Ja està. L’organització del Tour de França ha retirat els Tours a Armstrong, que simplement ja no figura en cap palmarès. Amb això creuen els organitzadors que retorna l’honor a la cursa però la meua pregunta és qui ens recompensarà d’aquesta enorme decepció als qui tant vam somiar?
A mi el ciclisme era un esport que m’agradava -i dic m’agradava en passat perquè supose que ja no. Associe encara el juliol a una bona estona tombat al sofà, després de dinar, seguint per televisió l’heroicitat aquella de França. Veure admirat com pujaven els Alps, escoltar aquells llargs relats èpics, viure aquelles batalles plenes de color..
I la veritat és que sempre havia volgut anar a veure una etapa en directe. Envejava aquelles caravanes posades al costat de la carretera, aturades durant dies tot esperant el pas dels esportistes.
Mai no ho vaig poder fer però finalment ells van passar un dia per Arenys i jo vaig baixar il·lusionat al port a veure’ls passar. Ho vaig fer amb les meues filles i amb el meu nebot. que va pujar aposta des de Bétera. I jo els vaig explicar que aquell de groc era un home excepcional. I junts vam cridar ‘Go Lance!’ mentre passava.
I ara va i tot és simplement mentida. Lance era un trampós de la pitjor espècie. Però també el gran Tour va ser incapaç de detectar res durant set anys. I jo m’he quedat amb aquesta cara de babau que se’t posa quan no trobes cap explicació al fet que t’hagen enganyat.
Perquè el pitjor de tot plegat no és que Armstrong m’haja decepcionat. És que ho ha fet el ciclisme. Per a mi res no serà igual mai més. Ara la cursa francesa només la veig com un forat negre immens que devora tot el que es posa al seu costat. Que no me’n parlen més.
Que el Tour s’acabe per sempre i nosaltres poguérem oblidar que un dia hi vam pensar que allà hi havia la vida, de veritat.
(El meu article d’avui a El 9 Esportiu)
Des de que vam començar a preparar aquell viatge jo vaig posar en la ruta la reserva sioux de Pine Ridge. Arribar-hi no era fàcil però jo volia visitar Wounded Knee, l’indret de les dues darreres batalles índies, la que va enfrontar els indis lakota amb el setè de cavalleria el 1890 i la que va enfrontar el Moviment Indi America amb l’FBI i tropes federals el 1973.
Arribar-hi no va ser fàcil però encara ho va ser menys entrar en contacte amb la gent. Vam travessar de nit la reserva sense trobar on eren els seus habitants i vam haver d’anar a dormir a Nebraska. L’endemà vam tornar i vam trobar Pine Ridge, l’administració índia i una escola on vam parlar amb l’única persona que ens va reconèixer sentir simpatia pel Moviment Indi Americà.
Simplement m’havia equivocat pensant que allí trobaria alguna resta de l’orgull indi. Després de la insurrecció del 1973, encapçalada per Russell Means, la repressió més salvatge s’havia abatut sobre la reserva i pràcticament ningú no estava disposat a expressar cap opinió massa en veu alta. L’administració tribal col·laborava completament amb les autoritats americanes i hi havia establert un règim de terror que era ben visible en les cares de la gent. En realitat havien passat poc més de deu anys de la rebel·lió i segurament hi havia massa ferides obertes. No era encara massa temps.
Avui, però, els indis de Pine Ridge han retut homenatge al cap Russell Means, que finalment ha mort víctima del cancer i que ha volgut tornar a morir a les bellísimes terres que el van nèixer i que jo vaig tindre la sort de recórrer. Les praderes però també les Badlands, amb aquell turmentat paisatge que les caracteritza.
La fotografia, velleta i poc clara, ensenya el monument a la massacre de Wounded Knee i aquell filet groc que ix per dalt és una petita senyera. La vaig portar des de casa tot al llarg dels Estats Units amb la voluntat de posar-la en algun lloc de Woundeen Knee amb la intenció d’expressar la meua solidaritat amb aquells que van lluitar tant per les seues terres i la seua manera de viure, que avui sabem que era molt més sensata i equilibrada que no la nostra.
La vaig deixar allà i vaig marxar. Sabent que no devia durar massa. Algú la devia retirar i si no fos així el fred glacial que fa a l’hivern ja la destossaria. Tan m’hi feia en realitat perquè aquell era un acte íntim, sense cap voluntat més enllà del meu repòs. Abans de temps, però, va ser el meu homenatge també a Russell Means, controvertit i discutit personatge però el darrer gran cap de la nació oglala i un tenaç defensor de la diferència i la llibertat.
