolir la independència. 40 anys després, la “corona” i els partits espanyols es neguen a escoltar la veu del nostre poble que volen seu per força. El pacte amistós amb Espanya no és possible i no s’ha perdut de part nostra (en tot cas, per un excés de paciència). No veure això és patir la síndrome d’Estocolm que afecta les persones segrestades!

DIVUITENA REFLEXIÓ: La llengua és el darrer vestigi d’una identitat. Abans de perdre l’idioma es perden molts d’altres signes. El territori, per exemple (i sense territori no hi ha nació!). O la cançó del camp. O el més important: la consciència de poble. Som gent feinera, austera, imaginativa i de paraula. Som gent de la mar, però no de barques cremades; gent de jardí, de la terra i no de quarters ni de la guerra. Som un poble que no exhibeix el dolor, sinó que el sublima amb discreció. No ens excedim en verbalitzar els sentiments, perquè sabem que s’expressen millor amb la mirada o amb l’abraçada. Com així aquest poble nostre de bruixes, de pagesos i de brodadores veu malmenats els signes d’identitat? Ara i aquí ens empelten (patrocinada) una feria de abril quan podem anar a fira als nostres pobles per a veure el bestiar (el del mercat i el dels casinos), per menjar un bon frit i practicar l’art de la conversa i del debat. Ara i aquí ens agredeixen l’ànima amb música estrident a les totes a les nostres platges. La uniformització anorrea la personalitat. Ara i aquí ens volen salpar aquelles vetllades comunicatives, les cançons populars, el sortir a prendre la fresca a l’estiu, el regar la carrera, el tallar rama, el tenir el rebost a punt d’una visita imprevista amb una dolça per allepolir els infants mentre aprenen dels grans les dues grans virtuts catalanes: la del respecte i la de l’afecte. S’ha de ser molt curt de gambals per no aprofitar el brollador d’idees i d’emocions que ens regalen les cançons i romanços dels nostres pobles. Els qui no volen veure la seva pertinença nacional, ben diferenciada de la que ens adjudiquen, potser és per no haver-la de defensar. En tot cas, pot escollir entre les dues definicions que li brinda la cançó popularitzada pel grup eivissenc UC: “Que som terra catalana/ ja és ben fàcil d’advertir,/ llevat que un tengui lleganyes/ o cervell de ratolí.”

DINOVENA REFLEXIÓ: Espanya usurpa i assimila els nostres mites (si no els amaga). De tothom és coneguda la conducta antipedagògica d’alguns pares que, quan l’infant ha fet una gràcia, un dels cònjuges braveja a l’altre allò que ha fet “el meu fill”, però si ha estat una polissonada, aleshores retrau allò que ha fet “el teu fill”. Hi ha estudis documentats (Un puput de cresta molla o El País, la quinta columna) que desemmascaren l’anticatalanisme dels mitjans de comunicació assignant el gentilici en funció del mèrit de les persones. Joan Miró és un pintor espanyol; Ramon Mercader, l’assassí de Troski, català; s’amaga que Agustina d’Aragó era barcelonina… ABC, La Razón, la COPE, El Mundo… que es proclamen antinacionalistes, com totes les televisions públiques en espanyol (autonòmiques incloses) multipliquen l’exhibició del patriotisme més ultranacionalista. D’aquell “¡Arriba España!” franquista a l’actual “¡Aupa España!” no hi ha distància! Del “¡A por ellos!” de l’exèrcit franquista quan entrava a Madrid al mateix eslògan de “la roja”, hi ha diferències? On aquest pamflet nacional permanent es demostra més barroer és a l’àmbit esportiu. D’una banda, es promou i magnifica la competitivitat (guanyar és l’únic objectiu) i, evocant antigues glòries (amb permís de l’enfonsada “invencible”), es relaciona la victòria amb Espanya (mai no s’havien vist tantes de banderetes, tants de polítics, ni tanta de família reial). De l’altra, es creen referents per enlluernar la ciutadania, molt especialment els infants, i inundar-la d’espanyolitat. Siguin els tennistes, sigui l’equip de bàsquet, sigui el de futbol o el dels hoqueis, sigui el món de les motos o sigui qualsevol altre esport, Espanya fa seus els noms més rellevants (Gassol, Nadal, Pujol, Xavi, Moià…) i els segella amb la bandera. Naturalment que fan els numerets que calguin per impedir que les diverses nacions de l’estat puguin tenir seleccions pròpies. Naturalment que no volen ni sentir parlar de la Gran Bretanya, on les seleccions nacionals (Gal·les, Escòcia, Anglaterra i Irlanda) s’enfronten amb passió. Els mallorquins sabem bé el motiu: d’haver disposat d’equip nacional hauríem guanyat la Copa Davis abans que Espanya. Hi ha molts d’altres exemples. Per això, Espanya practica el lema franquista: ¡una grande y libre!

VINTENA REFLEXIÓ: Hem de voler comandar a ca nostra! L’any 1991 al Teatre Principal de Palma es reuniren representants d’entitats empresarials, sindicals, culturals, universitàries, socials, mediambientals i religioses per aixecar un clam a favor de la llengua i l’autogovern. Era un crit de protesta davant del tracte colonial. Les organitzacions tenien credibilitat, perquè hi havia persones amb cara i ulls. El President de la CAEB, Francesc Albertí, va patentar la frase “Espanya és un mal negoci!”. Alexandre Forcades, conseller d’Hisenda, desvetllà l’espoli que patíem, amb un dèficit de devers tres-cents mil milions de pessetes d’aleshores; un parell de pressuposts de la Comunitat! El robatori no s’ha aturat mai i ens converteix en la mamella d’Espanya. L’any 1932, l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Mallorca i Eivissa reclamava el Concert Econòmic (com a les comunitats basques). És a dir, les competències fiscals per, després, passar comptes amb l’estat, però amb la bossa en el nostre calaix. Ara, 75 anys després, patim una extorsió al galop. La classe política n’és conscient, però ha reculat amb una actitud tan covarda que mereix ser qualificada de traïció; el terme que va utilitzar Xirinacs per definir l’abandó dels líders en les reivindicacions més bàsiques. A ca nostra comanda el veïnat i ningú no li atura els peus. Al contrari, esperam amb la boca badada al vent les propines; la torna dels nostres propis recursos! Vivim de les miques mentre del nostre blat els altres en fan coques! Quan dos expresidents de la Generalitat de Catalunya (Pujol i Maragall) parlen d’un nou tancament de caixes (un boicot fiscal contra l’extorsió) a les Balears i Pitiüses, on la cosa és molt més greu, els cinc darrers consellers d’Economia han fet de bones persones; de vernacles. Ells no convocarien mai la societat civil per omplir el Teatre Principal i vindicar una cosa tan senzilla com voler administrar els nostres recursos. Com a qualsevol casa normal!

