Se do bheatha Bohys
Tots els clubs de futbol del món, fins ara que això comença a canviar, tenen un orígen comunitari. És una de les sorts d’aquest esport que tant ens agrada. Els clubs han nascut de la base, de sota. Ara pot ser són grans empreses multinacionals però encara resta l’apel·lació als orígens i la fidelitat al bressol -això que els culés sabem tant bé expressar amb aquell ‘més que un club’.
I en la llista dels clubs que són més que un club els nostres amics del Celtic, que dimarts visitaran l’estadi, hi tenen un lloc especial. El Celtic va nàixer en els barris irlandesos de Glasgow, parlant la llengua gaèlica -i encara avui es diuen Bohys i no Boys per a respectar les regles ortogràfics de la seua molts més que minoritzada llengua.
No ho han oblidat mai això i sempre n’han estat orgullosos. Si els seguidors dels Rangers són pro-britànics ells, els del Celtic, han estat durant dècades l’emblema i el símbol del suport a la Irlanda republicana primer i a l’Escòcia sobiranista després. Igual que al Camp Nou no veureu mai una bandera espanyola al Celtic Park no trobareu mai una Union Jack.El Celtic ha patit per la seua defensa de la identitat gaèlica. Encara fa un parell d’anys els cants a Barcelona dels seus seguidors contra la reina d’Anglaterra li va costar al club una investigació de la UEFA i crítiques molt severes del futbol anglès. Nosaltres podem esmentar partits històrics per causes polítiques -l’escridassada a la marxa reial a les Corts, el dia que Tarradellas va tornar a l’estadi, el 17.14… Ells també ho poden fer. Aquell impressionant partit després de la mort en vaga de fam de Bobby Sands quan l’estadi va romandre en silenci durant els noranta minuts, el dia que l’afició va protestar perquè els jugadors van ser forçats a portar un record per les tropes britàniques en la samarreta…
El futbol només és un joc però és un joc capaç de representar com ningú nacions i sentiments. Així que benvinguts a l’estadi Bohys. Se do bheatha!
(L’article de diumenge passat a El 9 Esportiu)