Etziba Balutxo...

Contes per somiar

La rondallística és considerada com la pedrera de la novel·la i del teatre. El conte se sol associar a la plataforma literària més elemental; com un primer replà. Són una eina tan eficaç com les cançons de bressol per allitar els infants camí del somni. Això no significa menystenir el valor ni la importància del món dels contes, sinó tot el contrari. De fet, les primeres obres de molts dels grans autors són relats curs i moltes de les grans obres de la Literatura (fins i tot, de la Música) s’han escrit sobre alguns dels més celebrats contes universals com a font d’inspiració.

D’entre tots els notables llibres de contes (els d’Andersen, els de Perrault, els dels germans Grim…), destaquen els centenars continguts a Les mil i una nits. Aquest antic i admirable recull ha estat objecte de persecució, de censura, d’ampliacions forçades, de mutilacions, de manipulacions i de còpies. Cal advertir que l’obra no pertany a un sol autor. Ni tan sols no es va concebre ni escriure com un únic llibre. Totes les versions que s’han trobat fins ara certifiquen que es tractava de recopilacions d’històries de procedència majoritàriament oriental. Quan algú vol replicar una proposta que entén utòpica o, senzillament, inviable, sol utilitzar una expressió molt popular: “això sembla un conte de les mil i una nits!”. No és una desautorització ni una frase que manifesti un rebuig radical, sinó que delata un cert lament per haver de combatre la idea i, en el fons, delata un reconeixement a la màgia del somni que amaga el projecte impossible. Les mil i una nits, com estableix la frase popular esmentada, és un llibre que la gent té per molt conegut i, això no obstant, la majoria de persones que creuen que l’han llegit no han tastat ni una dècima part de l’obra.

Les mil i una nits oblidades i esbiaixades

Els orígens del llibre són encara més mil·lenaris que el títol. Ja en el segle X, l’any 978, un historiador i bibliòfil àrab, Muhamad Ishaq Al-Nadin, publica en El llibre de l’Índex recensions de les obres més destacades. Diu que els primers llibres de fades i de contes provenen dels perses i que el primer de tots és Hazar Afsanech (mil contes), una obra que relata la vida d’un rei gelós que, després de la nit de noces, tallava el cap a les seves esposes fins que es casà amb Xahrazad, la qual cada nit explica un conte que, en arribar la matinada, encara no ha acabat i obliga el rei a esperar-ne el desenllaç la nit següent. L’endemà, quan es resol el conte anterior, la dona n’inicia un de nou que, com el dia abans, romandrà pendent de resoldre fins a la nit següent. Així passaran centenars de contes encadenats al llarg de centenars de nits fins a la que farà mil, quan el rei reconeix la intel·ligència de Xahrazad i renuncia a matar-la. L’historiador dejecta l’obra, des del punt de vista literari, i afirma que “és molt dolenta i molt mal redactada”. Malgrat l’opinió de l’autor de la síntesi, l’obra constitueix un reconeixement a les paraules i a les dones; a la força de la paraula, com a arma de seducció, doll d’aigua viva i antídot de la mort, però, més que això, reivindica l’astúcia de les dones i la sagacitat per esquivar la cruel conducta dels homes. Malgrat aquest alt sentit del llibre, l’opinió negativa fomentada per totes les religions (especialment la musulmana, la catòlica i la jueva) prevaldrà al llarg del temps, fins al punt que, encara avui, Les mil i una nits no apareix a les històries de la literatura àrab, per a la qual és considerada una obra menor. Molt possiblement, rep la desconsideració que han rebut moltes de les rondalles universals a tots els pobles.