VINT-I-UNENA REFLEXIÓ: La nostra solidaritat no té tornada! A les èpoques de major pobresa, quan els nostres avis es veien obligats a emigrar (Argèlia, França, Argentina…), Espanya no va equilibrar la nostra economia. Érem les illes oblidades; una roca tirada dins la mar com va dir Pere d’Alcàntara Penya. Ara, en canvi, cada dos per tres ens recorden el concepte de solidaritat… amb trampes! Per ser solidaris cal un principi fonamental: la voluntat de ser-ho! Tothom ha de poder decidir com i quant de solidari ha de ser i designar amb qui vol ser solidari i amb qui no fa cap falta! Ningú no ens ha de ficar la mà a la cartera i decidir quina ha de ser la nostra solidaritat i cap a on ha d’anar, perquè això és espoli. D’altra banda, ningú no ens ha de donar lliçons de solidaritat. L’hem practicat i no n’hem rebut! Diuen que les comparances són odioses? Perfecte! Quan l’any 1844 a Felanitx va esdevenir la catàstrofe que causà 414 víctimes mortals (moltes més que l’atemptat de l’estació de Madrid de fa tres anys), ningú no va acudir amb ajuts solidaris. Ni quan patírem la fil·loxera. Ni quan esclatà el polvorí de Sant Ferran. Al contrari, Espanya ens espoliava com ara: “El embargo de bienes en Mallorca va tomando ya un carácter muy serio. No basta la contribución directa, crecidísima, sino que le siguen el impuesto de la sal, los consumos, el recargo, la cédula personal, el impuesto del timbre y otros que hacen insostenible la situación del infeliz contribuyente”. Si les malifetes que hem vist a Barcelona (desgavell dels trens de rodalies, apagades de llum, caos de l’aeroport, l’esfondrament del Carmel…), o a Palma (un metro recentment inaugurat que s’inunda, un centre inaugurat sense llum ni mobles…), haguessin passat a Extremadura o a Castella, hauríem vist reaccions de suport solidari espontànies i immediates. Aquí no. Aquí només tenim una finestreta: la de pagar! La de ser solidaris per decisió aliena! I després els espanyols diuen que els mallorquins, i els catalans en general, “¡son muy suyos!”. Tant de bo ja ho fóssim!

VINT-I-DOSENA REFLEXIÓ: Espanya sap que no som espanyols! Dia a dia, certificam com Espanya tria l’àmbit d’aplicació de la llei als seus súbdits, en funció de la condició de si són o no espanyols. Els qui han de fer complir les lleis, discerneixen: els espanyols tenen tots els drets i els qui no ho són només tenen deures. És evident, per tant, que nosaltres no som espanyols. Però no perquè ho hàgim decidit, sinó perquè ells ho saben. Per això (democràtics?) no volen sentir parlar del dret d’autodeterminació i això que, igual que hi ha gent que creu ser Napoleó o un moix, trobarien mallorquins que creuen ser allò que els han dit que són els que no ens deixen ser qui som! No, les lleis espanyoles (la Constitució al capdavant) no són igualitàries. Aquesta afirmació es constata empíricament. Entestar-se en fer pedagogia per convèncer de la nostra realitat nacional és un acte de candidesa infinita! Santa innocència! La classe dirigent de la política espanyola sap molt bé que no som espanyols. Però hi ha una altra cosa que, per a ells, és molt més important: saben que sense nosaltres ells no són res! Per això ens volen espanyols a la força i anorrear la nostra identitat, principalment la llengua dels nostres pares i de Ramon Llull! Voler que ens deixin ser espanyols en terreny d’igualtat, és com creure que la guineu ens vigilarà les gallines. No hi ha miracles. Ara i sempre cal resistir i mantenir-nos lleials al “siau qui sou!”; siau qui sou i no foteu!

VINT-I-TRESENA REFLEXIÓ: Hem d’evidenciar els errors de la nostra gent! Evitar l’autoodi no ens ha de fer perdre l’autocrítica. El comportament pusil·lànime, quan no servil, de la nostra classe dirigent i l’entorn mediàtic que l’avala, no ens ha de fer còmplices de la seva actitud acomodatícia al poder. Els intel·lectuals han de mantenir una veu crítica i mordaç. És cert que els poetes compromesos fa temps que no canten! Hem perdut veus deixondidores (Salvat Papasseït, Foix, Salvador Espriu, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Guillem d’Efak, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí Pol…) i la majoria de les veus novelles han desertat o, col·laboracionistes, s’han instal·lat contra natura en els llocs que haurien de vigilar. La democràcia es fonamenta en el control del poder. Si es perd la crítica, el poder s’ensenyoreix dels càrrecs públics, es perd la vocació de servei a la ciutadania i no es corregeixen els errors. És necessari denunciar les desviacions i exigir polítiques que garanteixin la protecció de la nostra llengua, que estimulin el prestigi cultural i que promoguin avenços en el camí de l’autogovern.

