Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

DOS CALVARIS EMBOLICATS EN UN PRESENT DE QUARESMA

Deixa un comentari
Amb una il·lustració que esmussa a la portada, ens arriba un nou present de Josep Massot i Muntaner. Cada nova aportació seva és un llamp de llibertat, un riu transparent i cristal·lí, un albelló de llum que, des de les aigües enterrades, fa brollar veritats com a punys. L’autor és un antídot contra la sal que, com una infàmia més, el franquisme i el neofranquisme han escampat damunt de la memòria popular. Ara més que mai, quan les fonts orals de la guerra incivil s’extingeixen, quan el cementiris són un pou sense fons de tants i tants d’atemorits silencis, cada document que es destapa és una veu deixondidora contra la manipulació, un remei contra la mentida i una vacuna per a la desmemòria. És el cas d’aquest nou llibre, a punt d’estrena, que transcriu, analitza i comenta els dos calvaris inclosos a la causa 18/1937, amb la diligència complementària del procediment 344.

*   *   *

El llibre

En poc més de cent-cinquanta pàgines i gairebé una setantena de fotografies, Massot i Muntaner, conxorxat amb l’editor Lleonard Muntaner, ens descriu la peripècia que varen patir Antonio Espina Garcia, circumstancial Governador Civil de les Balears entre els dies 9 i 19 de juliol de 1936 (1), i Guillermo Roldán de la Fuente, el qui era comissari en cap de la policia en el moment de la insurrecció armada feixista-militar.

El relat està ordenat i estructurat en sis capítols (a banda d’un pròleg i d’una conclusió) que faciliten una lectura amena i, sobretot, que permeten discernir entre dos processos prou diferents un de l’altre, encara que estiguin unificats en una sola causa. L’índex onomàstic del final i les nombroses notes a peu de pàgina, sovint amb referències bibliogràfiques, conformen un univers que projecta una visió molt completa dels fets.

Així les coses, sobre un llibre tan diàfan i tan bo de llegir, no m’entretendré en una recensió més acurada i em limitaré a recomanar-ne la lectura i la imperativa reflexió personal consegüent.

El meu personal avant la lettre d’Antonio Espina

Arran de la mort, el desembre de 1996, de Bartomeu Mestre i Mestre, el meu padrí de fonts i germà de mon pare, entre els articles que es publicaren (2) va destacar el que va escriure l’escriptor Llorenç Capellà, amb el qual, segons em va confessar més d’una vegada el meu parent, va mantenir una bona relació d’amistat i un alt grau de confidència. Potser per això, en el seu article in memoriam recordava el paper determinant que el psiquiatre va jugar en salvar d’una mort segura Antonio Espina, una acció que jo ja coneixia feia molts d’anys i que ja s’havia començat a divulgar en públic. A una entrevista de José Rodríguez (El Dia del Mundo, 6-III-1994), a la pregunta del periodista sobre el tema responia: “Si le daban el alta iba a ser fusilado, así que firmé que padecía una fuerte depresión. Me pareció un hombre muy interesante.” Un any després, Andreu Manresa (El País, 31-III-1995) publicava: “El gobernador de Baleares, Antonio Espina, estuvo ingresado para salvarle la vida. Yo hice el informe médico”, reconoció ayer Bartolomé Mestre, de 80 años de edad, que trabajó 36 años en el manicomio, algunos de ellos como director. (…) Mestre no asumió que el manicomio fuera como una cárcel para presos políticos o militares. A 200 metros de la entrada del psiquiátrico, en las tapias y el hemiciclo del cementerio próximo, se ejecutaba cada día a políticos y ciudadanos no fascistas. El antiguo director del psiquiátrico criticó la prepotencia de algunos doctores y su frío distanciamiento respecto a las personas recluidas en plena guerra. Bastantes médicos del centro iban uniformados de falangistas, con camisa azul y polainas (uno de ellos, el escritor Llorenç Villalonga).”

Cantin papers i mentin barbes!

De la mateixa manera que Mestre havia afirmat ser l’autor de l’informe mèdic, alguns columnistes i investigadors han atribuït l’autoria a Llorenç Villalonga, el qual, en diverses ocasions i de forma abstracta i sovint enigmàtica, havia donat a entendre que la seva actuació havia resultat salvadora, fins al punt, d’haver intentat impedir la mort, entre d’altres, d’Emili Darder, quan està documentat que va ser un dels principals atiadors de l’assassinat del batle de Palma, amb un article de febrer de 1937 publicat el mateix dia que el tribunal havia de dictar l’abominable sentència. (3) Doncs bé, el seguiment de la causa desfà qualsevol intent interessat de manipular el protagonisme. Els fets, en síntesi, són aquests:

1.- Dia 22 de desembre de 1937, el capità metge Antoni Rossell i l’alferes metge Bartomeu Mestre, mesos després que s’hagi tallat les venes en un intent de suïcidi, visiten Antonio Espina a l’Hospital Provincial i diagnostiquen una neurastènia intensa, amb desequilibri psíquic, i reclamen que sigui traslladat al Manicomi Provincial. Per poc que un conegui la dinàmica militar, és bo d’endevinar qui, entre un capità i un alferes, va elaborar l’informe.