Tots els clubs de futbol del món, fins ara que això comença a canviar, tenen un orígen comunitari. És una de les sorts d’aquest esport que tant ens agrada. Els clubs han nascut de la base, de sota. Ara pot ser són grans empreses multinacionals però encara resta l’apel·lació als orígens i la fidelitat al bressol -això que els culés sabem tant bé expressar amb aquell ‘més que un club’.
I en la llista dels clubs que són més que un club els nostres amics del Celtic, que dimarts visitaran l’estadi, hi tenen un lloc especial. El Celtic va nàixer en els barris irlandesos de Glasgow, parlant la llengua gaèlica -i encara avui es diuen Bohys i no Boys per a respectar les regles ortogràfics de la seua molts més que minoritzada llengua.
No ho han oblidat mai això i sempre n’han estat orgullosos. Si els seguidors dels Rangers són pro-britànics ells, els del Celtic, han estat durant dècades l’emblema i el símbol del suport a la Irlanda republicana primer i a l’Escòcia sobiranista després. Igual que al Camp Nou no veureu mai una bandera espanyola al Celtic Park no trobareu mai una Union Jack.El Celtic ha patit per la seua defensa de la identitat gaèlica. Encara fa un parell d’anys els cants a Barcelona dels seus seguidors contra la reina d’Anglaterra li va costar al club una investigació de la UEFA i crítiques molt severes del futbol anglès. Nosaltres podem esmentar partits històrics per causes polítiques -l’escridassada a la marxa reial a les Corts, el dia que Tarradellas va tornar a l’estadi, el 17.14… Ells també ho poden fer. Aquell impressionant partit després de la mort en vaga de fam de Bobby Sands quan l’estadi va romandre en silenci durant els noranta minuts, el dia que l’afició va protestar perquè els jugadors van ser forçats a portar un record per les tropes britàniques en la samarreta…
El futbol només és un joc però és un joc capaç de representar com ningú nacions i sentiments. Així que benvinguts a l’estadi Bohys. Se do bheatha!
(L’article de diumenge passat a El 9 Esportiu)
Aprofitant l’estada vaig poder parlar a Andorra amb diversos representants polítics i vaig tenir la sort de poder conèixer, compartir el sopar i xerrar una bona estona amb el copríncep episcopal Joan Enric Vives. I vaig quedar molt agradablement sorprès.
Sincerament em va semblar una persona molt ben preparada i molt propera alhora. El seu tracte és tant directe i franc, com profund i elaborat, lògicament amb les reserves obligades que comporta el fet de ser cap d’estat –que no és qualsevol cosa.
Diuen que podria ser el pròxim cardenal de Barcelona i fins i tot l’he vist en alguna llista de possibles papables. Em va semblar però que ell estava molt bé a Andorra i que Andorra estava molt bé amb ell. Andorra i La Seu d’Urgell, val a dir.
(Article de Ràdio Seu)
Fins dijous en que la Queta i la Txell em van embolicar. Em van dir que havia d’anar a un sopar i quan em presente resulta que era el famòs japonès. Vaig sopar -estic bé, cap problema… i vam fer un centenar de piulades entre nosaltres i la gent que va voler participar-hi amb el hashtag #aljapo, on si voleu podeu resseguir conversa i sopar.
Aquesta és una condició absurda i innecessària. Condicionar la possible presentació d’un partit legal a les eleccions a que replegue un nombre de signatures determinat, per petit que siga, és obligar-lo a anar dues voltes a les urnes. I forçar-lo a un treball que desgasta, abans de la campanya mateix.
En el cas d’aquestes eleccions, a més, el període per a replegar avals és extraordinàriament curt. Com que hi havia dubtes s’han perdut els primers set dies de replega i ara les candidatures han de treballar contra rellotge per a replegar els avals, que en total són al voltant d’unes sis mil signatures.
Per aquest motiu VilaWeb ha posat a disposició de les candidatures el nostre espai. Normalment per a aquests grups no és senzill tenir un local cèntric a Barcelona obert on esperar els avals. Nosaltres ho fem per ells. De moment ens ho ha demanat la CUP, Partit Pirata i Escons en Blanc i tenim fulls d’avals de tots tres a disposició de qui vulga signar.