VINT-I-QUATRENA REFLEXIÓ: Hem d’aprendre dels altres! Ningú no neix ensenyat. Això fa que l’aprenentatge sigui un camí llarg que, per anar bé, ens ha d’acompanyar tota la vida. Si volem garantir la supervivència de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra nació, hem d’aprendre de totes les lluites per les llibertats que ens han precedit. És important estudiar els processos que han reeixit, analitzar el comportament dels seus líders (Bolívar, Martí, Lord Byron, Fannon, Ghandi…), valorar les etapes de cada procés d’alliberament. Cal efectuar el diagnòstic correcte i tenir en compte les circumstàncies de cada moment històric. Els mètodes de lluita prescriuen amb el temps, però la defensa de les llibertats no caduca mai. No vivim avui la situació que va fer que Argèlia s’alliberàs del colonialisme francès l’any 1960. Tampoc no vivim la situació que va permetre la independència de l’Índia (1947) o la creació de l’estat d’Israel (1948). No som part de l’alliberament generat en tomar el mur de Berlín ni de l’esqueix iugoeslau que, l’any 1991, permeteren l’alliberament de nacions sotmeses (Croàcia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia…). Tampoc no podem plantejar un “divorci amistós” com el cas d’Eslovàquia i Txèquia (1993) o, el més recent, de Montenegro (2006) amb un simple referèndum d’autodeterminació. Això no obstant, es pot aprendre de totes aquestes lluites. Només hi podem guanyar!

VINT-I-CINQUENA REFLEXIÓ: El cas d’Alabama és un bon referent! Alabama és un referent en la lluita a favor dels drets civils. Una lluita carregada d’obstacles, però guanyada gràcies a la tenacitat i a la resistència incansable. Un símbol lligat, sobretot, a dues persones: Martin Luther King i Malcolm X, amb estils diferents, però qualificats igualment de radicals extremistes. Ambdós varen confluir en un objectiu comú: exigir el respecte dels drets humans i la igualtat entre les persones, sense consideracions de sexe, ètnia, religió, llengua… El seu èxit rau en haver esvaït la por dels negres, presos de la patologia dels esclaus, incapaços de revoltar-se contra els abusos i vindicar els drets humans més elementals. King encapçalà un moviment a Birmingham, Alabama (l’estat més racista del sud), que va permetre obtenir el cens pels votants negres, acabar amb la segregació i aconseguir l’accés a qualsevol escola i allotjament. Quan King va ser detingut (del 12 al 19 d’abril de 1963) va escriure la famosa “Carta des de la presó”, en resposta als jutges jueus i als eclesiàstics cristians que deien que s’havia de complir la llei vigent, la qual impedia la igualtat dels negres. King va respondre allò que ara diuen els bascos i que passa d’hora que diguem els catalans: els drets dels ciutadans no han d’esperar lleis i, molt menys encara, si aquestes lleis són discriminatòries, perquè les lleis injustes no s’han de respectar, sinó profanar! El conflicte estava cantat. King va cridar a la concentració pacífica. Les dues primeres setmanes només hi acudiren els seus íntims. Dia 7 de maig, prop de tres mil manifestants varen ser dispersats amb porres per la policia. Hi va haver detencions. King denuncià al món l’agressió que patien i la complicitat de l’FBI amb el Ku Klux Klan. Dia 28 d’agost va convocar una protesta a Washington, davant l’estàtua de Lincoln, on s’hi concentraren gairebé dues-centes mil persones, una xifra ridícula atenent la potencial assistència. Allà King va pronunciar un dels discursos més famosos del segle vint: “I have a dream”. El fort impacte del seu somni, va forçar el president Kennedy a negociar. Ja no hi hauria marxa enrere, malgrat les maniobres del director de l’FBI, J. Edgar Hoover, que seguia els moviments de King i enregistrava les converses. Encara l’any següent, King va ser detingut de nou en exigir ser atès a un restaurant exclusiu per blancs a Florida. Després de publicar “Why we can’t wait” (Perquè no podem esperar), li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau, l’import del qual va anar tot a patrocinar noves accions. La seva família vivia a Atlanta, però King va decidir anar a Selma (Alabama), on l’actitud del governador era clarament permissiva amb els abusos policials (us sona, senyor Socias?) i on encara s’impedia el vot dels negres. El 7 de març de 1965, poc més de cinc-centes persones, encapçalades per King es manifestaren sense permís. La televisió de tot el món va mostrar l’actuació de la policia dispersant els concentrats amb gas lacrimogen. Aquell dia, conegut com el Bloody Sunday, va ser determinant. El governador va caure. D’aquells fets va néixer el lema que presidiria totes les accions reivindicatives dels negres: Black Power! Finalment, el president Lyndon Johnson signà l’acta del dret de vot dels afroamericans. Un discurs menys conegut de King, però que és un referent clarificador de la situació actual que patim, és The American Dream, pronunciat el juliol de 1965, on recorda que el primer somni americà, 180 anys abans, havia estat no dependre del Regne Unit, ni d’un rei, sinó ser una nació lliure, sense estar subordinats a unes terres situades més enllà del mar. Aquell somni s’havia fet realitat, però calia continuar somiant. Assolida la independència, el nou somni era que tots els homes havien de tenir els mateixos drets com a ciutadans d’aquella nació lliure. L’abril de 1967, un any abans de ser assassinat, va fer el discurs “Three dimensions of a complete life”, on explicava que els negres, per assolir les dimensions d’una vida completa, necessitaven ser lliures i respectats!

VINT-I-SISENA REFLEXIÓ: No hi ha res més ultranacionalista que els espanyols que es proclamen antinacionalistes! Savater, Bono, Zaplana, Guerra… tots aquells que es defineixen com a antinacionalistes, són sempre d’un espanyolisme fonamentalista que els allunya del més mínim sentit democràtic. N’hi ha prou de comparar dos referents. Entre Ibarra i Ibarretxe hi va qualque cosa més que lletres. El segon és educat, demòcrata, no insulta, defensa les seves idees, en positiu, informant d’allò que vol i no d’allò que no vol que facin els altres. La histèria forassenyada de l’altre, dedicat a amenaçar catalans i bascos, el confirma militant de la cultura dels “conquistadores”.