2.- El trasllat d’Espina es va fer efectiu dia 31 de desembre de 1937. Durant el seu internament, va ser visitat sis vegades pel psiquiatre del centre Llorenç Villalonga que, si bé a les anotacions de gener, febrer i maig de 1938 adverteix, en línia amb els diagnòstics oficials, de l’estat d’excitació del pacient que, posteriorment, modera a les següents notes d’agost i novembre (“algo más tranquilo”) i, sobretot, a la de gener de 1939 (“Ha mejorado mucho, habla y parece adaptarse a la vida de reclusión”). Com assenyala Massot en una nota al peu: “la intervenció de Villalonga és purament professional i, contràriament al que assenyalen alguns dels seus apologistes, no ens consta que fes cap informe a petició de les autoritats, ni que resultés decisiu per a l’esdevenidor d’Antonio Espina.” Ben al contrari, l’evolució de les seves valoracions i la informació verbal procedent de l’àmbit familiar, apunten cap a una actitud poc humanitària.

3.- El març de 1938, l’auditor reclama que el processat sigui reconegut per tres metges militars. A la reclamació del jutge, el Comandant General designa tres alferes metges; dos d’assimilats (Mateu Pascual i Pere Balaguer) i un de complement que, a més, és psiquiatre (Bartomeu Mestre). Tots tres, dia 28 de març, certifiquen l’estat enfollit del processat. Els mateixos metges, dia 1 de maig, signen un informe més complet i diagnostiquen deliris de persecució, estat depressiu, insomni i conclouen que és impossible jutjar la responsabilitat dels seus actes, però deixant clar que el seu deficient estat mental ve d’enrere. Encara hi haurà un tercer certificat dels tres metges de dia 19 de maig per afirmar que “en el momento actual es irresponsable de sus actos”. Aquesta afirmació fa que es paralitzi la causa contra Espina fins que recobri la salut.

4.- el febrer de 1940, ja acabada oficialment la guerra (abril de 1939) i ja sentenciada la llibertat de Guillermo Roldán (juny de 1939), el company de causa, es reactiva el consell de guerra contra Espina. Dia 1 de març es reclama “el nombrabiento de tres Médicos especialistas en psiquiatría que puedan dictaminar”. Finament, cap dels tres designats (Miguel Roncal, Eusebio Gimeno i Antonio Rossell) no és psiquiatre. Això no obstant (vg. el primer dels apartats), Rossell és el qui va fer, amb Bartomeu Mestre, la primera visita i el primer diagnòstic. Difícilment se n’hauria pogut desdir i, per tant, ningú no podria certificar que Espina, el juliol de 1936, estàs prou capacitat mentalment per reclamar-li responsabilitats dels seus actes.

Un poeta mereix un epitafi

Antonio Espina va ser un poeta que va creure que participar en la política activa li permetria defensar els seus valors republicans. El seu idealisme el va arrossegar davant del sadisme d’un fiscal inhumà que reclamava pena de la vida. Al final de la peripècia, hi va haver un conjunt de circumstàncies favorables diverses de difícil quantificació que determinaren la seva llibertat: l’encàrrec (considerat gairebé un testament, ateses les circumstàncies) de Goded que li preservassin la vida, la consideració i el respecte que li professaren alguns testimonis (4), la condició d’espanyol (igual que la del seu company de causa) en una guerra que no amagava l’objectiu de salvació de la pàtria ni la declaració de Cruzada Nacional, el fet cert que es negà a facilitar armes als qui volien enfrontar-se als revoltats, però sobretot un oportú dictamen que impediria afirmar si els dies 18 i 19 de juliol de 1936 l’inculpat era responsable dels seus actes.

A l’entrevista abans esmentada de José Rodríguez de març de 1994, el periodista afirma d’Espina que “Ahora descansan sus huesos en una fosa comnún del Cementerio Civil de Madrid.” No ho he sabut confirmar. En canvi, allò que és molt conegut i que figura a dotzenes de llibres de citacions és el tragicòmic epitafi que va deixat escrit aquell poeta que va voler ser governador:

Aquí yace boca arriba

Uno que cayó de bruces

Muchas veces en la vida.

En Josep Massot i en Lleonard Muntaner, ens han esbadellat de pinte en ample una finestra més des d’on albirar la vall de la veritat. No podia ser més idònia la data per fer-nos aquest present de quaresma amb la descripció d’un doble calvari. El millor cant a l’esperança és l’anunci que es pot llegir al final del pròleg: “La guerra civil continua essent una caixa de sorpreses. Encara que sembli que ja no hi ha res de nou per aclarir, la veritat és que constantment hem de revisar el que en sabem (…)”. Aquesta realitat empírica desfà el clam dels qui consideren que ja està tot dit i que cal passar pàgina. Dissortadament aquell episodi brutal ha determinat la vida de milers de persones i ha condicionat la de moltíssimes més. No ha arribat, dissortadament, el moment de passar pàgina. Els pobles, a més del dret a decidir el seu futur, tenen el de conèixer el seu passat.

(1) Vg. l’arxiu adjunt 9-VII-1936, potser la il·lustració que manca al llibre i que mostra el moment de la presa de possessió, com a Governador Civil, d’Antonio Espina.

(2) Vg., a tall d’exemple, l’arxiu adjunt AMISTAT del Dr. Josep Marí.

(3) Vg. Patografia de Llorenç Villalonga a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239064

(4) L’adjectiu que més li adjudiquen a Espina és el de “caballero”. Ja he escrit altres vegades sobre l’ús del terme “virilidad”, aplicat als cabdills i guanyadors, i el de “caballeros”, referit als derrotats. Hi ha un component psicològic molt important, derivat d’una educació totalitària, militarista i d’un alt fonamentalisme patriòtic, que a la causa 18/1937 potser va jugar a favor dels processats i que diferencia les sentències d’altres persones que ocuparen càrrecs molt menys rellevants que Espina i Roldán.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.