Tot i la mil·lenària antiguitat documentada, no va ser fins a la primeria del s. XVIII quan Jean Antoine Galland (1646-1715) va trobar un dels reculls i el va traduir al francès. La nova edició, però, va transformar l’original en un llibre de contes infantil. A més d’afegir-hi relats àrabs populars que no figuraven a l’original, com Aladí i la llàntia meravellosa o Alí Babà i els quaranta lladres, va despullar l’obra del seu alt contingut eròtic i va reduir l’extensió a menys de tres-centes nits. La versió resultant, d’unes tres-centes pàgines publicades en dotze volums breus, va ser un èxit i en pocs anys es va traduir i publicar en altres llengües europees i, encara ara, s’utilitza com a model de moltes edicions populars. No va ser fins a finals del s. XIX quan Richard F. Burton va fer una nova traducció a l’anglès, aquesta ja completa i sense censura, amb més de dos mil pàgines. Poc després, Mardrus, un metge francès de procedència oriental i musulmà, va fer-ne una nova traducció sobre la qual el valencià Blasco Ibáñez, la primeria del s. XX, va traduir l’obra al castellà.

Al llarg del s. XX, com passa encara ara, circularen arreu i en molts d’idiomes edicions resumides de l’obra, fetes sobre traduccions molt deficients i, gairebé sempre, censurades, mutilades i manipulades per la majoria dels nombrosos copistes i editors. La gran majoria veien alterat el sentit oníric i eròtic dels originals i eren refets i presentats com a contes infantils. És el cas, en català, dels reculls fets l’any 1920 per Josep Maria López-Picó, l’any 1924, transformats en contes morals, per l’editor Salvador Bonavia, l’any 1926, amb l’honrat aclariment que és una adaptació per a infants, de Marçal Trilla amb il·lustracions de Lola Anglada i l’any 1930 del mateix autor amb il·lustracions de Marian  Ribas (1). Fins a la darreria del s. XX no apareixerà en català una edició completa de l’obra, amb traducció de Dolors Cinca i Margarida Castells (Proa, 2.800 pàgines en tres volums, Barcelona, 1995 ). Això no obstant, hi ha indicis clars del coneixement dels contes, fins i tot segles abans de les primeres traduccions a Europa. El cas més evident és el de Ramon Llull (1232-1315), dominador de l’àrab, que en el capítol VI del Llibre de les Bèsties (un dels 10 inclosos en el Llibre de les Meravelles) fa una síntesi de “La faula de l’ase, el bou i el pagès” que figura en el pròleg de Les mil i una nits. També en el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (1413-1468) apareixen referències a alguns dels episodis de Les mil i una nits i, molt més, recentment en el recull de les Rondalles Mallorquines d’en Jordi de Racó (Antoni M. Alcover), alguns dels contes (el cas de l’endevinador En Pere Grill és ben clar) provenen de la magna obra. Tot això a banda dels nombrosos aprofitaments literaris que Les mil i una nits han permès, de manera conscient o no, als autors contemporanis d’arreu del món.

El nom de la rosa (laberints, miralls, biblioteques, copistes…)

L’any 1980, Umberto Eco, catedràtic de Semiòtica de la Universitat de Bolònia, publica un llibre que esdevindrà un best seller arreu del món i que, sis anys després, multiplicarà l’èxit amb una excel·lent versió cinematogràfica. Com tants d’altres llibres que adquireixen gran notorietat, serà acusat de plagi i objecte de demandes per part d’altres autors que apel·laran a les similituds amb obres seves anteriors. Res de nou en aquest món. El relat d’Eco combina molts de gèneres: novel·la negra, històrica, d’investigació… Els dos personatges centrals, el franciscà William de Baskerville i el seu deixeble Adso de Melk, emulen l’estil del detectiu Sherlock Holmes i el relator de les peripècies, el doctor Watson, ambdós creats per Arthur Conan Doyle. També s’han assenyalat paral·lelismes amb L’arxiu d’Egipte de Leonardo Sciacia, novel·la bastida sobre els ingredients habituals dels llibres que tracten històries de la baixa edat mitjana: copistes de llibres, laberints, miralls, biblioteques, morts enigmàtiques, abundància de citacions en llatí, procés de la Inquisició… Amb tot, el misteri de la novel·la El nom de la rosa rau en un breu conte de Les mil i una nit; en concret, en el desenllaç de l’episodi transcrit al començament d’aquest article.