VINT-I-SETENA REFLEXIÓ: Els repressors no són gent d’honor! Tot i que l’honor és un dels paradigmes de la milícia, els autors dels abusos, després de tirar la pedra, amaguen la mà. La veracitat no és el seu fort i, conscients que burlen la legalitat, neguen les actuacions. Són gent que practica l’abús d’autoritat, sovint amb una pistola a la cintura, però si són denunciats, s’acovardeixen i s’emboliquen en la mentida acusant de mentiders els qui els han posat en evidència. Ho fan, perquè se saben protegits per qui hauria defensar els drets dels ciutadans. Vaig tenir ocasió de parlar amb el governador Socias fa tres anys. Li vaig dir que coneixia els codis militars d’actuació. Hi ha una cosa que entenen bé: la disciplina. No hi valen discursos ni pedagogies. Si burlen les normes de convivència, cal una sanció exemplar. Qui no compleix les ordres ha de ser foragitat, com passaria a qualsevol empresa. Ramon Socias va fer un monòleg amb paraules tan dolces com eixorques. Estaria content, qualque dia, d’haver de rectificar, però ara per ara veig Socias com un col·laborador actiu de l’etnocidi. No esper res d’ell. No hi crec. Antoni Mestre, acompanyat de l’escriptor Llorenç Capellà, li va lliurar el juliol de 2004 un dossier titulat EN DEFENSA DELS DRETS CIVILS! A la darrera pàgina, es detallaven les propostes. Socias es va apressar a declarar que les assumia. Perfecte! La quarta i darrera petició deia: “Que, en el cas que es repetís qualque actuació similar als fets comentats en aquest document, es comprometi a la destitució fulminant dels responsables dels fets o a dimitir el càrrec.” Els casos s’han repetit. Socias no ha destituït els autors i no ha dimitit. Tots els partits polítics tenen còpia d’aquell dossier. La complicitat és evident. Amb aquesta condescendència, va morir l’anterior Pacte de Progrés per desencís col·lectiu. Ningú no ha demanat responsabilitats polítiques. Socias pot continuar sense por. El PP té la teulada de vidre per retreure res i els partits progressistes duen calçons amb elàstic. La qüestió és vacunar el poble del virus de les persones dignes! El resultat? Un poble mesell domesticat gràcies a legisladors, fiscals, governants, sindicats, entitats culturals, intel·lectuals, poetastres i creadors d’opinió més amagats que Sor Tomaseta! Cal una catarsi civil com la d’Alabama! Som davant d’una emergència nacional! És hora de recobrar els nostres crits de combat: “Pag qui deu!”, “Endarrera aquesta gent!”, “Via fora!”.

EPÍLEG. Som un poble sotmès, espoliat i maltractat. Ens amaguen la història i ens burlen el dret fonamental de saber qui som per decidir el futur, en pau i llibertat! Aquesta és la conclusió en cloure unes reflexions generades a l’entorn dels abusos contra els nostres drets civils. Reiter el sentit de dignitat que expressa el lema nacional d’Escòcia: Nemo me impune laccesit. No, ningú no ens ha de poder ofendre impunement, perquè el silenci ens fa còmplices. Tot plegat es podria resumir amb allò tan sabut de cap atac sense resposta o amb la popular dita mallorquina que afirma que de les herbes molles se’n torquen el cul. Si no som respectats, si continuam maltractats i acceptam el fatalisme, ens convertirem espectadors de l’agonia de la nostra llengua i del nostre poble. No ens podem resignar. Hem de deixar de plorar, com solem fer, i hem de reprendre la lluita. Com diu Martí i Pol: “Plor i lament, de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal!”. He deixat de banda molts de punts. Podríem parlar més dels mitjans de comunicació públics, de les conductes gens exemplaritzadores de les institucions… En tot cas, com més prest millor, esper veure recobrar els nostres drets i, en comptes de dir “Això és Alabama!”, aviat pugui escriure aquella altra expressió mallorquina popular per expressar satisfacció: Això és l’Havana!

L’assassinat de Pere Mascaró, dia 16 de desembre de 1976 en els soterranis dels grans magatzems de la família Franco, constitueix un episodi amarg i amagat que, per dignitat, reclama el just reconeixement públic que acabi amb el silenci oficial imposat. Els actuals hereus ideològics del PCE i del sindicat CCOO, organitzacions en les quals militava la víctima, tenen la major responsabilitat de posar-se al capdavant per tal d’exigir la reparació d’un deute col·lectiu pendent. Passa d’hora!

***
La il·lustració mostra la caràtula de la publicació-testimoni que es va fer arran del crim, bastida sobre l’anunci que, amb gran desplegament publicitari, va emplenar durant setmanes les pàgines de tots els diaris de Palma. L’anagrama del títol es va fer a partir d’un dibuix de la víctima.
***

Entre les endemeses que reclamen memòria i justícia dels primers anys de la darrera Restauració Borbònica, una de les que més em colpeix, ni que sigui per haver conegut i tractat la víctima, és la mort de Pere Mascaró, dia 16 de desembre de 1976, al soterrani dels grans magatzems del carrer Jaume III de Palma. En versió de La Vanguardia: “El vigilante jurado de Galerías Preciados Juan Gómez Geoda, de 36 años de edad, al encontrarse con el escaparatista don Pedro Mascaró Rodríguez, de 26 años, le recriminó delante de sus compañeros que le hubiese difamado y antes de que pudiera darle explicaciones, el vigilante le disparó varios tiros causándole la muerte y, inmediatamente después, se suicidó. El escaparatista don Pedro Mascaró era miembro del Partido Comunista i de CCOO pero se descarta cualquier motivo político en el homicidio que se atribuye a un arrebato de violencia del guarda.”

Com que cada dia (i cada dia més) ens fan tocar amb les mans quanta veritat hi ha en la locució llatina excusatio non petita accusatio manifesta (qui s’excusa, s’acusa – en bon català -), davant de la reiterada insistència de tots els mitjans de comunicació de descartar una connotació política a l’assassinat, fa arrufar el nas i convida a posar en solfa el discurs oficial. Els qui patírem el xoc brutal de la notícia vàrem tenir clar, des del primer moment, que al darrera d’aquell crim hi havia un substrat ideològic. Tant és així que, tot i no poder amagar la reconeguda militància política i sindical de la víctima, sí que s’ocultà a l’opinió pública la militància franquista del seu botxí. La perspectiva del temps no ha apaivagat la intuïció inicial. Al contrari, repassar les circumstàncies del tràgic incident confirma que l’evidència supera l’especulació. Es va tirar terra damunt dels fets i sal damunt de la memòria col·lectiva. De la investigació, si és que n’hi va haver, mai no se’n varen saber noves.