VilaWeb sempre ha estat radicalment compromés amb la democràcia i aquest gest és una altra forma de compromís públic que assumim, perquè el dret de vot no és ni negociable ni condicionable.
Tanmateix The Guardian ha publicat aquest interessant article de Noam Chomsky on analitza ‘els enormes riscos’ que Kennedy va prendre per tal de mantenir la supremacia dels Estats Units. L’article és un pèl llarg per a llegir-lo a la web -és dels pocs que m’he imprès- però la caracterització del moment i les interpretacions que Chomsky fa aporten una visió molt interessant dels fets.
Per cert que a l’Smithsonian tenen un arxiu de vídeos històrics sobre la crisi que paga molt la pena.
Em sembla ben significatiu el debat que estem tenint sobre si la república catalana seria o no membre de la Unió Europea. Com que encara vivim atemorits i amb ànima d’esclaus ens preocupa si ens deixaran ser-ne membres. Discussió que amb els dos peus a terra no té cap sentit ni ningú no planteja de debò a Brussel·les.
Entre els alts funcionaris de la Unió no hi ha ningú que pose en dubte que Catalunya en seguirà sent membre després de la independència. Però, alerta, no ho fan perquè siguem bona gent o tinguem raó, sinó per pura conveniència. D’ells. La Unió Europea tem una Noruega al sud i això és el que som nosaltres. Tothom sap que alliberats de l’espoli seríem un dels països més dinàmics i pròspers d’Europa.
Girem el debat doncs i deixem de menystenir-nos.
La Unió Europea té l’aspiració de sumar com més països millor. Per això va néixer i aquest és el seu objectiu. Per raons històriques, Noruega i Islàndia sempre n’han quedat fora i això ha estat sempre una pedra a la sabata de Brussel·les. Que aguantaven però no per gust. I que aguanten molt malament ara quan l’economia va tan malament i resulta que Noruega va millor. El missatge terroritza els passadissos de Barleymont: la millor economia d’Europa és la que està fora de l’euro i la Unió. Que com és ben senzill d’entendre no és precisament una bona propaganda.
Imagineu, però, com tremolen a Brussel·les de pensar que en pocs anys a Noruega i Suïssa, països que encara poden presentar com una excepció curiosa, se’ls unís Catalunya i comencés a circular pel continent la hipòtesi contrastable que a fora s’està millor que a dins. No només això, sinó que encara els podríem atemorir més. Quedar fora de la Unió no vol dir quedar fora de l’euro –en definitiva, països com ara Andorra o Montenegro tenen l’euro com a moneda–. Però tampoc no vol dir que l’haguem de conservar. Imagineu-vos, doncs, que Catalunya adoptés el dòlar com a moneda, igual que ja han fet Panamà, Timor, l’Equador, Uruguai, el Líban, les Bahames, Nicaragua… Proveu a fer l’amenaça i ja veureu com corren…
(El meu article d’avui a El Punt-Avui)
I la memòria ha hagut de començar a treballar a la recerca de la RDA i la URSS, de Txecoslovàquia i Senegambia. I la república del Vietnam i Tanganika… en no res han aparegut una dotzena llarga d’estats que han mort des de que jo he nascut -i no compte per supost amb les colònies.
I de sobte m’ha semblat que aquest recompte era una bona cura en aquesta moment tan excitant que estem vivint. Perquè saber que morirem és una bona manera de fer-nos apreciar la vida…
El Natxo Sorolla em va sorprendre, molt, ahir regalant-me la samarreta pel català al Matarranya que jo havia demanat en un apunt ací fa mesos i que no trobava enlloc. Moltes gràcies. La lluiré molt content i faré enveja al meu cunyat de Queretes…
El bloc del Natxo Sorolla és un d’aquells llocs de consulta obligatòria, per cert.
La curiositat, però, ha volgut que també avui haja descobert que un senyor ha trobat en una cinta de cassete una conferència de Steve Jobs del 1983 on aquest definia una cosa que ja ‘era’ l’iPad.
I on hi ha la casualitat, doncs? El 1983 Steve Jobs va fer aquesta conferència a Aspen (Colorado). I on tenia aleshores, té de fet encara, el seu laboratori Roger Fidler? A Aspen (Colorado).
O siga que igual la línia entre l’iPad que jo vaig veure el 1995 i el que va aparèixer el 2010 és més recta que no em pensava i se’n va encara dotze anys enrere.
Em provoca un cert vertígen tot plegat…