Dia 19 d’agost de 2006, convidat per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana i juntament a Till Steegman i Joan Domenec Ros, vaig participar a la presentació pública de l’edició d’aquell any del Correllengua. L’acte es va fer a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada del Comflent, a la Catalunya Nord o, com deia Guillem d’Efak, a la Mallorca continental. Transcric la meva intervenció.

*     *     *
La fotografia correspon a l’acte de presentació.

*     *     *

Arran de l’aixecament militar-feixista de 1936, alguns catalanistes de Mallorca amenaçats de mort, varen afiliar-se a Falange Española per salvar la vida. El qui havia estat director de la revista La Nostra Terra, Antoni Salvà, es va vestir de blau i va advertir a Miquel Ferrà que si no l’imitava, l’afusellarien. La resposta de l’escriptor, a risc de pagar-ho amb la vida a una Mallorca en guerra dominada per l’exèrcit revoltat, va ser un poema que constitueix una proclama de lleialtats i un emblemàtic programa de resistència i d’esperança. Dedicat a l’estelada, el poema retreu una visita que Salvà i Ferrà feren plegats a Sant Martí del Canigó, just al costat d’on som avui, la segona quinzena d’agost de 1931, ara fa 75 anys en clau!

L’ESTEL

Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,
quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,
tu que a l’hora del gran dol abandones la família
i la nostra antiga fe en la prova renuncies.

Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa
la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.
Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,
i la nua veritat brillarà de llum vestida.

Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,
albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,
Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,
i Sant Jordi i Ramon Llull, fent brostar les arrels vives,
t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.

Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;
vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,
a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,
me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

Crec que enguany, per commemorar el 10è aniversari, la CAL ha escollit el millor lloc possible per presentar el Correllengua. Amb un parell de dades confirmarem la bondat de l’elecció. Som a Prada del Conflent, al costat de Perpinyà, capital de l’antic regne de Mallorca, al peu d’un dels primers i més emblemàtics referents de la història de Catalunya: el Canigó o La Pica, com l’anomena la gent de la contrada. I si el Canigó és la senyera, l’estel és Sant Martí, des d’on la flama de la llengua ha davallat, com un torrent, moltes de vegades cap a tots els indrets de la nació. Segons les dades més fiables, l’abadia va ser fundada l’any 1006 (és a dir, fa un mil·leni!). L’any 1902 s’hi celebraren els Jocs Florals que s’havien prohibit a Barcelona. L’any 1922, mentre reposava la seva malaltia a un balneari de Vernet, just aquí al costat i al peu de l’abadia, Joan Salvat-Papasseit va escriure:

LES GORGES

A Sant Martí del Canigó 
la veu ressona que us esglaia. 
Diu: Catalunya! 
i la remor 
sempre contesta: Esclava a Espanya. 
Si prens coratge 
els ulls al cel 
i alces el braç -gest de venjança, 
a Sant Martí sents una veu 
i a cau d’orella: 
També a França.

Si, a les dades descrites, hi afegim que aquest indret és terra catalana d’acolliment (recordem Josep Puig i Cadafalch, Joan Alavedra, Antoni Rovira i Virgili, Pau Casals o Pompeu Fabra), (1) certificarem que la força que va commoure Verdaguer per escriure el seu poema més famós, amb el nom de la roca gegantina, fita del centre i l’origen de la llengua catalana, és viva i ben viva. I si és viva la força, viva és la llengua i l’hem de fer sentir viva, activa, creativa, emotiva, participativa… Escampem-la! Cap al sud i la mar! Vall avall! Que corrin arreu la llengua i la flama! Això és el que CAL!

(1) A l’arxiu adjunt (REFUGIATS) podreu veure algunes de les persones establertes a Prada del Conflent.