El 15 de desembre de 1976, el dia abans de l’assassinat, s’havia celebrat el referèndum per aprovar o no la llei de la Reforma Política, la darrera de les Lleis Fonamentals. La reforma, tramitada a la correguda el novembre de 1976 (just un any després de la mort de Franco), pretenia legitimar tàcitament l’herència del franquisme, amb l’objectiu de dotar de credibilitat democràtica una Monarquia Parlamentària instaurada per una Dictadura i, sobretot, extingir els tímids intents d’una esquerra covarda a l’hora de reclamar el debat democràtic previ per tal d’escollir entre ruptura o reforma. La campanya de l’extrema dreta a favor del no, l’abstenció poc activa que propugnava l’esquerra i la confusió a les enquestes prèvies, serviren d’excusa al president Adolfo Suárez per a no respectar el dia de reflexió. El vespre de dia 14, tant per ràdio com per les dues cadenes de l’única televisió existent, amb un dramàtic patetisme, el president espanyol va fer una crida a la participació: “Creemos que nadie, salvo el pueblo, como dueño de su destino, tiene autoridad para decidir”. La frase, certament, conté una veritat com un puny: la sobirania rau en el poble, titular indiscutible i únic del dret a decidir. El mal és que l’evidència no serveix, i bé que ho han tocat amb les mans Ibarretxe i Artur Mas, quan “el pueblo” és el basc o el català.

Dia 16 de desembre els titulars de premsa informaven del resultat del referèndum: amb una participació del 77% del cens, el 80% d’electors votaren a favor. Els qui havien pronosticat el fracàs, atribuïen el canvi de tendència a la intervenció a darrera hora de Suárez. L’esquerra romania desautoritzada, l’extrema dreta estava indignada i la ciutadania, molt majoritàriament, s’havia empassat i cregut que s’acabava d’inaugurar la primera pedra d’una vertadera democràcia. Malgrat tot, a l’atmosfera social hi havia un gran desconcert, aires d’incertesa i un cert tuf d’estafa històrica. El projecte polític que personalitzava Suárez amagava, amb eufemismes, quina seria la següent etapa d’allò que ell mateix segellaria amb el nom de Transición Democrática per assenyalar, al marge dels cànons tradicionals de la historiografia, la consolidació d’un règim instaurat com a conseqüència d’un aixecament militar contra un govern legítim, en un procés que, irònicament, tenia per objectiu fonamental barrar el pas a la restauració democràtica de la República usurpada.

Aquell dia luctuós, els testimonis del crim als soterranis de Galerías Preciados reproduïren el breu diàleg. El guarda jurat, que presumia de ser membre de la Guardia de Franco i no s’estava d’exhibir-ne el carnet, va entrar amb una pistola a la mà a la sala on els operaris preparaven els mostradors de Nadal. Apuntant Pere Mascaró va dir: “Tu y el bombero me habéis deshonrado!”. L’amenaçat, mostrant una gran sorpresa, replicà “No sé de que me hablas. Por favor, guarda el arma… si quieres que te pida perdón, lo haré de rodillas pero dime de qué”. No hi va haver més paraules. En qüestió de segons hi havia dos morts a la sala. Els companys de Pere Mascaró, testimonis directes del crim i del suïcidi, declararen que en el cas que el guarda jurat sabés com així matava, la víctima no va saber com així moria. L’endemà, amb un cinisme repugnant, els magatzems reforçaren la presència de guardes jurats a totes les plantes dels magatzems i ompliren els diaris de Palma amb un anunci a tota pàgina: “Venga a «VIVIR» la Navidad a Galerías Preciados”. Aquell «VIVIR», destacat amb majúscules i entre cometes, mostrava el paradigma de la publicitat més vomitiva. Estava escrit i pensat sobre una taca de sang amagada.

Aquella mateixa nit del crim, un grup de companys de Pere Mascaró enllestírem una publicació testimoni de 12 pàgines en protesta per l’assassinat. La titulàrem BORT (amb “t” final, en al·lusió crítica a l’aleshores popular revista CORT). L’anunci infecte de l’empresa on hi va haver el crim ens facilità la portada. Únicament férem visible la taca amagada de l’assassinat sobre aquell «VIVIR» tan grosser. El personatge que representa la darrera lletra de l’anagrama del títol es va fer sobre un dibuix de Pere Mascaró; un autoretrat en caricatura, amb un tronc en els braços per donar branca. La “i” del pit, segons ell deia, significava “independència” i corresponia també a la inicial d’Ivan, el seu nom de clandestinitat. A la contra-coberta, el BORT reproduïa una carta als Reis d’Orient, escrita per Jaume Vaquer, avui reconegut crític i impulsor del món del còmic i aleshores un infant d’onze anys, que deia: “Els nins de Mallorca que no volem pistoles per jugar, tampoc comprarem on hi hagi pistoles per matar.” (1) A la penúltima pàgina de la publicació hi havia un anunci. Sota l’eslògan del recent referèndum, “¡El Pueblo toma la palabra!”, s’instava a acudir dia 23 de desembre a les vuit del vespre davant dels grans magatzems per expressar el rebuig del crim.

D’acord amb la convocatòria, els autors del còmic i una trentena de persones, ens plantàrem a les portes dels magatzems, altament vigilades per una dotzena de policies de paisà que no varen intervenir durant l’acció de protesta. Procedírem a repartir la revista a les persones que entraven o sortien de Galerías Preciados i, a continuació, vàrem fer una cremada de targetes d’aquells grans magatzems. Entre d’altres, hi va comparèixer l’advocat Antoni Ramis Rabassa, el qual anys després, quan era senador del PSIB-PSOE i presidia la Comissió de Justícia, va morir en un tràgic accident de cotxe a Madrid. De la nostra acció pública, la premsa no en va parlar mai. Les pàgines senceres d’anuncis dels magatzems propietat de Carmen Polo de Franco, coercien la llibertat de premsa.