L’enigma dels misteriosos assassinats a l’obra d’Eco no es resol, com és lògic, fins al final: “Fullejava les pàgines del llibre prohibit d’Aristòtil fins que, de sobte, trobà resistència en uns fulls aferrats. Guillem va riure divertit: Tu no hi veus, Jordi, però duc guants. Ara els m’hauria de treure, banyar-me els dits amb la llengua i continuar fullejant el llibre fins que la meva boca hagués rebut el verí necessari per matar-me.” L’evidència del calc sembla indiscutible, tant en el mètode per matar, com en els fulls aferrats, però, això no obstant, Eco ho ha negat reiteradament. No tenia, en principi, cap raó per rebotar-se. Els drets d’autor del llibre de contes han prescrit. Com així atribuir-se la idea? Quin sentit té insistir que es tracta d’una casualitat? On treu cap enlloc vindicar l’originalitat? Resulta mal d’entendre en una persona que, per la seva professió hauria de conèixer el llibre, sobretot quan es tracta d’un referent literari molt conegut i utilitzat anteriorment ja que prové de la cinquena de les jornades; és a dir, d’un dels primers i més coneguts capítols de Les mil i una nits. Tot és possible, però no deixa de sorprendre.

Estret i permanentment interrogat sobre aquesta qüestió, Eco ha insistit en desviar l’atenció, en crear cortines de fum i, en definitiva, en reivindicar l’originalitat, la creativitat i la inspiració en la resolució del misteri. És molt interessant, llegir les seves explicacions: “Sempre he dit que va ser una creació original de la meva fantasia personal. Després de publicada la meva obra, vaig saber que a Les mil i una nits apareixia la mateixa història i que altres autors l’havien robat i copiat. Fins i tot Alexander Dumas, en el cicle que va escriure sobre els Valois. Com a interessat en les citacions, em va divertir saber que es tractava d’un fragment usurpat per tradició literària. No és el meu cas. Vaig treballar molt la idea de les morts per enverinament durant més d’un any. Vaig fer servir el Traité des poisons, un llibre d’un autor català que vaig comprar a un llibreter de vell del Sena a París, en edició de 1815. Però ni tan sols en aquest llibre no vaig trobar cap solució per explicar els enverinaments de l’abadia. Al final, vaig demanar consell a un amic meu, professor de Química, que m’envià diverses idees en una carta que vaig cremar, no fora cosa que qualque conegut meu mori enverinat i, per culpa de la carta, me tanquin a la presó.”

La poca credibilitat de les fugisseres explicacions d’Eco, es delata en la confessió que va treballar durant més d’un any el tema dels enverinaments. Crida l’atenció que un investigador no trobi o els seus assessors no li facin trobar el cas del llibre untat amb tinta tòxica. També resulta, si més no, sorprenent la desconsideració que sent per Dumas i altres copistes a qui acusa d’usurpadors, quan la història de l’Art ens certifica que, en totes les modalitats (la Pintura, l’Escultura, la Música, la Literatura, el Cinema…), els grans autors han pouat i s’han alimentat de fonts anteriors ben cara alta i, molt sovint, com a homenatge als seus predecessors.

Coda en reconeixement a Mateu Orfila

Deixant de banda les declaracions negacionistes, descartant una aparent conducta infantil i conferint a l’autor el benefici del dubte, quant a que la coincidència és purament fruit de la casualitat, allò que més m’interessà va ser l’esment, sense nom, al català autor del tractat dels verins. Era de justícia fer brollar el nom i la personalitat de la font reconeguda com a document de treball en l’elaboració de la novel·la d’Eco. Aquí tampoc no es requeria investigar gaire. Es tracta del metge i químic menorquí Mateu Orfila i Rotger (1787-1853), format a Barcelona i, posteriorment, a París on va obtenir un gran prestigi i on va ser enterrat (2). L’iniciador dels estudis sobre la toxicologia moderna va néixer el s. XVIII, quan Menorca va ser britànica (1713-1756, 1763-1782 i 1798-1802), francesa (1756-1763) i espanyola (1782-1798), un període de gran interès per a la investigació de la gran diferència de tracte a les institucions de l’illa i de respecte a la Llengua i a la Cultura de Menorca per part de les tres nacions colonitzadores.

(1) Veg. algunes de les edicions catalanes sobre l’obra

(2) Veg. el monòlit dedicat a Orfila al cementiri de Montparnasse