Just un mes després d’aquell assassinat, concretament dia 24 de gener de 1977, cinc advocats laboralistes varen ser assassinats al seu despatx de Madrid en el que es coneix com “la matança d’Atocha”. L’extrema dreta, amb totes les seves marques (Guerrilleros de Cristo Rey, Triple A, Pie…), gaudia de la màxima tolerància i, en més d’un cas, de la complicitat activa i directa de la policia franquista. Dia 20 de novembre d’aquell any, just dos anys en clau després de la mort de Franco, els feixistes varen dipositar una bomba al setmanari humorístic El Papus de Barcelona que va matar el conserge, Joan Penyalver Sandoval. Dos dies després de l’atemptat mortal, dia 22, en senyal de dol no es va editar cap diari de tot l’estat, excepte El Alcázar. Han passat els anys i hem vist com, periòdicament, sovintegen merescuts actes en record de les víctimes d’Atocha o de la revista El Papus. En canvi, de Pere Mascaró, només en serven memòria la família i els amics. Ni els actuals gestors hereus del PCE, el seu partit, ni els de CCOO, el seu sindicat, mai no han enaltit el seu record ni vindicat el seu nom.

El juliol abans de morir, l’estiu de 1976, Pere Mascaró, activista en el món de l’associacionisme veïnal, havia participat en una acció plàstica per reivindicar l’art al carrer i, amb una dotzena de pintors (Páez Cervi, Horacio Sapere, Ramon Cavaller, Esperança Mestre, Martí Company, Joan Mas…), va penjar un mural al carrer d’en Berard al barri de Sa Calatrava. Estava carregat d’idees creatives i, a l’entorn de l’inquiet animador cultural Antoni Rotger, era un dels que més ganes mostrava en la futura edició de la revista BORT que mai no veuria publicada. Pere Mascaró era un jove ple de vida i d’esperances. Va ser protagonista innocent d’una pàgina dramàtica i no va ser l’única víctima, perquè quan l’assassinaren la seva dona esperava un fill. La defensa de la Memòria Històrica no s’ha de circumscriure a un període limitat al de la Guerra incivil dels Tres Anys. Els crims, la repressió i la manca de drets i de llibertats democràtiques va continuar durant el franquisme, el postfranquisme i el neofranquisme actual dels orgues que torna a cavalcar al galop i ens emboira de pols la memòria, entabana la intel·ligència i ens entela la mirada cap al futur. Malgrat tot, hem d’evitar perdre els ideals i els objectius, perquè si qui lluita pot perdre, qui no ho fa ja ha perdut!

(1) Vg. arxiu adjunt Contra-coberta

Sempre que escric ho faig amb el triple objectiu que qui em llegirà pensi, estimi i somiï. Això m’obliga a tres coses: aportar dades inèdites o poc conegudes, fer un torça-braç contra l’avorriment per fomentar el gaudi de llegir i introduir una dosi d’opinió, lluny de la freda neutralitat, en defensa d’un món més lliure, més just i més solidari.
En parlar de Bartomeu Rosselló-Pòrcel no havia de fer una excepció. La recerca sempre brinda recompenses.*   *   *
La il·lustració mostra el dibuix que va fer Ramon Nadal de Bartomeu Rosselló i la caràtula de l’antologia que el poeta va elaborar, prologar i, en part, traduir amb només 15 anys.
*   *   *

TEMPS D’HOMENATGES ENDOLATS

Maleïda gràcia commemorar els centenaris dels naixements! Això fa que siguin molts pocs els privilegiats que arriben a ser testimonis vius del reconeixement. Moisès Broggi (1908-2012) és una rara excepció. La immensa majoria són homenatges post mortem, per on la mala consciència política de les institucions públiques i les entitats culturals canalitzen eixorques expiacions a misses dites. Enguany fa cent anys del naixement d’alguns poetes catalans. S’ha destacat els noms de l’eivissenc Marià Villangómez, de Salvador Espriu i del mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. D’aquest darrer, a més dels cent anys del naixement, enguany en fa 75 de la seva prematura mort.

UN APUNT BIOGRÀFIC DE BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL

Neix a Palma el 3 d’agost de 1913, al carrer de Sant Llorenç, a l’esquerra de l’església de Santa Creu a la barriada del Puig de Sant Pere. Allà anirà a ca les monges i, després, al Col·legi dels Teatins del carrer del Vi. En acabar la primària, fa el batxiller a l’Institut Balear, on l’influirà Gabriel Alomar. Gràcies a una beca va a viure a la Residència d’Estudiants de Barcelona, dirigida per Miquel Ferrà (1885-1947), on Rosselló té cura de la biblioteca i de l’edició d’uns quaderns de poesia. Allà coincideix amb Joan Teixidor (Olot, 1913 – Barcelona, 1992), Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) i amb qui serà el seu gran amic Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985). El 1933 publica Nou poemes i fa un llarg creuer per la Mediterrània (Alexandria, El Caire, Creta, Istambul, Atenes, Cartago, Malta, Tunis, Nàpols, Pompeia, Maó, Palma i Barcelona). El 1934 publica Quadern de Sonets. El 1935, el mes de maig, s’estrena a Barcelona amb música d’Igor Stravinsky (1882-1971) Història del soldat de Charles F. Ramuz,(1878-1947) traduïda per Rosselló, el qual es llicenciarà en filologia moderna, sota el mestratge determinant de Carles Riba (1893-1959). Orienta la seva tesi sobre Gracián i es trasllada a Madrid, on obté plaça de professor d’Institut, però, arran de la insurrecció armada, es trasllada a l’Institut Pi i Margall de Barcelona. La darreria de 1937 s’incorpora a l’exèrcit republicà i emmalalteix. Traslladat el mes de novembre al sanatori del Brull, al Montseny, on morirà dia 5 de gener de 1938, amb 24 anys i cinc mesos (1). L’endemà va ser enterrat en un acte presidit per Antoni Maria Sbert i Massanet (1901-1980), el mallorquí que va ser conseller del govern de la Generalitat de Catalunya. L’any 1958, Salvador Espriu va acollir les despulles a la seva tomba d’Arenys de Mar i el 1978 va ser traslladat i enterrat definitivament a Palma.

UN ESTUDIANT PRECOÇ

Amb només 15 anys, l’abril de 1929, encara no acabat el batxiller va assumir l’elaboració d’una Antología de Poetas Mallorquines(2) que es publicà el març de 1930. Ell va tenir cura de la selecció, per més que va veure retirats alguns dels poemes triats i incorporat de manera absurda un del valencià Benet Altet i Ruate (1827-1893). Rosselló és l’autor de la majoria de les traduccions dels poemes i del pròleg del llibre que, segons informa l’autor per donar garanties a alguns dels poetes seleccionats, seria revisat per Gabriel Alomar. Destaca la raó de ser de la publicació: “Dar a conocer la poesía mallorquina más allá de las tierras donde se habla catalán”.
Aquella Antología no va ser gaire ben rebuda. Joan Pons i Marquès (amb el més lacònic dels seus pseudònims: P.), va fer-ne la crítica a La Nostra Terra (Núm 28 d’abril de 1930, pàgs. 148-149). A més de menystenir les il·lustracions, fa una relació dels noms que hi manquen i assenyala les incorreccions tipogràfiques i la descurança editorial. Anys després, Rosselló col·laborà amb la revista.

ALGUNES CURIOSITATS A L’ENTORN DE TRES CANÇONS

Bartomeu Rosselló-Pòrcel no va ser un poeta gaire reconegut ni excessivament valorat en vida. Joan Mascaró, Gabriel Alomar i Miquel Ferrà li reconeixien intel·ligència i enginy, però no varen veure en ell els trets d’un poeta destacat. Això no obstant, amb la represa de la Cançó Catalana, la darreria dels anys 60 del segle passat el seu nom va reeixir i moltes de les seves composicions foren musicades. He cregut oportú, com a possible aportació a la figura del poeta, analitzar tres cançons que brinden curiositats i preguntes.

1. UN POEMA SOBRE UNA CANÇÓ POPULAR?

Potser un dels poemes més populars de Rosselló-Pòrcel és la Història del soldat, dedicada a “Ramon Nadal, artiller” i coincidit amb el títol de l’obra que havia traduït de Ramuz. Es va publicar dins del llibre pòstum Imitació del foc (1938). L’any 1972, musica i interpretat per Maria del Mar Bonet el poema (3) va obtenir un important ressò mediàtic i reconeixement públic:

Això era i no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

La tarda del dissabte
m’enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l’hostal!…
Febres de maig
duren tot l’any!

Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tarara, tarara ri,
amor he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir…
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai, els marits!
Camins d’Igualada,
camins de Fraga,
les esperances.

Per l’Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

Com que sempre he estat un tresques en matèria de la cançó catalana, fa molts d’anys vaig trobar-me per sorpresa amb una cançó popular (4) i, ateses les coincidències amb el poema de Rosselló, em va encuriosir esbrinar la font del poeta. És sabut que Rosselló era lector, admirador i seguidor de García Lorca i d’altres poetes de la Generació de 1927, alguns dels quals escrivien poemes sobre cançons populars, però no vaig trobar el lligam entre la cançó i el poema. No resolt l’enigma, em complau posar en evidència les repeticions. Igualada, Fraga, l’enamorament a una cantonada i sobretot la tornada fan impossible la casualitat.

– Ai, a don,
ai, a don de don,
trompeta de Borbon.

Quan se’n van enamorar
va ser el dissabte a la tarda,
ella al cantó d’en Borràs
que jugava a la llarga.

A l’endemà de matí
el trompet toca la marxa:
– Taiona, si vols venir,
si t’en vols venir amb nosaltres?
La Taiona els diu que sí;
amb el trompet se n’anava.
On se’n van anar a dormir?
A la vila d’Igualada;
a l’endemà de matí
se n’anaven dret a Fraga.  

2. ON ERA EL CARRER DE L’OM?

Rosselló a Auca escriu dos versos referits a sa mare:
La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.

Arran de la mort del seu amic, Salvador Espriu va escriure un poema que feia esment a aquells versos i que musicaria i enregistraria Raimon (Edigsa 1967) i, anys després, Miquel Brunet que interpretaria el grup Els Valldemossa (LP Palma, 1990)

La teva mare broda
en el carrer de l’Om.
La teva mare broda,
broda claror.

La teva mare canta
una cançó,
la vella història trista
d’un gran amor.

La pluja li contava
la teva mort,
la pluja li contava
com has mort sol.

Albes de fred agrisen
tot el record.
La teva mare plora
en el carrer de l’Om.

S’ha dit sovint que el poema fa esment al carrer dels Oms de Palma on, antigament, podria haver-hi aquests arbres (avui pràcticament desapareguts de Mallorca per culpa d’un fong assassí). Vicent Partal al seu blog (febrer de 2010) diu que era el carrer de “la casa pairal” del poeta. També s’ha dit que son pare feia feina a la botiga de roba de Can Ribes, al carrer de Sant Nicolau. A l’entorn, tant a la placeta del Mercat com a la de davant l’església, també hi havia oms. Mai no he vist, però, cap dada que lligui la mare del poeta, Francesca Porcel, amb el carrer dels Oms (clarament en plural, a diferència del vers del poeta) ni tampoc amb el de Sant Nicolau. En canvi, tinc una dada que permet albirar una altra possibilitat.

Com s’ha dit, el poeta va néixer al carrer de Sant Llorenç i que va anar a escola, tant a ca les monges com als Teatins, just al costat. Això no obstant, també se sap que de ben nin va anar a viure al carrer de Son Espanyolet. El testimoni escrit (5) del seu amic, el pintor Ramon Nadal (1913-1999), és prou clar i aporta informació rellevant sobre dues qüestions. En primer lloc, la burla que el poeta patia dels seus companys (se sap que a l’escola li deien En Figa o, fins i tot, En Figa-flor). La segona, és la localització exacta del seu domicili. Diu Nadal: “Amb qui tenia gran amistat des dels quatre anys fou amb En Tomeu Rosselló Porcel, que vivia al cantó entre el carrer Triana i Viñedo, molt aprop de la possessió de So N’Espanyolet, que un dia vaig pintar. En Tomeu Rosselló era un poc poruc i temia un grup d’atlots, que ho passaven tot a foc i a sang i la duien d’ell. Els jocs de monte-caballo i ceba eren massa feixucs per a ell. Jo l’anava a cercar a la sortida del col·legi i així ja no el molestaven. La nostra amistat era una amistat més del carrer que de l’escola. Si el carrer no es mostrava propici, ens quedàvem al jardí de ca nostra. Per raó dels seus estudis a Barcelona ens distanciarem però quan les vacances sempre passava a veure-me. No ens unia una amistat intel·lectual sinó una amistat nodrida des de la infància. L’any 1935 em dedicà Història d’un soldat: A Ramon Nadal Artiller. Jo vaig fer-li un gravat, una miniatura a l’oli i encara un altre retrat per acompanyar un dels Nou Poemes, 1933, que publica «El Dia». Des de Barcelona, em va escriure notificant que m’enviava Imitació del foc, que mai no arriba. Seria la darrera carta. Després ja la notícia de la mort l’any 1938.”

Doncs bé, vaig fer feina entre l’any 1986 i el 1994 a la barriada de Son Espanyolet, al carrer de la Barrera. Vaig tractar molt amb persones grans. D’elles vaig saber que Emili Darder i Ventura Gassol, l’any 1934, varen inaugurar un carrer a nom de Francesc Macià. Vaig mirar d’aclarir quin havia estat aquell carrer que el franquisme eliminà. Uns em deien que era el carrer de l’Alguer, uns altres el de Triana i uns darrers que era el de més amunt, l’actual Mazagán. En allò que coincidia gairebé tothom era que el carrer dedicat a L’Avi era un dels que anava del carrer de la Barrera al carrer de l’om! Quan vaig demanar per aquell carrer, l’identificaren com el de Son Espanyolet, és a dir, allà on hi havia la casa familiar del poeta. L’arbre en qüestió seria un gran om situat camí de l’antiga possessió, davant del que avui és l’entrada del Col·legi del Sagrat Cor. La pregunta roman oberta: on era el carrer de l’om al qual es refereix el poeta?

3. UN BON POETA I UN MAL MARINER?

Un altre poema que va dedicar Salvador Espriu a Bartomeu Rosselló-Pòrcel és el que musicaria i cantaria Marina Rossell. Fa esment al viatge impossible a l’Alguer dels dos poetes. El creuer de 1933 no va aturar-se a Sardenya i, després, la idea d’anar-hi resultava econòmicament molt complicada. En el rerefons, hi havia un debat entre els dos poetes sobre la puresa del català de l’Alguer. Ambdós es lamentaven de la contaminació del castellà i creien que a l’Alguer no existiria, tot i que allà seria l’italià o, en menor mesura, el sard, els idiomes de pressió sobre la nostra llengua. En tot cas, el poema és magnífic.

L’any 2009, en un cicle de conferències que vaig fer arreu de les terres catalanes, des de Prada del Conflent cap al sud, per parlar dels 50 anys d’ençà de l’escrit de Lluís Serrahima que es considera la fita de la represa de la cançó, solia il·lustrar la funció musical de divulgar els poetes amb aquesta cançó (6). La feia escoltar als assistents i, en acabar, demanava si havien detectat alguna cosa curiosa a comentar. Mai ningú no va captar que Salvador Espriu no hauria estat mai un bon mariner, perquè anar a l’Alguer amb el vent de llevant, se suposa que des de Mallorca o Barcelona, provocaria una navegació certament difícil que obligaria a moltes bordades, a babord i a estribord.

Estimat Rosselló,
si podies venir,
amb la barca del temps,
amb el vent de llevant,
a L’Alguer.

I senties amb mi
com és viu i arrelat, i tan clar,
aquest nostre parlar català
de L’Alguer.

Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat de L’Alguer
allunyat amic meu
que ara ets als xiprers,
a l’indret on comencen
a obrir el record
i el veler el camí
que et va ser sempre car,
el camí de la mar
de L’Alguer.

Si podies venir…
amb la barca del temps,
amb el vent de llevant,
amb la barca del temps.

Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat,
allunyat amic meu…

Allunyat amic meu
si podies venir
amb la barca del temps…

Els tres poemes esmentats, tant el de Rosselló-Pòrcel com els dos de Salvador Espriu dedicats al seu amic, aporten fets curiosos que conviden a pensar, estimar i somiar. Que d’això va la vida, per si algú encara no se n’ha adonat i decideix deixondir-se!

(1) Com he escrit altres vegades, per a saber més coses sobre poetes catalans és del tot imprescindible la pàgina del catedràtic Antoni Artigues: http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/

(2) Vg. L’Antologia de Poetes Mallorquins de B. Rosselló Pòrcel (Randa II, 1976) actualitzat a Llengua, Literatura i Societat a la Mallorca Contemporània de Josep Massot i Muntaner (Curial, PAM, 1993) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet de Pere Rosselló Bover (Bibliioteca Miquel del Sants Oliver, PAM, 1998)

(3) Podeu escoltar la cançó a http://grooveshark.com/#!/s/Hist+ria+D+un+Soldat/4MecjR?src=5

(4) Classificada per Joan Amades a Folklore de Catalunya – Cançoner. Núm. 2.869 TAIONA. Recollida per Antònia Soler de Sant Quintí de Mediona (1928).

(5)Notes per a una petita biografia de Ramon Nadal al setmanari Felanitx (18 de maig de 1985), secció Es Replà de Miquel Pons.

(6) Vg.: http://www.youtube.com/watch?v=oLmhldFnIIk